29 de juliol 2008
Recorda, català, que...
Recorda, català, que...Un Estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat política, mentre que al seu interior romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.
Cap partit d'un poble sotmès a un estat plurinacional no pot, lògicament, titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s'oposi al domini i sobirania d'aquell Estat.
L'Estat pot rendir el màxim de justícia i d'equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d'un ambient geogràfic homogeni; d'un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d'una Pàtria natural definida. En resum: d'una nació.
Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.
No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món.
Daniel Cardona Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)
17 de juliol 2008
Balances fiscals: els nostres polítics ens exigeixen unitat...per pidolar?
La crisi de lideratge polític que afecta Catalunya continua “amb sense aturador”. L’últim numeret ens l’ofereixen els nostres polítics amb la recent notícia de les balances fiscals publicades per l’estat espanyol.Davant de les xifres totalment esbiaixades donades a conèixer pels mateixos que ens saquegen any rere any i que l’únic que fan és fer-nos creure que encara ens queixem per vici, els nostres polítics apareixen al Parlament demanant-se entre ells de restar units per demanar justícia.
Com es pot demanar justícia a un país de lladres que del robatori en diu solidaritat?
De debò es pensen els nostres polítics que els de Catalunya Acció som tan innocents com per deixar-nos reduir en un estat de lladres com és l’estat espanyol?
El que està quedant palès amb tot aquest afer de les balances és la manca absoluta de voluntat de trencar definitivament amb Espanya. D’arguments, molts, però de declaracions d’intencions de trencar amb aquest país de lladres i d’acabar amb aquesta sagnia fiscal que empobreix Catalunya, cap ni una.
La darrera sessió del Parlament ha estat digna d’una comèdia italiana. Com qui juga a fer-se l’important bo i fent creure que domina la situació, els nostres polítics s’han demanat entre ells de mostrar-se units.
Unitat…per a què?
Unitat per anar a pidolar a qui et roba?
Unitat per demanar clemència al teu propi maltractador?
Unitat per raonar amb qui t’ha demostrat no sap què és el diàleg?
Unitat per anar a Madrid tots junts amb posat de xai camí de l’escorxador?
Senyors, siguem seriosos i actuem amb el sentit polític que Catalunya exigeix als representants del nostre país, si us plau.
A un lladre no se li demana res: se’l jutja i trenques amb ell.
A un maltractador que t’insulta no se li demana clemència: se li planta cara sense complexos, se l’assenyala amb el dit i se’l mira directament als ulls.
A un sord vocacional no se li pot exigir diàleg: necessita que se li parli clar i català.
És lamentable observar com la nostra classe política sempre pensa, parla i actua talment com si fos un esclau que només aspira a presentar-se davant de l’amo a reclamar una mica més de l’amor que es nega a donar-li.
Després de trenta anys així, algun català de bona fe encara pot confiar que aquesta mateixa gent sigui la que algun dia s’atreveixi a tractar d’igual a igual amb Espanya, tal com ha de ser, i no pas amb aquesta actual actitud de víctima davant del botxí?
Diguem-ho clar i diguem el que els nostres polítics no accepten de reconèixer públicament, perquè si ho fessin perdrien el mínim crèdit que encara els pot quedar:
- Si existeix el dèficit fiscal, a part de ser per la vocacional condició de lladres de l’estat espanyol, és perquè durant trenta anys els polítics catalans ho han consentit.
- Si després de la restauració borbònica, mai no hem tingut concert econòmic és perquè els polítics catalans no han estat (volgudament) capaços de lligar-lo quan convenia fer-ho.
- Si després de trenta anys en aquest país paguem peatges a les autopistes és només perquè els polítics catalans així ho han permès.
- Si en ple segle XXI la nostra nació encara no ha tingut un veritable TGV que articuli el nostre territori i el connecti amb la resta d’Europa, només és perquè durant trenta llarguíssims anys els polítics catalans s’han estimat més assegurar-se que hi hagués un AVE Madrid-Sevilla a canvi de mantenir les seves poltrones uns anys més.
- Si en ple segle XXI una capital d’estat, Barcelona, es queda sense llum en plena temporada turística, el seu aeroport, els seus trens i les seves infraestructures són pitjors que les de qualsevol república bananera és, ras i curt, perquè durant trenta anys els nostres polítics ens havien fet creure que això era el país de les meravelles mentre ells callaven la magnitud del robatori continu al qual han sotmès la nació catalana.
- I, finalment, si avui, en ple segle XXI, després de trenta anys de la mort del genocida Franco, i després de la restauració del seu successor nomenat a dit, el monarca Juan Carlos I, avui Catalunya encara és una simple colònia espanyola, és perquè els nostres polítics no han passat de comportar-se com a vulgars pidolaires quan el que necessitava el país és dirigents de caràcter per recobrar el sentit polític i el caràcter vencedor amb què cal sortir quan hom aspira a fer-se respectar.
La regeneració de Catalunya només començarà quan entenguem que cal jubilar aquesta classe política que ha actuat com a col·laboracionista de l’estat espanyol, i que ha dut Catalunya a una regressió econòmica i política sense precedents en els trenta anys en què hem estat a les seves mans.
L’espectacle que ens tornen a oferir ara els polítics catalans representa tornar a enganyar els catalans de bona fe i fer-nos actuar a tots novament com la víctima que demana que el seu maltractador deixi de maltractar-lo. Un cop més, fer-nos perdre el temps a tots plegats, marejar la perdiu i podrir encara més la ja malmesa situació actual.
No necessitem pidolaires. Necessitem homes i dones amb el sentit polític que l’actual urgència nacional exigeix.
No necessitem buròcrates ni grisos gestors de la colònia. Necessitem homes i dones que actuin amb visió d’estat.
Que no s’equivoquin, doncs, amb la gent de Catalunya Acció, perquè a nosaltres no ens prendran el pèl els mateixos que han callat i han consentit durant trenta anys.
Perquè nosaltres sí estem disposats a regenerar aquest país i a fer-ho sense que ens tremoli el pols. I tot, només, amb una finalitat: retornar-li a Catalunya el respecte, el prestigi i el reconeixement en forma del nou estat català que, els agradi o no, pensem tornar a dibuixar al mapa d’aquesta nostra vella i estimada Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
10 de juliol 2008
Declaració de Catalunya Acció i dossier Vauban enviats als memnres de l'ICOMOS (UNESCO)
En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.
DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ
Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.
Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:
Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.
Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.
Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:
-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.
El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :
- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.
Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?
- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.
- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.
- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.
Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.
Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord) 
A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.
Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco
25 de juny 2008
La anormalització lingüística
Com es pot normalitzar la llengua d’una nació sense estat? La resposta és senzilla: no es pot.Fa anys que en aquest país van vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és enganyar la gent.
En aquesta espiral de voler-ho normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és que encara es pot atiar més.
Així, hom arriba a considerar “normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar “normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es tractés d’una joguina vella trobada a la cambra dels mals endreços.
I és que no hi ha res millor que passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de normalitat, res.
Si en aquest país totes les energies a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?
Després de trenta anys empassant-nos aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja no caldrà fer-ho.
I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
24 de juny 2008
Encaixisme pujolià a Londres
Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir a Londres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordar als catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", que Catalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, que la investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i dels perills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevol altre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la seva intenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés un cop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si alguna cosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i al món i NO a Espanya.
Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalans recordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altres patriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar a Anglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquest nou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat per les seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni una sola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesa la flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant la llarga nit franquista. Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot el discurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà! I ni una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriem dir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteu que alguna cosa falla?
Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitem una entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unit ja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot, necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o és Catalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer. Espanya? No em feu riure. De fet, estem en una entitat que ha estat, i encara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encara ens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hi va arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i a valorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, una llibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sud d'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa per insultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament com psicològicament qui n'és desafecte.
I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, a Europa, a Amèrica, o al món sencer. Allà on hi hagi un català, hi haurà qui defensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctons o catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menys català, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat original que tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frase vostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massa ofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè els anglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al Regne Unit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més gran d'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on la gran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de la terra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigració sigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenen les eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costums britànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i a contracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans.
Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, més val que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avall per Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitat ja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mà i que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniu l'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja ho va dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com un dels grans traïdors a Catalunya".
Jordi Margalef i Turull
Catalunya Acció Regne Unit
24 de juny del 2008
17 de juny 2008
Balanç de la campanya contra els insults d'Air Berlin i els seus col·laboradors
Catalunya Acció vol felicitar tots els catalans que han participat en aquesta campanya des dels diferents territoris de la nostra nació per la intensitat i contundència de la resposta.Com a resposta als insults i menyspreus rebuts per part del Director General d'Air Berlín s'han enviat 34.191 emails a cadascun dels 10 responsables de la companyia, des del dilluns dia 9/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 341.910 emails tramesos a Air Berlín.
Com a resposta al partit dels Ciudadanos per pretendre defensar l'actitud d'Air Berlín al Parlament del Principat de Catalunya s'han enviat 22.217 emails a 5 adreces del partit (una d'elles al Grup Mixt del Parlament), des del dimecres dia 11/juny/2008 fins al divendres 13/juny/2008, la qual cosa fa un total de 111.385 emails tramesos al partit dels Ciudadanos.
17 de juny de 2008
12 de juny 2008
Llengua i Estat, sempre amb moral de victòria
Catalunya Acció presenta el divendres 13 de juny, a les 8 del vespre, a Borredà, la conferència que amb el títol LLENGUA i ESTAT, us ofereix el programa d'acció necessari per afrontar amb èxit aquestes dues qüestions indestriables.La conferència anirà a càrrec dels ponents:
Sra. Maria Torrents, consellera de Catalunya Acció.
Sr. Santiago Espot, president executiu de Catalunya Acció.
12 de juny de 2998
11 de juny 2008
Contra l'ofensiva, contundència catalana!
REACTIVADA LA CAMPANYA DE CATALUNYA ACCIÓ COM A RESPOSTA AL DIRECTOR D'AIR BERLIN PEL SEU MENYSPREU A LA NACIÓ CATALANA!Catalunya, quan deixa de comportar-se com un esclau i passa a l'Acció, esdevé imparable.
Catalans!, si us pensàveu que en aquest país tothom amagava el cap sota l'ala,si crèieu que en aquest país ja ningú no tornaria a dignificar la nostra catalanitat,si mai heu pensat que ningú ens defensava d'aquells que volen reduir-nos a una simple colònia......sapigueu que la gent de Catalunya Acció estem aquí per anunciar-vos que ha arribat l'hora de plantar cara i tornar-li a Catalunya el coratge que necessita.
La Catalunya emergent és aquella Catalunya que no s'arronsa, que no demana perdó per existir, que està orgullosa de sí mateixa.
La Catalunya imparable que està naixent serà imparable perquè creiem en nosaltres mateixos.
Que sàpiguen des d'ara tots aquells que col·laboren amb els qui volen reduir-nos que la nova Catalunya que s'està dibuixant és la Catalunya de la confiança en nosaltres mateixos, la del coratge, la dels catalans lliures i la de tots aquells que ja no estem disposats a apostar per cap altre projecte perdedor que no sigui la del nou Estat Català que no podran evitar.
Passa a l'Acció i activa't per Catalunya!
Accedeix immediatament a la pàgina principal de Catalunya Acció i demostra'ls de quin peu calcem els catalans amb tot aquell que s'atreveixi a trepitjar-nos!
11 de juny de 2008
Més de 160.000 emails bombardejant les bases del racisme anticatalà
La gent de Catalunya Acció ho tenim clar: allà on els dirigents del nostre país callen i consenteixen, el poble de Catalunya sempre ens trobarà a nosaltres passant a l'acció.Insultar Catalunya mai no ha de sortir de franc. I així és com la campanya que Catalunya Acció ha engegat contra les infàmies que Air Berlín s'ha atrevit a abocar sobre els catalans, és un èxit que demostra que, com deia, insultar els catalans ja mai més no sortirà de franc a ningú.
Un cop més, la resposta dels catalans ha estat exemplar, demostrant que ningú té dret a qüestionar i impedir la nostra existència.
I mentre aquí hi ha mitjans de comunicació agenollats al servei de l'estat veí, la premsa internacional es posiciona favorablement per una qüestió, la nostra, que amb la independència canviarà el curs d'Europa.
Enllaç directe a la campanya: http://catalunyaaccio.org
11 de juny de 2008
09 de juny 2008
Catalunya Acció ja va avisar: aquests no són els polítics de la independència
Tot el que des de Catalunya Acció fa temps que venim dient s’està complint. L’últim triomf de l’ambaixador del socialisme espanyol, Joan Puigcercós, dins d’Esquerra Socialista de Catalunya, ha deixat amb cara de badoc a més d’un català de bona fe.El fet, però, és que aquesta guerra despiatada per fer-se amb el timó del que un dia va ser ERC ha estat de les bones. Un rosari de candidatures amb una única odre: dividir i afeblir qualsevol vot partidari d’un front nacional dins d’ERC. Una jugada que, certament, ha donat els seus fruits i que ha aconseguit perpetuar al capdavant d’ERC als mateixos que van fer-li perdre 350.000 vots en les darreres eleccions espanyoles.
Per a nosaltres, però, i més concretament per qui els escriu, aquest resultat no representa cap novetat que no preveiéssim. Només obervant la manera d’actuar dels dirigents polítics catalans en els últims trenta anys n’hi ha prou per tenir molt après de quin peu calça cadascú. Les darreres primàries a ESC no han fet sinó constatar novament tot el que fa temps que des de Catalunya Acció diem al poble de Catalunya: aquests no han estat mai els qui faran recuperar la independència de la nació.
Un cop més, i tal com hem dit sempre, queda en evidència la realitat d’una classe política completament allunyada d’una població que reclama una fermesa nacional que cap partit, ni CiU ni ESC, està disposada a oferir-los.
Un cop més, i tal com hem dit sempre, es constata la fi imminent d’un període capitanejat per una classe dirigent que, a la vista està, ha girat l’esquena a la veu d’un poble. La veu d’un poble que, malgrat ells, no es cansarà mai d’exercir els seus drets sense haver de demanar permís a cap amo.
I tot això, és clar, tenint clara la premissa que ens mou: deixar de banda l’actual inoperància política i fer que Catalunya passi a l’acció.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
9 de juny de 2008
02 de juny 2008
Conferència de Catalunya Acció: Estat, prosperitat i benestar.
CATALUNYA ACCIÓ us convida a l’acte"Estat, prosperitat i benestar"Barcelona, dimecres 4 de juny del 2008 a les 19.30h.Presentarà l'acte Sr. Miquel Esteba. Economista. Empresari i ex-alcalde de Figueres.
Sr. Josep Castany. Conferència: "La mentida del nou finançament”(El que no expliquen els nostres representants polítics)Director General de Catalunya Acció. Tècnic comercial.
Sr. Oleguer Brustenga. Conferència: "L’empresa catalana: l’eina per a conquerir el món"Conseller de Catalunya Acció. Llicenciat en Administració i Direcció d'empreses. Gerent de banca d'empresa.
Sr. Àngel Làzaro. Conferència: "Innovació i emprenedors: la llavor de la prosperitat”Membre de Catalunya Acció. Llicenciat en Farmàcia. Enginyer Tècnic Industrial Químic i MBA per ESADE. Empresari i emprenedor en el món de les noves tecnologies i la biotecnologia.
Sr. Santiago Espot. Conferència: "L'aptitud econòmica dels catalans en el segle XXI”. President Executiu de Catalunya Acció. Director Internacional de Vendes i escriptor.
Lloc: Sala d’actes del Centre Cívic Fort PiencC/ Ribes, 14 - Barcelona
Catalunya Acció, 2 de juny de 2008
24 de maig 2008
La balcanització de França, i embolica que fa fort!
El quin és un dels països més genocides d’Europa, França, està vivint darrerament debats que s’atreveixen a qüestionar fonaments fins ara sagrats d’aquest país d’inquisidors.Els últims episodis viscuts a l’Assemblea Nacional, on el diputat Mach s’atreví a pronunciar per primer cop a la història uns mots en la llengua nacional de Catalunya, o també la recent proposta de l’UMP de reformar la Carta Magna francesa a fi de poder-hi incloure un reconeixement a les altres llengües que es parlen al país de la gallina, suposen l’aparició d’un debat que, interessadament i amb absoluta premeditació, s’ha esquivat tant com s’ha pogut per part de l’aparell genocida francès.
L’informatiu que France Info ha emès aquesta tarda és el millor retrat de la psicologia del colonitzador, del genocida i de l’exterminador de nacions. L’emissió, en la qual s’ha informat dels esdeviments esmentats més amunt, ha donat també veu a l’opinió que els oients que, via internet, han expressat sobre la possibilitat de reformar la constitució del país de les gallines per a reconèixer-hi allò que ells titllen mofèticament de “llengües regionals”.
D’opinions, com a tot arreu, n’hi ha hagut per a tots els gustos. Hi ha, però, un denominador comú que no s’escapa ni en la mentalitat genocida francesa ni l’espanyola. Aquest denominador comú és el tret fonamental que defineix els pobles colonitzadors, l’ànima dels qui justifiquen un genocidi tant –o més- gran com ho va ser el nazisme per amagar la catedral de farses i mentides amb què han forjat la seva artificial història. I és que el colonitzador és, en essència, un genocida nat i, com a tal, a més, se ne n’orgulleix.
Enmig de correus electrònics que molts oients han fet arribar encoratjant la iniciativa (correus que, sigui dit, provenients bàsicament de bretons, catalans, bascos, occitans i corsos), no han faltat aquells missatges tant típics de poc originals que són. I, entre aquests, finalment, el missatge que més bé defineix la perversió moral del colonitzador: “si finalment es reforma la constitució per reconèixer les llengües regionals, això obrirà les portes a la balcanització de França”. I embolica que fa fort!
Normalment, el colonitzador està tan capficat en assegurar-se al mil·límetre la seva tasca genocida, que oblida la seva pròpia natura: haver renunciat a l’ètica humana per esdevenir una màquina de llaurar el cel amb sang al·liena.
I és que, si només per intentar reconèixer que al país de les gallines també s’hi parlen altres llengües a part de la seva ja tremolen per una suposada balcanització de França, hem de convenir que en el fons saben que actuen com si fossin la gran Sèrbia? Evidentment, sí.
Els diputats i dirigents polítics rossellonesos i nord catalans farien bé de no caure al parany de refiar-se gaire aviat de les fosques intencions dels polítics parisencs francesos. Perquè una cosa és donar un reconeixement a les mal dites llengües regionals, i una altra és donar-los plena oficialitat. I aquesta darrera cosa, que és la que posaria al català a un nivell de plena igualtat respecte del francès a la Catalunya Nord, és el que encara esperem asseguts.
Que no es deixin enganyar, doncs, els nostres polítics, ni es deixin enlluernar per quatre focs d’encenalls, per quatre paraules boniques al més pur estil ZP ni per quatre rètols en bilingüe a Perpinyà i para de comptar.
No perdin el temps com han fet els polítics sud-catalans durant trenta anys intentant reformar Espanya. Vist el temps i les energies perdudes al sud, seria lamentable observar ara com els polítics nord-catalans cauen al parany de voler-se erigir com a reformadors de França, l’imperi d’uns gallines que a la mínima ja es creuen balcanitzats! Perquè, entre tots plegats, i després de tres-cents anys, encara no han après a desconfiar de la natura perversa amb què actuen aquests dos països?
Senyors, si bé és cert que de mica en mica s’omple la pica i que no hi ha d’haver cap dia –cap ni un- en què no s’hagi de treballar pel que sigui, encara que ens sembli poc, crec que ja és hora que entre tots plegats pensem a dibuixar per nosaltres mateixos el nostre futur, i fer-ho com a poble independent de pensament i d’acció, com a poble que només serà lliure quan aprendrem a actuar, ja des d’ara mateix, amb la seguretat de saber-nos vencedors només si realment actuem i pensem sense deixar-nos influir per cap país que s’atreveixi a fer-nos d’intermediaris del nostre destí. I és que, si volem tornar a ser independents, per quina raó hem d’actuar encara amb complexe d’esclaus?
Prou de voler-nos reduir a reformadors d’uns estats genocides. És hora d’actuar com a catalans, és a dir, autònomament, sense injerències, sense intermediaris i sense tuteles. Perquè la independència comença des del dia en què comencem a actuar per nosaltres mateixos, digui el que digui el veí.
Malbaratar energies a reformar la constitució espanyola?
Malbaratar engergies a reformar la constitució francesa?
Celebrem els petits canvis que ens són favorables, però tinguem sempre present com actuen França i Espanya, com són realment, i no caiguem en comportaments que puguin fer-nos actuar com a il·lusos o innocents.
Quan el moment de decidir serà arribat, no s'hi valdrà a tremolar el pols: o condemnem, com ara, a Perpinyà a ser la regió més pobra del sud de França, o li retornem l'esplendor de ser la gran capital i motor econòmic del nord de Catalunya.
Concentrem les nostres energies únicament a pensar en qui hem de pensar: només en nosaltres i només per nosaltres.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
24 de maig de 2008
07 de maig 2008
Josep Huguet redueix el Govern català a un "govern regional"
El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, redueix el govern català a "govern regional" en unes declaracions fetes al diari Regió 7 diumenge passat. La informació explica que el conseller ha enviat una carta per demanar una reunió amb el president de Pirelli, Marco Tronchetti, i parlar sobre el futur de la fàbrica al Bages. La notícia inclou declaracions d'Huguet comentant aquesta carta i parlant sobre la possibilitat que José Montilla porti personalment les negociacions amb Pirelli. Huguet acaba confirmant que té previst reunir-se amb el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, perquè des de Madrid es pressioni el Govern italià i assegura que "aquesta ja és una qüestió d´estat i el ministeri tindrà més força que el govern regional". 7 de maig de 2008
05 de maig 2008
Catalunya Acció: la Catalunya que ja ha decidit
Imatge del darrer acte de Catalunya Acció a Berga. Regidors de Guernika parlaren amb Catalunya Acció ... i naturalment parlarem d'Independència! Això no hi ha qui ho pari. L'Espanya imperial té els dies comptats i els "españoles con mando" ho saben!---------------«el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?»
«No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. És la nostra hora! és l’hora del futur de Catalunya».
02 de maig 2008
Catalunya Acció a Berga: una nova estratègia independentista
Divendres 2/maig/2008 20.30 h Sala d'actesdel Convent de Sant Francesc
Plaça de Sant Francesc, s/n - Berga
Conferència:"Una nova estratègia independentista" per Santiago Espot, president executiu de CA.
Una hora abans, el mateix Santiago Espot celebrarà una Roda de Premsa per tal d'explicar les properes accions d'aquesta organització política independentista."La nostra batalla és una batalla d'idees. Les nostres armes són el pensament, la paraula i l'esperit que transmetem en totes les nostres conferències, articles i actes.
La força que fa avançar el projecte és l'exemple de les persones que hi col·laboren, i la intel·ligència, l'audàcia i la determinació en són els elements que el caracteritzen."
28 d’abril 2008
Més proves per actuar sempre en clau internacional i deixar-nos de provincianismes mirant a Espanya i França
Una imatge que ho diu tot.Una imatge que reflecteix fins a on pot arribar Catalunya quan deixa de mirar a Espanya i a França.Una imatge que demostra que no som un país petit en res.
Aquesta sentència contra els enemics dels catalans suposa un pas més de Catalunya com a realitat i nació dins del mapa internacional.
Mentre cada cop són més les evidències del reconeixement internacional de Catalunya, per què els nostres polítics continuen bornis entossudits a reformar Espanya i França i a fer-nos-hi encaixar tant sí com no? Gosaran ells contradir la comunitat internacional que cada cop més està reconeixent la nostra nació?
A nosaltres, en canvi, aquesta imatge ens motiva encara més per caminar decidits cap a la necessària independència!
23 d’abril 2008
Armats de paraules cap a la victòria
L’actor Johnny Deep va encertar-la el dia que va dir que per conquerir un poble no calen grans armes perquè és més efectiu repoblar-lo i fer-li perdre la consciència d’identitat. Aquesta frase és un dels retrats més exactes que mai s’han fet sobre els països colonitzadors i llur manera de fer.I és que, com bé va sentenciar el gran actor, més enllà de les armes físiques, dels tancs, dels exèrcits i les bombes, hi ha una arma imprescindible sense la qual cap ocupació militar no perduraria en el temps: la paraula.
Faríem bé de no subestimar el poder de les paraules. La paraula, o per ser més exactes, el correcte ús de la paraula, s’ha demostrat històricament com a una de les armes més mortíferes per incidir sobre els pobles i els individus. Si bé és cert que per apropiar-se d’una nació cal recórrer a una campanya militar inicial, cal que tinguem present que, un cop assolida aquesta, és la paraula, i encara més, la guerra psicològica aplicada en forma de paraules precises i estudiades sobre el país colonitzat, qui rematarà la feina que l’ocupació militar va iniciar, a fi de perpetuar-la en el temps.
Per mitjà de la paraula expressem sentiments, transmetem pensaments, intercanviem parers i criteris, afirmem o neguem, etc. De la mateixa manera, la interpretació que fem de les paraules que ens arriben influeixen en nosaltres. Així, podem ser receptius a paraules que enalteixin la nostra persona o manera de ser, i també podem caure en la influència negativa davant de les paraules que ens encomanin desànim, derrota o impotència.
El poder de la paraula rau en el seu ús. La paraula justa, adequada i precisa pot portar una campanya publicitària a l’èxit o, al revés, al fracàs més absolut. És l’ús de la paraula el que pot portar a un client a confiar en el seu venedor o, en canvi, a tancar-li la porta per sempre. També la manca de paraules, el silenci, en el moment adequat pot ser una de les armes més útils quan així convé. I la paraula, també, pot catapultar un polític a la presidència d’un país o arruïnar per sempre més la seva carrera política.
Per mitjà de la paraula podem influir en positiu o negativament sobre l’estat d’ànim dels individus. Així, paraules i expressions que desprenen optimisme, energia, coratge i superació, es contagien i reforcen l’autoestima. En canvi, si sovint ens assetgen amb paraules que tendeixin a minimitzar-nos, a menystenir-nos i a infravalorar-nos, serà fàcil que psicològicament aquestes paraules aconsegueixin el seu efecte. La paraula, el que expressem amb ella i el to amb què ho expressem, té un poder de contagi que la converteix en una arma implacable quan l’objectiu és combatre l’estat d’ànim dels individus.
Si això ens passa a les persones, no cal ni que imaginem què passa quan això s’aplica sobre pobles sencers, on els efectes poden ser devastadors si el que es pretén és incidir negativament sobre l’ànim col·lectiu d’un poble. I és aquí, justament aquí, on la paraula actua amb tot el seu arsenal armamentístic, llançant missatges subliminals, carregant morters d’eufemismes, disparant bales de retòrica eixorca a fi de perpetuar el que les armes físiques, les dels exèrcits, van iniciar en el seu moment.
Mentre tot això s’esdevé sobre el nostre país, com si d’una pluja àcida es tractés; mentre la paraula s’ha convertit avui en l’arma més mortífera per aplicar la guerra psicològica sobre societats senceres com la catalana, hem de convenir que a Catalunya hi sobren polítics xerraires i hi manquen dirigents amb el tremp necessari per redreçar aquesta sequera directiva de primer ordre que patim.
Mentre els espanyols i els francesos, tant si són d’esquerres com de dretes, bombardegen la població catalana amb una guerra psicològica absolutament calculada i planificada, i que no té altra finalitat que justificar i rematar les conteses militars passades, l’actual classe política catalana no aspira sinó a fer-se perdonar amb expressions tan poc ambicioses, submises i enganyoses com el dret de decidir, autogovern o autodeterminació. Així, talment com qui xerra fent safareig en un mercat, s’entretenen navegant en mars d’eufemismes que, lluny d’aportar claredat, no fan sinó transmetre un ànim de derrota que és la delícia dels nostres botxins. Un cop més, doncs, i tal com ens recordava en Johnny Deep, la paraula i el seu ús esdevé l’arma definitiva per dinamitar la moral de tot un poble. Hem de convenir, i aquesta és la veritable tragèdia a la qual el poble català ha d’encarar-se avui, que tenim una classe política encapçalada per una tribu de xerraires sense esma amb l’única -i perillosa- virtut de ser els vius portaveus de la derrota! I entre tanta xerrameca, qui escolta i recull la veu de Catalunya?
La paraula. Aquesta, i no pas la xerrameca actual, és i serà la gran arma amb què plantarem cara al colonitzador. Aquesta és i ha de ser la principal arma amb què despullarem el silenci còmplice d’una classe de polítics catalans que callen el clam d’una societat catalana que vol parlar de tu a tu amb la resta del món. Aquesta és i serà l’arma definitiva amb què vestirem el futur d’aquest país que ja no admet l’actual embarbussament on ens volen emmudir.
Aquesta és, en definitiva, l’arma més poderosa amb què fornirem novament la moral d’aquest país mil·lenari perquè escrigui amb majúscules a la història l’única paraula que ha de conèixer: la victòria!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
15 d’abril 2008
Activem el Tren d'Alta Velocitat cap a la independència
L’altre dia em van comentar el cas d’una dona que vaig equiparar ràpidament a l’esperit i al caràcter dels qui formem part de Catalunya Acció.Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.
Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.
Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.
Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.
Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Carme Chacón desfilant per la Diagonal
La unionista Carme Chacón està de festa. De festa perquè la Catalunya optimista que ella volia encarnar s’ha convertit en el que ella i el seu partit volien per als catalans: reduir-nos a tots plegats en un veritable festí on no hi quedés ni la pobra Moreneta per engruna. Una Catalunya optimista que ara ho és més que mai, ja que no és a Catalunya on treballarà aquesta senyora, sinó precisament a uns quants centenars de quilòmetres de distància.No és el primer cop que un català (català administrativament, no pas de cor) es posa al capdavant de l’exèrcit espanyol. En el seu moment ja ho va fer l’ínfim retrat de la ridiculesa personificada, un tal Narcís Serra. Hi ha catalans als qui, incapaços de sentir-se realitzats com a polítics nacionals, no tenen més remei que córrer a passar la safata a Madrid abans que quedar-se sense cadira.
Però és millor així, i jo ho aplaudeixo. Aplaudeixo que en aquest país cadascú se situï exactament allà on és i allà on vol ser. Sense embuts. Sense eufemismes estèrils. Sense enganys. Amb transparència i sempre donant la cara. De fet, tal com fem sempre des de Catalunya Acció.
En un país on ens han fet perdre trenta anys navegant en un pantà d’eufemismes, de neutralitats mal enteses, d’incerteses, de pors, d’ambigüitats i de tebior, és d’agrair que hi hagi gent que es posicioni i faci saber a tothom de part de qui està, fins i tot quan decideix posar-se al bàndol contrari com la senyora Chacón.
Mentrestant, mentre n’hi ha que, com la senyora Chacón i la gent que ella representa, es defineixen clarament i han escollit quin és el seu veritable país, assistim al desgovern i a comparsa d’esclaus vençuts que protagonitzen dia sí i dia també els actuals polítics del nostre Parlament, que amb amb la seva insultant inoperància ja no serien capaços d’estremir-se ni que veiessin la mateixa Chacón desfilant amb tancs pel bell mig de la Diagonal de Barcelona!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
24 de març 2008
Behind the 'Modern' China (Darrera de la 'Moderna' Xina)
Article del Sr. Robert Kagan, publicat al diari The Washington Post (23 de març del 2008)
El Sr. Robert Kagan és un dels assessors en política internacional del Sr. John McCain, candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units d'Amèrica el proper mes de novembre.
En destaquem el següent paràgraf:
"China, after all, is not the only country dealing with restless, independence-minded peoples. In Europe, all kinds of subnational movements aspire to greater autonomy or even independence from their national governments, and with less justification than Tibet or Taiwan: the Catalans in Spain, for instance, or the Flemish in Belgium, or even the Scots in the United Kingdom. Yet no war threatens in Barcelona, no troops are sent to Antwerp and no one clears the international press out of Edinburgh. But that is the difference between a 21st-century postmodern mentality and a nation still fighting battles for empire and prestige left over from a distant past."
Traducció al català:
"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."
19 de març 2008
Independència o el joc de les dretes i les esquerres
Això que diu l'Anna Miró, tots els catalans ho hauríem de saber !Els independentistes no ens podem refiar d'un partit que amb tanta voluntat de govern hagi de supeditar la reconstrucció nacional als interessos de les seves bases d'esquerra o de dreta. Ja fa 30 anys que CiU i ERC juguen aquest joc i pel que sembla d'això n'hi haurà per temps.A partir d'ara hem de considerar si val la pena refer ERC amb l'esforç i limitacions que això suposa perquè al final tornem a més del mateix si bé una mica suavitzat.
Aquest no és pas el camí de la Independència. I els independentistes tenim una sola missió: recuperar la nostra plena llibertat nacional. Tot el demés per a nosaltres i per a Catalunya són marrades dins un etern cul de sac.
Jo tampoc ho puc entendre "¿Frenar el PP, partit nacional espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-, votant un altre partit espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-,? ¿A quin cervell sobiranista li pot cabre aquesta incoherència?
Si el que diu la cúpula d'ERC -que les seves bases han votat PSOE- és cert, si els seus votants es desviuen per l'esquerra, els independentistes tenim un greu problema amb ERC, senzillament no és el partit de la independència! ho diu, se'n val, però no ho és! Li manca l'absoluta determinació de portar el nostre país de pressa cap a l'alliberament nacional!
No hi perdem el temps! quan sigui l'hora ja ens trobarem en el camí del 2014!
Salvador Molins i EscudéConseller de Catalunya Acció
Extret del blog http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/4389/
2014 contra la història
Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no és congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.
Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això hem d'afegir-hi el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.
L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions són evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.
Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.
D’altra banda és lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí, s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a ometre els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.
I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.
Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.
La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008
10 de març 2008
L'enfonsament del Titànic
El recent naufragi d’ERC en aquestes darreres eleccions espanyoles és la crònica d’una mort anunciada. El naufragi d’una estratègia liderada per uns capitans que, com tot bon naufragi, s’ha enfonsat sense ni poder ni recórrer a allò de les dones i les criatures primer. I amb el naufragi d’una nau que semblava sòlida i indestructible s’enfonsa una manera de fer que ni els capitans d’aquest vaixell no es creien capaços de fer arribar a bon port.El tàndem Carod-Puigcercós, juntament amb el d’en Pujol-Mas, passarà a engreixar la llista de dirigents polítics catalans que, havent tingut al davant l’oportunitat històrica de retornar a Catalunya el seu Estat, no hauran aspirat sinó a fer minyones de luxe de l’amo espanyol.
Amb el recent –i sonat- naufragi d’ERC en aquestes últimes eleccions espanyoles, s’enfonsa definitivament una manera de fer per la qual molts polítics catalans s’han desviscut. Una manera de fer que ha dut a una classe de dirigents a girar permanentment l’esquena a les aspiracions d’un país que, diguem-ho clar, no els mereixia. S’albira la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura: un cicle marcat per una actitud servil per part d’una classe política que ni ha pogut ni ha volgut encarar-se a Espanya, i encara menys trencar amb ella peti qui peti.
El càstig que Catalunya ha propinat als actuals dirigents d’ERC representa un dels batecs de vitalitat més punyents que aquest país ha donat en els últims anys. Una mostra que aquest país ja no es deixa esquilar la llana tan fàcilment com anys enrere.
Després d’aquell pujolisme amansit i després d’aquesta pluja fina i constant de servilisme a l’amo espanyol, Catalunya només té una opció –ara sí- per definir el seu futur. O ens independitzem i ens unim a Europa, o ens dissolem dins d’Espanya i passem com una de tantes nacions que han naufragat a la història.
És clar, però, que mal anem si des de Catalunya Acció pensem en l’opció de fer naufragar el nostre país dins d’Espanya tal com ara han enfonsat ERC. Ben al contrari: ara que s’albira el final d’aquest període històric protagonitzat per uns dirigents polítics que han imprès els seus actes amb la marca pròpia de l’esclau, prenen més cos que mai les paraules del president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, quan ens recorda que a Catalunya està arribant, per fi, el moment de tirar pel dret i dir: o caixa, o faixa.
I aquest moment, engolida la ferralla de nosa sota el mar, el farem arribar.
Albert Ubach
Catalunya Acció -Alt Empordà
El dret a decidir o la degradació del separatisme català
Si llegiu l'acord que han signat els partits que conformen la candidatura Unitat per les Illes veureu que com a principi rector es parla que «l'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur». No cerqueu les paraules autodeterminació o independència perquè no les trobareu. Aquest fet suposa una passa endarrere respecte el darrer precedent de coalició nacionalista i progressista per a unes eleccions a Corts, Progressistes per les Illes Balears (2004), que excloïa UM –llavors sòcia del PP- i incloïa EU i Els Verds de Mallorca –que ara formen una aliança apart-, ja que llavors sí que es parlava del dret a la lliure autodeterminació de les Illes Balears com a eix programàtic fonamental –molts encara recordam sense haver de recórrer a les hemeroteques com va insistir ERC, ara integrant d'Unitat, en aquesta qüestió, fins al punt d'amenaçar en desvincular-se de Progressistes si el compromís de la resta de partits en aquest sentit no era prou ferm-.Primer de tot, aviat farà un segle, els que volien rompre amarres amb Espanya i França es feien dir separatistes, però arribà la dictadura franquista, que va minar el seu prestigi social de forma irreversible. Llavors va caldre una nova paraula, un eufemisme per a autoanomenar-se, i va sorgir el mot independentista. Quan el separatisme va esdevenir una rèmora del passat i es començava a parlar d'independentisme, arribà la segona restauració borbònica i, a poc a poc, l'independentisme va començar a associar-se amb el terrorisme i a fer-se impopular. Així fou com sorgí l'autodeterminació, paraula més ambigua. L'invent funcionà fins que el Pla Ibarretxe es va fer famós per incloure aquest dret, que òbviament escandalitzà el nacionalisme espanyol, que s'afanyà a dir, en un notable exercici de contorsionisme polític, que allò i violència, exclusió o intolerància era exactament el mateix. Per tant, ara calia que els que volen rompre amb l'Estat actual deixessin córrer allò de l'autodeterminació i ens posessin a plantejar la seva proposta d'una altra manera. Calia fer pedagogia, com dirien els de CiU, perquè la gent és curteta de gambals i no sap que la independència del país no implica l'arribada de l'apocalipsi, fins i tot pot resultar beneficiosa per a ells mateixos. I així és com arribam a l'ara tan de moda dret a decidir, decidir sobre la nació, les infraestructures o el finançament, però sobretot no citem per enlloc la independència, no fós cosa algú no ho entengués o cridés «això no toca!».
No sé en què veurem transformat el dret a decidir en els propers anys, però vista quina ha estat l'evolució no som gaire optimista. De seguir degradant d'aquesta manera el separatisme, la batalla està perduda. Hem manipulat tant el sentit i el significat de les paraules en nom d'un suport popular que mai acaba d'arribar que ja no sabem sobre què parlam i que, per tant, ja no ens podem prendre cap compromís polític seriosament, i això és greu. Ara mateix, més que les idees o projectes, l'important són les correlacions de forces entre una sèrie d'interessos que s'escapen de la gent del carrer. I després vendrà l'analista de torn a queixar-se de l'alta abstenció.
Joan Miralles
04 de març 2008
Per als il·lusos que encara creien que els del PSOE eren els "bons"
Els ciutadans que han estat escollits per formar part d'alguna mesa electoral el proper 9 de març han de rebre per correu un Manual per a membres de meses electorals, elaborat pel ministeri de l'Interior, que explica en detall les obligacions dels interventors i vocals i les diferents tasques que han de fer al llarg de la jornada electoral. Un document imprescindible, que es pot consultar a la pròpia pàgina web del ministeri, i que està disponible en tres versions diferents per a "català", "valencià" i "balear", com si fossin idiomes diferents. El manual està disponible en 9 versions diferents. Un model general, només en castellà, un altre, també en castellà, per a Andalusia, on també se celebren eleccions autonòmiques, i d'altres set, en versió bilingües, per a les comunitats autònomes amb llengua cooficial. La sorpresa és que el ministeri distingeix entre el català (per a Catalunya), el valencià i el balear, i per això ha elaborat les corresponents versions del document.
Unes versions que, lògicament, tenen diferències lèxiques i gramaticals mínimes. Com ara distingir entre desenvolupament/desenrotllament , membres de mesa/membros de mesa, o bé, lliurament/entrega, per a les versions de Catalunya i el País Valencià.
Extret de radiocatalunya.ca
25 de febrer 2008
Comunicat: Catalunya Acció celebra la declaració d’independència realitzada pel Parlament de Kosovo
Catalunya Acció es congratula pel naixement d’un nou estat en territori europeu i felicita la nova República de Kosovo per haver aconseguit la seva independència.Conscients de la creació constant de nous estats a Europa sota l’empara internacional, Catalunya Acció crida a tots els catalans a treballar conjuntament i de manera coordinada i operativa per aconseguir el nostre alliberament nacional, que no és cap altre que la nostra independència. Per tant, i aprofitant aquesta favorable conjuntura internacional, Catalunya Acció es referma en els seus principis i plantejaments fundacionals, que són trencar amb Espanya i França i assolir un Estat propi per a Catalunya (Països Catalans).
Catalunya Acció reivindica i exigeix el compliment de la legislació internacional per a la nació catalana, emparant-se en l’article 1 de la Carta de l' Organització de les Nacions Unides de 1945, on hi diu textualment: “Els objectius de les Nacions Unides són [...] desenvolupar relacions amistoses entre nacions basades en el respecte del principi d'igualtat de drets i d' autodeterminació dels pobles, [...]” ratificat també en l’article 55, així com, en posteriors resolucions, convenis i conferències de caràcter internacional.
Per altra banda, volem remarcar la valentia i el lideratge dels dirigents kosovars, que conjuntament amb la voluntat popular, han portat tot aquest procés de manera ferma i decidida fins a assolir el seu històric objectiu, la independència.
L’exemple de Kosovo ha de servir als catalans per visualitzar la importància vital de les relacions internacionals en un context de secessió política. La legitimitat no ve només de dins, sinó també de fora de les fronteres. Aquest país no ha aconseguit la independència perquè la legislació interna li hagi facilitat el procés, sinó tot el contrari. Si fos pel marc legal de Sèrbia, Kosovo no aconseguiria mai la independència. Ben al contrari, aquest nou estat es converteix en legítim i oficial a mesura del progressiu reconeixement internacional de la resta d'estats independents, començant pels Estats Units d’Amèrica. No és un detall insignificant: el dret a existir d'un estat s'aconsegueix amb el reconeixement dels altres estats.
Per últim, Catalunya Acció vol denunciar la ineptitud i vulgaritat del Parlament colonial i de fireta del Principat, que un cop més no està a l’alçada del poble que representa, ja que quan aquest li reclamava un pronunciament sobre la independència de Kosovo, alguns diputats dits nacionalistes i independentistes romanien en lloc desconegut, evitant així una moció sobre la qüestió. Aquest lamentable afer, de ben segur que no serà l’últim d’una classe dirigent, que evidencia un cop més la seva incapacitat de portar-nos cap a la nostra llibertat política.
Considerem doncs, que als catalans ens cal un foc nou que ens porti a la independència i a una regeneració política i democràtica radical.
Barcelona, 22 de febrer del 2008
22 de febrer 2008
El món torna a obrir-se a Catalunya i els nostres polítics continuen mirant a Espanya
L'ex-president de la República Italiana, Francesco Cossiga, ha escrit dues cartes al president basc i al president de la Generalitat de Catalunya, expressant el seu suport al dret d'autodeterminació dels dos pobles, a partir del reconeixement del de Kosovo. Cossiga, segons informa el portal italià portal italià de notícies Alice.it, es dirigeix primer a Juan José Ibarretxe, a qui li diu que "expresso al representant de la Comunitat del País Basc en el Regne d'Espanya el meu consens apassionat a la iniciativa basca de demanar que el govern de Madrid reconeixi Kosovo com Estat independent i sobirà, i reivindicar també en aquesta ocasió el dret del poble basc a l'autodeterminació i, per tant, si el poble així ho desitja, la independència". De la mateixa manera, Cossiga escriu al president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, que "sabent com és de diferent, però en cap cas oposada, la posició del govern del meu país, per íntima convicció ideològica i per solidaritat, us expresso el meu suport apassionat a la iniciativa del govern i del Parlament catalans, de demanar que el govern de Madrid reconeixi Kosovo com Estat independent i sobirà, i reivindicar també en aquesta ocasió el dret del poble català a l'autodeterminació i, per tant, si el poble així ho desitja, la independència". Cossiga ha afegit en una nota que "després d'un reconeixement tan gran al nou Estat de Kosovo, nat d'una declaració unilateral d'independència, espero que els països europeus i els Estats Units facin pressió al govern de Madrid perquè abandoni la repressió policial i judicial de caire franquista contra els defensors de les tres minories de l'Estat espanyol i reconeguin a aquells pobles el dret a l'autodeterminació".
13 de febrer 2008
La història. Punt de partida
La Cabinet Secretary (màxim rang entre els ministres del govern escocès) d'Educació, la Sra. Fiona Hyslop, ha escrit un article al diari The Scotsman on destaca els resultats d'una enquesta feta a 3.000 alumnes escocesos de 16 anys: la majoria només coneix els tòpics històrics en comptes de la veritable història del seu país. Per posar un exemple, el 37% creu que Escòcia forma part del Regne Unit perquè els anglesos la van conquerir. Només el 24% sap la resposta correcte, és a dir, que el Parlament escocès va votar la unió política amb Anglaterra. La ministra independentista escocesa que, per cert, ha nascut i ha estat educada a Anglaterra, ja ha dit que això no pot ser. Que per mirar el futur, també cal saber el passat (el de debò). Per tant, ja ha dit que aquest govern aprofitarà la reforma del currículum escolar per a garantir una millor educació d'història per als nens i nenes escocesos.És interessant veure com el govern escocès treballa al 120% en el front educatiu tot i ser el 5è sistema educatiu amb millors resultats de l'OECD (PISA 2006). L'objectiu: superar Finlàndia, l'actual numero 1 (trobareu dades comparatives entre Catalunya i Escòcia a sota). Això però, és pal d'un altre paller.
Tornem a l'article de la ministra de l'SNP sobre el desconeixement de la història pròpia. Ara fa pocs dies comentava a uns col·legues catalans a Edimburg que a casa nostra hi ha molta desconeixença de la història pròpia i que, a més, els nivells de confusió son impactants.
Quan sorgeix Catalunya oficialment? Amb Guifre el Pilós? Però ell no era el Comte de Barcelona? I la Corona d' Aragó no va ser una unió entre el Regne d' Aragó i el comtat de Barcelona? Així doncs, oficialment, quan sorgeix Catalunya? Catalunya era independent abans del 1714? Però no era part de la confederació de la Corona d' Aragó? Llavors potser era sobirana, però independent? I el País Valencià? Ha estat Catalunya algun cop? I el Regne de Mallorca?, etc.
La ministra d'educació escocesa veu molt clar que a Escòcia la història ha de jugar un paper clau en el sistema educatiu. Tothom té dret a saber d'on ve i a més a tenir prous coneixements per a desfer els tòpics falsos (que tot i ser més agradables, no deixen de ser falsedats). Jo hi estic totalment d'acord. Només quan coneguem la nostra història veritable, l'allunyada dels tòpics, la de debò, només llavors potser ens començarem a conèixer millor a nosaltres mateixos i serà mes fàcil veure cap a on hauríem d'anar.
Dades comparatives entre la mitjana de l'OECD, Catalunya i Escòcia (PISA 2006 - publicat al desembre 2007)
Ciències: mitjana OECD - 500 / SCO - 515 / CAT - 491
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488
Capacitat lectora: mitjana OECD - 492 / SCO - 499 / CAT - 477
Matematiques: mitjana OECD - 498 / SCOT - 506 / CAT - 488
Xavier Solano és analista polític i assessor de l'Scottish National Party
11 de febrer 2008
Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco
Enguany l’estat francès vol incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, Marquès de Vauban (1633-1707). Des de la Catalunya Nord però, s’ha iniciat una mobilització de rebuig contra aquesta maniobra colonitzadora de l’estat francès; com molt bé explica Daniela Grau, (patriota nord-catalana) i cap visible del Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO, existeixen dues raons subjacents darrere d’aquesta operació, en primer lloc, reforçar el seu sentiment nacional “intra muros”, car es aprofitada una excel·lent oportunitat per glorificar França afegint un nou mite nacional al seu imaginari col·lectiu, i en segon lloc, s’obté una consagració oficial i definitiva de les fronteres actuals a nivell internacional.
L’obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar.Les nostres comarques del nord, cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), - on les monarquies espanyola i francesa van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació gavatxa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà- , la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a l’estructura i infrastructura militar pensada i executada per Vauban.
Per dignitat nacional i com a resposta a la negació i a la falsificació històrica que pateix el nord del país, s’ha engegat des de la societat civil nord-catalana una campanya en contra de la candidatura de Vauban a la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, esgrimint la incompatibilitat de l’obra de Vauban amb els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial, ja que la finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»
Un cop més, els dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels nostres enemics.
La submissió i el col·laboracionisme més miserable d’aquest afer, el protagonitza UNESCOCAT amb el seu president al capdavant, el senyor Agustí Colomines, el qual fou membre de la plataforma de suport a l’estatut de la vergonya, que de forma incomprensible mostra una actitud favorable al reconeixement, desatenent les reivindicacions nord-catalanes i justificant la seva decisió amb uns arguments que freguen la ingenuïtat infantil de creure que els francesos consentiran la difusió de les finalitats i els objectius reals de les fortaleses, com a instruments fonamentals de la colonització francesa sobre una part de la nació catalana.
La única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis, no es cap altre que assolir un Estat Propi que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història nacional tal i com va succeir, sense caure en cap cas, en visions històriques regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya, i difondre sense complexos i amb total rigorositat la nostra història, partint d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.
"El factor més potent de construcció de consciència nacional és el coneixement de la pròpia història"(Daniele Conversi, PhD a la London School of Economics i autor del llibre "La desintegració de Iugoslàvia").
10 de febrer 2008
Equació genocida
El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits.
Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut.
Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida.
I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans?
Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua?
Només el què han fet: llàstima!
El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida.
S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable!
Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins.
Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant.
Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització.
I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor.
A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten.
No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble.
I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic.
Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit.
En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder.
I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat.
Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia.
Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit,
els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
