07 de juny 2005

Els 'Arkan' espanyols i nosaltres

La Patum de Berga d'enguany s'ha tenyit de sang catalana. Josep Ma Isanta, compatriota berguedà, ha estat assassinat per un espanyolista anomenat Sánchez Pachón. És la història de l'enfadós dels darrers temps: Catalunya hi posa la sang i Espanya el ganivet. Que en fem escarafalls? Que ho reduïm a una brega entre joves per no voler veure la realitat del perquè de l'apunyalament? Catalunya, desperta i mira sense evasives què et volen fer! Josep Ma Isanta representava allò millor de la joventut catalana: nacionalista, vinculat al moviment de Tradicions i Costums catalans a través de la comparsa de nans i bona persona. Sánchez Pachón era la seva antítesi més radical: espanyolista, delinqüent i per tant mala persona. Els extrems es toquen, i en aquest cas de manera dramàtica. Però no defugim l'essència del crim, perquè la catalanofòbia està en el centre de la qüestió. Per vergonya nostra i seva, tant ajuntament, com policia i altres responsables públics tiren una cortina de fum per emmascarar aquesta veritat essencial: tapen amb paràmetres de problemàtica social, el que en definitiva és una problemàtica ètnica, i per tant, nacional. És a dir, un espanyol ha matat un català. I s'ha de dir clarament perquè, en el dolor immens de la mort d'un compatriota, hem de prendre bona nota per evitar mals molt majors. És de domini públic que la minoria espanyolista es mou impunement per la nostra pàtria, i en els darrers temps les notícies hi són abundants: hispano-skins que agredeixen al Vallès (a Sabadell en són un flagell i recordem la “caça” que organitzaren a Castellar del Vallès per la Diada del 2003), un mort a les festes de Gràcia de l'any passat, a Vic es van evitar més morts, gràcies a mossos de paisà, quan espanyolistes van sortir a “matar catalanes”, persecucions de feixistes a l'acabar els actes del 25 d'Abril a València etc... Només cal consultar hemeroteques per fer-se'n una idea de l'abast de la qüestió: els pròlegs fa temps que estan posats i els epílegs només han fet que començar. Isanta s'agermana en el temps amb l'altra víctima nostra: el valencià Guillem Agulló; tot va anar si fa no fa igual. Són els recordatoris que els enemics ens fan per mantenir-nos a ratlla, quan veuen que la nostra pàtria es belluga per la seva dignitat i orgull. Són els gossos que mosseguen quan l'amo borda. Aquests desgraciats, com Sánchez Pachón, no són res més que l'instrument assassí del pensament homicida espanyol. Aquests mal nascuts són els fills de Jiménez Losantos i la Cope, dels de “Convivencia Civica Catalana” i el Foro Babel i d'altres grupuscles per l'estil. Fent un símil iugoslau, Sánchez Pachón és com Celiko Rajnatovic, àlies Arkan. Sí, aquell mafiós paramilitar que amb els seus “Tigres” serbis van assolar de dolor i sang els Balcans a les ordres del tirà Milosevic. ¿O és que uns desaprensius blandint armes blanques i vestint samarretes de la “selección”, enmig d'una concentració-concert de caire independentista, no té els mateixos paràmetres que un grup de serbis que la van a armar en una concentració de croates o eslovens? Que no n'hi ha per tant? Bé, de moment el mort és nostre i l'assassí d'ells. I la majoria d'Arkans espanyols ronden lliures i impunes... Que a la propera no ens agafin amb els pixats al ventre! Francesc Castany, 32 anys Terrassa (Vallès Occidental) Conseller de Catalunya Acció
Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
Hola! Em dic XXXXX i sóc estudiant de 18 anys de Sant Joan de les Abadesses. Com a amant de Catalunya és un deure per mi ser fidel a ella, i la vostra idea em sembla de les més coherents. Si us plau, m'agradaria estar al corrent de tot el que fa Catalunya Acció doncs us ajudaré en tot el que faci falta.
Ara i sempre, MORI ESPANYA, VISCA CATALUNYA!!!!
Moltes gràcies.
05 de juny 2005

Un estat car, lladre i mal pagador

No cal donar-hi voltes.

Només un Concert Econòmic com a mínim com el basc pot satisfer les necessitats reals de Catalunya. Tot altre finançament resulta escàs, insuficient i injust per a Catalunya. No ser valents com li cal ser-ho a CiU a hores d'ara, per part d'ERC, d'ICV i del PSC o PPC és pur error, traïdoria o submissió a un estat depredador i forat negre per a nosaltres.

Amics catalans, compatriotes i tota la gent que vivim a Catalunya, un senyor que es diu José Luis Barbería escrivia al diari «El País» que Catalunya gaudia de privilegis com haver-se gastat 100 milions d'euros en la construcció del Museu d'Art Romànic. Doncs bé, resulta que l'estat espanyol se'ns queda cada dos dies i mig un museu com aquest de l'Art Romànic. 40 milions d'euros el primer dia, 40 milions d'euros més el segon dia i 20 milions d'euros més a les dotze del migdia del tercer dia.

Sí, aquesta és la realitat, l'estat se'ns queda l'11 per cent del nostre PIB, 6 punts per sobre de l'aportació fiscal «colonial» que és l'aportaciódel 5%, 40 milions d'euros diaris, l'equivalent a 6.655 milions de pessetes cada dia. Cada un dels 365 dies de l'any, sense descuidar-se'n cap. Senyors Maragall, Carod, Mas, Piquè i Saura, obrin bé els ulls, destapin-se bé les orelles «sis mil sis-cents cinquanta-cinc milions de pessetes», 40 milions d'euros diaris!

Sí, empresaris catalans, pensionistes catalans i malalts catalans ... un autèntic robatori! Aquesta gent ens xucla la sang! Són miserables vampirs! i nosaltres rucs de mena! Prou d'espoli! ... prou de fer-nos veure a galet! ... prou de mamar-nos el dit! ...prou d'aguantar parides i insults ...prou!

I els nostres polítics encara tenen la barra de parlar del model català! model de robatori, model de claudicació continuada, model de mesellisme! Els hauria de caure la cara de vergonya! Quina pena! Quin error!

I els bascos, mentrestant, amb un concert que és una meravella, quan convé planten cara a Madrid i li descompten els endarreriments d'aquest estat car, lladre i mal pagador!

Salvador Molins i Escudé, 52 anys
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
18 de maig 2005

Pàtria aixeca't

Una pàtria ... avui, sense pares. Serem els pares adoptius de la nostra pàtria. En serem els nous tutors! Li direm: Pàtria aixeca't! Ella ens respondrà: No! amb armes no! Nosaltres li direm, Pàtria aixeca't, ara com sempre amb dignitat! que les armes són cosa d'abans, que les armes són senyal de feblesa. Nosaltres dispararem paraules, paraules que tallin com l'acer, paraules que alliberin nostra terra, paraules que desmontin la mentida, paraules que arraconin la mediocritat! Nosaltres, li repetirem ... amb força i veu serena Pàtria, aixeca't! Aleshores, un a un, ens anirem posant drets; les cadenes ens cauran com la fruita madura i es desfaran com la mel del dàtil embafador. Pàtria aixeca't! repetirem, un a un, amb veu baixa, quasi imperceptible, com tènue tremolor, mentre un a un ens aixecarem en l'hora de la fruita madura. Un dia no llunyà, un dia proper una Veu com un tro trencarà l'aparent silenci ... «Pàtria, camina!» i aleshores la independència, com si fos pluja abundosa es precipitarà! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

16 de maig 2005

La Constitució Catalana, regeneració política

Catalunya Acció és un camí a seguir només pels catalans conscients del nostre país i dels nostres drets, però és clar, que vegin amb bons ulls un seguit de condicions de tipus pràctic que configuren aquest projecte; és un projecte dur de plantejaments i possible, però pràctic i rigorós. Molt pràctic. Una crida sobretot als grups que treballen per la nostra regeneració política! Catalunya Acció fa una crida a tots els grups que lluiten per curar els símptomes de la nostra malaltia que és la manca d'un estat propi. Catalunya Acció fa una crida a tots aquests grups, als de la llengua, als del desequilibri, sobretot als de la regeneració política i democràtica tan necessària, als de les seleccions nacionals i molts altres col.lectius del nostre poble, advocats, juristes, mestres, economistes, empresaris, treballadors, filòlegs, professors, metges, investigadors, dones i homes, noies i nois ... Catalunya acció els demana a aquests grups i col.lectius... us demana, que no oblidem la necessitat de fer tot el possible per abandonar l'estatus quo actual i vestir un Estat ben nostre! Catalunya Acció som la gent que ens hem proposat treballar de manera rigorosa, sense demanar autorització a ningú, només faltaria! Treballar per a assolir un estat propi l'any 2014. I treballarem en equip, treballarem com una gran orquestra en la què cadascú de nosaltres donarà el millor de si mateix. Fa riure veure com els polítics catalans demanen permisos i autoritzacions a un Cap d'Estat estranger. Fa riure com l'Estat Espanyol, i fa plorar també, ens tracta amb condescendència, mentre s'omple les butxaques d'aquesta aparent, trista i falsa condescendència. L'Estatut esclau o fotre el camp d'aquesta presó de pobles. Així, d'aquesta manera, l'Estatut que defensen els nostres polítics és un estatut esclau. No és a l'Estatut on s'han d'escriure les regles de joc? És que un estatut només serveix per expressar desitjos i maximalismes que no penses acomplir? Un estatut lliure no s'ha de plorar, ni regatejar, ni demanar per condescendència. Un estatut lliure no pot ser relacionant-nos amb Espanya, senzillament perquè ella és mestressa i nosaltres som esclaus. Ella és metròpoli i nosaltres som colònia. I ella no vol deixar la seva posició preeminent. O sigui, que ben mirat, o claudiquem o treballem per fotre el camp d'aquesta presó de pobles! I Catalunya Acció ja ha fet la tria. Catalunya Acció, nom d'una estratègia i projecte de lluita per a l'alliberament, projecte determinat perquè l'indeterminat és anar donant voltes mossegant-nos la cua! Catalunya Acció, els patriotes catalans que volem acabar amb aquest imperi Espanyol que ens ofega, nosaltres que ja hem començat a caminar, plantarem cara i farem tremolar els fonaments del nostre opressor. No espereu! Catalans que encara creieu en el nostre país, poseu-vos en marxa abans que tot el que és nostre desaparegui! Catalunya ja camina cap a l'alliberament! La Constitució Catalana cada dia serà més aprop de ser promulgada. Prou d'estatuts esclaus i d'espanyols fatxendes! El camí ja està encetat, tot just els primers passos; i que ho sàpiga tothom: No ens aturarem! No farem marrades! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
14 de maig 2005

Rèplica a ERC

Senyors caps d'ERC: La vostra resposta a la meva carta pública a ERC "Semàfor groc per ERC" us diré que no em va convèncer i no em va fer canviar la meva opinió expressada en la mateixa, però tot i així no pensava contestar-vos. Ara bé, a l'escoltar el discurs del Sr. Puigcercós al Congrés de Diputats a Madrid, en el discurs de l'"Estado de la Nación", he decidit donar-vos més arguments pels quals optaré per no atorgar més la confiança a ERC si no torna als plantejaments independentistes. I i de tots ells, el que és més a l'abast ara per ara és el concert econòmic com el de les comunitats Forals. En el citat discurs, el Sr. Puigcercós aposta, i repeteix una vegada i una altra, pel Federalisme i diu que ERC vol passar per aquesta estació del Federalisme. I jo us dic que aquesta estació és ESPANYA, i no és una estació sinó una presó per sempre on moren les aspiracions d'una Catalunya Independent i lliure. Ara sí que crec que ERC renuncia a l'Independentisme, que només en parla (poc) i no hi creu gens, tal com ens demostren els fets. Mirem que en diu el diccionari de la paraula Federalisme i coneixerem millor les intencions dels qui ens volen fer combregar amb rodes de molí. FEDERACIÓ. Forma d'organització de l'estat que es basa en un pacte entre diverses unitats territorials (les unitats federades). Aquest pacte implica un procés de CENTRALITZACIÓ per mitjà del qual les unitats federades CEDEIXEN una sèrie de competències al poder central. Cada unitat exerceix d'una manera independent els seus poders executiu, legislatiu, judicial i fiscal, raó per la qual hi ha dos nivells de govern (el CENTRAL i el de cada unitat Federada). A més aquestes unitats tenen representació en ALGUNES instàncies del poder Central ó de l' Estat (per exemple, el tribunal constitucional). D' altra banda, CAP ENTITAT FEDERADA POT REFORMAR UNILATERALMENT la CONSTITUCIÓ que fixa el pacte. Senyors caps d'ERC, vostès creuen que Catalunya una vegada Federada amb Espanya, les altres entitats Federades permetran que sortim de l'estació (usant el llenguatge d'en Puigcercós) i anem cap a la Independència ??? Els ho repeteixo: serà una presó i amb pena de cadena perpètua, i el més gros serà que ERC un partit que es diu independentista haurà ajudat a fer-ho possible. Pel que fa al finançament, em contesten que ERC només pot aspirar a arrossegar els altres partits cap a demandes més ambicioses. Jo els dic que ERC també ha avisat i "avisa" a l'oposició que no demanin massa... i això em recorda temps passats però a l'inrevés; també em contesten que podrien perdre dignament la votació pel concert sense millorar ni un bri el finançament del nostre país i per tant, la sanitat, els serveis socials... això també em sona a temps passats ... Sí, és allò del peix al cove! ... la política de la mendicitat permanent! Acabo, demanant a Déu i al poble català, que facin per Catalunya el què els nostres polítics no volen o no són capaços de fer, que és defensar la llibertat i la Independència de Catalunya. Atentament, Josep Vilalta Boixader, 64 anys Berga (Berguedà) Vicepresident del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció
12 de maig 2005

El complex d'espanyol

En el seu magnífic article No estem psicològicament preparats (AVUI, 6 de maig), Salvador Cardús afirma que no ha trobat el terme per definir la debilitat dels dirigents d'aquest país per dur a terme les grans reformes a què s'han compromès, tot referint-se a la reforma de l'Estatut i el finançament, que molts considerem una altra gran comèdia per entabanar-nos i allunyar-nos de l'objectiu de la plena sobirania. Doncs bé, ho té fàcil en l'obra i la trajectòria del professor Carles Muñoz Espinalt (Montesquiu, 1920 - Barcelona, 1993), patriota exemplar i fundador de la Psicoestètica. Espinalt ha teoritzat sobre el "complex d'esclau" que pateixen els catalans, altrament anomenat complex d'EE (Estat espanyol), un desordre psíquic que els catalans hem anat adquirint a través de segles de colonització i repressió espanyola. L'única eina per superar-lo és, per a aquest gran psicòleg català, l'enfortiment del propi caràcter. La manca d'autoritat i sentit polític que tots els polítics catalans tenen deriva directament d'aquest complex inconscient. Exemples d'aquest desordre psicològic els trobem en personatges ambigus com Cambó, Pujol, Maragall i Carod-Rovira, presoners del doble llenguatge i de l'esquizofrènia nacional. Xavier Borràs Barcelona (Barcelonès)
Ripollès
Molt bones! En primer lloc, voldria felicitar-vos pel projecte que feu créixer; ja era hora que es creés alguna organització que intenti deixar de banda la política "nacionalista catalana" i fer quelcom realment interessant i positiu per al nostre país! En segon lloc, voldria demanar-vos més informació de Catalunya Acció perquè m'agradaria conèixer bé la vostra proposta i segurament, col.laborar-hi. Així, si em poguéssiu enviar les fases d'acció que teniu previstes, els objectius, us ho agraïria. D'altra banda també voldria preguntar-vos si teniu previst organitzar-vos en seccions locals arreu de Catalunya per tal de poder difondre la vostra proposta entre tots els catalans i catalanes i crear una unió total entre nacionalistes independendistes.
Salutacions des del Ripollès.
Ciutat de València (L'Horta)
Benvolguts amics:
Rebeu la meua més sincera felicitació pel vostre projecte de dur avant un independentisme honest i amb ganes de fer feina i treballar. Avant!

P.D.: També felicitacions per la frase que poseu, que deuria de emmarcar-se en lletres d'or: "Poden formar part de CATALUNYA ACCIÓ o adherir-s'hi tots aquells homes i dones del nostre país amb ofici i benefici, és a dir, que es guanyen la vida dignament amb la seva professió (inclosos aquells estudiants que encara s'estan formant), lluny de la mediocritat i inoperància dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell."
La Llacuna (Anoia)
Bones. El meu nom és XXXXX. Sóc un doctorand de Química Física de la Universitat de Barcelona i també treballo com a professor particular (a les tardes a mitja jornada). Actualment visc a Sants però sóc d'un petit poble anomenat La Llacuna (Anoia). M'interessa moltíssim el vostre projecte, m'identifico amb l'objectiu proposat i em sembla molt atractiu el plantejament que es porta a terme. Tot i això, no veig gaire clar com es podria portar terme si queda tan allunyat de la política... M'agradaria saber quines possibiltats tinc, dintre de les meves possibilitats de col.laborar-hi.
Mercès per la vostra atenció.
08 de maig 2005

Els encaixistes i la colònia catalana

Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s'aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats. Alguns polítics, àdhuc d'ERC, gosen dir que la nostra gent no té sentit de país... d'estat! Però no és el nostre poble sinó tots ells els que tant han claudicat, són tots ells els que no tenen sentit d'estat, d'estat propi! Així, ara, veiem ben clar la poca profunditat, l'irrisori calat del seu convenciment nacional. Ara entenc el pacte del tripartit que tant he intentat raonar, comprendre, acceptar i justificar com a estratègia possiblement bona, tot i que no la compartia per vàries raons però sobretot pels riscos que comporta. Ara hi veig més clarament l'engany i l'error. ERC quan ja no tingui poder es dedicarà de nou a l'independenisme aficionat, de poca calada nacional i d'engany electoralista i demagògic, -en el sentit que és un discurs que no es creu de debò- i d'escalada de cap de setmana. Com aquells nacionalistes de la Catalunya "light"! Ara Catalunya no té ningú al parlament per defensar, de veritat, la seva única llengua i la seva única i exclusiva sobirania. Més valdria no haver tingut ni tenir mai independentistes de cap de setmana! Està clar que els incondicionals d'en Carod i d'ERC tenen 23 anys de coll per fer la torna als pujolistes i convergents, mentre adormen més i ofeguen encara més la nostra pàtria. Tot això si no es dona el cas de que l'embranzida socialista no els foti una guitza al cul i els enviï a fer punyetes. Des d'aquestes línies, prego als catalans incondicionals que defensin el seu i meu país perquè de nou estem orfes! Necessitem un referent independentista que no ens abandoni, un referent que no perdi el temps encaixant-nos a una presó de pobles. Quant responsables en som els independentistes! Qui es podia imaginar que en Carod voldria ser tant hereu d'en Pujol, tant que fins com ell volen encaixar-nos i entaforar-nos en un carreró sense sortida que ens porta a la ruïna moral i econòmica, de recursos i d'identitat, i que ens obliga al manteniment etern dels nostres carcellers i dels seus còmplices. Han demostrat bé, fins ara, aquella dita evangèlica de que "no és pas millor el deixeble que el mestre". La llibertat no admet succedanis! Tant s'ho han cregut en Carod i els seus que eren els hereus de CiU! Tant…! Que poc saben què és ser independentista! Creuen que qui vol alliberar-se pot pactar amb la metròpoli succedanis d'alliberament. No entenen que els encaixistes sí que poden pactar tant com vulguin i amb qui vulguin. I desconeixen totalment la qualitat d'intransigència i innegociabilitat que ha de tenir qui de veritat es vulgui alliberar. La llibertat no admet succedanis! Ets o no ets lliure! Si pactes la teva esclavitud esdevens esclau! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
06 de maig 2005
Igualada (Anoia)
Em dic XXXXX, nascut l'any 1983 a Barcelona, d'Igualada, estudiant de 4rt (darrer any) d'Economia a la Universitat Pompeu Fabra.
Vaig escoltar ahir el programa de Parets del Vallès a través de la ràdio, em van agradar bastant els arguments i les explicacions del projecte Catalunya Acció. De fet sóc un independentista convençut que feia temps que creia que seria necessària una plataforma que reunís tot l'independentisme català independentment de la seva ideologia política, no m'he afiliat mai a cap partit polític precisament per això, perquè no em considero ni de CiU ni d'ERC, políticament estic més d'acord amb la ideologia economico-social de CiU però "nacionalment" em sento més proper a ERC, és a dir sóc independentista, em considero un independentista sense partit polític, un independentista representat per Joan Laporta, Xavier Sala Martin o Hèctor López Bofill, aquests serien els meus referents d'independentisme. De fet, en les eleccions de l'últim any he votat 2 cops a cada un d'aquests partits diferents, depenent de les eleccions que eren.

M'interesssa bastant el vostre projecte, sobretot si es tracta de crear una plataforma, un lobby, una força que faci pressió a la societat catalana, que sigui un moviment cívic i civil des del ciutadà, no afiliat a cap partit polític, ni donant suport a cap partit polític abans de les eleccions. Necessitem una moviment social fort, que empenti a Catalunya i a la seva classe política cap a la independència, que la força del país estigui representada al carrer, que sigui un moviment social que abasti qualsevol tendència ideològica, obert a qualsevol pensament, però que tots tinguem un mínim comú múltiple, la independència, si és així, podeu confiar en mi pel vostre projecte.
05 de maig 2005

Semàfor groc per a ERC

Senyors de la cúpula i direcció d'ERC, arrel de les decisions que últimament preneu us esteu apartant de les bases i de la gent com jo que sempre us hem fet confiança, fins i tot durant els anys que ERC ha passat pel desert. Em pregunto... Què és això del Federalisme? No parlava el Senyor Carod d'Independència com Dinamarca, Xèquia, Eslovàquia o Lituània? No volíem de facto el concert econòmic? Què és això de recaptar i tornar un 50% a l'Estat! Sabeu què són 15 anys en matèria econòmica en el trepidant i veloç món actual? Senyors dirigents d'ERC, fa riure per no plorar, que amb les decisions exposades més amunt vostès ens vulguin fer creure que ens portaran a la Independència. Crec que us hauríeu de plantar, si voleu donar una mínima credibilitat als objectius d'ERC, i demanar la Independència econòmica total per Catalunya, és a dir: Concert pur i dur i no d'aquí 15 o 20 anys, sinó ja! I si aquesta posició us porta a trencar amb el PSC aquí a Catalunya i amb el PSC-PSOE a Madrid, hauríeu de fer-ho. Els votants d'ERC no volem i no us perdonarem ser un apèndix del PSC-PSOE que és el camí que sembla heu triat, creieu-me, si seguiu per aquest camí, us pronostico una altra travessia en el desert i aquesta vegada un desert sense els oasis de molts votants fidels com jo que ja no us votarem. Atentament i dolgut, Josep Vilalta Boixader, 64 anys Berga (Berguedà) Vice-president del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció
30 d’abril 2005

Federalisme: suïcidi per a Catalunya !

Per a Catalunya el federalisme és una marrada inútil i innecessària, i a més, molt perillosa per a la nostra llibertat; és tant el risc que correm, cada vegada més, relacionant-nos amb Espanya que serà més prudent començar per la Independència. En Lòpez Bofill ja ens ha fet veure que el mateix esforç requereix el federalisme que l'independentisme, però la diferència en els resultats és abismal. L'independentisme ens porta a la llibertat i el federalisme ens portarà a la subjugació parlamentària. L'independentisme ens certificarà com a poble i el federalisme ens transformarà en una perpètua minoria dins mateix de casa nostra. No us semblen resultats ben diferents? Les oportunitats de reconciliació històrica entre el projecte català i el projecte espanyol són nul·les, perquè nosaltres direm "A" i ells entendran "B" i voldran fer "C". És la seva manera de ser i això no ho canvia ni Zapatero ni molt menys ERC. Sr. Carod-Rovira treguis la vena dels ulls i no enredi més la gent del seu partit ni els altres catalans. No ens mereixem aquest tracte. L'Adéu a Espanya de l'avi Maragall és necessari i urgent. Vostè parla de por i aquí els primers porucs són els d'ERC o almenys els que en són més responsables pel coneixement que en tenen i la voluntat que expressen. No es deixin enredar més per en Montilla. No continuïn tancant finestres, no ofeguin els anhels de la seva gent, no canviïn el seu discurs imitant els socialistes com si fossin cotorres! En Carod diu en veu alta que sense federalisme només ens quedarà una sortida que és la independència, però sembla mentida que no s'adoni que amb el federalisme ja no ens quedarà res! I el que és molt greu és que un dels partits que podia entendre aquest fet, ERC, ha esdevingut en pocs mesos un espléndit partit federalista. El federalisme espanyol no és un projecte vàlid per a Catalunya, i hom quan esdevé un veritable i convençut independentista s'adona que ni el federalisme ni la sobirania compartida amb Espanya són projectes vàlids per al nostre poble mil.lenari, i a més, hom sap ben bé que cap tracte amb Espanya és possible sense que sigui greument perjudicial per Catalunya. El federalisme no és dolent intrínsecament, però aplicat a Catalunya ens deixa en minoria perenne i absoluta dins el parlament espanyol. Mai podríem posar els nostres interessos al nivell que els correspon! Sempre els interessos de la resta de l'Estat Espanyol estaran per sobre dels nostres. Aquesta és una de les justificacions del per què als catalans ens cal un estat autènticament uninacional! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

No ens robaran el nostre futur

Cada dia que passa més catalans de totes les edats, des de 15 fins a 80 anys, que viuen a Catalunya o a l'estranger, catalans de tota la vida o nous catalans provinents de la immigració, es comprometen per a portar el nostre país fins a la independència, a ser un país normal i adult, propietari del seu futur i que no vol ser governat per estrangers que ens amaguen la nostra història, dissolen la nostra llengua i ens roben els diners que ens guanyem amb el nostre esforç.

És d'irresponsables, ingenus o botiflers -i que cadascun dels nostres polítics faci la reflexió de a quina categoria pertany- voler-nos encaixar a Espanya, quan Espanya, perquè es desenvolupi i evolucioni tal com la conceben els espanyols, requereix que Catalunya, tal com l'entenem els catalans, desaparegui. Ja hem vist els resultats després de 25 anys de voler-nos "encaixar" a Espanya: és evident que és Espanya que ens ha ben "encaixat".

Si parlem en l'ambit económic, Europa regala a Espanya -són els fons de cohesió europeus- 1 bilió de pessetes l'any. El fons de cohesió català, és a dir, l'espoliació fiscal que patim i que els governants espanyols anomenen cínicament quota de solidaritat, és de 2,45 bilions de pessetes (14.730 milions d'euros) només l'any 2002, diners que se'n van a Espanya i que no tornen. Això equival a l'11% del PIB del 2002. Aquest nivell de "solidaritat forçada" técnicament es defineix com un règim colonial.

Les despeses totals del govern de la Generalitat el 2003 van ser de 17.495 MEUR. L'espoliació l'any 2002 (14.730 MEUR) equival al 84% de la despesa feta per la Generalitat tot l'any 2003. Es que vistos aquestos números, a algú li pot quedar algun dubte que la millor política social és la independència?

I si a l'espoliació econòmica hi afegim el tema de la llengua, el robatori de la nostra història, la prohibició de les nostres seleccions, el botí de guerra de Salamanca, el segrest de l'Eric Bertran, etc., etc., quin català que s'estimi aquest país i la gent que l'ha fet ens pot dir que el nostre futur és Espanya, sigui federal, confederal, asimètrica, triangular, romboide o quadriculada ? Qui amb dos dits de seny recomanaria a una dona maltractada que el seu futur és conviure amb l'home que la maltracta.

Afortunadament, encara queden catalans, homes i dones, amb la ment clara i un esperit indestructible. Però el millor de tot és que ens hem començat a organitzar de forma coordinada i operativa, amb moral de victòria, dedicant esforç i intel·ligència en un únic objectiu: aconseguir la independència als voltants de l'any 2014.

Josep Castany, 40 anys
Barcelona (Barcelonès)
Director General de Catalunya Acció
25 d’abril 2005

El nord de la nostra política

L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna. Potser ja és l'hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc. I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m'apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme. El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d'un home que no era precisament independentista però tenia seny. L'autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins». Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció
Sant Boi del Llobregat (Baix Llobregat)
Hola, fa temps que un bon amic em va fer arribar informació de la vostra iniciativa, a banda de que n'ha fet difusió per diverses llistes de correu. He visitat el vostre lloc web i he de dir que diversos aspectes de la vostra iniciativa m'han sorprès molt favorablement. Per començar cerqueu gent dient: "què esteu disposat a donar per ser lliure?", molt diferent del boirós discurs habitual en que hom defuig parlar d'esforç i sacrifici. En segon lloc parleu de tota la nació i altre cop feu un plantejament molt diferent del que és habitual on tothom sembla centrar-se en el Principat. Parleu també de crear un fons econòmic per a la independència, aquest tema per a mi cabdal i és el primer cop que ho sento dir a algú. Comenteu també que el fons ha de ser administrat amb transparència. Ja per acabar només desitjar que la vostra iniciativa sigui reeixida i que ens poguem conèixer en persona si organitzeu algun acte a prop de la meva zona de residència i en un dia i una hora que em permeti assistir-hi.
Salut.
21 d’abril 2005

Cap a on hem d'apuntar ?

Si analitzem breument el que ha estat la recent història del catalanisme, des del més moderat fins a l'independentisme, podem constatar una greu mancança: la nul·la projecció internacional del nostre contenciós amb Espanya. Hem cregut que els nostres problemes, derivats de la nostra situació purament colonial, els havíem de resoldre únicament amb la vista posada en qualsevol “Ministerio” de Madrid. Una visió absolutament provinciana del que pot representar Catalunya en el concert de les nacions del món és la que s'ha imposat a casa nostra. Ens han reduït tant que ens han fet creure que el cas de Catalunya mai no pot anar més enllà de La Jonquera. Com és natural, per a les diverses cancelleries, no deixem de ser una simple qüestió interna espanyola. Exactament igual com qualsevol conflicte entre dos municipis de Segovia. Convindria prendre nota de com en el seu dia (a primers del s.XX), aquell qui podem considerar “pare” de la idea de l'actual Estat d'Israel, Tehodore Herzl, havia de reconèixer que, o feien del “problema jueu” un problema de política internacional, o no farien res. Per què? Doncs exactament per allò que hem apuntat abans. Perquè, mentre tot quedi reclòs dins les fronteres dels diversos Estats, s'aplica una de les premisses que regeix, en moltes ocasions, la cínica diplomàcia internacional: “la no intromissió en afers interns”. Convé, per tant, tenir ben present que si volem reeixir en el nostre objectiu independentista no podem oblidar mai quina peça volem esdevenir en aquest gran tauler d'escacs que és la política internacional. Si no tenim consciència del que això representa avui, les nostres possibilitats queden reduïdes al no-res. Pensem-hi. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Més invents fracassats

La darrera proposta de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, relativa a l'adhesió catalana a la francofonia és la darrera ensopegada del seu dubitatiu trajecte polític. Des de l'observatori permanent del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, entitat independent en la defensa dels interessos catalans, ja s'ha avaluat el desastrós abast que aquesta iniciativa pot comportar. Si mirem com van les coses pels catalans residents a les comarques del Nord, sota jurisdicció francesa, veurem que viuen sota un règim d'assetjament continu. No hi ha ni escoles pels infants catalans ni centres culturals pels grans, per no parlar de la total animadversió del governants locals i regionals envers l'ús i la defensa de les qualitats catalanes. L'estat francès i les grans empreses franceses, no obstant això, amb la seva omnipresent presència sobre terres catalanes, han d'ésser tingudes en compte. Per exemple, hi ha milers de Renault, Citroen o Peugeot circulant per les carreteres dels Països Catalans, i sempre han estat ben considerats. Tot el contrari del que ha passat amb les ambicions catalanes coincidents amb els ideals republicans del trencaclosques francès, anomenat “hexàgon”. El President de la Generalitat de Catalunya va oblidar tres punts fonamentals durant la seva visita oficial a França: la creació d'una comarca europea a la Cerdanya, tal com planteja el Conseller en cap, en el programa de l'Escola d'Estiu del Voluntariat d'enguany, de Puigcerdà; l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord, també a les escoles públiques; i finalment, una reparació històrica pel que fa als camps de concentració ideats per tancar-hi els combatents catalans en retirada, després de l'ensulsiada del 1939 provocada principalment per la manca d'implicació de les democràcies progressistes europees, de l'estil francès. Llorenç Prats Barcelona (Barcelonès) Advocat
19 d’abril 2005
Molins de Rei (Baix Llobregat)
El meu nom és XXXXX, sóc estudiant d'economia de la Universitat de Barcelona i visc a Molins de Rei. Companys i amics del meu i d'altres pobles m'han comentat l'existència de Catalunya Acció i el seu projecte polític.

A través de la vostra pàgina web m'he informat més del vostre projecte i la veritat és que em sento molt indentificat amb el vostre missatge. Al meu poble, Molins de Rei, hi ha un considerable moviment independentista, però falta encara que arribi el missatge a més gent. Com que veig que sou gent seriosa i que teniu les idees clares considero oportú que vingueu un dia a fer una conferència sobre el vostre projecte i parlar també sobre el dèficit fiscal català, tema que considero cabdal per fer veure a la gent que som una nació colonitzada, a part que quan la gent veu que se li toca la butxaca és quan més atenció hi paren.

Moltes gràcies. Atentament,
XXXXX
16 d’abril 2005

Un projecte comú a molts independentistes

Amics del nostre país, no interpreteu malament aquesta moguda. La gent que ens anem sumant a Catalunya Acció podem ser un grup més dels molts que tenen l'opció de defensar les nostres coses, i bé... segur que és així! Però escolteu aquestes paraules escrites que us adreço. Tenim moltes coses a protegir i reivindicar, però totes elles, de moment, tenen un denominador comú: es tracta que per qualsevol decisió depenem de permisos aliens. La causa de molts dels nostres mals és la manca d'un estat propi. Aquest fet i la necessitat de posar-hi solució és la raó principal que origina i esdevé objectiu primordial del projecte que s'anomena Catalunya Acció. Si l'objectiu de la Cal és la llengua i l'objectiu del "Desequilibri" és l'economia, l'objectiu de Catalunya Acció és tot allò que ens apropi a la consecució d'un estat català pels volts del 2014. Fixeu-vos bé, l'objectiu i l'especialització d'aquest projecte no són els símptomes del nostre mal sinó el que n'és la causa principal. Atacar els símptomes, quan des de la capital de l'estat espanyol es fa el contrari o quan des de la capital catalana no es fa prou o no es fa el suficient, esdevé una tràgica lluita de titans que s'ha de recomençar partint de zero cada matí. Condicions essencials dels "Innegociables" per les nostres llibertats naturals com a poble. 1 - La gent que de forma seriosa i decidida comencem a actuar amb la mirada fixada amb aquest objectiu pels volts del 2014, no ens creiem pas millors, no som millors que cap de les moltes persones que mai han deixat de fer coses pel seu país i àdhuc per la seva gent. 2 - Els "Innegociables" catalans no hem d'estar contra ningú, ni per sobre de ningú, o així ho ha de veure tothom, perquè som com tothom, som de tothom, necessitem a tothom ... totes les persones, tots els grups, tots els partits! 3 - Un únic objectiu ... la llibertat nacional, primera garantia natural de tota llibertat personal! -Ei ... alguns no arrufeu el nas! ... és així arreu del món, nosaltres no som pas diferents-. Un únic desig ... no haver de demanar permís de res a gent i projectes nacionals aliens que malden per relegar-nos en cultura i en economia, i en tot allò en que ells volen que tot el que és seu prevalgui. Un únic convenciment ... només els lliures d'esperit assoliran la plenitud del nostre poble, només els valents, només els decidits, només els que no es deixin entavanar per objeccions meselles! : "Que no ens ho donaran ..." "Que és una utopia ..." Que Espanya no ho consentirà mai ..." i molts altres "quès" que els intransigents no pensem ni volem respondre perquè no ens facin passar més amb raons, raons només destinades a distreure'ns i a allargar en el temps la nostra decidida tasca i el que d'ella n'ha d'esdevenir ... el natural assoliment del nostre objectiu. 4 - Els raonaments de treball polític de CiU i d'ERC són els que són, i a partir dels seus raonaments i projectes n'esdevé la seva pràctica política d'encaix a Espanya, es diguin nacionalistes o independentistes. Així, esdevenen com una mena de satèl·lits que de cap manera poden abandonar la seva òrbita a no ser que sigui cap avall, ara o en un futur quan cedeixin a la força de la gravetat. Si el pare biològic Univers actués així encara no hauríem sortit del big-bang. Per què dic tot això? Per fer entendre que amb el discurs del "no podem" o el discurs de "som d'esquerres" no podem sortir d'aquest atzucac. Conclusió directa: ens cal com el pa que mengem un nou discurs, un discurs de fe, de força, d'autoconfiança i de ben prompta determinació. 5 - També, el nou discurs que cal el·laborar passa necessariament per, amb humilitat però amb clarividència, assenyalar i definir els errors comesos i els seus actors. 6 - Sense els punts 4 i 5 faríem el mateix que s'ha fet fins ara, i sense complir aquests punts -nou discurs i alerta amb els errors comesos - arribaríem al mateix lloc fins on els catalans hem arribat fins ara, fins on han arribat CiU i ERC. Nosaltres volem anar més lluny, molt més lluny! 7 - Qui millor acompleixi la tasca primordial de generar un nou discurs, aquest sí, veritablement alliberador. Qui millor acompleixi la tasca primordial de definir els anteriors errors i proposar-ne les esmenes. Qui amb la seva paraula clara a favor del nostre poble i, respectuós sí, però sols a favor del nostre poble. Qui així mereixi la vostra il·lusió i la vostra confiança, serà qui haurà de liderar el nostre país per aquest camí que ens ha de portar al llarg de quasi nou anys fins el 2014! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
07 d’abril 2005

El senador francès Hugues Portelli enemic del català

Fa pocs dies la llei de l'educació passava davant el Senat francès. (17 de març) Aquest, molt fidel a l'esperit de la República, pàtria mundial dels drets humans, va decidir suprimir un article afegit per l'Assemblea nacional que donava la "possibilitat " d'un ensenyament de les llengües "regionals". Però el que tots els Catalans han de saber és la declaració del senador UMP Hugues Portelli a propòsit del català, la nostra llengua. Per què ningú pugui dubtar de la realitat del seu pensament vull citar en francès, la famosa "llengua de la llibertat" el que va dir: "Dans mon université, je suis responsable de la coordination des programmes Erasmus. Nous envoyons des étudiants à l'étranger, notamment pour qu'ils apprennent les langues des pays considérés. Parmi ces pays figure l'Espagne. Eh bien, nous avons été obligés de refuser d'envoyer nos étudiants dans une des universités de Barcelone parce que les cours y étaient dispensés en catalan." Llavors afegeix el senador Gérard Longuet:" ce qui n'a aucun intérêt! I L'Hugues Portelli segueix: "Le séjour à Barcelone était évidemment censé permettre aux étudiants concernés d'apprendre l'espagnol, non le catalan! Bien sûr, ils ont le droit d'apprendre le catalan si celà les amuse, mais sûrement pas dans le cadre universitaire" Davant d'aquestes declaracions crec que cada català ha de protestar al Consulat general de França, a l'ambaixada i demanar una protesta de la Generalitat. Un correu electrònic al senador Portelli seria també de gran interés (h.portelli@senat.fr). Joan Dorandeu París (França) Professor honorari i President del Bureau européen pour les langues moins répan
06 d’abril 2005

Acció

L'any 1928 es produïa a Catalunya un famós debat conegut amb el nom de “Inteligencia i caràcter”. Els seus protagonistes eren, d'una banda, el vallenc canonge Carles Cardó i de l'altra el professor i polític Josep M. Batista i Roca. De forma sintetitzada, direm que en Cardó volia fer veure que únicament amb el conreu de la intel·ligència era possible la salvació del nostre poble i amb ella, també, la de la nostra llengua, cultura i personalitat nacional. Per contra, Batista i Roca, sense negar mai la importància de la intel·ligència sobre la formació de qualsevol home, defensava la necessitat de l'educació del carácter en l'estructuració espiritual del nostre poble. Sense caràcter, venia a dir poc més o menys Batista i Roca, sempre serem un poble sotmès. Tot i que la Catalunya d'aquells anys va inclinar-se cap a les tesis del canonge Cardó, avui és indubtable, veient la situació de postració col·lectiva del nostre poble, que els preceptes d'en Batista i Roca eren, i són encara, dels més indicats per garantir la supervivència d'una Catalunya que “només el conreu de la intel·ligència” no ha pogut assegurar. Tanmateix, quan el professor i polític parlava de la formació del caràcter anava, indefectiblement, a raure a l'acció. Sí, carácter i acció com a parts d'un mateix cos. No pot haver-hi l'una sense l'altra. Així, en ple debat, escrivia el següent en el diari La Publicitat (octubre 1928): “Cal, doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç, combatre la inhibició, crear el gust per l'acció i la lluita contra les dificultats que se'ns presentin, i l'ambició de superar-les i trionfar”. Naturalment, si analitzem el fer contemplatiu i parsimoniós (que són l'antítesi de l'acció) que caracteritza el nostre panorama polític, entendrem el perquè de la nostra ruïna material i espiritual com a poble. De fet, els nostres dirigents segueixen les consignes fracassades d'un llunyà 1928. Santiago Espot, 41 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
04 d’abril 2005
Barcelona (Barcelonès)
Hola, em dic XXXXX, visc amb la meva familia a Barcelona, treballo a la Generalitat de Catalunya, i estic interessada en poder participar en el projecte Catalunya Acció. Els vaig escoltar per Ràdio Estel el passat dijous, i estic d'acord amb el que vostès vàren expressar i plantejar com objectius propers. M'agradaria rebre tot tipus d'informació al respecte, per tal de poder interioritzar-me en aquest Projecte que també és el meu.
Els resto molt agraïda.
03 d’abril 2005

Necessitem els Innegociables !

No tots els catalans i catalanes són independentistes, com és molt natural. Catalunya necessita tots els catalans, siguin el que siguin, això també és natural. Però n'hi ha, de catalanes i catalans, que sí que ho són d'independentistes. A aquests, el nostre país us necessita! Sí, també a vosaltres, i d'una manera molt urgent i molt especial. Catalunya Acció us convida a respondre a la crida del vostre país i així sumar-vos al camí per anar fins el 2014. El nostre país ens necessita, als independentistes que així ho creguem i ho desitgem, desperts i units, intransigents i organitzats, plantant-nos de mica en mica sense dubtes. Començant a caminar, si encara no ho heu fet. O tornant a caminar si mai us heu aturat. Ho ets tu ...? Ets tu una catalana o un català convençut de que la llibertat i la sobirania ens són imprescindibles i a la vegada estàs convençuda o convençut de que ningú ens donarà aquests dos valors suprems de tot poble o nació? Si tu ets independentista suma't a la taca d'oli alliberadora. Adhereix-te als que no tenim complexos llevat del respecte i la justícia en dignitat! Vine! Som a www.catalunyaaccio.org i afanya't que la cosa no està per a perdre el temps, necessitem ser quans més millor i el 2014 s'acosta! Qui no tingui prou fe en el seu país, no cal que vingui! I ..., si us plau, que aleshores no és digui independentista, serà tot el que ell vulgui menys un independentista. Potser serà un cagat!? Ens en sobren de cagats. Ens en sobren d'homes i dones del cotó fluix! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
01 d’abril 2005

La independència i la immigració

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida? Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs. El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho. Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més. La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana. Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim. Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols. Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols). Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries. I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta. Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson. Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català. Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
Valls (Alt Camp)
Srs. de Catalunya Acció,

Els escrivim des de l'agrupació comarcal de l'Alt Camp de la Joventut Nacionalista de Catalunya, la branca juvenil de Convergència Democràtica de Catalunya, en primer lloc amb la intenció de felicitar-vos pel vostre projecte i per la vostra feina que de ben segur portarà a Catalunya dia rere dia més a prop del seu allliberament nacional i independència com a poble. També, després de veure la bona tasca de Catalunya Acció, ens atrevim a oferir-vos la nostra total col·laboració amb tot el que necessiteu o a realitzar una trobada per tal de parlar sobre futurs acords que puguem mantenir sempre, lluny de l'esfera partidista, però sí de col·laboració amb la filosofia que l'objectiu sobiranista la societat catalana l'aconseguirà amb la màxima unitat possible, per tant amb la unitat dels sectors de tota la societat civil i de les organitzacions juvenils com la nostra, que també lluita aferrissadament per a la independència de Catalunya i pel progrés de les seves persones.

Restem a l'espera de notícies vostres i us saludem cordialment,
JNC de l'Alt Camp
28 de març 2005

Llibertat nacional

1 - La llibertat de tot poble és un dret innegociable. El projecte per l'assoliment d'un estat català l'any 2014 és una de les respostes més conseqüents per varis motius que us argumentaré. Primer, és una actitud de resposta al convenciment dels nostres drets de poble; clar i contundent convenciment! La nostra llibertat és innegociable! Però hi ha un altre fet que també reclama a crits la nostra tasca i ferma decisió d'empredre aquest camí que, repeteixo, ens ha de portar cap al punt d'inflexió en que començarem a dotar-nos d'un estat plenament nostre, dit sense embuts un Estat Català. 2 - Fets nacionals totalment aliens. L'altre fet també provocador de semblant resposta és la manifesta incapacitat de l'estat espanyol per a ésser plenament defensor de les nacionalitats gallega, basca i catalana. No hi ha sortida possible, és un fet endèmic, només hi ha un camí ... el divorci! I és així perquè els espanyols entenen com a perjudicial per a la seva nació tot el que els és nacionalment aliè. 3 - Nosaltres ho hem de tenir clar. Però hem de tenir present que el problema fonamental no està a Madrid, com a capital de l'estat espanyol, ni tant sols en l'imaginari dels espanyols, sinó que som nosaltres, la gent dels Països Catalans, els que ho hem de tenir ben clar. La claudicació de molts, primer de tot de molts polítics, ha ajudat i mogut en extrem un statu quo cada vegada més arrelat que frena la visió clara i la defensa decidida dels nostres drets. 4 - Una ganyota despectiva, estranya arreu del món. Molts catalans intoxicats contínuament des de la majoria dels medis de comunicació, sense dir que "No" d'entrada, quan pronuncien la paraula «Independència» o la paraula llibertat, ho fa amb una manifesta ganyota despectiva que en el fons no poden evitar. Aquesta ganyota, que surt del fons del subconscient de molts dels nostres compatriotes, està en plena contraposició amb el sentiment de profunda veneració i admiració que aquests dos mots generen arreu de tots els pobles del món nacionalment sans, que no han rebut el pilot d'agressions que ha rebut el nostre. Una altra vegada ja vaig expressar com de natural veiem que a Amèrica, des del cinema fins al més petit detall de la vida quotidiana, fan servir els mots "Freedom" i "Independence". O sigui que llibertat i independència per a totthom menys pels catalans! Un bon contrasentit d'aquells que no es mengen de cap manera! 5 - Un lideratge que ha renunciat! Un lideratge amb direcció equivocada. Els polítics catalans, els que haurien de defensar i guiar al poble, queden sotmesos sota la dictadura de les seves respectives cúpules, estructura arcaica de poder, i així el sentit del propi país en resulta absent o contínuament escanyat. Qui pot defensar o animar la nostra gent amb la boca closa? Qui pronuncia amb amor, sa orgull, i convenciment desacomplexat i veritable, les paraules que són i han de ser fonament d'ànim, de vida i de plenitud per al nostre poble? Qui calla acomplexat per idees errònies i messelles, quan no ho fa per interessos d'enganyoses tàctiques i estratègies? Cal una direcció, certament, però cal una direcció que com a primer interès de tots no tingui altre cosa més important, més clara i més intransigent que els nostres dres nacionals i lingüístics, com a autèntics garants dels drets individuals de tota persona. Haurem de preguntar-nos, una i una altra vegada, quins dels nostres polítics actuals del parlament de Catalunya o de fora del Parlament tindran la claredat i la valentia d'emprendre aquest nou camí? Quins tindran idea clara i sentit valent d'autèntic País Català? 6 - Fem créixer "Catalunya Acció" com si fos una gran taca d'oli. Amics, companyes i companys de país, us convido des d'aquestes consideracions a interesar-vos per aquest projecte valent de la societat civil, i concretament de tots els «Innegociables» de diferents partits i creences que volem dir al pa, pa, i al vi, vi, i a més, i sobretot., volem actuar en conseqüència. Quants més siguem els convençuts, de la necessitat de la intransigència, més forts serem. Cal que cresquem com una taca d'oli. Aleshores esdevindrà el que ens recorda n'Ibarretxe: «Sols serà el que nosaltres vulguem» Aquesta serà la nostra veritable Sobirania! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
24 de març 2005

Colonitzats o lliures ?

Aquets últims mesos, tenim els polítics, catalans i espanyols amb representació parlamentària, ocupats en la redacció d'un nou Estatut per a Catalunya. És lamentable i vergonyós que els nostres representants no ens ofereixin cap més alternativa a l' Estatut, que al cap i a la fi, és una mera llei orgànica de l'Estat Espanyol opressor, o sia la seva obra mestre. Senyors polítics, el poble català ja està fart de foteses i d'anar perdent la Sobirania, el temps i els diners amb estatuts. Ningú està autoritzat a renunciar a les aspiracions de Catalunya de tornar al «statu» anterior al 1714. Ah! ... i si hi ha algú a qui li sembla que d'això fa molts anys..... que es fixi amb la roca de Gibraltar, que encara en fa mes d'anys i els espanyols no hi renuncien pas. Per posar Catalunya al lloc que li correspon, hauríem de desqualificar tots aquells polítics catalans que s'atrevissin a demanar quelcom inferior a la total independència de Catalunya. És vergonyós que els nostres polítics, en lloc de parlar clar i català emparats per l'evidència de la història, adoptin una actitud de pollets esmorteïts, enduts per la droga del poder, per la "dolce vita" i la manca de patriotisme. Davant aquesta situació hem de promoure polítics nous, que els seus programes diguin NO a l'estatut, SÍ al retorn de les Corts Catalanes, SÍ a la Constitució Catalana, SÍ a la Catalunya plural, i SÍ a la Independència, i treballin i posin data a aquests objectius. Josep Vilalta, 64 anys Berga (Berguedà) Vicepresident del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció
22 de març 2005

Un pla per a assolir un Estat

Un conjunt de catalans «Innegociables» guiats per un lideratge centrat en la persona d'en Santiago Espot, ha iniciat un projecte, «Catalunya Acció», convençuts que a més de parlar ja cal posar-se mans a l'obra, convençuts que ens calen catalanes i catalans compromesos en «acció» i esperit a favor de tots els països de la nostra parla i en defensa dels seus drets. Per assolir aquesta fita ens hem dotat d'un pla al que donem el nom de "Independència 2014", un pla que al seguir les seves diferents etapes ens ha de portar pels vols del 2014 a l'assoliment d'un Estat Català, únic instrument capaç de garantir la nostra independència i veritable sobirania. I finalment, en aquesta breu descripció del que serà la tasca prioritària de molts, durant aquest nou anys que falten per aquella anhelada data, com és molt natural i a molts ja s'us haurà acudit, ens caldrà un fons econòmic per poder seguir els viaranys d'aquest pla, «El Fons per la Independència». Totes les catalanes i catalans que facin seu aquest projecte, en seran membres, els uns treballant de forma directa, i uns altres col.laborant en diferents intensitats en qüestions determinades dins les diferents etapes del pla que es vagin concretant, però tots ells, en diferents nivells segons la seva voluntat i capacitat econòmica, hauran de procurar que aquest fons, de forma ben transparent, vagi creixent, com més millor. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
20 de març 2005
L'Hospitalet del Llobregat (Baix Llobregat)
Jo, XXXXX, estudiant d'història a la Universitat Autònoma de Barcelona i treballador de mitja jornada a XXXX de l'Hospitalet. M'adhereixo a la causa i objectius de Catalunya Acció.

Voldria rebre informació del que s'ha de fer per participar i/o col·laborar amb vosaltres. També estaria molt bé que "pengéssiu" la conferència que fareu a Reus a la web, ja que per motius laborals no podré assistir.

Per Catalunya, unitat nacional!
Salut i Pàtria.
19 de març 2005

Molt bé Sr. Ibarretxe !

Rebi tota la meva admiració i recolzament per la seva valentia i la gran lliçó de nacionalisme que ha donat a tot el país, sobretot als nostres "governants autonòmics" que s'autoanomenen "nacionalistes i independentistes. Sr. Maragall, Sr. Carod Rovira, Sr. Mas. On és el seu catalanisme? No serà que en realitat no és més que un pur i simple "col·laboracionisme" amb el seu estimat "Estado Español"? Per què no tenen els "peb......ots" d'enfrontar-se d'una vegada als nostres botxins? És que tenen por de perdre la cadira i les "peles" que porten enganzades al cul? Sóc català, independentista i donaré el que sigui necessari per a aconseguir la nostra independència. Per això m'en avergonyeixo dels meus governants que no han fet més que enganyar-nos i jugar amb els nostres sentiments patriòtics, principalment ERC i CiU, que es diuen ells mateixos "partits catalans" i no són més que una colla de venuts i caragirats. Tot això i el que vindrà no ens ha de sorprendre, doncs amb el pacte PSC-ERC ja estava tot cantat. Senyors d'ERC, si el nostre President Companys aixequés el cap i veiés en què s'ha convertit el seu partit demanaria que el tornessin a a afusellar. Amb la qüestió de la reforma de l'Estatut i els canvis en la Constitució Espanyola, aquests "polítics de poca monta" que comencin a pensar i a meditar en el que diu el refrany castellà "cuando veas la barba del vecino cortar pon la tuya a remojar". Ramon Massip, 64 anys Parets del Vallès (Vallès Oriental) Membre de Catalunya Acció
17 de març 2005

El naufragi

Tot s'ha enfonsat. Ningú dubta que la situació general de la política catalana és d'un absolut naufragi després del que s'ha derivat del famós 3%. Els diversos partits amb representació parlamentària han estat engolits per l'immens mar del descrèdit i la desaprovació popular. Voldrien amagar-ho però no hi ha cap supervivent. Són, tots ells, uns simples cadàvers polítics. Ara només ens cal decidir si els enterrem o els cremem. Malauradament, ha calgut la desgràcia de mil barcelonins per veure un escenari polític on el que predomina és la roïnesa i l'encefalograma pla. Un fracàs sense precedents on els actors ja no saben ni el paper que representen. No ha estat només l'enfonsament d'uns homes o dones determinats, és la caiguda definitiva d'unes idees i d'una manera de fer política. Si als catalans ens calia un motiu més per allunyar-nos dels nostres dirigents, ara el tenim definitivament. Què més necessitem? Si no ens falla la memòria, en els darrers anys se'ns ha intentat fer creure que el polític actual havia d'ésser, sobretot i més que res, un bon gestor. Deien que l'important eren homes que solucionessin de forma eficaç els nostres problemes materials del dia a dia. Allò que feia referència al que despectivament anomenen "aspectes essencialistes" de la nació havia de quedar en un darrer terme. Molt bé. El cas és que, a la seva inutilitat per entendre l'esperit del país, cal afegir-hi ara també aquella per resoldre simples qüestions tècniques. Urgeix o no el relleu polític? Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció
09 de març 2005
Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
Hola! Em dic XXXXX i tinc 19 anys. A través del Racó Català he trobat informació sobre el vostre projecte i he visitat la vostra web.La veritat és que m'ha agradat moltíssim, alhora que m'ha il·lusionat saber que es posa en marxa un projecte d'aquestes característiques, perquè el tema de "2014: independència" l'havia sentit anomenar però sols s'havia quedat en paraules. Crec que és vital unir els esforços per a aconseguir aquest objectiu.
07 de març 2005

La cagada exponencial

Té un divertit costum aquest home, en Pasqual Maragall. Quan té un problema, el magnifica fins a dimensions astronòmiques i li dóna el que a ell li sembla una gran solució. Mai cap mortal ha sabut discernir si les seves solucions són o no un problema encara més gran que no pas l'inicial. Els Jocs Olímpics, el Fòrum, l'Euro-regió, la promesa de milions al Carmel, ara el 3%... em seguiu? Però aquesta manera de fer té un problema. Quan les coses es torcen de debò, quan els problemes requereixen solucions de debò, assumir responsabilitats i com a mínim humilitat, això no funciona, no. Quan les preteses grans solucions no arreglen res, el nostre President es queda tancat en un atzucac i, movent-se violentament, incomprès i atrapat per la seva pròpia trampa, no fa més que superar de llarg la seva cagada inicial. I si ningú no l'atura, tot esdevé una sèrie infinita i exponencial de cagades. Això ja és insuportable, vull despertar d'aquest malson. No vull com a President algú que ha creat el concepte de "maragallada" governant a cop d'incontinència verbal, de somiar despert, d'irresponsabilitat i de plaer morbós per tot allò que és superlatiu, un cínic capaç de dir sense immutar-se que "Catalunya ja és independent" i que el Govern se sent "com una dona maltractada". No puc. Aquestes mentides fan molt de mal, dites per un President, perquè ni Catalunya és independent, ni ell es pot sentir de cap manera com una dona maltractada. En tot cas, seria tot el poble català qui es podria sentir lleugerament com una dona maltractada. Però no, segons Maragall, "Catalunya és com una dona que ha de seduir Espanya"... Respirem profundament. Si us plau, que algú aturi aquest home. Si no plega o el fan plegar aviat, proposo que emigrem tots a Groenlàndia, allà on no pugui seguir-nos de cap manera. Passaríem fred, però guanyaríem en pau mental. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció
03 de març 2005

Anem per feina !

Per sort el tema del 3% ja està en mans de la fiscalia. Ara podem respirar, esperem conclusions, confiem en una justícia malgrat massa vegades esdevé parcial i injusta, però no ens queda cap més remei. Siguem pràctics compa-triotes catalans. Oblidem per un moment els odis i contra odis partidistes. Prou sabem tots que ningú té les mans ben netes i molts tenim la teulada de vidre. Aquest parèntesi provocat per la tempesta del 3% ens ha de permetre dedicar-nos a la feina, l'autèntica feina d'alliberar-nos d'aquest estat que ens pren finament el 10% del PIB, ens el pren hora darrera hora i dia darrera dia, durant tot l'any, sense esperar ni obres ni concessions. Aquest és l'espoli fiscal de l'estat sobre Catalunya, 40 milions d'euros diaris. Cada dia se'ns emporten un hospital completament equipat o un tram d'una autopista. Catalunya i els catalans no podem aguantar aquesta pèrdua de diners, cap estat europeu s'ho pot permetre això. Això és un ofeg, això és la nostra ruïna anunciada. Això no és negociable! ERC vol superar part d'aquest dèficit en 25 anys. Però van errats perquè d'aquí 10 anys, si no reaccionem ara, haurem de tancar les caixes per falta de diner i capacitat de generar-lo. Per això, entre altres coses, però sobretot per això, els «innegociables» de tots els partits catalans guiats per un projecte fora del joc parlamentari hem començat el camí cap a l'assoliment d'un estat propi. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
01 de març 2005
Parets del Vallès (Vallès Oriental)
El propassat 22-02, vaig estar amb vosaltres a Barcelona, comparteixo i assumeix-ho els vostres plantejaments i el vostre projecte, que també és el meu. Estic molt en contacte amb el grup d'en Salvador Molins de Berga, i per la meva part lluito amb totes les meves forces per aconseguir la llibertat i la independència del nostre país. Sóc ex-militant d'ERC. i davant del seu frau independentista, entre altres raons, em vaig acomiadar. Per seguir la lluita he format una petita plataforma de lluita independentista (serena, digna i democràtica), amb l'intenció d'unir-se a tots els grups que lluiten pel mateix i trobar-ne un que ens aglutini a tots i poguem fer la força suficient per aconseguir els nostres objectius, i per fi!! Sens dubte el moviment de connexió mútua és CATALUNYA ACCIÓ, compteu amb mi. Demano seriosament el formar part de CATALUNYA ACCIÓ, digueu-me què he de fer. Cordialment.
26 de febrer 2005
Senyors:
En temps tan tèrbols pel nostre país, Catalunya, com els actuals, en que cap polític, ni els que es proclamen independentistes, sembla interessat en altra cosa que en la seva butxaca, i el Parlament sembla una barreja de la plaça del mercat i pati de veïns, m'ha semblat tan atractiva la vostra crida a persones que comparteixin el desig de treballar per la independència del país i, a més a més, es "guanyin la vida dignament" que us demano que em feu arribar informació dels actes que organitzeu o algun material escrit sobre els vostres objectius.
22 de febrer 2005

Dentadura postissa

La catàstrofe del Carmel ha estat llastimosa i deplorable. Hem vist polítics de primera línia, com ara Pasqual Maragall, Joan Clos i Rodríguez Zapatero, s'hi presentaven per a negociar amb els afectats, semblant més mercaders de l'edat mitjana que polítics d'una democràcia. Penso que, davant de la magnitud de la catàstrofe, abans d'oferir diners als afectats, hagués calgut que les administracions els haguessin donat el màxim suport moral. Per sort, no tot es pot comprar amb diners. Els afectats del Carmel, segur que mai hi haurien posat preu a les seves pertinences personals, moltes de les quals ni avui ni mai podran tornar a recuperar. Un altre despropòsit polític. Per què el president de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona i altres polítics arraconen la llengua catalana per dirigir-se als veïns del Carmel? Que el Carmel no és territori català? Potser ho fan perquè la parla familiar d'una part de les famílies que viuen al Carmel és el castellà, obviant que la majoria d'elles fa molts anys que viuen a Catalunya i, per tant, entenen perfectament el català. Després de gastar tants diners públics en campanyes institucionals per a la normalització de la llengua i per incitar la pràctica del bilingüisme, com pot ser que siguin els mateixos polítics, aquells qui no parlen en català als veïns del Carmel? Ha estat una desconsideració i una falta de respecte, com si els tractessin d'ignorants. Pagaria la pena que els demanessin perdó. Com és possible que, els polítics que han fet les lleis i els reglaments siguin els qui les incompleixen? Fent-ho així, per a què servirà la intensiva propaganda protagonitzada per aquella fastigosa dentadura postissa? Jordi Camps i Domènech, 66 anys Berga (Berguedà) Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció
21 de febrer 2005

Hereus del demà

El cas és que d'una vegada per totes hi ha gent disposada a prendre les regnes de la veritat i no amagar el cap sota l'ala com fan els nostres polítics. El descrèdit dels dirigents polítics ha arribat massa lluny. I celebro que Catalunya Acció es presenti als catalans no pas com a un partit polític, sinó com a projecte polític. La diferència i el matís és, sens dubte, d'una importància cabdal i evident. Els partits polítics són com són i no canviaran pas, però la gent que s'organitza i que, sobretot, té collons per afrontar les embestides que es presentin, demostren un coratge, un tremp, una energia i un valor que els honora. I és que aquest projecte no és un projecte d'estatuts interminables, de finançaments de pa sucat amb oli, de secessionismes lingüístics ni d'etnicidis i d'altres -cidis; aquest projecte va més enllà de tot això perquè no cau en el joc a què ens han acostumat els partits. No parlem d'un partit polític, sinó d'un projecte de caire polític. Un projecte que comença a parlar clar d'independència i que, a més, gosa aproximar una data concreta per a assolir-la, cosa que cap partit polític mai no ens ha aclarit encara. Per tant, que els polítics continuin amb els seus jocs d'estira-i-arronses i de vendre'ns a preu de saldo; és el que saben fer i és l'únic que demostren que saben fer des de fa molts anys. Però no podem restar quiets. Restar quiets davant del greuge que pateix el nostre país és restar, ras i curt, presoner de la impotència. I us asseguro que allò que necessita el nostre país, més enllà de polítics que parlen amb posat esporuguit, amb aire de feblesa o amb esguard indecís, són persones que desbordin pertot energia, tremp, coratge i una veritable ambició nacional. És a dir, persones que, a diferència dels nostres polítics, arraconin la por per abraçar el coratge; deixin enrere el dubte per afrontar decidits i amb seguretat el futur; i, sobretot, persones que creguin per damunt de tot en la necessària independència de Catalunya com a condició absolutament innegociable. Albert Ubach, 30 anys Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)
17 de febrer 2005

Per què neix Catalunya Acció ?

Ens cal, com el pa que mengem, una acció nova. Allunyada de les formes tradicionals dels partits polítics actuals que, amb estructures internes com les de fa cent anys, han caigut en el més obsolet dels funcionaments. Per a recuperar la confiança hauríem de començar per donar-li una imatge moderna i operativa. També foragitar per sempre els conceptes assemblearis que no porten enlloc –només a la divisió- i l'amateurisme constant que ens dóna un aire d'aprenents. És indispensable un fort pragmatisme intern i que un gran idealisme presideixi totes les accions sobre el país. Organitzativament s'ha d'actuar amb la fredor d'una multinacional, però el discurs públic ha de ser audaç, vibrant i encomanar moral de victòria. Sabem molt bé que el cor dels catalans mai ens el guanyarem amb l'estil del buròcrata desapassionat. Moure la voluntat de la nostra gent requereix una gran ambició, una rigorosa organització i un humanisme que embolcalli l'esperit del nou projecte adreçat a independitzar la nostra nació. Sense aquests fonaments no hi ha res a fer. Posar-ho en pràctica necessita d'un gran poder de seducció. Que el nostre poble vegi sobretot que caminem conjuntament amb els nous temps. En tots els aspectes. Bo i començant per com ens presentem davant els nostres compatriotes els quals volem guanyar-nos. Fons i forma, tal i com diem aquells que hem begut de les fonts de la psicoestètica. Així, cal acompanyar la vigorositat de les nostres paraules amb un estil pulcre i elegant. Les autèntiques revolucions a casa nostra es fan amb un aire senyorívol. No recordeu Francesc Macià? Tinguem ben present, per molt que ens vulguin fer creure que tot ha de passar pel sedàs de la lluita de classes, que el nostre és un poble majoritàriament de gent de classe mitjana. Ens n'hem d'avergonyir a aquestes alçades? Però no em refereixo, com crec que ha quedat prou clar, a una nova formació per a presentar-se a unes eleccions. En absolut. M'estic referint a una forma organitzada que aglutini l'afany de tants i tants catalans patriotes per tal de retornar la dignitat i la coherència al nostre poble. Sí, ens han deixat tan avall que per a poder aspirar a alguna cosa, hem de recuperar la dignitat i la coherència perduda en els pasadissos parlamentaris de Barcelona i de Madrid. No podem confiar en ningú més que en nosaltres mateixos. Per tot plegat, i perquè urgeix veure que hi ha homes i dones al país que anteposen Catalunya i la seva independència a qualsevol altra cosa, ha nascut CATALUNYA ACCIÓ. I també perquè els catalans han de veure que, més enllà de la mediocritat i el cretinisme que dominen l'escena política del país, pot haver-hi gent disposada a no utilitzar els sentiments nacionals com a moneda de canvi per obtenir vots i poltrones. Precisament per tots aquests motius, aquells que formem part de CATALUNYA ACCIÓ tenim una gran responsabilitat: no decebre, una vegada més, el poble de Catalunya. Santiago Espot, 41 anys Empresari i escriptor, President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
França
Benvolguda Catalunya Acció:

Tinc 17 anys i en el meu cor es consumeix una intensa flama d'amor i de passió envers el meu país i la creació de Catalunya Acció no ha fet res més sinó animar-me a seguir veient aquest bell projecte amb més il.lusió i esperança que mai, tot i que el panorama polític no ens sigui ni ens hagi estat gairebé mai favorable a Catalunya per assolir la nostra desitjada emancipació nacional.
Veig en projectes com el vostre un bri d'esperança que, no ens enganyem, no serà el pas definitiu, però de ben segur que aquest és un bon camí un cop rebutjada la lluita armada i la lluita política dins el marc espanyol resultant ser únicament font de frustracions. Bé, tot això per dir-vos que teniu el suport incondicional d'un "exiliat" a França.

Sort en la vostra lluita!
15 de febrer 2005

Avís per a navegants

Notícia del diari Avui, 15/feb/2005 - p12 Extracte de la notícia Des del govern central es recorda: "El que no acceptarem és que , per consensuat que estigui, se'ns porti un Pla Ibarretxe sota el braç o es pretengui una imposició del Parlament català a l'espanyol. Seria inacceptable", s'assegura pujant el to. Quan al finançament, afirmen que Catalunya "no pot mirar només per ella i ja està" i que s'ha de "pactar entre tots perquè Catalunya no és ningú per dedicidr la quota de solidaritat que ha de rebre Andalusia". En tot cas Zaparero està en contacte permanent amb Pasqual Maragall -la setmana passada es van veure en privat a Barcelona- i amb José Montilla. Comentari de la notícia Després de l'experiència frustrada durant 25 anys d'encaixar Catalunya a Espanya, el nou govern del tripartit vol intentar-ho de nou. Sembla ser que ara tenim "aliats" al govern de Madriz. Hi devem tenir gent molt espavilada al nostre govern per arribar a aquestes conclusions. A molts catalans se'ns fa impossible de comprendre com els nostres governs (els d'abans i els d'ara) poden plantejar una convivència amb Espanya basada en la por (recordeu algun article de la intocable Constitución?) i el robatori (2,4 bilions de ptes cada any). És patètic que la nostra classe política digui que vol buscar l'encaix de Catalunya a Espanya, quan la realitat diària és contundent: és Espanya que fa anys que ens "encaixa". Josep Castany, 40 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
29 de gener 2005

On és la dignitat ?

Malgrat que la gravetat del cas ho requereix, ara ja sembla que tothom ho hagi oblidat. Els mercenaris de l'informació que copen els càrrecs de responsabilitat dels grans mitjans de comunicació catalans fan molt bé la feina que l'amo els encarrega. Ho aconseguiran enterrar? Almenys per la nostra part intentarem mantenir ben present l'afer del jove Eric Bertran de Lloret de Mar, acusat de terrorisme per la sinistra Audiencia Nacional del podrit Estat espanyol. Un jove patriota català de només catorze anys que ha passat la mà per la cara a tot un Parlament de Catalunya. Ell sol, amb les armes de la dialéctica i del coratge (que són les armes que esgrimeixen els grans homes), ha posat en evidència a aquells que haurien de defensar Catalunya aixoplugats en càrrecs magníficament remunerats. Quin ha estat el detonant de la seva digna actitud? Segons ell mateix va explicar davant les càmeres de televisió fa unes setmanes, al veure que el govern de Catalunya actua com un vulgar impostor al no portar a efecte una llei de normalització lingüística redactada i aprovada per ell mateix, va considerar necessari advertir de la seva falta a dues grans empreses del país que l'havien incomplert. Ja ho veieu, un adolescent fent la feina dels diputats! Qui serà tant babau com per tornar-los a votar?

Així, els membres del nostre Parlament, pendents només de lluir a la televisió i d'acatar servilment les ordres d'Espanya, actuen com una pinya a l'hora de recolzar la candidatura olimpica de Madrid 2012 però s'amagen com a conills quan es tracta de fer costat a un noi que fa la tasca de la qual ells són incapaços. Esclaus, esclaus i mil vegades esclaus! Només una gent sense dignitat, no ja nacional sinó simplement humana, pot deixar sense resposta una agressió com la patida pel jove Eric Bertrán. Per què diantre serveix aquella institució plena d'escagarrinats? Promocionen el Madrid olimpic mentre, des d'aquella mateixa ciutat, tracten com un vulgar delinqüent un català que defensa la seva terra i la seva llengua.

El que han de fer els nostres parlamentaris és una declaració solemne de comdemna i acompanyar a aquest xicot de Lloret fins les portes de la mateixa Audiencia Nacional. I just allà declarar-se ells també “culpables” de l'acusació feta pels energúmens amb toga que volen aniquilar les noves fornades de catalans independentistes. Què hauria passat? Processarien en Mas, en Carod o en Maragall? Aquesta és l'actitud que espera dels seus dirigents un poble que reclama dignitat. Però per resposta només obtenim claudicació, claudicació i claudicació. Amb tot, l'honor de Catalunya aquesta vegada l'ha salvat un adolescent de només catorze anys. Veritablement, el futur del nostre poble és en mans dels autèntics independentistes. Santiago Espot, 41 anys Empresari i escriptor, President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

16 de gener 2005

Decisions dels Innegociables

Per sort, a la nostra terra, en aquests moments, els aires de guerra i revolució d'aquell trist 1936 són llunyans. Amb certa perspectiva ens podem mirar aquells fets, i ara ja ha arribat l'hora de proposar-nos seriosament l'assoliment d'un estat català que culmini el nostre procés de redreçament nacional.

Hi ha projectes polítics, avui a Catalunya, que des de sensibilitats nacionals diferents cerquen un millor encaix dins el sistema polític espanyol. Però nosaltres estem convençuts que ja no hi ha més cera que la que crema. Mai aquest viarany ens portarà al restabliment de la nostra segrestada sobirania en aquell altre fatídic 1714. Però, fa dies, us ho anuncio i no va de broma, està neixent un nou projecte per a l'assoliment d'un estat que estigui veritablement al servei de Catalunya. Aquest nou projecte no serà un partit polític sinó un camí innegociable que podran iniciar multitud de catalans i catalanes a banda de les seves simpaties en la gestió política de l'anar tirant a que estem acostumats, i a banda de les seves arrels i nacions d'origen. A més dels drets nacionals de Catalunya i de la seva gent que naturalment són innegociables i ha un altre innegociable important en aquest camí per a molts, es tracta del convenciment de que cap tipus de pacte amb Espanya ens hi portarà, més encara, qualsevol tipus de pacte n´és un veritable obstacle. Per això mai farem el que han fet primer CiU i ara ERC. En alguna cosa hi ha d'haver diferència entre aquests projectes i el nostre. Que quedi clar ja des d'aquestes ratlles, nosaltres mai negociarem res amb Espanya ni amb els que la secundin, res que no sigui l'acta de separació o divorci democràtic entre Catalunya i Espanya, per l'estricte acceptació i consegüent aplicació del dret de tots els pobles, àdhuc el nostre, a la independència, i també com a legítima devolució del que mai ens havia d'haver estat pres, i al que mai hem renunciat. Qui cregui que s'ha de pactar amb Espanya no serà apte per a seguir aquest camí, no cabrà dins d'aquest nostre projecte, d'aquesta drecera que ens portarà cap a la independència allà al 2014. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog