Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional. Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú. M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara. Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté. Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català. No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida. Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret". Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries. Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva. Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català. I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política. Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1. Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
2. Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
3. Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per a augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l'orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència ha de servir per a retornar-nos la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món. Que tenen clar que la Independència ha de tenir com a finalitat retornar-nos, en definitiva, la joia d'expressar la plenitud de l'ànima catalana, de l'esperit d'aquest poble, perquè com deia Goethe "per a tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa".

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Definitivament s'han acabat de treure la careta, tant el seu director D. José Antich com el Sr. Comte. Definitivament s'han posicionat en contra de tota idea de sobiranisme. Clar que tenint un equip ple de rectificadors, que malden per no fer enfadar la mà, tant la d'aquells que els paguen, com la d'aquells que representen els seus amos a la colònia, no en podíem esperar res més. Aquest diari representa la vergonya nacional, on de la renúncia nacional s'en ha fet seriositat, de la indignitat nacional s'en ha fet moderació i de la derrota nacional s'en ha fet objectiu polític. El problema no és l'Espanya antidemocràtica on vivim; l'Espanya troglodita que odia tot el que no entén, que és pràcticament tot; l'Espanya que ens insulta, menysté i ens voldria anihilats si poguessin; l'Espanya que ens roba cada any 20.000 milions d'euros. No, segons els campions mundials de la indecència nacional, els culpables som els catalans, per dir prou, per voler recobrar la nostre dignitat i la nostra llibertat nacional. I per voler ser com molts altres pobles: lliures i decidir el nostre futur. Fins quan hem se suportar que un diari que encara duu la paraula 'Espanyola' per bandera, ens doni lliçons de catalanisme? Fins quan els hem de sentir donant lliçons de moderació i centrisme, que són simplement actes de renúncia permanent, d'indignitat nacional i d'indecència personal en molts casos? Com hem de suportar que s'atraveixi a amenaçar-nos? Amb què ens volen amenaçar? Sabent qui són i d'on venen, no costa massa veure de quines amenaces estan parlant. Què s'han cregut aquest col·lecció d'indignes, amb quin dret poden amenaçar la lliure voluntat d'un poble? Com hem de suportar que aquest diari de la vergonya resti d'esquena a la nostra llengua? Els autèntics enemics de la nostra nació, no són de fora; romanen en l'interior de casa nostre, aixoplugats en el poder dels mitjans de comunicació, en els medis empresarials lligats a poders monopolístics o oligopolístics i en el funcionariat espanyolista. Tots ells amb el mateix objectiu: que Catalunya es doni per vençuda després de 300 anys i que passem de ser colònia a ser regió. S`ha arribat a un punt de no retorn i no hem de suportar mai més amenaces de covards amagats sota capçaleres. No estem disposats a que ens vinguin a buscar a casa de matinada. Vivim a l'Europa dels drets humans, no de les amenaces feixistes a la nostre lliure voluntat. Hem de fer quelcom per defensar-nos del seu verí anticatalà, i pot ser haurem de treure del calaix la campanya de l'època d'en Galinsoga. Hem d'acabar amb aquesta ruïna moral que representa una autèntica vergonya nacional. Ens manca un gran diari profundament nacional que abasti els sectors liberals i conservadors als qual es dirigeix aquesta vergonya permanent. Un medi que posi Catalunya per davant de tot, en qualsevol cas i circumstància. Som-hi doncs tots plegats. Tot està per fer i tot és possible. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció 28 setembre 2007, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa. Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler. A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per a anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continui preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar. Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per pasiva. L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 25 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Article publicat al diari Avui el 23 de setembre del 2007 A Catalunya, els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Que no pensi el lector que en la frase anterior hi ha un error tipogràfic (els follets de la impremta, en diuen). No: m'ho he rumiat bé abans d'escriure-ho. I ho argumentaré. El problema que té l'independentisme per créixer és que molta gent considera impossible la independència. A mi m'han dit sovint: "Bé, si la independència fos possible, jo potser seria independentista. Però, com que no ho és...". Aquest és un argument molt estès entre àmplies capes de la societat catalana. D'això es dedueix que, si es pogués treure el condicional ("si la independència fos possible") l'independentisme augmentaria. Ara bé: per què la gent no considera possible la independència de Catalunya? Ras i curt: per culpa dels independentistes, que no fan la feina divulgativa i pedagògica necessària perquè la independència sigui percebuda com a possible. Els independentistes són culpables. I, d'una manera més precisa, en són culpables Carod-Rovira i els dirigents d'ERC que, en quatre anys al govern i tenint tots els ressorts del poder, han estat incapaços d'explicar el seu projecte cap a la independència. Malgrat que hi ha un enorme descontentament social, el ciutadà mitjà no veu la independència com a solució. La percepció general és que no se la prenen seriosament ni tan sols els que -en teoria- són independentistes. La gent no és ximple, i sap que l'independentisme només s'utilitza per guanyar vots, per atiar visceralitats, per esbravar-se a les calçotades i per amagar les misèries del dia a dia del Tripartit 1 i del Tripartit 2. A nivell general, ha quallat aquesta equació: independentisme = demagògia. És per això que molta gent ha deixat de creure en la independència. Jo, per exemple. Perquè em pregunto: si no hi creuen ni tan sols Carod i Puigcercós, que s'hi guanyen la vida, per què hi he de creure jo, que sóc un simple aficionat? Com pot ser que fins ara (al cap de quatre anys!) ERC no es comenci a pensar de redactar un full de ruta? Carod 2014? I per què el 2014? Atesa la capacitat de persuasió que ha mostrat ERC fins ara, fóra millor fer el referèndum el 2008. Ara. Matem-ho, d'una vegada. Perquè, si les coses continuen així, el 2014 ja no quedarà ningú que cregui de debò en la independència. He dit al principi que els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Potser ho hauria de matisar: són Carod, Puigcercós, Vendrell i els independentistes que dirigeixen ara ERC. Perquè, per sort per a la gent que encara vol creure que la independència és possible, ha sorgit el Cercle d'Estudis Sobiranistes, promogut per Alfons López Tena i Hèctor López Bofill. Els seus membres tenen una virtut impagable: no estan pendents del cotxe oficial, no són sectaris i no es venen per quatre cafelitos a Madrid. Espero amb impaciència la seva tasca (com la de Joan Carretero i la d'Uriel Bertran). Potser, amb una mica de sort, em convencen que torni a ser independentista. Francesc Puigpelat Periodista

Article publicat al diari El Punt el 7 de setembre del 2007 Podem afirmar amb rotunditat que la nostra classe política viu un descrèdit de proporcions alarmants i la sensació general és que cada dia estan més enfangats. Passa el mateix en altres països? La veritat és que els casos de corrupció, nepotisme o inoperància estan a l'ordre del dia en qualsevol indret del món. La diferència rau en el fet que, mentre en altres llocs miren d'aprofundir en les causes, aquí ens quedem en la superfície a base de quatre frases avorrides que miren de no fer mal als responsables. Tot i així, només gratant-hi una mica hom veu la gravetat de la situació. Un dels innumerables i darrers exemples d'això que dic el podíem trobar el passat 6 d'agost en aquesta mateixa secció. Aquell dia, l'advocat i militant del PSC Jordi Negre escrivia que «la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política». Malgrat que les seves paraules no signifiquen res de nou, són d'una gravetat extrema. Perquè, ben mirat, si no hi ha «democràcia interna» en els partits és que han deixat de ser-ho per esdevenir o una secta o una organització totalitària o una cosa similar. I qui pot creure en una gent d'aquesta mena? Si mirem una mica més enllà de casa nostra podem veure com les coses s'analitzen amb més rigor i sense la por de picar allà on pot fer mal. Més o menys això és el que fan el sociòleg i professor de la Sorbona de París Philippe Breton o el prestigiós editorialista de la revista Time Joe Klein. El primer és l'autor del llibre L'incompétence démocratique (Ed. La Découverte. París. Octubre 2006) amb un subtítol que per ell mateix és tot un diagnòstic: La crisi de la paraula com a font del descontentament polític. L'altre, en Klein, és citat precisament per Breton a l'inici del llibre esmentat per dir textualment: «L'editorialista de la revista Time Joe Klein constata la decadència de les institucions democràtiques americanes i la caiguda de l'interès per la política. El seu diagnòstic afecta el conjunt de les democràcies occidentals. Atribueix a la manca d'eloqüència dels homes públics el profund malestar que s'instal·la quan hom pregunta sobre la realitat de la democràcia.» És clar, llegir aquesta sentència i pensar en l'oratòria de l'actual president de la Generalitat produeix, com a mínim, vertigen. Amb tot, no és només la indigència retòrica i conceptual de José Montilla la que ens hauria d'encendre tots els senyals d'alarma. La veritat és que escoltar les principals espases dels partits polítics del país no ajuda precisament a pensar que la solució pugui venir de la seva mà. El gran mestre de retòrica llatí Quintilià, en el seu clàssic Institució oratòria, explicava com els espartans van expulsar de la seva terra l'art oratòria perquè consideraven que incitava a les sedicions i motins populars. D'això fa més de 2000 anys, però a Catalunya encara s'apliquen les mateixes consignes. En voleu un exemple? Pocs dies abans de la visita colonial que el president d'Espanya va realitzar a Barcelona el passat 2 d'agost per intentar calmar els ànims dels catalans amb motiu del tema de l'apagada de llum a Barcelona i del via crucis de rodalies, Catalunya Acció havia contractat una plana sencera de publicitat en el diari Avui. En l'anunci en qüestió ens encaràvem amb en Zapatero tot convocant els catalans a la plaça de Sant Jaume el mateix dia i a la mateixa hora en què ell havia de visitar el Palau de la Generalitat. Aquesta protesta finalitzava amb un dur discurs que jo personalment havia de pronunciar, però desgraciadament la nostra proclama en el citat mitjà mai va veure la llum pública perquè va ser censurada. Segurament algú va pensar que això podria originar un «motí popular» i va decidir, a la pràctica, prohibir l'oratòria, tal com feien les autoritats de l'antiga Esparta. Fan molt bé doncs, tant Philippe Breton com Joe Klein, de fer la denuncia que fan. No oblidem que el mateix Quintilià afirmava que la major part de l'eloqüència «resideix a l'ànima» i que «és necessari que concebi les imatges de les coses». Si fem cas de les seves paraules haurem de concloure que els nostres representants no és que només no sàpiguen parlar, és que difícilment saben pensar sobre alguna cosa. Potser nosaltres encara no tenim una noció exacta del que significa tenir homes públics privats d'aquestes virtuts, però ells (els que en teoria són els nostres servidors) sí que són conscients del que pot originar la seva incapacitat. És per això que barren el pas a aquells que puguin concebre i dibuixar amb paraules els sentiments i les ambicions populars. Voldrien que, a l'hora de parlar i de reflexionar, fóssim tan tanoques com ells i així perpetuar la mediocritat que actualment els garanteix la poltrona. Saben perfectament que amb la situació de vexació col·lectiva que patim els catalans, aquells que tinguin l'eloqüència i el coratge suficient per denunciar-ho seran els que podran capgirar la situació. Hem arribat clarament a un punt on cada dia són més els que veuen en el trencament amb Espanya la solució als nostres problemes més quotidians. O, si ho preferiu, diguem que existeix un clima col·lectiu creixent on la independència de Catalunya apareix com l'opció més assenyada. Ara bé, no ens cansarem d'afirmar que sense un recanvi en les elits polítiques del país resulta impossible i impensable assolir un Estat català. Justament per això, els seus promotors, si alguna eina hem d'esmolar amb precisió és la de la paraula. Sobretot perquè és a partir de l'eloqüència des d'on es conquereix la confiança d'un poble. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 7 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Article publicat al diari El Punt el 4 de setembre del 2007 Potser l'única virtut del procés estatutari ha estat que s'han posat en evidència les enormes mancances de l'autonomia catalana i la misèria col·lectiva que avui pateix Catalunya. Per això l'ensulsiada de l'Estatut ha estat una prova necessària per saber exactament quin país se'ns ha deixat de l'inici de la democràcia ençà i quin nivell patriòtic tenen els nostres polítics. Avui sabem allà on som perquè la radiografia feta a Catalunya i als catalans és exhaustiva i deriva cap a un sobreposat lerrouxisme montillà que posa en qüestió que la Generalitat sigui la institució adient per a les necessitats nacionals. L'autonomia o qualsevol classe de federalisme no pot subsistir en un estat tan centralista com l'espanyol. Per tant, podem assegurar que és una trampa letal i subtil que ens està portant a la ruïna política i econòmica, amb la complicitat pusil·lànime, i culpable d'una classe política inepta i poc recomanable que haurà de donar compte de la seva gestió el dia de demà. Ens vam lliurar d'un tractat europeu constitucionalitzat (per referèndum) que ens anihilava com a nació i vam patir la lamentable tramitació posterior de l'Estatut que tothom coneix, i és normal que avui molta gent parli de la independència i hi pensi com a solució lògica, en vista d'aquest desgavell. La independència no és cosa de gent eixelebrada, perquè ara es veu perfectament no ja la seva possibilitat sinó la seva necessitat. La situació colonial no es pot perllongar en cap sentit i jo diria que en especial en el món empresarial, perquè ha esdevingut una qüestió econòmica per a tothom i pels empresaris en particular. L'espoliació i la pressió fiscal són, sense contrapartides, totalment insuportables per un país qualsevol. Als inicis de la dècada dels cinquanta economistes consagrats com Perpinyà Grau i Sarda Dexeus manifestaven la impossibilitat quasi metafísica de la independència. Tant és així que Sarda deia: «L'endemà d'aconseguir la independència aniríem a suplicar als espanyols que, per favor, ens volguessin dins l'estat una altra vegada.» No pensava el mateix Trias Fargas quan, al començ de la democràcia, en un míting de CiU ens deia que la independència era possible. Avui no hi veig cap altra sortida plausible. Em sembla impossible si contemplo la meva pròpia història personal i familiar haver de reconèixer que Espanya és un molt mal negoci per al nostre país i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del centralisme parasitari. Això comporta un gran risc, com tota empresa nacional que s'ha d'assumir. Els inconvenients i entrebancs seran múltiples i cal actuar amb rigor, intel·ligència i sobretot amb valentia. En definitiva, cal jugar-se-la. La confrontació està assegurada; esperem que no sigui tràgica. El problema, endemés d'identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es pot demostrar a bastament, l'economia. Però el centralisme ho sap perfectament, per això ara per ara ens té ben estacats, comptant sempre amb l'ambivalència de CiU i la demagògia d'ERC. Que ningú s'esveri per les meves paraules, però crec que estem en el començ d'una trajectòria llarga però necessària ja que l'enemic a vèncer és astut, encara que està ben delimitat tant a fora com a dins de casa nostra (potser el més temible). Les meves afirmacions, encara que no exemptes d'un cert voluntarisme, no són gratuïtes, vénen avalades pels fets i coneixements potser insuficients però determinants. Fem comparacions amb altres nacions i mirem, per exemple, les dades de la República d'Irlanda: durant tres-cents anys va pertànyer a la corona britànica, va ser estat lliure el 1921 i va proclamar la república el 1949. Varen passar moltes vicissituds però avui viuen en ple esplendor i disposen d'un nivell de vida envejable que crec que és el tercer de la Unió Europea. Els finesos van mantenir la seva independència amb gran determinació, tacte i diplomàcia en front dels suecs i en especial dels soviètics. Recordo la ironia i commiseració amb què tractaven els estonians, letons i lituans davant de la seva supeditació de Moscou. Cal constatar que, a la seva tradicional indústria forestal i paperera, cal afegir-hi ara el fet que ha esdevingut una potència en el món tecnològic. Eslovènia: qui la veu i qui la veia! Avui està en procés d'esdevenir un país de grans possibilitats en la seva economia i en especial en el turisme, i amb el fet de pertànyer a la UE, i d'haver-se lliurat de la prepotència sèrbia, podem assegurar que té enormes possibilitats i perspectives. De Croàcia podem afirmar que, un cop hagi resolt els litigis penals conseqüència de la guerra de la independència i s'hagi lliurat de l'estigma estatalista comunista, té un potencial fabulós davant seu. El mateix podríem argumentar d'altres nacions europees i d'altres continents. Permeteu-me dir que si bé «la Bàltica està glaçada», avui podem disposar, com els països d'aquells indrets, de vaixells trencaglaç magnífics per fer-la transitable tot l'any; per això faig una crida als empresaris i al jovent perquè apartin la ferralla i recuperin la rendible sobirania nacional. Miquel Esteba Economista i empresari 4 setembre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables. Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar. Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder. Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius. Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit. Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble. Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes. El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat. La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional. I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 8 d'agost del 2007

Hauríem de convenir amb Winston Churchill que l'antiga Iugoslàvia havia produït més història de la que realment necessitava i podia suportar. Si pensem que el premier britànic va morir el 1965, arribarem ràpidament a la conclusió que, com sempre, va ser clarivident, però no gaire profètic, perquè ningú no s'esperava tan aviat la cruenta i horrible ensulsiada de la Federació Iugoslava del mariscal Tito que havia de venir en ple segle XX. I això, davant dels ulls de tot el món, en especial de la Unió Europea, que «s'hi va ben lluir», sota la direcció del centralista espanyol Javier Solana, incomprensible premi Carlemany.

El desastre i l'embolic inextricable va ser total en tots els sentits, i les ferides tardaran segles a cicatritzar. És per això que les mares de Srebrenica volen abans de res justícia pels 8.000 morts mahometans en mans dels serbis i, els croats, explicacions per la massacre de Vukovar. És per això que els croats de Dubrovnik recordaran per sempre el bombardeig serbomontenegrí que, a part de les destrosses en la meravellosa ciutat, avui gràcies a Déu reconstruïda, va deixar 350 morts en la població civil. Afortunadament no foren més perquè la gran majoria dels habitants van refugiar-se a les acollidores illes dàlmates.

Confesso que en arribar a Mostar, a Hercegovina, impacta veure edificis destruïts a ambdues parts del riu Neretva, amb el seu pont reconstruït no gaire fidelment, en una batalla que gairebé ningú no s'explica racionalment. És sorprenent també la quantitat enorme de cases de propietat sèrbia abandonades i saquejades en territori croat. Total, com diria el buldog anglès, els «eslaus de Sud» no es van pas poder estalviar ni «la sang, ni la suor, ni les llàgrimes» per recuperar les respectives i usurpades sobiranies nacionals.

A molts estats de la UE ja els anava bé amb la Federació Iugoslava sota el comandament de Belgrad, per això els centralismes no van moure peça, amb l'esperança que les coses continuarien tal com estaven perquè així els eventuals problemes secessionistes que tenien a casa seva no es posessin en evidència.

Van deixar, doncs, que la federació es dessagnés, per arribar altre cop a una solució pseudofederativa sota l'ègida dels centralistes serbis i que no hi hagués cap possible extrapolació perillosa per als seus interessos, fugint així de la «balcanització». Perquè no volien la irrupció d'independències indesitjables que no eren ben vistes per França i Espanya i en certa manera per la Gran Bretanya i Itàlia. Però les coses van anar com tothom sap. Les nacions naturals i legítimes s'han imposat de manera determinant per segona vegada al malson de la Gran Sèrbia. Els «criminals» de guerra declarats com Milosevic, Karadzic i Mladic i molts altres empresonats s'haurien d'equiparar almenys amb els responsables de la UE que consentiren els estralls que es van perpetrar en una guerra cruel –sols es van respectar els cementiris– que ha posat en evidència l'artificiositat de la Federació Iugoslava. Al final, com és prou conegut, van haver de ser els EUA qui, com tantes vegades en la història de segle XX, ho solucionessin, però avui encara, a Bòsnia els cascos blaus de l'ONU mantenen un equilibri molt difícil de sostenir.

De totes les nacions, la que en va sortir més ben parada va ser Eslovènia, amb la inestimable ajuda d'Alemanya que, històricament, sigui per proximitat o per una qüestió geopolítica, ha apadrinat la nació eslovena, que és la seva sortida natural a l'Adriàtic. Cal remarcar que la independència eslovena «només» va costar 10 dies de guerra i 75 morts per repel·lir l'exèrcit iugoslau i així arribar a la independència i en poc temps entrar en la UE a ple dret.

No ha tingut la mateixa sort Croàcia perquè, si bé fa 10 anys que és nació independent i té les dimensions geogràfiques i sociopolítiques necessàries i apropiades per esdevenir una nació pròspera, encara arrossega rèmores de la conflagració, cosa que fa que la UE sigui reticent a l'admissió com a membre de ple dret i dóna llargues a l'entrada.

Viatjant per la Dalmàcia croata es veuen molts cartells reclamant el retorn d'Ante Gotovina, atzarós guerrer i heroi nacional croat, avui empresonat a Holanda com a criminal de guerra. Se li va encomanar per part del que seria posteriorment president de la república, Tudjman, una operació blitzkrieg, amb 150.000 homes del nou exèrcit croat proveït pels EUA i Alemanya de material blindat i aeronàutic que va expulsar l'exèrcit serbi. Però a la monstruosa agressió sèrbia a Vukovar, defensada heroicament pels croats, va seguir lamentablement un comportament semblant dels mateixos croats a Bòsnia, on es van «cobrir de glòria» transformant-se de víctimes en agressors, que els ha fet molt de mal internacionalment. Diuen que Milosevic no va ser precisament Gorbatxov amb la glasnost i la perestroika –com Putin tampoc no ho és–, fet que explicaria la pacífica transició dels països sota l'imperi soviètic cap a la independència i el tràgic camí dels «eslaus del Sud» cap a les seves respectives sobiranies.

Que en prenguin nota els dirigents i la població de l'aparent «oasi català», perquè tard o d'hora haurà d'assumir la recuperació de la sobirania davant de la descarada i permanent agressió del centralisme i espero que sigui amb glasnost i perestroika, i no a l'estil serbi. Però, malauradament, em temo que la confrontació serà inevitable.

Miquel Esteba
Economista

La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Article publicat al diari El Punt el 12 de juliol del 2007 Em sembla que no sóc l'únic que reclama que comencem a parlar d'un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l'estafa estatutària clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l'anomenat catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt, podríem dir que han estat la voluntat d'una convivència harmònica, pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que n'hem tret és la demostració de la impossibilitat d'un clima d'harmonia entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi han esmerçat tones de bona voluntat (i també d'ingenuïtat) per tal de fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. I ara què hem de fer? No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part dels complexos que podia tenir l'any 1975. Llavors sortien d'un règim sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no van saber aprofitar-se d'aquesta situació. Ans al contrari, el catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per «modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d'OTAN o CEE i ara resulta que ells són el paradigma de l'avantguardisme i nosaltres, una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar d'arrodonir la jugada, avui gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l'espoliació comesa amb Catalunya. Així, el balanç que pot presentar el catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire, ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de l'any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les relacions d'aquesta regió ab lo Poder central.» Ja ho podeu veure, més de cent anys no han estat suficients per assolir l'oficialitat única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel Cardona: «L'experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.» Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no voler aprendre d'una experiència que està deixant Catalunya en una situació agònica. Continuen amb l'obsessió malaltissa de fer el possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho mantinc fermament: els pitjors enemics de l'independentisme són aquells que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d'arribar el dia que diguin «ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho. De tota aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que tanca un negoci que no ha reeixit. L'esforç i l'idealisme que ha presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de fer-ho d'una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la primera mostra important per articular el catalanisme polític fou reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la finalitat d'intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi haurà d'haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l'acció política dels catalans: l'independentisme. Els nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria.» Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s'ha de construir el futur Estat català independent. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 12 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

En una altra època, l'atropellament que pateixen els usuaris de rodalies amb el nefast servei que reben hauria estat suficient per a l'inici d'una revolta ciutadana. Aquí, a la colònia catalana, ni passa, ni passarà res. Qualsevol possible reclamació queda neutralitzada pel 'políticament correcte' gràcies als polítics ben empoltronats de la colònia (els del govern i els de l'oposició), als periodistes que els fan de claca i a la societat civil que viu del negoci de favors o de la subvenció.

Després de 23 anys d'allò que alguns han glorificat com la política pujoliana 'del peix al cove' -al poble del meu pare d'això en deien 'cornut i pagar el beure'-, el dèficit fiscal del Principat (aquells impostos que paguem els catalans, que es queden a Madrid i que no tornaran mai més) va acabar en nivells màxims essent l'any 2002 de 14.730 MEUR (40 MEUR diaris). Tot un resultat de gestió política i de defensa dels interessos dels catalans.

El darrer càlcul que han fets els economistes catalans situa el dèficit fiscal del Principat l'any 2005 en 19.177 MEUR. Això són 52 MEUR que Espanya se'ns queda cada dia, el 10,5% del PIB anual del Principat, és a dir, el 10,5% de la riquesa que generen els catalans del Principat. I això governant a Madrid en Zapatero ("l'amic" Zapatero per a alguns polítics catalans tontets i d'altres de llepaculs) amb el suport incondicional d'ERC, i governant a Catalunya els que deien que 'ningú farà més pels catalans' (Maragall i Montilla) amb els del patriotisme social (Carod-Puigcercós) fent d'escolanets.

Que al govern de Madrid es pensin que els catalans som una tribu d'idiotes que ens ho empassem tot, ho puc entendre veient els polítics que ens han governat i que ens governen i veient com han defensat i defensen els interessos dels catalans. El que no podem admetre els catalans és que els nostres propis representants polítics ens tractin de la mateixa manera, com si no tinguéssim el graduat escolar, utilitzant arguments i justificacions que no s'empassaria ni una criatura de P3.

Algunes precisions que val la pena tenir clares sobre rodalies:

1. Sr. Montilla, no amagui als catalans que quan vostè s'apunta les gestions fetes pel suposat traspàs de rodalies (encara està per veure) l'únic que es traspassarà seran els trens i la gestió del servei. Les vies, les famoses catenàries i les senyalitzacions, és a dir, la infraestructura, seguirà sent del govern espanyol, i el problema de rodalies és un problema d'inversions.
   
   Veient com el conseller Castells fa el ploramiques pidolant a en Solbes (són del mateix partit) el compliment del 18,5% de les inversions de l'Estat a Catalunya, no cal ser gaire espavilat per a saber com acabaran les inversions a rodalies: com sempre, és a dir, a Madrid.
   
   Si algú es pensa que en Mas i en Duran obtindran millors resultats del govern de Madrid aplicant la seva màxima de 'peix al cove' és que no ha entès res del que ha passat aquests darrers 30 anys a nivell de xifres, ni perquè estem com estem a nivell d'infraestructures, sanitat, etc. Només cal veure com ha quedat el finançament del nou Estatut.
   
   
2. La ministra de Fomento (del mateix partit que el Sr. Montilla), veint el caos que s'organitzava a rodalies cada dia, va decidir al novembre del 2006 aplicar un pla de xoc d'inversions a rodalies de 48 MEUR, quan resulta que el govern de Madrid se'ns queda 52 MEUR en un sol dia. O sigui, fan plans de xoc de misèria amb els nostres propis impostos que s'han quedat previament.
   
   
3. Posar rodalies una mica decentment al dia és valorat en uns 6.000 MEUR d'inversions. El govern de Madrid se'ns en queda 19.177 MEUR només en un any. Amb l'equivalent a 115 dies (4 mesos) de l'espoliació fiscal que patim els catalans del Principat tindríem pagada la inversió. I d'aquestes xifres ni els líders dels patriotes socials (ERC) ni els líders de la casa gran del catalanisme (CiU) en diuen absolutament res.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa.

Avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que juntament amb França des de fa segles ens volen assimilar i fer-nos desaparèixer. O sigui que Sr. Pujol, Sr. Mas, Sr. Duran, Sr. Carod-Rovira, Sr. Puigcercós, Sr. Ridao, Sr. Maragall, Sr. Montilla, vostès sabran si volen treballar a favor o en contra de Catalunya com fins ara. I per favor, deixen de fer-se el tontet, que saben perfectament perquè molta gent ens abstenim i no els votem. Cal que els ho diguem més clar?

Josep Castany, 43 anys
Director General de Catalunya Acció
10 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Sr. Castany, des de fa gairebé un any segueixo amb interès les noticies de Catalunya Acció. He escoltat i llegit molts dels audios, les entrevistes i els articles amb els que connecto plenament.

Per la meva banda no desaprofito cap ocasió que se'm presenta (a amics, familiars, companys...) per a fer pedagogia i prosselitisme en la línia de Catalunya Acció i més concretament fixant-me en les argumentacions del Sr. Espot, el qual haig de felicitar per la tasca divulgativa que porta a terme.

Així doncs, em decideixo a fer el pas de "mullar-me" i ser una mica més coherent amb les idees. M'agradaria poder oferir ja el meu petit gra de sorra per a col.laborar amb tota la comunitat de Catalunya Acció. Us adjunto la butlleta pel fons econòmic. De moment m'acullo als mínims que s'hi indiquen ja que el meu poder adquisitiu és el d'un modest professor d'escola municipal.

També sóc un entusista de la història i sobretot de la que ens han amagat i manipulat. Aquí és on hi ha molta feina a fer. A l'espera de les sempre esperades notícies de Catalunya Acció, rebeu una cordial salutació.

XXXXX
Rubí (Vallès Occidental)

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada. En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau". Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Benvolgut Sr./Sra.

Després d'haver estat investigant sobre el projecte que teniu entre mans he arribat a la conclusió que hi haig de participar de la manera que sigui. De petit no tenia ni idea de la situació política i social a la que es sotmet el català, Catalunya i el seu poble. Som el motor principal de l'Estat espanyol, i no és just que se'ns tracti de la manera que ho fa el Govern Central.

Fa poc vaig fer un treball més a fons sobre Catalunya i el català. Crec que tenim un país d'allò més bonic i agradable que no pot ser destruït pels polítics espanyols ni la gent d'altres llocs d'Espanya que només fan que dir blasfèmies sobre el nostre poble, la major part de les quals són ben mentides.

Així doncs, per tal de poder participar activament en aquest projecte (a més a més de poder fomentar la llengua i cultura catalanes en la seva màxima esplendor) sol·licito formar part del projecte que ens portarà cap a la Independència l'any 2014 (o això és el que s'espera).

El meu nom és XXXXX, visc a Sant Joan Despí (El Baix Llobregat). Sóc estudiant de segon curs de Batxillerat, i tinc les idees ben clares.

Vulguin-me, si us plau, enviar tota la informació al respecte.

Salutacions.
Atentament,
XXXXX

Article publicat al diari Avui el dia 1 de juny del 2007 Seria d'esperar que d'ençà de diumenge els partits tinguessin, ni que fos lleugerament, la sensació de fracàs que correspon a aquells que han aconseguit que la meitat de la població no vagi a votar. Ja se sap que aquest sistema els permet anar fent la viu-viu còmodament -ja voldríem tots que, amb només el 50% de quota de mercat, el 100% de la població estigués obligada a pagar-nos la festa!-. Però si encara queden polítics amb una mica de sentit d'Estat, s'ho haurien de fer mirar. Per si no coneixen l'entorn, em permeto fer un petit repàs dels sistemes electorals municipals d'alguns Estats que ens envolten. A Portugal -país del qual mai admirarem prou la decisió i capacitat que van tenir per desempallegar-se de Castella mentre nosaltres començàvem a practicar el "sí, però no; no, però sí" que ens ha fet tan famosos com menyspreats-, la gent elegeix directament l'alcalde. A la papereta de vot es marquen tres coses: el nom de l'alcalde (que no ha de ser membre d'un partit necessàriament), el partit que es desitja votar per tal que formi part de l'assemblea municipal i el cap del barri o districte (la freguesia). Ja ho veuen. Qui serà l'alcalde, no és un tema a negociar. Que l'alcalde i la majoria del consistori potser no són del mateix color polític? Doncs a conviure i a vigilar-se mútuament, perquè així ho ha decidit el votant. A Itàlia el sistema varia depenent de la mida del municipi. En els de més de 15.000 habitants, el votant marca el nom d'aquell que vol que sigui l'alcalde -que no ha d'estar adscrit a un partit-. A part, com a Portugal, s'elegeix el partit que es vol que formi part de l'assemblea municipal. Per ser alcalde cal tenir més del 50% dels vots. Si aquesta situació no té lloc, la setmana següent es fa una segona volta entre els dos candidats més votats. Com a Portugal, pot ser que l'alcalde no sigui del mateix partit que la majoria del consistori. Per a poblacions més petites de 15.000 habitants l'alcalde va lligat a una llista. Per contra, en aquest cas, la llista és oberta i es poden escollir individualment els membres que es vol que formin part del consistori. França. Les llistes no tenen per què ser de partit. A les poblacions amb menys de 3.500 habitants, l'elector pot marcar els noms dels candidats desitjats i, fins i tot, incloure-hi noms que no hi són (le panachage). A les poblacions de més de 3.500 habitants, les llistes són tancades. Si cap d'elles obté més del 50% dels vots es passa a una segona volta on a la llista més votada se li assignarà el 50% dels regidors del consistori encara que no hi arribi per vots. L'altre 50% es reparteix entre els altres partits proporcionalment, segons els resultats. El consistori elegeix l'alcalde. A París, Marsella i Lió (més de 300.000 habitants), la demarcació electoral és el districte, no pas tota la ciutat. Cal remarcar, però, dues característiques. Primera: els ajuntaments tenen a França molt poca autonomia (França és un Estat centralitzat i el prefecte és el que talla el bacallà). Segona: els partits arriben a les eleccions municipals "renovats" gràcies al procés electoral que, periòdicament, té lloc per triar president de la República. Bé, ja ho veuen. Els nostres polítics poden triar i remenar -si el que pretenen és millorar les coses, és clar-. Si, per contra, les intencions són continuar amb la tècnica del "venc per 50, però cobro per 100", poden anar tirant de la rifeta, és a dir, deixant anar tòpics cretins com fins ara: "Cal conscienciar la gent", "no ens hem explicat prou bé", "hem d'estar més pròxims a l'administrat", etc. Però si són una mica espavilats sabran que les bicoques no duren tota la vida. Jo mateix, a partir d'avui esdevinc abstencionista. I animo que la gent s'apunti a l'abstencionisme mentre no es canviïn els sistemes electorals. Mentre no canviï l'statu quo. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat al diari Avui el dia 25 de maig del 2007 S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també. S'acaba, simultàniament, la tabarra amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals. Qui hagi volgut seguir les darreres eleccions franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes. Per un costat tenim els periodistes als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa. De l'altre costat tenim els mitjans independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní. Vaig veure els que protestaven pels blocs electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs! Xavier Roig Enginyer i escriptor