Barcelona (Barcelonès)
Benvolgut Sr. Castany,

Vaig interessar-me ja fa cert temps en el seu projecte polític, i els hi vaig fer saber. És des llavors, que vaig decidir informar-me periòdicament de les actuacions que porta a terme Catalunya Acció, a través de la web i el mail.

Ara, després d'haver analitzat la vostra actuació, he decidit adherir-me a la vostra plataforma, ja que veig en els vostres principis, una llum que ha de moure els valors polítics tal i com els coneixem avui dia. És per això, que després de meditar-ho força temps, decideixo fer l'aportació pel fons per a la independència de forma puntual cada mes, començant per una aportació mínima que podrà variar conforme les tres consideracions que vostès recomanen.

Val a dir que, tot i que sigui poca quantitat la que aportaré, no és gens fàcil tenir vint i pocs anys, i estar acabant una enginyeria mentres treballes a mitja jornada, i has d'intentar emancipar-te en una de les ciutats on l'especulació immobiliària ha tocat sostre. A tots ens és difícil sobreviure en aquest món que nosaltres no hem volgut així. I és per això, que s'ha de fer saber a tothom que l'única sortida possible al nostre poble, és la independència. Cal fer-li saber al nostre poble, i al món sencer, què seria Catalunya si la deixéssin ser.

És obvi, que l'emprenyada col·lectiva que ha suposat l'engany de la reforma estatutària, només fa que indicar que el suposat sistema polític democràtic en el qual vivim, és una enganyifa que ha de començar a desmantellar-se, amb fermesa, honradesa i treball de tots els que ens estimem el nostre País.

Hem de ser tots, els qui desitgem un Estat que ens garantitzi que podrem ser com som, un poble culte i evolucionat, que ha buscat sempre l'excel·lència per damunt de tot. I des d'aquesta excel·lència, és des d'on cadascú des del seu àmbit, ha de difondre ja no sols la cultura (no estem tan sans...), sinó el concepte que cal que la societat reclami el dret a decidir, i uns polítics que no es moguin cap a cap posició més d'encaix a Castella.

Jo mateix, en el que sigui capaç d'arribar a aconseguir des del món tecnològic, seria per a mi un honor compartir els meus èxits, si mai arriben, amb el poble català, que m'ha fet espiritualment com sóc. I ha forjat en mi el desig d'intentar fer que aquest país es desperti. En alguna altra ocasió més endavant, ja li comentaré si vostè vol, algunes traces d'algun possible projecte futur que tinc en ment.

M'acomiado, donant les gràcies a tots els integrants de Catalunya Acció per la seva aposta valenta, desacomplexada, i per l'honestedat que demostren en els seus principis d'actuació.

Moltes gràcies per escoltar-me.
Cordialment
XXXXX

Frases com "la independència és un objectiu impossible" o "en ple segle XXI hi ha objectius que, tot i ser legítims, han deixat de tenir sentit", pronunciades per Artur Mas i reflectides en premsa -la primera- i ràdio -la segona-, són una de les proves més evidents de fins a quin punt la mediocritat, el mesellisme i la manca total d'autoestima ha imperat en els governants que Catalunya ha tingut en els darrers lustres. L'exemple de Mas, però, també pot servir perfectament per a en Carod-Rovira de l'actual Govern.

Article publicat al diari Avui el 29 de gener del 2007 Fa unes setmanes vaig plantejar la necessitat urgent de renovar el discurs que tenen els partits catalanistes. En el cas de CiU, l'autonomisme de dreta i, en el cas d'ERC, l'autonomisme d'esquerra. En aquest moment, el catalanisme dels uns i els altres es redueix a regateig: CiU diu que regatejaria millor amb ZP l'Estatut, i a ERC diuen que ells regategen millor que ningú. Els uns i els altres practiquen una prolongació del peix al cove de Pujol. El problema és que aquesta doctrina està gastada. Hem de barallar-nos ara 25 anys més amb Madrid perquè se'ns traspassi tal o tal competència, perquè envaeix no sé quin article de l'Estatut, etcètera? Aquesta perspectiva no entusiasma ningú, però és exactament el que ens proposen Carod i Mas. Davant d'aquesta evidència, Joan Carretero reivindica el retorn al catalanisme independentista. El seu diagnòstic, pel que fa a la crítica de l'autonomisme d'ERC, és impecable. Però crec que el catalanisme independentista pateix la mateixa crisi d'identitat que l'autonomista. L'independentisme no es pot plantejar avui en els mateixos termes que fa tres anys perquè entremig hi ha hagut un fet històric, l'Estatut del 2006, que cap dels actors de la política catalana ha valorat prou bé, tret de Montilla. Quan Montilla parla de la Catalunya "postnacional", demostra que ha captat el missatge: Catalunya té per primer cop un Estatut elaborat en un context de normalitat democràtica. Per tant, els somnis nacionals s'han acabat i Catalunya és un país (país, que no nació) normal. Aquest Estatut és, per a Catalunya, un sostre: i bastant baix, per cert. Pujol va avisar que compte que, amb el nou Estatut, els catalans no ens marquéssim un autogol. Però això és just el que ha passat, i no ho van entendre ni Mas, ni Carod (que, en privat, era favorable al sí). Qui sí que ho va entendre va ser el murri de Zapatero: us dono una almoina de quatre competències i, a canvi, us poso a damunt un sostre inamovible per als propers 25 anys. I, és clar, amb l'Estatut del 2006 aprovat fa quatre dies, ¿té cap sentit l'independentisme? On és l'"onada sobiranista" que es va aixecar el 2003? Carretero, per ressuscitar-la, haurà de replantejar el seu discurs. D'entrada, a Carretero se li ha d'exigir que tingui un "full de ruta" creïble cap a la independència. Només així es desmarcarà d'un Carod que va limitar-se a promeses retòriques de sobirania, sense cap contacte amb la realitat. ERC ha abusat del vell argument que és independentista tot el que fan els independentistes (encara que sigui pactar amb Montilla), de la mateixa manera que Pujol deia que era nacionalista tot el que feien els nacionalistes (fins i tot recolzar Aznar). Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari. Francesc Puigpelat Periodista

Hola, Amics.
Sóc encara (no sé si per massa temps més) militant d'ERC.
He seguit esperançat el creixement i fermesa de criteri d'aquest partit els darrers anys. Em semblava que era l'única porta oberta a la sobirania. Ara no ho veig clar.

Entenc que la independència no és d'avui per demà, que no es pot matar tot el que és gras... Però el sometiment d'Esquerra dels darrers mesos, l'apoltronament, la manca d'esperit de lluita (encara que fos a títol testimonial), l'animalada aquesta del nacionalisme social o com es digui (darrerament ja ho he sentit fins i tot de boca d'alguns polítics d'Esquerra), TV3 o Catalunya-Ràdio que continuen parlant de "nosaltres els espanyols" o "aquí a Espanya", tant com de si els prínceps espanyols esperen canalla (malgrat la suposada influència d'ERC en els mitjans públics), les banderes que treiem i posem quan ens ho manen (sense badar boca, que és el més trist), les seleccions nacionals (que ningú en parla des del poder, no fos cas que això aixequés polèmica)... Si estar al govern implica tot això, no seria millor estar a l'oposició i plantar cara?

Ara apareix Catalunya Acció. És la saba nova que necessitàvem, és com si haguéssiu llegit el pensament de centenars de catalans. Personalment m'identifico plenament amb vosaltres... Però que sigui per imprimir l’empenta que ha perdut l’independentisme català, no per dividir-nos entre nosaltres, tan pocs que som! Sigui com sigui, tot el meu suport i oferiment de col·laboració en la mesura de les meves possibilitats.

XXXXX
Guia d'Alta Muntanya

Article publicat al diari Avui el 26 de gener del 2007 Fa dues setmanes, comentava que el sistema educatiu i de comunicació instal·lat durant la Transició havia generat una mena de pensament únic progre aparentment (només aparentment) benintencionat. Com que aquests dies estem patint una nova embranzida contra el nostre model de societat, torno a la càrrega. Entre les 'consignes' que s'han difós els darrers trenta anys n'hi figura una que assimila rics amb delinqüents. Que manté que el dret a la propietat és un principi caduc i propi del Far West. Ara mateix estem patint una onada que ataca un dels subsistemes d'aquest dret a la propietat de què parlo: el de posseir béns immobles, més concretament, pisos. El missatge amb què se'ns pretén intoxicar és diàfan: la culpa que determinades persones no tinguin pisos és d'aquells que en tenen més d'un. Com que des de sectors políticament fracassats -i mal reciclats-, i que ara es troben al poder, s'està fent propaganda en aquest sentit, voldria fer algunes puntualitzacions. D'entrada, els diré una cosa que no és nova: vivim en una democràcia social de dret. I això vol dir que els contribuents paguem impostos elevats per tal que els que els recapten els distribueixin entre els necessitats. És una forma de redistribució com una altra. Vet aquí l'exemple: un individu, o una família, que ha comprat un pis per, posem per cas, un milió d'euros, ha contribuït a la hisenda pública en aproximadament sis-cents o set-cents mil euros (el que va pagar per guanyar aquest milió net i el que paga d'IVA en comprar el pis). Deixin-me presentar-ho d'una altra manera: quan algú compra un pis, ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. A partir d'aquest moment, les administracions que s'han encarregat de recaptar aquests diners són les responsables de donar els serveis als necessitats. Recordin aquesta xifra: per cada tres pisos que compra un ciutadà es pot dir que, grosso modo, l'administració ha recaptat prou impostos per comprar-ne dos més. En un país sense impostos, amb els diners que un senyor empra aquí per comprar tres pisos, allí en podria comprar cinc. En conseqüència, la pregunta que hauria de fer-se tot aquell que necessita un pis i no pot obtenir-lo, hauria de ser la següent: ¿què n'ha fet l'administració d'aquests diners que algú li ha donat i que, en teoria, eren per a mi? Si m'ho permeten, faré una mica de pedagogia. A grans trets, amb aquests diners, l'administració fa dues coses combinades. Una part la gasta en despeses corrents (p.e. salaris d'empleats públics) i una altra en inversions (p.e. construir cases). La proporció en què es destinen els diners a una cosa o a l'altra ve donada per l'eficiència de l'administració pública. A aquella administració que gasta massa en despeses corrents no li queden diners per fer pisos per a la gent necessitada. Volen una confessió? Jo també sóc un antisistema, com la senyora Mayol -ara no me li pengin la llufa, perquè només és un exemple-. Reclamo una casella a la declaració d'Hisenda en què pugui indicar que vull que els meus diners vagin més a construir cases que no pas a salaris públics. Si em demanen més precisions, la cosa es posa desagradable. Com podríem reduir despesa corrent? Doncs mirin, així en fred, els diré que podríem fer una purga i estalviar-nos el cost de determinats regidors, com ara la senyora Mayol (insisteixo que és un exemple). No només ens estalviaríem despeses directes (cotxes oficials superflus, despeses de representació, salaris, etc.), sinó que, en no molestar, al damunt encara hi guanyaríem. Dit d'altra manera, la seva absència afavoriria que es pogués fer feina. Ah, i de passada, ens estalviaríem l'espectacle molest i lamentable de veure com molts d'aquests galtes que han flirtejant amb les dictadures de l'Est viuen com a burgesos amb els meus diners. Perdó, volia dir amb els diners d'aquells que havien de rebre un pis que no rebran, és clar. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Benvolgut,
Em dic XXXXX, estic recentment jubilada, sóc nacionalista, he estat vinculada políticament però ara vull fer quelcom pel meu país des de la societat civil. He estat membre de corrents sobiranistes i he donat suport a totes les causes nacionals que he pogut.
Actualment, crec que políticament les coses desvariegen una mica, per això voldria actuar al marge d'ella o millor encara per damunt d'ella. I això és el que voldria entreveure del vostre article fundador.
M'agradaria que em diguéssiu si teniu una seu social on pugués parlar amb algú de vosaltres per conèixer-vos i perquè em conegueu.
Esperant notícies.

La vida no és fàcil. Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament. Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri. Ajornar la gratificació. L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud. Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res. També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català. Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho. Capacitat d'assumir responsabilitat. Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix. La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat. Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema". Servir la Veritat. La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement. Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers. L'equilibri. L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida. Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció. L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Publicat el 12-1-2007 al diari El Vallenc Ja hi tornem a ser. Una vegada buidat el carregador contra Catalunya les escopetes i canons imperials apunten cap al nord. L’objectiu? Vascònia. La retòrica és la de sempre com podem veure diàriament. S’utilitzen mots com llibertat i democràcia que només poden aplicar-se a una de les parts en conflicte, i sentint els espanyols sembla com si durant 200 anys tropes euskaldunes haguessin estat ocupant el Manzanares. Des de Catalunya, a l’hora de parlar d’aquesta tercera guerra carlina que enfronta bascos i castellans (el propi Ibarretxe sempre diu que aquest conflicte es remunta a aquells dies), mai ens movem de la postura oficial espanyola. Fins i tot, quan en parlem, copiem l’argot imposat des de Madrid. Que si banda terrorista, que si els partits demòcrates, que si les “víctimes” (de només un bàndol, és clar), etc, etc… De tant ser bons minyons i no voler molestar l’amo ens acabem alineant amb els qui un bon dia van crear uns 'escuadrones de la muerte' anomenats GAL. L’afany que tenim per tal que no ens vegin com a radicals fa que la por ens acabi distorsionant la objectivitat i el sentit de la justícia. Així, per exemple, ha arribat un punt en què al parlar d'ETA no hi ha cap diferència entre les declaracions del vicepresident “independentista” de la Generalitat i les del 'ministro del interior'. Algú va més enllà dels tòpics tronats i llagoters que fa trenta anys que sentim per la TV i llegim en els diaris? Fa unes poques setmanes la periodista Mònica Terribas entrevistava a TV3 en Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat. Inevitablement un dels temes que es van tractar va ser l’actitud de la Conferència Espiscopal Espanyola en l’anomenat “procés de pau”. Tots sabem prou bé (i en Cassià M. Just encara més) la visió troglodita que té d’Espanya, i del món, aquesta institució. Si per ella fos ressuscitarien en Torquemada, però no per cremar heretges, sinó per rostir a la foguera bascos i catalans. Però el cas és que el venerable, i gens sospitós de radicalitat, Cassià M. Just va etzibar el següent comentari al respecte de la qüestió basca: “Quan parlem de terrorisme s’ha de tenir molt present que aquest terrorisme és producte d’una injustícia anterior”. Al·leluia!, vaig pensar. Finalment algú te la intel·ligència i el coratge de dir una veritat com un temple al parlar sobre aquest tema. No sé si serà perquè l’abat emèrit té prohibit per la seva confessió dir mentides o bé perquè, com a bon cristià, s’aplica ell mateix aquella màxima del creador de la seva religió: “la veritat us farà lliures”. Sigui com sigui li hem d’agrair que hagi tingut la virtut de fer una mica de llum sobre un tema en què els nostres representants polítics sempre actuen com a 'voceros' de Madrid. No voldria treure-li ni un xic de mèrit a en Cassià M. Just, però pensem en quina situació política ens trobem quan ha de venir un monjo mig retirat a dir-nos allò que és evident. Que què penso d'ETA? La meva posició és la del abat emèrit de Montserrat. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea». Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble. I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals». Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble. Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures. Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure. Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats. És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Tenim al davant ara, doncs, una única oportunitat històrica irrepetible. Des de Catalunya Acció no només no deixarem escapar-la com han fet els nostres polítics "nacionalistes" durant trenta anys, sinó que treballarem a fons, sense renúncies ni ambigüitats, per a fer-la reixir i situar definitivament i per sempre Catalunya dins el mapa del món com a nou estat europeu.Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells.

Albert Ubach

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just". Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any). I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco? Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyant esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals. Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri. Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi de que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi. Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós. Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veiem en el rerefons d'aquest idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest. El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar? El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts i molts ja han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals. Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Article publicat el 31 de desembre del 2006 al diari Avui Alcibíades, nebot de Pèricles, era un demagog de categoria. Diuen que, un cop, en públic, li va tallar la cua al seu gos. El fet va ocasionar un gran escàndol. Els amics d'Alcibíades li van retreure l'acció, dient-li que no li calia buscar-se enemics per un fet tan absurd. Però Alcibíades els va contestar: "Això és just el que em proposava. Mentre els atenencs s'entretinguin amb la cua del gos, no es fixaran en altres coses que faig". Aplicada l'anècdota a la Catalunya actual, la cua del gos d'Alcibíades seria la tercera hora de castellà. La polèmica que s'ha desplegat en les darreres setmanes ha estat tan extensa, desorbitada i desenfocada que me'n faig creus. Mirem-ho amb objectivitat. Que hi hagi o no una tercera hora de castellà ¿condemnarà el català a l'ostracisme? Serà la causa que el català se segueixi extingint? Serà la tercera hora la causa que el català no es parli al pati de les escoles, ni al metro, ni al tren, ni a les discoteques? Em sembla que la resposta a totes aquests preguntes és que no. Un no com una casa de pagès. El català (i es nota amb la seva minorització letal a l'àrea de Barcelona i la pèrdua d'ús social) camina cap a l'extinció. Ho sap tothom. Ho sap Carod-Rovira, que, amb l'absurd projecte de "despolititzar" la llengua, no fa sinó clavar-li l'estocada final. Fins i tot ho saben Ciutadans, que demanen directament que se li practiqui l'eutanàsia, més innòcua i menys dolorosa que una agonia llarga. El català se'ns mor. I ens preocupem per la tercera hora de castellà? Els catalans som rucs: som com aquell pacient que pateix càncer, però va al metge perquè li extirpi una berrugueta al dit gros del peu. Ah! I si el metge no la vol treure, el pacient s'indigna i li retreu que ell és dolent, malintencionat i el vol matar! El que més em sobta en aquesta qüestió és com tothom segueix la llebre que llencen els polítics només per interessos partidistes. El PSOE la utilitza per neutralitzar el PP. Per a CiU, és una excusa per atacar ERC. "Salvarem Catalunya si impedim la tercera hora!", proclamen. Pel que fa a la posició d'ERC, faria riure si no és perquè fa plorar. El problema és que el tema de la llengua es tracta des del punt de vista purament legal i administratiu. És l'obsessió de l'intervencionisme funcionarial. Es tracta de fer normes, decrets, lleis, d'establir horaris, de controlar fins a asfixiar-los els professors i els centres. (Per cert, s'acusa Madrid d'intervencionista, però la Generalitat és tan intervencionista o més, encara que en una altra direcció). Ara: una llengua no se salva a base d'una hora més o menys de classe a la setmana. Qui cregui això ho té clar. El castellà està en auge, entre el jovent de Catalunya, i això malgrat (o gràcies a) que li dedicaven poc temps a l'escola. Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l'ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l'ànima. Francesc Puigpelat Periodista

L'historiador Jordi Colomer, en el seu article "Per una Catalunya catalana" publicat a El Punt el 28/desembre/2006, comet un error força important quan argumenta: "sempre s’ha comès l’error de fer una defensa a ultrança únicament de la independència (...) la defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure". En realitat el que s’ha fet sobradament és defensar la identitat catalana i no defensar l’entitat que arreu protegeix les més diverses identitats pròpies: l'Estat Català en el nostre cas precís. Defensar la Catalanitat ha permés fins avui que encara respirem però no defensar prou la entitat, el propi Estat, la independència política, ens ha fet i encara ens fa ser, en ple segle XXIè, un Poble esclau com ho fou, fa 2000 anys, Israel de l’Imperi Romà. Ho diu bé, Jordi Colomer, i la gent de Catalunya Acció ho subscribim plenament: "No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga." Per a evitar això cal defensar conjuntament els dos elements que permeten a tota nació sobreviure: la identitat i l'entitat. Des de Catalunya Acció entenem a la perfecció el que ens diu Colomer: "Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític". Nosaltres en el nostre camí de cada dia que ens acosta inexorablement cap al 2014 també ho diem: cal una regeneració política que abasti tot el nostre Poble i un canvi de mentalitat que faci obrir els ulls a les noves i riques possibilitats que representa la Independència. En paraules d'en Macià: “Catalunya serà més feliç en tots els sentits separada d’Espanya”. La mesura del nostre camí només es una, fonamentalment una: o es va cap a España o es va cap a Catalunya, o ens espanyolitzem o ens independitzem. No hi ha ni punts ni passos intermedis. Ni CiU ni Esquerra acompleixen aquest premisa catalana. A España hi tenim l’ofeg i la mort com a poble i amb la independència, amb Catalunya, el respir i el futur! I no hi ha més fusta per a cremar que aquesta. I tingue-m'ho ben present: la mentalitat no la canvien les paraules sinó l’exemple i la determinació dels pioners que és llancen a l’aventura de la regeneració política, “re-ge-ne-ra-ció po-lí-ti-ca" amb totes les síl·labes. Finalment dir-vos una darrera cosa que segur que ja sabeu: caldrà fer foc nou perquè, pacients catalanes i catalans, ni CIU ni Esquerra estant avui ni en un futur proper per la feina d’aturar aquesta “caiguda lliure”. Salvador Molins i Escudé President de “Som 10 Milions”, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

"Els de Catalunya Acció amb 21 diputats faríem un forat tan gran que faria feredat i a la nau hispànica molt aviat se l'engoliria el feréstec mar!" Com diu en Víctor Alexandre, no es tracta d’anar contra ningú sinó de deixar les coses ben clares. L’Objectiu de Catalunya Acció és tornar el timó de la nau al seu propi amo: el Poble lliure, independentista decidit, de Catalunya. Més ben dit, tornar-lo no, sinó reforçar el nostre poble, els que som conscients del nostre poble i dels seus drets nacionals per tal de que agafem amb mà segura el timó de Catalunya i que així Catalunya deixi de ser una titella riota de tots dirigida a distància a gust de Madrid i amb el beneplàcit dels afavorits retardataris. Molts catalans, il·lusos, parlàvem de "possibilismes" quan en realitat la nostra classe política actual actuen com a "impossibilistes", és a dir, fer tot el contrari del que pot fer créixer i alliberar al nostre poble. S’equivoca, però, Víctor Alexandre -avantatjat pensador i defensor de la nostra llibertat- quan perdona la vida a ERC i diu "que amb 23 diputats no pot anar enlloc", i s’equivoca greument perquè també peca d'una tremenda ingenuïtat com tants periodistes, escriptors i intel·lectuals catalans. És fals, Sr. Alexandre, que amb 21 diputats no es pugui fer res concret, molt potent i encertat per a la Independència. Amb 21 diputats la gent de Catalunya Acció faríem un forat tan gran per poder escapar-nos d’Espanya que faria feredat. I a més als 21 diputats s’hi han de sumar tots els ajuntaments i demés forces democràtiques de què es disposen, totes les divisions enfocades a un sol objectiu: Catalunya!, no la mesella, sinó la lliure! Senyor Alexandre, el problema no és tenir 21 o 23 diputats. La qüestió és tenir clar quin és el nord i com s'hi arriba utilitzant 21 diputats. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Article publicat el 27/desembre/2006 al diari El Punt Aquell que fou un gran patriota i col·laborador durant un temps del president Macià, en Daniel Cardona, deixà escrit en un parell de frases un dels millors resums del que han estat els darrers cent anys de la nostra història política: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l'ha feta, com no l'ha feta mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.» Si l'inici del catalanisme polític tothom coincideix a situar-lo cap al 1886 amb l'aparició del famós llibre Lo Catalanisme, d'en Valentí Almirall, haurem de convenir que després de cent vint anys de demanar justícia de forma pedagògica, amable, moderada i dialogant, allò que hem aconseguit al final d'aquest recorregut és que ens espoliïn fiscalment més de 15.000 milions d'euros cada any. Amb aquest bagatge no queda més remei que compartir la sentència d'en Cardona: «L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com se'ns vol fer creure, que els catalans no anhelem la independència nacional. Perquè això equival a pensar que els suïssos serien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns francesos. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, el nostre drama és creure que no arribarà mai en tenir minada la moral de victòria. Així, aquell ànim positiu que tenim majoritàriament els catalans en el moment d'iniciar un negoci, fundar qualsevol associació o animar el Barça, s'esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric, desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Comencen en un llunyà segle XV amb el Compromís de Casp, segueixen amb la dramàtica derrota del 1714 i, quan arriben al franquisme, ho fan amb una cara i un to de donar-ho tot per perdut. Però cal dir-los fermament que el nostre futur com a poble no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més despreocupats per les coses del país, que adopten una actitud diferent davant el nostre possible alliberament. La seva rèplica es limita a un desmenjat «això mai es produirà», acompanyat d'un somriure futetes amb el qual pretenen fer-nos sentir com uns somiatruites a aquells que ens manifestem convençuts d'assolir un futur estat català. Tots aquests militants del pessimisme haurien de conèixer i prendre bona nota de l'actitud del famós etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha descrit en més d'una ocasió el pare Hilari Raguer) que en els anys 40 afirmava, amb consistents raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l'actual Perú. Sense voler entrar a discutir les seves raons, li deien que era «impossible» travessar l'oceà Pacífic en una embarcació com les dels indígenes d'abans de la descoberta d'Amèrica. Aleshores Heyerdhal, acompanyat de cinc homes més, va construir una balsa de joncs com les d'aquells indígenes precolombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va fer la travessa. Al terme del seu viatge entre les costes del Perú i les primeres illes de la Polinèsia assegurava modestament que aquella aventura no demostrava pas la seva teoria, només era la demostració de la falsedat de l'única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la validesa o no de les raons que puguem esgrimir per defensar la nostra independència. Fixem-nos bé que l'anomenat «nacionalisme moderat» que ha governat Catalunya mai ha entrat a discutir els avantatges o no de trencar amb Espanya. Sap que en aquest terreny les tesis secessionistes són irrefutables i, per tant, sempre s'han enrocat en la posició de dir: «Nosaltres també ho voldríem però... és impossible!». Naturalment, aquesta excusa els ha anat de meravella. No han fet res per aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d'aquesta forma, els ha estat fàcil que nosaltres ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid. En conseqüència, el nostre derrotisme fa que aguantem amb paciència africana avions que no s'enlairen, trens que no surten mai o eternes cues sanitàries. La veritat és que ens han pres tant la cabellera i ens han considerat tan idiotes que n'hi ha que qualifiquen de «gran èxit» polític el fet que, d'aquesta cabellera, ens en donin quatre miserables pèls. I, per més inri, aquest demanar dòcilment dels nostres dirigents el volen fer passar com «l'assenyat pactisme» dels catalans. Hem d'aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra gent fent el ploricó o pensant sempre que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen. Enfortir el caràcter col·lectiu i la moral d'una nació reclama anar més enllà de les enyorances i dels possibilismes ridículs dels aprenents d'estadista que tenim al Parlament de Catalunya. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d'encarar-se amb Espanya i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple «peculiaridad regional». Malgrat tot això que dic, i que té com objectiu fer veure que la independència no és impossible, encara hi ha aquells catalans que ens poden dir que sempre que ho hem intentat hem fracassat. Personalment, quan escolto o llegeixo una cosa semblant penso en un dels gran triomfadors de la política del segle XX, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l'èxit i ell va respondre: «L'èxit és el final d'una sèrie de fracassos.»

Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hola, em podríeu informar sobre la vostra organització i quines són les modalitats d'ingrés com a membre? Quina és l'activitat del dia a dia? Sóc antic militant d'ERC. A sota us deixo les meves dades.

La setmana passada veia un programa de debat polític en la cadena 8TV on es discutia, si no recordo malament, sobre la imatge dels polítics catalans. Els que podríem anomenar membres de la mesa principal no van aportar res de nou. Es movien, com sempre fan majoritàriament aquesta mena “d’experts” que mai qüestionen res, entre els tòpics habituals i el to d’aquell nen aplicat que no vol molestar el mestre. Fins aquí res d’especial i l’avorriment s’anava apoderant de l’ambient. Però també hi havia en el programa en qüestió una primera fila de convidats que intervenien puntualment. Va ser allà precisament on es va pronunciar la millor i més encertada frase de tot el programa. Una descripció que va tenir la facultat d’explicar en poques paraules on rau el pitjor mal d’una classe política desprestigiada i mediocre. L’autor d’aquests mots que ara reproduiré fou l’escriptor i empresari Xavier Roig que poc més o menys va afirmar: “El Parlament de Catalunya està integrat en un 65-70% per funcionaris. A favor de qui creuen vostès que ha de legislar una Cambra així?” Reconec que la va “clavar”, com diem col·loquialment, al descriure quin és l’esperit que regna en el Parlament de Catalunya. És clar, el corporativisme funcionarial és el que governa actualment el nostre país. Qui pot imaginar-se un Parlament on el 65-70% dels seus membres fossin o metges, o advocats, o manobres? És com tornar a les Corts de l’Edat Mitjana on hi eren representats només unes classes socials determinades: l’aristocràcia, el clergat o l’estament militar. Aquesta és doncs la Catalunya del s.XXI. Una nació que es mou amb els avenços tecnològics o científics del s.XXI però amb una estructura parlamentària del s.XIII. Ara, aquests buròcrates amb disfressa de diputat, diuen que és el moment de la gestió i el patriotisme social. Naturalment per a dur a terme i controlar aquest objectiu, què caldrà? Funcionaris, funcionaris i més funcionaris. Potser sí que al final Catalunya serà un país on els impostos de la meitat de la població serviran per pagar el sou de l’altra meitat. Per tant, no és gens estrany que algunes veus es mostrin preocupades per la poca iniciativa professional de la nostra joventut. El caràcter emprenedor tradicional dels catalans ha anat deixant pas a l’afany de “col·locar-se” dins l’administració pública. Voleu un signe més clar d’espanyolització? Una cosa és un règim amb funcionaris i l’altra un règim de funcionaris. A Catalunya, però, qui governa és una classe social determinada que defensa, abans de tot, els seus propis interessos. Dit d’una altra forma: un totalitarisme camuflat hipòcritament amb paraules tan gastades com “esquerres”, “entesa” o “progrés”. Enteneu ara per què diem que la regeneració política ha de venir de la mà de la nostra gent amb “ofici i benefici”? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat al diari El Vallenc el dia 15-12-2006 Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir té el posat de no saber què fer, aquells que l’han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar? Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s’ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l’aposta del “tot o res” i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s’ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s’equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d’ell. Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M’explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S’ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l’oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d’enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen això en Mas i els seus? Tot fa pensar, veient les actituds i declaracions d’aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d’encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hi ha coses llunyanes en el temps que ens semblen anecdotàries. Una d'elles és el sobrenom que rebien dos dels apòstols de Jesucrist: "els fills del tro". Són d'aquelles expressions que no entens però que són allà i t'acompanyen: Jesús va cridar als "fills del tro" perquè el seguissin i l'ajudessin en el seu projecte alliberador. Tu et quedes ací, a 2000 anys vista, i els "fills del tro" es queden allà, ambdós distants i incomunicats. Però de cop, immers en un altre projecte alliberador, Catalunya Acció, alliberador però en un altre ordre de coses, de cop coneixes uns homes patriotes, lluitadors i apassionats, homes i dones que tenen clar el camí que s'ha de seguir per assolir la independència de Catalunya, homes i dones com en Joan Sabata, com na Maria Torrent, com en Oriol Escuté i molts altres fogoners d'aquest nou projecte i et dius en el teu interior: ara ja sé què volia dir allò de "els fills del tro": tot cor, tot passió, tot foc, tot llibertat, tot determinació! Aquests són els pioners de Catalunya Acció, aquests i com aquests són els fogoners que contínuament omplen les calderes d'aquesta màquina de tren que avança sense aturador cap el 2014! Veureu a passar aquest tren, el veureu avançar, el veureu aturar-se sovint a les andanes nacionals del nostre poble i de mica en mica s'hi aniran sumant vagons cada vegada més carregats de pes, de pesos pesants, de nous homes i noves dones, que així esdevindran catalans alliberats i alliberadors. Ahir, en la reunió periòdica d'estratègia, de nou Catalunya Acció ens va sorprendre. Les calderes anaven a foc rogent, els diferents consellers lluïen foc a les seves mirades depurades de la por i obertes a la llibertat. Ahir contemplàvem una nova inflexió en el camí d'alliberament que ens ha d'acostar al 2014! Que serveixi aquest escrit a mena de premonició: La màquina de tren continua esbufegant i avança amb ràbia i decisió! Joaquim Pugnau i Salvador Molins Consellers de Catalunya Acció

Avui, puc agrair a l'entrevista al senyor Espot que he pogut veure a e-noticies, l'origen del fet que me n'aniré a dormir més content i que demà pugui albirar, de bon matí, el dia amb més optimisme i orgull.

Catalunya, la meva pàtria, no es mereix més insults d'aquesta gentota que ens vol esclavitzar. També avui, veient el vídeo d'un debat televisiu que teniu penjat al web, he tingut ganes de fer empassar el Dicionari de l'IEC a aquell "colon dels legionarios" que malparlava en castellà de Catalunya, el meu país.
És d'agrair que a Catalunya encara hi quedin patriotes.

Pujol no sap que ell i CiU ... -o sí que ho sap? Pujol no sap que ell i CiU són simples peons d’en Zapatero? I en són peons perquè així ho han decidit ells mateixos claudicació rere claudicació, silenci rere silenci, acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya rere acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya. Ara mateix, a banda i banda del tauler d’escacs català, aquesta vegada altre cop gràcies a «E» -Esquerra-, hi ha el mateix jugador: a un cantó en Zapatero i a l’altre cantó en Zapatero, "amontillado", però Zapatero a la fi. Què els passarà a les torres i als peons catalans? Doncs és bastant clar, segons convingui des de Madrid els sacrificaran quan convingui. Els Catalans necessitem algú que com ho ha fet Ibarretxe pel País Basc jugui a favor de Catalunya. Però els polítics d’aquí tant sols podent jugar ja estant contents. Les regles d’aquest joc d’escacs fatídic per a nosaltres les ha escrites i trucades aquest estat colonial, autèntic vampir que viu de xuclar la sang de Catalunya, i estant pensades per a poder continuar xuclant la sang dels catalans mentre no siguem tots morts o reciclats. Això, aquest Estat mortuori per a nosaltres, no ho podria fer sense la complicitat de l’actual classe política catalana que calla dia a dia l’espoliació que patim en l’àmbit econòmic, polític, lingüístic i nacional. Perdoneu l’expressió que segueix: "Callen com uns putes!" Però la desesperança té un aturador. Es tracta de la voluntat del Poble menut català, avui encarnada en el Projecte de Catalunya Acció, decidida a obrir els ulls de molts catalans i així portar el nostre país cap a l’anhelada independència. És fals que en Zapatero posi o marqui els límits com va dir en Mas, els límits ens els marquem nosaltres mateixos i això s’ha d’acabar. A l’altra banda d'aquest nostre tauler d’escacs polític hi ha d’haver un català que tingui les idees clares, la determinació precisa i la fermesa de caràcter suficient per entomar l’encàrrec de portar el nostre país a la seva plena maduresa, la plena maduresa de tots els països que es preuen de ser-ho: La Independència! Jordi Pujol, un simple peó sofisticat, però un simple peó, pateix del mateix mal d’infinitat de catalans: és un perfecte il·lús! De què li servirà a en Pujol -de què ens servirà- demanar lleialtat a l’escaquista que mou tant les peces blanques com les negres d'ambós costats? I més quan ell, en Pujol, ha col·laborat durant tants anys al joc precís perquè les coses segueixin així! Ben diferent és l'actitud d'en Santiago Espot que s'encara al contrincant de l'altra banda del tauler -en Zapatero- i mirant-lo fixament als ulls li diu: "L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna" Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció, President del BIC, President de Som 10 Milions Berga (Berguedà)

M'agradaria esta informat d'aquest projecte vostre que pel mom ja em fa trempar.
Visca la Terra.

Terrassa (Vallès Occidental)
M'interessaria rebre informació de totes les activitats que aneu programant per tal de poder col.laborar o participar-hi. Penso que després de la baixada de pantalons d´ERC (sóc ex-militant) ens hem quedat orfes d'espai on treballar per l'independentisme.

Esperem recuperar la il.lusió perquè en aquests moments la decepció és tan forta que molta gent s'ha quedat a casa per no tornar-ne a sortir mai més (a votar , naturalment!).
Salut!

Ripoll (Ripollès)
Bon dia. El meu nom és XXXXX i m'agradaria que m'enviéssiu info sobre la vostra plataforma. He donat un cop d'ull a la vostra web i m'ha semblat interessant el vostre projecte. També m'agradaria conèixer com funcioneu i, sobretot, quins són els vostres horitzons. Teniu en ment presentar-vos algun dia com a partit polític? Si no és així, quins són els mecanismes amb els quals treballareu per aconseguir el vostre objectiu, la independència a l'any 2014?

Realment, després de les últimes eleccions tinc una sensació tota estranya. Una sensació de traïció per part d'alguns polítics barrejada amb una sensació d'impotència. Catalunya està perdent cada vegada més la seva identitat i em sembla que no ho podem permetre. S'ha de fer com més força es pugui millor per a evitar el desastre i una encara major submissió. Una última qüestió que m'agradaria conèixer. Què en penseu de la posició de CiU en aquests moments?
Gràcies per escoltar-me.
Espero rebre aviat notícies vostres.

Publicat al Diari Avui el 30/nov/2006 (secció Política, columna "El rasclet") http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/295471.htm Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d'una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d'Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d'electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l'1-N vagi a més.

L'actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l'ideari independentista: el dret a l'autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme.

És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública.

En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l'exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l'anestèsia nacional.

Josep M. Torrent Periodista

Article publicat al Diari Avui el 27/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/27/290662.htm Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec? Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades? Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc. Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai. Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada. Xavier Bosch Periodista

L'Escala (Alt Empordà)
El meu nom és XXXXX, tinc 50 anys i sóc pintor decorador.
Desencisat completament d'ERC, de la qual he estat militant i convençut, i no creient que es preocupin de fer res per al País, passant-se totes les seves propies idees i els nostres ideals pel forro, em vaig posar a cercar una altra alternativa que veritablement lluités per Catalunya i no per a ells mateixos. Informat de la vostra activitat i després d'estudiar i analitzar la vostra ideologia i praxis, només em queda, com a català lleial a la terra, dir-vos endevant i compteu amb mi per al que calgui.
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT !!!!!

Vallès Occidental
Benvolguts amics. He vist la vostra web i realment m'ha agradat molt la claredat amb què està feta. He voltat per moltes pàgines independentistes sense trobar un projecte que m'il·lusionés i per fi he trobat el vostre. Treballo en el departament d'empresa de XXXXX en el Vallès Occidental i fa molt temps que amb diversos amics comentavem què podiem fer per la independència de Catalunya sense haver trobat fins avui res que ens satisfés. Pel que he pogut llegir a la vostra web, representeu el que fa temps estava buscant. Estaria molt interessat en poder col·laborar amb vosaltres i aportar tot el meu esforç i les meves relacions d'amistat i professionals que puguin estar interessades en aquest projecte.
Us agrairia que m'informessiu més exhaustivament del projecte així com de properes reunions o events per tal de poder conèixer-vos personalment.
Una salutació,

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Em dic XXXXX, sóc de Llinars del Vallès, tinc 24 anys, sóc dependenta i estudio a la UOC.

Estimo Catalunya i sento que és el meu país. Em repugna haver de formar part obligatòriament d'un estat que no és el nostre i que mai lluitarà per nosaltres i pels nostres drets, al contrari, intentaran sempre espoliar-nos tot el que puguin.

La majoria de Catalans estan adormits, acomodats, resignats; i això m'enrabia, perquè crec que la lluita ha de continuar, hem de seguir defensant els nostres drets i la sobirania de la nostra pàtria. Si no seguim en peu el nostre pais acabarà perdent-se i acabarà espoliat del tot per part de l'estat opressor, Espanya.

Crec que hauríem de formar una gran força, una única força que reclamés la sobirania total de Catalunya. Hauríem d'aconseguir unir-nos tots els independentistes per tirar endavant. És l'única manera d'aconseguir alguna cosa, deixant de banda les diferències. Partits, associacions, catalans, centres, casals, joventuts, defensors de la terra....hem d'unir-nos!! Hem de sortir constantment al carrer, hem de seguir manifestant-nos pels nostres drets!!!

Hauríem de promoure i estaria bé que per part de Catalunya Acció poguéssim aconseguir reunir totes aquestes parts de catalans per fer un pacte, un pacte per la independència, unes pautes de lluita, de condicions, de compromís amb la nostra pàtria que ens necessita.

La majoria creu que Catalunya lliure és una Utopia, jo no vull creure-ho, jo vull seguir lluitant, jo defensaré la sobirania del meu pais tota la meva vida, jo vull que la independència sigui una realitat.

Que la lluita i mort del nostres antecessors que defensaven la terra no quedi en l'oblit!!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon. Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven? Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista. Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat? El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país? Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols. Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys! Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells. Albert Ubach Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya. Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants. Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost. Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell. Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades. Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat . Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006. Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Ahir, en la conferència sobre l'Independentisme des del 1900 al 1939 que van fer a Berga tres historiadors catalans, en Callau, en Sort i en Barrera, organitzada per Estat Català, el mateix Agustí Barrera va fer un anàlisi de la situació actual de la Nació Catalana com a bastant greu, amb molt poques paraules i cap retret a ningú. I com a anàlisi d'una de les principals causes d'aquest fet va comparar el que havíem patit humanament des d'ença la guerra del 36 al 39 com a un veritable i gegantí Holocaust, tant o més greu que el que va patir el Poble Jueu durant la segona guerra mundial. I va comparar el que se'ns ha fet des d'aleshores en l'àmbit cultural com una veritable espoliació de dimensions descomunals encara avui vigent. Des de Catalunya Acció tenim ben present i no ho podem oblidar que CIU durant 23 anys i ara ERC han fet la gara gara als nostres botxins, enemics i espoliadors. Això és més o menys el que ens volien fer entendre aquells tres historiadors compromesos amb el seu país: que la història ens ha de servir per a evitar caure en els mateixos errors. En paraules de l'esmentat historiador, n'Agustí Barrera, hem de saber que el millor de Catalunya, homes i quadres polítics i de professions lliberals a tots els nivells, a partir del 1939, es trobà a l'estranger o al Camp de la Bota. I així ja portem 67 anys perduts en el desert quan el Poble de Moisès només n'hi va passar 40, segons dades bíbliques. Davant de tot això i davant del regionalisme espanyol descarat i mentider de CiU i d'Esquerra, l'un fent-se passar per nacionalista i l'altra per independentista, només queda un grup independentista amb veritable sentit d’estat català eficaç i operatiu. Parlo de Catalunya Acció. Tots els altres projectes independentistes incomprensiblement es deixen enganyar, i ara també per Esquerra. Aquesta ingenuïtat i bona fe catalana ens va portar a molts a confiar en Jordi Pujol durant 23 anys que naturalment tenia un nacionalisme light que ratllava el regionalisme més absolut i així s’ha demostrat abastament. Pujol mai ha donat els passos que la nostra ingenuïtat s’imaginava, ell ens ho deia i repetia i nosaltres no ho volíem entendre. Avui és en Puigcercós qui ens diu que només està disposat i es veu capaç del peix al cove, i ell mateix insisteix en “alargar la mano a las izquierdas españolas". I molts independentistes encara s’entesten en esperar quelcom d’Esquerra. No hi ha res, amics meus, res! Res que aquesta gent puguin i vulguin fer. L’independentisme és trencar amb Espanya i trencar només es pot fer trencant! No hi ha altre camí. Avui Catalunya Acció representa aquest camí: Trencar! Sumar voluntats en el trencar! Catalunya Acció té un projecte de país lliure. El projecte de país de CIU i ERC, avui, passa per ser una part d’Espanya –l’enemiga de la nostra nació-. CiU i ERC volen desenvolupar un estatut esclau i nyap, volen negociar l’innegociable. CiU i ERC volen modificar lleis espanyoles pensades sempre contra Catalunya, pensant-se que així podran fer res vàlid per a Catalunya que no siguin deixalles i engrunes. Catalunya Acció representa la voluntat i la determinació d’allunyar-nos d’aquests límits que no ens deixen respirar com a Poble lliure i digne. Tot el contrari del que representen els líders de CiU i ERC: estovament, ingenuïtat, claudicació, submissió, espera inútil ... trist panorama de vençuts i rendits! En el mateix àmbit de l'abstenció hi ha molts catalans que s'adonen de les migradeses dels sistema hispànic i per això no volen entrar en aquest joc trucat, altres de mica en mica obriran els ulls patacada rera patacada. Estendre el projecte, el sentiment i la determinació per a la construcció d'una nova Catalunya, d'un nou Estat Català, és la primera tasca dels Patriotes Catalans que ens coordinem al voltant del projecte de Catalunya Acció per a fer realitat el nostre objectiu -ben possible i ben real- de tenir un Estat Propi en l'horitzó de l'any 2014. Perquè a la fi la democràcia és això: una suma de voluntats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)