Ho hem dit des d'aquestes planes en més d'una ocasió. Però sempre penso que encara són poques en veure un cop rere l'altre com afronten els nostres dirigents el nostre futur. En efecte, el nostre pitjor mal és la seva visió política de curta volada. Sempre juguen dins els marges que els dóna l'enemic i no saben anar més enllà de la concepció colonial que tenen de nosaltres els estats espanyol i francès. Si una altra vegada ho repeteixo és perquè encara no m'he refet de la notícia d'aquest estiu on els teòrics independentistes parlamentaris volen elaborar (o ja han començat a fer-ho) una constitució federal ¡espanyola!. Podrà esdevenir més grotesc el nostre panorama polític? Algú superarà aquesta pallassada? No em puc estar de comparar aquesta actitut servil amb la descripció dels catalans d'Amèrica dels anys vint que fa Joan M. Ferran Oliva en el seu llibre aparegut recentment sota el títol “La Constitució catalana de l'Havana”. A les seves planes s'explica com aquells connancionals van dibuixar la millor imatge motivacional que hom pot donar a un poble esclavitzat con el nostre: la futura carta magna que hauria de regir l'esdevenidor de la República Catalana. Era l'any 1928 quan, a Cuba, i sota la presidència del venerable Francesc Macià, va esdevenir-se l'aprovació de l'anomenada Constitució Catalana de l'Havana. Tot i que quatre anys desprès, pels motius que tots ja sabem i que serien motiu de llarga discussió, el poble de Catalunya va haver de conformar-se amb un simple Estatut d'Autonomia, el cert és que llavors hi havia catalans que tenien una concepció ambiciosa i encoratjadora del país. Només cal veure unes paraules del jurisconsult argentí Sánchez Viamonte que acompanyen el dictamen de la Constitució Catalana per constatar quina ha de ser la mentalitat dels homes que, abans o ara, vulguin trencar amb Espanya i amb França: “En América, la Constitución tiene un significado propio desconocido en Europa. Allí es, simplemente una etapa en la transformación secular; aquí el punto de partida de toda evolución.” Són paraules com aquestes les que ens demostren que avui a Catalunya no es vol passar d'una simple transformació de l'Estat espanyol. Un altre maquillatge per no haver d'encarar l'autèntica situació de postració econòmica, cultural o lingüística de la nostra nació. Per als catalans, l'evolució i el progrés només poden anar lligats a la nostra futura Constitució. Aquest i cap altre no ha de ser el nostre “punto de partida”. Necessitem amb urgència començar a definir unes altres idees que no es derivin de la rutina imperial que ens imposen des de Madrid. Hauríem de començar a reclamar els autèntics valors de justícia i progrés. I per fer-ho, tal i com ho realitzaren el seu dia les actuals repúbliques americanes, des dels EEUU fins a l'Uruguai, només existeix el camí de la independència. L'hora d'arreglar Espanya ha passat a millor vida. Ara no és el moment de fer la Constitució d'allà... sinó la d'aquí. El repte de la nostra generació és el de redactar la nostra llibertat. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció