Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita "virtual" als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d'en Servent "s'avançava a totes les nacions del mon".

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d'una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l'evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l'evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l'augment del nombre d'Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d'aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d'Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s'ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l'ambigüitat del nom d'espanyola.

D'esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d'Arizona.

L'escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l'oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d'un català, que en va veure penjada una a l'entrada d'un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l'havia encarregada, que l'havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l'issava cada dia, li sabien explicar d'on era aquella bandera. El visitant se'n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s'hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d'una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l'illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d'Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d'un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d'en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d'Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L'emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d'alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d'altres pàgines.

Però la presència catalana a l'Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d'en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l'arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d'Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s'intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d'altres.

Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc...

El nom de la Nació i l'estructura política.

Com l'antiga Catalunya, els Estats Units d'Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d'Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s'expressa en l'escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d'aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d'aquí les inicials D.C.).

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d'Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d'abans de la Guerra d'Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d'en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de "Estats Units" era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient "Estats Units", però el suport popular pel nom de "Columbia" es va mantenir.

Finalment l'establiment d'un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina "oncle Sam", més aviat referida al President.

Columbia, la representació femenina dels Estats Units d'Amèrica derivada d'en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d'avui.

Des dels Estats Units sempre s'han fixat en el nostre país en els moments en els que s'ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l'escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l'economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d'escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un "afer intern" de l'Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l'ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que "el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta". Esdeveniments com els de l'11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.
Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l'estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l'Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s'estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d'Europa, sempre i quan els catalans d'una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat".

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic: 

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans.

La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat.

Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

Lluís Bonada

Les tropes “nacionals” no venien tan sols a saquejar i exterminar, venien a destruir tot un poble, tota una nació, per això en terres catalanes els “nacionals” s’autodenominaven orgullosament “exèrcit d’ocupació”. La Guerra Civil espanyola a Catalunya no va ser “civil”, malgrat els catalans que van col·laborar amb els franquistes, va ser sobretot una guerra d’ocupació, el principal objectiu de la qual era eliminar políticament i militarment qualsevol vestigi d’autogovern, qualsevol element que tingués relació amb les institucions catalanes, incloses les persones que havien tingut responsabilitats polítiques en el període republicà. Quan els franquistes van assassinar Lluís Companys després d’un vergonyós judici sumaríssim –que l’Estat espanyol es nega a anul·lar malgrat les peticions en aquest sentit que es fan des de Catalunya, l’última a instàncies de la Comissió de la Dignitat–, no pretenien eliminar només l’home, el polític o un alt dirigent republicà, la seva intenció era destruir el màxim símbol del poble català, de la nació catalana, perquè de nació només podia haver-n’hi una, la seva, l’espanyola, la “patria común e indivisible de todos los españoles”, una frase que no només deien els franquistes llavors, sinó que també es reprodueix en l’actual Constitució Espanyola, una carta magna hereva dels principis i fonaments franquistes sobretot pel que fa al model d’Estat.

Doncs bé, com deia abans, els franquistes van entrar a Catalunya fa 70 anys i s’hi han quedat, com a mínim els seus ideals, la seva manera d’entendre Catalunya: vençuda, humiliada, sense senyals d’identitat propis, sense dret a ser ni a decidir. Aquesta Catalunya franquista i falangista existeix encara en les mentalitats d’un bon nombre de ciutadans residents a Catalunya que avui poden militar a Ciudadanos, Unión Progreso y Democracia, el Partit Popular, en sectors del Partit dels Socialistes, etc., o formar part de determinats cossos policials, funcionarials, judicials, col·lectius en defensa de la llengua castellana i grups anticatalans diversos, o treballar en diferents mitjans de comunicació. No hi ha pràcticament diferències entre la Catalunya espanyolitzada que volia Franco i la que ells reivindiquen ara, igual d’espanyolitzada. Una Catalunya en la qual s’homenatgen franquistes reciclats com Carlos Sentís, condecorat recentment pel govern espanyol, i que al cap de pocs dies de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Catalunya escrivia a “La Vanguardia Española” que a Catalunya “había empezado a amanecer” i parlava de “los últimos días de la Cataluña de Companys”.

Com us deia, ells encara són aquí, entre nosaltres, i m’ajuden a saber quin és el meu bàndol, el contrari al seu. Només hi ha una manera de derrotar el franquisme del tot, l’assoliment d’una Catalunya independent. Aquesta és la meva lluita i també la de molts catalans. Serem majoria, no en tingueu cap dubte.

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà de Catalunya

No trobeu que s'escauen molt i molt bé aquestes definicions a la política general catalana dels últims temps? Fa poques setmanes, vèiem com tot un president de la Generalitat d'origens andalusos es doblegava, un altre cop, enfront del govern espanyol en cedir la producció de cotxes de certa empresa japonesa a una altra planta d'aquesta a fora de Catalunya. Al mateix temps, la Generalitat del Principat no té resolt el tema del finançament. Davant de les excuses i romanços, els mediocres encara han d'aguantar l'insult que tenir un finançament just és provincià. És clar, reclamar els propis interessos, i aplicat a la perfecció pels politics catalans, és ser un no-sofisticat i un curt de mires! Voler que Espanya no robi 19.000 MEUR a l'any de Catalunya també és provincià! Visca la mediocritat!

Com canvien els temps! No fa ni un segle, el rei Alfons XIII no gosava anar a Barcelona per por de trobar-se a Antoni Gaudí i que aquest no l'esbronqués públicament, i Francesc Macià, el 1931, proclamava la Republica Catalana. Sembla mentida que actes tan provincians ho deixin de ser si ens trobem davant de personatges gens mediocres com Antoni Gaudí o Francesc Macià. Se m'escaparia una riallada immensa si això mateix ho fessin Artur Mas o Joan Puigcercós. Tots els veiem massa mediocres i per tant, capacos de realitzar actes provincians, o grotescos. O no?

Per sort, quan tot semblava perdut, Catalunya compta amb l'antídot a la mediocritat i al provincianisme - es diu Catalunya Acció- i amb l'home capac d'emular Antoni Gaudí i Francesc Macià -s'anomena Santiago Espot-. A ell sí que el veig capaç d'esbroncar al Borbó de torn i proclamar la República Catalana! I recuperar aquell geni que dominava en Gaudí, en Macià, en Jaume I, en Pere III, en Pau Claris. I mes recentment, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta, Joan Fuster, JM Batista i Roca i Carles M Espinalt.

D'il·lustres catalans que exemplifiquen el geni català en tenim a grapats. Per què ens hem d'estimar als mediocres, doncs, que només ens volen veure convertits en mediocres perdedors més mediocres que ells? Per què nomes podem escollir entre el menys mediocre dels provincians? Ja és hora que els catalans tinguem una alternativa viable a la mediocritat actual, o al final serem una mera taca provincial al mapa espanyol i francès.

Recordeu en Francesc Pujols: "El pensament catala rebrota sempre, malgrat els seus il.lusos enterradors". Jordi Margalef i Turull Catalunya Accio Regne Unit 29 de gener del 2008

L'acte de presa de possessió del dia 20, en què el president Obama va jurar el càrrec, sempre acostuma a ser un espectacle. Que la desfilada per l'avinguda de Pennsilvània hagi servit, aquesta vegada, per aclamar un president negre, no deixa de meravellar encara més. Quan jo era petit, als Estats del sud, els negres i els blancs viatjaven a l'autobús degudament segregats: uns aquí, els altres allí. Fins i tot orinaven segregats. El primer cop que vaig visitar els Estats Units, mentre feia cua en una botiga d'Alabama, el depenent es va saltar el senyor que em precedia per despatxar-me a mi. I és que el senyor que em precedia era negre. L'any 1998 va morir el governador Wallace, símbol de la segregació sudista dels anys cinquanta i seixanta. Però des dels vuitanta havia reconegut l'error del seu comportament passat, i treballava per la reconciliació. Interessant.

Entre nosaltres es presenta el fenomen Obama com la simplista reacció a la presidència Bush. Es pretén ignorar que George Bush ha estat elegit dos cops per aquest mateix poble que ara ha triat Obama. La premsa i la simpatia populars no deixen de ser xocants. Kennedy, que va començar la guerra de Vietnam i que va intentar envair Cuba, sempre va passar per un individu simpàtic (ja abans del seu assassinat). Nixon, que va acabar amb la Guerra del Vietnam i va obrir les portes a la Xina, sempre va caure antipàtic (ja abans del cas Watergate). Bé, les coses són així.

Més enllà de simpaties i antipaties, la premsa i els polítics catalans coincideixen a voler dissimular quan es tracta de parlar sobre com el senyor Obama ha arribat a president. Vuit candidats demòcrates i set de republicans van començar la cursa fa dos anys. Quines eines ha utilitzat el poble americà per anar desbrossant i arribar a decidir que aquest home era el millor? Aquest és el debat que aquí s'hauria d'obrir d'una vegada. La societat americana ha anat canviant, i el sistema democràtic americà ha aconseguit que "aquest canvi arribi a reflectir-se a dalt de tot". Més enllà de l'anècdota, la pregunta que toca és: com es munta un sistema que aconsegueixi aquest interessant resultat?

Com altres articulistes, he intentat denunciar en diverses ocasions el nostre escandalós sistema electoral. Un sistema, aquest, que ens ha generat una classe política encarcarada, degradada... Una raça política que, a cop d'endogàmia, va degenerant. Evidentment, tocar el tema no té cap interès per als polítics actuals. Tampoc sembla que interessi gens als mitjans de comunicació. Suposo que és el resultat d'uns mitjans poc lliures, amb unes relacions amb la política que ja han esdevingut irremeiablement incestuoses.

Dels informadors se'n espera alguna cosa més del que aquí estem fent. I seria bo que d'aquesta etapa que obre el president Obama no ens quedéssim amb l'anècdota. Que no es desinformés, sisplau. Que s'expliqués que les línies de política internacional dels Estats Units són un afer de país i d'història, que poc han canviat des d'Eisenhower... i que poc canviaran. Que s'expliqués que les setmanes que passen entre l'elecció del nou president i el seu jurament no són gratuïtes. Que les comissions del Congrés han treballat a ple rendiment, perquè els milers de càrrecs de confiança designats per la nova administració han de ser entrevistats i despullats per tal d'obtenir-ne el vistiplau. En fi, caldria explicar tantes coses!

Aprofitant l'efecte Obama -la simpatia generada aquí- podria endegar-se una certa pedagogia que ens permetés millorar. No sé si aquesta humil demanda obtindrà cap resultat. Entre uns polítics poc interessats a canviar realment res, i alguns corresponsals que, posats a no saber, no saben ni anglès, em sembla que ho tenim magre. Això sí, a alguns, com a mínim, sempre ens quedarà el sistema que representa el president Obama. Perquè després d'ell en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Així, cada any els catalans veiem com Espanya s’emporta de Catalunya xifres milionàries que destina a finançar els seus aeroports, les seves autopistes lliures de peatge, els seus hospitals, la seva xarxa viària, etc. La pregunta, de tan evident que és, espanta i tot: què seria avui Espanya sense robar als altres com un vulgar lladregot de barri? No res.

Ara que els actuals dirigents de Catalunya han disfressat el concepte d’espoliació fiscal amb l’eufemisme de “finançament”, escau assenyalar el seu silenci com a responsable directe de la seva complicitat en perpetuar aquesta situació de robatori continuat sobre Catalunya.

Sense un estat propi no hi pot haver bon finançament. Fer-nos creure que tractar i negociar amb lladres i a sobre pretendre quedar com a innocent és, ras i curt, un insult a la intel·ligència.

Assolir novament l’estat propi no és només una qüestió de desig. Serà, sobretot, conseqüència de l’acció i l’energia que hi dediquem. Aquesta és, doncs, la prioritat i el repte primer a què ha d’aspirar avui Catalunya, i no pas continuar navegant per cortines de fum que l’únic que fan és perpetuar la deriva nacional i econòmica de la nació.

En un país bombardejat constantment per eufemismes com “catalanisme social” o “casa gran del catalanisme”, que no han fet sinó dissoldre el llenguatge i autocensurar la claredat de pensament que tan necessitem, s’ha acabat de voler-nos fer perdre més el temps. Senyors eufemistes, continuïn tractant i negociant amb la república bananera d’Espanya, que als catalans l’única casa gran que ens interessa és la que hem activat des de Catalunya Acció i l’única que pot garantir el progrés real de tots els catalans parlin com parlin, pensin com pensin i vinguin d’on vinguin: la Casa Gran de la Independència!

Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.

Extracte

« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »

Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hallasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »

Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...); ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dins de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."

Bibliografia

Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.

Enllaços externs

El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea

Article extret de http://www.radiocatalunya.ca/noticia/tractat-dels-pirineus-fa-259-anys-que-catalunya-esta-dividida-entre-espanya-i-franca