10 d’octubre 2007
Digueu-los que han perdut la xaveta
Si vèncer algú és l’única opció que ets capaç de fer servir per convèncer-lo d’alguna idea, deixa que et digui que més val que et dediquis a una altra cosa. No sé, per exemple apunta’t a sessions de pilates o de macramé. Segur que t’ho passaràs més bé i, no ho dubtis, et sentiràs més realitzat.Això és Espanya. Un país tant mancat d’arguments que només ha aconseguit fer-se seu un niu de pobles als quals, en veure que cap se sentia atret pel fet espanyol, van haver de recórrer a la força per assegurar-se’n la possessió. Dit d’una altra manera: Espanya és com el violador que s’apodera del cos davant la impossibilitat d’aconseguir-ne el cor, que és el que compta. De fet no és tan estrany ja que, veient com és i com actua Espanya, qui és el ximple que es deixaria convèncer per un país de bàrbars que encara ha d’aprendre què significa la paraula diàleg i democràcia?
Per tant, si tu no formes part d’aquest club que té la testosterona impulsiva com a única font de raonament, sigues benvingut i bentrobat a Catalunya, el nou estat europeu que aviat –més aviat del que molts creuen- tornarà a ocupar el seu lloc al mapa del vell continent.
Sovint he sentit catalans que, bon punt fan un cop d’ull a la situació de genocidi i d’extermini que es viu al sud del país per part del règim del PP, em diuen que els catalans bé faríem de resignar-nos i acceptar que aquella zona l’hem perduda. Jo me’ls escolto atentament i fins i tot, com qui entra interessat en la conversa i vol aprofundir-ne l’argument que la motiva, els formulo preguntes a fi de comprovar fins a quin punt aquest convenciment que expressen és de debò o només és un simple episodi de desànim com el que tots plegats podem tenir de tant en tant. Generalment, però, sempre acabo observant com aquesta afirmació es fa amb un convenciment que fa esfereir només de pensar-ne l’abast de la seva absurditat.
Senyors, si el País Valencià avui hem d’acceptar-lo com a un difunt i acordem entre tots plegats procurar-li un enterrament com es mereix, deixeu-me que us digui que no seré pas jo el qui en redactaré la necrològica corresponent.
Un servidor, que ha voltat el país comarca a comarca i poble a poble, us asegura que hi ha grans ciutats del Principat on la llengua catalana ja s’ha pràcticament extingit i on trobar-t’hi un català és digne de postal turística. Parlem de ciutats de milers i milers d’habitants. Ciutats hiperpoblades que, en trobar-se l’una al costat de l’altra, fan que la zona geogràfica on el català s’ha convertit en una reliquia de museu pugui comptar-se per milions d’habitants. Lògicament, m’estic referint a les grans bosses d’immigració espanyola i extra-comunitària que podem trobar a les grans ciutats de les comarques veïnes de Barcelona.
A qui del Principat se li acudiria donar per perdudes totes aquestes comarques tan espanyolitzades i que són veritables focus d’anticatalanisme? A qui del Principat se li acudira donar per perduts territoris on fa només cinquanta anys viure-hi castellà era impensable?
Si quan viatgem en cotxe i hem de creuar les comarques de la periferia barcelonina sense ni passar-nos pel cap que allò no és el nostre país, com ens atrevim a pensar en canvi que el sud del país sí que està totalment perdut i que hem d’oblidar-lo? Ni parlar-ne. A veure si ens entenem: difícil no és sinònim d’impossible. Difícil només és sinònim de repte, de comprimís inel·ludible i de fermesa exemplar. Tot i això, però, permeteu-me dir que en aquest cas no parlem de cap situació difícil, sinó d’una de tantes conseqüències que es deriven d’una situació fruit de no ser sinó una colònia espanyola. I és que la independència, amics, no és tant una qüestió de supervivencia cultural i lingüística –que també, és clar-, sinó que es tracta d’un procés de descolonització. Si fos només una quesito lingüística, com és que països com Equador, Colombia, Mèxic, Argentina, etc., són independents tot i haver conservat la llengua dels seus colonitzadors? En el nostre cas encara conservem la llengua, amb punts més forts i d’altres més febles, però el primer pas per aturar aquest procés de regressió passa per la descolonització plena. La resta, un cop abandonada la condició de llogaters forçosos i recuperada per fi la condició d’amos de la finca, no veieu que podrem reconduir-la com a veritables i únics propietaris de casa nostra?
Sempre que plantejo aquesta qüestió a un d’aquests catalans amb moral de vençut, comprovo amb satisfacció com adopta un aire pensarós en caure en una possibilitat que fins ara segurament no havia contemplat amb aquesta visió d’unitat nacional que sovint molts catalans han abandonat. Si a ningú se li acudiria oblidar-se del Baix Llobregat per impossible, com podem quedar-nos tan amples suggerint que ho fem amb l’Horta o l’Alacantí?
El potencial que té el Principat per incloure en el seu projecte de recuperació nacional la resta de territoris del país és cabdal. El Principat, com motor de catalanitat i d’il·lusió col·lectiva de recuperació nacional catalana, és –n’estic convençut- el qui durà el timó perquè cap zona del país, cap ni una, acabi sent exclosa d’aquest vaixell català que alguns malden per separar definitivament. Perquè, si hi ha una cosa clara, és que la independència d’un país no l’hem d’entendre només com una vindicació lingüística o de folklorisme cultural. Com a integrant de Catalunya Acció una cosa tinc ben clara, i és que la independència, allò que ens farà ser un estat europeu de ple dret i amb el just reconeixement internacional que ens pertoca, no és només dins de casa on l’hem de conrear, sinó també –i sobretot- a fora, en col·laboració internacional. I és que la independència de Catalunya, senyors, no vindrà partint des de Catalunya a la resta del món –que també-, sinó que serà el món qui necessitarà els catalans. Aquestes són, en ple segle XXI, les regles del joc internacional que aquest país ha trigat trenta anys a acceptar. Unes regles que, en veure el discurs provincia i mesquí d’aquesta classe política que patim, sembla que no tothom vol entendre.
Per això és imprescindible que ningú, ningú, no gosi afirmar tan alegrement que hi ha zones del país que ja estan perdudes. Aquí no hi ha res perdut. Comencem per aquí. Perdre és una paraula que hauríem d’esborrar del nostre diccionari durant generacions senceres, o fins i tot per sempre més. En tot cas, si mai algú intenta fer-vos creure que hi ha zones del país que hem d’abandonar per impossibles, digueu-los que aquí els únics perduts són ells perquè han perdut la xaveta definitivament.
I de folls, creieu-me, ja n’anem prou servits i poc que els necessitem.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
