Article publicat al diari Avui el 26 d'octubre del 2007 E l xivarri informatiu generat per les obres d'arribada del tren d'alta velocitat no m'ha impedit escoltar les declaracions del president de l'empresa constructora que dirigeix i integra aquestes obres. Encara que intentava amagar-ho, feia aspecte de desesperat. Com el senyor Morlán. Els informatius mostren gent protestant, indignada. En el meu cas, com que no sóc usuari de Rodalies, la vergonya supera la indignació. Aquest senyor de l'empresa constructora de que els parlo va dir coses significatives, com ara que la seva empresa havia suggerit fer les obres amb una altra tècnica -ja que les autoritats s'havien encaparrat a voler fer passar el túnel per aquells indrets tant complicats-. El seu suggeriment, però, no havia estat escoltat. Exasperat, assegurava que aquesta era l'obra més complexa que mai havia dirigit. Emprenyar-se ara per les conseqüències que comporten aquestes obres és tan grotesc com enfadar-se perquè es té febre, i oblidar la malaltia que l'ha originada. Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen. I quan abans parlava de vergonya ho feia perquè ara (i cada dia des de fa mesos) és el tren. Però un altre dia s'incendia l'Hospital de la Vall d'Hebron. A l'estiu, Barcelona es queda a les fosques. Les cues mèdiques han esdevingut estructurals. El sistema educatiu fa plorar. Les infraestructures són insuficients, i quan ens donen quatre duros els gastem demagògicament per recuperar peatges. La immigració està descontrolada i fa lleig dir que és excessiva i causa molèsties. Es fan opes incompetents disfressades d'interès nacional i, quan fracassen, diem que és culpa de l'anticatalanisme. L'aeroport se'l reparteixen els cacics de Barcelona utilitzant AENA com a intermediari i, a sobre, donem la culpa a Madrid... M'aturo? Hi ha països que són un problema per als altres -Japó o França, per exemple, han estat, durant segles, una pedra a la sabata per als que els envoltaven-. Però n'hi ha d'altres que són un problema per a ells mateixos. És el cas d'Argentina. O el de la Catalunya d'avui. Països que pretenen ignorar que el principal causant de la seva desgràcia són, precisament, ells mateixos. I el fet que difícilment els països estiguin tocats per la sort em permet assegurar que el pitjor encara ha de venir. Acusin-me de pessimista, però si volen en tornem a parlar d'aquí a uns mesos. Perquè davant determinats reptes, quan s'està preparat, quan s'actua de manera competent, es pot ser raonablement, només raonablement, optimista. Altrament cal ser realista. Portem massa temps fent el burro -sostingudament, sense defallir-. I, a sobre, buscant qui és que, des de Madrid, ens fastigueja. Amb una gran inconsciència, no volem assabentar-nos que la realitat és punyetera, que les barbaritats acaben passant factura indefectiblement. A alta velocitat. O a poc a poc. Xavier Roig Enginyer i escriptor