21 de setembre 2008
Ni autodeterminació ni hòsties !
Navegant per Internet he vist en multitud de blogs catalanistes que està profilerant la idea, que jo vinc defensant des de fa temps, que és una bajanada demanar o manifestar-se pel "Dret a l'autoderminació" o pel "Dret a decidir". Perquè el dret a l'autoderminació ni l'hem de suplicar ni agrair a ningú, ja que es tracta d'un dret innat a tots els homes lliures. Només hem d'exercir-lo.
Quan el que s'autodermina és un sol ens, per exemple, no voler viure sota l'actual règim o estat, doncs hom se'n va i tots contents. Quan són majoria els que s'autoderminen, canvien el règim o s'independitzen i creen una nació nova i pròpia. Els catalans hem de deixar de demanar el dret a l'autodeterminació. Només hem d'exigir el dret a la nostra Independència. I tenir un parell de collons per a assolir-la.
Quan el PNB o ERC, cadascun en la seva zona i uns amb més credibilitat que els altres, pugnen per un referèndum d'autoderminació és perquè ni el PNB (igual que Convergència) ni Esquerra no són autèntics independentistes. El PNB i Convergència no ho han estat mai, mentre que Esquerra ha estat més fluctuant i ha enganyat. Però tots ells, quan demanen l'autoderminació és per a després negociar una autonomia asimètrica (els bascos i els navarresos ja en gaudeixen), un federalisme o, com a màxim, una confederació com en la pràctica dibuixava el nou Estatut de Catalunya, tombat, ribotejat, descafeïnat, desengreixat i, en realitat, convertit en una pelleringa insignificant després de passar per les Corts castellanes on, els Guerras i d'altres cafres i lladres de torn, l'havien transformat, com ja vaig dir aleshores, d'un "paper mullat" a un "paper higiènic".
Però per a lluitar per a la independència amb possibilitats d'èxit cal unitat entre tots els independentistes i un partit que lideri l'acció. Un partit realment independentista que tingui la creació d'un Estat Català sobirà com a únic i immediat objectiu i no com a excusa, subterfugi, pretext romàntic per a aconseguir vots ni com a coartada sentimental per a anar tirant.
M'afarten, malgrat que tots han de ser benvinguts si traballen per al mateix fi, tots els grups, penyes, colles i a vegades bandes d'esquerranosos, alter-mundistes, pseudoecologistes, àcrates, ocupes i vegetarians, que són més uns "anti-sistema" que autèntics independentistes catalans. M'entendreixen, si bé els hostiaria per la inutilitat del seu esforç i la dispersió d'energia que això comporta, tots els minipartits, tertúlies d'amics, grupúsculs, plataformes, casals i associacions cíviques dignes, entusiastes, honroses i diverses, que s'esgargamellen i es desviuen per la defensa de la llengua catalana, per al manteniment del teatre català i la pervivència del folklore cantat i ballat, sigui la sardana o el ball de bastons. Que reclamen, amb raó, unes seleccions catalanes que puguin competir a la Copa d'Europa del que sigui, futbol, hoquei patins o volei platja. Que s'impliquen emocionalment i econòmica per a evitar l'extinció dels Cors de Clavé o del guarà català tan nostrat i entranyable, etc., etc. Però si tots s'unissin, per exemple votant a un sol partit català, fort i capacitat per a conduir el país cap a la seva plena sobirania; un país plural, progressista i laic, però sense renunciar a les seves arrels culturals i cristianes; un país independent i divers però atlantista i plenament imbricat a Europa; un país respectuós amb les distintes sensibilitats, cultures i llengües de les gents que hi viuen però la primera Llei del qual, tan aviat s'assolís la Independència, seria deixar constància que el català és la llengua oficial de Catalunya; a la fi, un país amb relacions de bon veïnatge amb tots els estats fronterers, sempre que no ens toquessin més els collons. De ser així, entre tots ho aconseguiríem. I tota la resta se'ns donaria automàticament perquè forma part de la sobirania dels pobles.
En el seu dia i rememorant el Dr. Martin Luther King, vaig poder dir "I have a dream" (Tinc un somni). Però ara i seguint l'Obamamania imperant, ja podem dir "We Can" (Podem).
Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)
Quan el que s'autodermina és un sol ens, per exemple, no voler viure sota l'actual règim o estat, doncs hom se'n va i tots contents. Quan són majoria els que s'autoderminen, canvien el règim o s'independitzen i creen una nació nova i pròpia. Els catalans hem de deixar de demanar el dret a l'autodeterminació. Només hem d'exigir el dret a la nostra Independència. I tenir un parell de collons per a assolir-la.
Quan el PNB o ERC, cadascun en la seva zona i uns amb més credibilitat que els altres, pugnen per un referèndum d'autoderminació és perquè ni el PNB (igual que Convergència) ni Esquerra no són autèntics independentistes. El PNB i Convergència no ho han estat mai, mentre que Esquerra ha estat més fluctuant i ha enganyat. Però tots ells, quan demanen l'autoderminació és per a després negociar una autonomia asimètrica (els bascos i els navarresos ja en gaudeixen), un federalisme o, com a màxim, una confederació com en la pràctica dibuixava el nou Estatut de Catalunya, tombat, ribotejat, descafeïnat, desengreixat i, en realitat, convertit en una pelleringa insignificant després de passar per les Corts castellanes on, els Guerras i d'altres cafres i lladres de torn, l'havien transformat, com ja vaig dir aleshores, d'un "paper mullat" a un "paper higiènic".
Però per a lluitar per a la independència amb possibilitats d'èxit cal unitat entre tots els independentistes i un partit que lideri l'acció. Un partit realment independentista que tingui la creació d'un Estat Català sobirà com a únic i immediat objectiu i no com a excusa, subterfugi, pretext romàntic per a aconseguir vots ni com a coartada sentimental per a anar tirant.
M'afarten, malgrat que tots han de ser benvinguts si traballen per al mateix fi, tots els grups, penyes, colles i a vegades bandes d'esquerranosos, alter-mundistes, pseudoecologistes, àcrates, ocupes i vegetarians, que són més uns "anti-sistema" que autèntics independentistes catalans. M'entendreixen, si bé els hostiaria per la inutilitat del seu esforç i la dispersió d'energia que això comporta, tots els minipartits, tertúlies d'amics, grupúsculs, plataformes, casals i associacions cíviques dignes, entusiastes, honroses i diverses, que s'esgargamellen i es desviuen per la defensa de la llengua catalana, per al manteniment del teatre català i la pervivència del folklore cantat i ballat, sigui la sardana o el ball de bastons. Que reclamen, amb raó, unes seleccions catalanes que puguin competir a la Copa d'Europa del que sigui, futbol, hoquei patins o volei platja. Que s'impliquen emocionalment i econòmica per a evitar l'extinció dels Cors de Clavé o del guarà català tan nostrat i entranyable, etc., etc. Però si tots s'unissin, per exemple votant a un sol partit català, fort i capacitat per a conduir el país cap a la seva plena sobirania; un país plural, progressista i laic, però sense renunciar a les seves arrels culturals i cristianes; un país independent i divers però atlantista i plenament imbricat a Europa; un país respectuós amb les distintes sensibilitats, cultures i llengües de les gents que hi viuen però la primera Llei del qual, tan aviat s'assolís la Independència, seria deixar constància que el català és la llengua oficial de Catalunya; a la fi, un país amb relacions de bon veïnatge amb tots els estats fronterers, sempre que no ens toquessin més els collons. De ser així, entre tots ho aconseguiríem. I tota la resta se'ns donaria automàticament perquè forma part de la sobirania dels pobles.
En el seu dia i rememorant el Dr. Martin Luther King, vaig poder dir "I have a dream" (Tinc un somni). Però ara i seguint l'Obamamania imperant, ja podem dir "We Can" (Podem).
Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)
07 de setembre 2008
El procés de trencament amb Espanya ha començat
Aquest és l'anunci que avui diumenge 7 de setembre de 2008 Catalunya Acció ha publicat al diari Avui.
Aquest anunci reflecteix el nou esperit que des de Catalunya Acció estem impulsant arreu de la nació.
L'esperit d'aquells catalans que no pensem demanar permís a ningú per fer que el nostre país torni a ser un estat independent a Europa.
L'esperit d'aquells catalans que ja no reclamem uns drets que sempre hem tingut: els catalans exercirem els notres drets i ho farem lliurement i amb el cap ben alt.
L'esperit de tots aquells catalans que cada cop més s'adonen que és hora d'iniciar el trencament amb Espanya i actuar pel nostre propi compte. El proper 11 de setembre, Dia de la Resistència, honorem els qui van morir defensant la nostra gloriosa nació i fem saber al món que la Nació Catalana és a punt per entrar a Europa per la porta gran.
Aquest anunci reflecteix el nou esperit que des de Catalunya Acció estem impulsant arreu de la nació.
L'esperit d'aquells catalans que no pensem demanar permís a ningú per fer que el nostre país torni a ser un estat independent a Europa.
L'esperit d'aquells catalans que ja no reclamem uns drets que sempre hem tingut: els catalans exercirem els notres drets i ho farem lliurement i amb el cap ben alt.
L'esperit de tots aquells catalans que cada cop més s'adonen que és hora d'iniciar el trencament amb Espanya i actuar pel nostre propi compte. El proper 11 de setembre, Dia de la Resistència, honorem els qui van morir defensant la nostra gloriosa nació i fem saber al món que la Nació Catalana és a punt per entrar a Europa per la porta gran.
05 de setembre 2008
Crisi de responsabilitats
Article publicat al diari Avui el 5 de setembre del 2008 Continua la perniciosa tendència a voler fer veure que la crisi que patim és importada. Es continua, per tant, fomentant la irresponsabilitat més absoluta. Greu error, perquè la crisi que patim aquí és específica -l'única cosa que han fet els americans és posar-la en evidència-. Seria hora que algú expliqués que nosaltres hem generat les nostres pròpies "hipoteques porqueria". I que ho hem fet d'una manera molt particular ("Spain is different!"). I convindria refrescar la memòria sobre les responsabilitats de dos dels principals actors d'aquesta crisi: els bancs i els consumidors.
Com ja vaig escriure aquí mateix, tot té l'origen en un diner massa barat. El nostre sistema financer ha actuat alegrement, i l'autoritat reguladora ho ha permès. Abans, les hipoteques que s'atorgaven eren per un màxim d'un 80% del valor de l'edificació -mai s'hi incloïa el terreny-. En aquests darrers anys, però, les entitats financeres han estat donant hipoteques de fins al 120% del valor total (edificació més terreny)! Els constructors han pogut edificar sense arriscar ni un euro, i les famílies, fent servir la hipoteca, han pogut comprar-se el pis, moblar-lo i, de passada, canviar el cotxe (idees, totes aquestes, degudament estimulades pel mateix delegat de l'oficina de l'entitat que els atorgava el préstec). I això ha estat possible perquè les empreses encarregades de valorar els pisos n'inflaven el valor per tal que aquests bancs i caixes nostres poguessin donar una hipoteca degudament generosa. L'autoritat reguladora i el legislador espanyols no han parat atenció als lligams existents entre entitats financeres i empreses de valoració. No s'ha actuat correctament per garantir la independència i la professionalitat de les empreses que valoren pisos.
Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.
Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.
En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Conseqüències? Les lògiques. Com que les entitats financeres espanyoles no tenien prou diners per donar hipoteques, van començar a demanar diners prestats als bancs del nord d'Europa: bàsicament d'Holanda, de Bèlgica i d'Alemanya... Resultats? El dèficit exterior per compte corrent espanyol s'ha engreixat i ara és un dels més grans del món: 9,4% del PIB. La major part dels béns immobilitzats que els darrers anys s'han construït aquí els devem. No només no són dels seus compradors (ja que aquests deuen la hipoteca al banc), sinó que tampoc són del banc (perquè aquest també deu el préstec que li han fet els bancs del nord d'Europa). Per tant, podríem dir que bona part dels béns immobles edificats els darrers anys a Espanya ni tan sols són espanyols -malgrat que el senyor Zapatero practiqui un nacionalisme que a Europa indigna i fa riure alhora-. El patrimoni creat els darrers anys és de les entitats financeres del nord d'Europa.
Però no hauríem de passar per alt tampoc la responsabilitat dels individus. Molts, ara, no poden tornar la hipoteca. Una pregunta: per què la demanaven? Per què van acceptar hipoteques engreixades? Per què van aprofitar per, fins i tot, canviar de cotxe amb uns diners que, amb bon sentit, estaven destinats a adquirir un habitatge? Ara, quan pugen els interessos, la gent eludeix responsabilitats i dóna la culpa als bancs. Més preguntes: aquests individus, per què no demanaven una hipoteca a interès fix en lloc de variable? La firma d'una hipoteca és un fet de lliure elecció a què ningú està obligat. És molt maco jugar al capitalisme quan només es guanya, i donar la culpa als bancs quan es perd. Ho sento, la responsabilitat individual és inexcusable. No ser ric no és motiu per ser imprudent. Ara els bancs tornen a posicions que mai hagueren hagut d'abandonar. Presten els diners amb prudència, perquè, entre altres coses, no en tenen.
En tot aquest afer hi ha massa responsabilitats (ajuntaments descontrolats, constructors sense escrúpols, finançaments irregulars, etc.), però per sobre de tot hi ha la responsabilitat d'aquells que, dia a dia, han inflat aquesta insensata bombolla immobiliària: els que atorgaven hipoteques i els que les acceptaven. Parafrasejo un amic. "Pel que fa a aquesta crisi, no riuré. Ara bé, no em demanin pas que plori".
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
04 de setembre 2008
Montjuïc, s'inicia el desmantellament del museu militar
Part de l'exposició marxa a Espanya en comptes de ser aprofitat pel patrimoni museogràfic catalàFinalment, i després d'anys d'estira i arronsa entre l'Ajuntament de Barcelona i el ministeri de Defensa, ambdues institucions han iniciat el desmantellament del museu militar de Montjuïc, en el lloc del qual l'Ajuntament vol construir el Centre per la Pau.
Les diverses peces exposades en el museu han estat repartides entre les dues institucions implicades. De manera simbòlica, els canons que hi havia al pati del castell han estat retirats i enviats al museu militar de Toledo.
L'Ajuntament es quedarà amb algunes peces que serveixin per a explicar "la relació del recinte amb la ciutat", una explicació que no s'acaba d'entendre si tenim en compte que el Castell estava destinat a bombardejar Barcelona, i per tant, res millor que els canons per a explicar aquesta "relació". Esperem que tant la pinacoteca, amb retrats de monarques catalans, com algunes peces d'alt interès històric, com el "pedrenyal" català, entre d'altres, no surtin de Catalunya.
Tot i que qualsevol iniciativa destinada a fomentar la pau és del tot lloable, no s'entén perquè les institucions catalanes deixen escapar un patrimoni museogràfic que és de la ciutat de Barcelona en particular, i del poble català en general.
Molt ens temem que es perden moltes peces -armes, uniformes, banderes i mapes-, que són part de la nostra història i que podrien fer un molt bon servei en el Museu d'Història de Catalunya, o en altres, i per què no, en un possible museu d'Història Militar de Catalunya, que també en tenim.
Ara que s'està refent la memòria històrica, per exemple, amb la publicació d'obres sobre la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, sembla que es vulgui amagar que la guerra, i tot el que aquesta comporta, es part integral de la nostra història, com ho és de la de la resta de pobles del món.
Aquest fet, per molt horrible que sigui, és una part molt important de la història de la humanitat. Voler amagar-lo és un exemple de cinisme i d'obscurantisme històric. La història té episodis lletjos, amagar-los no farà que aquests desapareguin, però ens farà intel·lectualment més pobres.
Article publicat al CEEC el 5 de juny de 2008
Vincle: 11setembre1714
03 de setembre 2008
Sicilunya
Qualsevol semblança dels actors que intervindran en el següent escrit no és pura coincidència:
Vint-i-tres anys tenint un president amb l’obsessió malaltissa de voler-nos encaixats dins d’un altre país.
Quatre anys amb un president, àlies el salvaespanyes, obstinat a reformar el país veí.
Socis de govern o la comèdia dels horrors amb vots en blanc, vots nuls, sís crítics, abstencions, i tot plegat amanit amb un no com a traca final forçada i a corre-cuita.
Caps d’oposició fent manetes d’amagat amb el país veí per carregar-se tot el que el que un Parlament ha aprovat.
Dos anys amb un president absent o, si hi és, no sap i/o no contesta.
Socis de govern enxampats in fraganti en una romàntica vetllada amb una ministra espanyola en un confortable hotel de Vilanova i la Geltrú rifant-se l’economia de tot un país.
Aquest no és el càsting d’una nova entrega d’El Padrino. Aquests personatges són els qui fa trenta anys que tenen el nostre futur a les seves mans.
Atès això; atès el poc nivell ètic, humà i nacional amb què s’ha caracteritzat la política al nostre país, i ateses aquestes formes més pròpies d’una pel·lícula de cinema negre sicilià adoptades en els últims anys, escau convenir que fins que no renovem l’actual classe política i dignifiquem la nació, el nom que més bé resumeix l’actual desori a on ens han abocat no pot ser cap altre que el que millor defineix allò amb què han convertit el país: Sicilunya.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
02 de setembre 2008
Ser o no ser espanyols
El 27 de novembre de 1851, en un discurs pronunciat al Congreso de los Diputados, el general Joan Prim afirmava: "Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son, dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía". El 1863, Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona (òrgan de premsa de la gran burgesia barcelonina), assegurava que "existe un punto en el mapa, llamado Madrid, donde se resuelven los destinos de unas colonias, que tienen por nombre España. Verdadero país de Jauja, aquella afortunada metrópoli, todos los colonos hemos de contribuir a las comodidades y bienestar, a la prosperidad y ventura de sus afortunados habitantes [...]. Para colonos, demasiado bien se nos trata". I el 1878 el mateix Mañé llançava un nou retret als polítics espanyols: "¿Nos consideran Uds. como país conquistado y con derecho a imponernos con el número, que es la fuerza, la voluntad? En este caso no exijan de nosotros correspondencia fraternal. Ésta es la cuestión y no otra". Tant és així que el 1893 el modernista Alexandre Cortada constatava que "la fatalitat ens ha fet caure dintre d'un Estat en el qual ni ens hi trobem bé ni ens hi hem pogut fondre mai amb els altres pobles i regions que el componen".Malauradament, massa sovint l'egoïsme resulta més poderós que totes les evidències històriques. A les orelles dels oligarques catalans, encara ressona la declaració breu i contundent de la Comissió de Fàbriques de l'any 1836: "Qué sería, pues, si todas las demás provincias de España no quisieran consumir ningún género catalán, lo que harían sin duda, si la Catalunya se declarase independiente".
Tal com assegura mossèn Armengou a Justificació de Catalunya, "el gran responsable de totes les dissorts de Catalunya, des de Casp fins a la fi del món, som i serem nosaltres, els catalans".
Oriol Junqueras
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dissabte, 30 d'agost del 2008
27 d’agost 2008
L'ex-ministre d'afers europeus britànic (Denis McShane) a favor del dret a l'autoderminació dels catalans
Entrevista a la ràdio France Inter (27 d'agost del 2008, 8.40h) (minut 10:30 aproximadament)
El Sr. Denis McShane, ex-ministre britànic per Europa amb Tony Blair, ha estat entrevistat a la ràdio francesa France Inter sobre la situació creada arran de la invasió russa de Geòrgia. En el torn de preguntes per parts dels oients, ha fet exactament la següent reflexió:
Transcripció original en francès:
"On est d'accord que les peuples baltes ont le droit à leur pays, les georgians aussi ont le droit à leur pays, l'Espagne ont le droit à dire que les catalans et le Pays Basque restent partie de l'Espagne jusqu'au moment que les peuples là decident entièrement. On n'utilise pas maintenant, 20 ans après la chute du mur de Berlin, l'invasion, j'insiste, terrestre, aérienne et navale."
Traducció literal al català:
"S'hi està d'acord en què els pobles bàltics tenen dret al seu país, els georgians també tenen dret al seu país, Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc segueixin sent part d'Espanya fins al moment en què aquests pobles ho decideixin totalment. No s'utilitza pas ara, 20 anys després de la caiguda del mur de Berlín, la invasió, insisteixo, terrestre, aèria i naval."
21 d’agost 2008
El repte de conquerir Jaume I
Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van fer mèrits significatius per formar part de l'imaginari col·lectiu i per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat únic de Jaume I, el Conqueridor. Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.
Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.
Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".
Recuperar el rei
El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".
En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".
Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".
El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".
Gemma Aguilera
Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008
14 d’agost 2008
Catalunya Acció a la Universitat Catalana d'Estiu
UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU
Presentarà l’acte la sra. Daniela Grau
Consellera de Catalunya Acció a la Catalunya del Nord
"COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA"
Conferència a càrrec del sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
Dilluns, 18 d’agost del 2008, a les 17.30h
Prada de Conflent
Presentarà l’acte la sra. Daniela Grau
Consellera de Catalunya Acció a la Catalunya del Nord
"COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA"
Conferència a càrrec del sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
Dilluns, 18 d’agost del 2008, a les 17.30h
Prada de Conflent
12 d’agost 2008
Els dilemes dels estrets de pit
Els països que pateixen una situació colonial sovint viuen situacions que ratllen els límits del que hauria de ser una bona salut psicològica. En una situació colonial com la nostra, deixar el país a mans d’uns polítics que no passen de ser uns estrets de pit quan el que caldria són dirigents de caràcter és, com a mínim, temerari. I és que veient l’actual reacció del Parlament de Catalunya davant del saqueig espanyol, algú sensat encara s’estranya que ens hagin dut on som ara?Per començar, han passat trenta anys abans que l’estat espanyol es dignés a fer públiques les balances fiscals. I les publiquen, a sobre, amb la fatxenderia de reduir les xifres d’aquest saqueig calculat que apliquen sobre aquest territori que amb gest sorneguer anomenen com a “los judíos de la Península”. Ben mirat, però, quin lladre professional gosaria reconèixer en públic la magnitud del seu propi delicte i pretendre restar-ne indemne?
Sigui com sigui, i davant d’unes xifres que igualment provocarien una fractura diplomàtica severa en qualsevol país europeu, aquí, a Catalunya, no fan trontollar cap període vacacional de la nostra classe política ni provoquen cap conflicte diplomàtic rellevant més enllà de quatre exabruptes que, entre nosaltres, formen part del joc.
Un cop arribat el moment de revisar el finançament –la pirateria, de fet-, arriba també el moment en què la nostra caduca classe política surt a la palestra fent el posat del milhomes que intenta impressionar l’atracador que l’ha robat durant trenta anys gràcies a la seva complicitat.
I ja tenim el conseller Castells traient pit i liderant una pretesa unitat política. Una pretesa unitat política protagonitzada precisament pels mateixos partits que durant trenta anys han silenciat, ben units també, el saqueig permanent que patia Catalunya. Quan la política es confón amb el cinisme, el resultat és la dramàtica situació econòmica a la qual ens han abocat.
Ara tot són presses perquè el cabdill d’aquest exèrcit de sangoneres que és Espanya comparegui a Madrid a donar unes suposades explicacions que ajudin a calmar els nostres polítics. Doncs bé, pel bé de Catalunya són vostès els qui han de comparèixer davant de tot el poble de Catalunya a donar explicacions de per què ens condemnen a conviure forçosament amb el país que està hipotecant el futur dels nostres fills!
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i respondre pels trenta anys sense haver trencat definitivament amb Espanya.
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i donar la cara per explicar per què, durant trenta anys, han permès que arribéssim a l’actual situació d’emergència nacional. Una broma, la seva, sí, la de no haver volgut trencar definitivament amb l’estat espanyol, que ens costa als catalans més de 20.000 milions d’euros anuals de saqueig.
I senyors, qualsevol persona amb dos dits de front convindrà amb mi que les bromes de mal gust ja han durat massa.
Catalunya no mereix uns polítics a qui ni se’ls cau la cara de vergonya quan han de pagar una hipoteca per construir una obra pública com la línia 9 del metro de Barcelona.
Catalunya no mereix una classe política que ha permès un col·lapse econòmic perpetrat durant tres dècades.
Catalunya no mereix un Parlament de fira que juga al poli bo i al poli dolent amb els seus companys de Madrid. És que algun català il·lús encara creia que els mateixos partits que han silenciat aquest saqueig serien els mateixos que farien esmenar-lo? Siguem seriosos, que estem parlant de Catalunya.
Els estrets de pit no volen trencar amb Espanya, sinó pactar-hi trenta anys més.
Els estrets de pit no tallen amb els saquejadors, hi negocien.
Els estrets de pit no projecten Catalunya a Europa, la redueixen a Madrid.
Trenta anys saquejats i ja ho veuen, al Parlament només hi hem tingut una colla d’estrets de pit!
Com veiem, aquests dies a Catalunya encara hi queden estrets de pit a qui els plau de fer-se el milhomes tot i que ja no tenen arguments sòlids i raonats per no defensar l’urgent i necessari trencament amb Espanya. Però hi ha molts més homes i dones amb caràcter i amb sentit polític que estan disposats a escriure la pàgina més gloriosa de la història d’aquest país. Homes i dones sense l’actitud d’esclau pròpia dels estrets de pit. Homes i dones que pensen, parlen i actuen amb visió d’Estat. Homes i dones disposats a encarar-se amb saquejadors, trilers, pispes i col·laboracionistes varis. Homes i dones que no permetran –no permetrem- que ningú torni a hipotecar Catalunya durant trenta anys més.
La Catalunya de la contemplació i de parar la galta s’ha acabat. És hora que fem passar Catalunya a l’acció. L’hora de redreçar el futur i la prosperitat d’aquest país. L’hora de posar fi a tants anys d’espoliació, d’insults, d’agressions i d’infàmies. L’hora de retornar-li a aquest país el prestigi, el nivell i el caràcter que li és propi. Perquè Catalunya no necessita que cap país decideixi per ella ni li faci d’intermediari.
Però per tornar a dibuixar Catalunya com a nou estat europeu només hi ha una condició, que és la que ens defineix als homes i dones que formem part de Catalunya Acció: determinació, sentit polític d’Estat, seguretat en nosaltres mateixos, convicció i –crec que no cal recordar-ho- no ser ni de bon tros un estret de pit.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
31 de juliol 2008
Hipoteca Espanya
- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m’han cobrat erròniament 180 euros.- Ah no! No és un error. És la seva comissió de la hipoteca Espanya.
- Però si jo no l’he pas demanada!
- No, no cal demanar-la. Li assignem automàticament pel sol fet de ser titulat de la llibreta Catalunya.
- Automàticament? Però, quins avantatges tindré doncs?
- Ui, moltes! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària! Amb els seus diners es podrà, per exemple, es podrà regalar ordinadors portàtils als titulars de la llibreta Extremadura o peatges als propietaris d’un compte Castella.
- Però si jo en tinc, d’ordinador portàtil! I he de pagar totes les autopistes cada cop que viatjo! I per a mi, què hi haurà?
- Per a mi, per a mi…au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 euros al mes, home!
- Que no em ve de...però…i doncs ho estem pagant tota la meva familia? La meva dona? Els meus dos fills?
- Sí, sí, és clar, tots els titulars.
- Però això…això són més de 700 euros al mes! És una vergonya!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo, sí, és un escàndol. Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que ja n’estic tip i que penso canviar de banc! Au, bon dia, senyor!
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.
30 de juliol 2008
Trilers, pirates i lladregots de barri: aigua!!!
En els últims trenta anys hem tingut polítics que ens han acostumat més a la xerrameca que a les paraules. Per això no és estrany que en aquest país enraonin i parlin més clar i català certs sectors de la societat en comptes dels dirigents de fira que tenim instal·lats al Parlament de la nació. És una conseqüència més de tenir simples gestors de la colònia en comptes de veritables polítics amb visió d’Estat.Aquests pseudodirigents no són més que vulgars encantadors de serps disfressats de polític. Perquè, quin polític de quin país seria capaç de deixar-se-les engaltar durant trenta anys i a sobre voler-se fer passar com el més gran negociador de la història? Durant trenta anys s’han dedicat a viatjar a Madrid i tornar dient-nos que havien aconseguit tants o quants milions d’euros, i ens venien aquest suposat èxit com a el fruit de les seves hàbils negociacions. El que no ens dien mai, però, és que només havien pactat una part miserable dels més de 19.000 milions d’euros anuals (xifra que continua creixent) que Espanya saqueja als catalans. Com poden veure, qui tracta amb trilers encara pretén fer passar com a un èxit el fet de no denunciar-los.
Vista la situació actual, l’economista Xavier Sala i Martín, en una entrevista a TVE3 deia sense pèls a la llengua, com ha de ser, el que cap polític d’aquest país no vol dir. I això que l’actual crisi econòmica a Catalunya és doble: d’una banda per la mateixa crisi mundial; però, a més, incrementada doblement per la sagnia fiscal per la pèrdua de més de 19.000 milions d’euros que els catalans treballem i suem, però que s’emporten els espanyols en el seu particular concepte del que és la solidaritat. La solidaritat del triler, és clar.
En l’entrevista, el prestigiós economista afirma que, vista la nul·la voluntat de l’estat espanyol de complir una llei orgànica (l’Estatut) que ells mateixos van aprovar, “en comptes d’enviar negociadors el que haurien d’enviar són els Mossos d’Esquadra per fer complir la llei”. I, tot seguit, afegeix: “en aquest país quan ets un ciutadà estàs obligat a complir la llei, però quan ets al govern te la pots ‘passar pel forro’ amb una excusa tan estrambòtica com el fet que hi ha crisi”. I és per això que apunta: “si jo li digués al govern, com que hi ha crisi aquest any no pagaré els impostos, incomplint la llei, segur que m’enviarien els Mossos d’Esquadra i em posarien a la presó”.
Afegeix l’eminent professor de Columbia que “no entenc per què el govern espanyol es pot permetre el luxe de dir ‘aquest any no compliré les lleis’”.
Pel que fa al sistema de finançament, Sala i Martín afirma: “el sistema actual de finançament no és ser solidari, és una presa de pèl”. Més endavant, es pregunta com és que “el govern espanyol diu que els catalans són solidaris i al mateix temps admet que paguen més del que els toca, però reconeix que ja li està bé que continuï sent així”.
Entre d’altres causes de l’actual crisi econòmica, Sala i Martín no dubta a acusar el govern espanyol de la seva excessiva “dependència del sector de la construcció, que s’hauria d’haver diversificat abans”.
Com poden veure, un economista de prestigi, en Xavier Sala i Martín, traient el pit que cal davant d’aquesta colla de trilers professionals que és el govern espanyol.
Mentrestant, Catalunya observa amb preocupant inquietud la comparsa de pseudodirigents catalans que ens venen com a èxit el fracàs històric de no haver trencat definitivament amb aquest estat de trilers que, ajudat per llur silenci i complicitat, arruïna aquest país a marxes forçades. I ni la penosa situació econòmica dels milions de catalans espoliats anualment no els fa ni plantejar-se la necessària decisió de trencar definitivament amb Espanya i marxar d’una vegada d’aquest cau de pirates d’aigua dolça.És tan triler el qui entabana els vianants a peu de carrer i els saqueja les butxaques com el qui, bo i coneixent el furt que s’està cometent davant dels seus ulls, ho calla, ho silencia i no ho atura de soca-rel. I això és, agradi o no sentir-ho, el que ha passat en aquest país durant trenta anys, i ara en paguem les conseqüències.
I, senyors, entre trilers, pirates, lladregots de barri i els seus fidels apuntadors, potser ja és hora que entre tots plegats ens plantegem seriosament d’alçar la veu i posar cadascú al seu lloc, començant per recordar-los que l’única via capaç de redreçar la prosperitat catalana passa inevitablement per trencar definitivament amb Espanya amb evident urgència.
I per fer-ho, i només per començar, res més oportú que entre tots plegats ens apropem als trilers i els diguem ben fort la paraula màgica que els foragita com conills: aigua!!!
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
29 de juliol 2008
Recorda, català, que...
Recorda, català, que...Un Estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat política, mentre que al seu interior romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.
Cap partit d'un poble sotmès a un estat plurinacional no pot, lògicament, titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s'oposi al domini i sobirania d'aquell Estat.
L'Estat pot rendir el màxim de justícia i d'equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d'un ambient geogràfic homogeni; d'un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d'una Pàtria natural definida. En resum: d'una nació.
Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.
No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món.
Daniel Cardona Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)
17 de juliol 2008
Balances fiscals: els nostres polítics ens exigeixen unitat...per pidolar?
La crisi de lideratge polític que afecta Catalunya continua “amb sense aturador”. L’últim numeret ens l’ofereixen els nostres polítics amb la recent notícia de les balances fiscals publicades per l’estat espanyol.Davant de les xifres totalment esbiaixades donades a conèixer pels mateixos que ens saquegen any rere any i que l’únic que fan és fer-nos creure que encara ens queixem per vici, els nostres polítics apareixen al Parlament demanant-se entre ells de restar units per demanar justícia.
Com es pot demanar justícia a un país de lladres que del robatori en diu solidaritat?
De debò es pensen els nostres polítics que els de Catalunya Acció som tan innocents com per deixar-nos reduir en un estat de lladres com és l’estat espanyol?
El que està quedant palès amb tot aquest afer de les balances és la manca absoluta de voluntat de trencar definitivament amb Espanya. D’arguments, molts, però de declaracions d’intencions de trencar amb aquest país de lladres i d’acabar amb aquesta sagnia fiscal que empobreix Catalunya, cap ni una.
La darrera sessió del Parlament ha estat digna d’una comèdia italiana. Com qui juga a fer-se l’important bo i fent creure que domina la situació, els nostres polítics s’han demanat entre ells de mostrar-se units.
Unitat…per a què?
Unitat per anar a pidolar a qui et roba?
Unitat per demanar clemència al teu propi maltractador?
Unitat per raonar amb qui t’ha demostrat no sap què és el diàleg?
Unitat per anar a Madrid tots junts amb posat de xai camí de l’escorxador?
Senyors, siguem seriosos i actuem amb el sentit polític que Catalunya exigeix als representants del nostre país, si us plau.
A un lladre no se li demana res: se’l jutja i trenques amb ell.
A un maltractador que t’insulta no se li demana clemència: se li planta cara sense complexos, se l’assenyala amb el dit i se’l mira directament als ulls.
A un sord vocacional no se li pot exigir diàleg: necessita que se li parli clar i català.
És lamentable observar com la nostra classe política sempre pensa, parla i actua talment com si fos un esclau que només aspira a presentar-se davant de l’amo a reclamar una mica més de l’amor que es nega a donar-li.
Després de trenta anys així, algun català de bona fe encara pot confiar que aquesta mateixa gent sigui la que algun dia s’atreveixi a tractar d’igual a igual amb Espanya, tal com ha de ser, i no pas amb aquesta actual actitud de víctima davant del botxí?
Diguem-ho clar i diguem el que els nostres polítics no accepten de reconèixer públicament, perquè si ho fessin perdrien el mínim crèdit que encara els pot quedar:
- Si existeix el dèficit fiscal, a part de ser per la vocacional condició de lladres de l’estat espanyol, és perquè durant trenta anys els polítics catalans ho han consentit.
- Si després de la restauració borbònica, mai no hem tingut concert econòmic és perquè els polítics catalans no han estat (volgudament) capaços de lligar-lo quan convenia fer-ho.
- Si després de trenta anys en aquest país paguem peatges a les autopistes és només perquè els polítics catalans així ho han permès.
- Si en ple segle XXI la nostra nació encara no ha tingut un veritable TGV que articuli el nostre territori i el connecti amb la resta d’Europa, només és perquè durant trenta llarguíssims anys els polítics catalans s’han estimat més assegurar-se que hi hagués un AVE Madrid-Sevilla a canvi de mantenir les seves poltrones uns anys més.
- Si en ple segle XXI una capital d’estat, Barcelona, es queda sense llum en plena temporada turística, el seu aeroport, els seus trens i les seves infraestructures són pitjors que les de qualsevol república bananera és, ras i curt, perquè durant trenta anys els nostres polítics ens havien fet creure que això era el país de les meravelles mentre ells callaven la magnitud del robatori continu al qual han sotmès la nació catalana.
- I, finalment, si avui, en ple segle XXI, després de trenta anys de la mort del genocida Franco, i després de la restauració del seu successor nomenat a dit, el monarca Juan Carlos I, avui Catalunya encara és una simple colònia espanyola, és perquè els nostres polítics no han passat de comportar-se com a vulgars pidolaires quan el que necessitava el país és dirigents de caràcter per recobrar el sentit polític i el caràcter vencedor amb què cal sortir quan hom aspira a fer-se respectar.
La regeneració de Catalunya només començarà quan entenguem que cal jubilar aquesta classe política que ha actuat com a col·laboracionista de l’estat espanyol, i que ha dut Catalunya a una regressió econòmica i política sense precedents en els trenta anys en què hem estat a les seves mans.
L’espectacle que ens tornen a oferir ara els polítics catalans representa tornar a enganyar els catalans de bona fe i fer-nos actuar a tots novament com la víctima que demana que el seu maltractador deixi de maltractar-lo. Un cop més, fer-nos perdre el temps a tots plegats, marejar la perdiu i podrir encara més la ja malmesa situació actual.
No necessitem pidolaires. Necessitem homes i dones amb el sentit polític que l’actual urgència nacional exigeix.
No necessitem buròcrates ni grisos gestors de la colònia. Necessitem homes i dones que actuin amb visió d’estat.
Que no s’equivoquin, doncs, amb la gent de Catalunya Acció, perquè a nosaltres no ens prendran el pèl els mateixos que han callat i han consentit durant trenta anys.
Perquè nosaltres sí estem disposats a regenerar aquest país i a fer-ho sense que ens tremoli el pols. I tot, només, amb una finalitat: retornar-li a Catalunya el respecte, el prestigi i el reconeixement en forma del nou estat català que, els agradi o no, pensem tornar a dibuixar al mapa d’aquesta nostra vella i estimada Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
10 de juliol 2008
Declaració de Catalunya Acció i dossier Vauban enviats als memnres de l'ICOMOS (UNESCO)
En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.
DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ
Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.
Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:
Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.
Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.
Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:
-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.
El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :
- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.
Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?
- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.
- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.
- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.
Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.
Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord) 
A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.
Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco
25 de juny 2008
La anormalització lingüística
Com es pot normalitzar la llengua d’una nació sense estat? La resposta és senzilla: no es pot.Fa anys que en aquest país van vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és enganyar la gent.
En aquesta espiral de voler-ho normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és que encara es pot atiar més.
Així, hom arriba a considerar “normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar “normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es tractés d’una joguina vella trobada a la cambra dels mals endreços.
I és que no hi ha res millor que passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de normalitat, res.
Si en aquest país totes les energies a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?
Després de trenta anys empassant-nos aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja no caldrà fer-ho.
I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
24 de juny 2008
Encaixisme pujolià a Londres
Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir a Londres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordar als catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", que Catalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, que la investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i dels perills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevol altre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la seva intenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés un cop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si alguna cosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i al món i NO a Espanya.
Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalans recordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altres patriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar a Anglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquest nou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat per les seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni una sola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesa la flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant la llarga nit franquista. Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot el discurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà! I ni una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriem dir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteu que alguna cosa falla?
Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitem una entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unit ja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot, necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o és Catalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer. Espanya? No em feu riure. De fet, estem en una entitat que ha estat, i encara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encara ens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hi va arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i a valorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, una llibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sud d'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa per insultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament com psicològicament qui n'és desafecte.
I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, a Europa, a Amèrica, o al món sencer. Allà on hi hagi un català, hi haurà qui defensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctons o catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menys català, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat original que tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frase vostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massa ofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè els anglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al Regne Unit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més gran d'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on la gran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de la terra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigració sigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenen les eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costums britànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i a contracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans.
Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, més val que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avall per Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitat ja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mà i que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniu l'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja ho va dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com un dels grans traïdors a Catalunya".
Jordi Margalef i Turull
Catalunya Acció Regne Unit
24 de juny del 2008
17 de juny 2008
Balanç de la campanya contra els insults d'Air Berlin i els seus col·laboradors
Catalunya Acció vol felicitar tots els catalans que han participat en aquesta campanya des dels diferents territoris de la nostra nació per la intensitat i contundència de la resposta.Com a resposta als insults i menyspreus rebuts per part del Director General d'Air Berlín s'han enviat 34.191 emails a cadascun dels 10 responsables de la companyia, des del dilluns dia 9/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 341.910 emails tramesos a Air Berlín.
Com a resposta al partit dels Ciudadanos per pretendre defensar l'actitud d'Air Berlín al Parlament del Principat de Catalunya s'han enviat 22.217 emails a 5 adreces del partit (una d'elles al Grup Mixt del Parlament), des del dimecres dia 11/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 111.385 emails tramesos al partit dels Ciudadanos.
17 de juny de 2008
12 de juny 2008
Llengua i Estat, sempre amb moral de victòria
Catalunya Acció presenta el divendres 13 de juny, a les 8 del vespre, a Borredà, la conferència que amb el títol LLENGUA i ESTAT, us ofereix el programa d'acció necessari per afrontar amb èxit aquestes dues qüestions indestriables.La conferència anirà a càrrec dels ponents:
Sra. Maria Torrents, consellera de Catalunya Acció.
Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.
12 de juny de 2998
11 de juny 2008
Contra l'ofensiva, contundència catalana!
REACTIVADA LA CAMPANYA DE CATALUNYA ACCIÓ COM A RESPOSTA AL DIRECTOR D'AIR BERLIN PEL SEU MENYSPREU A LA NACIÓ CATALANA!Catalunya, quan deixa de comportar-se com un esclau i passa a l'Acció, esdevé imparable.
Catalans!, si us pensàveu que en aquest país tothom amagava el cap sota l'ala,si crèieu que en aquest país ja ningú no tornaria a dignificar la nostra catalanitat,si mai heu pensat que ningú ens defensava d'aquells que volen reduir-nos a una simple colònia......sapigueu que la gent de Catalunya Acció estem aquí per anunciar-vos que ha arribat l'hora de plantar cara i tornar-li a Catalunya el coratge que necessita.
La Catalunya emergent és aquella Catalunya que no s'arronsa, que no demana perdó per existir, que està orgullosa de sí mateixa.
La Catalunya imparable que està naixent serà imparable perquè creiem en nosaltres mateixos.
Que sàpiguen des d'ara tots aquells que col·laboren amb els qui volen reduir-nos que la nova Catalunya que s'està dibuixant és la Catalunya de la confiança en nosaltres mateixos, la del coratge, la dels catalans lliures i la de tots aquells que ja no estem disposats a apostar per cap altre projecte perdedor que no sigui la del nou Estat Català que no podran evitar.
Passa a l'Acció i activa't per Catalunya!
Accedeix immediatament a la pàgina principal de Catalunya Acció i demostra'ls de quin peu calcem els catalans amb tot aquell que s'atreveixi a trepitjar-nos!
11 de juny de 2008
Més de 160.000 emails bombardejant les bases del racisme anticatalà
La gent de Catalunya Acció ho tenim clar: allà on els dirigents del nostre país callen i consenteixen, el poble de Catalunya sempre ens trobarà a nosaltres passant a l'acció.Insultar Catalunya mai no ha de sortir de franc. I així és com la campanya que Catalunya Acció ha engegat contra les infàmies que Air Berlín s'ha atrevit a abocar sobre els catalans, és un èxit que demostra que, com deia, insultar els catalans ja mai més no sortirà de franc a ningú.
Un cop més, la resposta dels catalans ha estat exemplar, demostrant que ningú té dret a qüestionar i impedir la nostra existència.
I mentre aquí hi ha mitjans de comunicació agenollats al servei de l'estat veí, la premsa internacional es posiciona favorablement per una qüestió, la nostra, que amb la independència canviarà el curs d'Europa.
Enllaç directe a la campanya: http://catalunyaaccio.org
11 de juny de 2008
09 de juny 2008
Catalunya Acció ja va avisar: aquests no són els polítics de la independència
Tot el que des de Catalunya Acció fa temps que venim dient s’està complint. L’últim triomf de l’ambaixador del socialisme espanyol, Joan Puigcercós, dins d’Esquerra Socialista de Catalunya, ha deixat amb cara de badoc a més d’un català de bona fe.El fet, però, és que aquesta guerra despiatada per fer-se amb el timó del que un dia va ser ERC ha estat de les bones. Un rosari de candidatures amb una única odre: dividir i afeblir qualsevol vot partidari d’un front nacional dins d’ERC. Una jugada que, certament, ha donat els seus fruits i que ha aconseguit perpetuar al capdavant d’ERC als mateixos que van fer-li perdre 350.000 vots en les darreres eleccions espanyoles.
Per a nosaltres, però, i més concretament per qui els escriu, aquest resultat no representa cap novetat que no preveiéssim. Només obervant la manera d’actuar dels dirigents polítics catalans en els últims trenta anys n’hi ha prou per tenir molt après de quin peu calça cadascú. Les darreres primàries a ESC no han fet sinó constatar novament tot el que fa temps que des de Catalunya Acció diem al poble de Catalunya: aquests no han estat mai els qui faran recuperar la independència de la nació.
Un cop més, i tal com hem dit sempre, queda en evidència la realitat d’una classe política completament allunyada d’una població que reclama una fermesa nacional que cap partit, ni CiU ni ESC, està disposada a oferir-los.
Un cop més, i tal com hem dit sempre, es constata la fi imminent d’un període capitanejat per una classe dirigent que, a la vista està, ha girat l’esquena a la veu d’un poble. La veu d’un poble que, malgrat ells, no es cansarà mai d’exercir els seus drets sense haver de demanar permís a cap amo.
I tot això, és clar, tenint clara la premissa que ens mou: deixar de banda l’actual inoperància política i fer que Catalunya passi a l’acció.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
9 de juny de 2008
02 de juny 2008
Conferència de Catalunya Acció: Estat, prosperitat i benestar.
CATALUNYA ACCIÓ us convida a l’acte"Estat, prosperitat i benestar"Barcelona, dimecres 4 de juny del 2008 a les 19.30h.Presentarà l'acte Sr. Miquel Esteba. Economista. Empresari i ex-alcalde de Figueres.
Sr. Josep Castany. Conferència: "La mentida del nou finançament”(El que no expliquen els nostres representants polítics)Director General de Catalunya Acció. Tècnic comercial.
Sr. Oleguer Brustenga. Conferència: "L’empresa catalana: l’eina per a conquerir el món"Conseller de Catalunya Acció. Llicenciat en Administració i Direcció d'empreses. Gerent de banca d'empresa.
Sr. Àngel Làzaro. Conferència: "Innovació i emprenedors: la llavor de la prosperitat”Membre de Catalunya Acció. Llicenciat en Farmàcia. Enginyer Tècnic Industrial Químic i MBA per ESADE. Empresari i emprenedor en el món de les noves tecnologies i la biotecnologia.
Sr. Santiago Espot. Conferència: "L'aptitud econòmica dels catalans en el segle XXI”. President Executiu de Catalunya Acció. Director Internacional de Vendes i escriptor.
Lloc: Sala d’actes del Centre Cívic Fort PiencC/ Ribes, 14 - Barcelona
Catalunya Acció, 2 de juny de 2008
24 de maig 2008
La balcanització de França, i embolica que fa fort!
El quin és un dels països més genocides d’Europa, França, està vivint darrerament debats que s’atreveixen a qüestionar fonaments fins ara sagrats d’aquest país d’inquisidors.Els últims episodis viscuts a l’Assemblea Nacional, on el diputat Mach s’atreví a pronunciar per primer cop a la història uns mots en la llengua nacional de Catalunya, o també la recent proposta de l’UMP de reformar la Carta Magna francesa a fi de poder-hi incloure un reconeixement a les altres llengües que es parlen al país de la gallina, suposen l’aparició d’un debat que, interessadament i amb absoluta premeditació, s’ha esquivat tant com s’ha pogut per part de l’aparell genocida francès.
L’informatiu que France Info ha emès aquesta tarda és el millor retrat de la psicologia del colonitzador, del genocida i de l’exterminador de nacions. L’emissió, en la qual s’ha informat dels esdeviments esmentats més amunt, ha donat també veu a l’opinió que els oients que, via internet, han expressat sobre la possibilitat de reformar la constitució del país de les gallines per a reconèixer-hi allò que ells titllen mofèticament de “llengües regionals”.
D’opinions, com a tot arreu, n’hi ha hagut per a tots els gustos. Hi ha, però, un denominador comú que no s’escapa ni en la mentalitat genocida francesa ni l’espanyola. Aquest denominador comú és el tret fonamental que defineix els pobles colonitzadors, l’ànima dels qui justifiquen un genocidi tant –o més- gran com ho va ser el nazisme per amagar la catedral de farses i mentides amb què han forjat la seva artificial història. I és que el colonitzador és, en essència, un genocida nat i, com a tal, a més, se ne n’orgulleix.
Enmig de correus electrònics que molts oients han fet arribar encoratjant la iniciativa (correus que, sigui dit, provenients bàsicament de bretons, catalans, bascos, occitans i corsos), no han faltat aquells missatges tant típics de poc originals que són. I, entre aquests, finalment, el missatge que més bé defineix la perversió moral del colonitzador: “si finalment es reforma la constitució per reconèixer les llengües regionals, això obrirà les portes a la balcanització de França”. I embolica que fa fort!
Normalment, el colonitzador està tan capficat en assegurar-se al mil·límetre la seva tasca genocida, que oblida la seva pròpia natura: haver renunciat a l’ètica humana per esdevenir una màquina de llaurar el cel amb sang al·liena.
I és que, si només per intentar reconèixer que al país de les gallines també s’hi parlen altres llengües a part de la seva ja tremolen per una suposada balcanització de França, hem de convenir que en el fons saben que actuen com si fossin la gran Sèrbia? Evidentment, sí.
Els diputats i dirigents polítics rossellonesos i nord catalans farien bé de no caure al parany de refiar-se gaire aviat de les fosques intencions dels polítics parisencs francesos. Perquè una cosa és donar un reconeixement a les mal dites llengües regionals, i una altra és donar-los plena oficialitat. I aquesta darrera cosa, que és la que posaria al català a un nivell de plena igualtat respecte del francès a la Catalunya Nord, és el que encara esperem asseguts.
Que no es deixin enganyar, doncs, els nostres polítics, ni es deixin enlluernar per quatre focs d’encenalls, per quatre paraules boniques al més pur estil ZP ni per quatre rètols en bilingüe a Perpinyà i para de comptar.
No perdin el temps com han fet els polítics sud-catalans durant trenta anys intentant reformar Espanya. Vist el temps i les energies perdudes al sud, seria lamentable observar ara com els polítics nord-catalans cauen al parany de voler-se erigir com a reformadors de França, l’imperi d’uns gallines que a la mínima ja es creuen balcanitzats! Perquè, entre tots plegats, i després de tres-cents anys, encara no han après a desconfiar de la natura perversa amb què actuen aquests dos països?
Senyors, si bé és cert que de mica en mica s’omple la pica i que no hi ha d’haver cap dia –cap ni un- en què no s’hagi de treballar pel que sigui, encara que ens sembli poc, crec que ja és hora que entre tots plegats pensem a dibuixar per nosaltres mateixos el nostre futur, i fer-ho com a poble independent de pensament i d’acció, com a poble que només serà lliure quan aprendrem a actuar, ja des d’ara mateix, amb la seguretat de saber-nos vencedors només si realment actuem i pensem sense deixar-nos influir per cap país que s’atreveixi a fer-nos d’intermediaris del nostre destí. I és que, si volem tornar a ser independents, per quina raó hem d’actuar encara amb complexe d’esclaus?
Prou de voler-nos reduir a reformadors d’uns estats genocides. És hora d’actuar com a catalans, és a dir, autònomament, sense injerències, sense intermediaris i sense tuteles. Perquè la independència comença des del dia en què comencem a actuar per nosaltres mateixos, digui el que digui el veí.
Malbaratar energies a reformar la constitució espanyola?
Malbaratar engergies a reformar la constitució francesa?
Celebrem els petits canvis que ens són favorables, però tinguem sempre present com actuen França i Espanya, com són realment, i no caiguem en comportaments que puguin fer-nos actuar com a il·lusos o innocents.
Quan el moment de decidir serà arribat, no s'hi valdrà a tremolar el pols: o condemnem, com ara, a Perpinyà a ser la regió més pobra del sud de França, o li retornem l'esplendor de ser la gran capital i motor econòmic del nord de Catalunya.
Concentrem les nostres energies únicament a pensar en qui hem de pensar: només en nosaltres i només per nosaltres.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
24 de maig de 2008
07 de maig 2008
Josep Huguet redueix el Govern català a un "govern regional"
El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, redueix el govern català a "govern regional" en unes declaracions fetes al diari Regió 7 diumenge passat. La informació explica que el conseller ha enviat una carta per demanar una reunió amb el president de Pirelli, Marco Tronchetti, i parlar sobre el futur de la fàbrica al Bages. La notícia inclou declaracions d'Huguet comentant aquesta carta i parlant sobre la possibilitat que José Montilla porti personalment les negociacions amb Pirelli. Huguet acaba confirmant que té previst reunir-se amb el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, perquè des de Madrid es pressioni el Govern italià i assegura que "aquesta ja és una qüestió d´estat i el ministeri tindrà més força que el govern regional". 7 de maig de 2008
05 de maig 2008
Catalunya Acció: la Catalunya que ja ha decidit
Imatge del darrer acte de Catalunya Acció a Berga. Regidors de Guernika parlaren amb Catalunya Acció ... i naturalment parlarem d'Independència! Això no hi ha qui ho pari. L'Espanya imperial té els dies comptats i els "españoles con mando" ho saben!---------------«el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?»
«No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. És la nostra hora! és l’hora del futur de Catalunya».
02 de maig 2008
Catalunya Acció a Berga: una nova estratègia independentista
Divendres 2/maig/2008 20.30 h Sala d'actesdel Convent de Sant Francesc
Plaça de Sant Francesc, s/n - Berga
Conferència:"Una nova estratègia independentista" per Santiago Espot, president executiu de CA.
Una hora abans, el mateix Santiago Espot celebrarà una Roda de Premsa per tal d'explicar les properes accions d'aquesta organització política independentista."La nostra batalla és una batalla d'idees. Les nostres armes són el pensament, la paraula i l'esperit que transmetem en totes les nostres conferències, articles i actes.
La força que fa avançar el projecte és l'exemple de les persones que hi col·laboren, i la intel·ligència, l'audàcia i la determinació en són els elements que el caracteritzen."
28 d’abril 2008
Més proves per actuar sempre en clau internacional i deixar-nos de provincianismes mirant a Espanya i França
Una imatge que ho diu tot.Una imatge que reflecteix fins a on pot arribar Catalunya quan deixa de mirar a Espanya i a França.Una imatge que demostra que no som un país petit en res.
Aquesta sentència contra els enemics dels catalans suposa un pas més de Catalunya com a realitat i nació dins del mapa internacional.
Mentre cada cop són més les evidències del reconeixement internacional de Catalunya, per què els nostres polítics continuen bornis entossudits a reformar Espanya i França i a fer-nos-hi encaixar tant sí com no? Gosaran ells contradir la comunitat internacional que cada cop més està reconeixent la nostra nació?
A nosaltres, en canvi, aquesta imatge ens motiva encara més per caminar decidits cap a la necessària independència!
23 d’abril 2008
Armats de paraules cap a la victòria
L’actor Johnny Deep va encertar-la el dia que va dir que per conquerir un poble no calen grans armes perquè és més efectiu repoblar-lo i fer-li perdre la consciència d’identitat. Aquesta frase és un dels retrats més exactes que mai s’han fet sobre els països colonitzadors i llur manera de fer.I és que, com bé va sentenciar el gran actor, més enllà de les armes físiques, dels tancs, dels exèrcits i les bombes, hi ha una arma imprescindible sense la qual cap ocupació militar no perduraria en el temps: la paraula.
Faríem bé de no subestimar el poder de les paraules. La paraula, o per ser més exactes, el correcte ús de la paraula, s’ha demostrat històricament com a una de les armes més mortíferes per incidir sobre els pobles i els individus. Si bé és cert que per apropiar-se d’una nació cal recórrer a una campanya militar inicial, cal que tinguem present que, un cop assolida aquesta, és la paraula, i encara més, la guerra psicològica aplicada en forma de paraules precises i estudiades sobre el país colonitzat, qui rematarà la feina que l’ocupació militar va iniciar, a fi de perpetuar-la en el temps.
Per mitjà de la paraula expressem sentiments, transmetem pensaments, intercanviem parers i criteris, afirmem o neguem, etc. De la mateixa manera, la interpretació que fem de les paraules que ens arriben influeixen en nosaltres. Així, podem ser receptius a paraules que enalteixin la nostra persona o manera de ser, i també podem caure en la influència negativa davant de les paraules que ens encomanin desànim, derrota o impotència.
El poder de la paraula rau en el seu ús. La paraula justa, adequada i precisa pot portar una campanya publicitària a l’èxit o, al revés, al fracàs més absolut. És l’ús de la paraula el que pot portar a un client a confiar en el seu venedor o, en canvi, a tancar-li la porta per sempre. També la manca de paraules, el silenci, en el moment adequat pot ser una de les armes més útils quan així convé. I la paraula, també, pot catapultar un polític a la presidència d’un país o arruïnar per sempre més la seva carrera política.
Per mitjà de la paraula podem influir en positiu o negativament sobre l’estat d’ànim dels individus. Així, paraules i expressions que desprenen optimisme, energia, coratge i superació, es contagien i reforcen l’autoestima. En canvi, si sovint ens assetgen amb paraules que tendeixin a minimitzar-nos, a menystenir-nos i a infravalorar-nos, serà fàcil que psicològicament aquestes paraules aconsegueixin el seu efecte. La paraula, el que expressem amb ella i el to amb què ho expressem, té un poder de contagi que la converteix en una arma implacable quan l’objectiu és combatre l’estat d’ànim dels individus.
Si això ens passa a les persones, no cal ni que imaginem què passa quan això s’aplica sobre pobles sencers, on els efectes poden ser devastadors si el que es pretén és incidir negativament sobre l’ànim col·lectiu d’un poble. I és aquí, justament aquí, on la paraula actua amb tot el seu arsenal armamentístic, llançant missatges subliminals, carregant morters d’eufemismes, disparant bales de retòrica eixorca a fi de perpetuar el que les armes físiques, les dels exèrcits, van iniciar en el seu moment.
Mentre tot això s’esdevé sobre el nostre país, com si d’una pluja àcida es tractés; mentre la paraula s’ha convertit avui en l’arma més mortífera per aplicar la guerra psicològica sobre societats senceres com la catalana, hem de convenir que a Catalunya hi sobren polítics xerraires i hi manquen dirigents amb el tremp necessari per redreçar aquesta sequera directiva de primer ordre que patim.
Mentre els espanyols i els francesos, tant si són d’esquerres com de dretes, bombardegen la població catalana amb una guerra psicològica absolutament calculada i planificada, i que no té altra finalitat que justificar i rematar les conteses militars passades, l’actual classe política catalana no aspira sinó a fer-se perdonar amb expressions tan poc ambicioses, submises i enganyoses com el dret de decidir, autogovern o autodeterminació. Així, talment com qui xerra fent safareig en un mercat, s’entretenen navegant en mars d’eufemismes que, lluny d’aportar claredat, no fan sinó transmetre un ànim de derrota que és la delícia dels nostres botxins. Un cop més, doncs, i tal com ens recordava en Johnny Deep, la paraula i el seu ús esdevé l’arma definitiva per dinamitar la moral de tot un poble. Hem de convenir, i aquesta és la veritable tragèdia a la qual el poble català ha d’encarar-se avui, que tenim una classe política encapçalada per una tribu de xerraires sense esma amb l’única -i perillosa- virtut de ser els vius portaveus de la derrota! I entre tanta xerrameca, qui escolta i recull la veu de Catalunya?
La paraula. Aquesta, i no pas la xerrameca actual, és i serà la gran arma amb què plantarem cara al colonitzador. Aquesta és i ha de ser la principal arma amb què despullarem el silenci còmplice d’una classe de polítics catalans que callen el clam d’una societat catalana que vol parlar de tu a tu amb la resta del món. Aquesta és i serà l’arma definitiva amb què vestirem el futur d’aquest país que ja no admet l’actual embarbussament on ens volen emmudir.
Aquesta és, en definitiva, l’arma més poderosa amb què fornirem novament la moral d’aquest país mil·lenari perquè escrigui amb majúscules a la història l’única paraula que ha de conèixer: la victòria!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
15 d’abril 2008
Activem el Tren d'Alta Velocitat cap a la independència
L’altre dia em van comentar el cas d’una dona que vaig equiparar ràpidament a l’esperit i al caràcter dels qui formem part de Catalunya Acció.Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.
Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.
Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.
Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.
Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
