L'independentisme és quelcom molt més seriós que les bestieses que ERC està fent últimament. Deien que havien entès el missatge dels seus electors i acaben fent un malt terrible a la idea independentista. L'altre dia un periodista, allunyat tant d'ERC com de qualsevol idea independentista, recalcava que cada dia hi ha més independentistes, però també més gent que refusa el comportament infantil, immadur, inconsistent i incoherent. No saben el mal que estan fent. Si la independència és tenir gent que ens mani com els actuals dirigents d'ERC, molts es donaran de baixa molt aviat. Deia el periodiste italià Primo Aprille, que els imbècils són uns avançats al seu temps, i que sense ells les organitzacions es moririen per inanició. Suposo que en el cas d'ERC aquesta malaltia està molt més que avançada. Ja n'hi ha prou de comèdia. Us en recordeu dels tics hamletians amb l'estatut?: Sí crític, blanc, nul polític, i no. El millor hagués estat el vot nul polític per donar clar exemple del que és ser una nulitat política pel país que tant diuen defensar. Les seves apostes estratègiques s'enfonsen a la velocitat de la llum. No cal entrar a fons en elles, ja que són ampliament conegudes i convenientment desqualificades. Però no en tenien prou. Havien de seguir donant trumfos als enemics de l'independentisme. I a fe de déu que ho estan aconseguint. Com es pot tractar un assumpte tant seriós per Catalunya com el Dret a l'autodeterminació amb aquesta frivolitat, aquesta incoherència, aquesta manca de dignitat, ja no sols nacional, sinó fins i tot personal? Com es pot voler saltar la paret sent part d'un govern que té el president més espanyolista que ha tingut mai la Generalitat? Un personatge que ha estat capaç de negar els drets històrics de Catalunya, de presentar esmenes el mateix 1 d'octubre a l'Estatut aprovat el 30 de setembre, que ha fet declaracions vidalquadristes en plenes elecions al Parlament de Catalunya, que és un dels màxims culpables dels problemes de TV3 al País Valencià i que va votar a favor de l'Estatut valencìa on es posaven les pedres de la segregació lingüística? Els problemes interns d'ERC no són els problemes de Catalunya. En Carod vol ser l'Euskadiko Ezquerra de Catalunya, i mentre en Vendrell fent declaracions independentistes. Han perdut el nord i tots els altres punts cardinals. No saben d'on venen, no saben on són i no saben on van. I això perjudica tots els independentistes. A la vida es pot perdre tot, menys la dignitat. I avui, l'han perduda del tot. Ara estem en un punt curiós: cap dels dos partits anomenats nacionalistes són capaços de fer una moció conjunta sobre el dret inalienable de Catalunya a l'autodeterminació. Tenim uns polítics patètics, mediocres, indecents, indignes, que han fet bandera de la dimissió nacional. Poden anar fent escarafalls, però ja no enganyen ningú. Només escalfen cadires, es juguen menjadores i del país no se'n recorden. Donem pas a la societat civil. No tenim cap altre remei si volem una autèntica regeneració política i nacional. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (El Barcelonès)
Benvolguts amics:

Em plau molt sentir el cada cop major ressò mediàtic de la vostra institució. Sóc com tots vosaltres un català normal que n'està tip, de la situació, i crec que cal un pas endavant.
Voldria informació per afegir-me a la vostra organització, pagament de quota de soci, etc.
On us reuniu a Barcelona?
Ja em direu quelcom, una abraçada.
XXXXX

Prats de Rei (La Segarra)
Benvolguts companys de lluita:

Ja fa temps que podem observar que els nostres polítics poc s'estimen el nostre país. Tinguin el color que tinguin, sempre que han tocat el poder, s'han corromput i han venut els seus “ideals”, per un plat de llenties. Ja fa temps que observem que la lluita política, almenys en gran format, poc aporta a l'independentisme i a la nostre lluita nacional.

Només aconseguirem la nostre llibertat a través del moviments sorgits del propi poble, de la lluita personal, no podem esperar que uns altres, lligats de mans i cames per un simple plat calent, ens facin la nostra feina. Perquè la gent es desperti és necessari que existeixin teixits socials com Catalunya Acció, vitals per a la nostra supervivència. Necessitem la força de la unió d'un grup com aquest, lliure de qualsevol pressió política, per tal de trobar les eines necessàries per acabar de despertar el nostre poble. Ànims companys, la feina que esteu fent és vital. Teniu tot el meu suport i les ganes de fer feina pel nostre estimat poble.

Amunt la Terra!!!!!!
Independència o mort!

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu. De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament. Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles. L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura. Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica. I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies. La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix. El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana. Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional! I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll. Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 2/març/2007 Les darreres setmanes hem sabut de dues iniciatives que afecten les eleccions. Una l'ha explicada el conseller Saura, l'altra l'ha donada a conèixer el conseller Puigcercós. El primer ha dit que s'han de buscar mecanismes per motivar la gent perquè vagi a votar. El segon ha parlat de la llei electoral, cosa que ha provocat que tots els partits hagin reaccionat centrant el discurs en l'afer que els interessa: no perdre els escons que ara tenen. Per contra, no s'ha detectat ningú a qui preocupés l'aprofundiment democràtic. La classe política pot estalviar-se la tradicional cançoneta de "cal explicar millor el que fem per tal que el ciutadà es motivi i vagi a votar". Les operacions de propaganda -aquestes que tant estimen els diputats enyoradissos de règims fracassats- s'haurien d'anar arraconant. La gent ho ha entès tot perfectament. Interpreta cada dia els gestos, les declaracions i els fets dels polítics actuals. I n'observa els resultats. La conclusió és evident: la majoria dels diputats d'avui dia menyspreen absolutament l'elector. Però bé, no voldria ser acusat de negatiu, i, veient que aviat arribaran les discussions de la nova llei electoral, deixin-me que proposi dos punts (només dos!) en els quals, al meu entendre, la nova llei hauria de millorar l'actual. Un aspecte consistiria a aconseguir que la representació dels parlamentaris fos per districtes. Catalunya dividida en districtes d'un sol diputat (a la ciutat de Barcelona un dels districtes potser seria Gràcia, no ho sé; a Esterri d'Àneu un districte potser agruparia aquesta població amb d'altres del voltant...). Diversos candidats de partit haurien d'optar a esdevenir el representant d'aquell districte, i només un guanyaria el lloc. S'ha d'acabar l'anonimat i dilució de responsabilitats que s'amaguen darrere el títol de, per exemple, diputat per la demarcació de Barcelona -demarcació que abraça tota la província i desenes de diputats-. S'ha de passar al títol de, posem per cas, diputat pel districte de Manresa. I amb oficina oberta dues o tres tardes a la setmana. El diputat ha d'acostumar-se a rebre les visites dels seus electors (que potser l'han votat, o potser no), que li plantejaran qüestions de caràcter divers. Els diputats han de deixar d'amagar-se darrere del grup i del partit, i passar a tenir responsabilitats concretes i individuals. Han d'aprendre a deure's al seus electors, i no pas al partit. I no em titllin de càndid o utòpic, perquè així és com funcionen moltes altres democràcies del nostre voltant. Creguin-me, les coses només rutllen convenientment quan un ha de passar comptes amb aquells que li posen el rostit a taula. Un segon aspecte que la nova llei hauria d'incloure seria el de permetre l'elecció directa d'alcaldes i del president de la Generalitat. Ja no demano llistes obertes (que seria el més correcte), sinó simplement un vot doble: llista tancada de partit per al Parlament o consistori, i elecció d'una persona (que no cal que sigui de partit) com a president o alcalde. En el cas del president de la Generalitat el tema ajudaria a identificar ciutadà amb institució. En el cas dels ajuntaments, el sistema acabaria amb el descontrol, les irregularitats i la corrupció que tots sabem que existeixen. Un cop més, no estic proposant cap revolució, sinó simplement copiar i adaptar allò que ja fan els nostres veïns (Portugal, França, Alemanya, etc.). És clar que el fet significa desmuntar l'establishment existent. Són moltes les coses que poden fer augmentar la confiança en el sistema democràtic. Ara: totes passen per un canvi d'actitud dels polítics -amb l'establiment de regles que els obliguin a una millora de comportament significativa-. Són sobrers, doncs, els discursos tan mel·liflus com buits i inflats. Ara es presentarà una magnífica oportunitat per fer que les coses millorin, i podrem detectar què és el que en realitat persegueix la classe política. Si no desitja canvis haurem entès el missatge. I a molts no ens quedarà altra alternativa que fer-nos antisistema -de veritat-. O exiliar-nos. Perquè governar per a 50 i pretendre cobrar de 100 és una estafa. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Durant les properes setmanes o mesos, els catalans del Principat, i de rebot gran part de la resta, ens juguem la meitat del nostre futur econòmic. Així de contundent. Que el gruix dels polítics catalans, economistes, comerciants, organitzacions empresarials i sindicals catalanes faci pinya com mai, sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat, i que el govern espanyol del mentider Zapatero hagi decidit d'ajornar encara uns mesos més la decisió final, no fa més que confirmar dues coses: la primera, la importància estratègica de la qüestió, i la segona, les intencions que Espanya hi té. Però la qüestió important de veritat és: què hem de fer els catalans després?

Que tothom es desenganyi. Si ho poden evitar, Espanya no permetrà que Barcelona competeixi amb Madrid en vols intercontinentals. Si fes aquest pas en fals, malversaria dècades senceres d’esforços en la seva estratègia d’absorció de l’economia catalana per part de Madrid. I no només això, sinó que al faraònic aeroport de Barajas no li sortirien els números. Obrim els ulls: no ho faran. No assignaran la nova terminal sud del Prat a l’aliança Star Alliance en exclusiva, sinó que com ja apuntava fa poc el professor Ramon Tremosa, repartiran la terminal i li cediran un bon tros a Clickair amb arguments de mentider professional sobre una suposada “igualitat d’oportunitats”.

Un dels arguments és fins i tot patètic: diuen que Clickair és una companyia “catalana”, i que també ofereix vols internacionals. Ho diuen amb el clar propòsit d’enganyar la població, perquè Clickair no és més que una filial d’Iberia, i els vols internacionals que ofereix no són pas intercontinentals, que són els que de debò marquen la diferència quan parlem d’aeroports, ciutats i països. Iberia i AENA s’alimenten mútuament, són còmplices del mateix crim: l’assassinat amb traïdoria de l’aeroport del Prat.

La interpretació dels fets recents és ben senzilla: Iberia ha creat Clickair fa quatre dies, justament amb l’únic propòsit de de quedar-se part de la terminal sud del Prat, per a alimentar el ‘hub’ de Barajas (on Iberia està concentrant els seus vols) i per a evitar o entorpir tant com pugui que Star Alliance potenciï l’aeroport de Barcelona fins al nivell que li correspon. Per ubicació, pes econòmic, població, atractiu turístic i fins i tot per trànsit aeri actual (8è aeroport d’Europa), Barcelona ha de ser el gran ‘hub’ intercontinental al sud d’Europa d’una de les grans aliances aèries europees. És a dir, li correspon competir amb Madrid, i això enviaria Barajas a les fosques ombres de les pèrdues.

Però el que de moment ningú no diu, i és el que jo preguntaré ara de manera clara i oberta, és què dimonis faran tots els que ara clamen a l’uníson per l’adjudicació exclusiva de la terminal sud a Star Alliance, després que AENA no els faci cas i consumi el crim repartint la terminal? Es quedaran potser amb cara de tontos, com ha passat durant tot el procés estatutari, que encara no ha acabat? Es lamentaran de la seva “mala sort” perquè no han estat capaços de convèncer els espanyols? Pensaran que els espanyols són ingenus, com quan cada any no construeixen ni les poques infraestructures que pressuposten? Tornaran potser a casa amb la cua entre cames pensant que bé, que la propera potser anirà millor o almenys no tan malament…?

Quin és el pla B dels senyors empresaris, quan les seves empreses no puguin expandir-se cap al món en igualtat de condicions? Què faran els senyors economistes, certificar la malaltia i prou? Què diran els senyors representants sindicals quan segueixin perdent-se llocs de treball a la indústria per la manca de presència o la marxa de multinacionals? Què faran els senyors dirigents de partits suposadament “nacionalistes” o “independentistes” quan els tornin a passar per la cara que no decidim res? Què faran els senyors hotelers, restauradors i comerciants quan el gruix dels turistes vingui en companyies “low cost” i deixin aquí de tot menys diners? Què faran, tots? Plorar? Plegar? Suïcidar-se? Emigrar? Fer pinya per a després marxar derrotats i deprimir-se és la cosa més absurda del món. Si es fa pinya és per a atacar. Per a atacar de forma definitiva.

M’avanço ja als esdeveniments, i els dono la solució, per a què no els agafi res per sorpresa. Quan Espanya perpetri d’aquí a poc aquest nou atemptat a l’economia catalana, en lloc de fer el ploramiques o entrar en depressió profunda, els encoratjo a promoure de forma clara, oberta i definitiva, a nivell mediàtic, econòmic i polític, la creació urgent d’un Estat català independent. I per si els costa de pensar-hi de forma espontània, els ajudaré una mica recordant-los que amb un Estat català no ens afectaran ni ministeris espanyols “poc comprensius” (directament seran nostres) ni balances fiscals no publicades (seran els nostres pressupostos de l’Estat). I a més hi haurà molts països del món amb moltes ganes d’establir immediatament relacions comercials directes amb nosaltres.

Això sí, en justa contrapartida tampoc no hi haurà mai més lloc per a les lamentacions, s’hauran acabat les excuses. Caldran grans dosis de maduresa i responsabilitat, que haurem de tenir tots quan arribi el moment de la veritat. El temps de les mitges tintes s’ha acabat, la crispació que detectem cada dia a les estacions de RENFE, a les llistes d'espera de la Sanitat pública, a les converses polítiques del carrer, i ara sobre l'aeroport del Prat, no són més que símptomes de com s’apropa de ràpid el moment de decidir-se. I és que les alternatives ja són només dues: o alimentar Madrid o sortir directament cap al món. La nostra actitud després de la decisió d'Espanya sobre la nova terminal de l’aeroport del Prat serà una perfecta metàfora de tot plegat: o ens conformem amb alimentar Barajas, o trenquem amb Espanya i volem directament a tot el planeta.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al setmanari El Vallenc el 23 de febrer de 2007 Tots recordeu la famosa manifestació del 18 de febrer de l’any passat. Milers i milers de compatriotes van sortir al carrer per, segons deien els seus organitzadors, reclamar “el dret a decidir”. Molt bé. Però la veritat és que la immensa majoria ja va “decidir” aquell mateix dia tot cridant "Independència!". Ni rastre d’estatutisme, federalisme o patriotisme social. El sentit comú i la dignitat nacional dels catalans aquell dia va superar llargament la migrada ambició del lema de la convocatòria. Ara, exactament un any després d’aquella jornada, els seus promotors van convocar el passat diumenge un acte públic a Barcelona per informar sobre quines serien les seves properes accions. Normalment, si algú aconsegueix reunir aquella munió de gent que va acabar exigint la independència de Catalunya, el més lògic és continuar en la mateixa línia i amb més contundencia si cal. Vet aquí però que els dirigents de la “Plataforma pel Dret a Decidir” ara diuen que sortiran al carrer “a defensar l’Estatut”. Caram amb els “sobiranistes”! De quin Estatut parlen? D’aquell sorgit el 30 de setembre del nostre Parlament? I ara! No, aquell ja ha passat a la història. El que pretenen és fer costat al text aprovat per les “Cortes españolas” i actualment amenaçat per les tisores del Tribunal Constitucional. Exactament el mateix al que aspiren el PSC, CiU, ERC o ICV. En quin equip estan jugant? No cal dir que tots aquells catalans que van sortir llavors al carrer ara s’han de sentir senzillament estafats. Recordo que fins i tot un eurodiputat català em va reconèixer que aquell dia en els carrers barcelonins es respirava un clima independentista i un clima… antipartit! Ben mirat, era lògic. Les actuals formacions amb representació parlamentària les hem deixat de considerar útils per a defensar els nostres interessos col·lectius. Més aviat fan nosa. És clar, ells avui només pensen en quants alcaldes i regidors podran “col·locar” el proper mes de maig. Amb tot, molts van veure en els impulsors de la reeixida demostració del 18 de febrer del 2006 una alternativa autènticament patriòtica. Creien que allà no podia arribar la llarga mà de la partitocràcia que ofega el país. Malauradament ara veuen que es van equivocar. Segons informacions periodístiques, dues-centes eren les persones aplegades diumenge passat per la “Plataforma pel Dret a Decidir” i que van convenir defensar l’Estatut que en forma d’almoina ens han donat els espanyols. Ja ho veieu, l’independentisme de desenes de milers de catalans, un any després, ha servit per a apuntalar l’autonomisme de quatre gats. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Se'n parla en alguns àmbits d'opinió, d'aquest cop d'estat constitucional. En la meva opinió no van massa errats. L'embogiment de la caverna mediàtica, l'autoritarisme creixent dintre del PP, les proclames des del púlpit, les opinions de les togues en assumptes no jurídics i un silenci inquietant de les armes, ens venen a donar una pista bastant clara d'on som i cap a on anem. El silenci de les armes, que dintre d'Europa és obligat encara que no volgut a l'Estat Espanyol, de tant en tant es trenca amb soflames franquistes. Els últims moviments del lepeniste PP, tant del partit en si, com dels seus àmbits d'influències, ens porten a sospites inquietants. L'opinió comença a estar perseguida com els millors temps del franquisme, sent pocs els polítics catalans que surten en defensa dels agredits (el tracte sofert per l'Oleguer de la majoria dels partits catalans és vergonyós, i del tracte donat a l'Èric Bertan millor ni comentar-ho per a no fer-ne enrogir algun). Aquesta cursa cap al passat va començar quan en temps del PP es va a començar a perseguir mitjans de comunicació pel sol fet de ser abertzales i molts d'aquests mediocres van restar callats. Després la malifeta de la llei de partits, impensable en qualsevol democràcia avançada, ens va dur cap a temps que ja pensàvem oblidats. S'imaginen una llei així al Regne Unit, il·legalitzant el Sinn Féin? Els polítics varen tornar a callar i varen votar aquesta llei. El silenci o l'acceptació d'aquestes accions per part dels polítics varen obrir la porta de bat a bat a les accions de la caverna espanyola. Quan s'obre la porta a restriccions de la llibertat és molt difícil tornar-la a tancar i els exemples de la història ens ho han demostrat. Es va envalentonar el franquisme sociològic, varen despertar els feixistes silenciosos després de tants anys ben amagats a les coves de l'estat, varen començar a aparèixer les banderes preconstitucionals, els crits a favor de la violència institucionalitzada, els crits a la venjança, els aldarulls i violència feixista a arreu, sobre tot al Vallès Occidental, els atacs com en la millor època feixista al País Valencià contra les associacions culturals i lingüístiques dels Països Catalans, l'assalt sense vergonya a tots els poders de l'estat d'aquells feixistes endormiscats ara de sobte amb ganes de gresca en espera de la tornada dels seus al poder, i en tot això, molts ens preguntem: i els nostres mediocres polítics on són? On ho denuncien? Com deia en Bertolt Brecht en els seu famosos poemes: Ara venen a buscar-me, però ja és massa tard. Una mostra clara de la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol en qualsevol moment dels últims anys és la relació d'aquest Estat amb Catalunya. Com hom sap, aquesta relació tendeix a zero en aquests moments. Malgrat les paraules buides dels estómacs agraïts, la qualitat democràtica està a nivell freàtic, tant com la voluntat democràtica d'una gran part dels habitants d'aquest estat. El que els Catalans hem hagut de sentir els últims anys des de tots els àmbits espanyols és inversemblant a qualsevol país d'Europa. Aviat es compliran 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. I res no ha canviat. El mateix odi a la diferència, el mateix odi a la nostre llengua i a la nostre cultura, el mateix sentit de conqueridors castellans a la colònia vençuda, les mateixes ansies d'anihilar-nos com a poble. Tot segueix igual. Molts i cada dia més, sabem que l'estatutet aprovat no aporta res de res a Catalunya. Però malgrat això, seguim sent l'ase de tots els cops, mentre els nostres polítics no volen plantar cara i miren cap a un altre lloc. Ens insulten, ens titllen d'insolidaris, ens menystenen, ens espolien fiscalment i la nostre mediocre classe política s'ho mira endormiscada i poruga. Deia l'Andre Gide que preferia ser odiat pel que era que pel que no era. Nosaltres no tenim aquesta possibilitat: ens odien tant per una cosa com per l'altra. Trist destí el dels catalans. Pot Catalunya seguir vivint en un estat com l'espanyol, que no ha après res de res en els últims 300 anys, on la violència segueix sent política d'estat, on la catalanofòbia (autèntica metxa incendiària d'aquest procés) és política d'estat a tots els partits, on la persecució a la nostra llengua i la seva destrucció és part del full de ruta de tots ells, tant dels feixistes del PP com dels "amics" del PSOE? I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res. Com pot ser que aprofitant l'Europa democràtica i l'Amèrica d'en Wilson, no plantegin ja seriosament la fugida immediata d'aquest estat rapinyaire, violent i autoritari? La salut de la nostra terra depèn inexcusablement de la sortida d'aquest pou negre, de forma ràpida i ordenada. I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res; no en diuen res. Deia també en Bertolt Brecht: "El que no sap és un imbècil. El que sap i calla un criminal." No sé massa bé on encabir la nostra mediocre, indecent i indigna classe política. Potser hauríem de crear un altre grup a cavall entre els dos d'en Brecht. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb la què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols. Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya. Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de què no comprenen, no saben interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències. La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic. La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a resorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA". A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català. A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsés per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsés, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània. O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i de que el procés estatutari català ha obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient altre cop el pit i agafant carrereta amb el garrot a punt. La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, pólíticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català? Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre. Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'exIugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics". Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora de que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans". Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Badalona (Barcelonès)
Vull treballar per aconseguir la independència del meu país. Vull que el meu país sigui lliure. Crec en la plena sobirania com l'únic objectiu possible per tal d'aconseguir el benestar per a la meva pàtria. Deixem-nos de discursos d'esquerres i de dretes, ara l'objectiu és la independència i després ja en parlarem. Lluitem en una única direcció.

He estat votant d'ERC des que ho he pogut fer. Ara amb 36 anys ja n'estic fart. Vaig participar a la manifestació, "SOM UNA NACIO I TENIM DRET A DECIDIR" a la primera línia de la pancarta d'ERC i en aquell moment per primera vegada vaig pensar "tots són iguals". El seu màxim interès és el de viure d'això (de la política) i no els importa res més, i ara després de la nova reedició del tripartit em moro de fàstic.

Després de llegir l'article del senyor Santiago Espot al Punt, he vist com hi ha gent en la mateixa situació i per això pregunto: quin és el projecte?, què hem de fer?, he entès que l'objectiu no és crear un partit polític, i llavors com ho farem? M'ofereixo pel que sigui necessari, vull veure com el meu país es vertebra com estat, vull que els meus tres fills entenguin quin és el seu pais, que no els confonguin i que tornem a recuperar l'estat que ens van pendre per la força. Siguem valents i tirem endavant. VISCA CATALUNYA LLIURE.

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència. La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat. La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta. Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement. Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat. I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana. Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat. Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una). L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes.... La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat. L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural. Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc. Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen ! Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Publicat al diari El Punt el 2-2-2007 Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s'ha d'iniciar una nova etapa. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia polític han arribat a un descrèdit colossal que ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l'aparició d'alguna cosa nova que ens permeti recuperar la moral i la dignitat. És la forma que tenim de proclamar la necessitat d'un recanvi polític imprescindible. Però cap a on s'ha d'apuntar? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l'alternativa desitjada? L'objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant l'anomenada «qüestió catalana». Ho han intentat del dret i del revés. Han estat fidels a l'estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l'exèrcit i a tot allò que els estalviés un bri de sospita de radicalitat. Mai una paraula més alta que l'altra perquè, diuen ells, aquesta és la nostra manera de fer política. Com era de preveure, aquest estil pusil·lànime i sense nervi ha possibilitat que qualsevol pelagats rojigualdo s'hagi vist amb cor de deixar-nos com un drap brut. Davant d'aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents potser no la contundència d'un Arzallus (per posar un exemple conegut per tothom), però sí una miqueta de punt d'honor. Ni això hem tingut. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han abonat la impressió popular que el seu exclusiu afany és purament personal o partidista. És normal que gradualment se'ls hagi anat veient com uns simples mercenaris del càrrec. Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia: «Com que ja no crec en el centralisme, l'única opció per tirar endavant el país és la independència.» De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre a Escòcia s'aplica el sentit comú i es mira per l'interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d'uns certs membres de l'administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments? Els catalans podem continuar essent espectadors d'aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i així, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s'ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de forma senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, l'autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l'hem més o menys consentit. Amb tot, tots dos s'han demostrat insuficients, o bé per posar fi a Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya. Malgrat que alguns m'acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya «no hi ha res a fer» es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s'escrivís: «L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans.(…) Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.» Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d'unitat d'acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, donat que ens fa l'efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d'esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de donar una conferència a Olot convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia: «És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d'aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d'aglutinar l'objectiu comú: la independència.» Sincerament, seria d'inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l'escenari actual, veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d'esquenes als discursos oficials, la sensació d'espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l'opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l'hora de guanyar. Sobretot, no la desaprofitem. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Barcelona (Barcelonès)
Benvolgut Sr. Castany,

Vaig interessar-me ja fa cert temps en el seu projecte polític, i els hi vaig fer saber. És des llavors, que vaig decidir informar-me periòdicament de les actuacions que porta a terme Catalunya Acció, a través de la web i el mail.

Ara, després d'haver analitzat la vostra actuació, he decidit adherir-me a la vostra plataforma, ja que veig en els vostres principis, una llum que ha de moure els valors polítics tal i com els coneixem avui dia. És per això, que després de meditar-ho força temps, decideixo fer l'aportació pel fons per a la independència de forma puntual cada mes, començant per una aportació mínima que podrà variar conforme les tres consideracions que vostès recomanen.

Val a dir que, tot i que sigui poca quantitat la que aportaré, no és gens fàcil tenir vint i pocs anys, i estar acabant una enginyeria mentres treballes a mitja jornada, i has d'intentar emancipar-te en una de les ciutats on l'especulació immobiliària ha tocat sostre. A tots ens és difícil sobreviure en aquest món que nosaltres no hem volgut així. I és per això, que s'ha de fer saber a tothom que l'única sortida possible al nostre poble, és la independència. Cal fer-li saber al nostre poble, i al món sencer, què seria Catalunya si la deixéssin ser.

És obvi, que l'emprenyada col·lectiva que ha suposat l'engany de la reforma estatutària, només fa que indicar que el suposat sistema polític democràtic en el qual vivim, és una enganyifa que ha de començar a desmantellar-se, amb fermesa, honradesa i treball de tots els que ens estimem el nostre País.

Hem de ser tots, els qui desitgem un Estat que ens garantitzi que podrem ser com som, un poble culte i evolucionat, que ha buscat sempre l'excel·lència per damunt de tot. I des d'aquesta excel·lència, és des d'on cadascú des del seu àmbit, ha de difondre ja no sols la cultura (no estem tan sans...), sinó el concepte que cal que la societat reclami el dret a decidir, i uns polítics que no es moguin cap a cap posició més d'encaix a Castella.

Jo mateix, en el que sigui capaç d'arribar a aconseguir des del món tecnològic, seria per a mi un honor compartir els meus èxits, si mai arriben, amb el poble català, que m'ha fet espiritualment com sóc. I ha forjat en mi el desig d'intentar fer que aquest país es desperti. En alguna altra ocasió més endavant, ja li comentaré si vostè vol, algunes traces d'algun possible projecte futur que tinc en ment.

M'acomiado, donant les gràcies a tots els integrants de Catalunya Acció per la seva aposta valenta, desacomplexada, i per l'honestedat que demostren en els seus principis d'actuació.

Moltes gràcies per escoltar-me.
Cordialment
XXXXX

Frases com "la independència és un objectiu impossible" o "en ple segle XXI hi ha objectius que, tot i ser legítims, han deixat de tenir sentit", pronunciades per Artur Mas i reflectides en premsa -la primera- i ràdio -la segona-, són una de les proves més evidents de fins a quin punt la mediocritat, el mesellisme i la manca total d'autoestima ha imperat en els governants que Catalunya ha tingut en els darrers lustres. L'exemple de Mas, però, també pot servir perfectament per a en Carod-Rovira de l'actual Govern.

Article publicat al diari Avui el 29 de gener del 2007 Fa unes setmanes vaig plantejar la necessitat urgent de renovar el discurs que tenen els partits catalanistes. En el cas de CiU, l'autonomisme de dreta i, en el cas d'ERC, l'autonomisme d'esquerra. En aquest moment, el catalanisme dels uns i els altres es redueix a regateig: CiU diu que regatejaria millor amb ZP l'Estatut, i a ERC diuen que ells regategen millor que ningú. Els uns i els altres practiquen una prolongació del peix al cove de Pujol. El problema és que aquesta doctrina està gastada. Hem de barallar-nos ara 25 anys més amb Madrid perquè se'ns traspassi tal o tal competència, perquè envaeix no sé quin article de l'Estatut, etcètera? Aquesta perspectiva no entusiasma ningú, però és exactament el que ens proposen Carod i Mas. Davant d'aquesta evidència, Joan Carretero reivindica el retorn al catalanisme independentista. El seu diagnòstic, pel que fa a la crítica de l'autonomisme d'ERC, és impecable. Però crec que el catalanisme independentista pateix la mateixa crisi d'identitat que l'autonomista. L'independentisme no es pot plantejar avui en els mateixos termes que fa tres anys perquè entremig hi ha hagut un fet històric, l'Estatut del 2006, que cap dels actors de la política catalana ha valorat prou bé, tret de Montilla. Quan Montilla parla de la Catalunya "postnacional", demostra que ha captat el missatge: Catalunya té per primer cop un Estatut elaborat en un context de normalitat democràtica. Per tant, els somnis nacionals s'han acabat i Catalunya és un país (país, que no nació) normal. Aquest Estatut és, per a Catalunya, un sostre: i bastant baix, per cert. Pujol va avisar que compte que, amb el nou Estatut, els catalans no ens marquéssim un autogol. Però això és just el que ha passat, i no ho van entendre ni Mas, ni Carod (que, en privat, era favorable al sí). Qui sí que ho va entendre va ser el murri de Zapatero: us dono una almoina de quatre competències i, a canvi, us poso a damunt un sostre inamovible per als propers 25 anys. I, és clar, amb l'Estatut del 2006 aprovat fa quatre dies, ¿té cap sentit l'independentisme? On és l'"onada sobiranista" que es va aixecar el 2003? Carretero, per ressuscitar-la, haurà de replantejar el seu discurs. D'entrada, a Carretero se li ha d'exigir que tingui un "full de ruta" creïble cap a la independència. Només així es desmarcarà d'un Carod que va limitar-se a promeses retòriques de sobirania, sense cap contacte amb la realitat. ERC ha abusat del vell argument que és independentista tot el que fan els independentistes (encara que sigui pactar amb Montilla), de la mateixa manera que Pujol deia que era nacionalista tot el que feien els nacionalistes (fins i tot recolzar Aznar). Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari. Francesc Puigpelat Periodista

Hola, Amics.
Sóc encara (no sé si per massa temps més) militant d'ERC.
He seguit esperançat el creixement i fermesa de criteri d'aquest partit els darrers anys. Em semblava que era l'única porta oberta a la sobirania. Ara no ho veig clar.

Entenc que la independència no és d'avui per demà, que no es pot matar tot el que és gras... Però el sometiment d'Esquerra dels darrers mesos, l'apoltronament, la manca d'esperit de lluita (encara que fos a títol testimonial), l'animalada aquesta del nacionalisme social o com es digui (darrerament ja ho he sentit fins i tot de boca d'alguns polítics d'Esquerra), TV3 o Catalunya-Ràdio que continuen parlant de "nosaltres els espanyols" o "aquí a Espanya", tant com de si els prínceps espanyols esperen canalla (malgrat la suposada influència d'ERC en els mitjans públics), les banderes que treiem i posem quan ens ho manen (sense badar boca, que és el més trist), les seleccions nacionals (que ningú en parla des del poder, no fos cas que això aixequés polèmica)... Si estar al govern implica tot això, no seria millor estar a l'oposició i plantar cara?

Ara apareix Catalunya Acció. És la saba nova que necessitàvem, és com si haguéssiu llegit el pensament de centenars de catalans. Personalment m'identifico plenament amb vosaltres... Però que sigui per imprimir l’empenta que ha perdut l’independentisme català, no per dividir-nos entre nosaltres, tan pocs que som! Sigui com sigui, tot el meu suport i oferiment de col·laboració en la mesura de les meves possibilitats.

XXXXX
Guia d'Alta Muntanya

Article publicat al diari Avui el 26 de gener del 2007 Fa dues setmanes, comentava que el sistema educatiu i de comunicació instal·lat durant la Transició havia generat una mena de pensament únic progre aparentment (només aparentment) benintencionat. Com que aquests dies estem patint una nova embranzida contra el nostre model de societat, torno a la càrrega. Entre les 'consignes' que s'han difós els darrers trenta anys n'hi figura una que assimila rics amb delinqüents. Que manté que el dret a la propietat és un principi caduc i propi del Far West. Ara mateix estem patint una onada que ataca un dels subsistemes d'aquest dret a la propietat de què parlo: el de posseir béns immobles, més concretament, pisos. El missatge amb què se'ns pretén intoxicar és diàfan: la culpa que determinades persones no tinguin pisos és d'aquells que en tenen més d'un. Com que des de sectors políticament fracassats -i mal reciclats-, i que ara es troben al poder, s'està fent propaganda en aquest sentit, voldria fer algunes puntualitzacions. D'entrada, els diré una cosa que no és nova: vivim en una democràcia social de dret. I això vol dir que els contribuents paguem impostos elevats per tal que els que els recapten els distribueixin entre els necessitats. És una forma de redistribució com una altra. Vet aquí l'exemple: un individu, o una família, que ha comprat un pis per, posem per cas, un milió d'euros, ha contribuït a la hisenda pública en aproximadament sis-cents o set-cents mil euros (el que va pagar per guanyar aquest milió net i el que paga d'IVA en comprar el pis). Deixin-me presentar-ho d'una altra manera: quan algú compra un pis, ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. A partir d'aquest moment, les administracions que s'han encarregat de recaptar aquests diners són les responsables de donar els serveis als necessitats. Recordin aquesta xifra: per cada tres pisos que compra un ciutadà es pot dir que, grosso modo, l'administració ha recaptat prou impostos per comprar-ne dos més. En un país sense impostos, amb els diners que un senyor empra aquí per comprar tres pisos, allí en podria comprar cinc. En conseqüència, la pregunta que hauria de fer-se tot aquell que necessita un pis i no pot obtenir-lo, hauria de ser la següent: ¿què n'ha fet l'administració d'aquests diners que algú li ha donat i que, en teoria, eren per a mi? Si m'ho permeten, faré una mica de pedagogia. A grans trets, amb aquests diners, l'administració fa dues coses combinades. Una part la gasta en despeses corrents (p.e. salaris d'empleats públics) i una altra en inversions (p.e. construir cases). La proporció en què es destinen els diners a una cosa o a l'altra ve donada per l'eficiència de l'administració pública. A aquella administració que gasta massa en despeses corrents no li queden diners per fer pisos per a la gent necessitada. Volen una confessió? Jo també sóc un antisistema, com la senyora Mayol -ara no me li pengin la llufa, perquè només és un exemple-. Reclamo una casella a la declaració d'Hisenda en què pugui indicar que vull que els meus diners vagin més a construir cases que no pas a salaris públics. Si em demanen més precisions, la cosa es posa desagradable. Com podríem reduir despesa corrent? Doncs mirin, així en fred, els diré que podríem fer una purga i estalviar-nos el cost de determinats regidors, com ara la senyora Mayol (insisteixo que és un exemple). No només ens estalviaríem despeses directes (cotxes oficials superflus, despeses de representació, salaris, etc.), sinó que, en no molestar, al damunt encara hi guanyaríem. Dit d'altra manera, la seva absència afavoriria que es pogués fer feina. Ah, i de passada, ens estalviaríem l'espectacle molest i lamentable de veure com molts d'aquests galtes que han flirtejant amb les dictadures de l'Est viuen com a burgesos amb els meus diners. Perdó, volia dir amb els diners d'aquells que havien de rebre un pis que no rebran, és clar. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Benvolgut,
Em dic XXXXX, estic recentment jubilada, sóc nacionalista, he estat vinculada políticament però ara vull fer quelcom pel meu país des de la societat civil. He estat membre de corrents sobiranistes i he donat suport a totes les causes nacionals que he pogut.
Actualment, crec que políticament les coses desvariegen una mica, per això voldria actuar al marge d'ella o millor encara per damunt d'ella. I això és el que voldria entreveure del vostre article fundador.
M'agradaria que em diguéssiu si teniu una seu social on pugués parlar amb algú de vosaltres per conèixer-vos i perquè em conegueu.
Esperant notícies.

La vida no és fàcil. Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament. Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri. Ajornar la gratificació. L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud. Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res. També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català. Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Capacitat d'assumir responsabilitat. Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix. La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat. Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema". Servir la Veritat. La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement. Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers. L'equilibri. L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida. Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció. L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Publicat el 12-1-2007 al diari El Vallenc Ja hi tornem a ser. Una vegada buidat el carregador contra Catalunya les escopetes i canons imperials apunten cap al nord. L’objectiu? Vascònia. La retòrica és la de sempre com podem veure diàriament. S’utilitzen mots com llibertat i democràcia que només poden aplicar-se a una de les parts en conflicte, i sentint els espanyols sembla com si durant 200 anys tropes euskaldunes haguessin estat ocupant el Manzanares. Des de Catalunya, a l’hora de parlar d’aquesta tercera guerra carlina que enfronta bascos i castellans (el propi Ibarretxe sempre diu que aquest conflicte es remunta a aquells dies), mai ens movem de la postura oficial espanyola. Fins i tot, quan en parlem, copiem l’argot imposat des de Madrid. Que si banda terrorista, que si els partits demòcrates, que si les “víctimes” (de només un bàndol, és clar), etc, etc… De tant ser bons minyons i no voler molestar l’amo ens acabem alineant amb els qui un bon dia van crear uns 'escuadrones de la muerte' anomenats GAL. L’afany que tenim per tal que no ens vegin com a radicals fa que la por ens acabi distorsionant la objectivitat i el sentit de la justícia. Així, per exemple, ha arribat un punt en què al parlar d'ETA no hi ha cap diferència entre les declaracions del vicepresident “independentista” de la Generalitat i les del 'ministro del interior'. Algú va més enllà dels tòpics tronats i llagoters que fa trenta anys que sentim per la TV i llegim en els diaris? Fa unes poques setmanes la periodista Mònica Terribas entrevistava a TV3 en Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat. Inevitablement un dels temes que es van tractar va ser l’actitud de la Conferència Espiscopal Espanyola en l’anomenat “procés de pau”. Tots sabem prou bé (i en Cassià M. Just encara més) la visió troglodita que té d’Espanya, i del món, aquesta institució. Si per ella fos ressuscitarien en Torquemada, però no per cremar heretges, sinó per rostir a la foguera bascos i catalans. Però el cas és que el venerable, i gens sospitós de radicalitat, Cassià M. Just va etzibar el següent comentari al respecte de la qüestió basca: “Quan parlem de terrorisme s’ha de tenir molt present que aquest terrorisme és producte d’una injustícia anterior”. Al·leluia!, vaig pensar. Finalment algú te la intel·ligència i el coratge de dir una veritat com un temple al parlar sobre aquest tema. No sé si serà perquè l’abat emèrit té prohibit per la seva confessió dir mentides o bé perquè, com a bon cristià, s’aplica ell mateix aquella màxima del creador de la seva religió: “la veritat us farà lliures”. Sigui com sigui li hem d’agrair que hagi tingut la virtut de fer una mica de llum sobre un tema en què els nostres representants polítics sempre actuen com a 'voceros' de Madrid. No voldria treure-li ni un xic de mèrit a en Cassià M. Just, però pensem en quina situació política ens trobem quan ha de venir un monjo mig retirat a dir-nos allò que és evident. Que què penso d'ETA? La meva posició és la del abat emèrit de Montserrat. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea». Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble. I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals». Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble. Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures. Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure. Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats. És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció