Article publicat al diari Avui el 23 de gener del 2009

L'acte de presa de possessió del dia 20, en què el president Obama va jurar el càrrec, sempre acostuma a ser un espectacle. Que la desfilada per l'avinguda de Pennsilvània hagi servit, aquesta vegada, per aclamar un president negre, no deixa de meravellar encara més. Quan jo era petit, als Estats del sud, els negres i els blancs viatjaven a l'autobús degudament segregats: uns aquí, els altres allí. Fins i tot orinaven segregats. El primer cop que vaig visitar els Estats Units, mentre feia cua en una botiga d'Alabama, el depenent es va saltar el senyor que em precedia per despatxar-me a mi. I és que el senyor que em precedia era negre. L'any 1998 va morir el governador Wallace, símbol de la segregació sudista dels anys cinquanta i seixanta. Però des dels vuitanta havia reconegut l'error del seu comportament passat, i treballava per la reconciliació. Interessant.

Entre nosaltres es presenta el fenomen Obama com la simplista reacció a la presidència Bush. Es pretén ignorar que George Bush ha estat elegit dos cops per aquest mateix poble que ara ha triat Obama. La premsa i la simpatia populars no deixen de ser xocants. Kennedy, que va començar la guerra de Vietnam i que va intentar envair Cuba, sempre va passar per un individu simpàtic (ja abans del seu assassinat). Nixon, que va acabar amb la Guerra del Vietnam i va obrir les portes a la Xina, sempre va caure antipàtic (ja abans del cas Watergate). Bé, les coses són així.

Més enllà de simpaties i antipaties, la premsa i els polítics catalans coincideixen a voler dissimular quan es tracta de parlar sobre com el senyor Obama ha arribat a president. Vuit candidats demòcrates i set de republicans van començar la cursa fa dos anys. Quines eines ha utilitzat el poble americà per anar desbrossant i arribar a decidir que aquest home era el millor? Aquest és el debat que aquí s'hauria d'obrir d'una vegada. La societat americana ha anat canviant, i el sistema democràtic americà ha aconseguit que "aquest canvi arribi a reflectir-se a dalt de tot". Més enllà de l'anècdota, la pregunta que toca és: com es munta un sistema que aconsegueixi aquest interessant resultat?

Com altres articulistes, he intentat denunciar en diverses ocasions el nostre escandalós sistema electoral. Un sistema, aquest, que ens ha generat una classe política encarcarada, degradada... Una raça política que, a cop d'endogàmia, va degenerant. Evidentment, tocar el tema no té cap interès per als polítics actuals. Tampoc sembla que interessi gens als mitjans de comunicació. Suposo que és el resultat d'uns mitjans poc lliures, amb unes relacions amb la política que ja han esdevingut irremeiablement incestuoses.

Dels informadors se'n espera alguna cosa més del que aquí estem fent. I seria bo que d'aquesta etapa que obre el president Obama no ens quedéssim amb l'anècdota. Que no es desinformés, sisplau. Que s'expliqués que les línies de política internacional dels Estats Units són un afer de país i d'història, que poc han canviat des d'Eisenhower... i que poc canviaran. Que s'expliqués que les setmanes que passen entre l'elecció del nou president i el seu jurament no són gratuïtes. Que les comissions del Congrés han treballat a ple rendiment, perquè els milers de càrrecs de confiança designats per la nova administració han de ser entrevistats i despullats per tal d'obtenir-ne el vistiplau. En fi, caldria explicar tantes coses!

Aprofitant l'efecte Obama -la simpatia generada aquí- podria endegar-se una certa pedagogia que ens permetés millorar. No sé si aquesta humil demanda obtindrà cap resultat. Entre uns polítics poc interessats a canviar realment res, i alguns corresponsals que, posats a no saber, no saben ni anglès, em sembla que ho tenim magre. Això sí, a alguns, com a mínim, sempre ens quedarà el sistema que representa el president Obama. Perquè després d'ell en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

Xavier Roig
Enginyer i escriptor