Ses senyories, vull dir els honorables diputats que han tret a relluir els drets històrics de Catalunya, saben a què s'exposen? Si hi ha algú que llegeixi els posts del meu bloc, convindrà amb mi que, indubtablement, s'hi palesa que sóc favorable a la recuperació dels drets històrics de Catalunya encara que potser no ho hagi escrit explícitament. Un aspecte gens negligible d'aquest assumpte sobre els drets històrics és el fet que la Generalitat de Catalunya (Diputació del General) fou creada per les Corts catalanes (el nostre antic Parlament, el primer del món) amb l'exprés propòsit que s'encarregués de la recaptació dels impostos. Però hi ha una altra qüestió que és encara més important d'assenyalar, i té molt a veure amb dues institucions, una de ben nostrada: les Corts catalanes, i l'altra doblement estrangera (espanyola i francesa): la monarquia borbònica. El cas és que les darreres Corts [catalanes], essent encara lliures (ni súbdits ni esclaus), que s'han pogut fer a la història de Catalunya foren entre finals del 1705 i el primer trimestre del 1706, i acordaren una declaració solemne que des de llavors ens lliga amb tots els qui han vessat la sang i han sofert persecució per defensar la Llibertat de Catalunya. La declaració manifestava (escric de memòria) que mai més cap Borbó no podria tenir cap lligam amb el poble català, alhora que repudiava a Felip V i a tota la seva ascendència i descendència fins a la fi dels temps. Em sap greu no poder ara mateix donar-vos la cita exacta, però segur que hi haurà algun historiador que em voldrà fer la mercè. Gràcies a la bestreta. Quan algú accepta una herència, no sols accepta de fer-se càrrec del béns i de la voluntat del testador, sinó que també s'ha de fer càrrec dels deutes o penyores que hi pugui haver. Són conscients del compromís que han d'assumir aquests quins ara, com aquell que es treu l'as de la màniga, s'han inventat la fòrmula dels "Drets històrics" per mirar de salvar allò insalvable (un estatutet ridícul)? Saben ses senyories que si aquesta fòrmula és acceptada pel Parlament hauran de renegar de la Constitució espanyola, del rei del Regne d'Espanya (i alhora de Franco que el posà a dit) a qui varen jurar (o prometre) fidelitat i acatament en prendre possessió dels seus càrrecs? A mi, m'estaria bé, més que bé, que per fi uns polítics catalans fessin un acte de responsabilitat i de sobirania i engeguessin a dida al Borbó i als seus adlàters. Però se n'han adonat els dits hàbils negociadors del que s'obligaran a fer si opten definitivament per la via dels drets històrics? Em sembla que no. Seran capaços d'encapçalar el poble català en defensa dels nostres Drets i Constitucions? Em sembla que no. Tindran els nassos de cridar a sometent --i de posar-se al davant del nostre exèrcit-- quan els espanyols ens enviïn els tancs del nou Milans del Bosc (vull dir el Boadella)? Em sembla que no. Enric Borràs El Llamp

Barcelona (Barcelonès)
Cada vegada que em toca viatjar a l'estranger per feina o estudis somio amb una Catalunya lliure i sobirana per la que treballar. Ja era hora que els que ho volem ens organitzem!!!
Gràcies per la iniciativa i a disposar.

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Hola, voldria informació sobre el vostre projecte, Catalunya necessita Acciò i no la passivitat actual davant el fet de la independència. Per fi trobo un grup que només es preocupa per això, que realment és el que vull, la resta ja vindrà després.

Salut company. Crec que aquest projecte pot ser molt interessant. No solament això, és la realitat cap a la qual ens hem de dirigir tots aquells que creiem de veritat en Catalunya, pels nostres avantpassats, familiars i altres que han lluitat per defensar la nostra diferència. Crec sincerament que per al nostre país cal posar-hi un parell de pebrots en tots els sentits. He estat militant d´Esquerra Republicana fins fa poc, però he quedat francament decepcionat tal i com van les coses ara mateix. Cal una posició molt més definida envers el lloc on hem d'anar. T'encoratjo, i estic en contacte.

Sabadell (Vallès Occidental)
Hola, estic interesat en rebre informació, trobo que sembla un projecte prou seriòs, i si puc participar endavant. Sóc cambrer a Sabadell i estudiant d'Història a la UB.
Salut i independència.

En ple debat sobre el nou Estatut que la nostra partitocràcia imperant protagonitza, convé recordar-los les paraules del gran escriptor i periodista (i home moderat, políticament parlant) Agustí Calvet, que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert, podem llegir-hi aquesta sentència: « Voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar»

Tot i ser escrites l'any 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d'en Gaziel s'ha anat complint de forma matemàtica en els darrers 30 anys de la nova restauració borbònica. Així, per combatre els vells problemes volen aplicar les mateixes solucions de sempre. Perquè no ens enganyem, qualsevol Estatut (el d'abans, el d'ara i el que pugui venir) no és res més que una simple “ ley orgánica del Estado ”. És a dir, una regulació interna que es fa el propi imperio español . Una concessió, gran o petita, de la metròpoli en relació a la colònia. O potser algú dubta de la nostra condició colonial desprès de saber que el nostre espoli econòmic és de 40 milions d'euros al dia?

Tot apunta que el text final estatutari no representarà en absolut cap remei eficaç per posar solució a la situació d'emergència que viu Catalunya. Tothom sap que la sagnia econòmica continuarà, que l'esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament continuarà essent la mateixa i que el rang oficial de la llengua catalana no anirà més enllà del que té avui. En resum, perpetuem els problemes anomenats “domèstics” i, a més, no tindrem la capacitat per tal d'encarar amb unes mínimes garanties els grans reptes del s.XXI que tenim en comú amb les altres societats occidentals.

Potser fa vint-i-cinc o setanta cinc anys un Estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu sense veure'ns amenaçada la nostra supervivència com a poble. Ara, no! Afrontar avui els canvis vertiginosos que experimenta qualsevol de les societats anomenades “modernes” amb una atrotinada “ ley orgánica ” espanyola equival a voler canalitzar un sunami amb un embut.

Naturalment, els nostres actuals dirigents ni hi pensen, en aquestes coses. Estan massa ocupats a mantenir els seus equilibris parlamentaris i les menjadores que se'n deriven. La seva visió política és de volada gallinàcia, i és per això que els seus horitzons sempre comencen i acaben en un simple i vulgar Estatut d'autonomia.

No ens ha d'estranyar, doncs, que sempre que algú els demana que facin una definició de la política sempre, majoritàriament, responguin: «la política és l'art del possible». Però, en realitat, no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya, sinó a les seves pròpies i limitades facultats. I és que, ben mirat, què poden fer uns homes que quan surten a l'estranger en representació de Catalunya es comporten com si fossin en una taverna?

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Em dic XXXXX. Cognoms castellans, avis castellans (q.e.p.d.), nascut a Catalunya (2ª generació) i molt més català que molts catalans d'arrels llunyanes. Ex-membre de Catalunya'2003, no sóc polític doncs no tinc gaire loquacitat, però tinc molt clar que en comptes d'un Estatut vull un Estat propi, sobirà i lliure. Endavant amb el projecte!. Quines formes de participar-hi heu pensat?. Com podria col·laborar? Visca Catalunya sobirana i lliure!

Companys de Catalunya acció,
M'adhereixo a la causa de Catalunya Acció, com un acte de voluntat nacional, i us demano si us plau que m'informeu de com col·laborar amb vosaltres.

Taradell (Osona)
Bona tarda, em dic XXXXX, sóc administrativa i visc a Taradell. M'agradaria molt rebre informació sobre com voleu dur la independència de la nostra estimada terra, i a més saber com adherir-me a la causa i quines serien les obligacions o possibles tasques que podria realitzar.

Diuen (els espanyols) que Espanya és una "democràcia", i s'omplen la boca de lloances a la "transició", com si redactar una constitució a punta de pistola fos res digne de lloar. Imaginem que un extraterrestre que acaba d'aterrar comença a fer preguntes sobre Espanya, a un català qualsevol..., un dia qualsevol... Extraterrestre (E): Qui mana a Espanya? Català (C): Zapatero. E: No, home. Vull dir en general, no ara mateix. C: Ah! El President. E: O sigui que ell és el Cap d'Estat. C: Bé, no… La constitució espanyola diu que el Cap d'Estat és el rei. E: Com pot ser que el Cap d'Estat no sigui el President? No ho entenc. C: Ah, això és perquè Espanya és una monarquia! E: Una monarquia... O sigui, que mana el rei, i el seu títol és vitalici i hereditari... oi? Que bonic, com a l'Edat Mitjana!! C: Bé, en realitat diuen que és una "monarquia parlamentària"... E: Ah, mira, que divertit, o sigui que hi ha rei i també parlament! Però qui mana, el rei o el parlament? C: Bé, sembla que l'última paraula la té el rei, perquè la constitució espanyola diu que pot tombar un president si no li agrada, i a més és el cap de l'exèrcit. E: O sigui que qui té l'última paraula, el Cap d'Estat, no és escollit per la gent, el seu càrrec és per a tota la vida, i és el cap de l'exèrcit! Segur que això és una democràcia? C: No sé, això diuen... E: I qui ho va decidir, que el Cap d'Estat fos el rei? C: Va ser Franco abans de morir-se. E: Franco? Qui era Franco? C: Un assassí, un dictador. Va guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler, i es va estar uns 40 anys governant amb la seva colla fins que es va morir. E: I els que estaven amb Franco, se'ls ha jutjat després de la dictadura? C: No, de fet encara n'hi ha que governen... A Galícia, per exemple. D'això en van dir la “transició democràtica”. E: Sí, molt democràtica, ja ho veig. I abans de la guerra, què hi havia? C: Una república. E: I la gent què n'opina? No vol una república, ara? C: No ho sé, d'aquest tema no se'n parla mai. Hi ha algun partit republicà, però fins i tot aquest té bona relació amb el rei i utilitza frases seves com a eslògans electorals. E: Home, suposo que tot això de la monarquia la gent ho ha acceptat en referèndum... C: No ben bé... Ho van ficar tot al mateix sac del referèndum de la constitució, i llavors va guanyar el sí. Bé… els bascos van dir que no, però diuen que això no importa… E: Que no importa...? Bé, i quan va ser tot això? C: Buf, ja fa més de 26 anys... L'any 1978. E: 26 anys? Però aleshores tots els menors de 26 + 18 = 44 anys!... no heu dit mai si la voleu o no! I no pensen fer cap altre referèndum per a ratificar-la? C: Ui, no sé... Mira, aquest tema ara mateix està molt complicat. Ara fer referèndums està prohibit, si no els convoca el President, saps? Si els convoca algú altre va directament a la presó. E: A la presó? Què dius! Però en una democràcia no mana la gent? Com pot ser que estigui prohibit fer referèndums? C: Ah, això és perquè catalans i bascos podríem aprofitar-ho per a arribar a votar sí a una cosa que els espanyols no voldrien acceptar, per exemple la independència, o un canvi d'estatut. E: Què és un estatut? C: És com una constitució, però petita. Per exemple, de Catalunya o el País Valencià. E: Com de petita? C: Bé, em fa una mica de vergonya dir-ho però... molt petita. De fet és una simple llei orgànica, el parlament espanyol la pot derogar quan vulgui. E: I aleshores els estatuts no es poden canviar? C: Bé, sí, però no gaire... I diuen que han de durar 25 ó 30 anys. Ah, només es pot canviar el que vulgui el President, perquè si no no deixaria ni convocar el referèndum. E: Però no has dit que un estatut pot ser derogat quan vulgui pel President? Per què té tanta por, doncs, de deixar-lo canviar? C: No ho sé. Suposo que així s'estalvia el mal rotllo de suspendre l'autonomia, així ell queda molt millor davant de tothom, acceptant una cosa prèviament rebaixada. E: Però home, sempre serà millor per a negociar tirar llarg que no pas quedar-se curt… Em sembla una manera molt idiota de procedir. Si us han de dir que no, ja us ho diran, home! C: Ja, però mira, els catalans som així, ens agrada facilitar la vida a qui ens odia. No és bonic? Així, si l'estatut ja li arriba rebaixat ell s'estalvia de rebutjar res, o d'empresonar ningú per fer el referèndum, perquè el pot convocar ell directament, acceptar-ho tot i aparentar ser tot un demòcrata. E: Mira, això dels referèndums i els empresonaments no ho acabo d'assimilar, reconec que m'ha deixat tocat. Si està prohibit fer referèndums, com pot manar la gent? C: Ah, doncs com sempre, es fan eleccions i es vota algun dels partits que s'hi presenten... E: Ah, d'acord! Com a mínim es poden lliurement crear partits i votar-ne els candidats! C: Més o menys, però no hi ha llistes obertes, eh? La gent no pot votar persones concretes, només partits. E: Bé, no és que ho comprengui gaire... però almenys pot existir qualsevol partit, no? C: Bé, no del tot... Quan un partit no diu el que el President vol que digui, se'l pot il·legalitzar per terrorista. E: Buf... Però bé, almenys veig que aquestes coses se saben. Hi ha llibertat d'expressió i de premsa, no? C: Bé, tampoc... De tant en tant tanquen algun diari en euskera o alguna ràdio en català. E: Per què? C: Pfff, depèn del cas. Perquè diuen que també són terroristes, o perquè incompleixen no sé quina llei... Al cap del temps es demostra que tot era mentida, però els diaris o les ràdios ja estan tancats i ja no s'hi pot fer res. E: Més terroristes?? Això passa només amb la premsa i els partits, o amb més coses...? C: Bé, de fet també ho fan amb nois de 14 anys per escriure emails. E: De 14 anys?? C: Sí, ara fa poc un noi de Lloret, l'Èric, va exigir per email l'etiquetatge en català a unes empreses, i el van acusar de terrorisme... El van venir a buscar a casa seva tot de guàrdies civils, especialistes contra terrorisme. E: Què són els guàrdies civils? C: Són com la policia, però són un cos militar. E: I per què en diuen civils, si són militars? No ho entenc… Bé, de tota manera, terrorisme per demanar això? Bé, ben pensat potser és que els fa "terror" que s'etiqueti en català. C: Sí, potser és això... E: I si a algú no li agrada Espanya, en pot marxar? C: Què vols dir? Emigrar? E: No, vull dir la independència. El conjunt dels catalans o els bascos, per exemple… C: Ah... Diuen que no, que aleshores ens enviarien l'exèrcit. Ho diu la constitució espanyola, que segons sembla és com la Bíblia, és sagrada i no es pot tocar. E: Però un moment... El rei no era el cap de l'exèrcit? No pot impedir que l'exèrcit faci una bestiesa així?? Si mai l'enviessin, doncs, seria perquè el rei ho voldria... no? C: No ho sé... De fet seria perquè ho mana la constitució espanyola. Ja et dic, que es veu que és com la Bíblia, però més moderna, més curta i en espanyol. E: Sí, ja veig que és moderníssima... La constitució espanyola mana esclafar amb les armes una decisió democràtica?? C: Sí, però diuen que la constitució espanyola també és democràtica… E: Ah sí? És democràtic esclafar amb les armes una decisió democràtica? I empresonar qui convoqui el referèndum per a prendre-la? C: Això diuen... E: Bé, jo no dic res... Escolta, com a mínim us tractaran bé en el dia a dia, no? C: Home, als catalans ens roben cada any un 9% del PIB des de fa dècades. I ens diuen que no a tot... Però a banda d'això... E: I com ho sabeu, que us roben? C: Perquè hi ha experts en economia que ho han investigat, però les dades oficials estan amagades des de fa anys... E: Amagades? Vols dir que l'Estat no diu en quins territoris es gasta els diners dels impostos? C: No ho diuen, no... El parlament espanyol ho ha aprovat ja 3 vegades, que ho publiquin, però diuen que no cal... E: I quins experts en economia diuen que us roben? Ja són de fiar? C: Home, un d'ells és el conseller d'Economia de Catalunya ! Si aquest no és de fiar, què hi fa, al govern de Catalunya ? E: A mi no m'ho preguntis, jo no el conec… Així, ell bé que deu exigir a Espanya que s'acabi el robatori, no? C: Hmm... no exactament. Diu que només que es redueixi una miqueta ja anirem fent... Perquè si demanéssim que ens deixessin de robar del tot, ens dirien que no... E: Ah... Interessant. I tot això és tractar-vos bé? C: Mira, ja no ho sé!! M'estàs fent pensar coses estranyes!! E: Coses estranyes? Quines coses? Jo només pregunto, jo només vull saber... C: Ja, però és que m'estan entrant ganes de marxar d'Espanya!! E: Vols dir emigrar...? C: No!! Jo no vull emigrar!! Casa meva és això!! El que vull és que els Països Catalans siguin independents!! Com una pila de països d'Europa, que ho han aconseguit fa quatre dies!! E: Home, jo ho estava pensant fa estona, però dic "si ell mateix no reacciona... com li ho he de dir jo...??". C: És que mira, ja n'estic fart, d'esperar, i de frustrar-me, i que ens robin, i que ens maltractin, i que ens diguin a tot que no!! Jo vull viure en un país normal i lliure, en una democràcia de debò!! No a Espanya! Això no és una democràcia ni ho serà mai!! Això és una merda punxada amb un pal!! E: Vaja, quin canvi... Però no has dit abans que us enviarien l'exèrcit? C: M'és igual! Si fem un referèndum, ho veurà tota la UE i tot el planeta, no s'atreviran pas a enviar cap exèrcit!! E: Però no has dit abans que està prohibit fer referèndums?? C: M'és igual! Tirarem pel dret! Nosaltres el fem i un cop fet, que el desfacin si poden!! E: Però vols dir que els vostres governants s'hi arriscaran?? C: I tant!! S'hi arriscaran quan notin que milers com jo els ho exigim, i que si no ho fan van al carrer!! Ja n'hi ha prou, de cobrar el seu sou i no defensar-nos!! E: Milers com tu? I com els ho penseu dir?? C: Mira, és l'hora de la gent del carrer. N'hi ha mil maneres, només cal imaginació i ganes. Ja ens encarregarem que els quedi ben claret!! E: Et noto canviat... Què t'ha passat? C: Bàsicament dues coses: que ja n'estic fart, i que he perdut la por. E: I com penses aconseguir que la gent faci el mateix que tu...? C: Doncs potser començaré... per donar exemple!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Són moltes les raons per les quals, d'entrada, ja està invalidat el fet de voler jugar una altra vegada la carta estatutaria. De totes elles, però, caldria destacar-ne una: no es pot perpetuar el fracàs d'una política autonomista. Els nostres dirigents sempre pensen i diuen que potser les dretes espanyoles no ens entendran, però que amb les esquerres podem “arribar a bon port”. La darrera escenificació (un pèl ridícula) del que dic va produir-se en el decurs del passat Debate sobre el estado de la Nación. Tots vam poder veure com el cap dels republicans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana, va afirmar: «...extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal». Deprés d'escoltar aquesta frase, vaig recordar un articulista de La Vanguardia que fa un parell de mesos escrivia: «Cada dia que pasa a Puigcercós se le pone más cara de Miquel Roca, y a Rubalcaba ... de Rubalcaba!» Ben mirat, hi ha catalans que tenen una especial dèria a voler desafiar totes les lleis històriques i de la ciència política. Si no, ja em direu com diantre pot algú pensar en canviar la mentalitat d'una gent que fa quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” els quals enterraven la gent en calç viva. Voldrien, diuen, portar-los cap al federalisme quan, en realitat, aquestes esquerres espanyoles encara no han superat el feudalisme. Prou que ens ho advertia l'insigne patriota M. Serra i Moret quan escrivia: «L'arquitectura de l'Estat espanyol, en general, s'ha resolt en amos i esclaus, en senyors i vasalls». Penseu potser que estem avui molt lluny d'aquesta descripció? Què s'empatollen avui els nostres polítics quan es refereixen a nosaltres com a “ciutadans”? Sí, en realitat, a l'Estat espanyol encara perdura l'antiga divisió social de l'Atenes i la Roma clàssiques. D'una banda, tenim, en efecte, els ciutadans (aquells qui tenen garantits tots els seus drets civils). Són els espanyols. I de l'altra, els esclaus, o sigui els catalans. Aquells qui per no tenir drets, no tenim ni el de protestar perquè si ho fem ens titllen de cretins. Creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que conserva una mentalitat política, no dels temps dels reis catòlics, sinó d'abans de Crist, significa haver-se begut l'enteniment. Naturalment, aquesta manera de fer comporta una visió política de volada gallinàcia. El seu horitzó comença i acaba en un vulgar Estatut. No ens ha de sorprendre que sempre que els demanen que facin una definició de la política, tots ells acostumen a respondre amb aire de saberuts: «la política és l'art del possible». Però no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya. Parlen, en realitat, de les seves pròpies i pobres possibilitats. Perquè què podem esperar d'uns homes que quan surten a l'estranger es comporten com si fossin en una taverna? Quina imatge de nosaltres han de donar aquells qui fan el ximplet? Ells voldrien, per continuar mantenint el seu particular espectacle de circ, que ara fos l'hora del nou Estatut, i nosaltres farem que sigui l'hora de trencar amb Espanya i amb els pallassos que ens representen. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Girona (Gironès)
Benvolguts,
M'adreço a vosaltres per tal d'informar-me una miqueta més a fons sobre el significat, les activitats i formes de col·laboració amb l'Associació Catalunya Acció.
Em dic XXXXX, sóc de Girona i actualment estic preparant oposicions per a l'Administració de la Generalitat de Catalunya.
Atentament,

L'Espluga de Francolí (Conca de Barberà)
Benvolguts compatriotes:
Celebro amb joia el naixement d'un projecte amb l'objectiu clar i innegociable de la nostra independència nacional, per al 2014 (tres-cents anys sense sobirania). Ja sabia del vostre projecte de Catalunya Acció, per un bon amic de Tàrrega. Cal, doncs, sumar esforços, molts ja n'estem tips de tanta inoperància dels partits polítics! Aquí teniu les meves dades, espero estar en contacte amb vosaltres, i rebre notícies vostres... i disposat a col·laborar en el que pugui. ENDAVANT!

Si pel nostre desig fos, seríem independents avui mateix, però la nostra llibertat no tindrà lloc per art de màgia. Els dirigents polítics actuals del nostre país no treballen en realitat per a aconseguir-la, i per tant cal organtizar-se’n al marge i seguir un pla amb unes etapes determinades. Dit això, l’any 2014 no és cap mena de premonició, sinó que és un OBJECTIU. Com a tal, el seu assoliment depèn de les fites intermèdies marcades pel projecte. En funció de la resposta i col·laboració dels catalans i de l’eficàcia de l’equip humà de Catalunya Acció a dur a terme les tasques necessàries, els terminis es poden escurçar o allargar lleugerament respecte a aquest objectiu. L’any 2014 satisfà tres requisits: 1) és un temps prou llarg com per a desenvolupar correctament les diverses etapes del projecte i per tant assolir l’objectiu final; 2) és un temps prou curt per tal que gairebé tothom que hi col·labori pugui veure’n el resultat, i per tal que els esforços i recursos que hi seran necessaris no hagin d’eternitzar-se; i 3) el 2014 és una data que es reté molt fàcilment a la ment dels catalans: tres segles després del 1714, podem passar de ser una colònia a ser novament un país normal.

El projecte de Catalunya Acció té marcades diverses fites intermèdies, necessàries totes elles per a arribar a la independència:

1ª fase: En primer lloc, és absolutament imprescindible i prioritari il·lusionar i reactivar tots aquells catalans que ja a hores d'ara estan convençuts de la necessitat de la independència, perquè el potencial que posseeixen és immens. És necessari, però, eliminar per sempre més de la nostra manera d’actuar la renúncia contínua i el fet de demanar perdó, substituint-ho per fermesa, iniciativa i moral de victòria. Alhora, cal teixir una xarxa amb les persones o entitats ja existents que conservin o recuperin aquest caràcter guanyador i que contribueixin a propagar-lo, a encomanar-lo. La combinació d’aquesta xarxa i d’aquest caràcter guanyador permetrà assolir les fites posteriors, gràcies a l'acció conjunta i coordinada. Actualment el projecte de Catalunya Acció es troba en aquesta primera fase.

2ª fase: Un cop assolits aquests dos objectius inicials, caldrà fer arribar massivament les evidències de la necessitat d’un nou Estat a tots els catalans que, per la raó que sigui, tot i estimar-se el país, encara tinguin dubtes que aquest Estat català és necessari i assolible. Caldrà fer-ho amb dades objectives i amb les formes que les facin més entenedores i divulgatives. Alhora caldrà fer conèixer el futur modern, pròsper, just i engrescador que el nou Estat federal oferirà i significarà per a tots els catalans: nous o antics, joves o vells, del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Caldrà que els partits polítics catalans prenguin total consciència del canvi de situació i que actuïn en conseqüència. Caldrà afegir a tota aquesta campanya comunicativa la constatació que els catalans hem deixat per sempre més de demanar perdó i ja som un poble guanyador, i que hem posat la directa, hem passat el punt de no retorn cap al nou Estat i ningú no podrà aturar-nos.

3ª fase: Finalment i com a resultat, s'activaran a tots els territoris del país, i sense volta enrere, els mecanismes democràtics, logístics i humans, per a garantir que:
a) La voluntat majoritària dels catalans serà satisfeta si escau amb la proclamació de la República Federal Catalana.
b) Que aquesta serà reconeguda internacionalment i per tant necessàriament acatada per Espanya i França.
c) Que s'iniciarà un procés constituent que desembocarà en la redacció i aprovació de la Constitució Federal, la convocatòria d'eleccions democràtiques lliures i l'ingrés de la República Federal a les organitzacions internacionals pertinents.

Hi ha diverses vies possibles per a fer aquest darrer pas a la independència, tal com s’ha vist a la resta d’Europa molt recentment: la via del plebiscit, la via de la declaració parlamentària, i fins i tot el mateix col·lapse i desmembració de facto de l’imperi en qüestió no és descartable. Totes elles tenen factors comuns i diferències evidents. En funció de l’escenari polític espanyol, francès, europeu i mundial en general, en aquesta última fase es prendrà la via més adequada per a assegurar-ne l’èxit.

Les persones i entitats que volen col·laborar amb Catalunya Acció tenen diverses opcions per a fer-ho. Catalunya Acció, per la pròpia manera d'actuar i l'objectiu que persegueix, té despeses d’operació per a material, viatges, infraestructura, etc. Catalunya Acció no accepta aportacions econòmiques provinents dels partits polítics o de les institucions. El camí fins a la independència del nostre país el finançarà el mateix poble català, perquè només així es pot preservar la llibertat i agilitat de moviments i el propi compromís irrenunciable d'assolir la independència.

Els catalans que comparteixen els objectius i valors fonamentals de Catalunya Acció poden col·laborar-hi de forma econòmica, de manera que cadascú tria la fórmula que millor s’adapta a la seva situació econòmica i personal i al seu grau de compromís amb l'objectiu d'assolir la independència. Per a més informació, cliqueu aquí.

A més de col·laborar-hi econòmicament, Catalunya Acció està formada per gent compromesa que ens responsabilitzem de desenvolupar tasques concretes per a assolir cada fita intermèdia fins a arribar a la independència. Cadascú tria lliurement el grau de compromís que està disposat a assumir en aquest projecte.

No en el sentit clàssic de la paraula. Catalunya Acció té la intenció de connectar els convençuts -persones individuals o entitats ja existents arreu del territori que saben que la independència és el camí a seguir-, i crear una xarxa flexible i diversa per tot el territori que esdevingui el motor d'arrencada de tot el procés i que permeti l'acció coordinada per a assolir totes les fites intermèdies que el projecte preveu. És essencial de no menysprear ni malgastar les energies de tot el teixit associatiu ja existent que treballa defensant el país en diferents àmbits o zones geogràfiques. Cal comprendre, però, que defensant eternament des de les "trinxeres" no es guanya mai cap "batalla", sinó que cal prendre la iniciativa, i cal prendre-la ja, avui. A partir d'un nucli àgil i ferm de gent conscienciada, il·lusionada i operativa, tot objectiu és possible si es compta amb valor, una forta moral de victòria i un pla operatiu.

Sí. Col·laboren amb Catalunya Acció aquelles persones que es guanyen la vida amb noblesa i dignitat (ja siguin fusters, pagesos, banquers, operaris, metges, obrers, professors, etc., o bé estudiants que encara s'hi estan formant), lluny de la mediocritat dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell. Poden ser tant persones individuals com entitats ja existents que comparteixen les actituds i valors fonamentals de dignitat i coratge, llibertat i justícia, i esforç i excel·lència, i que assumeixen com a objectiu únic d’aquest projecte la independència del nostre país, tot i que alhora participin o no en altres iniciatives com la difusió de la nostra cultura, la defensa de la llengua, la preservació del territori, la recuperació de la memòria històrica, etc.

Diversos factors fan que la forma de partit polític no sigui l’adequada per a recórrer el camí fins a la independència en un temps raonable. El projecte de Catalunya Acció requereix una gran agilitat. Els partits funcionen a una velocitat molt més baixa, les seves decisions estan condicionades pels propis interessos de partit, i a més acumulen un gran desprestigi guanyat a pols durant molts anys. Els catalans no ens podem permetre el luxe d’esperar que la nostra llibertat i maduresa com a poble depengui d'una conjuntura electoral puntual cada 4 anys, o d’unes regles del joc que marquen Espanya i França precisament per a mantenir-nos sotmesos i dividits. D’altra banda, la gestió política del dia a dia no s'ha de barrejar amb qüestions de llibertat nacional, ja que són problemàtiques diferents amb dinàmiques diferents, i al final no es fa bé ni una cosa ni l’altra. Per últim, un sol partit polític no pot aplegar ni coordinar les voluntats i energies de tots els catalans independentistes. Catalunya Acció no vol competir amb els partits polítics, no volem viure de la menjadora. Ans al contrari, volem transformar en una acció coordinada la il·lusió i l'energia de tothom qui desitja que el nostre poble esdevingui un Estat independent.

Catalunya Acció és un projecte que abraça tot el poble català, és a dir, els Països Catalans.

Catalunya Acció és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país fins a la independència aproximadament l’any 2014. Com tot projecte rigorós, tenim un objectiu, un pla, un esperit i un equip humà motivat i compromès. Els homes i dones que duem a terme el projecte de Catalunya Acció tenim com a actituds i valors fonamentals la dignitat i el coratge, la llibertat i la justícia, l'esforç i l'excel·lència.

La Patum de Berga d'enguany s'ha tenyit de sang catalana. Josep Ma Isanta, compatriota berguedà, ha estat assassinat per un espanyolista anomenat Sánchez Pachón. És la història de l'enfadós dels darrers temps: Catalunya hi posa la sang i Espanya el ganivet. Que en fem escarafalls? Que ho reduïm a una brega entre joves per no voler veure la realitat del perquè de l'apunyalament? Catalunya, desperta i mira sense evasives què et volen fer! Josep Ma Isanta representava allò millor de la joventut catalana: nacionalista, vinculat al moviment de Tradicions i Costums catalans a través de la comparsa de nans i bona persona. Sánchez Pachón era la seva antítesi més radical: espanyolista, delinqüent i per tant mala persona. Els extrems es toquen, i en aquest cas de manera dramàtica. Però no defugim l'essència del crim, perquè la catalanofòbia està en el centre de la qüestió. Per vergonya nostra i seva, tant ajuntament, com policia i altres responsables públics tiren una cortina de fum per emmascarar aquesta veritat essencial: tapen amb paràmetres de problemàtica social, el que en definitiva és una problemàtica ètnica, i per tant, nacional. És a dir, un espanyol ha matat un català. I s'ha de dir clarament perquè, en el dolor immens de la mort d'un compatriota, hem de prendre bona nota per evitar mals molt majors. És de domini públic que la minoria espanyolista es mou impunement per la nostra pàtria, i en els darrers temps les notícies hi són abundants: hispano-skins que agredeixen al Vallès (a Sabadell en són un flagell i recordem la “caça” que organitzaren a Castellar del Vallès per la Diada del 2003), un mort a les festes de Gràcia de l'any passat, a Vic es van evitar més morts, gràcies a mossos de paisà, quan espanyolistes van sortir a “matar catalanes”, persecucions de feixistes a l'acabar els actes del 25 d'Abril a València etc... Només cal consultar hemeroteques per fer-se'n una idea de l'abast de la qüestió: els pròlegs fa temps que estan posats i els epílegs només han fet que començar. Isanta s'agermana en el temps amb l'altra víctima nostra: el valencià Guillem Agulló; tot va anar si fa no fa igual. Són els recordatoris que els enemics ens fan per mantenir-nos a ratlla, quan veuen que la nostra pàtria es belluga per la seva dignitat i orgull. Són els gossos que mosseguen quan l'amo borda. Aquests desgraciats, com Sánchez Pachón, no són res més que l'instrument assassí del pensament homicida espanyol. Aquests mal nascuts són els fills de Jiménez Losantos i la Cope, dels de “Convivencia Civica Catalana” i el Foro Babel i d'altres grupuscles per l'estil. Fent un símil iugoslau, Sánchez Pachón és com Celiko Rajnatovic, àlies Arkan. Sí, aquell mafiós paramilitar que amb els seus “Tigres” serbis van assolar de dolor i sang els Balcans a les ordres del tirà Milosevic. ¿O és que uns desaprensius blandint armes blanques i vestint samarretes de la “selección”, enmig d'una concentració-concert de caire independentista, no té els mateixos paràmetres que un grup de serbis que la van a armar en una concentració de croates o eslovens? Que no n'hi ha per tant? Bé, de moment el mort és nostre i l'assassí d'ells. I la majoria d'Arkans espanyols ronden lliures i impunes... Que a la propera no ens agafin amb els pixats al ventre! Francesc Castany, 32 anys Terrassa (Vallès Occidental) Conseller de Catalunya Acció

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
Hola! Em dic XXXXX i sóc estudiant de 18 anys de Sant Joan de les Abadesses. Com a amant de Catalunya és un deure per mi ser fidel a ella, i la vostra idea em sembla de les més coherents. Si us plau, m'agradaria estar al corrent de tot el que fa Catalunya Acció doncs us ajudaré en tot el que faci falta.
Ara i sempre, MORI ESPANYA, VISCA CATALUNYA!!!!
Moltes gràcies.

No cal donar-hi voltes.

Només un Concert Econòmic com a mínim com el basc pot satisfer les necessitats reals de Catalunya. Tot altre finançament resulta escàs, insuficient i injust per a Catalunya. No ser valents com li cal ser-ho a CiU a hores d'ara, per part d'ERC, d'ICV i del PSC o PPC és pur error, traïdoria o submissió a un estat depredador i forat negre per a nosaltres.

Amics catalans, compatriotes i tota la gent que vivim a Catalunya, un senyor que es diu José Luis Barbería escrivia al diari «El País» que Catalunya gaudia de privilegis com haver-se gastat 100 milions d'euros en la construcció del Museu d'Art Romànic. Doncs bé, resulta que l'estat espanyol se'ns queda cada dos dies i mig un museu com aquest de l'Art Romànic. 40 milions d'euros el primer dia, 40 milions d'euros més el segon dia i 20 milions d'euros més a les dotze del migdia del tercer dia.

Sí, aquesta és la realitat, l'estat se'ns queda l'11 per cent del nostre PIB, 6 punts per sobre de l'aportació fiscal «colonial» que és l'aportaciódel 5%, 40 milions d'euros diaris, l'equivalent a 6.655 milions de pessetes cada dia. Cada un dels 365 dies de l'any, sense descuidar-se'n cap. Senyors Maragall, Carod, Mas, Piquè i Saura, obrin bé els ulls, destapin-se bé les orelles «sis mil sis-cents cinquanta-cinc milions de pessetes», 40 milions d'euros diaris!

Sí, empresaris catalans, pensionistes catalans i malalts catalans ... un autèntic robatori! Aquesta gent ens xucla la sang! Són miserables vampirs! i nosaltres rucs de mena! Prou d'espoli! ... prou de fer-nos veure a galet! ... prou de mamar-nos el dit! ...prou d'aguantar parides i insults ...prou!

I els nostres polítics encara tenen la barra de parlar del model català! model de robatori, model de claudicació continuada, model de mesellisme! Els hauria de caure la cara de vergonya! Quina pena! Quin error!

I els bascos, mentrestant, amb un concert que és una meravella, quan convé planten cara a Madrid i li descompten els endarreriments d'aquest estat car, lladre i mal pagador!

Salvador Molins i Escudé, 52 anys
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Blanes (Selva)
Hola, em dic XXXXX, tinc 22 anys i sóc de Blanes. Des de fa un temps segueixo els vostres moviments i m'agradaria col·laborar amb el vostre projecte en la mesura que em sigui possible.

Ara mateix estic estudiant Enginyeria Informàtica. Tot i així podeu comptar amb mi per tot el que creieu que us pugui ser útil. Moltes gràcies, espero la vostra resposta.

Una pàtria ... avui, sense pares. Serem els pares adoptius de la nostra pàtria. En serem els nous tutors! Li direm: Pàtria aixeca't! Ella ens respondrà: No! amb armes no! Nosaltres li direm, Pàtria aixeca't, ara com sempre amb dignitat! que les armes són cosa d'abans, que les armes són senyal de feblesa. Nosaltres dispararem paraules, paraules que tallin com l'acer, paraules que alliberin nostra terra, paraules que desmontin la mentida, paraules que arraconin la mediocritat! Nosaltres, li repetirem ... amb força i veu serena Pàtria, aixeca't! Aleshores, un a un, ens anirem posant drets; les cadenes ens cauran com la fruita madura i es desfaran com la mel del dàtil embafador. Pàtria aixeca't! repetirem, un a un, amb veu baixa, quasi imperceptible, com tènue tremolor, mentre un a un ens aixecarem en l'hora de la fruita madura. Un dia no llunyà, un dia proper una Veu com un tro trencarà l'aparent silenci ... «Pàtria, camina!» i aleshores la independència, com si fos pluja abundosa es precipitarà! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Senyors caps d'ERC: La vostra resposta a la meva carta pública a ERC "Semàfor groc per ERC" us diré que no em va convèncer i no em va fer canviar la meva opinió expressada en la mateixa, però tot i així no pensava contestar-vos. Ara bé, a l'escoltar el discurs del Sr. Puigcercós al Congrés de Diputats a Madrid, en el discurs de l'"Estado de la Nación", he decidit donar-vos més arguments pels quals optaré per no atorgar més la confiança a ERC si no torna als plantejaments independentistes. I i de tots ells, el que és més a l'abast ara per ara és el concert econòmic com el de les comunitats Forals. En el citat discurs, el Sr. Puigcercós aposta, i repeteix una vegada i una altra, pel Federalisme i diu que ERC vol passar per aquesta estació del Federalisme. I jo us dic que aquesta estació és ESPANYA, i no és una estació sinó una presó per sempre on moren les aspiracions d'una Catalunya Independent i lliure. Ara sí que crec que ERC renuncia a l'Independentisme, que només en parla (poc) i no hi creu gens, tal com ens demostren els fets. Mirem que en diu el diccionari de la paraula Federalisme i coneixerem millor les intencions dels qui ens volen fer combregar amb rodes de molí. FEDERACIÓ. Forma d'organització de l'estat que es basa en un pacte entre diverses unitats territorials (les unitats federades). Aquest pacte implica un procés de CENTRALITZACIÓ per mitjà del qual les unitats federades CEDEIXEN una sèrie de competències al poder central. Cada unitat exerceix d'una manera independent els seus poders executiu, legislatiu, judicial i fiscal, raó per la qual hi ha dos nivells de govern (el CENTRAL i el de cada unitat Federada). A més aquestes unitats tenen representació en ALGUNES instàncies del poder Central ó de l' Estat (per exemple, el tribunal constitucional). D' altra banda, CAP ENTITAT FEDERADA POT REFORMAR UNILATERALMENT la CONSTITUCIÓ que fixa el pacte. Senyors caps d'ERC, vostès creuen que Catalunya una vegada Federada amb Espanya, les altres entitats Federades permetran que sortim de l'estació (usant el llenguatge d'en Puigcercós) i anem cap a la Independència ??? Els ho repeteixo: serà una presó i amb pena de cadena perpètua, i el més gros serà que ERC un partit que es diu independentista haurà ajudat a fer-ho possible. Pel que fa al finançament, em contesten que ERC només pot aspirar a arrossegar els altres partits cap a demandes més ambicioses. Jo els dic que ERC també ha avisat i "avisa" a l'oposició que no demanin massa... i això em recorda temps passats però a l'inrevés; també em contesten que podrien perdre dignament la votació pel concert sense millorar ni un bri el finançament del nostre país i per tant, la sanitat, els serveis socials... això també em sona a temps passats ... Sí, és allò del peix al cove! ... la política de la mendicitat permanent! Acabo, demanant a Déu i al poble català, que facin per Catalunya el què els nostres polítics no volen o no són capaços de fer, que és defensar la llibertat i la Independència de Catalunya. Atentament, Josep Vilalta Boixader, 64 anys Berga (Berguedà) Vicepresident del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció

En el seu magnífic article No estem psicològicament preparats (AVUI, 6 de maig), Salvador Cardús afirma que no ha trobat el terme per definir la debilitat dels dirigents d'aquest país per dur a terme les grans reformes a què s'han compromès, tot referint-se a la reforma de l'Estatut i el finançament, que molts considerem una altra gran comèdia per entabanar-nos i allunyar-nos de l'objectiu de la plena sobirania. Doncs bé, ho té fàcil en l'obra i la trajectòria del professor Carles Muñoz Espinalt (Montesquiu, 1920 - Barcelona, 1993), patriota exemplar i fundador de la Psicoestètica. Espinalt ha teoritzat sobre el "complex d'esclau" que pateixen els catalans, altrament anomenat complex d'EE (Estat espanyol), un desordre psíquic que els catalans hem anat adquirint a través de segles de colonització i repressió espanyola. L'única eina per superar-lo és, per a aquest gran psicòleg català, l'enfortiment del propi caràcter. La manca d'autoritat i sentit polític que tots els polítics catalans tenen deriva directament d'aquest complex inconscient. Exemples d'aquest desordre psicològic els trobem en personatges ambigus com Cambó, Pujol, Maragall i Carod-Rovira, presoners del doble llenguatge i de l'esquizofrènia nacional. Xavier Borràs Barcelona (Barcelonès)

Ripollès
Molt bones! En primer lloc, voldria felicitar-vos pel projecte que feu créixer; ja era hora que es creés alguna organització que intenti deixar de banda la política "nacionalista catalana" i fer quelcom realment interessant i positiu per al nostre país! En segon lloc, voldria demanar-vos més informació de Catalunya Acció perquè m'agradaria conèixer bé la vostra proposta i segurament, col.laborar-hi. Així, si em poguéssiu enviar les fases d'acció que teniu previstes, els objectius, us ho agraïria. D'altra banda també voldria preguntar-vos si teniu previst organitzar-vos en seccions locals arreu de Catalunya per tal de poder difondre la vostra proposta entre tots els catalans i catalanes i crear una unió total entre nacionalistes independendistes.
Salutacions des del Ripollès.

Ciutat de València (L'Horta)
Benvolguts amics:
Rebeu la meua més sincera felicitació pel vostre projecte de dur avant un independentisme honest i amb ganes de fer feina i treballar. Avant!

P.D.: També felicitacions per la frase que poseu, que deuria de emmarcar-se en lletres d'or: "Poden formar part de CATALUNYA ACCIÓ o adherir-s'hi tots aquells homes i dones del nostre país amb ofici i benefici, és a dir, que es guanyen la vida dignament amb la seva professió (inclosos aquells estudiants que encara s'estan formant), lluny de la mediocritat i inoperància dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell."

La Llacuna (Anoia)
Bones. El meu nom és XXXXX. Sóc un doctorand de Química Física de la Universitat de Barcelona i també treballo com a professor particular (a les tardes a mitja jornada). Actualment visc a Sants però sóc d'un petit poble anomenat La Llacuna (Anoia). M'interessa moltíssim el vostre projecte, m'identifico amb l'objectiu proposat i em sembla molt atractiu el plantejament que es porta a terme. Tot i això, no veig gaire clar com es podria portar terme si queda tan allunyat de la política... M'agradaria saber quines possibiltats tinc, dintre de les meves possibilitats de col.laborar-hi.
Mercès per la vostra atenció.

Barcelona (Barcelonès)
Benvolguts senyors, estic molt interessat en poguer rebre més informació sobre el seu engrescador projecte polític que ens ha de portar cap a la independència i sobirania del nostre país, Catalunya. Sóc enginyer, actualment estic treballant i realitzant el programa de Doctorat. Visc a Barcelona ciutat.

Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s'aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats. Alguns polítics, àdhuc d'ERC, gosen dir que la nostra gent no té sentit de país... d'estat! Però no és el nostre poble sinó tots ells els que tant han claudicat, són tots ells els que no tenen sentit d'estat, d'estat propi! Així, ara, veiem ben clar la poca profunditat, l'irrisori calat del seu convenciment nacional. Ara entenc el pacte del tripartit que tant he intentat raonar, comprendre, acceptar i justificar com a estratègia possiblement bona, tot i que no la compartia per vàries raons però sobretot pels riscos que comporta. Ara hi veig més clarament l'engany i l'error. ERC quan ja no tingui poder es dedicarà de nou a l'independenisme aficionat, de poca calada nacional i d'engany electoralista i demagògic, -en el sentit que és un discurs que no es creu de debò- i d'escalada de cap de setmana. Com aquells nacionalistes de la Catalunya "light"! Ara Catalunya no té ningú al parlament per defensar, de veritat, la seva única llengua i la seva única i exclusiva sobirania. Més valdria no haver tingut ni tenir mai independentistes de cap de setmana! Està clar que els incondicionals d'en Carod i d'ERC tenen 23 anys de coll per fer la torna als pujolistes i convergents, mentre adormen més i ofeguen encara més la nostra pàtria. Tot això si no es dona el cas de que l'embranzida socialista no els foti una guitza al cul i els enviï a fer punyetes. Des d'aquestes línies, prego als catalans incondicionals que defensin el seu i meu país perquè de nou estem orfes! Necessitem un referent independentista que no ens abandoni, un referent que no perdi el temps encaixant-nos a una presó de pobles. Quant responsables en som els independentistes! Qui es podia imaginar que en Carod voldria ser tant hereu d'en Pujol, tant que fins com ell volen encaixar-nos i entaforar-nos en un carreró sense sortida que ens porta a la ruïna moral i econòmica, de recursos i d'identitat, i que ens obliga al manteniment etern dels nostres carcellers i dels seus còmplices. Han demostrat bé, fins ara, aquella dita evangèlica de que "no és pas millor el deixeble que el mestre". La llibertat no admet succedanis! Tant s'ho han cregut en Carod i els seus que eren els hereus de CiU! Tant…! Que poc saben què és ser independentista! Creuen que qui vol alliberar-se pot pactar amb la metròpoli succedanis d'alliberament. No entenen que els encaixistes sí que poden pactar tant com vulguin i amb qui vulguin. I desconeixen totalment la qualitat d'intransigència i innegociabilitat que ha de tenir qui de veritat es vulgui alliberar. La llibertat no admet succedanis! Ets o no ets lliure! Si pactes la teva esclavitud esdevens esclau! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Igualada (Anoia)
Em dic XXXXX, nascut l'any 1983 a Barcelona, d'Igualada, estudiant de 4rt (darrer any) d'Economia a la Universitat Pompeu Fabra.
Vaig escoltar ahir el programa de Parets del Vallès a través de la ràdio, em van agradar bastant els arguments i les explicacions del projecte Catalunya Acció. De fet sóc un independentista convençut que feia temps que creia que seria necessària una plataforma que reunís tot l'independentisme català independentment de la seva ideologia política, no m'he afiliat mai a cap partit polític precisament per això, perquè no em considero ni de CiU ni d'ERC, políticament estic més d'acord amb la ideologia economico-social de CiU però "nacionalment" em sento més proper a ERC, és a dir sóc independentista, em considero un independentista sense partit polític, un independentista representat per Joan Laporta, Xavier Sala Martin o Hèctor López Bofill, aquests serien els meus referents d'independentisme. De fet, en les eleccions de l'últim any he votat 2 cops a cada un d'aquests partits diferents, depenent de les eleccions que eren.

M'interesssa bastant el vostre projecte, sobretot si es tracta de crear una plataforma, un lobby, una força que faci pressió a la societat catalana, que sigui un moviment cívic i civil des del ciutadà, no afiliat a cap partit polític, ni donant suport a cap partit polític abans de les eleccions. Necessitem una moviment social fort, que empenti a Catalunya i a la seva classe política cap a la independència, que la força del país estigui representada al carrer, que sigui un moviment social que abasti qualsevol tendència ideològica, obert a qualsevol pensament, però que tots tinguem un mínim comú múltiple, la independència, si és així, podeu confiar en mi pel vostre projecte.

Estic interessat en participar en Catalunya Acció però m'agradaria obtenir més informació sobre què és i què vol arribar a ser. El vostre web és molt interessant, té informació bona, de qualitat i poc confusa i això s'agraeix.
Moltes gràcies, fins aviat!

Barcelona (Barcelonès)
Hola! Soc en XXXXX, tinc 28 anys, visc a Barcelona i soc il.lustrador-disseny gràfic. Estic interessat en col.laborar amb vosaltres.

Per a Catalunya el federalisme és una marrada inútil i innecessària, i a més, molt perillosa per a la nostra llibertat; és tant el risc que correm, cada vegada més, relacionant-nos amb Espanya que serà més prudent començar per la Independència. En Lòpez Bofill ja ens ha fet veure que el mateix esforç requereix el federalisme que l'independentisme, però la diferència en els resultats és abismal. L'independentisme ens porta a la llibertat i el federalisme ens portarà a la subjugació parlamentària. L'independentisme ens certificarà com a poble i el federalisme ens transformarà en una perpètua minoria dins mateix de casa nostra. No us semblen resultats ben diferents? Les oportunitats de reconciliació històrica entre el projecte català i el projecte espanyol són nul·les, perquè nosaltres direm "A" i ells entendran "B" i voldran fer "C". És la seva manera de ser i això no ho canvia ni Zapatero ni molt menys ERC. Sr. Carod-Rovira treguis la vena dels ulls i no enredi més la gent del seu partit ni els altres catalans. No ens mereixem aquest tracte. L'Adéu a Espanya de l'avi Maragall és necessari i urgent. Vostè parla de por i aquí els primers porucs són els d'ERC o almenys els que en són més responsables pel coneixement que en tenen i la voluntat que expressen. No es deixin enredar més per en Montilla. No continuïn tancant finestres, no ofeguin els anhels de la seva gent, no canviïn el seu discurs imitant els socialistes com si fossin cotorres! En Carod diu en veu alta que sense federalisme només ens quedarà una sortida que és la independència, però sembla mentida que no s'adoni que amb el federalisme ja no ens quedarà res! I el que és molt greu és que un dels partits que podia entendre aquest fet, ERC, ha esdevingut en pocs mesos un espléndit partit federalista. El federalisme espanyol no és un projecte vàlid per a Catalunya, i hom quan esdevé un veritable i convençut independentista s'adona que ni el federalisme ni la sobirania compartida amb Espanya són projectes vàlids per al nostre poble mil.lenari, i a més, hom sap ben bé que cap tracte amb Espanya és possible sense que sigui greument perjudicial per Catalunya. El federalisme no és dolent intrínsecament, però aplicat a Catalunya ens deixa en minoria perenne i absoluta dins el parlament espanyol. Mai podríem posar els nostres interessos al nivell que els correspon! Sempre els interessos de la resta de l'Estat Espanyol estaran per sobre dels nostres. Aquesta és una de les justificacions del per què als catalans ens cal un estat autènticament uninacional! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Constantí (Tarragonès)
La unitat popular és essencial per assolir la independència dels Països Catalans. És per això que voldria adherir-me a Catalunya Acció.

Sant Boi del Llobregat (Baix Llobregat)
Hola, fa temps que un bon amic em va fer arribar informació de la vostra iniciativa, a banda de que n'ha fet difusió per diverses llistes de correu. He visitat el vostre lloc web i he de dir que diversos aspectes de la vostra iniciativa m'han sorprès molt favorablement. Per començar cerqueu gent dient: "què esteu disposat a donar per ser lliure?", molt diferent del boirós discurs habitual en que hom defuig parlar d'esforç i sacrifici. En segon lloc parleu de tota la nació i altre cop feu un plantejament molt diferent del que és habitual on tothom sembla centrar-se en el Principat. Parleu també de crear un fons econòmic per a la independència, aquest tema per a mi cabdal i és el primer cop que ho sento dir a algú. Comenteu també que el fons ha de ser administrat amb transparència. Ja per acabar només desitjar que la vostra iniciativa sigui reeixida i que ens poguem conèixer en persona si organitzeu algun acte a prop de la meva zona de residència i en un dia i una hora que em permeti assistir-hi.
Salut.

Si analitzem breument el que ha estat la recent història del catalanisme, des del més moderat fins a l'independentisme, podem constatar una greu mancança: la nul·la projecció internacional del nostre contenciós amb Espanya. Hem cregut que els nostres problemes, derivats de la nostra situació purament colonial, els havíem de resoldre únicament amb la vista posada en qualsevol “Ministerio” de Madrid. Una visió absolutament provinciana del que pot representar Catalunya en el concert de les nacions del món és la que s'ha imposat a casa nostra. Ens han reduït tant que ens han fet creure que el cas de Catalunya mai no pot anar més enllà de La Jonquera. Com és natural, per a les diverses cancelleries, no deixem de ser una simple qüestió interna espanyola. Exactament igual com qualsevol conflicte entre dos municipis de Segovia. Convindria prendre nota de com en el seu dia (a primers del s.XX), aquell qui podem considerar “pare” de la idea de l'actual Estat d'Israel, Tehodore Herzl, havia de reconèixer que, o feien del “problema jueu” un problema de política internacional, o no farien res. Per què? Doncs exactament per allò que hem apuntat abans. Perquè, mentre tot quedi reclòs dins les fronteres dels diversos Estats, s'aplica una de les premisses que regeix, en moltes ocasions, la cínica diplomàcia internacional: “la no intromissió en afers interns”. Convé, per tant, tenir ben present que si volem reeixir en el nostre objectiu independentista no podem oblidar mai quina peça volem esdevenir en aquest gran tauler d'escacs que és la política internacional. Si no tenim consciència del que això representa avui, les nostres possibilitats queden reduïdes al no-res. Pensem-hi. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

La darrera proposta de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, relativa a l'adhesió catalana a la francofonia és la darrera ensopegada del seu dubitatiu trajecte polític. Des de l'observatori permanent del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, entitat independent en la defensa dels interessos catalans, ja s'ha avaluat el desastrós abast que aquesta iniciativa pot comportar. Si mirem com van les coses pels catalans residents a les comarques del Nord, sota jurisdicció francesa, veurem que viuen sota un règim d'assetjament continu. No hi ha ni escoles pels infants catalans ni centres culturals pels grans, per no parlar de la total animadversió del governants locals i regionals envers l'ús i la defensa de les qualitats catalanes. L'estat francès i les grans empreses franceses, no obstant això, amb la seva omnipresent presència sobre terres catalanes, han d'ésser tingudes en compte. Per exemple, hi ha milers de Renault, Citroen o Peugeot circulant per les carreteres dels Països Catalans, i sempre han estat ben considerats. Tot el contrari del que ha passat amb les ambicions catalanes coincidents amb els ideals republicans del trencaclosques francès, anomenat “hexàgon”. El President de la Generalitat de Catalunya va oblidar tres punts fonamentals durant la seva visita oficial a França: la creació d'una comarca europea a la Cerdanya, tal com planteja el Conseller en cap, en el programa de l'Escola d'Estiu del Voluntariat d'enguany, de Puigcerdà; l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord, també a les escoles públiques; i finalment, una reparació històrica pel que fa als camps de concentració ideats per tancar-hi els combatents catalans en retirada, després de l'ensulsiada del 1939 provocada principalment per la manca d'implicació de les democràcies progressistes europees, de l'estil francès. Llorenç Prats Barcelona (Barcelonès) Advocat

Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)
Hola, he visitat la vostra pàgina web i estic interessat en saber més coses de les vostres activitats. Sóc independentista , liberal, i no milito a cap partit polític per la tebiesa amb que tots tracten el tema nacional i voldria trobar una plataforma des d'on fer algun servei al país.

Gràcies.
XXXXX
Petit empresari.

Molins de Rei (Baix Llobregat)
El meu nom és XXXXX, sóc estudiant d'economia de la Universitat de Barcelona i visc a Molins de Rei. Companys i amics del meu i d'altres pobles m'han comentat l'existència de Catalunya Acció i el seu projecte polític.

A través de la vostra pàgina web m'he informat més del vostre projecte i la veritat és que em sento molt indentificat amb el vostre missatge. Al meu poble, Molins de Rei, hi ha un considerable moviment independentista, però falta encara que arribi el missatge a més gent. Com que veig que sou gent seriosa i que teniu les idees clares considero oportú que vingueu un dia a fer una conferència sobre el vostre projecte i parlar també sobre el dèficit fiscal català, tema que considero cabdal per fer veure a la gent que som una nació colonitzada, a part que quan la gent veu que se li toca la butxaca és quan més atenció hi paren.

Moltes gràcies. Atentament,
XXXXX

Amics del nostre país, no interpreteu malament aquesta moguda. La gent que ens anem sumant a Catalunya Acció podem ser un grup més dels molts que tenen l'opció de defensar les nostres coses, i bé... segur que és així! Però escolteu aquestes paraules escrites que us adreço. Tenim moltes coses a protegir i reivindicar, però totes elles, de moment, tenen un denominador comú: es tracta que per qualsevol decisió depenem de permisos aliens. La causa de molts dels nostres mals és la manca d'un estat propi. Aquest fet i la necessitat de posar-hi solució és la raó principal que origina i esdevé objectiu primordial del projecte que s'anomena Catalunya Acció. Si l'objectiu de la Cal és la llengua i l'objectiu del "Desequilibri" és l'economia, l'objectiu de Catalunya Acció és tot allò que ens apropi a la consecució d'un estat català pels volts del 2014. Fixeu-vos bé, l'objectiu i l'especialització d'aquest projecte no són els símptomes del nostre mal sinó el que n'és la causa principal. Atacar els símptomes, quan des de la capital de l'estat espanyol es fa el contrari o quan des de la capital catalana no es fa prou o no es fa el suficient, esdevé una tràgica lluita de titans que s'ha de recomençar partint de zero cada matí. Condicions essencials dels "Innegociables" per les nostres llibertats naturals com a poble. 1 - La gent que de forma seriosa i decidida comencem a actuar amb la mirada fixada amb aquest objectiu pels volts del 2014, no ens creiem pas millors, no som millors que cap de les moltes persones que mai han deixat de fer coses pel seu país i àdhuc per la seva gent. 2 - Els "Innegociables" catalans no hem d'estar contra ningú, ni per sobre de ningú, o així ho ha de veure tothom, perquè som com tothom, som de tothom, necessitem a tothom ... totes les persones, tots els grups, tots els partits! 3 - Un únic objectiu ... la llibertat nacional, primera garantia natural de tota llibertat personal! -Ei ... alguns no arrufeu el nas! ... és així arreu del món, nosaltres no som pas diferents-. Un únic desig ... no haver de demanar permís de res a gent i projectes nacionals aliens que malden per relegar-nos en cultura i en economia, i en tot allò en que ells volen que tot el que és seu prevalgui. Un únic convenciment ... només els lliures d'esperit assoliran la plenitud del nostre poble, només els valents, només els decidits, només els que no es deixin entavanar per objeccions meselles! : "Que no ens ho donaran ..." "Que és una utopia ..." Que Espanya no ho consentirà mai ..." i molts altres "quès" que els intransigents no pensem ni volem respondre perquè no ens facin passar més amb raons, raons només destinades a distreure'ns i a allargar en el temps la nostra decidida tasca i el que d'ella n'ha d'esdevenir ... el natural assoliment del nostre objectiu. 4 - Els raonaments de treball polític de CiU i d'ERC són els que són, i a partir dels seus raonaments i projectes n'esdevé la seva pràctica política d'encaix a Espanya, es diguin nacionalistes o independentistes. Així, esdevenen com una mena de satèl·lits que de cap manera poden abandonar la seva òrbita a no ser que sigui cap avall, ara o en un futur quan cedeixin a la força de la gravetat. Si el pare biològic Univers actués així encara no hauríem sortit del big-bang. Per què dic tot això? Per fer entendre que amb el discurs del "no podem" o el discurs de "som d'esquerres" no podem sortir d'aquest atzucac. Conclusió directa: ens cal com el pa que mengem un nou discurs, un discurs de fe, de força, d'autoconfiança i de ben prompta determinació. 5 - També, el nou discurs que cal el·laborar passa necessariament per, amb humilitat però amb clarividència, assenyalar i definir els errors comesos i els seus actors. 6 - Sense els punts 4 i 5 faríem el mateix que s'ha fet fins ara, i sense complir aquests punts -nou discurs i alerta amb els errors comesos - arribaríem al mateix lloc fins on els catalans hem arribat fins ara, fins on han arribat CiU i ERC. Nosaltres volem anar més lluny, molt més lluny! 7 - Qui millor acompleixi la tasca primordial de generar un nou discurs, aquest sí, veritablement alliberador. Qui millor acompleixi la tasca primordial de definir els anteriors errors i proposar-ne les esmenes. Qui amb la seva paraula clara a favor del nostre poble i, respectuós sí, però sols a favor del nostre poble. Qui així mereixi la vostra il·lusió i la vostra confiança, serà qui haurà de liderar el nostre país per aquest camí que ens ha de portar al llarg de quasi nou anys fins el 2014! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Fa pocs dies la llei de l'educació passava davant el Senat francès. (17 de març) Aquest, molt fidel a l'esperit de la República, pàtria mundial dels drets humans, va decidir suprimir un article afegit per l'Assemblea nacional que donava la "possibilitat " d'un ensenyament de les llengües "regionals". Però el que tots els Catalans han de saber és la declaració del senador UMP Hugues Portelli a propòsit del català, la nostra llengua. Per què ningú pugui dubtar de la realitat del seu pensament vull citar en francès, la famosa "llengua de la llibertat" el que va dir: "Dans mon université, je suis responsable de la coordination des programmes Erasmus. Nous envoyons des étudiants à l'étranger, notamment pour qu'ils apprennent les langues des pays considérés. Parmi ces pays figure l'Espagne. Eh bien, nous avons été obligés de refuser d'envoyer nos étudiants dans une des universités de Barcelone parce que les cours y étaient dispensés en catalan." Llavors afegeix el senador Gérard Longuet:" ce qui n'a aucun intérêt! I L'Hugues Portelli segueix: "Le séjour à Barcelone était évidemment censé permettre aux étudiants concernés d'apprendre l'espagnol, non le catalan! Bien sûr, ils ont le droit d'apprendre le catalan si celà les amuse, mais sûrement pas dans le cadre universitaire" Davant d'aquestes declaracions crec que cada català ha de protestar al Consulat general de França, a l'ambaixada i demanar una protesta de la Generalitat. Un correu electrònic al senador Portelli seria també de gran interés (h.portelli@senat.fr). Joan Dorandeu París (França) Professor honorari i President del Bureau européen pour les langues moins répan

L'any 1928 es produïa a Catalunya un famós debat conegut amb el nom de “Inteligencia i caràcter”. Els seus protagonistes eren, d'una banda, el vallenc canonge Carles Cardó i de l'altra el professor i polític Josep M. Batista i Roca. De forma sintetitzada, direm que en Cardó volia fer veure que únicament amb el conreu de la intel·ligència era possible la salvació del nostre poble i amb ella, també, la de la nostra llengua, cultura i personalitat nacional. Per contra, Batista i Roca, sense negar mai la importància de la intel·ligència sobre la formació de qualsevol home, defensava la necessitat de l'educació del carácter en l'estructuració espiritual del nostre poble. Sense caràcter, venia a dir poc més o menys Batista i Roca, sempre serem un poble sotmès. Tot i que la Catalunya d'aquells anys va inclinar-se cap a les tesis del canonge Cardó, avui és indubtable, veient la situació de postració col·lectiva del nostre poble, que els preceptes d'en Batista i Roca eren, i són encara, dels més indicats per garantir la supervivència d'una Catalunya que “només el conreu de la intel·ligència” no ha pogut assegurar. Tanmateix, quan el professor i polític parlava de la formació del caràcter anava, indefectiblement, a raure a l'acció. Sí, carácter i acció com a parts d'un mateix cos. No pot haver-hi l'una sense l'altra. Així, en ple debat, escrivia el següent en el diari La Publicitat (octubre 1928): “Cal, doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç, combatre la inhibició, crear el gust per l'acció i la lluita contra les dificultats que se'ns presentin, i l'ambició de superar-les i trionfar”. Naturalment, si analitzem el fer contemplatiu i parsimoniós (que són l'antítesi de l'acció) que caracteritza el nostre panorama polític, entendrem el perquè de la nostra ruïna material i espiritual com a poble. De fet, els nostres dirigents segueixen les consignes fracassades d'un llunyà 1928. Santiago Espot, 41 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (Barcelonès)
Hola, em dic XXXXX, visc amb la meva familia a Barcelona, treballo a la Generalitat de Catalunya, i estic interessada en poder participar en el projecte Catalunya Acció. Els vaig escoltar per Ràdio Estel el passat dijous, i estic d'acord amb el que vostès vàren expressar i plantejar com objectius propers. M'agradaria rebre tot tipus d'informació al respecte, per tal de poder interioritzar-me en aquest Projecte que també és el meu.
Els resto molt agraïda.

Catalunya Nord
Gràcies per l'engrescadora notícia i endavant fins a aconseguir la independència de la nació sencera, és a dir, dels Països Catalans reunificats.

El Vendrell (Baix Penedès)
Amics, em sento català mes que mai i vull cooperar amb vosaltres en tot lo que puga.
XXXXX, Ex-capità de la marina mercant i jubilat.

No tots els catalans i catalanes són independentistes, com és molt natural. Catalunya necessita tots els catalans, siguin el que siguin, això també és natural. Però n'hi ha, de catalanes i catalans, que sí que ho són d'independentistes. A aquests, el nostre país us necessita! Sí, també a vosaltres, i d'una manera molt urgent i molt especial. Catalunya Acció us convida a respondre a la crida del vostre país i així sumar-vos al camí per anar fins el 2014. El nostre país ens necessita, als independentistes que així ho creguem i ho desitgem, desperts i units, intransigents i organitzats, plantant-nos de mica en mica sense dubtes. Començant a caminar, si encara no ho heu fet. O tornant a caminar si mai us heu aturat. Ho ets tu ...? Ets tu una catalana o un català convençut de que la llibertat i la sobirania ens són imprescindibles i a la vegada estàs convençuda o convençut de que ningú ens donarà aquests dos valors suprems de tot poble o nació? Si tu ets independentista suma't a la taca d'oli alliberadora. Adhereix-te als que no tenim complexos llevat del respecte i la justícia en dignitat! Vine! Som a www.catalunyaaccio.org i afanya't que la cosa no està per a perdre el temps, necessitem ser quans més millor i el 2014 s'acosta! Qui no tingui prou fe en el seu país, no cal que vingui! I ..., si us plau, que aleshores no és digui independentista, serà tot el que ell vulgui menys un independentista. Potser serà un cagat!? Ens en sobren de cagats. Ens en sobren d'homes i dones del cotó fluix! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida? Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs. El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho. Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més. La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana. Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim. Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols. Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols). Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries. I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta. Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson. Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català. Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Valls (Alt Camp)
Srs. de Catalunya Acció,

Els escrivim des de l'agrupació comarcal de l'Alt Camp de la Joventut Nacionalista de Catalunya, la branca juvenil de Convergència Democràtica de Catalunya, en primer lloc amb la intenció de felicitar-vos pel vostre projecte i per la vostra feina que de ben segur portarà a Catalunya dia rere dia més a prop del seu allliberament nacional i independència com a poble. També, després de veure la bona tasca de Catalunya Acció, ens atrevim a oferir-vos la nostra total col·laboració amb tot el que necessiteu o a realitzar una trobada per tal de parlar sobre futurs acords que puguem mantenir sempre, lluny de l'esfera partidista, però sí de col·laboració amb la filosofia que l'objectiu sobiranista la societat catalana l'aconseguirà amb la màxima unitat possible, per tant amb la unitat dels sectors de tota la societat civil i de les organitzacions juvenils com la nostra, que també lluita aferrissadament per a la independència de Catalunya i pel progrés de les seves persones.

Restem a l'espera de notícies vostres i us saludem cordialment,
JNC de l'Alt Camp