29 de maig 2006

Javier Solana, borratxo d’espanyolisme

Publicat el 29/maig/2006 Durant molts anys ens han volgut fer passar Javier Solana com un expert polític. Un home de formació anglosaxona, intel·ligent, calculador i amb un punt flemàtic que, diuen, el converteixen en un hàbil i temible negociador. Es veu que mai havia perdut la compostura, tot i que se les ha hagut de veure amb situacions difícils i dramàtiques. En definitiva, un brillant diplomàtic. Però als espanyols, i Solana no és una excepció, sempre els perd la seva malaltissa obsessió per la “unidad de la patria”. Així doncs, totes aquestes qualitats que suposadament reuneix han quedat reduïdes al no res a partir del moment en que un simple periodista apunta remotament la possibilitat de la independència de Catalunya i Euskadi. Llavors tota la seva finor florentina se’n va a can Pistraus, perd els papers i no sap trobar cap altre argument per desmuntar la hipòtesi de l’entrevistador que acusar d’alcohòlics a aquells que volem solucionar els problemes de convivència entre nacions per la via pacífica i democràtica. A hores d’ara tothom coneix la frase del cap de l’Alt Comisionat de la UE: “Comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euskadi només es pot fer des del delirium tremens”. Com ja sabeu, aquesta patología a la que es refereix Solana és la propia dels borratxos compulsius. Deliren, veuen visions per tot arreu i perden la noció de la realitat. Naturalment no és pas aquesta l’actitud dels catalans que lluitem per assolir un Estat català independent. Més aviat qui actua així són els nostàlgics dels “Tercios de Flandes” que a tot hora miren de perpetuar una “unidad de destino en lo universal”. Desvariegen constantment tergiversant uns fets que ningú pot negar i qualsevol petita reivindicació de les seves colònies ja la veuen com el principi del fi del seu “imperio” tronat. Sens dubte, la millor prova de tot plegat ens ha vingut una altra vegada de l’altra banda de l’Atlàntic quan el ponderat The Wall Street Journal, en la seva edició del passat 23 de maig, afirmava que el cas del nou Estat balcànic no era més que el principi d’una sèrie de possibles noves independències com podrien ser Flandes, Catalunya o Euskadi. Són també alcohòlics els periodistes del famós rotatiu nordamericà? Ben mirat, en política, és veritat que hi ha begudes que alteren el sentit de la realitat. Però no ho són pas el desig de llibertat o la demanda d’una veritable democràcia. Allò que et fa perdre el món de vista, et desconnecta del món real i t’ancora en un passat cavernícola són les grans dosis d’espanyolitat. Un licor de garrafa ranci, amarg i vulgar. Exactament aquell del qual està tip el borratxo d’en Javier Solana. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció
24 de maig 2006
Barcelona (Barcelonès)
Bona tarda, sóc XXXXX, 34 anys, nascuda a Lleida i visc a Barcelona ciutat. Sóc responsable del departament de producció de la meva pròpia empresa. Bé, potser us he trobat. Han estat molts anys des que vaig admetre que dins meu el cor em batega catalanista. Han estat anys de maduresa en el discurs, però també, anys en entendre què fer amb aquests sentiments que ja no puc disassociar de la meva configuració com a persona. He començat així potser perquè mai cap associació, partit polític, etc... m'havia arribat fins al punt que el teu missatge i el del teu company em fessin dir 'd'acord, què voleu que faci?' , i potser m'he 'emocionat' una mica en el sentit que ara podria començar a formar part d'una dinàmica d'acció estructurada i amb cap i peus. M'agradaria conèixer-vos, però en la web no he trobat una agenda on veure si hi ha pròximes conferències o xerrades, o no ho sé, alguna activitat social. Bé, ara tens el meu email, així que si em vols escriure les pròximes trobades doncs, allí hi seré.
Gràcies. XXXXX
23 de maig 2006

Montenegro breaks free (Montenegro s'allibera)

Article publicat al The International Herald Tribune el 23/maig/2006
http://www.iht.com/articles/2006/05/23/opinion/edmont.php

En destaquem el següent paràgraf i la seva traducció:

Yet here we are literally celebrating Balkanization, a term that has always carried the connotation of insurmountable tribal and geographic feuds, and preparing for its controversial finale, an independent Kosovo. That will make for seven independent countries carved out of Yugoslavia. Further afield, the breakup of the Soviet Union has yielded 15 new countries, and even in places that have no deficit of prosperity or democracy, like Catalonia, the Basque country or Scotland, sovereign yearnings run strong. The more the world is globalized, it seems, the more people treasure their traditions, languages and differences. Go figure.

Aquí encara estem literalment celebrant la Balcanització, un terme que sempre ha portat associat connotacions d'insuperables disputes geogràfiques i tribals i que s'està preparant per al seu controvertit final, un Kosovo independent. Això farà que hi hagi ara set països on abans només hi havia una Iugoslàvia. Molt més lluny encara, el trencament de la Unió Soviètica ha donat pas a 15 nous estats, i fins i tot en llocs on no existeix cap mena de dèficit democràtic o de prosperitat, com ara Catalunya, el País Basc o Escòcia, els seus anhels de sobirania avancen amb força. Quant més globalitzat es torna el món, sembla que més gent vulgui protegir les seves tradicions, llengües i diferències. Ho podeu imaginar?

The International Herald Tribune
22 de maig 2006

Montenegro ha triat la llibertat

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum.

Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima.

Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria.

Enhorabona, Montenegro!!

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
21 de maig 2006

Hem de refer i reconquerir el nostre país: Catalunya!

Publicat el 21/maig/2006 Hem de refer i reconquerir el nostre país: Catalunya! En Mas es pensa que és en Blair o en Bush, i el Puigcercós el vol imitar. No volen veure que no tenim país sinó que a la pràctica tenim una colònia. La idea voluntariosa de fer país que ha estat el nord d'en Pujol i Convergència no serveix per a res consistent per molt bona voluntat que s'hi posi, perquè sense estat propi no tens res i el poc que et queda t'ho prenen! I més tractant-se dels nostres enemics els espanyols, i dic enemics perquè volen destruir-nos i assimilar-nos. Tot el que fan, pensen i senten és per fer-se amb Catalunya i sotmetre-la i aprofitar-se'n. A algú li pot semblar exagerat el que aquí he escrit però és cert! En Mas i en Puigcercós aquesta realitat colonial no la volen veure perquè se senten ben situats políticament i no volen arriscar res pel país, es limiten a l'anomenat políticament correcte, a fer de professionals de la política, d'empresaris del seus respectius partits i així no estant al servei de Catalunya sinó de CiU i ERC respectivament. I per a poder anar tirant i no esverar gens el galliner amaguen l'espoli i fan orelles sordes a la submissió moral i democràtica a que està sotmesa Catalunya pel sistema polític de l'estat Espanyol. Aquesta submissió és un atac gravíssim contra la dignitat dels catalans i les catalanes, atac per acció o per omissió del qual aquests polítics algun dia hauran de donar comptes. Es tracta d'un profund mal contra la fe i la força de la voluntat de ser de tot un Poble. La voluntat de ser del Poble Català no pot trobar realització dins una colònia sotmesa a l'espoli moral i material i a una continuada submissió i solapació en tots els àmbits de l'autogovern. Les conseqüències de tot això les pagarem cares tots els homes i dones de Catalunya i els nostres fills. Us imagineu el vostre fill acaçat per la policia d'un altre país que no sigui el nostre exigint-li a mig carrer els papers per poder-hi residir i treballar? Ara ho veiem en la cara i en la mirada de rifenys, georgians i hongaresos quan se'ls atansa la policia, però molt aviat si seguim així ho veurem en la cara dels nostres fills i dels nostres néts. I sapigueu que pels catalans no hi haurà un bri de compassió! Mentre cada dia perdem 40 milions d'euros en el pou hispànic, els defensors de l'estatutet, l'eina que havia de ser útil per a fer front n'amaguen el nivell de les seves totals mancances. Ni tindrem nació, ni tindrem calés, ni tindrem sobirania! Catalunya serà per a Espanya una barra lliure d'on seguiran xuclant els nostres recursos que ens són vitals per la nostra supervivència. El panorama que veiem a l'horitzó és desolador. Mentre un seguit de països de les nostres dimensions tiraran endavant nosaltres cada cop anirem més endarrere. Hem de fer alguna cosa per fer fora aquests polítics tan incompetents i per explicar tot això al nostre Poble. Finalment, des d'aquestes línies, la Gent del BIC desitgem molta sort als Montenegrins; els ja han assolit la primera fita de tot poble: La Independència! En nom del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Som 10 Milions, Salvador Molins President d'ambdues entitats i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà) Altres articles a Bloc Catalunya Acció – Berguedà: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/4389
13 de maig 2006
Cunit (Baix Penedès)
Hola. Sóc una catalana convençuda que l'única solució pel nostre país és la independència, i que per fi ha decidit passar a l'acció. Aquest fet m'ha portat avui fins a la vostra pàgina web. M'agradaria conèixer-vos personalment per poder col·laborar amb vosaltres; no sé si teniu algun grup format a prop de la població on visc, però si no el teniu tampoc serà un problema. Us prego que em feu arribar els correus que envieu habitualment, així com la informació extra que us he apuntat abans. Sóc mestra d'educació física. Espero notícies vostres. Fins aviat !!!

El fracàs d'una estratègia ingènua

Publicat el 13/maig/2006 ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política . El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils. Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat . El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP). Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb el mateix espoli fiscal . I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència. El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús). Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria escoltar al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejava de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda els catalans ni Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (El Barcelonès)
11 de maig 2006

Conversa amb un estonià

Publicat el 11/maig/2006 Reconforten les converses amb els que han assolit la llibertat. El fet de deixar l’esclavatge neteja la ment i et retorna el sentit polític. És clar, haver deixat d’estar només pensant en com escapolir-te d’un poder estranger et permet adreçar els teus esforços únicament a fer progresar el teu país. Aixó és precisament el que li ha passat a Estònia. Si us estic parlant així és com a conseqüència de la conversa mantinguda amb un dels seus fills ara fa dues setmanes a la ciutat nordamericana de Denver, on em trovaba per motius professionals. Després d’estar parlant sobre Catalunya amb dos novaiorquesos en el decurs d’un cocktail molt concorregut van considerar oportú el presentar-me un personatge amb el qual, van afirmar, jo tindria moltes afinitats. En efecte, l’home a qui van portar-me al meu davant era l’alt directiu d’una companyia d’aquesta gran capital americana. Havia nascut a Estònia feia uns seixanta anys i en portava ja uns quants vivint en aquella ciutat dels EUA. Al presentar-me els altres dos com a català de Barcelona ràpidament va demostrar conèixer la personalitat nacional del nostre poble i també l’actualitat política de casa nostra. Amb tot, els seus comentaris van anar desembocant cap als problemes nacionals interns dels diversos estats europeus. Que si França, que si Anglaterra, que si Espanya, que si Bèlgica... Va afirmar, en definitiva, que Europa no podia allargar per més temps aquests conflictes interns. Que calia donar sortida en forma de nous Estats a aquestes nacions que viuen presoneres de les seves respectives metròpolis. Si l’antiga URSS, que semblava una cosa inamovible no va tenir més remei que fer-ho amb nosaltres, em deia, aquests altres Estats-imperi hauran d’anar pel mateix camí. Perquè mentre persisteixin aquestes tensions, contiuava afirmant, el vostre creixement i progrés serà inferior al dels EUA i al dels gegants asiàtics. En definitiva, us anireu empobrint i perdent competivitat. Val a dir que tot el seu discurs anava farcit de dades i exemples que demostraven irrefutablement els seus arguments. Era un home d’un gran cosmopolitisme i cultura però amb una gran passió per la seva primera pàtria. No cal dir que mostrava sense complexos la seva gran admiració pel seu país d’adopció i em recomanava, al conèixer la meva posició política, que l’independentisme català mirés de tendir ponts de contacte amb el poder polític de Washington. “Us convé molt i us ho dic per experiència...”, va matisar-me amb complicitat i amb una certa simpatia. Després d’això vam entrar en el tema de Catalunya i de la seva independència. Però quan em trobava en plena explicació sobre les causes que estan originant un creixent sentiment secessionista entre la nostra gent, va etzibar-me una pregunta que només pot fer-la aquell que s’ha alliberat de l’opressor i viu en una societat on els seus membres van per feina: “I vostès tenen ja una data per fer efectiva la seva independència?”. Us he de reconèixer que, per un segon, vaig quedar paralitzat. I no precisament pel fet que Catalunya Acció no hagi posat una data al seu objectiu (que com ja sabeu el situem al voltant del 2014)... sinó perquè era la primera vegada que algú m’ho preguntava directament! Naturalment, després de refer-me d’aquest petit “ensurt”, vaig raonar-li el perquè en una dècada aproximadament pot fer-se efectiva la nostra llibertat. Ho va entendre, ho va considerar viable i em va desitjar l’èxit final. Quan tornava cap a l’hotel no vaig poder evitar un sana enveja cap a la gent d’aquell petit país bàltic. Sobretot al veure com la independència, al marge dels positius efectes econòmics que ha reportat, també col·labora a aguditzar la inteligència i el sentit comú. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
10 de maig 2006

Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció...

Publicat el 10/maig/2006 Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la primera és que sabem ben bé cap on disparem -paraules, esperit, pensament i acció-; sí! sabem on hem de disparar les paraules i el pensament -només paraules i pensament! Ja n'hi ha prou si es creu fermament rn la democràcia com ho fan tants i tants catalans, homes i dones. Sabem quin és el nostre veritable enemic primer i sabem quin és el nostre veritable enemic segon! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la segona és que nosaltres som simples servidors de la Pàtria Catalana, no pas inútils, ni miserables, sinó honrosos servidors de la nostra gent! humils servidors de la nostra gent! ... amb la immensa força que això ens dona. Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la tercera és que no estem sols, no actuem sols, no lluitem sols, no ens esgargamellem sols sinó que tot ho fem en equip, en equips, en destacaments, en escamots ... som com un exèrcit que vol ser operatiu, ordenat, obedient, disciplinat ... però no ho fem per obligació –com el sistema del PSOE o del PSC- sinó que ho fem per devoció, al ver estil català amant de llibertat i el respecte per sobre de tot! A Catalunya Acció fem equip! junts fem país! no som una assemblea que ha de discutir cada pas, que per avançar necessita diluir, perquè el nostre objectiu és únic: Catalunya, lliure i Plena! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la quarta és que no treballem per fer un país agenollat, ploramiques i dèbil sinó ben al contrari una Nació, un País digne d'imitar, digne d'integrar-s'hi! Això és el que desitgen trobar tants homes i tantes dones que venen d'altres contrades d'aquest món globalitzat! Aquesta gent volen trobar, necessiten trobar un país fet d'homes valents i creatius com en Pau Casals, n'Antoni Gaudí o en Francesc Macià! No volen ni necessiten trobar homes agenollats com en Mas, en Fornesa o en Maragall ! Alguns agenollats davant d'Espanya i els altres davant del diner! Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)
09 de maig 2006

Trencar amb Espanya, el millor negoci per als catalans

Publicat el 9/maig/2006 El vot de rebuig independentista sense tenir en compte, des d'ara, l'endemà d'un hipotètic "No" guanyador serà un vot perdut. El referèndum té un sentit molt més concret que les properes eleccions, i l'hem d'aprofitar. Els independentistes no podem acceptar passos intermedis. El nostre "No" és un vot contra la submissió als estatuts i a favor de la independència. ERC va perdre moltes pistonades per enderrocar l'Aznar i en Pujol, i es va embolicar amb els espanyols per milionèsima vegada. Amb l'excusa de l'Aznar -espanyol- va empoltronar en Zapatero, Montilla, De Madre i Maragall -també espanyols-. Sempre per a ajudar els nostres carcellers sacrifiquem Catalunya. Qui sacrifiqui Catalunya als interessos d'Espanya per lloables que semblin no mereix ser anomenat "independentista". Qui posi Espanya per sobre de Catalunya cal que s'ho faci mirar. Per als independentistes de veritat i ben definits votar "No" només ha de tenir un sol sentit: "No rotund a Espanya!" "No rotund a cap Estatut!". Si en Carod creu que per a sortir de la trinxera com ell diu ha de fer el joc al PSOE_PSC , aleshores Carod és un vulgar encaixista com en Pujol i en Mas, tots ells i molts altres són els eterns retardataris de la Pàtria Catalana! Cada cop més cal que caiguin moltes caretes! Qui no estigui de veres per la Independència de Catalunya que ho reconegui, i que sàpiga que no hi ha terme mig: o Espanya o Catalunya! La mort del nostre Poble, si seguim amb mitges tintes, ja és anunciada! Salvador Molins, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)
08 de maig 2006

Jo votaré no

Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit. L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya. Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició. Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans? Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
01 d’abril 2006

Catalunya Acció comença el seu desembarcament a Europa (català/anglès)

Comunicat emès el 1/abril/2006

Catalunya Acció comença el seu desembarcament a Europa

La direcció de Catalunya Acció ha mantingut durant els darrers dies diversos contactes a Brussel·les amb funcionaris i diputats del Parlament Europeu, de diversos Estats, per tal d'informar-los personalment del projecte per a la construcció d'un Estat català en aproximadament una dècada. La rebuda ha estat molt positiva en tots els casos.

En paral·lel amb aquests contactes, el passat dissabte 25 de març el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, va exposar les línies directrius de "El Pla Independència 2014" en una conferència pública al Centre Català de Lausanne (Suïssa). Va ser un acte molt emotiu, sobretot per a aquells catalans que, per diverses raons, en algun moment van haver de marxar del nostre país però el segueixen volent lliure. La conferència va renovar totalment les energies i la il·lusió dels assistents i la seva determinació per a col·laborar activament amb Catalunya Acció. Aquest primer acte públic fora de les nostres fronteres anirà seguit de conferències similars, promogudes per altres casals catalans a l'exterior que actualment ja s'estan mostrant interessats a col·laborar activament amb Catalunya Acció, i que seran un factor important per a la internacionalització del conflicte que els catalans tenim amb Espanya i França des de fa molts anys.

Per a més informació:
http://www.catalunyaaccio.org


Catalonia Action begins its disembark in Europe

A few days ago the Catalonia Action management did several contacts with some deputies and officials at the European Parliament coming from different states, in order to personally inform them about the project to build an independent Catalan state in about a decade. In all cases the acceptance was very positive.

In parallel with these contacts, on Saturday March 25th, the Executive President of Catalonia Action, Mr. Santiago Espot, presented the strategic guidelines of “The 2014 Independence Plan" on a public conference at the Catalan Center of Lausanne (Switzerland). The event was very emotive, specially for those Catalans who for several reasons had to leave our country but they keep wanting to see it free. This conference managed to renew completely the audience's will and energies and their determination to collaborate actively with Catalonia Action. This first public event outside our homeland will be followed by a series of similar conferences, promoted by other Catalan Centers around the world, which are already showing a strong interest to collaborate actively with Catalonia Action, and which will be an important factor to internationalize the conflict that Catalans have with Spain and France since many years ago.

To learn more about Catalonia Action:
http://www.catalunyaaccio.org/
30 de març 2006

La Sanitat per terra i el Concert Solidari a la merda!

Repassem les paraules d'en Santiago Espot, un digníssim possible candidat a la primera Presidència de la Catalunya Lliure. Les paraules i frases següents són escrites en diversos capítols del llibre "Cap a la Independència" de l'esmentat autor, empresari i polític. (Editorial: La Busca, edicions).

A la plana 73 hi podem llegir: - « Sense tenir un mínim de poder per controlar la inversió dels nostres impostos, resulta impossible bastir un futur amb unes condicions una mica operatives. Tots els especialistes coincideixen que la nostra és una situació límit, que no es pot continuar amb un ofec d'aquestes característiques. Fins i tot homes tan poc sospitosos de tenir vel·leïtats catalanistes com són els dirigents de la Cambra de Comerç de Barcelona han advertit sobre l'alentiment —un eufemisme per dir que ens estem arruïnant— de l'economia catalana».

Anem, ara, a la plana 75 - «Per veure-ho més clar només ens cal llegir les declaracions d'un ministre on anunciava que el dèficit de la sanitat catalana «quedarà pendent». Tot i que, poc més o menys, deia que «hi ha el compromís socialista d'abordar-la en el futur». O el que és el mateix, una altra mofa per anar allargant el "via crucis" català.

Les conseqüències de tot plegat no afecten únicament la nostra escurada butxaca particular. Van molt més enllà. També en patiran els efectes —de fet, ja els pateixen— totes aquelles petites o mitjanes empreses catalanes que actuen com a proveïdors de tot l'entramat sanitari català."

Seguim a la plana 77 - «Ara ja ningú no pot amagar-ho. Les xifres circulen de boca en boca, i tothom sospita que el forat, la complicitat i el robatori que el provoquen és molt més gros del que ens volen fer creure. Per molt que s'intenta no es pot amagar per més temps «la magnitud del desastre». Es a dir, «el robatori continuat a Catalunya». ... Precisament aquests són els títols de l'informe que, en format "power point", han posat en circulació per internet els seus autors: Josep M. Castany i Juan Manuel Rodríguez, el primer, Director General de Catalunya Acció (CA) i el segon, Conseller de CA.» ... «Ara bé, aquest informe econòmic que es basa en les dades públiques que els seus autors han pogut recollir (estudis de diversos especialistes, web de la Generalitat, dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, etc...), no pot contemplar com és natural les balances fiscals que sempre han amagat els governs, siguin de dretes o d'esquerres, de l'Estat espanyol."

I ara, a més d'aquestes ratlles que us he transcrit, tan clarificadores de la situació actual, em permeteré de nou posar els drapets al sol d'ERC i CIU perquè serveixin d'elements de pedagogia i transparència i alliçonin -cosa difícil- als dos partits que haurien de ser els més responsables en la defensa de Catalunya, i ho faré amb els comentaris que segueixen: ERC, encara no fa dos mesos just a les vigílies de la traïció feta al nostre País per CiU i Zapatero, va renunciar a exigir les Balances Fiscals al President espanyol Sr. Zapatero, al Ministre espanyol d'economia Sr. Solbes i al govern espanyol del PSOE, recolzant-los els pressupostos de l'estat a canvi de res. ERC va tirar a la cloaca l'eina més important que tenien a les mans. No es va guardar cap as a la màniga- talment com aquell que et dona un taló signat i amb les caselles en blanc. A bodes em convides devia pensar el Sr. Zapatero que pactava tot seguit amb els també pallussos i traïdors a la seva pròpia pàtria, en Pujol, en Mas i els líders de CiU.

A qui se li acut signar un xec en blanc i a més lliurar-lo a un lladre com l'estat espanyol? Un estat net i hereu genèticament complet d'en Lazarillo de Tormes! L'uns rucs! i els altres lladres i aprofitats! quina colla! La mare que els va parir!

I aquesta nit, al programa de la Mònica Terribas, surt la Consellera de Sanitat amb cara de lluç « ... que no sap d'on treure els cètims, ... que alguns metges només cobren 13 euros a l'hora, després d'estudiar 6 anys, com si es dediquessin a fer de fregona».

Podríem demanar-li al Sr. Mas què coi és això que es van empescar i que pel que s'ha vist no es creia, del «Concert Solidari»?

Colla d'inútils i venuts! 23 anys després de que en Trias Fargas i els bascos els ho diguessin a la cara! És que ja està bé! ës que no em cap al cap!

Cliqueu aquest enllaç (Robatori) que us adjunto i veureu quina perla de robatori! És de pel·lícula! És com allò d'Alí Babà i els quaranta lladregots! 20 de Ciu i 20 d'ERC!

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

29 de març 2006
De Venezuela a Barcelona
Hola!!! Vaig arribar l'octubre del 2001 del meu país, Venezuela, a estudiar un doctorat sense saber que, tot just posar els peus a Barcelona, anava a sentir-me com a casa meva. He viscut en altres ciutats d'Espanya, concretament, Madrid i Oviedo, i vaig experimentar el saber que Catalunya no és Espanya. Vaig anar a Austràlia amb uns projectes de vida que van trigar 2 mesos en esvair-se, sempre amb la nostàlgia d'haver sortit de Barcelona. Tant és així que, quan vaig poder vaig regressar. Ara estic menys atrafegada amb el doctorat, i he decidit donar-me el goig de llegir sobre la història catalana, i m'ha nascut un desig incontrolable d'oferir-me com a col.laboradora en la lluita dels catalans per assolir la seva independència. Moltes persones pensen que aquest no és el meu problema, de fet, és poc el que puc fer, no puc ni tan sols votar.

No obstant i així, escric això per donar-me a conèixer, perquè sàpiguen que estic disposada a col.laborar en el que sigui, des de signar, la meva participació en una manifestació, o en una concentració, fins i tot a col.laborar en qualsevol campanya, o en el que sorgeixi. Aclareixo que sóc lingüista i que sé la importància que té preservar el català per els catalans; potser pugui contribuir en alguna cosa pel que fa a aquest tema. Si us plau, pensin si la meva visió d'estrangera podria ser beneficiosa d'alguna forma. No és el mateix que si fos catalana, o vingués d'Espanya, aquest sentiment no el vaig heretar de ningú, s'ha format en el meu esperit des del dia que vaig arribar a Barcelona, i és ara quan crec que puc treure-li profit a tot això. Aquestes línies les col.locaré quan el fòrum catalanista existeixi, vull que em coneguin, que sàpiguen que estic aquí disposada a fer una mica per Catalunya.
Moltes gràcies. XXXXX
23 de març 2006

El procés de pau basc deixarà molts catalans amb cara de babaus

No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.

Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió ... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.

Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.

Així doncs, la jugada està ben clara : emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses) , perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita , comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.

Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general , mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina , si és que algú els vol contractar per a fer res. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

22 de març 2006

La joventut que no vol en Jordi Pujol

Possiblement una de les més greus mancançes d'aquests darrers anys de restauració borbònica ha estat que, a Catalunya, no ha existit un discurs polític de futur . Tot el que fa referència al nostre esdevenidor col·lectiu comença i acaba amb els quatre anys d'una legislatura pertinents. Més enllà sembla que no existeixi res. I ara, per desgràcia, la generació dels quaranta, la d'aquells que tenim la màxima responsabilitat sobre el país perquè és la nostra hora, hem d'acudir als anys dels nostres avis per inspirar la nostra acció política. Sí, hem d'anar a beure de les fonts d'en Macià, d'en Carrasco i Formiguera o d'en Serra i Moret. Per què? Doncs simplement perquè la generació dels Pujol, dels Roca o dels Maragall no ens han trapassat cap mena d'ideal. Ens han deixat com a únic llegat la pura especulació electoral i política. Quina trista herència hem rebut! Tanmateix, ara fa pocs dies, possiblement conscient de la seva nul·la capacitat per esdevenir model per a cap de les noves generacions de catalans, l'expresident Jordi Pujol escrivia un article al diari Avui adreçat a nosaltres. I dic nosaltres atès que ell considera que la gent de quaranta anys encara som “joventut” (es veu que aquí, per fer-te adult, has d'entrar en un geriàtric!). És clar, aquesta és la manera de perpetuar les mateixes cares durant anys i panys amb l'excusa que els que venim al darrera no “tenim experiència”. Però al marge d'aquest intent per fer “eterna” la nostra adolescència, el més important de l'esmentat escrit expresidencial és veure com l'autor vol, sigui com sigui, perpetuar el fracàs de la seva política. Així, s'encaparra en tot moment en voler mantenir per a nosaltres els mateixos límits que ell va tenir... o que es va autoimposar. Mai ens diu que anem més enllà, ni mai tampoc fa cap autocrítica de la seva gestió. Quina diferencia amb aquell que fou un dels principals diputats catalans de la II República, en Jaume Serra i Húnter, i que quan l'any 1942 es dirigia cap a l'exili li havia de reconèixer al dirigent d'Estat Català Josep M. Murià el següent: “Jo no he estat mai separatista i ara és massa tard per a canviar; però reconec que vosaltres sou els únics que teniu raó. Endavant nois!”. Ara bé, l'afany d'en Jordi Pujol per tal que l'acció política dels que el seguim en el temps no posi de manifest el seu fracàs arriba al paroxisme. Així ens recomana que ens enmirallem en països com Suïssa, Finlàndia i el Japó. Molt bé! Si no fos que vol passar per alt un fet que a ningú, per molt “jove” que sigui, se li escapa: totes aquestes nacions són Estats independents i no una trista colònia com nosaltres. Es pensa que ens mamem el dit? Potser els nostres pares van deixar-lo que els donés garses per perdius perquè van viure la tragèdia del franquisme. Però amb nosaltres, expresident, això ja no val. La nostra fita col·lectiva, veient com va Catalunya i el món, es situa més lluny de la pansida condició de “comunidad autónoma”. Nosaltres volem trencar amb Espanya per no haver de deixar als nostres fills les mateixes penúries que la seva generació política ens ha deixat com a patrimoni. El patriotisme que volem que heretin els nostres descendents no els ha de servir, com a nosaltres de moment ens serveix, només per sobreviure com a poble. Serà un patriotisme acompanyat d'un Estat; al qual tindran l'obligació de fer modern, operatiu i respectat. I segur que ho faran. Senzillament perquè la seva lluita anirà guiada per l'exemple dels seus pares. Recordi sempre, expresident, que enlloc està escrit que allà on alguns no han arribat no puguin arribar-hi uns altres. Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció
14 de març 2006

L'Espanyolíssima Trinitat s'esfondra: Colom, Cervantes i la bandera espanyola són robatoris

Que Espanya cau a trossos ho veu tothom ja, a aquestes alçades. S'apropa un meteorit de proporcions descomunals que porta la trajectòria perfecta per a impactar als ciments d'Espanya, el que podríem anomenar "L'Espanyolíssima Trinitat" i que l'enviarà a fer punyetes. I és que els tres grans símbols, els pilars emocionals de la "Nación Española" que ells anomenen "Colón", "Cervantes" i la "bandera española" són simplement apropiacions indegudes de les més grans glòries catalanes.


1. "Colón".
Que Colom era català se sap des de principis del segle XX. El 1927, per exemple, el peruà Luis Ulloa ja ho va assegurar amb molta informació a les seves mans. L'origen de l'estàtua de Colom cal cercar-la en aquest fet. Van arribar la guerra genocida, el nazi fastigós i el camp de concentració de 40 anys, i ja en fa 18 que Jordi Bilbeny, de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (FEHC, www.histocat.com ), va començar a gratar. Després de tres llibres anteriors, acaba de publicar-ne el quart i de moment definitiu, "Cristòfor Colom: príncep de Catalunya" (Editorial Proa). A partir d'ara són els altres els que han de demostrar alguna cosa sobre el "contementida" oficial. Fins i tot als Estats Units el Discovery Channel va emetre un documental sobre Colom en què s'assegurava que la hipòtesi més raonable és la catalana. Ara que sabem que Colom era un noble de Barcelona, vinculat a la Cort, militar i navegant expert, que formava part de la potència nàutica i militar de l'època que dominava la Mediterrània i que les Canàries eren la base catalana de l'Atlàntic durant els segles XIV-XV, que va sortir de Pals de l'Empordà quan tenia un important port abans que el desviament del Ter el sepultés sota els sediments i hi creés la platja que veiem avui dia, que va rebre el finançament de la Corona d'Aragó, que va obtenir el càrrec de Virrei (càrrec catalanoaragonès), que hi ha mapes antics per tota Europa amb tota Amèrica plena d'escuts amb quatre barres, ara que sabem que en cartes de Colom a Itàlia, signava ColoM, acabat amb M, i que escriu amb catalanades contínues... Ara que sabem tot això, a veure qui és l'estúpid que a partir d'ara celebra el 12 d'octubre com a Fiesta de la Hispanidad sense que li caigui la punyetera cara de vergonya.


2. "Cervantes".
Seguint la línia de la investigació de Colom, i estudiant a fons la censura terrible dels segles XVI i XVII (justament els pressumptes segles d'or de la literatura castellana, que venien just després dels segles d'or de la literatura... catalana!! és clar... la "Decadència"!!), el mateix investigador Jordi Bilbeny descobreix que no es podien publicar llibres en català, i no només això, sinó que directament, no es pot publicar res sense que sigui retocat o traduït pels censors. Se sap ja que la vida de Cervantes no va ser la d'un individu qualsevol d'Alcalá de Henares, sinó la d'una persona culta, vinculada a la Cort, que es mou tota la vida pels territoris de la Corona d'Aragó, que el Quixot és una burla de l'aristocràcia castellana de l'època que va ser celebrada (i publicada massivament al principi) justament als territoris més anticastellans (València, Barcelona, Portugal i Flandes). Sabem que la història de la família Servent, de Xixona, quadra perfectament amb la vida i la família de Cervantes, batalles i empresonaments per la
Mediterrània inclosos. Sabem que Cervantes parla de València com la ciutat més bonica d'Europa, que ridiculitza contínuament els castellans, que parla elogis majúsculs dels catalans, que el boig del Quixot recupera la raó a Barcelona, que salva del foc el Tirant lo Blanc, que el Quixot està ple de catalanades i no se'n conserva la primera edició de Barcelona, que la partida de naixement de Cervantes a Alcalá està falsificada... I tantes, tantes, tantes coses més, que en pocs dies s'estrenarà un documental de David Grau sobre el tema de la catalanitat de Cervantes, o ja n'hauríem de dir "Miquel de Servent". A veure qui és l'estúpid que a partir d'ara s'atreveix a anomenar l'espanyol "la llengua de Cervantes" sense que li caigui la punyetera cara de vergonya.


3. "La bandera española".
Sabem que la bandera catalana, les quatre barres vermelles (o 2, o 3, o 4, o 5, o 6... com era comú en tota l'edat mitjana) sobre fons groc és la bandera més antiga d'Europa, que durant segles identifica tots els regnes confederats de la Corona d'Aragó, tant abans com després del 1714, quan està més que documentada, pintada i dibuixada, que ha perdurat tant que ha arribat fins i tot als nostres dies... I en canvi la bandera "espanyola" actual és fruit d'un decret de Carlos III a finals del segle XVIII (!!) i va ser triada (oh casualitat entre les casualitats...) entre algunes altres opcions basades en franjes vermelles horitzontals sobre fons groc (!!). En poques paraules, que la bandera espanyola és una còpia barata, una apropiació indeguda, un plagi, de la mil·lenària bandera catalana. En aquestes condicions, a veure qui s'atreveix a celebrar el Día de la Hispanidad onejant una bandera "española" enorme a la Plaza de Colón, dient que "l'idioma de Cervantes" no va ser mai "lengua de imposición, sino de encuentro".


Espanya és a punt de desaparèixer per pura vergonya d'ella mateixa. La veritat sobre l'Espanyolíssima Trinitat és que tot és una punyetera farsa, una mentida de proporcions descomunals, una apropiació indeguda sense comparació en tota la història europea, que el món és a punt de descobrir, perquè malgrat el pas dels segles, evidentment una mentida tan grossa havia de deixar rastres que avui hem trobat finalment, malgrat tots els entrebancs, i que les noves tecnologies ajuden a divulgar amb un simple clic: www.histocat.com.

A Espanya se li acosten temps foscos, de negror, de vergonya infinita. El meteorit gegant acaba d'entrar ja a l'atmosfera, i es carregarà en molt poc temps tot el que encara queda dret de la mentida més gran de la història. A partir d'ara riurem molt.

Adéu Espanya!

Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció
11 de març 2006
Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Compatriotes. Els nostres polítics no fan més que omplir-se les butxaques i avergonyir-nos amb la seva més absoluta manca de dignitat. Pidolant i encaixant els insults dels prepotents feixistes per tal de conservar la cadira. Deixem-mos de romanços i d'estatuts. No hi ha més via que la Independència si volem recobrar la dignitat, els diners, la il·lusió, la llibertat. No hem de demanar res a l'Estat Espanyol. Només volem el que és nostre i decidir nosaltres mateixos què volem fer-ne de la llibertat i dels recursos propis. M'agradaria que em mantinguéssiu informat del projecte i les accions que es faran en el futur. Països Catalans lliures!!! XXXXX, 50 anys
06 de març 2006

Catalunya del Nord: la porta i la clau

A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana. La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord? Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura. I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
04 de març 2006
Cardedeu (Vallès Oriental)
Bona tarda. Comparteixo com vosaltres la idea d'una Catalunya sobirana i lliure per a poder afrontar el futur sense hipoteques de cap mena i amb les millors garanties pel poble català. M'entusiasma molt que sorgeixin aquesta mena d'iniciatives fora dels partits polítics, perquè això significa que el poble esta a l'aguait de la realitat del país i vol contribuir a millorar-lo. Voldria assabentar-me més profundament del vostre projecte i és per això que us escric. Crec que hi haurà molta gent que, com jo mateix, tindrà una gran alegria en conèixer la vostra proposta per a fer de Catalunya un estat pels volts del 2014. Ànims i endavant!!!!!
01 de març 2006
Barcelona (Barcelonès)
Hola a tots, em dic XXXXX i sóc un estudiant de 16 anys. Desde sempre m'he sentit fortament català i independentista. Però aquests últims mesos el meu sentiment independentista ha estat més fort que mai degut a la forta opressió des de Madrid (insults, discriminacions, etc.) que crec que és el moment de dir que ja n'hi ha prou. Ara és el moment d'estar més units que mai i lluitar junts cap a la independència dels Països Catalans i de desempallegar-nos d'aquests desgraciats d'una vegada per totes. Què sàpiguen que som un poble unit i amb un objectiu definit i clar. Catalans/es, tots junts ho aconseguirem!! LLibertat pels Països Catalans ja!! M'agradaria rebre informació sobre el vostre projecte i donar-vos tot el meu suport per aquesta iniciativa tant ben parida!!

La UE col·loca una bomba de rellotgeria a Montenegro

Ja el tenim aquí. El referèndum d'independència de Montenegro es farà, si no passa res estrany, el 21 de maig de 2006.

Les darreres enquestes indiquen que, dels enquestats, el 41,4% dóna suport a la independència, el 32,3% la rebutja, el 14,9% encara no ho sap i l'11,4% diu que no votarà. Fent uns senzills càlculs, per tant, si descomptem els que no votaran, i estimem que la meitat dels indecisos votarà a favor i l'altra meitat en contra, tenim que el 55,14% dels montenegrins podria votar a favor, i el 44,86% en contra.

Això fins i tot satisfaria l'absurd i antidemocràtic criteri que la UE ha imposat a Montenegro, d'haver de superar el 55% en lloc del 50% com és el normal i el que s'espera en democràcia, amb un xantatge maquinat per Solana per tal de frenar l'aparició mitjançant un referèndum d'un nou Estat a Europa, la qual cosa enviaria un clar missatge, principalment a kosovars, catalans, bascos, flamencs i escocesos. A hores d'ara sembla, per tant, que els montenegrins salvaran l'obstacle.

Però avui m'he fet una pregunta: què passarà a Montenegro si el 54,9% dels montenegrins vota a favor i el 45,1% hi vota en contra? Em temo que Montenegro es trobaria en un atzucac de difícil resolució. Amb un govern que desitja la independència, amb un poble que vota majoritàriament a favor de la independència, però la UE no li deixa exercir-la. Fantàstic! És aquesta l'actitud responsable que s'espera dels diplomàtics de la UE? I aquests van donant lliçons d'afavorir l'estabilitat de la regió dels Balcans, posant veritables bombes polítiques de rellotgeria?

De tota manera, si una cosa està clara, malgrat els entrebancs de Solana, és que el missatge és molt més profund, i lliga amb el que arriba del Quebec. En el món occidental, una comunitat política (una nació) que vol independitzar-se, fa un referèndum i ja està.

I els nostres polítics, davant de les darreres enquestes sobre el tema a Catalunya, callen com putes i mira a una altra banda. Val més que comencin a pensar en termes de contra-rellotge. El temps se'ls acaba. Si ells no fan el pas, hauran de deixar pas.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
28 de febrer 2006

El món ens observa...passem a l'acció?

El món ens observa, per a bé o per a mal. Qui encara pensi avui dia allò, tan delatador d'una baixa autoestima com a poble, de "ningú no ens estima" o " ningú no ens observa" al món, és que no sap o no vol saber de què va la pel·lícula, en aquest món.

La conjuntura política i econòmica internacional ens pot ser favorable, però cal que ens moguem, és clar, ningú no farà l'esforç per nosaltres. El que està clar és que si seguim quiets com fins ara, ens serà desfavorable. L'enemic ens està avançant, i com deia Hèctor López Bofill al diari Avui fa uns dies a l'article "Què passa a Alemanya?", sembla que ja ha allargat els tentacles fins a una Alemanya que fa poc va ser dels primers a reconèixer Eslovènia i Croàcia.

Però tal com deia Alfons Quintà, també a l'Avui, fa pocs mesos, a l'article "L'Estatut i The Wall Street Journal", la premsa anglosaxona ens està dedicant una atenció molt especial. Caldria fer un inventari complet, en un altre moment, de tot el que han dit en les darreres setmanes el Wall Street Journal, el The New York Times, el Los Angeles Times, el Financial Times, etc. però així de memòria puc enumerar que els senyals inequívocs que han arribat darrerament, mostrant-se a favor de les nostres "reivindicacions fiscals" (recordem com va començar la revolució nordamericana!), mostrant l'expectació perquè "Espanya es trenqui en un munt de microestats", dient que "tenim el dret d'intentar la independència", que "construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes", que "a l'exèrcit espanyol hi ha troglodites", comentant les sortides de to contínues de Bono per l'afer veneçolà, fent-se ressò de la manifestació del 18F, i ja no cal dir que mostrant-se obertament a favor de la independència de Kosovo i Montenegro en contra dels patètics intents unionistes de Solana, que actua més en clau espanyola que no pas en clau pacificadora als Balcans. Són massa insinuacions per a ser casualitat. Jo ja fa temps que no crec en les casualitats.

Podem ser una peça fonamental en el tauler d'escacs internacional, només cal que a més d'insinuar-nos-ho ells, ens ho creguem nosaltres mateixos i tirem pel dret.


Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
21 de febrer 2006

Sense el Rosselló no hi ha nació !

(Email rebut a Catalunya Acció com a resposta a un escrit que vam divulgar el 20 de febrer des de Catalunya Acció. Aquest email precisa aspectes importants sobre la manifestació del 18/febrer/2006 a Barcelona. El reproduïm integrament.) Des de la Catalunya del Nord em permeto donar unes precisions sobre la manifestació del 18.02.06 que espero que divulgareu perquè els companys amb els quals vaig marxar amb autocar des de Perpinyà poden confirmar les meues afirmacions:

1. No sols es va cridar "espanyol el qui no boti" sinò també "francès..."; no escriure-ho és deixar entendre que la reivindicació expressada aquell dia s'emmarcava dins l'estat espanyol i que la" nació "al·ludida era sols la nació amputada. Fals. Hi érem nosaltres catalans del nord i valèncians. "La perifèria" era present per fixar les pautes del que s'ha d'entendre per Catalunya i Nació.

2. El grup de gent que vam marxar amb autocar des de Perpinyà no vam parar de cridar i fer cridar la gent a l'entorn nostre en contra dels dos estats: ni "França ni Espanya Països Catalans"...No volem ser una regió de França/d'Espanya, no volem ser un país ocupat, volem volem volem la Independència". Com que ens precedien valencians que cridaven: "sense València no hi ha independència, vam crear un nou eslògan inventat tot seguit "sense el Rosselló no hi ha nació"... això durant tres hores...tots plegats.

També caldria fer saber a tothom que a l'anada la policia francesa esperava el nostre autocar a l'autopista a la "frontera" pel fet que anàvem a manifestar per la nació, tal com ho confirmà un policia; no sols ens van controlar les targetes d'identitat, sinó que a més a més se les van endur i guardar un quart d'hora amenaçant-nos de guardar-les 4 hores. Normalment reserven aquell tracte als qui no fan cara de ser europeus. En tota la meva vida no m'havia passat mai. Cal dir que a la manifestació en defensa de la catalanitat del 08.10.06 a Perpinyà 8000 persones van aplaudir i doncs aprovar el parlament llegit aquell dia on es va reivindicar la pertinença a la nació catalana d'11 milions de ciutadans. No hi havia per ningú cap equivocació possible i la policia francesa sap millor que els nostres propis diaris que la consciènciació del nostre poble no té aturador.

Amicalment, Daniela Grau Portaveu de la manifestació del 8/octubre/2005 a Perpinyà

20 de febrer 2006

La pancarta “Catalonia the next state in Europe”

A la manifestació molta gent ens va felicitar per aquesta pancarta i ens van preguntar d'on era, d'on havia sortit aquesta pancarta. Que els agradava molt perquè el lema de la manifestació l’havien trobat massa tou, en termes populars “que n’estaven fins als collons d’Espanya”. Doncs és la pancarta de Catalunya Acció (http://www.racocatala.com/forum/www.catalunyaaccio.org) que té relació directa amb el Pla Independència 2014 que anem presentant a les conferències que fem per diverses poblacions del país. Perquè no hi hagi confusions, quan parlem de Catalonia a nivell internacional estem parlant de Països Catalans. No ens oblidem de cap dels nostres. Després de les rucades que han dit tots els nostres polítics, algunes bastant patètiques, interpretant cadascú i segons la seva conveniència l’esperit dels catalans que vam anar a la manifestació (que si contra el PP, que si a favor de l’Estatut, etc.), la millor manera d’interpretar el sentir dels catalans és simplement escoltant el que van dir. A la manifestació només es va cridar “Som una nació”, “Independència” i “Boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”. I cridaven i saltaven des de criatures fins a senyores que passaven del seixanta. O sigui que, senyors polítics, si volen deixar de fer el pamplines en nom de tots els catalans, d’aques poble mil·lenari, comencin a prendre nota que la menjadora no és té de gratis. La pancarta la portaven dos senyors, un de 53 anys i l’altre de 64, vull dir que són persones adultes i a més amb una trajectòria patriòtica de molts anys. L’un ha votat tota la vida CiU, i després de la traïció de l’Artur Mas al Parlament Català va retornar el carnet de CiU. L’altre tota la vida ha votat ERC, i després de veure com ERC s’ha arrossegat per Madrid i s’ha embrutat les mans perdent dignitat a cada pas, ja no en vol saber res. Serà aquest petit exemple un símptoma significatiu d’alguna cosa? Serà la manifestació del dia 18 el símptoma del possible inici d’una revolució taronja a la nació catalana? Per què el malnascut d’en Jiménez Losantos no n’ha dit res avui al seu programa? Potser perquè és més intel·ligent que els nostres polítics de segona i sap el que realment significa la manifestació de dissabte, ell que va escriure l’any 1995 “Lo que queda de España, con un prólogo sentimental y un epílogo balcánico”? Avui, el psoeciata Miquel Iceta, llepa entre els llepes –bé, potser en Piqué el supera-, deia que hi havia el perill de que entréssim en un procés de balcanització. Sr Iceta, fa lleig mostrar la ignorància en públic amb el sou que vostè cobra. Fa anys que som en un procés de balcanització, la primera fase ja va passar, i des de la premsa estrangera fa anys que ens ho venen advertint, tot i que la nostra estimada premsa mai s’ha dignat reproduir-ho fins ara. Quina creuen que va ser la raó de per què el petit dictador Aznar, reconvertit a semidemòcrata, es va posar del costat del president Bush en la guerra d’Iraq? Un alt càrrec d’ERC que ens va explicar l’estratègia que estan considerant seguir a partir de la manifestació. Bé, esperem que s’ho repensin i no la posin en pràctica. La decepció dels catalans podria ser descomunal. En tot cas convé que tots els catalans estiguem ben atents a veure si ERC vota el mateix al Parlament espanyol que al referèndum -ara per ara no tenen gens clar votar el mateix-, i si a partir del setembre en Carod i en Puigcercós deixen de treure pit. Un Conseller de Catalunya Acció descriu molt bé la tasca que ha estat fent ERC aquests dos anys. Diu que no han fet política, que simplement han estat fent demoscòpia (anàlisi d’estimacions de vot), popularment politiqueria en la millor tradició de CiU i de tots els altres. El més important però és dibuixar el camí cap a la independència i desemmascarar les incoherències dels nostres polítics, que adoptant diverses formes (nacionalistes, etapes intermèdies, etc.) el resultat final és que ens encaixen ben encaixats a Espanya. Josep Castany, 41 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
19 de febrer 2006

Alguns catalans bons: prop d'un milió !

Alguna gent de Catalunya Acció varem ser a la manifestació «Som una nació i tenim dret a decidir». Algú de Catalunya, algú del nostre poble va tenir l'encert de convocar aquesta manifestació i els catalans han respost, tot i que des de la classe política, amb l'excepció d'ERC, no s'ha estat a favor d'aquest acte. Deien que ara era l'hora de les institucions, devia ser perquè són aquestes institucions de caire colonial les que tenen les tisores més afilades. A Catalunya Acció, com a organització, hi vèiem dos problemes per a adherir-nos. L'un el lema, que el trobem indefinit i tou, i l'altre el que nosaltres en diem el post-operatori, l'endemà, el com es canalitza aquesta energia acumulada de forma efectiva cap a la consecució del que es demanava en el manifest de la convocatòria. És d'un gran risc per a la dignitat i l'autoestima d'un Poble maltractat com el nostre fer sortir amb força i de forma massiva la gent al carrer i després quan tothom torna a casa no tenir res més que oferir-li que la immensa falta de sentit de país i d'estat, del síndrome de gestors d'una colònia, i de les actituds d'esclau dels que haurien de ser executors i conductors d'aquest «Dret a decidir». Naturalment parlo de gran part dels nostres polítics, que massa vegades i més encara darrerament han demostrat de forma reiterada com passen dels mandats del seu poble, del que li prometen i dels seus problemes fonamentals. En el lema i en el manifest es deia: tenim el dret a decidir! Bé, això ja ho sabem i ara ho sap la TV, ho saben molts altres catalans i els de Catalunya Acció ens cuidarem de que ho sàpiga el món sencer. Però, decidir ... què?! El manifest dels convocadors semblava que deia que l'Estatut no sigui retallat sinó que es signi tal com va sortir, consensuat i acordat el 30 de setembre de 2005 del Parlament de Catalunya. Però en realitat, si ho llegeixes bé el que deia el manifest i el que significa «Som una Nació» al món del 2006 tothom ho sap, es tracta d'un Estat propi a favor, absolutament a favor, de les coses pròpies, les coses més valuoses i pròpies de l'àmbit públic de tot Poble. Pels editorials que han sortir darrerament als diaris anglosaxons més prestigiosos, sembla, arreu del món, que tothom se n'adona menys els catalans. Mireu si ens han arribat a adormir i a capar mentalment i anímicament entre en Franco, els seus antecessors, a saber des dels Reis Catòlics, passant per Quevedo i en Duque d'Olivares, i fins els successors d'en Franco, el Borbó i la seva família, i des de Catalunya tots els polítics encaixistes encapçalats per l'home d'Espanya a Catalunya -amb perdó dels que hem estat els seus votants durant 23 anys-, mireu fins on de dins nostre tenim ficats els talps que malden per adormir-nos, diluir-nos i encaixar-nos en aquest taüt fosc i negre que és Espanya per a Catalunya.

En resum el que ens cal és un estat propi. Ben a l'inrevés, la temporada de rebaixes anunciada per Madrid i executada pels nostres mesells polítics, tots!, ha començat. Actuen com a eficients esclaus i miren de que el seu amo no s'entrebanqui i fan tot el possible per evitar-li tot ensurt en haver de complir la seva solemne promesa «Aceptaré el estatuto que salga consensuado del Parlamento Catalán». Però quin dels polítics actuals, àdhuc els d'ERC, es plantarà sense excuses i estovaments amb el clam d'aquesta manifestació del nostre poble a la mà? El joc dels partits és anar fent, quan no dir que no són decisius o dir que han de governar per a tothom -menys pels catalans, està clar!-, almenys els partits que tenim ara. Però avui ja crema un foc nou, un munt de noves "tombes flamejants". Catalunya Acció és un projecte que ha nascut de la determinació d'anar rectes cap a la Independència, que és la plenitud de tot poble àdhuc el nostre, res de sobirania condicionada als interessos de ningú aliè. Els de Catalunya Acció, un bon grup de patriotes que tenim clar quin és el camí innegociable que hem emprès i volem seguir amb absoluta determinació, necessitem afegir a aquest projecte del 2014 a molts altres catalans i catalanes. Sí, hem d'esdevenir molts! El nostre esperit de lluita i victòria en l'assoliment de l'objectiu d'una Catalunya lliure i plena és molt fort, vol ser i és l'esperit d'un Francesc Macià unit a l'esperit d'un Antoni Gaudí. Com a exemples, és un esperit ferm, un esperit capaç de superar la utopia. Aquests dos gegants del nostre Poble ho van demostrar abastament.

Sí, el nostre esperit és molt fort, és la força del convenciment i de la legitimitat. Però ull!, amb l'esperit imprescindible i il·lusionador no en tenim prou, ens cal sumar voluntats i acció coordinada i operativa. Ens calen les dones i els homes de Catalunya, tots. Catalunya et necessita, nosaltres et necessitem per Catalunya. Si ho veus clar, truca'ns, connecta't per internet, afegeix-te a aquest projecte. Nno cal que renunciïs a cap de les teves lluites, tasques i grups. Contribueix també econòmicament a augmentar el Fons per a la Independència. Ningú fora de nosaltres ens ho pagarà. Ningú ens pot hipotecar amb diners o favors que d'alguna manera els hi haguem de tornar. Salvador Molins i Escudé, 53 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

18 de febrer 2006
Tona (Osona)
Hola, em dic XXXXX, tinc 21 anys, visc a Tona (Osona) i treballo a la construcció. He visitat la vostra web i està molt treballada. Jo difonc la cultura catalana pels Països Catalans, concretament sóc membre d'una colla gegantera, la de Taradell (Osona) i estimo la terra que em va veure néixer i créixer. Voldria rebre informació vostra. Sense res més a afegir m'acomiado de vosaltres. ADÉU!!!!
15 de febrer 2006
Manresa (Bages)
Hola. Em dic XXXXX .Tinc 49 anys. Sóc técnic en mitjans audiovisuals, encara que treballo com a transportista. He visitat unes quantes webs seguint la pista de la Catalunya Independent, Catalunya lliure, sobirana, nació amb estat propi, etc....en aquesta línia, fins que he trobat la web del Projecte Catalunya Acció. Ha estat per a mi una experiència molt feliç llegir les adhesions al mateix. Vull afegir-m'hi. Desitjo que per favor em tingueu informat. M'agradaría molt ajudar amb el que em sigui posible. Moltes gràcies.
12 de febrer 2006
Girona (Gironès)
Hola sóc en XXXXX de Girona i us escric per donar tot el meu suport a la campanya 2014 Independents. Tal i com s'està demostrant amb estatuts d'autonomia i collonades semblants no anem enlloc, només serveixen perquè quatre polítics puguin justificar el seu sou fent veure que treballen molt. L'única solució que tenim és la Independència. No cal que perdem més temps negociant amb els espanyols. Ja ha arribat l'hora que el poble català segueixi el seu propi camí. Ja podeu comptar amb mi!!!!
07 de febrer 2006

Escalfant motors a Berga (Països Catalans)

A la reunió setmanal del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) d'ahir dilluns vàrem ultimar els preparatius per a l'acte de Catalunya Acció: publicitat de la fase preparatòria, cartells per tota la ciutat, cartells pels accessos a la ciutat, passada pels carrers i pobles del voltant amb cotxe amb altaveus durant un parell de setmanes, etc. I després de decidir-ho res de pagar qui ens ho faci –com els grans partits instal·lats en la seva venuda comoditat pressupostària- després arremangar-nos i mans a l'obra... a penjar cartells malgrat els dits ens quedessin gelats i l'alè congelat! Al BIC, a banda d'aquests detalls organitzatius, ja tenim ben clar que no és sols el President Executiu del Projecte per la Independència a l'any 2014, Santiago Espot, qui es presentarà davant dels Berguedans i davant la gent de tota la nostra Nació, de tots els Països Catalans! Sinó que serà ell acomboiat per nosaltres, nosaltres el destacament de Berga en lluita per la Independència el 2014! Nosaltres la gent del BIC, tenim ben clar que en tota lluita si es vol assolir la victòria, en la lluita per la Independència també, no tothom pot exercir de general. Hi ha d'haver capitans, sergents i soldats que són igualment necessaris. Si no és així aquest exèrcit pacífic no és operatiu, no avança, no surt de la trinxera. El cap d'Estat Major del Projecte Catalunya Acció és el seu President Executiu –com a les empreses comercials que volen assolir un objectiu comercial. El segon cap d'aquest Estat Major és el Sr. Josep Castany que n´és el Director General, i fent equip amb ells hi ha d'altres Consellers i Membres del Projecte i Destacaments com el nostre del Berguedà. Un sol sentiment en l'àmbit polític i nacional: Catalunya! Un sol objectiu innegociable i sense falsos estadis intermedis: la Independència de tota la nostra Nació, la Catalunya Gran, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó! Sí, som Pancatalanistes! Que tremolin França i Espanya! Que s'avergonyeixin els encaixistes! Aquest projecte va molt lluny! Molt més lluny del que ells es poden imaginar. Salvador Molins i Escudé, 53 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
03 de febrer 2006

La fi del ball de les màscares

El president dels espanyols, encantador de serps i mentider professional, José Luis Rodríguez Zapatero, ja s'ha tret la màscara. Se li va escapar una veritat el dia després del “pacte” amb el traïdor suprem de Catalunya, Artur Mas. Segons el diari El País (el seu), va dir la següent frase lapidària: Aquí culmina el desarrollo autonómico de Catalunya . Segurament encara no té ni idea de l'abast de les seves paraules... Mentrestant, les hordes de traïdors de CiU ja van també a cara descoberta. Ens tracten directament d'imbècils, recargolant la seva jugada fins a la caricatura cínica, quan ens volen fer creure que el que han fet és un pacte fantàstic i meravellós, però alhora avisen que “no durarà gaires anys”. Insuperable! Ho haurem d'agrair tot al Vell, el Mestre, que, cridat a files pels poders fàctics espanyols, ha mogut els últims fils tot guiant el seu jove “padawan” (aprenent, per als no coneixedors de Star Wars) com si d'una titella es tractés, en les fosques arts de la traïció, per a culminar la genuflexió, televisada i en mànigues de jersei, un diumenge a la tarda. Encara me'n queda un dubte: quan Homs parla de la “gallina”... es refereix al pacte, a Jordi Pujol, o a Artur Mas? L'actitud d'IC-V encara es més surrealista: “Escolta amo, et voldria donar suport, però hauries de canviar això...”. L'amo respon sense contemplacions: “No em dóna la gana!”. I el dino-Saura respon: “D'acord, et dono suport igualment” (!). Si algú hi troba un adjectiu adient, que me l'enviï, si us plau. A mi se m'acaben les paraules. I cada dia que passa, ERC està més pressionada. Vol defugir el dilema, però ja l'estan arraconant descaradament. Aviat haurà de triar, entre recuperar una mica de la dignitat perduda o conservar la menjadora dels sous dels consellers, ja no hi ha terme mig. De moment ja ha perdut la primera oportunitat d'encomanar fermesa i exemple als catalans. En lloc de deixar plantats PSC i PSOE el dia després de la humiliació pública, encara s'arrosseguen per Madrid olorant el terra per si hi ha cap engruna que es pugui recollir de la taula de l'amo. Les mans netes comencen a estan brutes de tant arrossegar-se per terra. Ja cansa. Joan Ignasi Pla, l'altre gran traïdor del moment, el cap del PSOE al País Valencià, un dia diu que recolza la unitat de la llengua i la rebaixa del llindar del 5% al 3%, i l'endemà s'abraça al PP pactant la traïció “per 25 anys més” en paraules del mateix Pla, apunyalant per l'esquena el Bloc, EUPV i ERPV, tots juntets . No volen anar junts a les eleccions? Doncs apunyalats tots junts, per ingenus, per creure-se'l. I el president aragonès, Marcelino Iglesias (per a més inri catalanoparlant i nascut a la Ribagorça), va ser tan cínic de prometre fa una pila d'anys l'oficialitat del català a la Franja de Ponent , mitjançant una llei de llengües que no arriba mai, i que ja ha avisat que només farà “opcional” l'ensenyament del català a les comarques catalanes encara sota administració aragonesa. Ni oficialitat ni res que s'hi assembli. I per si això fos poc, Iglesias ara reclama, amb la complicitat de dos traïdors més, Caterina Mieras i Pasqual Maragall, la propietat de l'art religiós originari de la Franja de Ponent, que els patriotes autòctons, encapçalats per la Institució Cultural de la Franja de Ponent, exigeixen que es quedin a la seva capital cultural i natural: Lleida. Quants ingenus hi havia encara a Catalunya i al País Valencià (i encara n'hi deu haver a les Illes, malauradament) que es creien el maleït conte de fades del PSOE , la fal·làcia de les esquerres “amigues” i “comprensives”, allò tan suat de l'Espanya federal (simètrica, assimètrica o amb bonys), plural i en colorets, que no existirà mai. Tots aquests ingenus per fi ho han tastat de primera mà: Espanya serà sempre en blanc i negre. Sempre. Fins al segle XXV. Si no ens agrada, l'única via de canvi és la de sortida. L'Espanya que faria estar mínimament còmodes als catalans menys conscienciats de tots, ja seria una autèntica aberració insuportable per als espanyols, no la tolerarien mai a la vida, vomitarien abans que acceptar-la. En aquest sentit , la frase de Rubalcaba durant la negociació estatutària és ben transparent: “Lo que pedís no os lo dará ni este gobierno, ni el siguiente, ni ningún otro en la historia de España” . Em sembla, doncs, que és un moment històric: absolutament totes les màscares que encara restaven a lloc han caigut ja. La resta (PP i satèl·lits extra-parlamentaris) ja els coneixíem massa, aquests no s'han amagat mai. Efectivament, la percepció és correcta: tots els enemics, traïdors, botiflers i col·laboracionistes, ja van tots amb la cara descoberta. I nosaltres? Però la frase de Zapatero “ aquí culmina el desarrollo autonómico ”, dibuixa el futur amb una involuntària clarividència. És evident que Zapatero volia dir que ja està, que això ja s'ha acabat, que ja n'hi ha prou, en resum, que així ens quedem per sempre més. Però la frase aquesta, ves per on, esdevindrà tota una profecia que li esclatarà als morros com un globus que s'infla massa. Temps hi haurà, de recordar-l'hi. Que en tindrem, de temps per a riure... Perquè d'aquesta mena de frustració col·lectiva o depressió nacional, si aconseguim propagar i encomanar moral de victòria per primer cop en molts segles, podem esperar amb tota probabilitat una segona “Renaixença”. Comença una altra cosa ben diferent, un veritable tsunami per a Espanya. Acaba el “desenvolupament autonòmic”, efectivament, però perquè comença el desenvolupament d'un Estat propi. Tota crisi esdevé una catarsi si s'administra i se supera amb intel·ligència. Espanyols i botiflers es pensen que les traïcions consumades a Catalunya i al País Valencià (i ja veurem el que passarà a les Illes) han estat l'últim cop de martell que clavava fins al fons l'últim clau del taüt. Però s'ha convertit, en canvi, en el soroll que ha despertat un suposat mort que no era tal, que estava en coma i que el volien matar, precisament, enterrant-lo abans d'hora..., però que contra pronòstic està obrint els ulls. Avui ja és el dia que, anem on anem, i sense necessitat de treure la conversa, ja sigui el taxista, o qui fa cua davant nostre al forn de pa, o qui parla amb un amic al metro, o qui escriu una carta al diari, o truca a la ràdio, o escriu al seu bloc, o reenvia emails com aquest... tothom n'està fins al capdamunt. Però no de la política, sinó dels nostres polítics, de la seva falta de dignitat, i d'Espanya. Aquest és el moment en què, aquella persona fins fa poc no gaire polititzada, ara crida emprenyada: “N'estic fart, d'Espanya, i d'aquesta colla!!”. I aquesta persona que canvia el xip, s'activa ja definitivament, fa cada dia més gran la bola de neu. Doncs aquesta és l'escletxa, la falca que cal aprofitar, hem de passar a l'atac ara, perquè probablement serà la darrera oportunitat. L'oasi s'ha cremat i ara ja hem fet la travessia del desert. Davant d'això, no hi ha volta enrere. Com deia Zapatero, “aquí culmina el desenvolupament autonòmic”. Perquè aquí comença el desenvolupament d'un Estat propi. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
01 de febrer 2006

La por d'allà... i la d'aquí

Llegeixo al diari “La Mañana” de Lleida del passat 21 de gener l'article d'un diputat de CDC on adverteix sobre la creixent catalonofòbia a Espanya. Per a il·lustrar-ho es remunta als primers anys del III Reich on el règim de Hitler va impulsar de forma abassegadora les campanyes contra els jueus que van permetre, poc després, el tristament famós holocaust. També, pocs dies abans, un conegut escriptor català d'origen anglés publicava a “El Punt” un altre article en la mateixa direcció. En aquest cas però exemplificava la seva tesi amb els efectes demolidors que va tenir la “Ràdio dels Mil Turons” de Ruanda (RTLM, Radio Télévision Libre des Mille Collines) en la massacre dels hutus contra els tutsis. Com és natural, en els dos casos que ens ocupen, els autors feien referència explícita, d'una banda, a tota l'anomenada “Brunete” mediática i de l'altra a la cadena COPE. Ara bé, desprès d'anomenar-los pel seu nom i d'advertir els efectes que podrien esdevenir-se de la seva actitud contra Catalunya, curiosament afegeixen que això no significa que “El Mundo” o l'ABC siguin com la maquinària publicitaria de l'Alemanya nazi o que la COPE sigui el mateix que la ràdio hutu. A veure, en què quedem doncs? Si no són iguals, per què diantre els posen com exemple? A què estan jugant? No és una actitud responsable -que sempre haurien de tenir aquells que disposen d'una tribuna pública- advertir els catalans amb exemples que van costar sis i un milions d'assassinats respectivament per acabar dient desprès, poc mes o menys, que “en realitat no és tan greu...”. Potser no ho fan de manera conscient, però el cert és que descriure les coses d'aquesta forma tè unes conseqüècies negatives sobre la nostra moral col.lectiva. Dit d'una forma més clara: ens acoquina. I tant que sí! A l'advertir de forma subliminal on poden finalitzar les nostres exigències com a poble -a la cambra de gas o amb el coll tallat per un matxet- sense aportar-hi una solució ferma i viable els catalans majoritàriament optem pel “muts i a la gàbia”. Quina guerra s'ha guanyat amb aquest capteniment? Per a entendre millor el que està passant recomano la lectura del llibre que em va suggerir l'expert en relacions internacionals Francesc Castany (Conseller i Fundador de Catalunya Acció) intitulat “La desintegració de Iugoslàvia” del professor Danielle Conversi de la London School of Economics. Tot llegint el procés descrit per l'autor a partir de mitjans dels anys vuitanta, veurem com sembla que estigui parlant de la mateixa situació que avui vivim a l'Estat espanyol. Les coincidències són tantes que sincerament espanten. Els diversos actors (mitjans de comunicació, campanyes de boicot, escenaris polítics, etc.) són exactament iguals. Aquí i ara, només caldria canviar-los-hi el nom per a representar una escena calcada. Naturalment nosaltres en som els principals protagonistes d'aquesta pel·lícula. Però, quin paper representarem? Els dels bosnis o el dels eslovens? Prenguem bona nota de l'actitud ferma, decidida i intel·ligent que el poble d'Eslovènia va tenir quan les coses agafaven un to de tragèdia. Ells no van pas, en aquells moments, apostar per un raquític nou Estatut. Dalt de la porta d'emergència d'aquell infern en que es van convertir els Balcans hi havia escrita la paraula INDEPENDÈNCIA. Cap d'ells va morir cremat. Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog