Article publicat al diari Avui el dia 25 de maig del 2007 S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també. S'acaba, simultàniament, la tabarra amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals. Qui hagi volgut seguir les darreres eleccions franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes. Per un costat tenim els periodistes als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa. De l'altre costat tenim els mitjans independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní. Vaig veure els que protestaven pels blocs electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs! Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 18 de maig del 2007 Hi ha paraules en anglès la traducció de les quals es fa difícil. Una d'aquestes és accountability. La traducció immediata i plana és responsabilitat. I encara que jo la traduiria com per passar comptes, els anglosaxons la utilitzen especialment per fer referència a situacions que no han acabat bé. En un diccionari d'anglès he trobat una accepció especialment clara: "Obligació de carregar les conseqüències de no haver assolit els objectius fixats". En els darrers trenta anys a Catalunya s'ha treballat d'una manera organitzada i intensa per esborrar de tots els àmbits de la nostra existència el concepte d'accountability. La manera més eficaç per aconseguir-ho ha estat, lògicament, l'escola. I a fe que ho practiquen! És curiós observar que quan es parla de fracàs escolar es mira sempre a l'alumne -i Déu me'n guard, de treure-li cap responsabilitat-, però mai al professor o a l'escola. I no són ells, els primers que han fracassat? Esclar que estem parlant d'individus no subjectes a l'accountability. I els alumnes cada cop menys, malauradament. L'eliminació d'aquest principi bàsic ajuda a reforçar el sistema públic que pretén, al capdavall, controlar-ho tot. Es tracta d'universalitzar el principi que empara els funcionaris: no han de carregar les conseqüències de la feina mal feta. Tant és així que no se'ls pot despatxar quan ho fan malament. No cal buscar explicacions sofisticades ni causes excepcionals al desastre de les nostres universitats i escoles públiques. Un sistema en el qual no es pot acomiadar un professor perquè no fa la seva feina, mai no funcionarà. Només els interessats a mantenir l'actual sistema es dediquen a intel·lectualitzar l'afer. Quan a un no li interessa agafar el bou per les banyes es dedica a sofisticar el discurs, ja se sap. La projecció d'aquesta manera de pensar culmina en el sistema penal espanyol. ¿No seria raonable que, sense oblidar el principi de rehabilitació, una bona porció de la pena fos orientada al principi de qui la fa la paga, sense excuses? ¿És possible que un individu que ha matat un altre sigui al carrer al cap de set anys perquè "ja s'ha rehabilitat"? De veritat la vida d'un altre només costa set anys simplement repetint "no ho faré més"? Una de les raons que hom hagi de pagar un preu pel fracàs és evitar actuacions que no tenen en consideració el perjudici causat. Què és, sinó la manca absoluta del sentit d'accountability, el que el porta a comportar-se com ho fa el president Maragall? Ens diu: "Jo creia que això seria un èxit, i ara m'adono que no serà així. Me'n vaig a Europa. Ciao!". Algú hauria de dir-li: "Ep! No fugi i expliqui'ns quin serà el preu que pagarà per haver fracassat en el seu intent. Com compensarà el mal que ens ha provocat?". La inexistència mateixa d'un pla B si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut demostra el gran menfotisme de la classe política vers el concepte d'accountability. Ells, que han muntat un merder de ca l'ample, quan res no funciona es limiten a encongir-se d'espatlles. De veritat ningú no pagarà un preu per tot aquest bunyol? Sobre com s'avança per fer calar aquesta mentalitat ho vàrem veure en un dels anuncis que TV3 va emetre per promocionar una de les seves demagògiques maratons. El recorden? Dos ximpanzés. L'un tenia èxit en executar l'exercici que se li encomanava. L'altre no. L'instructor donava un plàtan de premi al que havia assolit l'objectiu. Aleshores, el ximpanzé que havia rebut el plàtan el partia i en donava la meitat al que ho havia fet malament. Que maco! Que solidari! Que entendridor! No van plorar? Malvats! Però saben quin és el missatge que hi ha al darrere? Doncs que, tant si ho fas bé com malament, et toca mig plàtan. I no hi ha res més efectiu per afeblir i controlar una societat que escampar arreu aquesta mediocritat intel·lectualment tova i socialment irresponsable. Des de TV3 a les escoles, des de les presons al Parlament. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 11 de maig del 2007 Els dies previs a les eleccions he tingut l'oportunitat de parlar amb amics francesos. M'ha sorprès que no menyspreessin aquell candidat a qui no votarien. Però també m'ha cridat l'atenció les raons que alguns m'han explicat per votar Sarkozy. La majoria no eren només de programa -la candidata socialista va fer propostes tan innovadores com el seu contrincant-, sinó la sensació que el senyor Sarkozy mostraria més fermesa per dur a terme allò que havia dit que faria. Deien que la senyora Ségolène Royal dubtaria davant determinades decisions i sobretot (atenció) tremolaria davant el seu propi partit. Les reflexions m'han semblat interessants obretot per a gent com nosaltres, que pretenem sofisticar superficials anàlisis polítiques tot estudiant les actituds i frases dels nostres polítics, quan la realitat és que al darrere només hi ha paper de fumar. Ara mateix, tota la classe periodística fa suposades anàlisis arran de les declaracions del president Maragall. ¿De veritat a ningú se li acut que simplement es tracta de la reacció del que a Madrid anomenen un niño bonito? ¿Que al darrere d'on molts hi han volgut veure genialitat i estratègia no hi ha res més que indolència, immaduresa, frivolitat i la xurra d'haver estat el pregoner d'uns Jocs Olímpics? El procés electoral francès ens hauria de fer reflexionar. M'ha agradat la transparència en el procés d'elecció. Que el sistema francès té defectes? Segur. Ara: comparat amb el procés d'elecció del president de la Generalitat, és caviar. En un programa de ràdio vaig coincidir amb el candidat Artur Mas -encara no havien tingut lloc les darreres eleccions al Parlament de Catalunya-. Em vaig permetre dir-li: "Si els catalans poguéssim escollir directament el nostre president, probablement l'elegit series tu. Com que no heu modificat el sistema electoral per fer-lo més democràtic, probablement no ho seràs". El fet que la designació de la màxima representació del país vingui determinada directament per l'elector dóna enormes avantatges a la democràcia -tantes com penalitats als partits-. Un president elegit (no estem parlant d'un primer ministre) necessita legitimitat davant del poble. Molts comentaris que se li feien a Maragall, i altres que ara se li fan al president Montilla, no existirien d'haver estat elegits directament. A més, la força del vot dóna autoritat dins dels partits. L'època més brillant del president Pujol era quan guanyava per majoria: qui s'atrevia a qüestionar-lo? La resposta és similar a la del líder empresarial que fa guanyar milions: "Posa-t'hi tu, a veure si ho fas millor!". Observar com als Estats Units els candidats d'un mateix partit lluiten en públic, de forma transparent (ep!, i passant comptes pels diners recaptats), o veure com els candidats francesos s'han barallat dins del partit per liderar un projecte i després l'han defensat en el mercat obert de milions d'electors, causa enveja. Sobretot quan un sap que el nostre president ha estat elegit per telèfon. Catalunya necessita regeneració. L'exministre Barnier (col·laborador ara del senyor Sarkozy) va dir dilluns passat: "A partir d'ara, els dies de la República monàrquica estan comptats". La Catalunya política dels darrers trenta anys necessita urgentment tenir els dies comptats. I això passa per obrir un sistema electoral que afavoreixi l'aparició de Sarkozys i de Royals -que han renegat obertament del passat-. Impossible la renovació sense que gent fresca ens expliqui que si ara som en aquest atzucac és perquè molts dels catalans que van col·laborar a dissenyar la Transició ho van fer fatal i, sovint per interessos o per incompetència, no van defensar els interessos de Catalunya. I que no se'ls pot continuar donant Creus de Sant Jordi, ni claus de la ciutat, perquè, simplement, no s'ho mereixen. Cal començar a renegar del passat, com han fet a França. I només les generacions fresques i desacomplexades que emergeixen gràcies a un sistema electoral obert -que no són un producte destil·lat per un partit- poden fer-ho. Al cap i a la fi, quin mal hi ha? ¿O és que és millor preservar el passat a canvi de continuar malmetent el futur? Xavier Roig Enginyer i escriptor

Hola. Vull rebre informació regular sobre CATALUNYA ACCIÓ.
Em sembla una iniciativa interessant i molt necessària.
N'estic fart de ser considerat espanyol.
Moltes gràcies. XXXXX

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat. La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos. L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida. El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions. La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política. La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem. La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder. (1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Benvolguts companys!

En primer lloc felicitar-vos per l'empenta i tenir el que s'ha de tenir per iniciar un projecte seriós i amb valentia.
En segon lloc, felicitar-vos per no fer ús de cap ideologia política, ja que la independència no és política sinó la nostra identitat i realitat, i sobretot gràcies perquè esteu aconseguint aplegar gent de moltes ideologies, pero que saben que és necessari deixar-les un poc de costat, ja que la unió fa la força.
Estaria molt agraït si rebés informació dels actes que feu, i de les notícies, i del que fos relacionat amb el vostre projecte.
Molt agraït.
XXXXX

Sitges (El Garraf)
Hola, em dic XXXXX i sóc de Sitges. Tinc 21 anys i actualment sóc estudiant.
M'agradaria rebre informació sobre els vostres projectes i saber quin és el camí que vol emprendre Catalunya Acció. En els pocs cops que he tingut l'oportunitat, sempre he votat ERC, i la veritat és que estic veient que no faran res per la llibertat de Catalunya. Encara que vulguin proposar referèndums per l'autodeterminació i altres coses, és evident que tot això és paper "mullat", i estic convençut que només ho fan per recuperar els vots que a hores d'ara ja saben que han perdut. Espero la vostra resposta
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

El gran problema de la xarxa de rodalies de Barcelona no són les obres del TGV. Tampoc no ho és només la manca d’inversió en manteniment, com s’està dient ara. El gran problema de fons, el gran drama, és que els trens de rodalies no serveixen per al que han de servir, que és que la gent vagi a treballar o estudiar cada dia en tren i no en cotxe i, per tant, treure cotxes de les entrades i sortides de Barcelona. Per a aconseguir això, calia imaginar-se fa 15 anys com havia de ser avui la xarxa de rodalies. No es va curar la malaltia, sinó que només se’n van atenuar els símptomes. Ara cal imaginar-se com ha de ser d’aquí a 20 ó 25 anys i ningú no ho està fent. Tothom s’omple la boca amb la necessària remodelació de la xarxa de rodalies, però ningú no proposa res amb cara i ulls, res que serveixi per a un futur a mitjà i llarg termini. No s’hi atreveix ningú, perquè cal refer de dalt a baix l’estructura de la xarxa. Cal fer que les línies de rodalies entrin a Barcelona justament per sota de les grans avingudes, que és justament per on entren els cotxes. En altres paraules, cal fer urgentment túnels per sota de la Diagonal i la Gran Via (la Meridiana ja té el túnel fet). I cal fer-ho ja. Així de dur, així de clar. Tota la resta dels problemes no són més que símptomes de tot això. Anem a pams.

Ara fa unes setmanes, ens va sorprendre un estranyíssim globus sonda de la Generalitat que parlava de limitar a 80 km/h la velocitat de circulació en totes les vies de l’àrea metropolitana de Barcelona, autopistes incloses. L’argument esgrimit era que si els cotxes circulessin més lentament, es reduiria la contaminació. Fantàstic. A les ments pensants del nostre Govern, però, no se’ls va acudir pas d’eliminar directament els cotxes de les carreteres, en lloc de fer-los circular més lentament. Eliminar cotxes vol dir senzillament donar un servei de transport alternatiu que faci la mateixa funció i que sigui competitiu en temps, cost i comoditat. Aquesta funció la poden fer trens de rodalies fiables, amb freqüències i horaris de metro (sense anar més lluny, com els dels Ferrocarrils de la Generalitat), i que combinats amb metro, tramvia, bus o caminant, ens deixin a la nostra destinació en uns 30-45-60 minuts com a màxim, segons la distància total a recórrer. Per a ampliar els horaris a la franja nocturna cal voluntat política, però per a augmentar les freqüències de pas, a més a més, calen més vies. I si les vies no hi caben, pels corredors actuals, se n’han de crear de nous, i que siguin útils de debò.

Un cas paradigmàtic és la línia de Vilanova, Sitges i Castelldefels. Podríem parlar d’altres línies saturades, com la de Mataró, però la del Garraf la conec molt bé, prefereixo parlar de primera mà. És la línia de rodalies més rendible econòmicament de tota RENFE, amb diferència. La demanda ha augmentat moltíssim en l’última dècada, però les freqüències són exactament les mateixes que fa 15 anys, i els horaris només han sofert un lleuger maquillatge a la franja nocturna. No és estrany, perquè només hi ha dues vies, i hi han de passar també els Euromed i regionals que passen per València i Tarragona. Les dues vies actuals ja no donen per a més, però no hi ha plans per al seu desdoblament i, per tant, les freqüències no es poden ampliar, és impossible. L’augment de la demanada ha fet que el que fa 15 anys eren trens de rodalies mig buits avui són vagons plens a vessar, amb una densitat de persones per metre quadrat molt per sobre de la densitat de confort. En hores punta això significa que hi ha gent que intenta entrar en alguns vagons i no pot (fins i tot quan no hi ha retards). I si parlem d’horaris, que l’últim tren surti de Vilanova cap a Barcelona tan aviat com les 22.19 vol dir que això no és un mitjà de transport que competeixi amb el cotxe, sinó una simple presa de pèl. No és un cas puntual, i ni tan sols és el pitjor. A Manresa ho saben molt bé: un diumenge qualsevol, entre les 19.02 i les 20.50 no hi ha cap tren, i l’últim cap a Barcelona és a les 21.52. Fixem-nos-hi bé, encara no he esmentat res de les avaries actuals, sinó que això en teoria és el funcionament “normal”. És la constatació ben palpable que el servei de rodalies de Barcelona no serveix per a la seva funció i, per tant, s’ha de canviar de dalt a baix. Vegem com es pot fer, i com no es pot fer.

A l’estació de Sants no hi poden entrar més vies. Això no és una opinió, és un fet. Per a entendre la magnitud de la saturació, només cal veure els malabarismes que s’estan fent ara ja per tal d’encabir les vies del TGV entre la teranyina de vies que entren des de l’Hospitalet i El Prat. En aquestes condicions i amb totes aquestes dades, fem un exercici d’imaginació i de projecció cap al futur. Pot ser Sants l’estació central de rodalies d’aquí a 20 anys? La resposta és no. Si ara ja és difícil posar-hi més vies d’entrada o sortida, fer-n’hi encabir encara més, en un futur, per tal d’augmentar les freqüències de trens i adequar-se a la demanda és senzillament una missió impossible. No hi ha espai, s’ha acabat. Podríem entrar a debatre com és que l’espai s’ha acabat, com és que en el seu moment no es va preveure de fer la pertinent reserva d’espai al voltant de les vies per a posar-n’hi més quan fos necessari, com es fa a països on es planifiquen les coses. Manca de previsió? Incompetència? Irresponsabilitat?

L’altra opció és que l’estació central fos la futura estació de la Sagrera, però si es deixa intacta l’estructura principal de la xarxa, igualment tots els trens que passin per Sagrera passaran per Sants i s’hi hauran d’aturar també. Per tant, estem exactament en el punt d’inici, l’estació de Sagrera no arregla gran cosa per ella sola perquè tota la resta no canvia, és un altre nyap de la cadena de despropòsits. Tenim un gran problema i hem de cercar-hi solucions. Però la solució no és tornar a posar potes enlaire mig barri de Sants d’aquí a 10 ó 15 anys per a ampliar Sants novament. La solució a tot això és una altra cosa molt diferent.

El raonament de fons és tan simple que fins i tot un nen petit el podria seguir fàcilment. Si per exemple entrem en cotxe a Barcelona des del Vallès, en funció de la nostra destinació concreta, tenim dues opcions: o bé voltem la ciutat fins que trobem alguna entrada que ens vagi bé (per a això serveixen les Rondes), o bé si ens hi hem d’endinsar agafem l’avinguda Meridiana fins que trobem algun carrer que ens vagi bé. Exactament el mateix passa amb la Gran Via venint del Maresme o des del Baix Llobregat sud, o amb la Diagonal venint des del Baix Llobregat nord. No descobreixo res de nou. Això no és pas cap casualitat: la Meridiana, la Diagonal i la Gran Via existeixen i fan aquesta funció perquè Ildefons Cerdà, un geni de l’urbanisme gràcies al qual Barcelona encara pot respirar una mica, ho va planificar justament així. Les entrades o sortides naturals de Barcelona, cap al Baix Llobregat, Maresme i Vallès, necessiten grans avingudes que absorbeixin tot el trànsit que hi desemboca. Obvi. La mateixa missió que fan les carreteres i grans avingudes per als cotxes la fan els trens de rodalies, i la funció que tenen els carrers secundaris de la ciutat és la mateixa que fa la xarxa de metro. S’entra a la ciutat per les grans artèries, i després agafem altres camins interns en funció de la nostra destinació. L’equivalent a grans avingudes en superfície són vies de tren al subsòl. Per tant, què necessitaríem per tal que els trens de rodalies treguin cotxes de les carreteres? No cal reinventar la roda, n’hi ha prou amb replicar la mateixa estructura per a aconseguir que els temps i els recorreguts siguin competitius, i que el tren li guanyi la batalla al cotxe a curt, mitjà i llarg termini.

Se’m podria argumentar que les grans artèries ferroviàries no tenen per què coincidir exactament en l’espai amb les grans avingudes per als cotxes, però l’explicació que sí hagi de ser així és ben senzilla. Per una banda, la distància mana: qualsevol intent de lluitar contra aquesta obvietat topa amb la crua realitat i crea aberracions com, per exemple, que si una persona va en cotxe de Martorell fins al Campus Nord de la UPC, pot entrar directament per la Diagonal, i sense embusos això són 20 minuts, però si pretén fer el trajecte en tren, haurà de fer una volta per Cornellà, l’Hospitalet, Sants, i després agafar la L3 del metro (en total, uns 45-50 minuts, sense retards ni avaries). És només un exemple de tants que podríem posar. En canvi si el tren vingués seguint el Llobregat i entrés directament per la Diagonal, com el sentit comú aconsella, aquesta persona podria perfectament deixar el cotxe a casa sense necessitat de perdre una hora al dia de la seva vida. I per altra banda, la facilitat de construcció: sempre és millor foradar sota una gran avinguda, lluny dels habitatges, que no pas sota un carrer estret o per sota dels edificis.

Imaginem ara que aquesta hipotètica línia de tren que hem esbossat seguís la Diagonal avall cap a Glòries i pràcticament fins al mar. Imaginem que passés el mateix amb la Gran Via, venint del Prat o de Badalona, que tinguéssim línies de tren que travessessin Barcelona de punta a punta seguint els grans corredors circulatoris entre Barcelona i els seus voltants. Tindríem perfectament cobertes amb trens ràpids i directes les tres grans avingudes de Barcelona, àrees d’altíssima demanda de transport. A més, per obligació hi estarien inclosos el centre de Barcelona i el nou centre econòmic-tecnològic (Glòries). Davant d’aquest exercici de visió de futur (impensable per a algunes ments curtes i limitades que decideixen actualment les infraestructures de Barcelona), què ens aporta l’estació de Sants, per a rodalies? Resposta: no res. Què ens aporta per a rodalies el túnel d’Aragó? No res, tampoc. Senzillament perquè la xarxa tindria la mateixa estructura bàsica, la gent continuaria fent les mateixes voltes, l’estació de Sants estaria igual de saturada, i tot plegat seria inútil per tal de treure cotxes de les carreteres.

Evidentment, pel fet de fer nous túnels per a rodalies sota la Diagonal i la Gran Via no restarien inutilitzats els túnels i vies ara existent, perquè es podria utilitzar per al trànsit ferroviari regional i llarg recorregut. Barrejat amb tot això, hi ha el debat actual sobre el túnel del TGV. Que si ha de passar pel centre o no. Evidentment que el TGV ha de passar pel centre, però no necessàriament ara mateix, ni posant en perill la Sagrada Família. Ja hauríem d’haver decidit fa temps que el TGV anés temporalment des de Sants fins a Sagrera pel Vallès, no definitivament sinó només mentre se’n refan els plans. I és que la solució és ben senzilla: si la remodelació de la xarxa de rodalies es fa amb visió de futur, i no el trist maquillatge que tenen previst de fer els nostres polítics actuals, això implica ineludiblement fer túnels per la Diagonal i la Gran Via. Això alliberaria l’estació de Sants i els túnels actuals d’Aragó i Pl.Catalunya. Un cop alliberats, el polèmic túnel que hauria de portar el TGV de Sants a Sagrera senzillament ja estaria fet: seria l’actual del carrer Aragó. De rebot, tots els trens regionals podrien tenir parada a l’intercanviador central de Pl.Catalunya, que també necessita una reforma integral, i no només el que ara s’ha publicat i que no arriba ni a la meitat del que fa 5 anys ja estava projectat i ha quedat oblidat en un calaix.

Cal posar-s’hi de ple ara mateix per a evitar que, per incompetència dels nostres polítics, tot això no es pugui dur a terme mai. Un altre exemple, ja estan sortint a la llum els plans que l’Ajuntament de Barcelona té per a la Plaça de les Glòries. De fet en poc temps ja volen començar a fer-hi obres. Estan a punt de tirar a terra el monstruós “tambor” per tal de fer-hi una plaça totalment nova, amb un intercanviador de tren i metro a sota, però per pura inutilitat i manca de visió de futur estan hipotecant, un cop més, el futur de la xarxa de rodalies de Barcelona, perquè fer aquesta reforma de Glòries sense tenir en compte que ha de ser en pocs anys el gran centre neuràlgic de la xarxa de rodalies, on es produís l’encreuament natural de les línies de tren de la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, significa que estan pensant que Sants ha de ser durant molt de temps punt de pas obligat per al 100% els trens (rodalies, regionals i de llarga distància), quan saben perfectament que ja avui està totalment saturada. En definitiva, ens estan prenent el pèl.

Porto temps pensant quines poden ser les raons de tants errors en cadena. Finalment he arribat a la conclusió que la manca de planificació no és suficient per a explicar el desastre. Una gran dosi de profunda desídia i de ganes de prendre el pèl a la població són també necessàries per a explicar tot el que passa. La manca de diners no és excusa quan Espanya ens roba més de 19.000 milions d’euros cada any, només al Principat. Si aquesta raó, la manca de diners, és la que donen els nostres polítics, aleshores hauran de retirar-se definitivament i deixar pas a aquells que tenim la construcció d’un Estat català com un objectiu irrenunciable, com a únic mitjà per a tenir aquests diners a la mà i poder fer amb ells moltes coses, inclosa aquesta reforma integral de la xarxa de rodalies de Barcelona que ens ha de permetre tenir una alta qualitat de vida d’aquí a 15, 20 i 25 anys.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 10 d'abril del 2007 Vint anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) la sentència del professor Carles M. Espinalt: «Els catalans prou anhelen la independència nacional, però no saben veure la manera d'assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se, amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.» Breu i encertadament va quedar definit l'estat d'ànim que encotilla l'acció de l'independentisme del nostre país. Veritablement semblem com perduts a l'hora d'encetar qualsevol estratègia guanyadora, i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Som potser l'únic país del món que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Deu ser per això que, sovint, les reunions patriòtiques agafen un to d'enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma que tenim de desdramatitzar la situació d'emergència que vivim. Tothom posa l'èmfasi en les dificultats, i ho fem amb un convenciment i de forma tan detallada i fins i tot acadèmica que resulta impossible creure en la victòria. És natural, doncs, que només pensem a «aguantar». Som el poble dels resistents. Naturalment, capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic. Has d'armar-te d'optimisme i arguments perquè generalment els teus connacionals et bombardegen amb tota mena d'històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creació d'un Estat català. És per això que el primer que cal és que el projecte independentista, tal com diu Carles M. Espinalt, es plasmi «amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar». Quan això s'assoleix; vull dir que quan les paraules i l'actitud dels promotors de l'independentisme adopten un to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença l'autèntica batalla entre nosaltres. S'inicia la lluita dialèctica entre aquells qui en la seva ment ja han dibuixat el que pot ser una Catalunya lliure i uns altres els quals només pensen a sobreviure com a comunitat. Uns han sortit de la trinxera i els altres encara hi són. Així, el primer objectiu dels que han tingut l'ànim d'encarar-se i de rebel·lar-se contra la injustícia serà contagiar els que es troben en la seva mateixa situació. Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot: «inculcar en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble.» Com podem fer-ho? Abans de res, els nostres arguments han de ser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius i motivadors sobre allò que serà el nostre futur Estat. La modernitat ha de planar contínuament sobre el nostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i la nostra competitivitat col·lectiva a l'assoliment del nostre objectiu. Res de lamentar-nos per la nostra dissortada història. Mentalitzem-nos que ara la nostra força ha de ser la de les idees i la ferma defensa que en fem. Que la majoria dels nostres compatriotes vegin que mai podrem gaudir d'un esdevenidor amb garanties lligats, d'una o altra forma, a Espanya i França. Ara bé, siguem conscients que Catalunya és un poble molt exigent políticament parlant. No ens pensem que pel fet de repetir com uns lloros «independència!», «independència!», «independència!»... ho tindrem tot guanyat. Ans al contrari. Potser ara estem en un moment en què els independentistes aixequem les màximes sospites. Què hem fet malament? Més aviat estem pagant «justos per pecadors». Avui són molts els que pensen que tots aquells que el nord de la nostra política és «trencar» amb Espanya i França actuarem igual que l'actual cúpula dirigent d'ERC. Tot i que puguem entendre que «gat escaldat de l'aigua tèbia fuig», també cal dir-los que tinguin la memòria una mica més llarga. A veure si ara resultarà que els únics que han parlat de la secessió de Catalunya són els que avui seuen al govern català al costat dels que van apadrinar els GAL. Els manifestem de forma clara i rotunda que nosaltres procurem beure de les fonts dels Macià, dels Carrasco i Formiguera o dels Serra i Moret, per citar-ne només uns quants. Uns personatges que tot i seguir diferents disciplines de partit, tenien clar que per damunt de les seves respectives sigles hi havia la dignitat i la glòria de la nació. Ells, en circumstàncies molt més dramàtiques que les actuals, van demostrar que abans que salvar les seves respectives formacions calia salvar Catalunya. Poden dir el mateix avui els seus teòrics descendents polítics de nom ERC, CiU o PSC, respectivament? Aquests són una mostra més que de fills tarats també en pareix la política. Tinguem sempre present que per esdevenir els «artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble» ens caldrà intel·ligència i audàcia. Però no oblidem mai l'exemple dels que ens han precedit en la lluita per la nostra llibertat. És per això que encara que algunes de les nostres formes mai podran ser les mateixes de les d'abans del franquisme, hi ha coses que mai canviaran. I la principal és posar per damunt de les nostres misèries, enveges o disputes l'ideal pel qual molts dels nostres hi han deixat la vida: Catalunya! Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (El Barcelonès)

L'independentisme és quelcom molt més seriós que les bestieses que ERC està fent últimament. Deien que havien entès el missatge dels seus electors i acaben fent un malt terrible a la idea independentista. L'altre dia un periodista, allunyat tant d'ERC com de qualsevol idea independentista, recalcava que cada dia hi ha més independentistes, però també més gent que refusa el comportament infantil, immadur, inconsistent i incoherent. No saben el mal que estan fent. Si la independència és tenir gent que ens mani com els actuals dirigents d'ERC, molts es donaran de baixa molt aviat. Deia el periodiste italià Primo Aprille, que els imbècils són uns avançats al seu temps, i que sense ells les organitzacions es moririen per inanició. Suposo que en el cas d'ERC aquesta malaltia està molt més que avançada. Ja n'hi ha prou de comèdia. Us en recordeu dels tics hamletians amb l'estatut?: Sí crític, blanc, nul polític, i no. El millor hagués estat el vot nul polític per donar clar exemple del que és ser una nulitat política pel país que tant diuen defensar. Les seves apostes estratègiques s'enfonsen a la velocitat de la llum. No cal entrar a fons en elles, ja que són ampliament conegudes i convenientment desqualificades. Però no en tenien prou. Havien de seguir donant trumfos als enemics de l'independentisme. I a fe de déu que ho estan aconseguint. Com es pot tractar un assumpte tant seriós per Catalunya com el Dret a l'autodeterminació amb aquesta frivolitat, aquesta incoherència, aquesta manca de dignitat, ja no sols nacional, sinó fins i tot personal? Com es pot voler saltar la paret sent part d'un govern que té el president més espanyolista que ha tingut mai la Generalitat? Un personatge que ha estat capaç de negar els drets històrics de Catalunya, de presentar esmenes el mateix 1 d'octubre a l'Estatut aprovat el 30 de setembre, que ha fet declaracions vidalquadristes en plenes elecions al Parlament de Catalunya, que és un dels màxims culpables dels problemes de TV3 al País Valencià i que va votar a favor de l'Estatut valencìa on es posaven les pedres de la segregació lingüística? Els problemes interns d'ERC no són els problemes de Catalunya. En Carod vol ser l'Euskadiko Ezquerra de Catalunya, i mentre en Vendrell fent declaracions independentistes. Han perdut el nord i tots els altres punts cardinals. No saben d'on venen, no saben on són i no saben on van. I això perjudica tots els independentistes. A la vida es pot perdre tot, menys la dignitat. I avui, l'han perduda del tot. Ara estem en un punt curiós: cap dels dos partits anomenats nacionalistes són capaços de fer una moció conjunta sobre el dret inalienable de Catalunya a l'autodeterminació. Tenim uns polítics patètics, mediocres, indecents, indignes, que han fet bandera de la dimissió nacional. Poden anar fent escarafalls, però ja no enganyen ningú. Només escalfen cadires, es juguen menjadores i del país no se'n recorden. Donem pas a la societat civil. No tenim cap altre remei si volem una autèntica regeneració política i nacional. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Ídol de Catalunya. Terror de França.

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el Príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i element clau i fonamental per entendre el decantament austriacista català en la Guerra de Successió Hispànica (1700-1714/1715). Aquest personatge històric és un altre exemple d'acomplexament i/o segrest que la historiografia oficial ens brinda amb el seu silenci i oblit sobre referents heroics i d'autoestima presents en la història nacional de Catalunya.

Senyor i militar alemany al servei de l'Imperi (Àustria), neix el 25 d'abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- i quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc el 1693, on va conèixer un estranger que lluitava pels exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L'amistat que van engendrar a les planes d'Hongria enmig dels combats amb els turcs canvià la vida del nostre príncep car entrava per no sortir-ne mai més en la història del nostre país.

Aquesta guerra comportà per als catalans unes grans penalitats per la presència en el territori de dos exèrcits, l'espanyol i el francès, que van portar a una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formen les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que ataquen als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbones a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols que passen d’enfrontar-se als francesos arriben i desembarquen l'abril de 1695 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del Príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen els catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i a sobre han d'aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l'exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir. Però el lloctinent, el Conde de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), i davant la pressió popular, el Príncep Jordi fou nomenat (1698) Lloctinent (Virrei) de Catalunya.

“No hi ha ningú
que sigui tan estimat pels catalans
com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt.
El que no arribin a fer per Ell,
no ho faran mai per cap Rei”

Després de tres anys de virregnat, on el candidat francès a la Corona Hispànica el Duc d'Anjou ara Felip V de Castella i IV d'Aragó s'ha imposat inicialment a l'Arxiduc Carles d'Àustria, decreta l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Darmstadt el 1701, fet que commociona als catalans.

L'equilibri europeu s'havia desfet amb l'entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d'altres contra la casa dels Borbons (França i Espanya); com no podia ser d'una altra manera, el príncep Darmstadt es posarà al servei de l'Arxiduc Carles, que el nomenà, a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El Príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. El maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l'origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d'Utrech (1713) i de l'origen de l'actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar a l'expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal, el 1705, durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona, finalment, fou alliberada del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre entra a Barcelona l’arxiduc que ho fa de forma solemne el 7 de novembre de 1705 on es compromet a respectar les lleis del país.

<<...el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´ una impresionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat...>> (extret del discurs d'Enric Garriga i Trullols, president de l'IPECC en l'acte d'HOMENATGE AL PRINCEP JORDI DE HESSEN DARMSTADT a l'Església dels Josepets de Gràcia. Barcelona, 17 de setembre de 2005)

El príncep Jordi ens demostra que amb un bon lideratge, un lideratge fidel al país, un lideratge valent i desacomplexat, podem unir les nostres forces i les nostres aportacions, d'una manera coordinada, operativa i efectiva, per dirigir el rumb d'aquest i nostre país cap a la llibertat, es a dir, cap a la independència.

"Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic.
Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França.
El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia.
Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit.
Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l'epitafi."

Francesc Guasch, Barcelona, 1706

*nota: per saber-ne més, J. ALBAREDA, La Guerra de Successió i l'Onze de Setembre, Editorial Empúries, 2000, Barcelona.

Pàgines web relacionades i d'interès:
www.geocities.com/georgvonhessendarmstadt
www.webpersonal.net/moria/1700_1705.htm
http://www.ictisp.com/~on406258/memoria/05/princepjordi.htm

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (El Barcelonès)
Benvolguts amics:

Em plau molt sentir el cada cop major ressò mediàtic de la vostra institució. Sóc com tots vosaltres un català normal que n'està tip, de la situació, i crec que cal un pas endavant.
Voldria informació per afegir-me a la vostra organització, pagament de quota de soci, etc.
On us reuniu a Barcelona?
Ja em direu quelcom, una abraçada.
XXXXX

Prats de Rei (La Segarra)
Benvolguts companys de lluita:

Ja fa temps que podem observar que els nostres polítics poc s'estimen el nostre país. Tinguin el color que tinguin, sempre que han tocat el poder, s'han corromput i han venut els seus “ideals”, per un plat de llenties. Ja fa temps que observem que la lluita política, almenys en gran format, poc aporta a l'independentisme i a la nostre lluita nacional.

Només aconseguirem la nostre llibertat a través del moviments sorgits del propi poble, de la lluita personal, no podem esperar que uns altres, lligats de mans i cames per un simple plat calent, ens facin la nostra feina. Perquè la gent es desperti és necessari que existeixin teixits socials com Catalunya Acció, vitals per a la nostra supervivència. Necessitem la força de la unió d'un grup com aquest, lliure de qualsevol pressió política, per tal de trobar les eines necessàries per acabar de despertar el nostre poble. Ànims companys, la feina que esteu fent és vital. Teniu tot el meu suport i les ganes de fer feina pel nostre estimat poble.

Amunt la Terra!!!!!!
Independència o mort!

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu. De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament. Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles. L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura. Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica. I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies. La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix. El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana. Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional! I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll. Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 2/març/2007 Les darreres setmanes hem sabut de dues iniciatives que afecten les eleccions. Una l'ha explicada el conseller Saura, l'altra l'ha donada a conèixer el conseller Puigcercós. El primer ha dit que s'han de buscar mecanismes per motivar la gent perquè vagi a votar. El segon ha parlat de la llei electoral, cosa que ha provocat que tots els partits hagin reaccionat centrant el discurs en l'afer que els interessa: no perdre els escons que ara tenen. Per contra, no s'ha detectat ningú a qui preocupés l'aprofundiment democràtic. La classe política pot estalviar-se la tradicional cançoneta de "cal explicar millor el que fem per tal que el ciutadà es motivi i vagi a votar". Les operacions de propaganda -aquestes que tant estimen els diputats enyoradissos de règims fracassats- s'haurien d'anar arraconant. La gent ho ha entès tot perfectament. Interpreta cada dia els gestos, les declaracions i els fets dels polítics actuals. I n'observa els resultats. La conclusió és evident: la majoria dels diputats d'avui dia menyspreen absolutament l'elector. Però bé, no voldria ser acusat de negatiu, i, veient que aviat arribaran les discussions de la nova llei electoral, deixin-me que proposi dos punts (només dos!) en els quals, al meu entendre, la nova llei hauria de millorar l'actual. Un aspecte consistiria a aconseguir que la representació dels parlamentaris fos per districtes. Catalunya dividida en districtes d'un sol diputat (a la ciutat de Barcelona un dels districtes potser seria Gràcia, no ho sé; a Esterri d'Àneu un districte potser agruparia aquesta població amb d'altres del voltant...). Diversos candidats de partit haurien d'optar a esdevenir el representant d'aquell districte, i només un guanyaria el lloc. S'ha d'acabar l'anonimat i dilució de responsabilitats que s'amaguen darrere el títol de, per exemple, diputat per la demarcació de Barcelona -demarcació que abraça tota la província i desenes de diputats-. S'ha de passar al títol de, posem per cas, diputat pel districte de Manresa. I amb oficina oberta dues o tres tardes a la setmana. El diputat ha d'acostumar-se a rebre les visites dels seus electors (que potser l'han votat, o potser no), que li plantejaran qüestions de caràcter divers. Els diputats han de deixar d'amagar-se darrere del grup i del partit, i passar a tenir responsabilitats concretes i individuals. Han d'aprendre a deure's al seus electors, i no pas al partit. I no em titllin de càndid o utòpic, perquè així és com funcionen moltes altres democràcies del nostre voltant. Creguin-me, les coses només rutllen convenientment quan un ha de passar comptes amb aquells que li posen el rostit a taula. Un segon aspecte que la nova llei hauria d'incloure seria el de permetre l'elecció directa d'alcaldes i del president de la Generalitat. Ja no demano llistes obertes (que seria el més correcte), sinó simplement un vot doble: llista tancada de partit per al Parlament o consistori, i elecció d'una persona (que no cal que sigui de partit) com a president o alcalde. En el cas del president de la Generalitat el tema ajudaria a identificar ciutadà amb institució. En el cas dels ajuntaments, el sistema acabaria amb el descontrol, les irregularitats i la corrupció que tots sabem que existeixen. Un cop més, no estic proposant cap revolució, sinó simplement copiar i adaptar allò que ja fan els nostres veïns (Portugal, França, Alemanya, etc.). És clar que el fet significa desmuntar l'establishment existent. Són moltes les coses que poden fer augmentar la confiança en el sistema democràtic. Ara: totes passen per un canvi d'actitud dels polítics -amb l'establiment de regles que els obliguin a una millora de comportament significativa-. Són sobrers, doncs, els discursos tan mel·liflus com buits i inflats. Ara es presentarà una magnífica oportunitat per fer que les coses millorin, i podrem detectar què és el que en realitat persegueix la classe política. Si no desitja canvis haurem entès el missatge. I a molts no ens quedarà altra alternativa que fer-nos antisistema -de veritat-. O exiliar-nos. Perquè governar per a 50 i pretendre cobrar de 100 és una estafa. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Durant les properes setmanes o mesos, els catalans del Principat, i de rebot gran part de la resta, ens juguem la meitat del nostre futur econòmic. Així de contundent. Que el gruix dels polítics catalans, economistes, comerciants, organitzacions empresarials i sindicals catalanes faci pinya com mai, sobre la concessió de la nova terminal sud de l'aeroport del Prat, i que el govern espanyol del mentider Zapatero hagi decidit d'ajornar encara uns mesos més la decisió final, no fa més que confirmar dues coses: la primera, la importància estratègica de la qüestió, i la segona, les intencions que Espanya hi té. Però la qüestió important de veritat és: què hem de fer els catalans després?

Que tothom es desenganyi. Si ho poden evitar, Espanya no permetrà que Barcelona competeixi amb Madrid en vols intercontinentals. Si fes aquest pas en fals, malversaria dècades senceres d’esforços en la seva estratègia d’absorció de l’economia catalana per part de Madrid. I no només això, sinó que al faraònic aeroport de Barajas no li sortirien els números. Obrim els ulls: no ho faran. No assignaran la nova terminal sud del Prat a l’aliança Star Alliance en exclusiva, sinó que com ja apuntava fa poc el professor Ramon Tremosa, repartiran la terminal i li cediran un bon tros a Clickair amb arguments de mentider professional sobre una suposada “igualitat d’oportunitats”.

Un dels arguments és fins i tot patètic: diuen que Clickair és una companyia “catalana”, i que també ofereix vols internacionals. Ho diuen amb el clar propòsit d’enganyar la població, perquè Clickair no és més que una filial d’Iberia, i els vols internacionals que ofereix no són pas intercontinentals, que són els que de debò marquen la diferència quan parlem d’aeroports, ciutats i països. Iberia i AENA s’alimenten mútuament, són còmplices del mateix crim: l’assassinat amb traïdoria de l’aeroport del Prat.

La interpretació dels fets recents és ben senzilla: Iberia ha creat Clickair fa quatre dies, justament amb l’únic propòsit de de quedar-se part de la terminal sud del Prat, per a alimentar el ‘hub’ de Barajas (on Iberia està concentrant els seus vols) i per a evitar o entorpir tant com pugui que Star Alliance potenciï l’aeroport de Barcelona fins al nivell que li correspon. Per ubicació, pes econòmic, població, atractiu turístic i fins i tot per trànsit aeri actual (8è aeroport d’Europa), Barcelona ha de ser el gran ‘hub’ intercontinental al sud d’Europa d’una de les grans aliances aèries europees. És a dir, li correspon competir amb Madrid, i això enviaria Barajas a les fosques ombres de les pèrdues.

Però el que de moment ningú no diu, i és el que jo preguntaré ara de manera clara i oberta, és què dimonis faran tots els que ara clamen a l’uníson per l’adjudicació exclusiva de la terminal sud a Star Alliance, després que AENA no els faci cas i consumi el crim repartint la terminal? Es quedaran potser amb cara de tontos, com ha passat durant tot el procés estatutari, que encara no ha acabat? Es lamentaran de la seva “mala sort” perquè no han estat capaços de convèncer els espanyols? Pensaran que els espanyols són ingenus, com quan cada any no construeixen ni les poques infraestructures que pressuposten? Tornaran potser a casa amb la cua entre cames pensant que bé, que la propera potser anirà millor o almenys no tan malament…?

Quin és el pla B dels senyors empresaris, quan les seves empreses no puguin expandir-se cap al món en igualtat de condicions? Què faran els senyors economistes, certificar la malaltia i prou? Què diran els senyors representants sindicals quan segueixin perdent-se llocs de treball a la indústria per la manca de presència o la marxa de multinacionals? Què faran els senyors dirigents de partits suposadament “nacionalistes” o “independentistes” quan els tornin a passar per la cara que no decidim res? Què faran els senyors hotelers, restauradors i comerciants quan el gruix dels turistes vingui en companyies “low cost” i deixin aquí de tot menys diners? Què faran, tots? Plorar? Plegar? Suïcidar-se? Emigrar? Fer pinya per a després marxar derrotats i deprimir-se és la cosa més absurda del món. Si es fa pinya és per a atacar. Per a atacar de forma definitiva.

M’avanço ja als esdeveniments, i els dono la solució, per a què no els agafi res per sorpresa. Quan Espanya perpetri d’aquí a poc aquest nou atemptat a l’economia catalana, en lloc de fer el ploramiques o entrar en depressió profunda, els encoratjo a promoure de forma clara, oberta i definitiva, a nivell mediàtic, econòmic i polític, la creació urgent d’un Estat català independent. I per si els costa de pensar-hi de forma espontània, els ajudaré una mica recordant-los que amb un Estat català no ens afectaran ni ministeris espanyols “poc comprensius” (directament seran nostres) ni balances fiscals no publicades (seran els nostres pressupostos de l’Estat). I a més hi haurà molts països del món amb moltes ganes d’establir immediatament relacions comercials directes amb nosaltres.

Això sí, en justa contrapartida tampoc no hi haurà mai més lloc per a les lamentacions, s’hauran acabat les excuses. Caldran grans dosis de maduresa i responsabilitat, que haurem de tenir tots quan arribi el moment de la veritat. El temps de les mitges tintes s’ha acabat, la crispació que detectem cada dia a les estacions de RENFE, a les llistes d'espera de la Sanitat pública, a les converses polítiques del carrer, i ara sobre l'aeroport del Prat, no són més que símptomes de com s’apropa de ràpid el moment de decidir-se. I és que les alternatives ja són només dues: o alimentar Madrid o sortir directament cap al món. La nostra actitud després de la decisió d'Espanya sobre la nova terminal de l’aeroport del Prat serà una perfecta metàfora de tot plegat: o ens conformem amb alimentar Barajas, o trenquem amb Espanya i volem directament a tot el planeta.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al setmanari El Vallenc el 23 de febrer de 2007 Tots recordeu la famosa manifestació del 18 de febrer de l’any passat. Milers i milers de compatriotes van sortir al carrer per, segons deien els seus organitzadors, reclamar “el dret a decidir”. Molt bé. Però la veritat és que la immensa majoria ja va “decidir” aquell mateix dia tot cridant "Independència!". Ni rastre d’estatutisme, federalisme o patriotisme social. El sentit comú i la dignitat nacional dels catalans aquell dia va superar llargament la migrada ambició del lema de la convocatòria. Ara, exactament un any després d’aquella jornada, els seus promotors van convocar el passat diumenge un acte públic a Barcelona per informar sobre quines serien les seves properes accions. Normalment, si algú aconsegueix reunir aquella munió de gent que va acabar exigint la independència de Catalunya, el més lògic és continuar en la mateixa línia i amb més contundencia si cal. Vet aquí però que els dirigents de la “Plataforma pel Dret a Decidir” ara diuen que sortiran al carrer “a defensar l’Estatut”. Caram amb els “sobiranistes”! De quin Estatut parlen? D’aquell sorgit el 30 de setembre del nostre Parlament? I ara! No, aquell ja ha passat a la història. El que pretenen és fer costat al text aprovat per les “Cortes españolas” i actualment amenaçat per les tisores del Tribunal Constitucional. Exactament el mateix al que aspiren el PSC, CiU, ERC o ICV. En quin equip estan jugant? No cal dir que tots aquells catalans que van sortir llavors al carrer ara s’han de sentir senzillament estafats. Recordo que fins i tot un eurodiputat català em va reconèixer que aquell dia en els carrers barcelonins es respirava un clima independentista i un clima… antipartit! Ben mirat, era lògic. Les actuals formacions amb representació parlamentària les hem deixat de considerar útils per a defensar els nostres interessos col·lectius. Més aviat fan nosa. És clar, ells avui només pensen en quants alcaldes i regidors podran “col·locar” el proper mes de maig. Amb tot, molts van veure en els impulsors de la reeixida demostració del 18 de febrer del 2006 una alternativa autènticament patriòtica. Creien que allà no podia arribar la llarga mà de la partitocràcia que ofega el país. Malauradament ara veuen que es van equivocar. Segons informacions periodístiques, dues-centes eren les persones aplegades diumenge passat per la “Plataforma pel Dret a Decidir” i que van convenir defensar l’Estatut que en forma d’almoina ens han donat els espanyols. Ja ho veieu, l’independentisme de desenes de milers de catalans, un any després, ha servit per a apuntalar l’autonomisme de quatre gats. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària. Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona. Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi. Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat. No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció