Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables. Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar. Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder. Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius. Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit. Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble. Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes. El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat. La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional. I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 8 d'agost del 2007

Hauríem de convenir amb Winston Churchill que l'antiga Iugoslàvia havia produït més història de la que realment necessitava i podia suportar. Si pensem que el premier britànic va morir el 1965, arribarem ràpidament a la conclusió que, com sempre, va ser clarivident, però no gaire profètic, perquè ningú no s'esperava tan aviat la cruenta i horrible ensulsiada de la Federació Iugoslava del mariscal Tito que havia de venir en ple segle XX. I això, davant dels ulls de tot el món, en especial de la Unió Europea, que «s'hi va ben lluir», sota la direcció del centralista espanyol Javier Solana, incomprensible premi Carlemany.

El desastre i l'embolic inextricable va ser total en tots els sentits, i les ferides tardaran segles a cicatritzar. És per això que les mares de Srebrenica volen abans de res justícia pels 8.000 morts mahometans en mans dels serbis i, els croats, explicacions per la massacre de Vukovar. És per això que els croats de Dubrovnik recordaran per sempre el bombardeig serbomontenegrí que, a part de les destrosses en la meravellosa ciutat, avui gràcies a Déu reconstruïda, va deixar 350 morts en la població civil. Afortunadament no foren més perquè la gran majoria dels habitants van refugiar-se a les acollidores illes dàlmates.

Confesso que en arribar a Mostar, a Hercegovina, impacta veure edificis destruïts a ambdues parts del riu Neretva, amb el seu pont reconstruït no gaire fidelment, en una batalla que gairebé ningú no s'explica racionalment. És sorprenent també la quantitat enorme de cases de propietat sèrbia abandonades i saquejades en territori croat. Total, com diria el buldog anglès, els «eslaus de Sud» no es van pas poder estalviar ni «la sang, ni la suor, ni les llàgrimes» per recuperar les respectives i usurpades sobiranies nacionals.

A molts estats de la UE ja els anava bé amb la Federació Iugoslava sota el comandament de Belgrad, per això els centralismes no van moure peça, amb l'esperança que les coses continuarien tal com estaven perquè així els eventuals problemes secessionistes que tenien a casa seva no es posessin en evidència.

Van deixar, doncs, que la federació es dessagnés, per arribar altre cop a una solució pseudofederativa sota l'ègida dels centralistes serbis i que no hi hagués cap possible extrapolació perillosa per als seus interessos, fugint així de la «balcanització». Perquè no volien la irrupció d'independències indesitjables que no eren ben vistes per França i Espanya i en certa manera per la Gran Bretanya i Itàlia. Però les coses van anar com tothom sap. Les nacions naturals i legítimes s'han imposat de manera determinant per segona vegada al malson de la Gran Sèrbia. Els «criminals» de guerra declarats com Milosevic, Karadzic i Mladic i molts altres empresonats s'haurien d'equiparar almenys amb els responsables de la UE que consentiren els estralls que es van perpetrar en una guerra cruel –sols es van respectar els cementiris– que ha posat en evidència l'artificiositat de la Federació Iugoslava. Al final, com és prou conegut, van haver de ser els EUA qui, com tantes vegades en la història de segle XX, ho solucionessin, però avui encara, a Bòsnia els cascos blaus de l'ONU mantenen un equilibri molt difícil de sostenir.

De totes les nacions, la que en va sortir més ben parada va ser Eslovènia, amb la inestimable ajuda d'Alemanya que, històricament, sigui per proximitat o per una qüestió geopolítica, ha apadrinat la nació eslovena, que és la seva sortida natural a l'Adriàtic. Cal remarcar que la independència eslovena «només» va costar 10 dies de guerra i 75 morts per repel·lir l'exèrcit iugoslau i així arribar a la independència i en poc temps entrar en la UE a ple dret.

No ha tingut la mateixa sort Croàcia perquè, si bé fa 10 anys que és nació independent i té les dimensions geogràfiques i sociopolítiques necessàries i apropiades per esdevenir una nació pròspera, encara arrossega rèmores de la conflagració, cosa que fa que la UE sigui reticent a l'admissió com a membre de ple dret i dóna llargues a l'entrada.

Viatjant per la Dalmàcia croata es veuen molts cartells reclamant el retorn d'Ante Gotovina, atzarós guerrer i heroi nacional croat, avui empresonat a Holanda com a criminal de guerra. Se li va encomanar per part del que seria posteriorment president de la república, Tudjman, una operació blitzkrieg, amb 150.000 homes del nou exèrcit croat proveït pels EUA i Alemanya de material blindat i aeronàutic que va expulsar l'exèrcit serbi. Però a la monstruosa agressió sèrbia a Vukovar, defensada heroicament pels croats, va seguir lamentablement un comportament semblant dels mateixos croats a Bòsnia, on es van «cobrir de glòria» transformant-se de víctimes en agressors, que els ha fet molt de mal internacionalment. Diuen que Milosevic no va ser precisament Gorbatxov amb la glasnost i la perestroika –com Putin tampoc no ho és–, fet que explicaria la pacífica transició dels països sota l'imperi soviètic cap a la independència i el tràgic camí dels «eslaus del Sud» cap a les seves respectives sobiranies.

Que en prenguin nota els dirigents i la població de l'aparent «oasi català», perquè tard o d'hora haurà d'assumir la recuperació de la sobirania davant de la descarada i permanent agressió del centralisme i espero que sigui amb glasnost i perestroika, i no a l'estil serbi. Però, malauradament, em temo que la confrontació serà inevitable.

Miquel Esteba
Economista

La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Article publicat al diari El Punt el 12 de juliol del 2007 Em sembla que no sóc l'únic que reclama que comencem a parlar d'un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l'estafa estatutària clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l'anomenat catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt, podríem dir que han estat la voluntat d'una convivència harmònica, pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que n'hem tret és la demostració de la impossibilitat d'un clima d'harmonia entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi han esmerçat tones de bona voluntat (i també d'ingenuïtat) per tal de fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. I ara què hem de fer? No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part dels complexos que podia tenir l'any 1975. Llavors sortien d'un règim sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no van saber aprofitar-se d'aquesta situació. Ans al contrari, el catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per «modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d'OTAN o CEE i ara resulta que ells són el paradigma de l'avantguardisme i nosaltres, una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar d'arrodonir la jugada, avui gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l'espoliació comesa amb Catalunya. Així, el balanç que pot presentar el catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire, ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de l'any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les relacions d'aquesta regió ab lo Poder central.» Ja ho podeu veure, més de cent anys no han estat suficients per assolir l'oficialitat única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel Cardona: «L'experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.» Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no voler aprendre d'una experiència que està deixant Catalunya en una situació agònica. Continuen amb l'obsessió malaltissa de fer el possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho mantinc fermament: els pitjors enemics de l'independentisme són aquells que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d'arribar el dia que diguin «ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho. De tota aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que tanca un negoci que no ha reeixit. L'esforç i l'idealisme que ha presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de fer-ho d'una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la primera mostra important per articular el catalanisme polític fou reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la finalitat d'intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi haurà d'haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l'acció política dels catalans: l'independentisme. Els nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria.» Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s'ha de construir el futur Estat català independent. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 12 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

En una altra època, l'atropellament que pateixen els usuaris de rodalies amb el nefast servei que reben hauria estat suficient per a l'inici d'una revolta ciutadana. Aquí, a la colònia catalana, ni passa, ni passarà res. Qualsevol possible reclamació queda neutralitzada pel 'políticament correcte' gràcies als polítics ben empoltronats de la colònia (els del govern i els de l'oposició), als periodistes que els fan de claca i a la societat civil que viu del negoci de favors o de la subvenció.

Després de 23 anys d'allò que alguns han glorificat com la política pujoliana 'del peix al cove' -al poble del meu pare d'això en deien 'cornut i pagar el beure'-, el dèficit fiscal del Principat (aquells impostos que paguem els catalans, que es queden a Madrid i que no tornaran mai més) va acabar en nivells màxims essent l'any 2002 de 14.730 MEUR (40 MEUR diaris). Tot un resultat de gestió política i de defensa dels interessos dels catalans.

El darrer càlcul que han fets els economistes catalans situa el dèficit fiscal del Principat l'any 2005 en 19.177 MEUR. Això són 52 MEUR que Espanya se'ns queda cada dia, el 10,5% del PIB anual del Principat, és a dir, el 10,5% de la riquesa que generen els catalans del Principat. I això governant a Madrid en Zapatero ("l'amic" Zapatero per a alguns polítics catalans tontets i d'altres de llepaculs) amb el suport incondicional d'ERC, i governant a Catalunya els que deien que 'ningú farà més pels catalans' (Maragall i Montilla) amb els del patriotisme social (Carod-Puigcercós) fent d'escolanets.

Que al govern de Madrid es pensin que els catalans som una tribu d'idiotes que ens ho empassem tot, ho puc entendre veient els polítics que ens han governat i que ens governen i veient com han defensat i defensen els interessos dels catalans. El que no podem admetre els catalans és que els nostres propis representants polítics ens tractin de la mateixa manera, com si no tinguéssim el graduat escolar, utilitzant arguments i justificacions que no s'empassaria ni una criatura de P3.

Algunes precisions que val la pena tenir clares sobre rodalies:

1. Sr. Montilla, no amagui als catalans que quan vostè s'apunta les gestions fetes pel suposat traspàs de rodalies (encara està per veure) l'únic que es traspassarà seran els trens i la gestió del servei. Les vies, les famoses catenàries i les senyalitzacions, és a dir, la infraestructura, seguirà sent del govern espanyol, i el problema de rodalies és un problema d'inversions.
   
   Veient com el conseller Castells fa el ploramiques pidolant a en Solbes (són del mateix partit) el compliment del 18,5% de les inversions de l'Estat a Catalunya, no cal ser gaire espavilat per a saber com acabaran les inversions a rodalies: com sempre, és a dir, a Madrid.
   
   Si algú es pensa que en Mas i en Duran obtindran millors resultats del govern de Madrid aplicant la seva màxima de 'peix al cove' és que no ha entès res del que ha passat aquests darrers 30 anys a nivell de xifres, ni perquè estem com estem a nivell d'infraestructures, sanitat, etc. Només cal veure com ha quedat el finançament del nou Estatut.
   
   
2. La ministra de Fomento (del mateix partit que el Sr. Montilla), veint el caos que s'organitzava a rodalies cada dia, va decidir al novembre del 2006 aplicar un pla de xoc d'inversions a rodalies de 48 MEUR, quan resulta que el govern de Madrid se'ns queda 52 MEUR en un sol dia. O sigui, fan plans de xoc de misèria amb els nostres propis impostos que s'han quedat previament.
   
   
3. Posar rodalies una mica decentment al dia és valorat en uns 6.000 MEUR d'inversions. El govern de Madrid se'ns en queda 19.177 MEUR només en un any. Amb l'equivalent a 115 dies (4 mesos) de l'espoliació fiscal que patim els catalans del Principat tindríem pagada la inversió. I d'aquestes xifres ni els líders dels patriotes socials (ERC) ni els líders de la casa gran del catalanisme (CiU) en diuen absolutament res.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa.

Avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que juntament amb França des de fa segles ens volen assimilar i fer-nos desaparèixer. O sigui que Sr. Pujol, Sr. Mas, Sr. Duran, Sr. Carod-Rovira, Sr. Puigcercós, Sr. Ridao, Sr. Maragall, Sr. Montilla, vostès sabran si volen treballar a favor o en contra de Catalunya com fins ara. I per favor, deixen de fer-se el tontet, que saben perfectament perquè molta gent ens abstenim i no els votem. Cal que els ho diguem més clar?

Josep Castany, 43 anys
Director General de Catalunya Acció
10 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Sr. Castany, des de fa gairebé un any segueixo amb interès les noticies de Catalunya Acció. He escoltat i llegit molts dels audios, les entrevistes i els articles amb els que connecto plenament.

Per la meva banda no desaprofito cap ocasió que se'm presenta (a amics, familiars, companys...) per a fer pedagogia i prosselitisme en la línia de Catalunya Acció i més concretament fixant-me en les argumentacions del Sr. Espot, el qual haig de felicitar per la tasca divulgativa que porta a terme.

Així doncs, em decideixo a fer el pas de "mullar-me" i ser una mica més coherent amb les idees. M'agradaria poder oferir ja el meu petit gra de sorra per a col.laborar amb tota la comunitat de Catalunya Acció. Us adjunto la butlleta pel fons econòmic. De moment m'acullo als mínims que s'hi indiquen ja que el meu poder adquisitiu és el d'un modest professor d'escola municipal.

També sóc un entusista de la història i sobretot de la que ens han amagat i manipulat. Aquí és on hi ha molta feina a fer. A l'espera de les sempre esperades notícies de Catalunya Acció, rebeu una cordial salutació.

XXXXX
Rubí (Vallès Occidental)

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada. En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau". Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Benvolgut Sr./Sra.

Després d'haver estat investigant sobre el projecte que teniu entre mans he arribat a la conclusió que hi haig de participar de la manera que sigui. De petit no tenia ni idea de la situació política i social a la que es sotmet el català, Catalunya i el seu poble. Som el motor principal de l'Estat espanyol, i no és just que se'ns tracti de la manera que ho fa el Govern Central.

Fa poc vaig fer un treball més a fons sobre Catalunya i el català. Crec que tenim un país d'allò més bonic i agradable que no pot ser destruït pels polítics espanyols ni la gent d'altres llocs d'Espanya que només fan que dir blasfèmies sobre el nostre poble, la major part de les quals són ben mentides.

Així doncs, per tal de poder participar activament en aquest projecte (a més a més de poder fomentar la llengua i cultura catalanes en la seva màxima esplendor) sol·licito formar part del projecte que ens portarà cap a la Independència l'any 2014 (o això és el que s'espera).

El meu nom és XXXXX, visc a Sant Joan Despí (El Baix Llobregat). Sóc estudiant de segon curs de Batxillerat, i tinc les idees ben clares.

Vulguin-me, si us plau, enviar tota la informació al respecte.

Salutacions.
Atentament,
XXXXX

Article publicat al diari Avui el dia 1 de juny del 2007 Seria d'esperar que d'ençà de diumenge els partits tinguessin, ni que fos lleugerament, la sensació de fracàs que correspon a aquells que han aconseguit que la meitat de la població no vagi a votar. Ja se sap que aquest sistema els permet anar fent la viu-viu còmodament -ja voldríem tots que, amb només el 50% de quota de mercat, el 100% de la població estigués obligada a pagar-nos la festa!-. Però si encara queden polítics amb una mica de sentit d'Estat, s'ho haurien de fer mirar. Per si no coneixen l'entorn, em permeto fer un petit repàs dels sistemes electorals municipals d'alguns Estats que ens envolten. A Portugal -país del qual mai admirarem prou la decisió i capacitat que van tenir per desempallegar-se de Castella mentre nosaltres començàvem a practicar el "sí, però no; no, però sí" que ens ha fet tan famosos com menyspreats-, la gent elegeix directament l'alcalde. A la papereta de vot es marquen tres coses: el nom de l'alcalde (que no ha de ser membre d'un partit necessàriament), el partit que es desitja votar per tal que formi part de l'assemblea municipal i el cap del barri o districte (la freguesia). Ja ho veuen. Qui serà l'alcalde, no és un tema a negociar. Que l'alcalde i la majoria del consistori potser no són del mateix color polític? Doncs a conviure i a vigilar-se mútuament, perquè així ho ha decidit el votant. A Itàlia el sistema varia depenent de la mida del municipi. En els de més de 15.000 habitants, el votant marca el nom d'aquell que vol que sigui l'alcalde -que no ha d'estar adscrit a un partit-. A part, com a Portugal, s'elegeix el partit que es vol que formi part de l'assemblea municipal. Per ser alcalde cal tenir més del 50% dels vots. Si aquesta situació no té lloc, la setmana següent es fa una segona volta entre els dos candidats més votats. Com a Portugal, pot ser que l'alcalde no sigui del mateix partit que la majoria del consistori. Per a poblacions més petites de 15.000 habitants l'alcalde va lligat a una llista. Per contra, en aquest cas, la llista és oberta i es poden escollir individualment els membres que es vol que formin part del consistori. França. Les llistes no tenen per què ser de partit. A les poblacions amb menys de 3.500 habitants, l'elector pot marcar els noms dels candidats desitjats i, fins i tot, incloure-hi noms que no hi són (le panachage). A les poblacions de més de 3.500 habitants, les llistes són tancades. Si cap d'elles obté més del 50% dels vots es passa a una segona volta on a la llista més votada se li assignarà el 50% dels regidors del consistori encara que no hi arribi per vots. L'altre 50% es reparteix entre els altres partits proporcionalment, segons els resultats. El consistori elegeix l'alcalde. A París, Marsella i Lió (més de 300.000 habitants), la demarcació electoral és el districte, no pas tota la ciutat. Cal remarcar, però, dues característiques. Primera: els ajuntaments tenen a França molt poca autonomia (França és un Estat centralitzat i el prefecte és el que talla el bacallà). Segona: els partits arriben a les eleccions municipals "renovats" gràcies al procés electoral que, periòdicament, té lloc per triar president de la República. Bé, ja ho veuen. Els nostres polítics poden triar i remenar -si el que pretenen és millorar les coses, és clar-. Si, per contra, les intencions són continuar amb la tècnica del "venc per 50, però cobro per 100", poden anar tirant de la rifeta, és a dir, deixant anar tòpics cretins com fins ara: "Cal conscienciar la gent", "no ens hem explicat prou bé", "hem d'estar més pròxims a l'administrat", etc. Però si són una mica espavilats sabran que les bicoques no duren tota la vida. Jo mateix, a partir d'avui esdevinc abstencionista. I animo que la gent s'apunti a l'abstencionisme mentre no es canviïn els sistemes electorals. Mentre no canviï l'statu quo. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el dia 25 de maig del 2007 S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també. S'acaba, simultàniament, la tabarra amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals. Qui hagi volgut seguir les darreres eleccions franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes. Per un costat tenim els periodistes als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa. De l'altre costat tenim els mitjans independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní. Vaig veure els que protestaven pels blocs electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs! Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 18 de maig del 2007 Hi ha paraules en anglès la traducció de les quals es fa difícil. Una d'aquestes és accountability. La traducció immediata i plana és responsabilitat. I encara que jo la traduiria com per passar comptes, els anglosaxons la utilitzen especialment per fer referència a situacions que no han acabat bé. En un diccionari d'anglès he trobat una accepció especialment clara: "Obligació de carregar les conseqüències de no haver assolit els objectius fixats". En els darrers trenta anys a Catalunya s'ha treballat d'una manera organitzada i intensa per esborrar de tots els àmbits de la nostra existència el concepte d'accountability. La manera més eficaç per aconseguir-ho ha estat, lògicament, l'escola. I a fe que ho practiquen! És curiós observar que quan es parla de fracàs escolar es mira sempre a l'alumne -i Déu me'n guard, de treure-li cap responsabilitat-, però mai al professor o a l'escola. I no són ells, els primers que han fracassat? Esclar que estem parlant d'individus no subjectes a l'accountability. I els alumnes cada cop menys, malauradament. L'eliminació d'aquest principi bàsic ajuda a reforçar el sistema públic que pretén, al capdavall, controlar-ho tot. Es tracta d'universalitzar el principi que empara els funcionaris: no han de carregar les conseqüències de la feina mal feta. Tant és així que no se'ls pot despatxar quan ho fan malament. No cal buscar explicacions sofisticades ni causes excepcionals al desastre de les nostres universitats i escoles públiques. Un sistema en el qual no es pot acomiadar un professor perquè no fa la seva feina, mai no funcionarà. Només els interessats a mantenir l'actual sistema es dediquen a intel·lectualitzar l'afer. Quan a un no li interessa agafar el bou per les banyes es dedica a sofisticar el discurs, ja se sap. La projecció d'aquesta manera de pensar culmina en el sistema penal espanyol. ¿No seria raonable que, sense oblidar el principi de rehabilitació, una bona porció de la pena fos orientada al principi de qui la fa la paga, sense excuses? ¿És possible que un individu que ha matat un altre sigui al carrer al cap de set anys perquè "ja s'ha rehabilitat"? De veritat la vida d'un altre només costa set anys simplement repetint "no ho faré més"? Una de les raons que hom hagi de pagar un preu pel fracàs és evitar actuacions que no tenen en consideració el perjudici causat. Què és, sinó la manca absoluta del sentit d'accountability, el que el porta a comportar-se com ho fa el president Maragall? Ens diu: "Jo creia que això seria un èxit, i ara m'adono que no serà així. Me'n vaig a Europa. Ciao!". Algú hauria de dir-li: "Ep! No fugi i expliqui'ns quin serà el preu que pagarà per haver fracassat en el seu intent. Com compensarà el mal que ens ha provocat?". La inexistència mateixa d'un pla B si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut demostra el gran menfotisme de la classe política vers el concepte d'accountability. Ells, que han muntat un merder de ca l'ample, quan res no funciona es limiten a encongir-se d'espatlles. De veritat ningú no pagarà un preu per tot aquest bunyol? Sobre com s'avança per fer calar aquesta mentalitat ho vàrem veure en un dels anuncis que TV3 va emetre per promocionar una de les seves demagògiques maratons. El recorden? Dos ximpanzés. L'un tenia èxit en executar l'exercici que se li encomanava. L'altre no. L'instructor donava un plàtan de premi al que havia assolit l'objectiu. Aleshores, el ximpanzé que havia rebut el plàtan el partia i en donava la meitat al que ho havia fet malament. Que maco! Que solidari! Que entendridor! No van plorar? Malvats! Però saben quin és el missatge que hi ha al darrere? Doncs que, tant si ho fas bé com malament, et toca mig plàtan. I no hi ha res més efectiu per afeblir i controlar una societat que escampar arreu aquesta mediocritat intel·lectualment tova i socialment irresponsable. Des de TV3 a les escoles, des de les presons al Parlament. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el 11 de maig del 2007 Els dies previs a les eleccions he tingut l'oportunitat de parlar amb amics francesos. M'ha sorprès que no menyspreessin aquell candidat a qui no votarien. Però també m'ha cridat l'atenció les raons que alguns m'han explicat per votar Sarkozy. La majoria no eren només de programa -la candidata socialista va fer propostes tan innovadores com el seu contrincant-, sinó la sensació que el senyor Sarkozy mostraria més fermesa per dur a terme allò que havia dit que faria. Deien que la senyora Ségolène Royal dubtaria davant determinades decisions i sobretot (atenció) tremolaria davant el seu propi partit. Les reflexions m'han semblat interessants obretot per a gent com nosaltres, que pretenem sofisticar superficials anàlisis polítiques tot estudiant les actituds i frases dels nostres polítics, quan la realitat és que al darrere només hi ha paper de fumar. Ara mateix, tota la classe periodística fa suposades anàlisis arran de les declaracions del president Maragall. ¿De veritat a ningú se li acut que simplement es tracta de la reacció del que a Madrid anomenen un niño bonito? ¿Que al darrere d'on molts hi han volgut veure genialitat i estratègia no hi ha res més que indolència, immaduresa, frivolitat i la xurra d'haver estat el pregoner d'uns Jocs Olímpics? El procés electoral francès ens hauria de fer reflexionar. M'ha agradat la transparència en el procés d'elecció. Que el sistema francès té defectes? Segur. Ara: comparat amb el procés d'elecció del president de la Generalitat, és caviar. En un programa de ràdio vaig coincidir amb el candidat Artur Mas -encara no havien tingut lloc les darreres eleccions al Parlament de Catalunya-. Em vaig permetre dir-li: "Si els catalans poguéssim escollir directament el nostre president, probablement l'elegit series tu. Com que no heu modificat el sistema electoral per fer-lo més democràtic, probablement no ho seràs". El fet que la designació de la màxima representació del país vingui determinada directament per l'elector dóna enormes avantatges a la democràcia -tantes com penalitats als partits-. Un president elegit (no estem parlant d'un primer ministre) necessita legitimitat davant del poble. Molts comentaris que se li feien a Maragall, i altres que ara se li fan al president Montilla, no existirien d'haver estat elegits directament. A més, la força del vot dóna autoritat dins dels partits. L'època més brillant del president Pujol era quan guanyava per majoria: qui s'atrevia a qüestionar-lo? La resposta és similar a la del líder empresarial que fa guanyar milions: "Posa-t'hi tu, a veure si ho fas millor!". Observar com als Estats Units els candidats d'un mateix partit lluiten en públic, de forma transparent (ep!, i passant comptes pels diners recaptats), o veure com els candidats francesos s'han barallat dins del partit per liderar un projecte i després l'han defensat en el mercat obert de milions d'electors, causa enveja. Sobretot quan un sap que el nostre president ha estat elegit per telèfon. Catalunya necessita regeneració. L'exministre Barnier (col·laborador ara del senyor Sarkozy) va dir dilluns passat: "A partir d'ara, els dies de la República monàrquica estan comptats". La Catalunya política dels darrers trenta anys necessita urgentment tenir els dies comptats. I això passa per obrir un sistema electoral que afavoreixi l'aparició de Sarkozys i de Royals -que han renegat obertament del passat-. Impossible la renovació sense que gent fresca ens expliqui que si ara som en aquest atzucac és perquè molts dels catalans que van col·laborar a dissenyar la Transició ho van fer fatal i, sovint per interessos o per incompetència, no van defensar els interessos de Catalunya. I que no se'ls pot continuar donant Creus de Sant Jordi, ni claus de la ciutat, perquè, simplement, no s'ho mereixen. Cal començar a renegar del passat, com han fet a França. I només les generacions fresques i desacomplexades que emergeixen gràcies a un sistema electoral obert -que no són un producte destil·lat per un partit- poden fer-ho. Al cap i a la fi, quin mal hi ha? ¿O és que és millor preservar el passat a canvi de continuar malmetent el futur? Xavier Roig Enginyer i escriptor

Hola. Vull rebre informació regular sobre CATALUNYA ACCIÓ.
Em sembla una iniciativa interessant i molt necessària.
N'estic fart de ser considerat espanyol.
Moltes gràcies. XXXXX

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat. La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos. L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida. El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions. La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política. La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem. La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder. (1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Benvolguts companys!

En primer lloc felicitar-vos per l'empenta i tenir el que s'ha de tenir per iniciar un projecte seriós i amb valentia.
En segon lloc, felicitar-vos per no fer ús de cap ideologia política, ja que la independència no és política sinó la nostra identitat i realitat, i sobretot gràcies perquè esteu aconseguint aplegar gent de moltes ideologies, pero que saben que és necessari deixar-les un poc de costat, ja que la unió fa la força.
Estaria molt agraït si rebés informació dels actes que feu, i de les notícies, i del que fos relacionat amb el vostre projecte.
Molt agraït.
XXXXX

Sitges (El Garraf)
Hola, em dic XXXXX i sóc de Sitges. Tinc 21 anys i actualment sóc estudiant.
M'agradaria rebre informació sobre els vostres projectes i saber quin és el camí que vol emprendre Catalunya Acció. En els pocs cops que he tingut l'oportunitat, sempre he votat ERC, i la veritat és que estic veient que no faran res per la llibertat de Catalunya. Encara que vulguin proposar referèndums per l'autodeterminació i altres coses, és evident que tot això és paper "mullat", i estic convençut que només ho fan per recuperar els vots que a hores d'ara ja saben que han perdut. Espero la vostra resposta
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

El gran problema de la xarxa de rodalies de Barcelona no són les obres del TGV. Tampoc no ho és només la manca d’inversió en manteniment, com s’està dient ara. El gran problema de fons, el gran drama, és que els trens de rodalies no serveixen per al que han de servir, que és que la gent vagi a treballar o estudiar cada dia en tren i no en cotxe i, per tant, treure cotxes de les entrades i sortides de Barcelona. Per a aconseguir això, calia imaginar-se fa 15 anys com havia de ser avui la xarxa de rodalies. No es va curar la malaltia, sinó que només se’n van atenuar els símptomes. Ara cal imaginar-se com ha de ser d’aquí a 20 ó 25 anys i ningú no ho està fent. Tothom s’omple la boca amb la necessària remodelació de la xarxa de rodalies, però ningú no proposa res amb cara i ulls, res que serveixi per a un futur a mitjà i llarg termini. No s’hi atreveix ningú, perquè cal refer de dalt a baix l’estructura de la xarxa. Cal fer que les línies de rodalies entrin a Barcelona justament per sota de les grans avingudes, que és justament per on entren els cotxes. En altres paraules, cal fer urgentment túnels per sota de la Diagonal i la Gran Via (la Meridiana ja té el túnel fet). I cal fer-ho ja. Així de dur, així de clar. Tota la resta dels problemes no són més que símptomes de tot això. Anem a pams.

Ara fa unes setmanes, ens va sorprendre un estranyíssim globus sonda de la Generalitat que parlava de limitar a 80 km/h la velocitat de circulació en totes les vies de l’àrea metropolitana de Barcelona, autopistes incloses. L’argument esgrimit era que si els cotxes circulessin més lentament, es reduiria la contaminació. Fantàstic. A les ments pensants del nostre Govern, però, no se’ls va acudir pas d’eliminar directament els cotxes de les carreteres, en lloc de fer-los circular més lentament. Eliminar cotxes vol dir senzillament donar un servei de transport alternatiu que faci la mateixa funció i que sigui competitiu en temps, cost i comoditat. Aquesta funció la poden fer trens de rodalies fiables, amb freqüències i horaris de metro (sense anar més lluny, com els dels Ferrocarrils de la Generalitat), i que combinats amb metro, tramvia, bus o caminant, ens deixin a la nostra destinació en uns 30-45-60 minuts com a màxim, segons la distància total a recórrer. Per a ampliar els horaris a la franja nocturna cal voluntat política, però per a augmentar les freqüències de pas, a més a més, calen més vies. I si les vies no hi caben, pels corredors actuals, se n’han de crear de nous, i que siguin útils de debò.

Un cas paradigmàtic és la línia de Vilanova, Sitges i Castelldefels. Podríem parlar d’altres línies saturades, com la de Mataró, però la del Garraf la conec molt bé, prefereixo parlar de primera mà. És la línia de rodalies més rendible econòmicament de tota RENFE, amb diferència. La demanda ha augmentat moltíssim en l’última dècada, però les freqüències són exactament les mateixes que fa 15 anys, i els horaris només han sofert un lleuger maquillatge a la franja nocturna. No és estrany, perquè només hi ha dues vies, i hi han de passar també els Euromed i regionals que passen per València i Tarragona. Les dues vies actuals ja no donen per a més, però no hi ha plans per al seu desdoblament i, per tant, les freqüències no es poden ampliar, és impossible. L’augment de la demanada ha fet que el que fa 15 anys eren trens de rodalies mig buits avui són vagons plens a vessar, amb una densitat de persones per metre quadrat molt per sobre de la densitat de confort. En hores punta això significa que hi ha gent que intenta entrar en alguns vagons i no pot (fins i tot quan no hi ha retards). I si parlem d’horaris, que l’últim tren surti de Vilanova cap a Barcelona tan aviat com les 22.19 vol dir que això no és un mitjà de transport que competeixi amb el cotxe, sinó una simple presa de pèl. No és un cas puntual, i ni tan sols és el pitjor. A Manresa ho saben molt bé: un diumenge qualsevol, entre les 19.02 i les 20.50 no hi ha cap tren, i l’últim cap a Barcelona és a les 21.52. Fixem-nos-hi bé, encara no he esmentat res de les avaries actuals, sinó que això en teoria és el funcionament “normal”. És la constatació ben palpable que el servei de rodalies de Barcelona no serveix per a la seva funció i, per tant, s’ha de canviar de dalt a baix. Vegem com es pot fer, i com no es pot fer.

A l’estació de Sants no hi poden entrar més vies. Això no és una opinió, és un fet. Per a entendre la magnitud de la saturació, només cal veure els malabarismes que s’estan fent ara ja per tal d’encabir les vies del TGV entre la teranyina de vies que entren des de l’Hospitalet i El Prat. En aquestes condicions i amb totes aquestes dades, fem un exercici d’imaginació i de projecció cap al futur. Pot ser Sants l’estació central de rodalies d’aquí a 20 anys? La resposta és no. Si ara ja és difícil posar-hi més vies d’entrada o sortida, fer-n’hi encabir encara més, en un futur, per tal d’augmentar les freqüències de trens i adequar-se a la demanda és senzillament una missió impossible. No hi ha espai, s’ha acabat. Podríem entrar a debatre com és que l’espai s’ha acabat, com és que en el seu moment no es va preveure de fer la pertinent reserva d’espai al voltant de les vies per a posar-n’hi més quan fos necessari, com es fa a països on es planifiquen les coses. Manca de previsió? Incompetència? Irresponsabilitat?

L’altra opció és que l’estació central fos la futura estació de la Sagrera, però si es deixa intacta l’estructura principal de la xarxa, igualment tots els trens que passin per Sagrera passaran per Sants i s’hi hauran d’aturar també. Per tant, estem exactament en el punt d’inici, l’estació de Sagrera no arregla gran cosa per ella sola perquè tota la resta no canvia, és un altre nyap de la cadena de despropòsits. Tenim un gran problema i hem de cercar-hi solucions. Però la solució no és tornar a posar potes enlaire mig barri de Sants d’aquí a 10 ó 15 anys per a ampliar Sants novament. La solució a tot això és una altra cosa molt diferent.

El raonament de fons és tan simple que fins i tot un nen petit el podria seguir fàcilment. Si per exemple entrem en cotxe a Barcelona des del Vallès, en funció de la nostra destinació concreta, tenim dues opcions: o bé voltem la ciutat fins que trobem alguna entrada que ens vagi bé (per a això serveixen les Rondes), o bé si ens hi hem d’endinsar agafem l’avinguda Meridiana fins que trobem algun carrer que ens vagi bé. Exactament el mateix passa amb la Gran Via venint del Maresme o des del Baix Llobregat sud, o amb la Diagonal venint des del Baix Llobregat nord. No descobreixo res de nou. Això no és pas cap casualitat: la Meridiana, la Diagonal i la Gran Via existeixen i fan aquesta funció perquè Ildefons Cerdà, un geni de l’urbanisme gràcies al qual Barcelona encara pot respirar una mica, ho va planificar justament així. Les entrades o sortides naturals de Barcelona, cap al Baix Llobregat, Maresme i Vallès, necessiten grans avingudes que absorbeixin tot el trànsit que hi desemboca. Obvi. La mateixa missió que fan les carreteres i grans avingudes per als cotxes la fan els trens de rodalies, i la funció que tenen els carrers secundaris de la ciutat és la mateixa que fa la xarxa de metro. S’entra a la ciutat per les grans artèries, i després agafem altres camins interns en funció de la nostra destinació. L’equivalent a grans avingudes en superfície són vies de tren al subsòl. Per tant, què necessitaríem per tal que els trens de rodalies treguin cotxes de les carreteres? No cal reinventar la roda, n’hi ha prou amb replicar la mateixa estructura per a aconseguir que els temps i els recorreguts siguin competitius, i que el tren li guanyi la batalla al cotxe a curt, mitjà i llarg termini.

Se’m podria argumentar que les grans artèries ferroviàries no tenen per què coincidir exactament en l’espai amb les grans avingudes per als cotxes, però l’explicació que sí hagi de ser així és ben senzilla. Per una banda, la distància mana: qualsevol intent de lluitar contra aquesta obvietat topa amb la crua realitat i crea aberracions com, per exemple, que si una persona va en cotxe de Martorell fins al Campus Nord de la UPC, pot entrar directament per la Diagonal, i sense embusos això són 20 minuts, però si pretén fer el trajecte en tren, haurà de fer una volta per Cornellà, l’Hospitalet, Sants, i després agafar la L3 del metro (en total, uns 45-50 minuts, sense retards ni avaries). És només un exemple de tants que podríem posar. En canvi si el tren vingués seguint el Llobregat i entrés directament per la Diagonal, com el sentit comú aconsella, aquesta persona podria perfectament deixar el cotxe a casa sense necessitat de perdre una hora al dia de la seva vida. I per altra banda, la facilitat de construcció: sempre és millor foradar sota una gran avinguda, lluny dels habitatges, que no pas sota un carrer estret o per sota dels edificis.

Imaginem ara que aquesta hipotètica línia de tren que hem esbossat seguís la Diagonal avall cap a Glòries i pràcticament fins al mar. Imaginem que passés el mateix amb la Gran Via, venint del Prat o de Badalona, que tinguéssim línies de tren que travessessin Barcelona de punta a punta seguint els grans corredors circulatoris entre Barcelona i els seus voltants. Tindríem perfectament cobertes amb trens ràpids i directes les tres grans avingudes de Barcelona, àrees d’altíssima demanda de transport. A més, per obligació hi estarien inclosos el centre de Barcelona i el nou centre econòmic-tecnològic (Glòries). Davant d’aquest exercici de visió de futur (impensable per a algunes ments curtes i limitades que decideixen actualment les infraestructures de Barcelona), què ens aporta l’estació de Sants, per a rodalies? Resposta: no res. Què ens aporta per a rodalies el túnel d’Aragó? No res, tampoc. Senzillament perquè la xarxa tindria la mateixa estructura bàsica, la gent continuaria fent les mateixes voltes, l’estació de Sants estaria igual de saturada, i tot plegat seria inútil per tal de treure cotxes de les carreteres.

Evidentment, pel fet de fer nous túnels per a rodalies sota la Diagonal i la Gran Via no restarien inutilitzats els túnels i vies ara existent, perquè es podria utilitzar per al trànsit ferroviari regional i llarg recorregut. Barrejat amb tot això, hi ha el debat actual sobre el túnel del TGV. Que si ha de passar pel centre o no. Evidentment que el TGV ha de passar pel centre, però no necessàriament ara mateix, ni posant en perill la Sagrada Família. Ja hauríem d’haver decidit fa temps que el TGV anés temporalment des de Sants fins a Sagrera pel Vallès, no definitivament sinó només mentre se’n refan els plans. I és que la solució és ben senzilla: si la remodelació de la xarxa de rodalies es fa amb visió de futur, i no el trist maquillatge que tenen previst de fer els nostres polítics actuals, això implica ineludiblement fer túnels per la Diagonal i la Gran Via. Això alliberaria l’estació de Sants i els túnels actuals d’Aragó i Pl.Catalunya. Un cop alliberats, el polèmic túnel que hauria de portar el TGV de Sants a Sagrera senzillament ja estaria fet: seria l’actual del carrer Aragó. De rebot, tots els trens regionals podrien tenir parada a l’intercanviador central de Pl.Catalunya, que també necessita una reforma integral, i no només el que ara s’ha publicat i que no arriba ni a la meitat del que fa 5 anys ja estava projectat i ha quedat oblidat en un calaix.

Cal posar-s’hi de ple ara mateix per a evitar que, per incompetència dels nostres polítics, tot això no es pugui dur a terme mai. Un altre exemple, ja estan sortint a la llum els plans que l’Ajuntament de Barcelona té per a la Plaça de les Glòries. De fet en poc temps ja volen començar a fer-hi obres. Estan a punt de tirar a terra el monstruós “tambor” per tal de fer-hi una plaça totalment nova, amb un intercanviador de tren i metro a sota, però per pura inutilitat i manca de visió de futur estan hipotecant, un cop més, el futur de la xarxa de rodalies de Barcelona, perquè fer aquesta reforma de Glòries sense tenir en compte que ha de ser en pocs anys el gran centre neuràlgic de la xarxa de rodalies, on es produís l’encreuament natural de les línies de tren de la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, significa que estan pensant que Sants ha de ser durant molt de temps punt de pas obligat per al 100% els trens (rodalies, regionals i de llarga distància), quan saben perfectament que ja avui està totalment saturada. En definitiva, ens estan prenent el pèl.

Porto temps pensant quines poden ser les raons de tants errors en cadena. Finalment he arribat a la conclusió que la manca de planificació no és suficient per a explicar el desastre. Una gran dosi de profunda desídia i de ganes de prendre el pèl a la població són també necessàries per a explicar tot el que passa. La manca de diners no és excusa quan Espanya ens roba més de 19.000 milions d’euros cada any, només al Principat. Si aquesta raó, la manca de diners, és la que donen els nostres polítics, aleshores hauran de retirar-se definitivament i deixar pas a aquells que tenim la construcció d’un Estat català com un objectiu irrenunciable, com a únic mitjà per a tenir aquests diners a la mà i poder fer amb ells moltes coses, inclosa aquesta reforma integral de la xarxa de rodalies de Barcelona que ens ha de permetre tenir una alta qualitat de vida d’aquí a 15, 20 i 25 anys.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció