03 d’octubre 2007
La independència, més a prop que mai
L’altre dia parlava amb un bon company sobre de la situació política al nostre país i també a la resta d’Europa. Entre d’altres qüestions, parlàvem sobre la propera escisió de Bèlgica –el cor d’Europa- en dos nous estats, i dels procesos ja en marxa del País Basc i d’Escòcia, que també aviat seran nous estats europeus de ple dret. Ell, nacionalista fins a la medul·la, escoltava els meus arguments en què li esposava la imminent independència de Catalunya tot fent-me un posat entre interessat i desconfiat alhora.Sense adonar-se’n, m’oferia el viu reflex del comportament de gran part dels catalans d’avui, els quals sempre són els primers a interessar-se per tot allò que fa referència a la seva nació, però alhora no poden impedir –sovint inconscientment- que els dimonis de la por i d’un inoportú “ai, vols dir” s’apoderin d’ells inevitablement. I així van fent, presos d’un desig que veuen incapaços de realitzar i somniant que el destí algun dia decidirà de fer-nos justícia a tots plegats per veure aconseguida la nostra tan anhelada independència, talment com si d’un miracle bíblic es tractés.
Els catalans, o si més no una gran part d’ells, viuen exactament com aquest company amb qui tan sovint tinc la sort de fer llargues dissertacions polítiques sobre Catalunya. Així, no és pas sobrer afegir ara que segurament vivim el moment de la nostra història en què el tremp i el geni catalans, sense als quals la nostra nació no hauria pogut plantar cara a totes les adversitats, actualment ha esdevingut una munió d’ànimes en pena sense confiança en sí mateixos per agafar el timó d’una nau que saben que només els està portant a la deriva.
Els qui malden per aconseguir el naufragi definitiu del característic tremp nacional que sempre ens ha definit als catalans, es freguen les mans davant d’aquest paisatge de desfeta i rendició moral al qual sembla que s’han apuntat un bon nombre de catalans amb vocació de vençuts. Com no s’han de fregar les mans, si per acabar definitivament amb una nació ja no els calen pas armes, sinó aconseguir-ne la rendició moral dels seus habitants? Cada cop que un català d’aquests pessimistes intenta fer-se valer davant de les embestides diàries que rebem a Catalunya, constatareu com de seguida el nervi inicial que l’ha mogut a sortir del seu pou interior es debilita tant de pressa com l’havia aconseguit fer brollar. Ràpidament, davant la impressió de veure’s immers en un conflicte no desitjat, es defensa adoptant la sempre ingrata postura de l’esporuguit amb pensaments del tipus “potser he estat massa radical”, “potser és veritat que he exagerat” o fins i tot “segurament n’he fet un gra massa”. Aquesta autoflagelació és el preludi de l’abandonament posterior. Realment som conscients que exercir com a catalans al nostre propi país mai no ha de ser motiu d’autoinculpació? Només els dèbils d’esperit se senten culpables de ser com són i d’autoimposar-se’n la seva projecció pública.
És clar, però, que, si aquests catalans pessimistes només tenen com a referent visible i immediat una classe política que l’únic que els ha ensenyat és a obtenir el premi Nobel en acomplexament nacional i en covardia, qui pot estranyar-se d’aital situació?
Els catalans tenim la sort de tenir referents nacionals a cabassos i d’una talla humana i política inqüestionable. Només per citar-ne un, a tall d’exemple, podríem recordar el gran patriota Daniel Cardona i Civit. Una bona mostra –no pas l’única- que evidencia l’extrema mediocritat política que encapçala la nostra classe política actual que res té a veure amb el tremp, el coratge i el nervi que el país necessita en els moments decisius.
Faríem bé de començar a emmirallar-nos només amb aquells miralls que reflecteixen el nostre veritable tarannà nacional i no pas en l’opacitat actual. El mirall de la història és ple de llum quan ens hi reconeixem com a imatge viva d’aquells que hi han petjat el seu rostre lluny de la feblesa i la desídia actuals. Convido amb entusiasme els catalans pessimistes, aquells catalans a qui la por encara els tenalla el seu enorme potencial per proclamar-se normalment orgullosos de ser d’aquest país, que decideixin jugar a l’equip dels vencedors. La independència de Catalunya, senyors, és més a prop que mai, i és precisament ara –ara més que mai- quan Catalunya ens demana vigor, autoestima, actitud vencedora i moral de victòria perquè el mirall de la història que ens està esperant reflecteixi per sempre més aquest exemple de dignitat que ens ha fet únics al món sencer.
I és que no és pas al melic on ens hem de mirar, sinó al mirall de la història que, no ho dubteu, estem a punt de vèncer.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
