El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro.

I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes.

El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent.

El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple".

Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al diari Avui el 29/juny/2006 La derrota d'Espanya. No ho van veure clar? Els catalans tenim la independència a tocar. Es tracta només de posar-s'hi. Només els catalans tenim por d'Espanya i ens acomplexa. Però quan Espanya surt al món a competir, a vuitens de final la facturen cap a casa. Espanya és una entelèquia. L'eufòria que alguns escamparen per haver golejat 2 equips tercermundistes i que no són ningú al món del futbol era absurda i falsa, i Espanya no va poder ni amb l'octogenària França. Espanya és un Calipo, que molt llepar i al final no res, i per això perd sempre. Tothom sap com juga el Brasil o Alemanya: és un estil, una marca. Si Espanya no ha desenvolupat mai un tipus de futbol identificable i ha estat sempre aquesta precarietat desangelada és perquè no s'ha trobat encara. Espanya és un xarlatà que ven pocions per repoblar la calba, el tiquet d'una tómbola que no toca mai, una ruleta trucada. Espanya és dir que són dues llengües distintes el català i el valencià, que el castellà està perseguit a Catalunya o que els catalans som uns insolidaris i uns lladres. Quan va pel món, què vols que guanyi? Els crits de la SER o de la COPE només ens fan por a nosaltres. Els països seriosos el que fan amb Espanya és jugar el partit, derrotar-la, i passar a ocupar-se de coses que tenen molta més importància. No és que ells siguin més valents, és que nosaltres som molt covards i hem defugit el partit perquè algú ens ha dit que no podíem guanyar-lo. I no, no és veritat. No ens falta exèrcit, ens falta ànima. No ens falta que ningú més cregui en nosaltres, ens fa falta creure-hi nosaltres. Baixar a l'arena, recollir el guant d'una vegada: darrere de la cridòria i de les amenaces només hi ha un fantasma. Bono i Manolo el del Bombo són el mateix destí, la mateixa metàfora. Són la mateixa Espanya. I sí, som millors. Molt millors. I podem guanyar-los. Salvador Sostres Escriptor

La Ràpita (Alt Penedès)
El meu nom és XXXXX, tinc 17 anys, sóc estudiant (aquest any he acabat 2n de Batxillerat i l'any que ve espero matricular-me en Economia si tot va bé), i visc en un petit poble anomenat La Ràpita, a uns 5 km de Vilafranca del Penedès.

Us envio aquest mail arran de l'anunci que va sortir al diari Avui diumenge passat, dia 11. Realment em va captivar el vostre projecte, tan ben formulat i estructurat. Segurament el 2014 és una data fictícia, però m'engresca rebre informació i si cal més endavant involucrar-me en un projecte tan ben definit i encarat. M'hi he sentit clarament identificat. Per això us demano
informacions sobre Catalunya Acció, que rebré amb molt de gust, i també m'agradaria que comptéssiu amb el meu suport futur (malauradament, encara no tinc 18 anys pel referèndum).
Salut i endavant.

Rebeu la meva més cordial adhesió als votants del NO. Ens hem de fer sentir sigui com sigui.

Publicat el 28/juny/2006 La web de Tribuna Catalana, el passat 23/juny/2006 oferia la següent Editorial sota el títol "Cal reflexionar":

"Amb l'aprovació d'un estatut devaluat i que no ha convençut ningú, un govern tripartit fracassat, la fractura del catalanisme polític, la importació de maneres de fer i de carnisseries a la madrilenya, els qüestionaments interns dels lideratges a CiU i a ERC, l'abandonament del president Maragall, la intromissió de la política espanyola dia a dia, la desnacionalització de TV3, i ara la invasió per terra, mar i aire dels mitjans de comunicació espanyols, creant el seu imaginari col.lectiu espanyol, ens obliguen a preguntar-nos en què hem fallat tot plegats. I també cal que ens preguntem si per enfrontar-nos a un estat, sigui dirigit pel PP o pel PSOE, tenim un projecte a punt. No serà que només tenim partidisme i tactisme, però cap mena de projecte de construcció nacional? És l'hora de construir un projecte nacional i executar-lo, aquesta és la qüestió."

I a mi m'agradaria dir-hi la meva, com a Conseller d'un projecte viu i nascut per a portar el nostre país, tota la nació catalana, al seu punt més àlgid de plenitud política, a la seva Independència, o sigui, portar-la a l'assoliment d'un estat propi que defensi els seus drets nacionals, lingüístics i de tota mena propis d'una comunitat humana amb naturalesa de nació lliure i sobirana com ho ha estat fa centúries i com ho ha de tornar a ser abans de 10 anys la nostra nació, el nostre poble, el Poble Mil·lenari Català. Nosaltres, a Catalunya Acció (http://www.catalunyaaccio.org), no tenim altre Projecte Nacional que una Catalunya plenament lliure i unida. Ningú com Catalunya Acció, avui al nostre país, té les idees tan clares en aquest tema, ningú com Catalunya Acció ja camina decidit amb un Pla, una directiva i un lideratge clar decidit i abocat a portar-lo a terme. Santiago Espot ha fet compromís i determinació de ser-ne servidor capdavanter i la gent de Catalunya Acció des del darrer al primer empenyen el seu apassionat i determinat líder com a valents engranatges d'una autèntica tuneladora per tal que avanci cap a la finalitat prevista: portar el país a la Independència al voltant del 2014. Amics de Tribuna Catalana, més que no pas reflexionar gaire el que hem de fer és decidir-nos i sumar-nos a aquest projecte capdavanter. Avui en dia les coses corren molt i costa atrapar-les. La mundialització i la globalització s'acosten com gegantines excavadores que si badem ens colgaran sota tones de nombres, de poder i de notícies; no val a badar, prou de fer l'enze! Hem d'estar a punt pel que ben aviat vingui. Catalunya Acció ho té clar: fa tres-cents anys que no avancem i això s'ha d'acabar. Hem de superar els continus errors de principiants i les múltiples divisions i marrades inútils. I per a aquesta tasca necessitem catalanes i catalans decidits a aportar el millor de si mateixos, i necessitem reforçar el Fons per a la Independència (http://www.catalunyaaccio.org/general/FonsIndependencia.doc). És trist dir-ho però en aquests moments a Catalunya no hi ha ningú amb més sentit de construcció d'estat que Catalunya Acció. Sense aquest compromís i tasca de creació d'un estat propi per a Catalunya l'existència de Catalunya Acció no té raó de ser. Per a fer aquest camí necessitarem la complicitat internacional i com que en som conscients, a més de la nostra tasca en aquest sentit el nostre lema diu a tot el món quin és el nostre futur: "Catalonia the next state in Europe". Els partits catalans que juguen al sistema democràtic espanyol es troben en un carreró sense sortida amb un estatut aprovat però que és un autèntic bluf, un sac foradat i deslligat que els portarà a unes negociacions abocades al fracàs, un llistó inassolible havent-lo de tractar amb Espanya on no hi ha res concret i tot s'ha de negociar de nou. La manca de sentit d'estat català d'aquests partits és demencial. ERC està lliurada al fals federalisme espanyol. No han estat capaços d'assolir un estatut mínimament acceptable, bé que ells junt amb Maragall en van ser els impulsors, i ara pretenen arranjar la "Constitución Española" i per fer-ho es tornen a refiar del gran mentider espanyol socialista, Sr. Zapatero, i a més pretenen que molts catalans facin costat a una direcció (Carod-Puigcercós) desacreditada pels seus errors fatals i pel fracàs dels seus plantejaments que volen repetir altre cop. Qualsevol intent de superar el descrèdit acumulat per aquest tandem de directius passa inevitablement per la seva destitució i substitució -imagineu-los com a directius d'una empresa seriosa o d'una multinacional. CiU, plenament regionalista, està venuda a Espanya i als alts poders econòmics de manera que en realitat sempre posa els seus interessos de classe d'èlit per sobre de Catalunya. PSC-PSOE i PPC són Espanya ... infinita Espanya!, no saben viure sense Espanya, i ICV són una colla d'oportunistes rèmora del PSOE que només creuen en l'autodeterminació de paraula. Tots ells, les cúpules d'aquests quatre partits catalans, són i actuen com a encaixistes i subjuguistes. Amb aquesta gent Catalunya anirà perdent posicions en tots els ordres i quedarà plenament despullada de dignitat. I fora dels partits gran part dels nacionalistes catalans i grups de la societat civil preocupats pel nostre país que fins ara es refiaven del fals nacionalisme de CiU o de l'enganyós independentisme d'ERC, es perden defensant només la identitat i obliden que a la vegada és imprescindible defensar l'entitat que ha de protegir la nostra identitat, o sigui, la construcció urgent d'un Estat propi per a Catalunya. A Catalunya Acció som conscients que cap situació no és neutre, o es va cap a Catalunya o es va cap a Espanya. Ambdues realitats no són compatibles. Per subsistir, Espanya, tal com encara avui la conceben, necessita subjugar Catalunya, i Catalunya si no vol morir d'inanició econòmica i espiritual ha de separar-se d'Espanya. Ningú ens ajudarà a sortir d'aquest atzucac. Només nosaltres amb la nostra determinació ho podem fer. Com diu el lehendakari Ibarretxe "només serà el que nosaltres vulguem" i el que nosaltres i vosaltres "fem". Per això ens hem posat el nom de Catalunya Acció. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 28/juny/2006 En aquests moments en què és tan evident la importància dels símbols nacionals, i amb les Seleccions Nacionals Catalanes encara fora de la legalitat internacional, els catalans celebrem avui la derrota d'Espanya (27/juny/2006) al Mundial de futbol d'Alemanya, tot esperant també la derrota del seu botxí i també enemic nostre, França, el més aviat possible. Després de l'onada d'espanyolisme desmesurat amb què tots els mitjans de comunicació majoritaris, fins i tot TV3, ens ha volgut atacar tots aquests darrers dies, celebrem que aquesta onada hagi canviat de direcció i que Espanya hagi estat inundada amb una depressió col·lectiva tan gran com la fantasmal supèrbia que la caracteritza. Era patètic veure a Madrid 20.000 "forofos" de la cutre selecció espanyola derrotats, enfonsats, com dient: "Hemos vuelto a perder Cuba". Oéé, oé, oé, oéé, definitivament Catalunya ahir va ser una festa com demostraven tots els coets i petards que es van llençar per tot arreu del país. Ara anem a per França. Catalunya Acció

No és per anar en contra dels partits encaixistes que s'ha de revocar tot Estatut esclavitzador per a Catalunya. Sinó per a alliberar-nos d'aquesta trampa encaixadora que tanta por i esbufecs provoca als ministeris madrilenys. Tot plegat per a espantar-nos i així no haver de deixar la mamella de l'immens negoci hispànic. Mantenir-nos encaixats una mica més i per més temps a aquest gran mugró que ens escola és la finalitat primera de tot Estatut que no sigui la nostra pròpia Constitució. Els principals partits encaixistes, són, avui, CiU i ERC. I dic això perquè en són els més responsables, els que poden i haurien de tenir clar el passat i el futur del nostre poble, els que haurien de donar exemple i testimoni de com ens volem alliberar. Els altres partits, a més d'encaixistes són sucursalistes. ICV podria lliurar-se d'aquest doble adjectiu, però el seu posicionament al Parlament de l'Estat quan es va votar el Pla Ibarretxe va trencar tots els esquemes al fer entendre que el seu suport tradicional al dret a l'autodeterminació era tan sols un posicionament estètic. A la pràctica un engany. Revocar l'Estatut del 1979 i revocar el que properament pugui sortir del Parlament Català és també una necessitat per al Poble Català. Aquest estatut, aquests estatuts, són una simple llei orgànica espanyola, franquista i borbònica, cosa actualment i a la pràctica ben igual, tan com l'hereu d'en Franco, preparat, previst i posat pel mateix "Caudillo", és el monarca borbó que actualment interpreta la garantia constitucional, farsa democràtica, d'aquest estat forat negre anomenat Espanya. Des de Madrid, des del PSOE, des del mateix Tripartit ens arriben un cúmul de consideracions que ens fan pensar en discussions, influències i pressions, amb uns tics ben manifestos més propis dels ocupants d'una cova de lladres i del fidels servents de l'amo de torn que no pas de qui veritablement vol apujar el llistó de llibertat i maduresa del seu poble. Tanta marrada per arribar a un destí tan senzill de definir i tan proper? No és la línia recta la distància més curta? Tant Estatut, articles i subarticles, per sotmetre'ns de nou a les arbitrarietats de Madrid? Tantes ganes teniu, partits encaixistes, de ficar-vos i ficar-nos, una i una altra vegada, dins d'aquest estat actual? Estat taüt per al poble català. Taüt fosc i infinit, taüt sense llum i esperança. Taüt ofegador, xafagós i humit. Taüt corcat i teranyinós ... forat negre infinit! Per què tantes marrades? Ben al contrari, en una humil i senzilla declaració, decretem una Catalunya lliure i plena! Decretem una Catalunya respectada i reconeguda! Respecuosa i reconeixedora. Decretem una Catalunya que amb el seny que li és propi es governi a sí mateixa sense intromissions alienes. Decretem una Catalunya solidària. Solidària amb els necessitats no pas amb els pinxos, aprofitats i mandrosos! Decretem una Catalunya que administri amb seny tots els seus recursos i es preocupi de veritat de les necessitats de la seva gent i dels seus projectes. Decretem una Catalunya responsable i lleial amb els seus veritables aliats, amb tots aquells països que li facin costat en la seva llibertat i en la seva plenitud com a Poble. La gent que ens anem fent nostre l'esperit de "Catalunya Acció" ens hem compromés a una tasca ben definida: abandonar idees meselles, revocar l'Estatut i proclamar la independència catalana. En això posarem totes les nostres energies! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!

Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l’aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l’error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l’Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d’oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l’Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d’Alemanya, Itàlia i de l’aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d’una manera molt diferent.


De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el “Som una Nació!” -per a ells, els de més enllà de l’Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que cerquen a Europa aliances i complicitats d’interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s’enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d’aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d’abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l’un per a Barcelona, l’altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l’horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d’esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s’esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal

Publicat el 24/juny/2006 No hi ha passos intermedis des de l’autonomisme cap a la Independència. Com diu el poble savi, "per a fer una truita s’han de trencar els ous!" Algú ha d’aglutinar des de fora de la partitocràcia catalano-espanyola la voluntat de reconstrucció nacional. Algú ha de coordinar l’acció per l’assoliment d’aquesta estructuració de Catalunya com a Estat fora de l’administració autonòmica. Ens cal fer passos concrets de trencament des d’ara mateix; ens cal traspassar contínuament la seva ratlla vermella. Hem d’esdevenir contínuament infidels i molestosos a la seva pretesa correcció política. Hem de trencar! Trencar lligams contínuament. Trencar fibres de subjecció i d’encaix l'una darrera l’altra! Catalunya Acció està a punt per a fer d’Estat Major d’aquest procés de trencament paulatí i imprescindible. Catalunya Acció té la determinació de fer-ho, té les mans lliures políticament i econòmicament per a fer-ho, i el seu projecte de país no es contradiu en res amb aquesta tasca, tot al contrari s’ha de basar en aquesta tasca: "El nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya!". Algú ha d’aglutinar des de fora dels partits encaixistes -a la pràctica tots els que avui seuen a les poltrones del Parlament Colonial i de fireta Català-, algú ha d’aglutinar als que de veritat volen reconstruir nacionalment Catalunya. Cal una entitat única i potent que aglutini a tots els patriotes i que en faci d’estat major; l’equivalent a un partit polític català que actuï des de fora del joc partidista establert per la Constitució Trampa Espanyola. Constitució trampa perquè està pensada i redactada per a subjugar Catalunya i de tal manera que legalment no hi hagi possibilitat de sortir del «atado y bién atado». Constitució trampa perquè a més va ser redactada des de l’ombra a punta de pistola i encara avui conté amenaces militars en el seu redactat; no és una constitució a favor del Poble Català sinó en contra del Poble Català i els seus drets nacionals inalienables. Els partits polítics mesclen l'administració del país i la reconstrucció del país. La reconstrucció sempre queda aparcada en segon terme i molts cops oblidada, i aquesta és una de les causes principals per les què el nostre país no avança nacionalment des de la mort del dictador. Cal treure la direcció de la reconstrucció nacional fora de la dinàmica dels partits, de la dinàmica de les necessitats immediates de les administracions autonòmiques i municipals que sempre acaben callant i posposant la necessària reconstrucció nacional davant les necessitats de finançament del dia a dia que intel·ligentment i de forma maquiavèlica manté controlades amb mà de ferro l’administració estatal espanyola. Catalunya Acció és l'eina per a trencar aquesta dinàmica de supeditació de la reconstrucció del país a l'administració del país. És l'eina per a canalitzar i fer operativa la tasca de tots els patriotes, que molts d'ells viuen amb frustració quan veuen que les direccions dels partits no són receptives als seus esforços de reconstrucció nacional. I això tant és per a CiU com per a ERC. Qui veritablement sigui patriota i vulgui Catalunya lliure i plena no pot fer ni el sord ni el desentès a aquesta persistent crida d’alliberament que emana dels catalans i catalanes, d’entitats i col·lectius d’arreu dels diferents territoris dels Països Catalans, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya), Berga President de Som 10 Milions amb seu a Barcelona Conseller de Catalunya Acció

El 14/gener/2006 Catalunya Acció va publicar l'article "Espanya i els seus troglodites" escrit per en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, sobre les declaracions que va fer el general Mena, i el dia 24/gener/2006 The New York Times va publicar l'article titulat "Army troglodytes in Spain" ("Militars troglodites a Espanya") analitzant aquestes mateixes declaracions.

Segur que es tracta d'una simple casualitat però l'important és la coincidència en la valoració del fet i la pròpia valoració que en fa el diari. Les aliances de valors creen relacions molt més sòlides i duradores que les basades estrictament en els interessos econòmics, i convé que els catalans ho tinguem molt present per a l'èxit del nostre procés d'independència.

A continuació teniu la traducció de l'article "Army troglodytes in Spain" publicat a The New York Times el 24/gener/2006:

Un principi fonamental de la democràcia és que els militars no desafiïn publicament la legitimitat dels governs elegits ni parlin de marxar amb els seus soldats cap a la capital per a modificar decisions del Parlament. Però això és el que ha passat dues vegades aquest mes a Espanya, un país al que la seva història del segle XX l'obliga a prendre's aquestes amenaces molt seriosament, fins i tot quan les oportunitats de que els insubordinats passin de les paraules als fets sembli improbable.

La resposta del govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero ha estat apropiadament ferma, incloent l'acomiadament i arrest d'un dels inculpats, un alt cap del exèrcit. Lamentablement, el Partit Popular, de centre-dreta i principal grup de l'oposició, sembla més interessat en trobar excuses pels militars que en defensar l'ordre democrátic del que ell mateix n'és una part vital.

El pas ràpid i suau a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i de la brutal dictadura que la va seguir. Aquells malsons van començar quan uns militars de dreta es van rebel.lar contra un govern d'esquerres elegit al què consideraven il.legítim i massa tou amb els separatistes.

La societat espanyola, els polítics espanyols, i la major part dels militars espanyols han fet un llarg camí desde alesores, han moderat les seves opinions i aprofondit el seu compromís amd el "toma i daca" democràtic. Però pel Partit Popular ha estat difþicil recuperar-se de la seva desfeta electoral de fa dos anys, dies després de les explosions als trens de Madrid. Mai no ha acceptat de veritat la legitimitat democràtica d'aquell vot. Ja es hora que el Partit Popular faci una passa al front. La democràcia espanyola necessita i mereix un bipartidisme fort.

The New York Times

Publicat el 22/juny/2006 Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la nostra organització. Però no és que ara vulgui parlar sobre el projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”. Fa més de cent anys l’eminent Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res, exigir-los una professionalitat acreditada. Li hem fet cas? Si ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus caps més representatius. Només hi veureu una llarga trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè tots són pressoners de la menjadora oficial. Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero. Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i, imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava? Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya) al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit. No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici. Ara, com que la resta dels seus correligionaris de partit a l'exgovern tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat. L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes. Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 12/desembre/2005

http://www.avui.cat/avui/diari/05/des/06/112147.htm

L'actual projecte d'Estatut ha provocat sarcasmes a la premsa francesa. En canvi, el diari nord-americà The Wall Street Journal hi ha dedicat un editorial ben diferent.

Amb el títol "Ansietat de la separació", es declarava d'entrada a favor de la independència de Bòsnia i de Kosovo. A continuació deia: "L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans, que a inicis del mes de novembre van presentar un nou Estatut al Parlament de Madrid establint Catalunya com una «nació» dins Espanya. El País Basc l'any passat va intentar reclamar de fet la independència. Ambdues regions tenen el dret (are entitled) d'intentar-ho. Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous Estats els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes".

"Només -deia també- per un consens nacional es pot canviar pacíficament i legítimament quelcom tan compromès com una Constitució. Els bascos o els catalans, o els corsos francesos o els republicans irlandesos, no han demostrat a l'Estat nació més ampli (on són) que la separació representa el millor interès per a tots".

"La resta d'Espanya -afirmava- pot finalment decidir que els nacionalistes catalans són pesats (tiresome) i (en conseqüència) ser feliços d'alliberar-se d'ells. Però fins i tot en aquestes mateixes regions el suport a la independència pot ser enganyós".

L'editorial mereixeria una reproducció més estesa i moltes consideracions complementàries.

Alfons Quintà
Advocat i periodista

Article publicat al The International Herald Tribune el 21/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/21/opinion/edspain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Arguments over local autonomy have vexed Spain at least since the days of King Ferdinand and Queen Isabella, as overambitious central governments have repeatedly tried to force the country's highly distinctive regions into a uniform legal, linguistic and fiscal mold.

Els debats sobre l'autonomia local han irritat Espanya almenys des dels dies del rei Ferran i la reina Isabel, en que uns governs centrals excessivament ambiciosos han intentat imposar repetidament a les regions del país, molt diferenciades entre elles, un motlle uniforme des del punt de vista legal, lingüístic i fiscal.

One rule that seems fairly universal is that wherever regional sentiments are suppressed or squelched, they will spread and strengthen. In Catalonia, they survived 40 years of Franco's repression, including the banning of the Catalan language and culture, the burning of books and the arrest of anyone who dared speak of independence.

Una regla que sembla bastant universal és que allà on els sentiments regionals es suprimeixen o són esclafats, al capdavall s'escampen i es reforcen. A Catalunya han sobreviscut als 40 anys de la repressió de Franco, incloent-hi la prohibició de la llengua i cultura catalanes, la crema de llibres i l'arrest de qualsevol que s'atrevís a parlar d'independència.

The International Herald Tribune

Article publicat al Times Online el 19/juny/2006
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,13509-2231958,00.html

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

The decision by Catalans to opt for more autonomy could put serious strains on Spanish unity.

La decisió dels catalans d'optar per una major autonomia podria introduir tensions importants a la unitat d'Espanya.

The Catalan deal has caused a huge backlash outside the region, with most Spaniards opposed to giving giving the region more powers. It provoked a boycott of cava, the sparkling wine made in Catalonia. The head of the Spanish Army was sacked after threatening a coup if Catalonia threatened the existing Spanish Constitution.

El pacte català ha causat una reacció descomunal fora de la regió amb la majoria d'espanyols oposant-se a donar més poders a la regió i va provocar el boicot al cava, el vi escumós que es produeix a Catalunya. El cap de l'exèrcit espanyol va ser destituït després d'amenaçar amb un cop d'estat si Catalunya amenaçava la vigent constitució española.

Times Online

Article publicat al The International Herald Tribune el 18/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/18/news/spain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party has argued that granting Catalonia more autonomy is the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.

El primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero del Partit Socialista de centreesquerra, ha argumentat que la concessió d'una major autonomia a Catalunya és l'única via efectiva per a mantenir la inquieta regió satisfeta dins de les fronteres espanyoles.

Catalonia, a prosperous region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona, has had a potent separatist movement for more than a hundred years. Most of the region's most popular politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government in Madrid.

Catalunya, una pròspera regió de 7 milions d'habitants de la qual Barcelona n'és la capital, ha tingut durant més de cent anys un potent moviment separatista. La majoria dels polítics més populars de la regió són partidaris de la separació d'Espanya o d'acabar amb l'estatus de subordinació de la regió al govern central de Madrid.

The International Herald Tribune

Publicat el 14/juny/2006 Si els dirigents polítics catalans només es quedessin en la seva mediocritat i inoperància com a trets més distintius la cosa seria greu però almenys no insultarien el nostre sentit comú. Tot i que precisament pel que acabo d’apuntar no poden quedar-se només amb aquestes misèries. Sempre han d’anar més enllà. Volen potser que els vegem encara més detestables del que ja són? És llavors quan ens sentim agredits en la nostra dignitat, més que res perquè constatem clarament que ens prenen per uns simples idiotes. La darrera manifestació del que dic s’ha produït en els primers dies de campanya del nou estatut en boca de Pasqual Maragall i d’Artur Mas. Tots dos, per justificar el seu “sí, bwana” a les quatre engrunes que els negrers de Madrid ens han donat, han posat com exemple el president Macià. Embolica que fa fort! Ara tot serveix per tal de llepar la mà de l’amo, i si cal es treu a relluïr la figura de qui precisament representa tot el contrari del que ells defensen. Pensen que no sabem qui era “l’avi”? Només ens cal llegir un breu fragment de l’assaig “L’encert dels independentistes” del professor Carles M. Espinalt per a veure fins a quin punt els hauria de caure la cara de vergonya només de pronunciar el nom del coronel Macià. Mireu sinó la precisa descripció que en fa l’autor: “Que Macià vestia a l’anglesa o no vestia a l’anglesa, tant se val. Allò que els seus biògrafs es descuiden es que Macià sabia portar els vestits. Perquè Macià ho portava tot ben posat”. I què tenen ben posat en Mas o Maragall? El primer només la clenxa i el segon ... bé, el segon tot ell és un garbuix absolut que ni els propis saben per on agafar-lo. Amb tot, al marge d’aquestes consideracions anem al fons de la definició que fa Carles M. Espinalt: “ho portava tot ben posat”. A algú no li queda clar al que es referia? Sens dubte és la manera més entenedora per destacar els atributs de coratge i punt d’honor del personatge. Un home que per defensar Catalunya no va dubtar a enfrontar-se al mateix exèrcit espanyol del qual en formava part, així com també advocar per la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló per a assolir la independència del país. També reivindiquen aquest Francesc Macià els Zipi i Zape del nou Estatut? O potser els fa nosa? És clar que va acceptar un Estatut retallat de Madrid l’any 1931! Però quina Catalunya era la d’aquella època? Un exmilitar com ell sabia perfectament de què podien ser capaços els seus excompanys si assolíem massa poder com així es va veure cinc anys més tard. Ell, que durant anys s’havia jugat la pell i gairebé dilapidat la fortuna familiar pel seu ideal, era conscient del que significava en aquells moments un enfrontament obert amb Espanya. Havia vist correr massa sang catalana com per permetre-ho una altra vegada. Però avui, en una Europa com l’actual, quins tancs vindrien en contra nostra per un simple Estatut? Ara bé, què en saben de tot aixó un Mas o un Maragall? Amb una trajectòria política plàcida on només han acumulat càrrecs envoltats de grans despatxos i cotxe oficial mai podran entendre la figura del vell president. Macià va viure “per” Catalunya mentre ells viuen “de” Catalunya. Conformar-te amb un simple plat de llenties no et dóna cap dret a tergiversar una figura que encara avui és un model a seguir per als catalans amb dignitat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Lliçà de Vall (Vallès Oriental)
El meu nom és XXXXX i sóc Florista de professió. Fa molt poc que he accedit a les noves tecnologies i el primer que estic fent és mirar de localitzar a la xarxa gent ferma com vosaltres. Vos agrairia molt estar informada de la vostra tasca, així com oferir-vos la meva modesta col·laboració. Estimo aquesta terra i em molesta veure com la malmeten. Moltes, moltes gràcies!

Publicat el 1/juny/2006 No voldria donar-me-les de savi però hi ha ocasions en que només amb una frase, amb una sola frase, pot entendre’s la trajectòria d’un poble. Ara bé, cal pensar qui és qui formula la sentència. Aquell que l’encerta plenament sempre és algú que ha acreditat un profund ascendent sobre els seus connacionals. Precisament aquest és el cas del general De Gaulle respecte als francesos. Així doncs si hom llegeix les seves “Memòries de guerra” publicades l’any 1955 pot trobar escrites en la primera pàgina aquestes paraules: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai pot ser França”. Confeso que un cop llegits aquests mots vaig estar a punt de deixar el llibre en qüestió, simplement perquè vaig pensar que no calia anar més enllà. Semblava innecessari continuar. L’autor m’havia dibuixat amb quatre mots la psicología col.lectiva de la seva gent. Totes les crisis recents que ha viscut l’imperi que colonitza el nord de Catalunya estaven explicades, no calia més... D’altra banda, a més a més, també vaig compendre com un sol home va poder transformar un poble vençut, humiliat i desacreditat a ulls de la comunitat internacional durant la Segona Guerra Mundial en un referent de modernitat durant les dues o tres dècades següents. Però és clar, desaparegut l’únic personatge que va saber mantenir la dignitat francesa durant l’ocupació nazi els mals tornaven a reproduïr-se. Per què? De Gaulle va saber jugar bé les poques cartes que tenia durant l’invasió alemanya i una derrota aclaparadora la va saber transformar, amb l’habitual prosopopeia de la “republique”, en una gran victòria de la llibertat de la qual França n’era el seu màxim exponent. L’havia doncs retornat a un dels primerísims llocs del ranking internacional. O dit d’una altra forma: els tornava a donar la “grandeur” perduda. Coneixia bé l’ànima col.lectica dels francesos. Sabia que calia evitar com fos el simple paper de comparsa una vegada alliberats gràcies als nordamericans. I també era necessari camuflar al màxim les grans i notories complicitats gal·les amb l’holocaust del poble jueu. Així, com si no hagués passat res, el general va dedicar-se a inflar la vanitat dels seus per una simple raó de supervivència. Però ara fa anys que De Gaulle és enterrat i França continua la seva caiguda lliure. Els homes que l’han seguit potser han entés les paraules del creador de la V República però mai han tingut la seva habilitat per mantenir l’engany. Avui és la imatge d’una simple farsa que s’ha pogut mantenir mentre l’obra del militar ha perdurat mínimament. Ara la seva derrota davant el món anglosaxó és inquestionable i ha abandonat definitivament el “primer lloc” on la volia mantenir el seu heroi. És tant greu la crisi que travessa que els propis polítics francesos no tenen més remei que reconèixer que és “una república ingovernable”. Si la França que vol matar la Catalunya nord está caient, a què esperem per rematar-la? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 29/maig/2006 Durant molts anys ens han volgut fer passar Javier Solana com un expert polític. Un home de formació anglosaxona, intel·ligent, calculador i amb un punt flemàtic que, diuen, el converteixen en un hàbil i temible negociador. Es veu que mai havia perdut la compostura, tot i que se les ha hagut de veure amb situacions difícils i dramàtiques. En definitiva, un brillant diplomàtic. Però als espanyols, i Solana no és una excepció, sempre els perd la seva malaltissa obsessió per la “unidad de la patria”. Així doncs, totes aquestes qualitats que suposadament reuneix han quedat reduïdes al no res a partir del moment en que un simple periodista apunta remotament la possibilitat de la independència de Catalunya i Euskadi. Llavors tota la seva finor florentina se’n va a can Pistraus, perd els papers i no sap trobar cap altre argument per desmuntar la hipòtesi de l’entrevistador que acusar d’alcohòlics a aquells que volem solucionar els problemes de convivència entre nacions per la via pacífica i democràtica. A hores d’ara tothom coneix la frase del cap de l’Alt Comisionat de la UE: “Comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euskadi només es pot fer des del delirium tremens”. Com ja sabeu, aquesta patología a la que es refereix Solana és la propia dels borratxos compulsius. Deliren, veuen visions per tot arreu i perden la noció de la realitat. Naturalment no és pas aquesta l’actitud dels catalans que lluitem per assolir un Estat català independent. Més aviat qui actua així són els nostàlgics dels “Tercios de Flandes” que a tot hora miren de perpetuar una “unidad de destino en lo universal”. Desvariegen constantment tergiversant uns fets que ningú pot negar i qualsevol petita reivindicació de les seves colònies ja la veuen com el principi del fi del seu “imperio” tronat. Sens dubte, la millor prova de tot plegat ens ha vingut una altra vegada de l’altra banda de l’Atlàntic quan el ponderat The Wall Street Journal, en la seva edició del passat 23 de maig, afirmava que el cas del nou Estat balcànic no era més que el principi d’una sèrie de possibles noves independències com podrien ser Flandes, Catalunya o Euskadi. Són també alcohòlics els periodistes del famós rotatiu nordamericà? Ben mirat, en política, és veritat que hi ha begudes que alteren el sentit de la realitat. Però no ho són pas el desig de llibertat o la demanda d’una veritable democràcia. Allò que et fa perdre el món de vista, et desconnecta del món real i t’ancora en un passat cavernícola són les grans dosis d’espanyolitat. Un licor de garrafa ranci, amarg i vulgar. Exactament aquell del qual està tip el borratxo d’en Javier Solana. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció

Barcelona (Barcelonès)
Bona tarda, sóc XXXXX, 34 anys, nascuda a Lleida i visc a Barcelona ciutat. Sóc responsable del departament de producció de la meva pròpia empresa. Bé, potser us he trobat. Han estat molts anys des que vaig admetre que dins meu el cor em batega catalanista. Han estat anys de maduresa en el discurs, però també, anys en entendre què fer amb aquests sentiments que ja no puc disassociar de la meva configuració com a persona. He començat així potser perquè mai cap associació, partit polític, etc... m'havia arribat fins al punt que el teu missatge i el del teu company em fessin dir 'd'acord, què voleu que faci?' , i potser m'he 'emocionat' una mica en el sentit que ara podria començar a formar part d'una dinàmica d'acció estructurada i amb cap i peus. M'agradaria conèixer-vos, però en la web no he trobat una agenda on veure si hi ha pròximes conferències o xerrades, o no ho sé, alguna activitat social. Bé, ara tens el meu email, així que si em vols escriure les pròximes trobades doncs, allí hi seré.
Gràcies. XXXXX

Article publicat al The International Herald Tribune el 23/maig/2006
http://www.iht.com/articles/2006/05/23/opinion/edmont.php

En destaquem el següent paràgraf i la seva traducció:

Yet here we are literally celebrating Balkanization, a term that has always carried the connotation of insurmountable tribal and geographic feuds, and preparing for its controversial finale, an independent Kosovo. That will make for seven independent countries carved out of Yugoslavia. Further afield, the breakup of the Soviet Union has yielded 15 new countries, and even in places that have no deficit of prosperity or democracy, like Catalonia, the Basque country or Scotland, sovereign yearnings run strong. The more the world is globalized, it seems, the more people treasure their traditions, languages and differences. Go figure.

Aquí encara estem literalment celebrant la Balcanització, un terme que sempre ha portat associat connotacions d'insuperables disputes geogràfiques i tribals i que s'està preparant per al seu controvertit final, un Kosovo independent. Això farà que hi hagi ara set països on abans només hi havia una Iugoslàvia. Molt més lluny encara, el trencament de la Unió Soviètica ha donat pas a 15 nous estats, i fins i tot en llocs on no existeix cap mena de dèficit democràtic o de prosperitat, com ara Catalunya, el País Basc o Escòcia, els seus anhels de sobirania avancen amb força. Quant més globalitzat es torna el món, sembla que més gent vulgui protegir les seves tradicions, llengües i diferències. Ho podeu imaginar?

The International Herald Tribune

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum.

Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima.

Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria.

Enhorabona, Montenegro!!

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat el 21/maig/2006 Hem de refer i reconquerir el nostre país: Catalunya! En Mas es pensa que és en Blair o en Bush, i el Puigcercós el vol imitar. No volen veure que no tenim país sinó que a la pràctica tenim una colònia. La idea voluntariosa de fer país que ha estat el nord d'en Pujol i Convergència no serveix per a res consistent per molt bona voluntat que s'hi posi, perquè sense estat propi no tens res i el poc que et queda t'ho prenen! I més tractant-se dels nostres enemics els espanyols, i dic enemics perquè volen destruir-nos i assimilar-nos. Tot el que fan, pensen i senten és per fer-se amb Catalunya i sotmetre-la i aprofitar-se'n. A algú li pot semblar exagerat el que aquí he escrit però és cert! En Mas i en Puigcercós aquesta realitat colonial no la volen veure perquè se senten ben situats políticament i no volen arriscar res pel país, es limiten a l'anomenat políticament correcte, a fer de professionals de la política, d'empresaris del seus respectius partits i així no estant al servei de Catalunya sinó de CiU i ERC respectivament. I per a poder anar tirant i no esverar gens el galliner amaguen l'espoli i fan orelles sordes a la submissió moral i democràtica a que està sotmesa Catalunya pel sistema polític de l'estat Espanyol. Aquesta submissió és un atac gravíssim contra la dignitat dels catalans i les catalanes, atac per acció o per omissió del qual aquests polítics algun dia hauran de donar comptes. Es tracta d'un profund mal contra la fe i la força de la voluntat de ser de tot un Poble. La voluntat de ser del Poble Català no pot trobar realització dins una colònia sotmesa a l'espoli moral i material i a una continuada submissió i solapació en tots els àmbits de l'autogovern. Les conseqüències de tot això les pagarem cares tots els homes i dones de Catalunya i els nostres fills. Us imagineu el vostre fill acaçat per la policia d'un altre país que no sigui el nostre exigint-li a mig carrer els papers per poder-hi residir i treballar? Ara ho veiem en la cara i en la mirada de rifenys, georgians i hongaresos quan se'ls atansa la policia, però molt aviat si seguim així ho veurem en la cara dels nostres fills i dels nostres néts. I sapigueu que pels catalans no hi haurà un bri de compassió! Mentre cada dia perdem 40 milions d'euros en el pou hispànic, els defensors de l'estatutet, l'eina que havia de ser útil per a fer front n'amaguen el nivell de les seves totals mancances. Ni tindrem nació, ni tindrem calés, ni tindrem sobirania! Catalunya serà per a Espanya una barra lliure d'on seguiran xuclant els nostres recursos que ens són vitals per la nostra supervivència. El panorama que veiem a l'horitzó és desolador. Mentre un seguit de països de les nostres dimensions tiraran endavant nosaltres cada cop anirem més endarrere. Hem de fer alguna cosa per fer fora aquests polítics tan incompetents i per explicar tot això al nostre Poble. Finalment, des d'aquestes línies, la Gent del BIC desitgem molta sort als Montenegrins; els ja han assolit la primera fita de tot poble: La Independència! En nom del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Som 10 Milions, Salvador Molins President d'ambdues entitats i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà) Altres articles a Bloc Catalunya Acció – Berguedà: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/4389

Cunit (Baix Penedès)
Hola. Sóc una catalana convençuda que l'única solució pel nostre país és la independència, i que per fi ha decidit passar a l'acció. Aquest fet m'ha portat avui fins a la vostra pàgina web. M'agradaria conèixer-vos personalment per poder col·laborar amb vosaltres; no sé si teniu algun grup format a prop de la població on visc, però si no el teniu tampoc serà un problema. Us prego que em feu arribar els correus que envieu habitualment, així com la informació extra que us he apuntat abans. Sóc mestra d'educació física. Espero notícies vostres. Fins aviat !!!

Publicat el 13/maig/2006 ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l'han engegat escales avall de Palau d'una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política . El tripartit es va acabar el dia en que l'ego d'en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d'ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils. Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l'esperit d'en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d'ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D'un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l'anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista? De la mà dels estrategues d'ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d'il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d'altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat . El PSCSOE catalanista i d'esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d'Espanya. Sempre defensa els interessos d'Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP). Els líders d'ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar –perquè els líders d'ERC realment s'ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S'ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans. Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb el mateix espoli fiscal . I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l'Estatut , quan en el moment d'aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res. I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència. El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l'Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l'Estatut –de fet no m'estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d'esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d'esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d'Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d'una colònia que seguirà finançant el futur d'Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d'independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús). Ja feia massa temps que els líders d'ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l'equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable. En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d'en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d'els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d'uns grups econòmics. La direcció d'ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S'han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial–una altra cosa és fer política d'Estat- i n'han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats. Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l'Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d'independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament. Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d'ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l'encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d'ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d'anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria escoltar al nostre Parlament. Però la gestió d'aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar. S'imaginen vistos els resultats quin seria ara l'escenari polític, la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s'hagués quedat a l'oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d'Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejava de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya? A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte –siguin simpatitzants o militants de CiU, d'ERC o diguin fàstics d'ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d'independència s'ha d'empènyer, s'ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d'aquest procés. D'aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d'aquí la crítica als actuals líders d'ERC. Al final i pels pèls, les bases d'ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d'ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l'actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés d'independència d'un país no és un joc de nens perquè els líders d'ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l'enemic, ni el botifler que te l'acabarà clavant per l'esquena amb un somriure d'orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d'usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés. ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d'Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d'independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda els catalans ni Catalunya. Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l'espoliació econòmica i nacional que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d'Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d'ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l'esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (El Barcelonès)

Publicat el 11/maig/2006 Reconforten les converses amb els que han assolit la llibertat. El fet de deixar l’esclavatge neteja la ment i et retorna el sentit polític. És clar, haver deixat d’estar només pensant en com escapolir-te d’un poder estranger et permet adreçar els teus esforços únicament a fer progresar el teu país. Aixó és precisament el que li ha passat a Estònia. Si us estic parlant així és com a conseqüència de la conversa mantinguda amb un dels seus fills ara fa dues setmanes a la ciutat nordamericana de Denver, on em trovaba per motius professionals. Després d’estar parlant sobre Catalunya amb dos novaiorquesos en el decurs d’un cocktail molt concorregut van considerar oportú el presentar-me un personatge amb el qual, van afirmar, jo tindria moltes afinitats. En efecte, l’home a qui van portar-me al meu davant era l’alt directiu d’una companyia d’aquesta gran capital americana. Havia nascut a Estònia feia uns seixanta anys i en portava ja uns quants vivint en aquella ciutat dels EUA. Al presentar-me els altres dos com a català de Barcelona ràpidament va demostrar conèixer la personalitat nacional del nostre poble i també l’actualitat política de casa nostra. Amb tot, els seus comentaris van anar desembocant cap als problemes nacionals interns dels diversos estats europeus. Que si França, que si Anglaterra, que si Espanya, que si Bèlgica... Va afirmar, en definitiva, que Europa no podia allargar per més temps aquests conflictes interns. Que calia donar sortida en forma de nous Estats a aquestes nacions que viuen presoneres de les seves respectives metròpolis. Si l’antiga URSS, que semblava una cosa inamovible no va tenir més remei que fer-ho amb nosaltres, em deia, aquests altres Estats-imperi hauran d’anar pel mateix camí. Perquè mentre persisteixin aquestes tensions, contiuava afirmant, el vostre creixement i progrés serà inferior al dels EUA i al dels gegants asiàtics. En definitiva, us anireu empobrint i perdent competivitat. Val a dir que tot el seu discurs anava farcit de dades i exemples que demostraven irrefutablement els seus arguments. Era un home d’un gran cosmopolitisme i cultura però amb una gran passió per la seva primera pàtria. No cal dir que mostrava sense complexos la seva gran admiració pel seu país d’adopció i em recomanava, al conèixer la meva posició política, que l’independentisme català mirés de tendir ponts de contacte amb el poder polític de Washington. “Us convé molt i us ho dic per experiència...”, va matisar-me amb complicitat i amb una certa simpatia. Després d’això vam entrar en el tema de Catalunya i de la seva independència. Però quan em trobava en plena explicació sobre les causes que estan originant un creixent sentiment secessionista entre la nostra gent, va etzibar-me una pregunta que només pot fer-la aquell que s’ha alliberat de l’opressor i viu en una societat on els seus membres van per feina: “I vostès tenen ja una data per fer efectiva la seva independència?”. Us he de reconèixer que, per un segon, vaig quedar paralitzat. I no precisament pel fet que Catalunya Acció no hagi posat una data al seu objectiu (que com ja sabeu el situem al voltant del 2014)... sinó perquè era la primera vegada que algú m’ho preguntava directament! Naturalment, després de refer-me d’aquest petit “ensurt”, vaig raonar-li el perquè en una dècada aproximadament pot fer-se efectiva la nostra llibertat. Ho va entendre, ho va considerar viable i em va desitjar l’èxit final. Quan tornava cap a l’hotel no vaig poder evitar un sana enveja cap a la gent d’aquell petit país bàltic. Sobretot al veure com la independència, al marge dels positius efectes econòmics que ha reportat, també col·labora a aguditzar la inteligència i el sentit comú. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 10/maig/2006 Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la primera és que sabem ben bé cap on disparem -paraules, esperit, pensament i acció-; sí! sabem on hem de disparar les paraules i el pensament -només paraules i pensament! Ja n'hi ha prou si es creu fermament rn la democràcia com ho fan tants i tants catalans, homes i dones. Sabem quin és el nostre veritable enemic primer i sabem quin és el nostre veritable enemic segon! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la segona és que nosaltres som simples servidors de la Pàtria Catalana, no pas inútils, ni miserables, sinó honrosos servidors de la nostra gent! humils servidors de la nostra gent! ... amb la immensa força que això ens dona. Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la tercera és que no estem sols, no actuem sols, no lluitem sols, no ens esgargamellem sols sinó que tot ho fem en equip, en equips, en destacaments, en escamots ... som com un exèrcit que vol ser operatiu, ordenat, obedient, disciplinat ... però no ho fem per obligació –com el sistema del PSOE o del PSC- sinó que ho fem per devoció, al ver estil català amant de llibertat i el respecte per sobre de tot! A Catalunya Acció fem equip! junts fem país! no som una assemblea que ha de discutir cada pas, que per avançar necessita diluir, perquè el nostre objectiu és únic: Catalunya, lliure i Plena! Si alguna cosa tenim clar la gent de Catalunya Acció, la quarta és que no treballem per fer un país agenollat, ploramiques i dèbil sinó ben al contrari una Nació, un País digne d'imitar, digne d'integrar-s'hi! Això és el que desitgen trobar tants homes i tantes dones que venen d'altres contrades d'aquest món globalitzat! Aquesta gent volen trobar, necessiten trobar un país fet d'homes valents i creatius com en Pau Casals, n'Antoni Gaudí o en Francesc Macià! No volen ni necessiten trobar homes agenollats com en Mas, en Fornesa o en Maragall ! Alguns agenollats davant d'Espanya i els altres davant del diner! Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 9/maig/2006 El vot de rebuig independentista sense tenir en compte, des d'ara, l'endemà d'un hipotètic "No" guanyador serà un vot perdut. El referèndum té un sentit molt més concret que les properes eleccions, i l'hem d'aprofitar. Els independentistes no podem acceptar passos intermedis. El nostre "No" és un vot contra la submissió als estatuts i a favor de la independència. ERC va perdre moltes pistonades per enderrocar l'Aznar i en Pujol, i es va embolicar amb els espanyols per milionèsima vegada. Amb l'excusa de l'Aznar -espanyol- va empoltronar en Zapatero, Montilla, De Madre i Maragall -també espanyols-. Sempre per a ajudar els nostres carcellers sacrifiquem Catalunya. Qui sacrifiqui Catalunya als interessos d'Espanya per lloables que semblin no mereix ser anomenat "independentista". Qui posi Espanya per sobre de Catalunya cal que s'ho faci mirar. Per als independentistes de veritat i ben definits votar "No" només ha de tenir un sol sentit: "No rotund a Espanya!" "No rotund a cap Estatut!". Si en Carod creu que per a sortir de la trinxera com ell diu ha de fer el joc al PSOE_PSC , aleshores Carod és un vulgar encaixista com en Pujol i en Mas, tots ells i molts altres són els eterns retardataris de la Pàtria Catalana! Cada cop més cal que caiguin moltes caretes! Qui no estigui de veres per la Independència de Catalunya que ho reconegui, i que sàpiga que no hi ha terme mig: o Espanya o Catalunya! La mort del nostre Poble, si seguim amb mitges tintes, ja és anunciada! Salvador Molins, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit. L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya. Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició. Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans? Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Comunicat emès el 1/abril/2006

Catalunya Acció comença el seu desembarcament a Europa

La direcció de Catalunya Acció ha mantingut durant els darrers dies diversos contactes a Brussel·les amb funcionaris i diputats del Parlament Europeu, de diversos Estats, per tal d'informar-los personalment del projecte per a la construcció d'un Estat català en aproximadament una dècada. La rebuda ha estat molt positiva en tots els casos.

En paral·lel amb aquests contactes, el passat dissabte 25 de març el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, va exposar les línies directrius de "El Pla Independència 2014" en una conferència pública al Centre Català de Lausanne (Suïssa). Va ser un acte molt emotiu, sobretot per a aquells catalans que, per diverses raons, en algun moment van haver de marxar del nostre país però el segueixen volent lliure. La conferència va renovar totalment les energies i la il·lusió dels assistents i la seva determinació per a col·laborar activament amb Catalunya Acció. Aquest primer acte públic fora de les nostres fronteres anirà seguit de conferències similars, promogudes per altres casals catalans a l'exterior que actualment ja s'estan mostrant interessats a col·laborar activament amb Catalunya Acció, i que seran un factor important per a la internacionalització del conflicte que els catalans tenim amb Espanya i França des de fa molts anys.

Per a més informació:
http://www.catalunyaaccio.org


Catalonia Action begins its disembark in Europe

A few days ago the Catalonia Action management did several contacts with some deputies and officials at the European Parliament coming from different states, in order to personally inform them about the project to build an independent Catalan state in about a decade. In all cases the acceptance was very positive.

In parallel with these contacts, on Saturday March 25th, the Executive President of Catalonia Action, Mr. Santiago Espot, presented the strategic guidelines of “The 2014 Independence Plan" on a public conference at the Catalan Center of Lausanne (Switzerland). The event was very emotive, specially for those Catalans who for several reasons had to leave our country but they keep wanting to see it free. This conference managed to renew completely the audience's will and energies and their determination to collaborate actively with Catalonia Action. This first public event outside our homeland will be followed by a series of similar conferences, promoted by other Catalan Centers around the world, which are already showing a strong interest to collaborate actively with Catalonia Action, and which will be an important factor to internationalize the conflict that Catalans have with Spain and France since many years ago.

To learn more about Catalonia Action:
http://www.catalunyaaccio.org/

Repassem les paraules d'en Santiago Espot, un digníssim possible candidat a la primera Presidència de la Catalunya Lliure. Les paraules i frases següents són escrites en diversos capítols del llibre "Cap a la Independència" de l'esmentat autor, empresari i polític. (Editorial: La Busca, edicions).

A la plana 73 hi podem llegir: - « Sense tenir un mínim de poder per controlar la inversió dels nostres impostos, resulta impossible bastir un futur amb unes condicions una mica operatives. Tots els especialistes coincideixen que la nostra és una situació límit, que no es pot continuar amb un ofec d'aquestes característiques. Fins i tot homes tan poc sospitosos de tenir vel·leïtats catalanistes com són els dirigents de la Cambra de Comerç de Barcelona han advertit sobre l'alentiment —un eufemisme per dir que ens estem arruïnant— de l'economia catalana».

Anem, ara, a la plana 75 - «Per veure-ho més clar només ens cal llegir les declaracions d'un ministre on anunciava que el dèficit de la sanitat catalana «quedarà pendent». Tot i que, poc més o menys, deia que «hi ha el compromís socialista d'abordar-la en el futur». O el que és el mateix, una altra mofa per anar allargant el "via crucis" català.

Les conseqüències de tot plegat no afecten únicament la nostra escurada butxaca particular. Van molt més enllà. També en patiran els efectes —de fet, ja els pateixen— totes aquelles petites o mitjanes empreses catalanes que actuen com a proveïdors de tot l'entramat sanitari català."

Seguim a la plana 77 - «Ara ja ningú no pot amagar-ho. Les xifres circulen de boca en boca, i tothom sospita que el forat, la complicitat i el robatori que el provoquen és molt més gros del que ens volen fer creure. Per molt que s'intenta no es pot amagar per més temps «la magnitud del desastre». Es a dir, «el robatori continuat a Catalunya». ... Precisament aquests són els títols de l'informe que, en format "power point", han posat en circulació per internet els seus autors: Josep M. Castany i Juan Manuel Rodríguez, el primer, Director General de Catalunya Acció (CA) i el segon, Conseller de CA.» ... «Ara bé, aquest informe econòmic que es basa en les dades públiques que els seus autors han pogut recollir (estudis de diversos especialistes, web de la Generalitat, dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, etc...), no pot contemplar com és natural les balances fiscals que sempre han amagat els governs, siguin de dretes o d'esquerres, de l'Estat espanyol."

I ara, a més d'aquestes ratlles que us he transcrit, tan clarificadores de la situació actual, em permeteré de nou posar els drapets al sol d'ERC i CIU perquè serveixin d'elements de pedagogia i transparència i alliçonin -cosa difícil- als dos partits que haurien de ser els més responsables en la defensa de Catalunya, i ho faré amb els comentaris que segueixen: ERC, encara no fa dos mesos just a les vigílies de la traïció feta al nostre País per CiU i Zapatero, va renunciar a exigir les Balances Fiscals al President espanyol Sr. Zapatero, al Ministre espanyol d'economia Sr. Solbes i al govern espanyol del PSOE, recolzant-los els pressupostos de l'estat a canvi de res. ERC va tirar a la cloaca l'eina més important que tenien a les mans. No es va guardar cap as a la màniga- talment com aquell que et dona un taló signat i amb les caselles en blanc. A bodes em convides devia pensar el Sr. Zapatero que pactava tot seguit amb els també pallussos i traïdors a la seva pròpia pàtria, en Pujol, en Mas i els líders de CiU.

A qui se li acut signar un xec en blanc i a més lliurar-lo a un lladre com l'estat espanyol? Un estat net i hereu genèticament complet d'en Lazarillo de Tormes! L'uns rucs! i els altres lladres i aprofitats! quina colla! La mare que els va parir!

I aquesta nit, al programa de la Mònica Terribas, surt la Consellera de Sanitat amb cara de lluç « ... que no sap d'on treure els cètims, ... que alguns metges només cobren 13 euros a l'hora, després d'estudiar 6 anys, com si es dediquessin a fer de fregona».

Podríem demanar-li al Sr. Mas què coi és això que es van empescar i que pel que s'ha vist no es creia, del «Concert Solidari»?

Colla d'inútils i venuts! 23 anys després de que en Trias Fargas i els bascos els ho diguessin a la cara! És que ja està bé! ës que no em cap al cap!

Cliqueu aquest enllaç (Robatori) que us adjunto i veureu quina perla de robatori! És de pel·lícula! És com allò d'Alí Babà i els quaranta lladregots! 20 de Ciu i 20 d'ERC!

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

De Venezuela a Barcelona
Hola!!! Vaig arribar l'octubre del 2001 del meu país, Venezuela, a estudiar un doctorat sense saber que, tot just posar els peus a Barcelona, anava a sentir-me com a casa meva. He viscut en altres ciutats d'Espanya, concretament, Madrid i Oviedo, i vaig experimentar el saber que Catalunya no és Espanya. Vaig anar a Austràlia amb uns projectes de vida que van trigar 2 mesos en esvair-se, sempre amb la nostàlgia d'haver sortit de Barcelona. Tant és així que, quan vaig poder vaig regressar. Ara estic menys atrafegada amb el doctorat, i he decidit donar-me el goig de llegir sobre la història catalana, i m'ha nascut un desig incontrolable d'oferir-me com a col.laboradora en la lluita dels catalans per assolir la seva independència. Moltes persones pensen que aquest no és el meu problema, de fet, és poc el que puc fer, no puc ni tan sols votar.

No obstant i així, escric això per donar-me a conèixer, perquè sàpiguen que estic disposada a col.laborar en el que sigui, des de signar, la meva participació en una manifestació, o en una concentració, fins i tot a col.laborar en qualsevol campanya, o en el que sorgeixi. Aclareixo que sóc lingüista i que sé la importància que té preservar el català per els catalans; potser pugui contribuir en alguna cosa pel que fa a aquest tema. Si us plau, pensin si la meva visió d'estrangera podria ser beneficiosa d'alguna forma. No és el mateix que si fos catalana, o vingués d'Espanya, aquest sentiment no el vaig heretar de ningú, s'ha format en el meu esperit des del dia que vaig arribar a Barcelona, i és ara quan crec que puc treure-li profit a tot això. Aquestes línies les col.locaré quan el fòrum catalanista existeixi, vull que em coneguin, que sàpiguen que estic aquí disposada a fer una mica per Catalunya.
Moltes gràcies. XXXXX