Article publicat a e-notícies el 28 de gener del 2009

Hi ha una coneguda cançó del grup Al Tall –“Lladres”– que diu: “Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” I així ha estat al llarg dels darrers segles, Catalunya no tan sols ha estat objecte de pillatge en reiterades ocasions, sinó que quan els enemics ens han entrat a casa, la majoria de les vegades no ho han fet només per saquejar-nos i fotre el camp sinó per quedar-s’hi, governar-nos, espoliar-nos i perseguir-nos. Així va ser al final de la Guerra de Successió, episodi al qual fa referència la cançó d’Al Tall i així va tornar a ser fa 70 anys, quan les tropes franquistes, després de la derrota de la República, van entrar per la Diagonal de Barcelona i van prendre possessió de la capital catalana i de la resta de ciutats del nostre país; un trist episodi de la nostra història del qual ara s’ha commemorat el setantè aniversari. El meu sentit homenatge a tots aquells que van lluitar i fins i tot morir als camps de batalla per retardar l’entrada dels feixistes a Catalunya amb l’objectiu de protegir la retirada republicana i la de tots aquells que emprenien el dur camí de l’exili.

Les tropes “nacionals” no venien tan sols a saquejar i exterminar, venien a destruir tot un poble, tota una nació, per això en terres catalanes els “nacionals” s’autodenominaven orgullosament “exèrcit d’ocupació”. La Guerra Civil espanyola a Catalunya no va ser “civil”, malgrat els catalans que van col·laborar amb els franquistes, va ser sobretot una guerra d’ocupació, el principal objectiu de la qual era eliminar políticament i militarment qualsevol vestigi d’autogovern, qualsevol element que tingués relació amb les institucions catalanes, incloses les persones que havien tingut responsabilitats polítiques en el període republicà. Quan els franquistes van assassinar Lluís Companys després d’un vergonyós judici sumaríssim –que l’Estat espanyol es nega a anul·lar malgrat les peticions en aquest sentit que es fan des de Catalunya, l’última a instàncies de la Comissió de la Dignitat–, no pretenien eliminar només l’home, el polític o un alt dirigent republicà, la seva intenció era destruir el màxim símbol del poble català, de la nació catalana, perquè de nació només podia haver-n’hi una, la seva, l’espanyola, la “patria común e indivisible de todos los españoles”, una frase que no només deien els franquistes llavors, sinó que també es reprodueix en l’actual Constitució Espanyola, una carta magna hereva dels principis i fonaments franquistes sobretot pel que fa al model d’Estat.

Doncs bé, com deia abans, els franquistes van entrar a Catalunya fa 70 anys i s’hi han quedat, com a mínim els seus ideals, la seva manera d’entendre Catalunya: vençuda, humiliada, sense senyals d’identitat propis, sense dret a ser ni a decidir. Aquesta Catalunya franquista i falangista existeix encara en les mentalitats d’un bon nombre de ciutadans residents a Catalunya que avui poden militar a Ciudadanos, Unión Progreso y Democracia, el Partit Popular, en sectors del Partit dels Socialistes, etc., o formar part de determinats cossos policials, funcionarials, judicials, col·lectius en defensa de la llengua castellana i grups anticatalans diversos, o treballar en diferents mitjans de comunicació. No hi ha pràcticament diferències entre la Catalunya espanyolitzada que volia Franco i la que ells reivindiquen ara, igual d’espanyolitzada. Una Catalunya en la qual s’homenatgen franquistes reciclats com Carlos Sentís, condecorat recentment pel govern espanyol, i que al cap de pocs dies de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Catalunya escrivia a “La Vanguardia Española” que a Catalunya “había empezado a amanecer” i parlava de “los últimos días de la Cataluña de Companys”.

Com us deia, ells encara són aquí, entre nosaltres, i m’ajuden a saber quin és el meu bàndol, el contrari al seu. Només hi ha una manera de derrotar el franquisme del tot, l’assoliment d’una Catalunya independent. Aquesta és la meva lluita i també la de molts catalans. Serem majoria, no en tingueu cap dubte.

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà de Catalunya