La desorientació política i històrica cada dia és més gran. De seguir per aquest camí al final el tirà d’en Franco serà un bon home. Potser una mica belicós, però en el fons una bona persona. Fins on ens volen continuar enganyant? Llegeixo a La Vanguardia del passat diumenge que el dia anterior s’havia fet a Corbera d’Ebre un acte de “reconciliación” entre membres dels dos bàndols de la batalla de l’Ebre: feixistes i republicans. Entre d’altres, es veu que va parlar l’actual batlle d’aquest municipi de la Terra Alta que, pel nom, ja sembla un comissari espanyol de la secreta, Aquilino Conesa. Això que dic podria semblar anecdòtic, però si reprodueixo les seves paraules veureu com les sospites són autènticament certes. El policia amb disfressa de demócrata va afirmar: “en aquella guerra fraticida no hubo ni vencedores ni vencidos, perdimos todos”. D’un sol cop aquest criminal de la nostra història fa desaparèixer una altra vegada exiliats, represaliats i executats a causa de la tirania franquista. Ara resulta que en Lluís Companys o en Carrasco i Formiguera els haurem de possar a la mateixa alçada que en Serrano Súñer o Queipo de Llano. El franquisme i el nazisme, com podeu veure, continua tenint poderosos agents que fins i tot s’infiltren al capdavant dels consistoris catalans. Aprofitant-se descaradament de la complicitat dels grans mitjans de comunicació i dels nostres representants públics, van descarregant de responsabilitat un règim genocida que provocà desgràcies que encara perduren. Amb total impunitat tergiversen els fets amb la finalitat de deixar en una petita alteració històrica el nostre internament col·lectiu en un gran camp de concentració durant quaranta anys. Amb tot, el pitjor no són aquestes proclames franquistes amb màscara de pacifisme. Allò que més indigna és que ha Catalunya s’hagi creat el clima per tal de fer-les possibles. Com que tot s’ha volgut edificar sobre l’oblit i la por ara ens trobem en que tot es pot dir amb total impunitat. Perquè a Corbera d’Ebre, en definitiva, es va produïr un acte ignominiós on es van deixar en un un mateix pla d’inocència a víctimes i botxins. A ningú no li cau la cara de vergonya? Em pregunto per un moment que han de pensar els fills d’aquells els quals encara són enterrats en foses comuns com si haguessin estat simples animals. I els executats al Camp de la Bota? També els hem de considerar igual que als assassins que van bombardejar Barcelona l’any 1938? Ni més ni menys aquestes són algunes de les funestes conseqüències de fer una política durant trenta anys basada en l’acoquinament i la manca de dignitat. No tot desemboca en poques infraestructures i l’espoli fiscal. El pitjor de tot ha estat que, si no hi posem remei, encara passarem a la història com a còmplices del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 14/setembre/2006 Dimecres al vespre vaig tornar d’un llarg viatge professional a Mèxic. Allà vaig tenir també l’oportunitat de conèixer, a Guadalajara, capital de l’estat de Jalisco, el gran mexicà d’origen català José M. Murià. Historiador, polític i escriptor, s’ha mantingut sempre fidel a l’ideari del seu pare, l’exiliat Josep M. Murià i Romaní, i és la veu independentista més rotunda que tenim en tot el continent americà. El seu patriotisme és incombustible i el seu discurs clar. No s’albira en ell el complex d’esclau. És clar, la seva catalanitat és produeix des de la condició d’home lluire que li otorga la seva condició de ciutadà d’aquella república. Parlem de Catalunya, del nostre status colonial, de la necessitat de construir el nostre Estat propi i de com fer-ho posible. La seva moral no és pas de derrota, ans al contrari. Sincerament surto de la conversa reconfortat i, per què no dir-ho?, també amb l’ ànim més alt. No puc evitar pensar, al veure el tremp d’un connacional com ell que no va patir directament les urpes del franquisme, en com ha afectat a la nostra personalitat col·lectiva quaranta anys de tirania. La constatació d’aquest fet la vaig trobar una vegada més gairebé només tornar a posar els peus a Catalunya. En efecte, precisament la nit de la meva arribada connecto TV3 i en el programa “La nit al dia” es discuteix sobre la eterna manca d’infraestructures al nostre país. En són protagonistes un representant de la Cambra de Comerç, un del Port de Barcelona, un del col·legi d’enginyers industrials i un altre de l’associació de contratistes. No tenen més remei que reconèixer la continuada estafa dels governs espanyols en el tema referit. De les seves paraules moderadísimes (aixó que no falti mai quan surts per la televisió a parlar sobre alguna cosa que fa referència a Catalunya) es desprèn que Espanya ens está assassinant econòmicament. Diuen poc més o menys que estem perdent (sinó ho hem fet ja) bous i esquelles en aquests darrers trenta anys de restauració borbònica. En definitiva, el seu diagnòstic es per tornar a agafar l’avió i creuar l’Atlàntic, però per quedar-s’hi definitivament. Jo, la veritat, és que quan sento aquests catalans aplatanats parlar de la mort de Catalunya com aquell que llegeix la llista de la compra m’agafen ganes de punxar-los per veure si tenen sang o orxata a les venes. Sí, ja sé que som un poble acomplexat. Però …tant? Pot semblar que us estic parlant de dues coses que no tenen res a veure. No és cert. Si contraposo l’actitud d’en Murià i la dels importants representants econòmics de Catalunya és per tornar a repetir de forma més detallada allò que abans us apuntava. El franquisme i la seva continuació coronada ens ha deixat, psicològicament parlant, en la UCI nacional. Només calia veure com els convidats del programa, en el moment de posar damunt la taula el robatori comés amb nosaltres, anaven amb peus de plom per tal de no molestar al lladre. La locutora no deixava de preguntar el perquè de tot plegat i tot eren evasives per no denunciar clarament allò que tots sabem: Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble. Encara hi ha algú que necessiti més proves? Per si els en mancava alguna als “experts” del nostre present econòmic els remeto a unes frases escrites pel propi José M. Murià en el seu llibre “Ressons”. Veuran fins a quin punt ens tenen més ràbia que el dimoni a la creu, i entendrán d’una vegada per sempre el que ells anomenen eufemísticament “manca d’inversions”. Vegin com descriu uns fets ocorreguts durant el viatge d’uns refugiats immediatament després del final de la guerra del 36 : « Un grup de refugiats espanyols, malgrat la situació en què es trobaven, encara van tenir esma per protestar enègicament contra el fet que es posés una bandera catalana sobre el petit taüt d’una nena que s’havia mort durant el viatge, a conseqüència de les misèries que ella i la seva familia havien patit”. Quan l’odi arriba a aquests extrems no cal que ningú es mami el dit i es pregunti amb cara de babau com és que Espanya no inverteix a casa nostra. Ara ja ho poden veure clar: ni morts ens volen deixar ser catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 23/agost/2006 No hi ha pitjor patiment que el que provoca la sensació de que mentre s'enfonsa quelcom d'aquelles coses de les que més estimes hom es veu impotent per fer-hi res. Les decisions i les reaccions que caldria fer estant en mans alienes, les mans d'algú que res d'allò teu l'importa. Com pot defensar amb passió el català qui a casa seva parla en castellà? La política ha degenerat en una mena de professió en la què el primordial no és servir a la comunitat sinó assegurar-se una pensió i una inamovible poltrona. Podríem pensar que és fet expressament. Per què quan toca parlar de coses de gran interès lingüístic, nacional i cultural sempre estem a mercès dels que no estimen Catalunya o no l'estimen prou? Per què l'interès de Catalunya resulta ser el contrainterès d'aquesta gent? Molts catalans estan molt decepcionats de com actuen els seus representants polítics. Molts catalans se senten enganyats i defraudats. Molts catalans veuen com tots els nostres elements identitaris i vitals perden posicions i s'enfonsen: llengua, economia, telecomunicacions, infraestructures, immigració incontrolada i imposada! ... I nosaltres tenim la impressió de que en tot això no hi podem fer res! Ens trobem davant d'un món que ens sobrepassa i d’uns polítics que no fan bé la seva feina llevat d’aixecar-se vergonyosament el sou. Al llarg de la història els pobles han lluitat contra les adversitats i sols han reeixit els que han lluitat -i no parlo pas de lluites guerreres. Avui els Catalans no som guerrers sinó gent que lluita contra l'adversitat amb intel·ligència i esforç, com els holandesos que van vèncer a la mar. Parlo dels catalans que van a peu pel carrer, no pas dels polítics que han traït el seu poble i que no tenen ni esma per dir prou, només tèbies i falses protestes de ploramiques. Per maleïda sort històrica, fa temps vàrem perdre la nostra llibertat de pensar, preveure i actuar en benefici propi; els impostos que ens recapten els fan servir pels seus menesters. No tenim medis ni recursos ni esma per fer-los servir. Ara haurem de votar uns projectes d'administració colonial. El diumenge passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, una colla de galifardeus sense pensament ni categoria -em refereixo a la penosa classe política que ens toca patir- van muntar una mena de míting fora de temps i de lloc que semblava un esquetx del "Teatre de Guerrilla" tots al seu torn, prenent-nos per rucs i imbècils ens deien que ells eren els que estaven més ben posicionats i els que ho farien més bé de mantenir sotmesa la colònia! Hem de reforçar-nos espiritualment en l’àmbit polític amb les maneres valentes d’en Francesc Macià per enfortir el nostre caràcter col·lectiu i desplaçar els ineptes dels llocs de govern que ocupen. La unió fa la força. Si es té determinació com la té Catalunya Acció es pot emprendre el camí. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Publicat el 3/agost/2006 He llegit l’article del Sr. Ferran Sáez Mateu al diari Avui del dia 1 d'agost de 2006, titulat "El botonet" (http://www.avui.cat/avui/diari/06/ago/01/233871.htm), que d’alguna forma ens ve a dir als independentistes que si això d’aconseguir la independència de Catalunya fos cosa de pitjat un botonet, potser hi hauria moltes persones que el pitjarien, però que ara i per sempre segons es dedueix de l'exemple que posa, la independència de Catalunya es impossible, o una quimera. També ens diu que l’independentisme no te cap pla seriós. Fem una petita memòria històrica i veurem que Catalunya ja te un passat independent i que li va ser arrabassat per la força i des d'aleshores mai se li ha demanat si vol ser independent d’Espanya i França o no. Catalunya ja va ser independent amb un estat poderós fins l’any 1.410 quan va morir sense descendència l’últim Rei dels Casals de Barcelona, Martí l’Humà. Del 1.410 fins l'11 de setembre de 1714 vam continuar gaudint d’ independència si bé vàrem començar a tenir problemes amb l’entrada a la corona Catalanoaragonessa d’una dinastia forana: els Trastàmara de Castella. Arribem al fatídic 11 de setembre del 1714 quan per la força de les armes, després d’una resistència heroica contra les tropes francoespanyoles, cau vençut el poble català. El 1716 amb el Decret de Nova Planta s’esborraran totes les Institucions i Constitucions Catalanes i uns anys més tard es perseguirà la llengua i la cultura. Com diu l’historiador Vilar ”L’Estat Català ha deixat d’existir.” Actualment, segons el CIS (depenent del govern de Madrid), hi ha a Catalunya al voltant del 16% de catalans que es declaren directament independentistes. Per fer una comparació recent, a Montenegro abans d’endegar el procés d’autodeterminació només n’hi havia un 10%, però tant bon punt van veure la possibilitat d’assolir la independència, en la consulta celebrada en aquell país aquesta primavera passada es va assolir el 55’4 % de vots independentistes i a hores d’ara ja són independents. No es tracta de prémer cap botonet, ni d’una quimera impossible. Per a assolir la independència ens cal cercar la gent convençuda, per a promoure una nova generació de polítics, periodistes i medis de comunicació, no uns botiflers com els actuals sinó uns veritables patriotes de l’Estat Català Independent, que donin per acabada l’etapa autonomista-unificadora espanyola, que és la mort lenta de Catalunya. El pla hi és i som la gent de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org) els que som dipositaris d’aquest Pla. Ah!! Si vol desprestigiar l’independentisme, una altra vegada triï un exemple més consistent, ja que el del Sr. Alvaro Mutis no s’aguanta per enlloc. Josep Vilalta Boixader Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 3/agost/2006 Recordeu la frase d’en Javier Solana sobre les comparacions entre Montenegro i Catalunya? Sí, aquella que deia que qui creiés que a Catalunya també podria celebrar-se un plebiscit per la independència patia de “delirium tremens”. Tot i ser paraules impròpies d’un Alt Comissionat de l’UE, entraven dins la lògica imperial d’una ment retorçada com la dels espanyols. Ara bé, la cosa ja no és tant normal quan qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys diu poc més o menys el mateix. Mireu sinó les seves declaracions del dimarts passat a Eslovènia en el decurs d’un acte en el qual li feien lliurament d’un guardó: “un referèndum sobre la indepèndencia de Catalunya com el que es va fer a Montenegro no entra dins l’imaginable.” Naturalment les paraules d’en Jordi Pujol no són tant gruixudes com les del polític espanyol, però si les analitzem bé ens porten al mateix lloc. Vull dir que, l’un i l’altre, ens estan dient que no toquem ni quarts ni hores a tots aquells que considerem que la política més sensata que podem fer és aquella que signifiqui ser amos a casa nostra. Patir “delirium tremens” es viure fora de la realitat, exactament com també ho és defensar una cosa “inimaginable”. Podem deduir, per tant, que Solana i Pujol comparteixen les mateixes aspiracions per Catalunya: no anar més enllà del nostre status colonial. Els motius del madrileny els coneixem sobradament, però ... i els del expresident? Com pot esdevenir un vulgar espanyolista el seu arquetipus polític? Probablement ja ha arribat l’hora de fer unes consideracions al respecte d’aquesta alèrgia malaltissa a la independència per part d’un home que diu estimar Catalunya amb passió. Oficialment, la seva justificació de no haver mai apostat pel trencament amb Espanya ha estat no voler crear frustració entre nosaltres. Fer, en definitiva, una política “possibilista”. Amb tot, siguem ara generosos per un instant i admetem que desprès del franquisme era l’única que podía jugar-se. Molt bé. Però avui, una vegada ha deixat de tenir compromisos institucionals, què l’impulsa a alinear-se al costat dels enemics de Catalunya? No és cap secret que l’expresident tradicionalment ha estat posseïdor d’una notable egolatria. Molts dels seus col.laboradors així ho han confessat privada i públicament. És aquí doncs on cal cercar la seva aversió a la possibilitat de la creació d’un Estat catalá. Simplement perquè el trionf de l’independentisme significará el fiasc i la riota dels seus pronòstics i de vint-i-tres anys de presidència. L’autèntica i única por d’en Jordi Pujol és passar a la història com un fracassat i per evitar-ho serà capaç de qualsevol cosa. Prou de mentides! La seva autèntica passió no ha estat Catalunya, ha estat ell mateix. Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 3/agost/2006 L’onze de setembre és per als catalans del Principat de Catalunya una data d’una gran significació política i nacional. És aquella data en què es va estroncar de mala manera la nostra llibertat com a Poble. El fet que quasi tres-cents anys després encara esperem la possibilitat de donar la volta a aquesta situació que se’ns ha imposat a cop d’armes i d’inimaginable repressió, repressió que ha arribat sovint a la tortura i a l’assassinat; aquest fet i aquesta esperança són senyals inequívoques que el nostre Poble encara avui és viu, són senyals inequívoques que som una de les nacions més honorables i valentes del nostre món i de la història universal malgrat hi hagi tantes excepcions en els que regeixen el nostre destí com a caps polítics de les formacions avui presents al Parlament actual de Catalunya. Hom discuteix si l’Onze de Setembre ha d’ésser una jornada reivindicativa o festiva; hom voldria que la Festa Nacional de Catalunya no existís; hom desvirtua el sentit del terme "nacional" simplement perquè li reporta avantatges electorals. Pot ser una festa la recordança de la trista pèrdua de les llibertats nacionals d’un Poble? Pot ser una festa la recordança de tots els homes i dones que han perdut la vida i a qui han robat la vida i la dignitat de forma absoluta els enemics de Catalunya i els col·laboradors dels enemics de Catalunya? L’esperança viva de tornar a recuperar les nostres llibertats nacionals sí que pot ser una festa, una festa avui encara trista però potser un dia no molt llunyà esdevingui una festa joiosa i exultant. A vegades diem que l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya al Principat, és o ha d’ésser una festa reivindicativa. Avui a 2006 jo crec que l’Onze de Setembre més que reivindicativa ha d’ésser una diada d’acció, d’acció per a recuperar el que ens van prendre de mala manera –el nostre Estat Català!- i acció per a rebutjar el que ens van imposar de mala manera –"las leyes de Castilla" i amb elles el nostre enemic declarat "el Estado Español". Catalunya Acció farà honor al seu nom i actuarà amb esforç continuat per assolir aquestes dues fites no ajornables: construir el nostre propi estat i trencar amarres polítiques amb tot el que sigui espanyol. Tenim el projecte i tenim les eines. Actuem dia a dia. Som un far que diu al món incansablement on és la Catalunya Lliure ... Ara sols ens faltes tu! Patriota que no vols morir sense haver vist una llum d’esperança per a tot el nostre Poble. Interessa’t en aquest projecte (www.catalunyaaccio.org) i fes-te patriota actiu i de butxaca*! No estàs sol! Ens tens a nosaltres, molts altres catalans i catalanes que ja ens hem decidit, que ja ens hem determinat a aportar el nostre gra de sorra per a la Independència de Catalunya. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció * Nota: Patriota de butxaca és aquell que és capaç de fer una aportació econòmica per a l’assoliment d’un fons en favor de les accions necessàries per a ajudar la Independència del nostre Poble.

Publicat el 28/juliol/2006 La web de Tribuna Catalana, el passat 20/juliol/2006 oferia la següent Editorial sota el títol "Hi ha projecte? Hi ha classe dirigent?":

"A la societat civil, en general, i a la sobiranista, en particular, hi ha un cansament del protagonisme excessiu de la classe política en la construcció del dia a dia i del futur del país. Els sectors populars, el món intel.lectual, universitari i professional i, no cal dir-ho, el món econòmic i financer no sols no responen a cap estratègia ni projecte nacional, sinó que sobreviuen avançant o retrocedint sense cap direcció marcada. Hi ha classe dirigent més enllà dels interessos inconfessables, econòmics i financers, o els partidistes i de poder de cada opció política? Podem reconstruir la nostra nació, sense intel.ligència, projecte i classe dirigent per portar-lo a terme? Aquest és el repte que Catalunya i els Països Catalans han de ser capaços d'assolir. Espanya té el seu projecte, tant li fa qui governi, el PSOE o el PP; l'aparell i els interessos de l'Estat tenen fonaments sòlids. Però avui, a més, hi ha un altre element decisiu, els mitjans de comunicació, que són l'arma capaç d'expandir un projecte. I Espanya aquesta qüestió la té sòlidament solucionada.

L'u de novembre a Catalunya hi ha eleccions que poden no solucionar res si, al darrera o millor per davant de l'opció política que guanyi, no hi ha una societat i una classe dirigent que vulgui portar a terme un projecte nacional sòlid."

Un editorial sembla ser una opinió solvent llençada al vent. Com que la gent i el Projecte de Catalunya Acció pretén ser rigorosa i efectiva entomem aquest editorial des del vent mediàtic que representa Tribuna Catalana per tal de donar-li una resposta concreta, pràctica i aplicable, més ben dit que està essent aplicada ja! Les opinions abandonades a sí mateixes si ningú no se les pren seriosament poden ser brindis al sol. A Catalunya Acció volem fets i passos concrets i eficaços! Catalunya no es pot permetre ni 10 ni 30 anys més d'anar fent la viu-viu com un cranc, tres passes endavant i cinc endarrera. No! Aquesta és la resposta: Podem reconstruir la nostra nació, sense intel·ligència, projecte i classe dirigent per a portar-lo a terme? No! No podem fer-ho sense aquests elements ni sense una premsa que ens ajudi a fer arribar aquest missatge i les seves concrecions al Poble Català. No ens podem refiar dels que ja se senten bé dins la situació actual i que sovint per un motiu o altre fan el joc encaixista limitant les possibilitats reals de Catalunya. Hi ha un segon no. L’u de novembre de 2006 la classe dirigent actual catalana seguirà igual que fins ara, amb els seus tretze són tretze d’encaixisme, seguirà com fins ara pletòrica i feliç administrant la minsa colònia catalana –la nostra ruïna material i espiritual- dient sí a totes les imposicions i limitacions, i facilitant a la pràctica recollir diners, més del 11% del PIB català, per a donar-los a l’amo espanyol, es digui PP o PSOE. Hi ha un tercer no. La societat catalana polititzada amb aquesta visió i sentit d’estat català que aquest solvent editorial reclama no existeix ni podem refer-la en només tres mesos i escaig. Francesc Macià va aconseguir-ho el 1932 perquè ell ja portava una trajectòria de bastants anys refent l’esperit i l’autoestima d’aquella societat d’aleshores del Poble Català. A vegades hom parla de fer volar coloms i jo ho odio; no odio a qui parla així sinó al fet de desmuntar les possibilitats reals de fer volar coloms. Si estimes i valores el teu país, alimenta els coloms i aquests volaran! Qui et diu que no facis volar coloms t´ho diu per a amagar la seva mediocritat i els límits que ell mateix s’imposa i ens imposa. Dir avui que demà tindrem un poble madur i responsable és mentir si abans no fem tot el possible perquè el nostre poble esdevingui madur i responsable, i que intel·ligentment no es deixi entabanar amb provincianismes com el de si vota com el PP o com de si vota com el PSOE. CiU i PSC van fer servir aquest engany fa poc més d’un mes en la campanya de l’Estatut retallat i mutilat de la Moncloa i se’n van sortir. Molts homes i dones del poble català van votar moguts per aquest enganyós criteri. La primera responsabilitat de fer créixer un Poble és dels polítics que l’estimen i el valoren. Francesc Macià, Enric Prat de la Riba i gràcies a Déu molts altres van entendre-ho així. Però quan la classe política, pel motiu que sigui, no està per la feina -potser massa preocupada en l’adminstració colonial del dia a dia-, aleshores el poble ras, com diu l’esmentat editorial de la societat civil, els sectors populars, el món intel·lectual, universitari i professional i, no cal dir-ho, el món econòmic i financer, o sigui el poble català, se’n ha de fer càrrec. Així és i així ha estat sempre i a tot arreu. Fins i tot i naturalment els pares de la Constitució dels EEUU ho tenien ben clar: "El govern d’un poble ha d’ésser en favor d’aquest poble i si no és així ha de ser derogat. Igual qualsevol llei, estatut o constitució." Però bé, cal que sapiguem que la societat civil no ho pot fer ella sola com per generació espontània, s´han de treballar les coses. Per fer tot el necessari per tal d’assolir això que ens explica l’esmentat editorial en qüestió, fa poc més de dos anys va néixer un nou projecte català anomenat Catalunya Acció que molts catalans a hores d’ara ja coneixen. (www.catalunyaaccio.org). Sense un Poble valent en esperit i lucidesa, sense un poble que recuperi la confiança en el que realment val, no hi haurà futur lliure per a Catalunya sinó que portats de la mà de mesells polítics sols anirem fent la videta d’una explotada i insultada colònia de l’estat castellà per excel·lència, l’estat espanyol. Si volem reeixir una Catalunya plena i lliure, creativa i responsable del món d’avui, haurem de reaccionar la gent independentista, perquè fora de nosaltres l’altra gent de la Colònia Catalana veu limitades totes les seves aspiracions en el migrat sostre de l’estatut de la Moncloa –els límits del qual els imposen en Rajoy i en Zapatero, eterns policia dolent i policia bo per a controlar els insaciables catalans-. Qui n’esboçarà l’estratègia i el projecte nacional, sinó ho fa algú amb intel·ligència, amb estimació i sobretot amb determinació? Ho farà Catalunya Acció, el seu líder Santiago Espot qual nou Francesc Macià. Més ben dit, ja ho està fent, acomboiat per les dones i els homes d’aquest valent i encertat projecte, i d’altres que ben aviat ho veuran amb bons ulls i s’hi sumaran. Qui posa tota la seva intel·ligència, projecte i classe dirigent per a reconstruir la nostra nació? Ja us ho he dit i us ho repeteixo: Catalunya Acció, el seu cap i tots els que l’acomboien, membres d’aquesta associació de la societat civil catalana, gent de tota la nostra nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, i molts altres que estant escampats arreu del món desenvolupant la seva vida. Jo ja he fet la meva resposta, la he entomada al vent i us la ofereixo. Aquí la teniu. Qui tingui orelles per a escoltar que escolti. Aquest és el camí del 2014. Salvador Molins i Escudé, 53 anys Conseller de Catalunya Acció, President del BIC i President de Som 10 milions Berga (Berguedà) Nota: Catalunya Acció pretén ser un far que atregui tots els patriotes que volen una Catalunya lliure, un far insistent i persistent que ens indiqui el camí que ens cal recórrer per edificar el nostre estat propi, l’Estat Català, un estat que defensi i garanteixi els nostres drets inalienables sense límits imposats des de la irracionalitat més absoluta, un estat que sigui veu i vot nostre davant de tot el món.

Publicat el 25/juliol/2006 "Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin al poble a saber defensar la seva dignitat." (Daniel Cardona, 1890-1943) Avui, a Catalunya, ens falla el sentit de la lògica i ens manca dignitat i idees intel·ligents, do de paraula, autoritat i contundència. (Joaquim Pugnau) Joaquim Pugnau i Vidal Cap de Brot de Catalunya Acció Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)

Publicat el 24/juliol/2006 Patriotes Catalans de la Independència definida, hem de fer tot el possible perquè se'ns noti, se'ns vegi, se'ns senti i al final se'ns escolti. Catalunya ha passat del domini mediterrani a ser un país de ploramiques. El camí de la Independència es reprèn quan la gent deixa de plorar i es grata la butxaca pel seu país. Catalanes i catalans si el vostre país s'enfonsa o es perd i no feu res per evitar-ho no us queixeu! És del tot precís que els catalans que volen la llibertat pel seu poble cerquin maneres de poder treballar per aquest fi, per protegir tots els valors que han rebut dels seus avantpassats. Catalunya Acció és un projecte intel·ligent i possible per donar resposta eficaç a tots aquests plantejaments. Catalunya Acció no et diu el que has de fer sinó que et diu que facis! Que actuïs en català -de parla i d'esperit- i en favor dels drets de la teva gent i de la teva terra. Catalunya Acció diu a tot Catalunya que no n'hi ha prou defensant la pròpia identitat, que amb això sol no podem avançar perquè sense una entitat que protegeixi els nostres drets, l'enemic desfà en minuts el que nosaltres construïm amb esforç continuat d'anys i panys. L'entitat que arreu protegeix els drets nacionals s'anomena estat, en totes les nostres lluites hem de defensar dos aspectes bàsics, la identitat i la entitat -l'estat que la ha de protegir-. Aquesta tasca no la pot fer un català en solitari per espavilat que sigui, és una tasca d'equip. Els que emprenguin aquesta tasca només han de tenir un objectiu prioritari a tot en la cosa pública: la Independència i consegüent llibertat del nostre Poble. Catalunya Acció fa una crida als catalans que tenen aquests sentiments i treballen per aquesta finalitat a que se sumin al seu Projecte del 2014 i que us coordineu amb la seva direcció. Com venia a dir en John Kennedy no demanis que pots fer ... Fes-ho!» i suma't als que ja circulen per la teva mateixa via. Fem pinya i assolirem un ferm tren que avanci de veritat. Quan altres catalans el vegin a passar es diran ... pugem-hi tots de pressa que aquest sí que avança cap a la llibertat! Salvador Molins (Berga, Berguedà) Joaquim Pugnau (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

Publicat al Diari Avui (21/juliol/2006)

Ara sí que es pot assegurar que la campanya electoral ha començat. Fins aquesta setmana la munició era de fogueig. Ara, en anunciar el departament d'Economia i Finances que el PIB de Catalunya creix per sobre de la mitjana espanyola, podem dir que la campanya ja està aquí.

És tradició de les democràcies europees meridionals manipular estadístiques. No fa gaire, la UE va sancionar Grècia per haver manipulat les xifres del seu creixement. Forma part de la picaresca mediterrània que ens fa tanta gràcia, però que només es sustenta mentre la riquesa i productivitat del nord d'Europa vagi vessant, és clar. Com que aquesta Península no ha estat mai un prodigi de refinament, els nostres polítics tenen tendència a fer aquestes martingales de manera molt grollera -vull dir que se'ls veu el llautó.

Em ve al cap la darrera tupinada del govern espanyol, de la qual, pel que es veu, el govern català n'és còmplice -encara que sigui pel silenci mantingut-. Ara veuran. Resulta que la UE publica cada any la renda per càpita (la riquesa) de totes les regions d'Europa. I la pondera segons el "cost del nivell de vida" d'aquella regió en qüestió -és normal, ja que no costa igual una hora d'aparcament a Barcelona que a Badajoz-. No serveix de res comparar el benestar d'un senyor que guanya 20.000 euros a Barcelona amb un altre que en guanya 16.000 a Badajoz si aquests ingressos no es ponderen segons el "nivell de vida" de cada lloc (amb 16.000 euros a Badajoz es fan moltes més coses que no pas amb 20.000 a Barcelona). Doncs bé, resulta que per elaborar les estadístiques del 2003 el govern espanyol que encapçala aquest gran amic de Catalunya que es diu Zapatero ha decidit per primer cop deixar de subministrar a la UE la dada del "cost del nivell de vida" per autonomies, i li ha passat a Brussel·les un únic "cost del nivell de vida" per a tot Espanya. Veuen fins on pot arribar la subtilesa de la manipulació? No cal dir-los que aquest fet, a més d'escandalós, ens és perjudicial, ja que fa veure que els catalans som més rics del que realment som.

Jutgin vostès mateixos. L'any 2002 la renda per càpita catalana fou de 23.997 EUR. L'any 2003 va baixar a 22.415 EUR. Ep!, cada català va esdevenir un 6% més pobre. No els ho havien explicat això? Quina barra! Bé, continuem, perquè gràcies al "petit truquet" d'unificar el "cost del nivell de vida" a tot Espanya, resulta que el 2003, malgrat esdevenir més pobres, Catalunya va guanyar posicions entre les regions d'Europa! Ja els he dit que la forma de fer trampes aquí és grollerota i, en conseqüència, tard o d'hora se'ls descobreix -Catalunya no pot, al mateix temps, empobrir-se i guanyar posicions si tot Europa creix. M'explico?

Aquesta manera d'actuar ha estat la constant de la societat catalana representativa (la societat política, però també l'anomenada "societat civil") d'ençà la Transició. Consisteix a repetir que Catalunya va bé (fins i tot més que la resta d'Espanya) quan, de fet, empitjora manifestament -cosa que tots observem-. Per tal de no continuar fent-nos trampes al solitari, jo suggeriria que algú ens expliqués la paradoxa següent. Quan es va inaugurar l'Estat de les autonomies, Catalunya era el territori amb major riquesa per càpita (que és la que compta). Avui, vint-i-sis anys després, Catalunya ocupa el quart lloc en el rànquing. I si considerem la renda disponible (després de pagar impostos i rebre subvencions), Catalunya passa a estar en la setena o vuitena posició. O sigui que, senyors representants de la societat barcelonina benpensant i malfeinera, agafin, reuneixin-se entre vostès (consellers, cambres, círculos, fomentos, ...) i amb tots els altres elements que han ajudat a crear el desgavell que patim, i ens expliquin com ens ho hem fet: créixer més que ningú, i retrocedir. Quan trobin un relat creïble, vénen i ens ho diuen. Mentrestant, si us plau, deixin de considerar que la resta de catalans som burros.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Publicat el 13/juliol/2006 Els acomplexats mitjans de comunicació catalans han fet en els darrers mesos una magnífica campanya en favor d’una colla de vividors de la menjadora oficial “rojigualda” que ara s’han posat el nom de Partido de la Ciudadania. Perquè de menjadores, a la Catalunya colonial, a part de la quadribarrada, també existeix la del “Manolo el del bombo”. I és aquesta precisament la que durant anys i panys ha anat engreixant generosament aquests autoanomenats ciutadans de l’espai sideral. Uns fent de pallasso de fira i els altres actuant de mercenaris de la ploma han anat vivint a esquenes del “presupuesto oficial del Estado”. La seva trajectòria ha estat un continu arrosegar-se per redaccions de diaris del règim, càtedres oficials o “departamentos ministeriales”. Ara però, una vegada li han fet la feina bruta a l’amo, borden perquè aquest no els omple el plat tant com ells demanen. I voldrien ensenyar les dents, però, és clar, a qui fan por uns simples petaners? No són de raça autèntica. Per tenir la categoria de l’exemplar “hispánico” caldria haver nascut a Valladolid i portar per cognom Tomelloso del Castillo. Ells però es diuen Arcadi, Albert o Francesc i, per més desgràcia, són de Barcelona. Per tant, per molt que s’hi esforçin, ni disfressats de “manola” els prendrien per espanyols. Quina paròdia la seva! Resulta grotesc veure algú amb accent de Vic i ínfules de Queipo de Llano. Com que no han acoquinat a ningú (més aviat són ells els que sempre surten escaldats) ara han optat per l’amenaça barroera. Així, segons informa la revista valenciana electrònica “L’Avanç”, en el decurs d’un míting a Girona d’aquests “legionarios” amb barretina, un tal Arcadi Espada va afirmar textualment: “Si els catalans volen ser com Montenegro que vagin pensant en una guerra civil”. Fins ara, ens podiem prendre la seva aspiració de ser uns nous “Tercios de Nuestra Señora de Montserrat” com un fet antropològic més o menys interessant. Ara bé, si pretenen invocar a la reedició d’una carnisseria com la que va patir Catalunya entre els anys 36 i 39 només perquè algú de Madrid els faci carícies en el llom, han triat el mal camí perquè ara el pap ja el tenim ple de les seves boutades i amenaces casernàries. Què és exactament el que vols dir “soldadito” Espada? Si en una guerra hi ha dos bàndols, un el tenim clar: el dels catalans amb dignitat. I l’altre? Qui l’integrarà? Sereu vosaltres i en Vidal Quadras els que lluitareu amb el fusell a la mà en defensa de la “unidad de la patria”? Tindreu el que s’ha de tenir per engaltar un tret a un jove independentista? Apa valents! Digueu-ho clarament! O espereu que siguin els vostres amos qui facin la feina bruta mentre vosaltres us amagueu com a gossos sota les seves faldilles? La veritat és que només podeu aspirar al trist paper de “voceros imperiales” perquè, a diferència del 36, us manquen els correatges, les pistoles, la guàrdia mora i uns padrins nazis com Hitler i Mussolini. Amb tot, que us quedi clara una cosa: mentre vosaltres fugiu sempre com a conills les noves generacions de catalans s’encaren amb qui els vol trepitjar. De guerra doncs no n'hi haurà cap, simplement perquè la tenim guanyada abans d’haver-la començat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 10/juliol/2006 Aquest Mundial de futbol ha estat una gran metàfora del que són Espanya i França. Espanya només és fum, una façana darrere de la qual no hi ha res, una gran fantasmada, un brindis al sol. França, en canvi, algunes vegades ha demostrat fer les coses una mica més eficientment que Espanya, cosa no gaire difícil, en molts àmbits. És lògic, doncs, que quan Espanya i França s'enfronten, Espanya torni a la seva trista realitat de manera sobtada, dolorosa i traumàtica per a ells, amb la cua entre cames. En canvi, França havia passat de la indiferència i l'escepticisme absoluts sobre la seva selecció abans de començar el Mundial, als darrers dies de la inflamació desmesurada de supèrbia que tan bé resumeix el seu símbol nacional: el gall. França és l'etern voler ser els millors i no poder. Com va dir De Gaulle: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai no pot ser França”. Així doncs, un cop més, algú els ha posat al seu lloc. En aquest cas es tractava d'un Mundial de futbol i ha estat Itàlia qui ha fet la feina, guanyant la final. França ha quedat segona, i se sent profundament derrotada i deprimida. Així, segons les mateixes paraules de De Gaulle, ha fet un pas més en el seu declivi cap a la no existència. Els catalans estem d'enhorabona, doncs. Catalunya Acció

Segons informa el diari Avui l'1/juliol/2006, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Rouco Varela, ha enviat una carta als sacerdots de la seva diòcesi on demanava que "es faci oració pública i es resi per Espanya" a totes les misses. El cardenal Rouco va ser un dels impulsors d'una declaració a favor de la unitat d'Espanya en l'última assemblea plenària dels bisbes. Els bisbes espanyols estan preocupats per la unitat de la seva "una, grande y libre" pàtria i han debatut si la unitat d'Espanya "tenia implicacions morals" a més de polítiques. El dictador Franco també n'estava de preocupat per la unitat d'Espanya i ja sabem en quin infern va acabar la cosa per als catalans (inclòs un President executat) i els anys que va durar, i aquests venedors de l'eternitat encara és hora que condemnin el règim franquista. Amb la mala bava que destil·len en Rouco Varela i els seus seguidors potser els haurem d'exigir respecte i recordar-los que la seva feina s'ha de limitar a atendre els afers celestials dels seus fidels i a repartir hòsties els diumenges durant la litúrgia. Després de beneir règims dictatorials i canons encara no han après quin és el seu lloc en una societat moderna i llegida. D'altra banda convindria que l'Església Catalana s'independitzés d'aquests troglodites socials i que Unió Democràtica i l'encaixista Duran i Lleida els responguessin adequadament. Més que res perquè qui no denuncia la injustícia i la infàmia n'acaba essent còmplice pel seu silenci. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció

Sabadell (Vallès Occidental)
Benvolguts amics. A través d'internet he conegut el vostre projecte i en principi em sembla molt interessant. És precisament allò que des de fa temps crec que necessita el nostre país. He vist el vídeo que teniu penjat a la vostra web amb l'entrevista a la TV de Berga al senyor Santiago Espot i al senyor Salvador Molins. Tinc molt interès en conèixer aquest projecte més a fons i possiblement de col·laborar-hi. Em sembla indispensable ajudar a crear un moviment social al marge dels partits polítics. Crec que cal crear una xarxa important de ciutadans amb una
forta consciència nacional que estiguin disposats a treballar desinteressadament, sense cap altre objectiu polític que el d'ajudar a recuperar la dignitat del nostre poble. Per això us agrairia em fessiu arribar tota la informació possible.
Sóc professora i visc a Sabadell. No sé si a Sabadell hi ha algun grup de Catalunya Acció. En cas que hi fos m'interessaria posar-m'hi en contacte.
Cordialment, XXXXX

Publicat el 2/juliol/2006 L'ex-president de la Generalitat de Catalunya i pare espiritual de la coalició regionalista CiU, Jordi Pujol, ha decidit que encara no ha fet prou mal a la nació catalana en tota la seva vida política en actiu, i es resisteix encara a jubilar-se. Segons informava el Diari de Balears (21/juny/2006), durant la sessió de cloenda del curs de l'Acadèmia Mèdica Balear, Jordi Pujol va exhortar el partit mallorquí PSM a no cessar "en la lluita per la identitat balear". Cal recordar-li al Sr. Pujol que les Illes Balears i Pitiüses són territori català i que la "identitat balear" no existeix, és un invent regionalista de la mateixa magnitud que el maligne lema "Som 6 milions" que durant molts anys va esquarterar la nació catalana a la ment de tots els catalans que de bona fe s'ho van creure, deixant-ne fora deliberadament les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord. En Pujol amplia així el seu currículum de traïcions a la nació catalana, entre les quals cal comptar també la seva nefasta gestió del secessionisme lingüístic al País Valencià i l'afer de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha acabat amb la falsa denominació "idioma valencià" plasmada al nou Estatut valencià. Catalunya Acció

Publicat el 1/juliol/2006 En l'article que va publicar al diari Avui el 29/juny/2006 i que hem reproduït en aquesta mateixa secció d'Opinió, en Salvador Sostres s'expressa de forma molt semblant als patriotes il·lusionats i convençuts de Catalunya Acció. Benvinguts sigueu Srs. Sostres, Srs. Quintàs, Srs. Roigs, Srs. Desclots, Srs. Alzamora..., benvinguts i disculpeu per dues coses: per l'atreviment i per la barreja. He de tenir clar -i ho tinc ben clar!- que alguns de vostès quan jo encara no havia estat batejat pel foc independentista ja feia anys que viatjaven pel món defensant Catalunya, però a vegades no n'hi ha prou de tenir les coses clares sinó que també cal aplicar-les de forma desacomplexada i decidida. Senyores i senyors, i tots els altres homes i dones de Catalunya que excel·liu pels vostres dons i virtuts humanes i professionals, no us imagineu el molt que us necessita Catalunya! "Catalans! Catalunya!" era el clam multitudinari d'en Francesc Macià. L'ànima de Catalunya encara no està morta malgrat el desert sembla més aspre que mai. El sol crema fins al moll dels ossos i l'arena es revela en remolins i esdever un incisiu tallant. Deixem enrera les mediocritats i els provincianismes. Catalunya ens necessita despullats de tota subjugació i ben lliures per plantar batalla davant de tanta claudicació i de tant mesellisme per part dels nostres polítics. Qui vulgui donar que doni al màxim i que no ho faci sol. Ara hem de sortir de les trinxeres, s'ha d'acabar l'hora dels franctiradors. Hem de ser operatius, rigorosos i treballar en equip ben coordinats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro.

I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes.

El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent.

El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple".

Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al diari Avui el 29/juny/2006 La derrota d'Espanya. No ho van veure clar? Els catalans tenim la independència a tocar. Es tracta només de posar-s'hi. Només els catalans tenim por d'Espanya i ens acomplexa. Però quan Espanya surt al món a competir, a vuitens de final la facturen cap a casa. Espanya és una entelèquia. L'eufòria que alguns escamparen per haver golejat 2 equips tercermundistes i que no són ningú al món del futbol era absurda i falsa, i Espanya no va poder ni amb l'octogenària França. Espanya és un Calipo, que molt llepar i al final no res, i per això perd sempre. Tothom sap com juga el Brasil o Alemanya: és un estil, una marca. Si Espanya no ha desenvolupat mai un tipus de futbol identificable i ha estat sempre aquesta precarietat desangelada és perquè no s'ha trobat encara. Espanya és un xarlatà que ven pocions per repoblar la calba, el tiquet d'una tómbola que no toca mai, una ruleta trucada. Espanya és dir que són dues llengües distintes el català i el valencià, que el castellà està perseguit a Catalunya o que els catalans som uns insolidaris i uns lladres. Quan va pel món, què vols que guanyi? Els crits de la SER o de la COPE només ens fan por a nosaltres. Els països seriosos el que fan amb Espanya és jugar el partit, derrotar-la, i passar a ocupar-se de coses que tenen molta més importància. No és que ells siguin més valents, és que nosaltres som molt covards i hem defugit el partit perquè algú ens ha dit que no podíem guanyar-lo. I no, no és veritat. No ens falta exèrcit, ens falta ànima. No ens falta que ningú més cregui en nosaltres, ens fa falta creure-hi nosaltres. Baixar a l'arena, recollir el guant d'una vegada: darrere de la cridòria i de les amenaces només hi ha un fantasma. Bono i Manolo el del Bombo són el mateix destí, la mateixa metàfora. Són la mateixa Espanya. I sí, som millors. Molt millors. I podem guanyar-los. Salvador Sostres Escriptor

La Ràpita (Alt Penedès)
El meu nom és XXXXX, tinc 17 anys, sóc estudiant (aquest any he acabat 2n de Batxillerat i l'any que ve espero matricular-me en Economia si tot va bé), i visc en un petit poble anomenat La Ràpita, a uns 5 km de Vilafranca del Penedès.

Us envio aquest mail arran de l'anunci que va sortir al diari Avui diumenge passat, dia 11. Realment em va captivar el vostre projecte, tan ben formulat i estructurat. Segurament el 2014 és una data fictícia, però m'engresca rebre informació i si cal més endavant involucrar-me en un projecte tan ben definit i encarat. M'hi he sentit clarament identificat. Per això us demano
informacions sobre Catalunya Acció, que rebré amb molt de gust, i també m'agradaria que comptéssiu amb el meu suport futur (malauradament, encara no tinc 18 anys pel referèndum).
Salut i endavant.

Rebeu la meva més cordial adhesió als votants del NO. Ens hem de fer sentir sigui com sigui.

Publicat el 28/juny/2006 La web de Tribuna Catalana, el passat 23/juny/2006 oferia la següent Editorial sota el títol "Cal reflexionar":

"Amb l'aprovació d'un estatut devaluat i que no ha convençut ningú, un govern tripartit fracassat, la fractura del catalanisme polític, la importació de maneres de fer i de carnisseries a la madrilenya, els qüestionaments interns dels lideratges a CiU i a ERC, l'abandonament del president Maragall, la intromissió de la política espanyola dia a dia, la desnacionalització de TV3, i ara la invasió per terra, mar i aire dels mitjans de comunicació espanyols, creant el seu imaginari col.lectiu espanyol, ens obliguen a preguntar-nos en què hem fallat tot plegats. I també cal que ens preguntem si per enfrontar-nos a un estat, sigui dirigit pel PP o pel PSOE, tenim un projecte a punt. No serà que només tenim partidisme i tactisme, però cap mena de projecte de construcció nacional? És l'hora de construir un projecte nacional i executar-lo, aquesta és la qüestió."

I a mi m'agradaria dir-hi la meva, com a Conseller d'un projecte viu i nascut per a portar el nostre país, tota la nació catalana, al seu punt més àlgid de plenitud política, a la seva Independència, o sigui, portar-la a l'assoliment d'un estat propi que defensi els seus drets nacionals, lingüístics i de tota mena propis d'una comunitat humana amb naturalesa de nació lliure i sobirana com ho ha estat fa centúries i com ho ha de tornar a ser abans de 10 anys la nostra nació, el nostre poble, el Poble Mil·lenari Català. Nosaltres, a Catalunya Acció (http://www.catalunyaaccio.org), no tenim altre Projecte Nacional que una Catalunya plenament lliure i unida. Ningú com Catalunya Acció, avui al nostre país, té les idees tan clares en aquest tema, ningú com Catalunya Acció ja camina decidit amb un Pla, una directiva i un lideratge clar decidit i abocat a portar-lo a terme. Santiago Espot ha fet compromís i determinació de ser-ne servidor capdavanter i la gent de Catalunya Acció des del darrer al primer empenyen el seu apassionat i determinat líder com a valents engranatges d'una autèntica tuneladora per tal que avanci cap a la finalitat prevista: portar el país a la Independència al voltant del 2014. Amics de Tribuna Catalana, més que no pas reflexionar gaire el que hem de fer és decidir-nos i sumar-nos a aquest projecte capdavanter. Avui en dia les coses corren molt i costa atrapar-les. La mundialització i la globalització s'acosten com gegantines excavadores que si badem ens colgaran sota tones de nombres, de poder i de notícies; no val a badar, prou de fer l'enze! Hem d'estar a punt pel que ben aviat vingui. Catalunya Acció ho té clar: fa tres-cents anys que no avancem i això s'ha d'acabar. Hem de superar els continus errors de principiants i les múltiples divisions i marrades inútils. I per a aquesta tasca necessitem catalanes i catalans decidits a aportar el millor de si mateixos, i necessitem reforçar el Fons per a la Independència (http://www.catalunyaaccio.org/general/FonsIndependencia.doc). És trist dir-ho però en aquests moments a Catalunya no hi ha ningú amb més sentit de construcció d'estat que Catalunya Acció. Sense aquest compromís i tasca de creació d'un estat propi per a Catalunya l'existència de Catalunya Acció no té raó de ser. Per a fer aquest camí necessitarem la complicitat internacional i com que en som conscients, a més de la nostra tasca en aquest sentit el nostre lema diu a tot el món quin és el nostre futur: "Catalonia the next state in Europe". Els partits catalans que juguen al sistema democràtic espanyol es troben en un carreró sense sortida amb un estatut aprovat però que és un autèntic bluf, un sac foradat i deslligat que els portarà a unes negociacions abocades al fracàs, un llistó inassolible havent-lo de tractar amb Espanya on no hi ha res concret i tot s'ha de negociar de nou. La manca de sentit d'estat català d'aquests partits és demencial. ERC està lliurada al fals federalisme espanyol. No han estat capaços d'assolir un estatut mínimament acceptable, bé que ells junt amb Maragall en van ser els impulsors, i ara pretenen arranjar la "Constitución Española" i per fer-ho es tornen a refiar del gran mentider espanyol socialista, Sr. Zapatero, i a més pretenen que molts catalans facin costat a una direcció (Carod-Puigcercós) desacreditada pels seus errors fatals i pel fracàs dels seus plantejaments que volen repetir altre cop. Qualsevol intent de superar el descrèdit acumulat per aquest tandem de directius passa inevitablement per la seva destitució i substitució -imagineu-los com a directius d'una empresa seriosa o d'una multinacional. CiU, plenament regionalista, està venuda a Espanya i als alts poders econòmics de manera que en realitat sempre posa els seus interessos de classe d'èlit per sobre de Catalunya. PSC-PSOE i PPC són Espanya ... infinita Espanya!, no saben viure sense Espanya, i ICV són una colla d'oportunistes rèmora del PSOE que només creuen en l'autodeterminació de paraula. Tots ells, les cúpules d'aquests quatre partits catalans, són i actuen com a encaixistes i subjuguistes. Amb aquesta gent Catalunya anirà perdent posicions en tots els ordres i quedarà plenament despullada de dignitat. I fora dels partits gran part dels nacionalistes catalans i grups de la societat civil preocupats pel nostre país que fins ara es refiaven del fals nacionalisme de CiU o de l'enganyós independentisme d'ERC, es perden defensant només la identitat i obliden que a la vegada és imprescindible defensar l'entitat que ha de protegir la nostra identitat, o sigui, la construcció urgent d'un Estat propi per a Catalunya. A Catalunya Acció som conscients que cap situació no és neutre, o es va cap a Catalunya o es va cap a Espanya. Ambdues realitats no són compatibles. Per subsistir, Espanya, tal com encara avui la conceben, necessita subjugar Catalunya, i Catalunya si no vol morir d'inanició econòmica i espiritual ha de separar-se d'Espanya. Ningú ens ajudarà a sortir d'aquest atzucac. Només nosaltres amb la nostra determinació ho podem fer. Com diu el lehendakari Ibarretxe "només serà el que nosaltres vulguem" i el que nosaltres i vosaltres "fem". Per això ens hem posat el nom de Catalunya Acció. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 28/juny/2006 En aquests moments en què és tan evident la importància dels símbols nacionals, i amb les Seleccions Nacionals Catalanes encara fora de la legalitat internacional, els catalans celebrem avui la derrota d'Espanya (27/juny/2006) al Mundial de futbol d'Alemanya, tot esperant també la derrota del seu botxí i també enemic nostre, França, el més aviat possible. Després de l'onada d'espanyolisme desmesurat amb què tots els mitjans de comunicació majoritaris, fins i tot TV3, ens ha volgut atacar tots aquests darrers dies, celebrem que aquesta onada hagi canviat de direcció i que Espanya hagi estat inundada amb una depressió col·lectiva tan gran com la fantasmal supèrbia que la caracteritza. Era patètic veure a Madrid 20.000 "forofos" de la cutre selecció espanyola derrotats, enfonsats, com dient: "Hemos vuelto a perder Cuba". Oéé, oé, oé, oéé, definitivament Catalunya ahir va ser una festa com demostraven tots els coets i petards que es van llençar per tot arreu del país. Ara anem a per França. Catalunya Acció

No és per anar en contra dels partits encaixistes que s'ha de revocar tot Estatut esclavitzador per a Catalunya. Sinó per a alliberar-nos d'aquesta trampa encaixadora que tanta por i esbufecs provoca als ministeris madrilenys. Tot plegat per a espantar-nos i així no haver de deixar la mamella de l'immens negoci hispànic. Mantenir-nos encaixats una mica més i per més temps a aquest gran mugró que ens escola és la finalitat primera de tot Estatut que no sigui la nostra pròpia Constitució. Els principals partits encaixistes, són, avui, CiU i ERC. I dic això perquè en són els més responsables, els que poden i haurien de tenir clar el passat i el futur del nostre poble, els que haurien de donar exemple i testimoni de com ens volem alliberar. Els altres partits, a més d'encaixistes són sucursalistes. ICV podria lliurar-se d'aquest doble adjectiu, però el seu posicionament al Parlament de l'Estat quan es va votar el Pla Ibarretxe va trencar tots els esquemes al fer entendre que el seu suport tradicional al dret a l'autodeterminació era tan sols un posicionament estètic. A la pràctica un engany. Revocar l'Estatut del 1979 i revocar el que properament pugui sortir del Parlament Català és també una necessitat per al Poble Català. Aquest estatut, aquests estatuts, són una simple llei orgànica espanyola, franquista i borbònica, cosa actualment i a la pràctica ben igual, tan com l'hereu d'en Franco, preparat, previst i posat pel mateix "Caudillo", és el monarca borbó que actualment interpreta la garantia constitucional, farsa democràtica, d'aquest estat forat negre anomenat Espanya. Des de Madrid, des del PSOE, des del mateix Tripartit ens arriben un cúmul de consideracions que ens fan pensar en discussions, influències i pressions, amb uns tics ben manifestos més propis dels ocupants d'una cova de lladres i del fidels servents de l'amo de torn que no pas de qui veritablement vol apujar el llistó de llibertat i maduresa del seu poble. Tanta marrada per arribar a un destí tan senzill de definir i tan proper? No és la línia recta la distància més curta? Tant Estatut, articles i subarticles, per sotmetre'ns de nou a les arbitrarietats de Madrid? Tantes ganes teniu, partits encaixistes, de ficar-vos i ficar-nos, una i una altra vegada, dins d'aquest estat actual? Estat taüt per al poble català. Taüt fosc i infinit, taüt sense llum i esperança. Taüt ofegador, xafagós i humit. Taüt corcat i teranyinós ... forat negre infinit! Per què tantes marrades? Ben al contrari, en una humil i senzilla declaració, decretem una Catalunya lliure i plena! Decretem una Catalunya respectada i reconeguda! Respecuosa i reconeixedora. Decretem una Catalunya que amb el seny que li és propi es governi a sí mateixa sense intromissions alienes. Decretem una Catalunya solidària. Solidària amb els necessitats no pas amb els pinxos, aprofitats i mandrosos! Decretem una Catalunya que administri amb seny tots els seus recursos i es preocupi de veritat de les necessitats de la seva gent i dels seus projectes. Decretem una Catalunya responsable i lleial amb els seus veritables aliats, amb tots aquells països que li facin costat en la seva llibertat i en la seva plenitud com a Poble. La gent que ens anem fent nostre l'esperit de "Catalunya Acció" ens hem compromés a una tasca ben definida: abandonar idees meselles, revocar l'Estatut i proclamar la independència catalana. En això posarem totes les nostres energies! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!

Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l’aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l’error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l’Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d’oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l’Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d’Alemanya, Itàlia i de l’aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d’una manera molt diferent.


De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el “Som una Nació!” -per a ells, els de més enllà de l’Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que cerquen a Europa aliances i complicitats d’interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s’enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d’aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d’abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l’un per a Barcelona, l’altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l’horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d’esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s’esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal

Publicat el 24/juny/2006 No hi ha passos intermedis des de l’autonomisme cap a la Independència. Com diu el poble savi, "per a fer una truita s’han de trencar els ous!" Algú ha d’aglutinar des de fora de la partitocràcia catalano-espanyola la voluntat de reconstrucció nacional. Algú ha de coordinar l’acció per l’assoliment d’aquesta estructuració de Catalunya com a Estat fora de l’administració autonòmica. Ens cal fer passos concrets de trencament des d’ara mateix; ens cal traspassar contínuament la seva ratlla vermella. Hem d’esdevenir contínuament infidels i molestosos a la seva pretesa correcció política. Hem de trencar! Trencar lligams contínuament. Trencar fibres de subjecció i d’encaix l'una darrera l’altra! Catalunya Acció està a punt per a fer d’Estat Major d’aquest procés de trencament paulatí i imprescindible. Catalunya Acció té la determinació de fer-ho, té les mans lliures políticament i econòmicament per a fer-ho, i el seu projecte de país no es contradiu en res amb aquesta tasca, tot al contrari s’ha de basar en aquesta tasca: "El nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya!". Algú ha d’aglutinar des de fora dels partits encaixistes -a la pràctica tots els que avui seuen a les poltrones del Parlament Colonial i de fireta Català-, algú ha d’aglutinar als que de veritat volen reconstruir nacionalment Catalunya. Cal una entitat única i potent que aglutini a tots els patriotes i que en faci d’estat major; l’equivalent a un partit polític català que actuï des de fora del joc partidista establert per la Constitució Trampa Espanyola. Constitució trampa perquè està pensada i redactada per a subjugar Catalunya i de tal manera que legalment no hi hagi possibilitat de sortir del «atado y bién atado». Constitució trampa perquè a més va ser redactada des de l’ombra a punta de pistola i encara avui conté amenaces militars en el seu redactat; no és una constitució a favor del Poble Català sinó en contra del Poble Català i els seus drets nacionals inalienables. Els partits polítics mesclen l'administració del país i la reconstrucció del país. La reconstrucció sempre queda aparcada en segon terme i molts cops oblidada, i aquesta és una de les causes principals per les què el nostre país no avança nacionalment des de la mort del dictador. Cal treure la direcció de la reconstrucció nacional fora de la dinàmica dels partits, de la dinàmica de les necessitats immediates de les administracions autonòmiques i municipals que sempre acaben callant i posposant la necessària reconstrucció nacional davant les necessitats de finançament del dia a dia que intel·ligentment i de forma maquiavèlica manté controlades amb mà de ferro l’administració estatal espanyola. Catalunya Acció és l'eina per a trencar aquesta dinàmica de supeditació de la reconstrucció del país a l'administració del país. És l'eina per a canalitzar i fer operativa la tasca de tots els patriotes, que molts d'ells viuen amb frustració quan veuen que les direccions dels partits no són receptives als seus esforços de reconstrucció nacional. I això tant és per a CiU com per a ERC. Qui veritablement sigui patriota i vulgui Catalunya lliure i plena no pot fer ni el sord ni el desentès a aquesta persistent crida d’alliberament que emana dels catalans i catalanes, d’entitats i col·lectius d’arreu dels diferents territoris dels Països Catalans, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya), Berga President de Som 10 Milions amb seu a Barcelona Conseller de Catalunya Acció

El 14/gener/2006 Catalunya Acció va publicar l'article "Espanya i els seus troglodites" escrit per en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, sobre les declaracions que va fer el general Mena, i el dia 24/gener/2006 The New York Times va publicar l'article titulat "Army troglodytes in Spain" ("Militars troglodites a Espanya") analitzant aquestes mateixes declaracions.

Segur que es tracta d'una simple casualitat però l'important és la coincidència en la valoració del fet i la pròpia valoració que en fa el diari. Les aliances de valors creen relacions molt més sòlides i duradores que les basades estrictament en els interessos econòmics, i convé que els catalans ho tinguem molt present per a l'èxit del nostre procés d'independència.

A continuació teniu la traducció de l'article "Army troglodytes in Spain" publicat a The New York Times el 24/gener/2006:

Un principi fonamental de la democràcia és que els militars no desafiïn publicament la legitimitat dels governs elegits ni parlin de marxar amb els seus soldats cap a la capital per a modificar decisions del Parlament. Però això és el que ha passat dues vegades aquest mes a Espanya, un país al que la seva història del segle XX l'obliga a prendre's aquestes amenaces molt seriosament, fins i tot quan les oportunitats de que els insubordinats passin de les paraules als fets sembli improbable.

La resposta del govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero ha estat apropiadament ferma, incloent l'acomiadament i arrest d'un dels inculpats, un alt cap del exèrcit. Lamentablement, el Partit Popular, de centre-dreta i principal grup de l'oposició, sembla més interessat en trobar excuses pels militars que en defensar l'ordre democrátic del que ell mateix n'és una part vital.

El pas ràpid i suau a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i de la brutal dictadura que la va seguir. Aquells malsons van començar quan uns militars de dreta es van rebel.lar contra un govern d'esquerres elegit al què consideraven il.legítim i massa tou amb els separatistes.

La societat espanyola, els polítics espanyols, i la major part dels militars espanyols han fet un llarg camí desde alesores, han moderat les seves opinions i aprofondit el seu compromís amd el "toma i daca" democràtic. Però pel Partit Popular ha estat difþicil recuperar-se de la seva desfeta electoral de fa dos anys, dies després de les explosions als trens de Madrid. Mai no ha acceptat de veritat la legitimitat democràtica d'aquell vot. Ja es hora que el Partit Popular faci una passa al front. La democràcia espanyola necessita i mereix un bipartidisme fort.

The New York Times

Publicat el 22/juny/2006 Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la nostra organització. Però no és que ara vulgui parlar sobre el projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”. Fa més de cent anys l’eminent Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res, exigir-los una professionalitat acreditada. Li hem fet cas? Si ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus caps més representatius. Només hi veureu una llarga trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè tots són pressoners de la menjadora oficial. Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero. Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i, imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava? Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya) al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit. No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici. Ara, com que la resta dels seus correligionaris de partit a l'exgovern tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat. L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes. Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 12/desembre/2005

http://www.avui.cat/avui/diari/05/des/06/112147.htm

L'actual projecte d'Estatut ha provocat sarcasmes a la premsa francesa. En canvi, el diari nord-americà The Wall Street Journal hi ha dedicat un editorial ben diferent.

Amb el títol "Ansietat de la separació", es declarava d'entrada a favor de la independència de Bòsnia i de Kosovo. A continuació deia: "L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans, que a inicis del mes de novembre van presentar un nou Estatut al Parlament de Madrid establint Catalunya com una «nació» dins Espanya. El País Basc l'any passat va intentar reclamar de fet la independència. Ambdues regions tenen el dret (are entitled) d'intentar-ho. Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous Estats els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes".

"Només -deia també- per un consens nacional es pot canviar pacíficament i legítimament quelcom tan compromès com una Constitució. Els bascos o els catalans, o els corsos francesos o els republicans irlandesos, no han demostrat a l'Estat nació més ampli (on són) que la separació representa el millor interès per a tots".

"La resta d'Espanya -afirmava- pot finalment decidir que els nacionalistes catalans són pesats (tiresome) i (en conseqüència) ser feliços d'alliberar-se d'ells. Però fins i tot en aquestes mateixes regions el suport a la independència pot ser enganyós".

L'editorial mereixeria una reproducció més estesa i moltes consideracions complementàries.

Alfons Quintà
Advocat i periodista

Article publicat al The International Herald Tribune el 21/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/21/opinion/edspain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Arguments over local autonomy have vexed Spain at least since the days of King Ferdinand and Queen Isabella, as overambitious central governments have repeatedly tried to force the country's highly distinctive regions into a uniform legal, linguistic and fiscal mold.

Els debats sobre l'autonomia local han irritat Espanya almenys des dels dies del rei Ferran i la reina Isabel, en que uns governs centrals excessivament ambiciosos han intentat imposar repetidament a les regions del país, molt diferenciades entre elles, un motlle uniforme des del punt de vista legal, lingüístic i fiscal.

One rule that seems fairly universal is that wherever regional sentiments are suppressed or squelched, they will spread and strengthen. In Catalonia, they survived 40 years of Franco's repression, including the banning of the Catalan language and culture, the burning of books and the arrest of anyone who dared speak of independence.

Una regla que sembla bastant universal és que allà on els sentiments regionals es suprimeixen o són esclafats, al capdavall s'escampen i es reforcen. A Catalunya han sobreviscut als 40 anys de la repressió de Franco, incloent-hi la prohibició de la llengua i cultura catalanes, la crema de llibres i l'arrest de qualsevol que s'atrevís a parlar d'independència.

The International Herald Tribune

Article publicat al Times Online el 19/juny/2006
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,13509-2231958,00.html

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

The decision by Catalans to opt for more autonomy could put serious strains on Spanish unity.

La decisió dels catalans d'optar per una major autonomia podria introduir tensions importants a la unitat d'Espanya.

The Catalan deal has caused a huge backlash outside the region, with most Spaniards opposed to giving giving the region more powers. It provoked a boycott of cava, the sparkling wine made in Catalonia. The head of the Spanish Army was sacked after threatening a coup if Catalonia threatened the existing Spanish Constitution.

El pacte català ha causat una reacció descomunal fora de la regió amb la majoria d'espanyols oposant-se a donar més poders a la regió i va provocar el boicot al cava, el vi escumós que es produeix a Catalunya. El cap de l'exèrcit espanyol va ser destituït després d'amenaçar amb un cop d'estat si Catalunya amenaçava la vigent constitució española.

Times Online

Article publicat al The International Herald Tribune el 18/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/18/news/spain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party has argued that granting Catalonia more autonomy is the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.

El primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero del Partit Socialista de centreesquerra, ha argumentat que la concessió d'una major autonomia a Catalunya és l'única via efectiva per a mantenir la inquieta regió satisfeta dins de les fronteres espanyoles.

Catalonia, a prosperous region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona, has had a potent separatist movement for more than a hundred years. Most of the region's most popular politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government in Madrid.

Catalunya, una pròspera regió de 7 milions d'habitants de la qual Barcelona n'és la capital, ha tingut durant més de cent anys un potent moviment separatista. La majoria dels polítics més populars de la regió són partidaris de la separació d'Espanya o d'acabar amb l'estatus de subordinació de la regió al govern central de Madrid.

The International Herald Tribune

Publicat el 14/juny/2006 Si els dirigents polítics catalans només es quedessin en la seva mediocritat i inoperància com a trets més distintius la cosa seria greu però almenys no insultarien el nostre sentit comú. Tot i que precisament pel que acabo d’apuntar no poden quedar-se només amb aquestes misèries. Sempre han d’anar més enllà. Volen potser que els vegem encara més detestables del que ja són? És llavors quan ens sentim agredits en la nostra dignitat, més que res perquè constatem clarament que ens prenen per uns simples idiotes. La darrera manifestació del que dic s’ha produït en els primers dies de campanya del nou estatut en boca de Pasqual Maragall i d’Artur Mas. Tots dos, per justificar el seu “sí, bwana” a les quatre engrunes que els negrers de Madrid ens han donat, han posat com exemple el president Macià. Embolica que fa fort! Ara tot serveix per tal de llepar la mà de l’amo, i si cal es treu a relluïr la figura de qui precisament representa tot el contrari del que ells defensen. Pensen que no sabem qui era “l’avi”? Només ens cal llegir un breu fragment de l’assaig “L’encert dels independentistes” del professor Carles M. Espinalt per a veure fins a quin punt els hauria de caure la cara de vergonya només de pronunciar el nom del coronel Macià. Mireu sinó la precisa descripció que en fa l’autor: “Que Macià vestia a l’anglesa o no vestia a l’anglesa, tant se val. Allò que els seus biògrafs es descuiden es que Macià sabia portar els vestits. Perquè Macià ho portava tot ben posat”. I què tenen ben posat en Mas o Maragall? El primer només la clenxa i el segon ... bé, el segon tot ell és un garbuix absolut que ni els propis saben per on agafar-lo. Amb tot, al marge d’aquestes consideracions anem al fons de la definició que fa Carles M. Espinalt: “ho portava tot ben posat”. A algú no li queda clar al que es referia? Sens dubte és la manera més entenedora per destacar els atributs de coratge i punt d’honor del personatge. Un home que per defensar Catalunya no va dubtar a enfrontar-se al mateix exèrcit espanyol del qual en formava part, així com també advocar per la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló per a assolir la independència del país. També reivindiquen aquest Francesc Macià els Zipi i Zape del nou Estatut? O potser els fa nosa? És clar que va acceptar un Estatut retallat de Madrid l’any 1931! Però quina Catalunya era la d’aquella època? Un exmilitar com ell sabia perfectament de què podien ser capaços els seus excompanys si assolíem massa poder com així es va veure cinc anys més tard. Ell, que durant anys s’havia jugat la pell i gairebé dilapidat la fortuna familiar pel seu ideal, era conscient del que significava en aquells moments un enfrontament obert amb Espanya. Havia vist correr massa sang catalana com per permetre-ho una altra vegada. Però avui, en una Europa com l’actual, quins tancs vindrien en contra nostra per un simple Estatut? Ara bé, què en saben de tot aixó un Mas o un Maragall? Amb una trajectòria política plàcida on només han acumulat càrrecs envoltats de grans despatxos i cotxe oficial mai podran entendre la figura del vell president. Macià va viure “per” Catalunya mentre ells viuen “de” Catalunya. Conformar-te amb un simple plat de llenties no et dóna cap dret a tergiversar una figura que encara avui és un model a seguir per als catalans amb dignitat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)