21 de gener 2009
No és independentisme: és independència!
En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc. Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.
I és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país, en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.
Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners estiguin sempre en mans de tercers. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.
Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;
Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;
Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;
Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;
Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;
Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;
Després de trenta anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme econòmic i social…
…nosaltres diem prou.
S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.
Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.
N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.
Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :
No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.
Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.
L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
