I quan dic "nosaltres" incloc el País Valencià. El País Valencià és i serà precisament el termòmetre inequívoc de com aniran les coses d'ara en endavant, políticament, aquí a la vora de la Mediterrània. Quan el País Valencià es desperti i es tregui la mordassa amb cloroform de la boca, la batalla estarà mig guanyada i només caldrà rematar la feina.

Durant tot el mes d'agost vam poder llegir els 5 articles especials sobre l'economia valenciana que el professor d'economia de la UB, Ramon Tremosa, va publicar al diari Avui. És especialment clarificador el quart de la sèrie, que tracta sobre les infraestructures ferroviàries del País Valencià ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/23/pdf/050823diari029.pdf). En certa manera era la peça que ens faltava del puzzle, un puzzle en què hi havia alguna cosa de misteriosa i incomprensible. Mireu atentament el mapa... Hi veieu res d'estrany? M'explico...

Durant molts anys, especialment a Catalunya i al País Valencià (a les Illes ja saben que Espanya directament els ha deixat tirats) hem cregut en general que els successius governs espanyols eren inconscients, o irresponsables, que estaven desaprofitant la immensa capacitat econòmica dels Països Catalans, que per alguna raó misteriosa no ens escoltaven, que s'estaven equivocant i que la nostra missió era fer-los veure la llum, que invertir en nosaltres era rendible, que no els convenia escanyar la gallina dels ous d'or, etc., etc. Ara fins i tot els empresaris valencians es comencen a revoltar ja contra Camps exigint la col·laboració immediata i urgent amb Catalunya, perquè si no les seves exportacions se'n van en orris en pocs anys. Quanta ingenuïtat. Doncs no, els espanyols no són ni inconscients ni irresponsables. Res més lluny de la realitat. Han estat especialment conscients i responsables... però del SEU futur.

El mapa ferroviari espanyol del 2020 no hi deixa cap dubte obert. Mireu atentament el mapa. Els espanyols s'estan independitzant econòmicament de nosaltres, ens estan fent tan prescindibles com poden i a marxes forçades. Estan fent una inversió a mig i llarg termini amb tota la intel·ligència del món. Per què? Perquè encara tenen por de la nostra secessió, els plans d'infraestructures per al País Valencià detallats al Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) els delaten: també del País Valencià tenen por encara. Sí, també. Increïble, oi? No sé si els espanyols són exagerats o lúcids, això ho haurem de decidir nosaltres, inclosos els valencians. Per això dic que el País Valencià serà el millor termòmetre, perquè serà el jutge suprem que marcarà el punt d'inflexió de si el nostre futur serà tenir una cadira a l'ONU i la UE, o simplement ser la platgeta de la gran Castella.

Els economistes saben molt millor que jo que, invertint massivament als Països Catalans des de fa 20 ó 25 anys, Espanya hauria avançat bastant més perquè de fet n'haurien tret molts més diners. Però no ho han fet, sinó que han preferit preparar-se per al seu futur, amb un pla perfectament detallat i estudiat. Han preferit guanyar cada any una miqueta menys, però alhora independitzar-se econòmicament de nosaltres. Estan fent tota una inversió de futur davant dels nostres nassos, i a sobre els estem rient les gràcies. Recapitulem una mica...? Tot comença amb el franquisme i el pont aeri. Després, el centre econòmic calia moure'l de Catalunya (i el País Valencià) cap a Madrid. Més tard, l'aeroport de Madrid, fer-lo el centre indiscutible del sudoest d'Europa, marginant Barcelona i ja no diguem València o Palma. I la nostra artèria principal, l'A-7, eternament de peatge pels segles dels segles (ara es diu AP-7, amb la P de peatge ben clareta per si encara algú hi tenia esperances), mentre les autovies i autopistes redundants dels voltants de Madrid fan veritable por, i els plans de carreteres per a la gran messeta del 2020 encara més. Els seus parcs tecnològics també en fan, de por, i els nostres...? Els nostres fan riure (o plorar, segons el dia i l'humor que tinguem).

Els seus ferrocarrils del futur, de passatgers i de mercaderies, passaran també d'aquí a res pel mig de Castella, d'Andalusia als Pirineus passant per Madrid. El primer TGV, el Sevilla-Madrid fet aprofitant l'excusa barata de l'Expo... semblava ridícul, oi? Sembla innocent, un caprici d'en Felipe, oi? Som ingenus de mena, els catalans. Ara que ja està fet, ara que ja es pot anar en TGV de Sevilla a Lleida, ara diuen amb raó que és molt més fàcil, barat i ràpid adequar les línies fèrries convencionals que travessen Castella per al transport de mercaderies que no pas crear línies noves pel País Valencià, perquè el transport ràpid de passatgers està ja resolt amb el TGV de punta a punta de la gran Castella. És clar, en aquell moment, res de fer el Madrid-Barcelona, perquè el 1992 encara quedaven moltes (massa) empreses a Barcelona. I res de fer el València-Barcelona, no fos cas que els traïdors adormits es despertessin i decidissin marxar d'Espanya deixant-la amb un pam de nas. En canvi ara que ja tot és a Madrid, ara sí que fan el TGV, però no pas el València-Barcelona, això mai, perquè unir Tarragona i Castelló seria un pas en fals en el seu pla, un error imperdonable. Ara es tracta de fer tots aquells trams necessaris per a anar absorbint-ho tot progressivament en el "hinterland" madrileny-saragossà, començant per Lleida. Per què crèieu que havien començat des de Madrid i no des de Barcelona, a fer el TGV Madrid-Barcelona? I el seu port del futur, no ens enganyem, és Algesires, com deixa ben claret el mateix document del PEIT, i mentrestant s'instiga la lluita fratricida entre els ports de Barcelona i València.

Si us plau, feu amb mi un exercici ben senzill: si hipotèticament dibuixem una frontera sobre el mapa, entre Espanya i els Països Catalans, i mireu el mapa amb atenció. El que estan fent és exactament el que faria qualsevol ministre espanyol de foment, si disposés de temps, diners, intel·ligència i odi (barrejat amb por) cap a tot el que olori a català: dotar la gran Castella de punta a punta, d'Algesires i Sevilla fins a Aragó i França, i marginar Catalunya i el País Valencià per a asfixiar-les de forma lenta però segura per sempre més. Ja només els queda adequar l'autovia i el ferrocarril transfronterers Saragossa-Canfranc-Pau, i tindrem una Espanya perfectament equipada amb infraestructures per al seu futur immediat, connectada amb Europa sense necessitat de passar pels Països Catalans per a res! Fins i tot ens agafaran avantatge competitiu, i si mai decidim independitzar-nos després d'això seria a costa de tenir un dur competidor al costat, i millor preparat. S'estan independitzant ells de nosaltres, i els estem donant tot el temps del món per a fer-ho!! I el més humiliant de tot, els diners que dediquen a aquest pla resulta que són nostres, es tracta senzillament del nostre espoli fiscal convertit en infraestructres seves noves i llampants que ja estan competint contra nosaltres!

L'espoli a Catalunya, del 10% del PIB, és el més gran en xifres absolutes. L'espoli a les Illes, del 17% del PIB, és el més gran en termes relatius. I l'espoli al País Valencià, del 3% del PIB, el més cruel i despietat, per estar el País Valencià per sota de la mitjana en renda per càpita. En total, 54 MEUR diaris l'any 2002. Això són gairebé 2 hospitals comarcals diaris. És un TGV Perpinyà-Elx cada any. No hi ha dubte entre els economistes, es tracta d'una economia colonial. I mentrestant per aquestes terres tenim encara la poca vergonya de parlar, en el millor dels casos, d'esperar 15 anys per a tenir uns resultats de finançament semblants al concert basc...? 15 anys!! Però com es pot ser tan miserable o tan miop? En 15 anys els centres d'investigació ja estaran a Txèquia i Hongria!! I si som tan rucs que decidim no independitzar-nos mai, doncs perfecte, serem simplement la gran platja oriental de la gran Castella i el gran geriàtric (per no dir prostíbul, o barra lliure) meridional de la UE, la riota d'Europa. Ben bé que la dita "cornut i pagar el beure" agafa ja proporcions mai conegudes fins ara amb tot això que ens estem deixant fer. Ben bé ens estem deixant violar mentre fem cara que ens agrada. La deixadesa envers la vexació ens unifica molt més encara que la llengua i la història, perquè afecta també a tots aquells que parlen espanyol, anglès o swahili i que han vingut d'altres terres.

Però tot aquest pla espanyol, perfecte i macabre, explica moltes més coses que els plans ferroviaris i d'altres infraestructures. Explica també el pànic evident i secular que tenen els espanyols a operacions empresarials com l'opa de Gas Natural sobre Endesa, sense anar més lluny. És exactament la mateixa reacció que ha tingut el govern francès fa pocs dies oposant-se de forma vehement a l'entrada important de capital estranger en el seu sector energètic, considerat "estratègic". Si ja fins i tot el mateix Ricard Fornesa, l'espanyolitzadíssim president de La Caixa, ha arribat a dir sobre la polèmica creada que a Madrid es comporten "com si no fóssim espanyols"; i Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit que “és una mala notícia que una multinacional espanyola es traslladi fora del territori nacional”, referint-se al trasllat de la seu a Barcelona. Però què més necessitem? Què més estem esperant, per a obrir els ulls i construir el nostre Estat? Pasqual Maragall és tan irresponsable com per a dir que “on estigui la seu, a Madrid o a Barcelona, és irrellevant”. Efectivament, per a una persona irresponsable com Maragall és irrellevant, però quan hi hagi una frontera serà molt rellevant, ho té clar fins i tot Esperanza Aguirre. Repeteixo: què més estem esperant?

Deixem d'una vegada de fer tots el préssec pensant que els espanyols no inverteixen en nosaltres perquè són "ingenus" o "irresponsables". De polítics espanyols ingenus o irresponsables no n'hi ha hagut gaires. De fet no sabria dir-ne el nom de l'últim, segurament sóc massa jove. El pitjor és que gairebé ningú se n'està adonant, oscil·lo cada dia entre la pena i la ràbia. Els ingenus i els irresponsables som nosaltres. Almenys el títol del llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal: una asfíxia premeditada", és ben lúcid. Gràcies a aquesta llavor que està germinant, cada dia despertem uns quants de nosaltres d'aquesta fastigosa hipnosi col·lectiva, ja sigui a l'Horta o al Vallès, i hem de ser igual de lúcids en veure la solució, perquè si no aportem solucions formem part del problema, i la solució queda ben lluny de l'encaixisme en qualsevol de les seves formes. D'aquesta lucidesa i en la capacitat de propagar-la dependrà en gran mesura que la construcció del nostre Estat sigui ràpida i un èxit. Si no, quan despertem ja serà massa tard, els nostres fills hauran emigrat i només veurem els nostres néts uns pocs dies cada any, a les vacances d'estiu, perquè de sol en continuarem tenint, però serem un veritable desert industrial i tecnològic.

L'única solució per a tot aquest drama és prendre la iniciativa, avançar-nos al seu robatori premeditat i desvergonyit, no donar-los temps que la nostra hemorràgia sigui mortal sinó reaccionar ja immediatament, posar la directa, treure'ns el paràsit del damunt per la via ràpida dels fets consumats, i començar a construir les nostres infraestructures (les del nostre futur i el dels nostres fills) i a finançar els nostres serveis socials, els del nostre present. Tot això, o serà acompanyat d'una cadira a l'ONU o no serà, i justament per a això treballem ja, per tal que sigui.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya Acció necessita destacaments a tot el país. Destacaments de publicacions, d'advocats i d'impressors com jo. La tasca per la llengua, per l'esport i per tantes altres coses necessita d'un referent últim de voluntat i tasca d'Estat. Aquesta és la voluntat de ser de Catalunya Acció, ser-ne l'instrument de la nostra societat civil.

Si la gent del BIC, Berguedans per la Independència de Catalunya, gent de Berga, treballéssim nosaltres sols per Catalunya quedaríem reclosos en una mena de trinxera que ens faria totalment ineficaços per l'assoliment del nostre fi. Sense un referent polític nacional i valent com Catalunya Acció que vol l'alliberament i la reunificació -si més no, o si més sí, confederal- de tots els territoris de les terres catalanes, la tasca del BIC i de qualsevol altre col·lectiu o associació, per molt que hi esmerci les hores de multitud de persones, grans energies i tot el potencial del món, esdevé una tasca de trinxera endebades per a la construcció d'un Estat.

Per què us penseu, sinó, que no avancem ni amb fums de sabatot?

Hem de buscar, humilment, sense orgull, un nexe d'unió de tots els catalanistes independentistes de la nostra societat civil. I aquest nexe d'unió, avui a 2005, és Catalunya Acció, una plataforma amb molts factors positius i encertats que la fan una autèntica candidata a esdevenir aquest nexe d'unió. Totes les associacions hem de "fer país" i a la vegada "construir Estat".

Per altra banda, un grup independentista de la societat civil que no pretengui ser partit polític, com el cas de Catalunya Acció, no pot fer altre mal a CIU, ERC, ICV o PSC, que no sigui una mica de mal de panxa a l'obligar-los i pressionar-los a ser molt més eficaços, molt més rigorosos i molt més decidits en la defensa dels drets dels catalans. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Els independentistes de Catalunya, tots!, cada vegada més, entorn de Catalunya Acció, hem encetat un camí definit cap a una fita concreta, pel 2014. Deu anys per a poder executar un pla. Sabem on anem, i sabem que hi volem arribar sense fer marrades. L'horitzó ja està dibuixat i a hores d'ara ja no hi ha marxa endarrere! Farem que tots els catalans i catalanes, siguin quines siguin les seves arrels d'origen, visualitzin i recreïn en el seu interior aquest horitzó! Si l'estatut no serveix per a tornar la sobirania als seus veritables dipositaris, el poble de Catalunya, aquest estatut no servirà per a res. Cal un veritable alliberament o aquest estatut no serveix per a Catalunya, ja que ens deixa de nou com una colònia; i nosaltres, tots els que vivim a Catalunya no ho som d'esclaus dels espanyols, no tenim necessitat de demanar permís a ningú. Siguem seriosos. El poder, la capacitat de decisió i els propis recursos no són bajanades ni luxes innecessaris. Catalunya no pot fer el tonto contínuament i deixar-se enredar una i una altra vegada. S'hi juga el propi futur i la seva responsabilitat davant el futur del nostre món. Catalunya podria fer aportacions que altres països no fan o no poden. Però Catalunya resta muda i emmudida, en una adolescència permanent. Catalunya no necessita per a res a Espanya. Espanya, des de fa molt és un destorb pel nostre desenvolupament en infinitat de sentits. Alliberament i sobirania. Recuperar el que ens va ser pres el 1715 per un decret «baioneta» és una veritable revolució nacional que Catalunya no pot ajornar! Els partits que no defensin això de forma concreta és que pateixen d'indefinició, no saben a quin país es deuen! O potser sí que ho saben? El cas més paradigmàtic és el d'ERC. No puc entendre amb quina cara, l'11 de setembre d'enguany i el de l'any que ve, demanaran la independència de Catalunya. M'imagino la gent d'esquerra a la manifestació de la tarda corejant proclames indefinides en que no creuen, o que sembla que no creuen, o que fan tot el possible per deixar-les, també, en una indefinició permanent. O tal vegada corejaran “Federalisme espanyo"l! Federalisme Espanyol ? Com poden pretendre secessió per demà quan renuncien a concretar autodeterminació per avui? Per què enganyen el seu personal? No necessitem ERC per sobiranismes escanyolits i sobiranies compartides! Que això, fins ara, ho saben fer més bé els polítics de CiU. A més, és que vostès, senyors diputats d'ERC i CiU estan a la lluna. Sàpiguen que ni Espanya ni ningú comparteix la sobirania, tothom la vol per si mateix, i al poc temps s'oblida dels altres com ho han fet Irlanda i Polònia. Però, avui, ERC encara està en el pou de la indefinició. Són independentistes indefinits. Independència, per a quan? "No sap, no contesta". La Independència d'un país és el valor més important de tot país. I ho és perquè inclou i determina tres drets nacionals bàsics: existència, reconeixement i sobirania. Catalunya només vol el que és seu! Catalunya no pot continuar en el pou de la indefinició, i això tota la gent de Catalunya Acció ho sabem! Tots els patriotes catalans ho saben! Del fet d'emprendre el camí vers un objectiu definit i per a una data concreta, l'any 2014, en depèn la nostra vida o la nostra mort com a Poble! No ens enganyem en l'intent de definir objectius intermedis. El cas del federalisme no és una estació a mig termini. El federalisme espanyol és per a nosaltres un camí equivocat que si el seguíssim ens portaria cap a un fosc i infinit precipici. Tots els esforços els hem de dedicar a una sola finalitat: dibuixar la independència! assolir la independència! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Ho hem dit des d'aquestes planes en més d'una ocasió. Però sempre penso que encara són poques en veure un cop rere l'altre com afronten els nostres dirigents el nostre futur. En efecte, el nostre pitjor mal és la seva visió política de curta volada. Sempre juguen dins els marges que els dóna l'enemic i no saben anar més enllà de la concepció colonial que tenen de nosaltres els estats espanyol i francès. Si una altra vegada ho repeteixo és perquè encara no m'he refet de la notícia d'aquest estiu on els teòrics independentistes parlamentaris volen elaborar (o ja han començat a fer-ho) una constitució federal ¡espanyola!. Podrà esdevenir més grotesc el nostre panorama polític? Algú superarà aquesta pallassada? No em puc estar de comparar aquesta actitut servil amb la descripció dels catalans d'Amèrica dels anys vint que fa Joan M. Ferran Oliva en el seu llibre aparegut recentment sota el títol “La Constitució catalana de l'Havana”. A les seves planes s'explica com aquells connancionals van dibuixar la millor imatge motivacional que hom pot donar a un poble esclavitzat con el nostre: la futura carta magna que hauria de regir l'esdevenidor de la República Catalana. Era l'any 1928 quan, a Cuba, i sota la presidència del venerable Francesc Macià, va esdevenir-se l'aprovació de l'anomenada Constitució Catalana de l'Havana. Tot i que quatre anys desprès, pels motius que tots ja sabem i que serien motiu de llarga discussió, el poble de Catalunya va haver de conformar-se amb un simple Estatut d'Autonomia, el cert és que llavors hi havia catalans que tenien una concepció ambiciosa i encoratjadora del país. Només cal veure unes paraules del jurisconsult argentí Sánchez Viamonte que acompanyen el dictamen de la Constitució Catalana per constatar quina ha de ser la mentalitat dels homes que, abans o ara, vulguin trencar amb Espanya i amb França: “En América, la Constitución tiene un significado propio desconocido en Europa. Allí es, simplemente una etapa en la transformación secular; aquí el punto de partida de toda evolución.” Són paraules com aquestes les que ens demostren que avui a Catalunya no es vol passar d'una simple transformació de l'Estat espanyol. Un altre maquillatge per no haver d'encarar l'autèntica situació de postració econòmica, cultural o lingüística de la nostra nació. Per als catalans, l'evolució i el progrés només poden anar lligats a la nostra futura Constitució. Aquest i cap altre no ha de ser el nostre “punto de partida”. Necessitem amb urgència començar a definir unes altres idees que no es derivin de la rutina imperial que ens imposen des de Madrid. Hauríem de començar a reclamar els autèntics valors de justícia i progrés. I per fer-ho, tal i com ho realitzaren el seu dia les actuals repúbliques americanes, des dels EEUU fins a l'Uruguai, només existeix el camí de la independència. L'hora d'arreglar Espanya ha passat a millor vida. Ara no és el moment de fer la Constitució d'allà... sinó la d'aquí. El repte de la nostra generació és el de redactar la nostra llibertat. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

València (L'Horta)
Molt bones. Em dic XXXXX, sóc estudiant i visc a la ciutat de València (L'Horta). M'agradaria veure el meu país independent prompte i treure tots aquestos feixistes del món, com que sóc home de poques paraules m'acomiado.
Adéu, Visca la Terra Lliure!!!
Visquen els Països Catalans!!!!

Sabadell (Vallès Occidental)
Agrairia m'afegiu a la llista d'interessats en rebre informació per col.laborar en aconseguir la independència el 2.014 o abans.
XXXXX, 59 anys

Cornellà del Llobregat (Baix Llobregat)
Em dic XXXXX, tinc 32 anys i visc a Cornellà de Llobregat. Estic interessat en col.laborar amb vosaltres, doncs també crec que l'independentisme necessita de tots nosaltres per anar endavant. Des que tinc deu anys que sóc independentista, i sempre que he pogut he intentat explicar als que no ho són que és el que significa, el perquè de tot plegat, doncs hi molta gent que no ho entén. És una lluita contra l'opressió constant que pateix el nostre poble (i mes l'independentisme). Ja hi ha secció local a Cornellà ?
Salut i Visca Catalunya Lliure !!

Aquest objecte tan apreciat per a molts és una obsessió, aguanta popes de disbarat quan ja no queda més solució. La cadira pot amb tot llufes i pets pudents, polítics incompetents i funcionaris repel·lents. Aquest utensili tant sagrat sosté les formes del mercat; unes són una veritable preciositat, d'altres, un pecat. Els politics en fan bandera, és l'objectiu més apreciat. Ens la posen pel darrera i el poble amariconat. Fa servei als reis, mata els criminals, hi descansen els vells, la fan servir els més animals. N'hi ha que perden el cul per obtenir-la. Són els polítics malalts que amb l'ansietat de posseir-la no es priven d'objectius bestials. Aquest estri aguanta de tot: feixistes, republicans, anarquistes i capellans, gent que juga al tarot, coses rodones espaterrants, els fills de puta més grans i els dats pel cul dels catalans. Joaquim Pugnau Vidal, 60 anys Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) Membre de Catalunya Acció

Encara que no ho sembli, el Sr. Antoni Soy és professor d'economia aplicada de la UB , a més de president del consell assessor municipal d'ERC. Cito textualment paraules seves d'un article d'opinió al Diari AVUI del 18 d'agost de 2005 ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/18/46585.htm): "El model de finançament de la proposta del nou Estatut és potent i ambiciós. Queda clarament establert que, en 15 anys, arribarem al concert econòmic i, en 10 anys, a disminuir a la meitat el dèficit fiscal de Catalunya. Però és també una proposta realista i responsable".

Anem a pams. Primer, Sr. Soy, què tal si traduïm què vol dir tot això, per tal que la gent ho entengui? Actualment al Principat de Catalunya tenim un dèficit fiscal del voltant del 10% del PIB, tot i que hi ha anys com el 2002 en què aquest percentatge va ser fins i tot superior (11,6% del PIB). Posem un 10%, ja no ve d'aquí, oi Sr. Soy? La proposta de la qual tantes meravelles en canta diu, doncs, que d'aquí a 10 anys (es diu aviat i se sent profund, 10 anys!!) el dèficit fiscal serà del 5%. Ho he entès bé, oi? Ara és del voltant del 10%, aleshores l'any 2015 ens robaran "només" el 5%, és a dir, passarem de que ens robin una bestiesa a que ens robin mitja bestiesa, i encara serem tan imbècils com per a estar-ne contents perquè... és clar, va ser la nostra proposta!! La proposta no és pas que no ens robin res en absolut, o que ens retornin part del que ens han robat durant més de 20 anys, no. La proposta "ambiciosa" és, directament, que ens robin la meitat a partir de l'any 2015!! Ambiciosa?? Què esmorzen els nostres polítics, que els falta energia? Sí, crec que ho he entès bé: amb aquesta "proposta potent i ambiciosa" donem permís explícit per tal que Espanya ens robi impunement durant 10 anys més, i a partir dels 10 anys, que ens robin només la meitat.

Té present la gent del nostre país el que vol dir un robatori del 10% del PIB, any rere any? No, perquè els nostres polítics no ho expliquen mai. Unes breus equivalències en seran il·lustratives i clarificadores. Vol dir que vola cada dia un hospital comarcal i que no el tindrem mai. Vol dir que podríem gairebé duplicar el pressupost anual de la Generalitat , o que tots aquests impostos no s'haguessin de pagar i la gent els tingués a les seves mans per a la seva vida diària. Vol dir que només que no ens deixéssim robar simplement durant 1 any, podríem pagar-nos nosaltres solets i sense pidolar un TGV de Perpinyà a Elx. Vol dir tot això, ANY RERE ANY!! És a dir, que la proposta suposadament "ambiciosa i potent" segons el Sr. Soy farà que, a partir del 2015, ens robaran només un hospital comarcal cada 2 dies (en lloc de cada dia), o un TGV de Perpinyà a Elx cada 2 anys (en lloc de cada any). I d'això el Sr. Soy en diu "proposta potent i ambiciosa"... N'estic meravellat, de la seva capacitat de vendre motos que cauen a trossos. S'hi pot anar acostumant el Sr. Soy, perquè a partir d'ara hi haurà gent que s'encarregarà de traduir aquestes frases al llenguatge que tothom entendrà.

Si ERC, CiU o ICV no volen quedar retratats (els altres ja estan prou retratats fa molt de temps, inclòs el Sr. Castells, expert en aquests temes i actual Botifler d'Economia) a partir d'ara només els quedarà una sortida: realment ser potents i ambiciosos, ser realistes i responsables, és a dir, deixar definitivament el maleït vici de l'encaixisme. Quan el Sr. Soy diu que aquesta proposta és "potent i ambiciosa" donada l'actual composició del Parlament, potser en realitat està dient que és el màxim que ells se senten capaços d'aconseguir. O fins i tot podria voler dir que a dins d'Espanya això és el màxim que es podrà aconseguir mai. I mireu, això ja m'ho crec més. Podrien ser almenys honestos i explicar-ho així, com a mínim conservarien la vergonya i la credibilitat, i la gent sabria a què estem jugant exactament.

D'altra banda, el Sr. Soy és professor universitari d'economia aplicada. No sé què deu ensenyar als seus alumnes, però estic convençut que com a economista coneix bé el concepte de "cost d'oportunitat ". Per tant estic convençut que el Sr. Soy s'adona perfectament del que significa deixar-nos robar durant 10 anys més aquesta absoluta bestiesa que ens roba Espanya, encara i des de fa més de 20 anys (per obra i gràcia d'en Miquel Roca , un grandíssim irresponsable). 10 anys més de robatori descomunal, 10 anys més de ser una colònia espoliada, signifiquen simplement no poder fer en els propers anys moltes coses que hem de fer , significa deixar de fer moltes coses que són imprescindibles ara, que ja ho eren fa 10 anys i que òbviament ho seran molt més d'aquí a 10 anys . Significa deixar de preparar-nos per al futur immediat, perdre el tren de la transformació econòmica cap a l'alta tecnologia, i alhora el col·lapse dels serveis socials. Significa, en poques paraules, que molts dels nostres fills hauran d'emigrar per a tenir un futur digne i poder donar-lo també als seus fills. Com ja ha passat a la Catalunya Nord , com ja està passant a moltes zones del País Valencià, de les Illes i de Catalunya, i com ja comença a passar amb els professionals de l'alta tecnologia a les mateixes ciutats de València i Barcelona. Ell potser no, el Sr. Soy segurament seguirà de professor a la UB o tindrà algun càrrec al govern amb un sou que li pagarem entre tots, però a la resta què ens proposa que fem d'aquí a 10 anys? Emigrar a Londres? París? Dublín? Munic? O potser Madrid? O la seva proposta potent i ambiciosa significa fer de cambrer a la vora de la platja, o posar una immobiliària al Pirineu?

I després el remat final. El concert econòmic, d'aquí a 15 anys...? He llegit bé...? 15 anys?? És a dir, 40 anys després (que es diu també aviat i se sent més profund encara, 40 anys!!) que els bascos disposen de la clau de la caixa dels seus impostos i ho estan aprofitant per a transformar la seva economia de forma tan impecable que fins i tot ha estat guardonada internacionalment. 40 anys, se n'adona el Sr. Soy? 40 anys és pràcticament el mateix que van durar el franquisme o la guerra freda, tota una eternitat. D'aquí a 15 anys, als Països Catalans no quedarà gaire més que sol, platja i muntanya, turistes d'espardenya i entrepà, i gent gran de tota Europa esperant a morir-se una mica més a gust que no pas a Dortmund o a Liverpool. Però ell, el Sr. Soy, d'això en diu ser "realista i responsable". Responsable...? Com a màxim serà responsable d'un gran error i d'una lenta agonia sense volta enrere. Pel que fa al nostre futur, aquesta proposta és profundament irresponsable.

No nego que hi hagi molta gent de bona fe d'ERC o de CiU o d'ICV que pensi sincerament que aquest camí ens dóna alguna oportunitat, que ens dóna una mica d'aire i que només és un pas. Pensem-ho fredament: el mateix van dir el 1978. Algú creu que un cop aconseguit això (si mai s'aconseguís, que està per veure encara), aquests polítics ens diran de seguida que cal anar molt més enllà encara? Jo estic convençut que no, que ens intentaren vendre la moto fins i tot després d'haver-la comprat, per tal de justificar la seva actuació passada. I així successivament, fins al final de l'agonia. Jo no hi penso col·laborar. A Espanya aquest és l'únic futur que ens espera als catalans, a tots els Països Catalans: ser una gran platja a l'estiu, que a l'hivern farà també les funcions de residència de la tercera edat europea. Un veritable desert industrial i tecnològic.

Però encara tenim una oportunitat, i és que si ens posem a treballar des de ja i de forma decidida per construir un Estat propi, d'aquí a 10 anys, en aquest 2015 que diu el Sr. Soy, podríem parlar d'ingrés a l'ONU en lloc de passar a que "ens robin la meitat". El Sr. Soy diria probablement que aquesta proposta no és "realista", ves què hi farem, però com a mínim no podrà negar mai que és ambiciosa i potent. I responsable. Ara sí, responsable del futur dels catalans.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Badalona (Barcelonès)
Hola, sóc XXXXX, estudiant i resident a Badalona, i vull manifestar tot el suport a aquesta iniciativa, així com la meva admiració envers tots els escrits que he llegit de la web per la seva claredat i pels seus respectius autors.

Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Magnífic! Gràcies, Catalunya Acció! M'hi adhereixo completament, com a mínim és esperançador aquest projecte! Hem de reaccionar, cal fer projectes de futur així de clars!

No descobrim res de nou si afirmem que la política també és un joc d'interessos. Però, la fa això menyspreable? En absolut, car, si ho pensem bé, totes les activitats humanes cerquen un profit ja sigui particular, ja sigui de grup. Fins aquí, res de nou. La política és, doncs, tan altruista o menyspreable com ho pot ser una agrupació folklòrica o un lobby econòmic. En tot cas, allò que ens permetrà de valorar l'autèntica efectivitat d'una política determinada serà el tipus d'interessos que persegueix. Poden ser més o menys clars, però el primer que caldrà esbrinar és a qui serveixen en realitat. Així, si observem les actuacions del nostres polítics catalans actuals haurem de convenir que el destinatari final de les seves accions són els mateixos partits dels quals formen part cadascun d'ells. Sempre procuren que el beneficiari sigui la seva pròpia formació. És com una mena de retroalimentació continuada on el poble de Catalunya sempre queda absolutament al marge. Una bona prova del que dic ho constitueix l'enquesta publicada aquests dies segons la qual només un 2,4% dels catalans (un 2,4%!) creuen que el nou Estatut servirà per a alguna cosa. Pot existir un divorci més gran? Però en el que no aprofundeix l'enquesta en qüestió és precisament en les causes d'aquest menyspreu generalitzat envers la cosa pública. Potser perquè les enquestes no veuen mai més enllà dels números, ignoren que, les causes, cal anar a cercar-les, simplement, en el descarat i barroer interès partidista que presideix l'escena política del país. No vivim en una democràcia, vivim en una partitocràcia on es confonen deliberadament les necessitats de Catalunya amb les del partit A o el partit B. Tot es fa, tal i com reconeixen en privat els mateixos protagonistes, en funció del baròmetre electoral. Tant se val que les enquestes, o els estudis d'opinió, manifestin clarament un ascens continuat i imparable del descrèdit dels polítics i dels seus respectius partits. O que els catalans diguin que veuen amenaçat el seu futur com a poble. Tant se val perquè allò que marca l'agenda política a casa nostra és el fet de treure dos o tres diputats més en les properes eleccions i ... més marrans a la menjadora! Naturalment, aquells qui denunciem la situació som ràpidament titllats de gent poc clara, sectària i amb ganes de rebentar-ho tot. Però, en realitat, el que els molesta és l'autoritat moral des de la qual podem parlar aquells qui mai no hem viscut de cap partida del “presupuesto general del Estado”. Aquest és el cas de la gent de Catalunya Acció. Els nostres interessos, diguem-ho alt i clar, comencen i acaben en Catalunya i la seva independència. És el nostre compromís i el nostre repte, sense una acció política determinada per un sondeig electoral. En tot cas, l'única enquesta que ens creiem és aquella que ens presenten els catalans durant els actes, reunions o entrevistes que fem per tot el país. I el que sí que us puc assegurar és que, avui, la primera aspiració d'aquest poble és aquella que mai no reflectirà cap dels estudis sociològics oficials adreçats a complaure les nostres autoritats colonials: recuperar la dignitat nacional! Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Ses senyories, vull dir els honorables diputats que han tret a relluir els drets històrics de Catalunya, saben a què s'exposen? Si hi ha algú que llegeixi els posts del meu bloc, convindrà amb mi que, indubtablement, s'hi palesa que sóc favorable a la recuperació dels drets històrics de Catalunya encara que potser no ho hagi escrit explícitament. Un aspecte gens negligible d'aquest assumpte sobre els drets històrics és el fet que la Generalitat de Catalunya (Diputació del General) fou creada per les Corts catalanes (el nostre antic Parlament, el primer del món) amb l'exprés propòsit que s'encarregués de la recaptació dels impostos. Però hi ha una altra qüestió que és encara més important d'assenyalar, i té molt a veure amb dues institucions, una de ben nostrada: les Corts catalanes, i l'altra doblement estrangera (espanyola i francesa): la monarquia borbònica. El cas és que les darreres Corts [catalanes], essent encara lliures (ni súbdits ni esclaus), que s'han pogut fer a la història de Catalunya foren entre finals del 1705 i el primer trimestre del 1706, i acordaren una declaració solemne que des de llavors ens lliga amb tots els qui han vessat la sang i han sofert persecució per defensar la Llibertat de Catalunya. La declaració manifestava (escric de memòria) que mai més cap Borbó no podria tenir cap lligam amb el poble català, alhora que repudiava a Felip V i a tota la seva ascendència i descendència fins a la fi dels temps. Em sap greu no poder ara mateix donar-vos la cita exacta, però segur que hi haurà algun historiador que em voldrà fer la mercè. Gràcies a la bestreta. Quan algú accepta una herència, no sols accepta de fer-se càrrec del béns i de la voluntat del testador, sinó que també s'ha de fer càrrec dels deutes o penyores que hi pugui haver. Són conscients del compromís que han d'assumir aquests quins ara, com aquell que es treu l'as de la màniga, s'han inventat la fòrmula dels "Drets històrics" per mirar de salvar allò insalvable (un estatutet ridícul)? Saben ses senyories que si aquesta fòrmula és acceptada pel Parlament hauran de renegar de la Constitució espanyola, del rei del Regne d'Espanya (i alhora de Franco que el posà a dit) a qui varen jurar (o prometre) fidelitat i acatament en prendre possessió dels seus càrrecs? A mi, m'estaria bé, més que bé, que per fi uns polítics catalans fessin un acte de responsabilitat i de sobirania i engeguessin a dida al Borbó i als seus adlàters. Però se n'han adonat els dits hàbils negociadors del que s'obligaran a fer si opten definitivament per la via dels drets històrics? Em sembla que no. Seran capaços d'encapçalar el poble català en defensa dels nostres Drets i Constitucions? Em sembla que no. Tindran els nassos de cridar a sometent --i de posar-se al davant del nostre exèrcit-- quan els espanyols ens enviïn els tancs del nou Milans del Bosc (vull dir el Boadella)? Em sembla que no. Enric Borràs El Llamp

Barcelona (Barcelonès)
Cada vegada que em toca viatjar a l'estranger per feina o estudis somio amb una Catalunya lliure i sobirana per la que treballar. Ja era hora que els que ho volem ens organitzem!!!
Gràcies per la iniciativa i a disposar.

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Hola, voldria informació sobre el vostre projecte, Catalunya necessita Acciò i no la passivitat actual davant el fet de la independència. Per fi trobo un grup que només es preocupa per això, que realment és el que vull, la resta ja vindrà després.

Salut company. Crec que aquest projecte pot ser molt interessant. No solament això, és la realitat cap a la qual ens hem de dirigir tots aquells que creiem de veritat en Catalunya, pels nostres avantpassats, familiars i altres que han lluitat per defensar la nostra diferència. Crec sincerament que per al nostre país cal posar-hi un parell de pebrots en tots els sentits. He estat militant d´Esquerra Republicana fins fa poc, però he quedat francament decepcionat tal i com van les coses ara mateix. Cal una posició molt més definida envers el lloc on hem d'anar. T'encoratjo, i estic en contacte.

Sabadell (Vallès Occidental)
Hola, estic interesat en rebre informació, trobo que sembla un projecte prou seriòs, i si puc participar endavant. Sóc cambrer a Sabadell i estudiant d'Història a la UB.
Salut i independència.

En ple debat sobre el nou Estatut que la nostra partitocràcia imperant protagonitza, convé recordar-los les paraules del gran escriptor i periodista (i home moderat, políticament parlant) Agustí Calvet, que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert, podem llegir-hi aquesta sentència: « Voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar»

Tot i ser escrites l'any 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d'en Gaziel s'ha anat complint de forma matemàtica en els darrers 30 anys de la nova restauració borbònica. Així, per combatre els vells problemes volen aplicar les mateixes solucions de sempre. Perquè no ens enganyem, qualsevol Estatut (el d'abans, el d'ara i el que pugui venir) no és res més que una simple “ ley orgánica del Estado ”. És a dir, una regulació interna que es fa el propi imperio español . Una concessió, gran o petita, de la metròpoli en relació a la colònia. O potser algú dubta de la nostra condició colonial desprès de saber que el nostre espoli econòmic és de 40 milions d'euros al dia?

Tot apunta que el text final estatutari no representarà en absolut cap remei eficaç per posar solució a la situació d'emergència que viu Catalunya. Tothom sap que la sagnia econòmica continuarà, que l'esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament continuarà essent la mateixa i que el rang oficial de la llengua catalana no anirà més enllà del que té avui. En resum, perpetuem els problemes anomenats “domèstics” i, a més, no tindrem la capacitat per tal d'encarar amb unes mínimes garanties els grans reptes del s.XXI que tenim en comú amb les altres societats occidentals.

Potser fa vint-i-cinc o setanta cinc anys un Estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu sense veure'ns amenaçada la nostra supervivència com a poble. Ara, no! Afrontar avui els canvis vertiginosos que experimenta qualsevol de les societats anomenades “modernes” amb una atrotinada “ ley orgánica ” espanyola equival a voler canalitzar un sunami amb un embut.

Naturalment, els nostres actuals dirigents ni hi pensen, en aquestes coses. Estan massa ocupats a mantenir els seus equilibris parlamentaris i les menjadores que se'n deriven. La seva visió política és de volada gallinàcia, i és per això que els seus horitzons sempre comencen i acaben en un simple i vulgar Estatut d'autonomia.

No ens ha d'estranyar, doncs, que sempre que algú els demana que facin una definició de la política sempre, majoritàriament, responguin: «la política és l'art del possible». Però, en realitat, no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya, sinó a les seves pròpies i limitades facultats. I és que, ben mirat, què poden fer uns homes que quan surten a l'estranger en representació de Catalunya es comporten com si fossin en una taverna?

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Em dic XXXXX. Cognoms castellans, avis castellans (q.e.p.d.), nascut a Catalunya (2ª generació) i molt més català que molts catalans d'arrels llunyanes. Ex-membre de Catalunya'2003, no sóc polític doncs no tinc gaire loquacitat, però tinc molt clar que en comptes d'un Estatut vull un Estat propi, sobirà i lliure. Endavant amb el projecte!. Quines formes de participar-hi heu pensat?. Com podria col·laborar? Visca Catalunya sobirana i lliure!

Companys de Catalunya acció,
M'adhereixo a la causa de Catalunya Acció, com un acte de voluntat nacional, i us demano si us plau que m'informeu de com col·laborar amb vosaltres.

Taradell (Osona)
Bona tarda, em dic XXXXX, sóc administrativa i visc a Taradell. M'agradaria molt rebre informació sobre com voleu dur la independència de la nostra estimada terra, i a més saber com adherir-me a la causa i quines serien les obligacions o possibles tasques que podria realitzar.

Diuen (els espanyols) que Espanya és una "democràcia", i s'omplen la boca de lloances a la "transició", com si redactar una constitució a punta de pistola fos res digne de lloar. Imaginem que un extraterrestre que acaba d'aterrar comença a fer preguntes sobre Espanya, a un català qualsevol..., un dia qualsevol... Extraterrestre (E): Qui mana a Espanya? Català (C): Zapatero. E: No, home. Vull dir en general, no ara mateix. C: Ah! El President. E: O sigui que ell és el Cap d'Estat. C: Bé, no… La constitució espanyola diu que el Cap d'Estat és el rei. E: Com pot ser que el Cap d'Estat no sigui el President? No ho entenc. C: Ah, això és perquè Espanya és una monarquia! E: Una monarquia... O sigui, que mana el rei, i el seu títol és vitalici i hereditari... oi? Que bonic, com a l'Edat Mitjana!! C: Bé, en realitat diuen que és una "monarquia parlamentària"... E: Ah, mira, que divertit, o sigui que hi ha rei i també parlament! Però qui mana, el rei o el parlament? C: Bé, sembla que l'última paraula la té el rei, perquè la constitució espanyola diu que pot tombar un president si no li agrada, i a més és el cap de l'exèrcit. E: O sigui que qui té l'última paraula, el Cap d'Estat, no és escollit per la gent, el seu càrrec és per a tota la vida, i és el cap de l'exèrcit! Segur que això és una democràcia? C: No sé, això diuen... E: I qui ho va decidir, que el Cap d'Estat fos el rei? C: Va ser Franco abans de morir-se. E: Franco? Qui era Franco? C: Un assassí, un dictador. Va guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler, i es va estar uns 40 anys governant amb la seva colla fins que es va morir. E: I els que estaven amb Franco, se'ls ha jutjat després de la dictadura? C: No, de fet encara n'hi ha que governen... A Galícia, per exemple. D'això en van dir la “transició democràtica”. E: Sí, molt democràtica, ja ho veig. I abans de la guerra, què hi havia? C: Una república. E: I la gent què n'opina? No vol una república, ara? C: No ho sé, d'aquest tema no se'n parla mai. Hi ha algun partit republicà, però fins i tot aquest té bona relació amb el rei i utilitza frases seves com a eslògans electorals. E: Home, suposo que tot això de la monarquia la gent ho ha acceptat en referèndum... C: No ben bé... Ho van ficar tot al mateix sac del referèndum de la constitució, i llavors va guanyar el sí. Bé… els bascos van dir que no, però diuen que això no importa… E: Que no importa...? Bé, i quan va ser tot això? C: Buf, ja fa més de 26 anys... L'any 1978. E: 26 anys? Però aleshores tots els menors de 26 + 18 = 44 anys!... no heu dit mai si la voleu o no! I no pensen fer cap altre referèndum per a ratificar-la? C: Ui, no sé... Mira, aquest tema ara mateix està molt complicat. Ara fer referèndums està prohibit, si no els convoca el President, saps? Si els convoca algú altre va directament a la presó. E: A la presó? Què dius! Però en una democràcia no mana la gent? Com pot ser que estigui prohibit fer referèndums? C: Ah, això és perquè catalans i bascos podríem aprofitar-ho per a arribar a votar sí a una cosa que els espanyols no voldrien acceptar, per exemple la independència, o un canvi d'estatut. E: Què és un estatut? C: És com una constitució, però petita. Per exemple, de Catalunya o el País Valencià. E: Com de petita? C: Bé, em fa una mica de vergonya dir-ho però... molt petita. De fet és una simple llei orgànica, el parlament espanyol la pot derogar quan vulgui. E: I aleshores els estatuts no es poden canviar? C: Bé, sí, però no gaire... I diuen que han de durar 25 ó 30 anys. Ah, només es pot canviar el que vulgui el President, perquè si no no deixaria ni convocar el referèndum. E: Però no has dit que un estatut pot ser derogat quan vulgui pel President? Per què té tanta por, doncs, de deixar-lo canviar? C: No ho sé. Suposo que així s'estalvia el mal rotllo de suspendre l'autonomia, així ell queda molt millor davant de tothom, acceptant una cosa prèviament rebaixada. E: Però home, sempre serà millor per a negociar tirar llarg que no pas quedar-se curt… Em sembla una manera molt idiota de procedir. Si us han de dir que no, ja us ho diran, home! C: Ja, però mira, els catalans som així, ens agrada facilitar la vida a qui ens odia. No és bonic? Així, si l'estatut ja li arriba rebaixat ell s'estalvia de rebutjar res, o d'empresonar ningú per fer el referèndum, perquè el pot convocar ell directament, acceptar-ho tot i aparentar ser tot un demòcrata. E: Mira, això dels referèndums i els empresonaments no ho acabo d'assimilar, reconec que m'ha deixat tocat. Si està prohibit fer referèndums, com pot manar la gent? C: Ah, doncs com sempre, es fan eleccions i es vota algun dels partits que s'hi presenten... E: Ah, d'acord! Com a mínim es poden lliurement crear partits i votar-ne els candidats! C: Més o menys, però no hi ha llistes obertes, eh? La gent no pot votar persones concretes, només partits. E: Bé, no és que ho comprengui gaire... però almenys pot existir qualsevol partit, no? C: Bé, no del tot... Quan un partit no diu el que el President vol que digui, se'l pot il·legalitzar per terrorista. E: Buf... Però bé, almenys veig que aquestes coses se saben. Hi ha llibertat d'expressió i de premsa, no? C: Bé, tampoc... De tant en tant tanquen algun diari en euskera o alguna ràdio en català. E: Per què? C: Pfff, depèn del cas. Perquè diuen que també són terroristes, o perquè incompleixen no sé quina llei... Al cap del temps es demostra que tot era mentida, però els diaris o les ràdios ja estan tancats i ja no s'hi pot fer res. E: Més terroristes?? Això passa només amb la premsa i els partits, o amb més coses...? C: Bé, de fet també ho fan amb nois de 14 anys per escriure emails. E: De 14 anys?? C: Sí, ara fa poc un noi de Lloret, l'Èric, va exigir per email l'etiquetatge en català a unes empreses, i el van acusar de terrorisme... El van venir a buscar a casa seva tot de guàrdies civils, especialistes contra terrorisme. E: Què són els guàrdies civils? C: Són com la policia, però són un cos militar. E: I per què en diuen civils, si són militars? No ho entenc… Bé, de tota manera, terrorisme per demanar això? Bé, ben pensat potser és que els fa "terror" que s'etiqueti en català. C: Sí, potser és això... E: I si a algú no li agrada Espanya, en pot marxar? C: Què vols dir? Emigrar? E: No, vull dir la independència. El conjunt dels catalans o els bascos, per exemple… C: Ah... Diuen que no, que aleshores ens enviarien l'exèrcit. Ho diu la constitució espanyola, que segons sembla és com la Bíblia, és sagrada i no es pot tocar. E: Però un moment... El rei no era el cap de l'exèrcit? No pot impedir que l'exèrcit faci una bestiesa així?? Si mai l'enviessin, doncs, seria perquè el rei ho voldria... no? C: No ho sé... De fet seria perquè ho mana la constitució espanyola. Ja et dic, que es veu que és com la Bíblia, però més moderna, més curta i en espanyol. E: Sí, ja veig que és moderníssima... La constitució espanyola mana esclafar amb les armes una decisió democràtica?? C: Sí, però diuen que la constitució espanyola també és democràtica… E: Ah sí? És democràtic esclafar amb les armes una decisió democràtica? I empresonar qui convoqui el referèndum per a prendre-la? C: Això diuen... E: Bé, jo no dic res... Escolta, com a mínim us tractaran bé en el dia a dia, no? C: Home, als catalans ens roben cada any un 9% del PIB des de fa dècades. I ens diuen que no a tot... Però a banda d'això... E: I com ho sabeu, que us roben? C: Perquè hi ha experts en economia que ho han investigat, però les dades oficials estan amagades des de fa anys... E: Amagades? Vols dir que l'Estat no diu en quins territoris es gasta els diners dels impostos? C: No ho diuen, no... El parlament espanyol ho ha aprovat ja 3 vegades, que ho publiquin, però diuen que no cal... E: I quins experts en economia diuen que us roben? Ja són de fiar? C: Home, un d'ells és el conseller d'Economia de Catalunya ! Si aquest no és de fiar, què hi fa, al govern de Catalunya ? E: A mi no m'ho preguntis, jo no el conec… Així, ell bé que deu exigir a Espanya que s'acabi el robatori, no? C: Hmm... no exactament. Diu que només que es redueixi una miqueta ja anirem fent... Perquè si demanéssim que ens deixessin de robar del tot, ens dirien que no... E: Ah... Interessant. I tot això és tractar-vos bé? C: Mira, ja no ho sé!! M'estàs fent pensar coses estranyes!! E: Coses estranyes? Quines coses? Jo només pregunto, jo només vull saber... C: Ja, però és que m'estan entrant ganes de marxar d'Espanya!! E: Vols dir emigrar...? C: No!! Jo no vull emigrar!! Casa meva és això!! El que vull és que els Països Catalans siguin independents!! Com una pila de països d'Europa, que ho han aconseguit fa quatre dies!! E: Home, jo ho estava pensant fa estona, però dic "si ell mateix no reacciona... com li ho he de dir jo...??". C: És que mira, ja n'estic fart, d'esperar, i de frustrar-me, i que ens robin, i que ens maltractin, i que ens diguin a tot que no!! Jo vull viure en un país normal i lliure, en una democràcia de debò!! No a Espanya! Això no és una democràcia ni ho serà mai!! Això és una merda punxada amb un pal!! E: Vaja, quin canvi... Però no has dit abans que us enviarien l'exèrcit? C: M'és igual! Si fem un referèndum, ho veurà tota la UE i tot el planeta, no s'atreviran pas a enviar cap exèrcit!! E: Però no has dit abans que està prohibit fer referèndums?? C: M'és igual! Tirarem pel dret! Nosaltres el fem i un cop fet, que el desfacin si poden!! E: Però vols dir que els vostres governants s'hi arriscaran?? C: I tant!! S'hi arriscaran quan notin que milers com jo els ho exigim, i que si no ho fan van al carrer!! Ja n'hi ha prou, de cobrar el seu sou i no defensar-nos!! E: Milers com tu? I com els ho penseu dir?? C: Mira, és l'hora de la gent del carrer. N'hi ha mil maneres, només cal imaginació i ganes. Ja ens encarregarem que els quedi ben claret!! E: Et noto canviat... Què t'ha passat? C: Bàsicament dues coses: que ja n'estic fart, i que he perdut la por. E: I com penses aconseguir que la gent faci el mateix que tu...? C: Doncs potser començaré... per donar exemple!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Són moltes les raons per les quals, d'entrada, ja està invalidat el fet de voler jugar una altra vegada la carta estatutaria. De totes elles, però, caldria destacar-ne una: no es pot perpetuar el fracàs d'una política autonomista. Els nostres dirigents sempre pensen i diuen que potser les dretes espanyoles no ens entendran, però que amb les esquerres podem “arribar a bon port”. La darrera escenificació (un pèl ridícula) del que dic va produir-se en el decurs del passat Debate sobre el estado de la Nación. Tots vam poder veure com el cap dels republicans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana, va afirmar: «...extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal». Deprés d'escoltar aquesta frase, vaig recordar un articulista de La Vanguardia que fa un parell de mesos escrivia: «Cada dia que pasa a Puigcercós se le pone más cara de Miquel Roca, y a Rubalcaba ... de Rubalcaba!» Ben mirat, hi ha catalans que tenen una especial dèria a voler desafiar totes les lleis històriques i de la ciència política. Si no, ja em direu com diantre pot algú pensar en canviar la mentalitat d'una gent que fa quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” els quals enterraven la gent en calç viva. Voldrien, diuen, portar-los cap al federalisme quan, en realitat, aquestes esquerres espanyoles encara no han superat el feudalisme. Prou que ens ho advertia l'insigne patriota M. Serra i Moret quan escrivia: «L'arquitectura de l'Estat espanyol, en general, s'ha resolt en amos i esclaus, en senyors i vasalls». Penseu potser que estem avui molt lluny d'aquesta descripció? Què s'empatollen avui els nostres polítics quan es refereixen a nosaltres com a “ciutadans”? Sí, en realitat, a l'Estat espanyol encara perdura l'antiga divisió social de l'Atenes i la Roma clàssiques. D'una banda, tenim, en efecte, els ciutadans (aquells qui tenen garantits tots els seus drets civils). Són els espanyols. I de l'altra, els esclaus, o sigui els catalans. Aquells qui per no tenir drets, no tenim ni el de protestar perquè si ho fem ens titllen de cretins. Creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que conserva una mentalitat política, no dels temps dels reis catòlics, sinó d'abans de Crist, significa haver-se begut l'enteniment. Naturalment, aquesta manera de fer comporta una visió política de volada gallinàcia. El seu horitzó comença i acaba en un vulgar Estatut. No ens ha de sorprendre que sempre que els demanen que facin una definició de la política, tots ells acostumen a respondre amb aire de saberuts: «la política és l'art del possible». Però no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya. Parlen, en realitat, de les seves pròpies i pobres possibilitats. Perquè què podem esperar d'uns homes que quan surten a l'estranger es comporten com si fossin en una taverna? Quina imatge de nosaltres han de donar aquells qui fan el ximplet? Ells voldrien, per continuar mantenint el seu particular espectacle de circ, que ara fos l'hora del nou Estatut, i nosaltres farem que sigui l'hora de trencar amb Espanya i amb els pallassos que ens representen. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Girona (Gironès)
Benvolguts,
M'adreço a vosaltres per tal d'informar-me una miqueta més a fons sobre el significat, les activitats i formes de col·laboració amb l'Associació Catalunya Acció.
Em dic XXXXX, sóc de Girona i actualment estic preparant oposicions per a l'Administració de la Generalitat de Catalunya.
Atentament,

L'Espluga de Francolí (Conca de Barberà)
Benvolguts compatriotes:
Celebro amb joia el naixement d'un projecte amb l'objectiu clar i innegociable de la nostra independència nacional, per al 2014 (tres-cents anys sense sobirania). Ja sabia del vostre projecte de Catalunya Acció, per un bon amic de Tàrrega. Cal, doncs, sumar esforços, molts ja n'estem tips de tanta inoperància dels partits polítics! Aquí teniu les meves dades, espero estar en contacte amb vosaltres, i rebre notícies vostres... i disposat a col·laborar en el que pugui. ENDAVANT!

Si pel nostre desig fos, seríem independents avui mateix, però la nostra llibertat no tindrà lloc per art de màgia. Els dirigents polítics actuals del nostre país no treballen en realitat per a aconseguir-la, i per tant cal organtizar-se’n al marge i seguir un pla amb unes etapes determinades. Dit això, l’any 2014 no és cap mena de premonició, sinó que és un OBJECTIU. Com a tal, el seu assoliment depèn de les fites intermèdies marcades pel projecte. En funció de la resposta i col·laboració dels catalans i de l’eficàcia de l’equip humà de Catalunya Acció a dur a terme les tasques necessàries, els terminis es poden escurçar o allargar lleugerament respecte a aquest objectiu. L’any 2014 satisfà tres requisits: 1) és un temps prou llarg com per a desenvolupar correctament les diverses etapes del projecte i per tant assolir l’objectiu final; 2) és un temps prou curt per tal que gairebé tothom que hi col·labori pugui veure’n el resultat, i per tal que els esforços i recursos que hi seran necessaris no hagin d’eternitzar-se; i 3) el 2014 és una data que es reté molt fàcilment a la ment dels catalans: tres segles després del 1714, podem passar de ser una colònia a ser novament un país normal.

El projecte de Catalunya Acció té marcades diverses fites intermèdies, necessàries totes elles per a arribar a la independència:

1ª fase: En primer lloc, és absolutament imprescindible i prioritari il·lusionar i reactivar tots aquells catalans que ja a hores d'ara estan convençuts de la necessitat de la independència, perquè el potencial que posseeixen és immens. És necessari, però, eliminar per sempre més de la nostra manera d’actuar la renúncia contínua i el fet de demanar perdó, substituint-ho per fermesa, iniciativa i moral de victòria. Alhora, cal teixir una xarxa amb les persones o entitats ja existents que conservin o recuperin aquest caràcter guanyador i que contribueixin a propagar-lo, a encomanar-lo. La combinació d’aquesta xarxa i d’aquest caràcter guanyador permetrà assolir les fites posteriors, gràcies a l'acció conjunta i coordinada. Actualment el projecte de Catalunya Acció es troba en aquesta primera fase.

2ª fase: Un cop assolits aquests dos objectius inicials, caldrà fer arribar massivament les evidències de la necessitat d’un nou Estat a tots els catalans que, per la raó que sigui, tot i estimar-se el país, encara tinguin dubtes que aquest Estat català és necessari i assolible. Caldrà fer-ho amb dades objectives i amb les formes que les facin més entenedores i divulgatives. Alhora caldrà fer conèixer el futur modern, pròsper, just i engrescador que el nou Estat federal oferirà i significarà per a tots els catalans: nous o antics, joves o vells, del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Caldrà que els partits polítics catalans prenguin total consciència del canvi de situació i que actuïn en conseqüència. Caldrà afegir a tota aquesta campanya comunicativa la constatació que els catalans hem deixat per sempre més de demanar perdó i ja som un poble guanyador, i que hem posat la directa, hem passat el punt de no retorn cap al nou Estat i ningú no podrà aturar-nos.

3ª fase: Finalment i com a resultat, s'activaran a tots els territoris del país, i sense volta enrere, els mecanismes democràtics, logístics i humans, per a garantir que:
a) La voluntat majoritària dels catalans serà satisfeta si escau amb la proclamació de la República Federal Catalana.
b) Que aquesta serà reconeguda internacionalment i per tant necessàriament acatada per Espanya i França.
c) Que s'iniciarà un procés constituent que desembocarà en la redacció i aprovació de la Constitució Federal, la convocatòria d'eleccions democràtiques lliures i l'ingrés de la República Federal a les organitzacions internacionals pertinents.

Hi ha diverses vies possibles per a fer aquest darrer pas a la independència, tal com s’ha vist a la resta d’Europa molt recentment: la via del plebiscit, la via de la declaració parlamentària, i fins i tot el mateix col·lapse i desmembració de facto de l’imperi en qüestió no és descartable. Totes elles tenen factors comuns i diferències evidents. En funció de l’escenari polític espanyol, francès, europeu i mundial en general, en aquesta última fase es prendrà la via més adequada per a assegurar-ne l’èxit.

Les persones i entitats que volen col·laborar amb Catalunya Acció tenen diverses opcions per a fer-ho. Catalunya Acció, per la pròpia manera d'actuar i l'objectiu que persegueix, té despeses d’operació per a material, viatges, infraestructura, etc. Catalunya Acció no accepta aportacions econòmiques provinents dels partits polítics o de les institucions. El camí fins a la independència del nostre país el finançarà el mateix poble català, perquè només així es pot preservar la llibertat i agilitat de moviments i el propi compromís irrenunciable d'assolir la independència.

Els catalans que comparteixen els objectius i valors fonamentals de Catalunya Acció poden col·laborar-hi de forma econòmica, de manera que cadascú tria la fórmula que millor s’adapta a la seva situació econòmica i personal i al seu grau de compromís amb l'objectiu d'assolir la independència. Per a més informació, cliqueu aquí.

A més de col·laborar-hi econòmicament, Catalunya Acció està formada per gent compromesa que ens responsabilitzem de desenvolupar tasques concretes per a assolir cada fita intermèdia fins a arribar a la independència. Cadascú tria lliurement el grau de compromís que està disposat a assumir en aquest projecte.

No en el sentit clàssic de la paraula. Catalunya Acció té la intenció de connectar els convençuts -persones individuals o entitats ja existents arreu del territori que saben que la independència és el camí a seguir-, i crear una xarxa flexible i diversa per tot el territori que esdevingui el motor d'arrencada de tot el procés i que permeti l'acció coordinada per a assolir totes les fites intermèdies que el projecte preveu. És essencial de no menysprear ni malgastar les energies de tot el teixit associatiu ja existent que treballa defensant el país en diferents àmbits o zones geogràfiques. Cal comprendre, però, que defensant eternament des de les "trinxeres" no es guanya mai cap "batalla", sinó que cal prendre la iniciativa, i cal prendre-la ja, avui. A partir d'un nucli àgil i ferm de gent conscienciada, il·lusionada i operativa, tot objectiu és possible si es compta amb valor, una forta moral de victòria i un pla operatiu.

Sí. Col·laboren amb Catalunya Acció aquelles persones que es guanyen la vida amb noblesa i dignitat (ja siguin fusters, pagesos, banquers, operaris, metges, obrers, professors, etc., o bé estudiants que encara s'hi estan formant), lluny de la mediocritat dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell. Poden ser tant persones individuals com entitats ja existents que comparteixen les actituds i valors fonamentals de dignitat i coratge, llibertat i justícia, i esforç i excel·lència, i que assumeixen com a objectiu únic d’aquest projecte la independència del nostre país, tot i que alhora participin o no en altres iniciatives com la difusió de la nostra cultura, la defensa de la llengua, la preservació del territori, la recuperació de la memòria històrica, etc.

Diversos factors fan que la forma de partit polític no sigui l’adequada per a recórrer el camí fins a la independència en un temps raonable. El projecte de Catalunya Acció requereix una gran agilitat. Els partits funcionen a una velocitat molt més baixa, les seves decisions estan condicionades pels propis interessos de partit, i a més acumulen un gran desprestigi guanyat a pols durant molts anys. Els catalans no ens podem permetre el luxe d’esperar que la nostra llibertat i maduresa com a poble depengui d'una conjuntura electoral puntual cada 4 anys, o d’unes regles del joc que marquen Espanya i França precisament per a mantenir-nos sotmesos i dividits. D’altra banda, la gestió política del dia a dia no s'ha de barrejar amb qüestions de llibertat nacional, ja que són problemàtiques diferents amb dinàmiques diferents, i al final no es fa bé ni una cosa ni l’altra. Per últim, un sol partit polític no pot aplegar ni coordinar les voluntats i energies de tots els catalans independentistes. Catalunya Acció no vol competir amb els partits polítics, no volem viure de la menjadora. Ans al contrari, volem transformar en una acció coordinada la il·lusió i l'energia de tothom qui desitja que el nostre poble esdevingui un Estat independent.

Catalunya Acció és un projecte que abraça tot el poble català, és a dir, els Països Catalans.

Catalunya Acció és un projecte polític, no un partit polític, que té com a objectiu únic i innegociable portar el nostre país fins a la independència aproximadament l’any 2014. Com tot projecte rigorós, tenim un objectiu, un pla, un esperit i un equip humà motivat i compromès. Els homes i dones que duem a terme el projecte de Catalunya Acció tenim com a actituds i valors fonamentals la dignitat i el coratge, la llibertat i la justícia, l'esforç i l'excel·lència.

La Patum de Berga d'enguany s'ha tenyit de sang catalana. Josep Ma Isanta, compatriota berguedà, ha estat assassinat per un espanyolista anomenat Sánchez Pachón. És la història de l'enfadós dels darrers temps: Catalunya hi posa la sang i Espanya el ganivet. Que en fem escarafalls? Que ho reduïm a una brega entre joves per no voler veure la realitat del perquè de l'apunyalament? Catalunya, desperta i mira sense evasives què et volen fer! Josep Ma Isanta representava allò millor de la joventut catalana: nacionalista, vinculat al moviment de Tradicions i Costums catalans a través de la comparsa de nans i bona persona. Sánchez Pachón era la seva antítesi més radical: espanyolista, delinqüent i per tant mala persona. Els extrems es toquen, i en aquest cas de manera dramàtica. Però no defugim l'essència del crim, perquè la catalanofòbia està en el centre de la qüestió. Per vergonya nostra i seva, tant ajuntament, com policia i altres responsables públics tiren una cortina de fum per emmascarar aquesta veritat essencial: tapen amb paràmetres de problemàtica social, el que en definitiva és una problemàtica ètnica, i per tant, nacional. És a dir, un espanyol ha matat un català. I s'ha de dir clarament perquè, en el dolor immens de la mort d'un compatriota, hem de prendre bona nota per evitar mals molt majors. És de domini públic que la minoria espanyolista es mou impunement per la nostra pàtria, i en els darrers temps les notícies hi són abundants: hispano-skins que agredeixen al Vallès (a Sabadell en són un flagell i recordem la “caça” que organitzaren a Castellar del Vallès per la Diada del 2003), un mort a les festes de Gràcia de l'any passat, a Vic es van evitar més morts, gràcies a mossos de paisà, quan espanyolistes van sortir a “matar catalanes”, persecucions de feixistes a l'acabar els actes del 25 d'Abril a València etc... Només cal consultar hemeroteques per fer-se'n una idea de l'abast de la qüestió: els pròlegs fa temps que estan posats i els epílegs només han fet que començar. Isanta s'agermana en el temps amb l'altra víctima nostra: el valencià Guillem Agulló; tot va anar si fa no fa igual. Són els recordatoris que els enemics ens fan per mantenir-nos a ratlla, quan veuen que la nostra pàtria es belluga per la seva dignitat i orgull. Són els gossos que mosseguen quan l'amo borda. Aquests desgraciats, com Sánchez Pachón, no són res més que l'instrument assassí del pensament homicida espanyol. Aquests mal nascuts són els fills de Jiménez Losantos i la Cope, dels de “Convivencia Civica Catalana” i el Foro Babel i d'altres grupuscles per l'estil. Fent un símil iugoslau, Sánchez Pachón és com Celiko Rajnatovic, àlies Arkan. Sí, aquell mafiós paramilitar que amb els seus “Tigres” serbis van assolar de dolor i sang els Balcans a les ordres del tirà Milosevic. ¿O és que uns desaprensius blandint armes blanques i vestint samarretes de la “selección”, enmig d'una concentració-concert de caire independentista, no té els mateixos paràmetres que un grup de serbis que la van a armar en una concentració de croates o eslovens? Que no n'hi ha per tant? Bé, de moment el mort és nostre i l'assassí d'ells. I la majoria d'Arkans espanyols ronden lliures i impunes... Que a la propera no ens agafin amb els pixats al ventre! Francesc Castany, 32 anys Terrassa (Vallès Occidental) Conseller de Catalunya Acció

Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)
Hola! Em dic XXXXX i sóc estudiant de 18 anys de Sant Joan de les Abadesses. Com a amant de Catalunya és un deure per mi ser fidel a ella, i la vostra idea em sembla de les més coherents. Si us plau, m'agradaria estar al corrent de tot el que fa Catalunya Acció doncs us ajudaré en tot el que faci falta.
Ara i sempre, MORI ESPANYA, VISCA CATALUNYA!!!!
Moltes gràcies.

No cal donar-hi voltes.

Només un Concert Econòmic com a mínim com el basc pot satisfer les necessitats reals de Catalunya. Tot altre finançament resulta escàs, insuficient i injust per a Catalunya. No ser valents com li cal ser-ho a CiU a hores d'ara, per part d'ERC, d'ICV i del PSC o PPC és pur error, traïdoria o submissió a un estat depredador i forat negre per a nosaltres.

Amics catalans, compatriotes i tota la gent que vivim a Catalunya, un senyor que es diu José Luis Barbería escrivia al diari «El País» que Catalunya gaudia de privilegis com haver-se gastat 100 milions d'euros en la construcció del Museu d'Art Romànic. Doncs bé, resulta que l'estat espanyol se'ns queda cada dos dies i mig un museu com aquest de l'Art Romànic. 40 milions d'euros el primer dia, 40 milions d'euros més el segon dia i 20 milions d'euros més a les dotze del migdia del tercer dia.

Sí, aquesta és la realitat, l'estat se'ns queda l'11 per cent del nostre PIB, 6 punts per sobre de l'aportació fiscal «colonial» que és l'aportaciódel 5%, 40 milions d'euros diaris, l'equivalent a 6.655 milions de pessetes cada dia. Cada un dels 365 dies de l'any, sense descuidar-se'n cap. Senyors Maragall, Carod, Mas, Piquè i Saura, obrin bé els ulls, destapin-se bé les orelles «sis mil sis-cents cinquanta-cinc milions de pessetes», 40 milions d'euros diaris!

Sí, empresaris catalans, pensionistes catalans i malalts catalans ... un autèntic robatori! Aquesta gent ens xucla la sang! Són miserables vampirs! i nosaltres rucs de mena! Prou d'espoli! ... prou de fer-nos veure a galet! ... prou de mamar-nos el dit! ...prou d'aguantar parides i insults ...prou!

I els nostres polítics encara tenen la barra de parlar del model català! model de robatori, model de claudicació continuada, model de mesellisme! Els hauria de caure la cara de vergonya! Quina pena! Quin error!

I els bascos, mentrestant, amb un concert que és una meravella, quan convé planten cara a Madrid i li descompten els endarreriments d'aquest estat car, lladre i mal pagador!

Salvador Molins i Escudé, 52 anys
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Blanes (Selva)
Hola, em dic XXXXX, tinc 22 anys i sóc de Blanes. Des de fa un temps segueixo els vostres moviments i m'agradaria col·laborar amb el vostre projecte en la mesura que em sigui possible.

Ara mateix estic estudiant Enginyeria Informàtica. Tot i així podeu comptar amb mi per tot el que creieu que us pugui ser útil. Moltes gràcies, espero la vostra resposta.

Una pàtria ... avui, sense pares. Serem els pares adoptius de la nostra pàtria. En serem els nous tutors! Li direm: Pàtria aixeca't! Ella ens respondrà: No! amb armes no! Nosaltres li direm, Pàtria aixeca't, ara com sempre amb dignitat! que les armes són cosa d'abans, que les armes són senyal de feblesa. Nosaltres dispararem paraules, paraules que tallin com l'acer, paraules que alliberin nostra terra, paraules que desmontin la mentida, paraules que arraconin la mediocritat! Nosaltres, li repetirem ... amb força i veu serena Pàtria, aixeca't! Aleshores, un a un, ens anirem posant drets; les cadenes ens cauran com la fruita madura i es desfaran com la mel del dàtil embafador. Pàtria aixeca't! repetirem, un a un, amb veu baixa, quasi imperceptible, com tènue tremolor, mentre un a un ens aixecarem en l'hora de la fruita madura. Un dia no llunyà, un dia proper una Veu com un tro trencarà l'aparent silenci ... «Pàtria, camina!» i aleshores la independència, com si fos pluja abundosa es precipitarà! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Senyors caps d'ERC: La vostra resposta a la meva carta pública a ERC "Semàfor groc per ERC" us diré que no em va convèncer i no em va fer canviar la meva opinió expressada en la mateixa, però tot i així no pensava contestar-vos. Ara bé, a l'escoltar el discurs del Sr. Puigcercós al Congrés de Diputats a Madrid, en el discurs de l'"Estado de la Nación", he decidit donar-vos més arguments pels quals optaré per no atorgar més la confiança a ERC si no torna als plantejaments independentistes. I i de tots ells, el que és més a l'abast ara per ara és el concert econòmic com el de les comunitats Forals. En el citat discurs, el Sr. Puigcercós aposta, i repeteix una vegada i una altra, pel Federalisme i diu que ERC vol passar per aquesta estació del Federalisme. I jo us dic que aquesta estació és ESPANYA, i no és una estació sinó una presó per sempre on moren les aspiracions d'una Catalunya Independent i lliure. Ara sí que crec que ERC renuncia a l'Independentisme, que només en parla (poc) i no hi creu gens, tal com ens demostren els fets. Mirem que en diu el diccionari de la paraula Federalisme i coneixerem millor les intencions dels qui ens volen fer combregar amb rodes de molí. FEDERACIÓ. Forma d'organització de l'estat que es basa en un pacte entre diverses unitats territorials (les unitats federades). Aquest pacte implica un procés de CENTRALITZACIÓ per mitjà del qual les unitats federades CEDEIXEN una sèrie de competències al poder central. Cada unitat exerceix d'una manera independent els seus poders executiu, legislatiu, judicial i fiscal, raó per la qual hi ha dos nivells de govern (el CENTRAL i el de cada unitat Federada). A més aquestes unitats tenen representació en ALGUNES instàncies del poder Central ó de l' Estat (per exemple, el tribunal constitucional). D' altra banda, CAP ENTITAT FEDERADA POT REFORMAR UNILATERALMENT la CONSTITUCIÓ que fixa el pacte. Senyors caps d'ERC, vostès creuen que Catalunya una vegada Federada amb Espanya, les altres entitats Federades permetran que sortim de l'estació (usant el llenguatge d'en Puigcercós) i anem cap a la Independència ??? Els ho repeteixo: serà una presó i amb pena de cadena perpètua, i el més gros serà que ERC un partit que es diu independentista haurà ajudat a fer-ho possible. Pel que fa al finançament, em contesten que ERC només pot aspirar a arrossegar els altres partits cap a demandes més ambicioses. Jo els dic que ERC també ha avisat i "avisa" a l'oposició que no demanin massa... i això em recorda temps passats però a l'inrevés; també em contesten que podrien perdre dignament la votació pel concert sense millorar ni un bri el finançament del nostre país i per tant, la sanitat, els serveis socials... això també em sona a temps passats ... Sí, és allò del peix al cove! ... la política de la mendicitat permanent! Acabo, demanant a Déu i al poble català, que facin per Catalunya el què els nostres polítics no volen o no són capaços de fer, que és defensar la llibertat i la Independència de Catalunya. Atentament, Josep Vilalta Boixader, 64 anys Berga (Berguedà) Vicepresident del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció

En el seu magnífic article No estem psicològicament preparats (AVUI, 6 de maig), Salvador Cardús afirma que no ha trobat el terme per definir la debilitat dels dirigents d'aquest país per dur a terme les grans reformes a què s'han compromès, tot referint-se a la reforma de l'Estatut i el finançament, que molts considerem una altra gran comèdia per entabanar-nos i allunyar-nos de l'objectiu de la plena sobirania. Doncs bé, ho té fàcil en l'obra i la trajectòria del professor Carles Muñoz Espinalt (Montesquiu, 1920 - Barcelona, 1993), patriota exemplar i fundador de la Psicoestètica. Espinalt ha teoritzat sobre el "complex d'esclau" que pateixen els catalans, altrament anomenat complex d'EE (Estat espanyol), un desordre psíquic que els catalans hem anat adquirint a través de segles de colonització i repressió espanyola. L'única eina per superar-lo és, per a aquest gran psicòleg català, l'enfortiment del propi caràcter. La manca d'autoritat i sentit polític que tots els polítics catalans tenen deriva directament d'aquest complex inconscient. Exemples d'aquest desordre psicològic els trobem en personatges ambigus com Cambó, Pujol, Maragall i Carod-Rovira, presoners del doble llenguatge i de l'esquizofrènia nacional. Xavier Borràs Barcelona (Barcelonès)

Ripollès
Molt bones! En primer lloc, voldria felicitar-vos pel projecte que feu créixer; ja era hora que es creés alguna organització que intenti deixar de banda la política "nacionalista catalana" i fer quelcom realment interessant i positiu per al nostre país! En segon lloc, voldria demanar-vos més informació de Catalunya Acció perquè m'agradaria conèixer bé la vostra proposta i segurament, col.laborar-hi. Així, si em poguéssiu enviar les fases d'acció que teniu previstes, els objectius, us ho agraïria. D'altra banda també voldria preguntar-vos si teniu previst organitzar-vos en seccions locals arreu de Catalunya per tal de poder difondre la vostra proposta entre tots els catalans i catalanes i crear una unió total entre nacionalistes independendistes.
Salutacions des del Ripollès.

Ciutat de València (L'Horta)
Benvolguts amics:
Rebeu la meua més sincera felicitació pel vostre projecte de dur avant un independentisme honest i amb ganes de fer feina i treballar. Avant!

P.D.: També felicitacions per la frase que poseu, que deuria de emmarcar-se en lletres d'or: "Poden formar part de CATALUNYA ACCIÓ o adherir-s'hi tots aquells homes i dones del nostre país amb ofici i benefici, és a dir, que es guanyen la vida dignament amb la seva professió (inclosos aquells estudiants que encara s'estan formant), lluny de la mediocritat i inoperància dels actuals càrrecs polítics d'alt nivell."

La Llacuna (Anoia)
Bones. El meu nom és XXXXX. Sóc un doctorand de Química Física de la Universitat de Barcelona i també treballo com a professor particular (a les tardes a mitja jornada). Actualment visc a Sants però sóc d'un petit poble anomenat La Llacuna (Anoia). M'interessa moltíssim el vostre projecte, m'identifico amb l'objectiu proposat i em sembla molt atractiu el plantejament que es porta a terme. Tot i això, no veig gaire clar com es podria portar terme si queda tan allunyat de la política... M'agradaria saber quines possibiltats tinc, dintre de les meves possibilitats de col.laborar-hi.
Mercès per la vostra atenció.

Barcelona (Barcelonès)
Benvolguts senyors, estic molt interessat en poguer rebre més informació sobre el seu engrescador projecte polític que ens ha de portar cap a la independència i sobirania del nostre país, Catalunya. Sóc enginyer, actualment estic treballant i realitzant el programa de Doctorat. Visc a Barcelona ciutat.

Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s'aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats. Alguns polítics, àdhuc d'ERC, gosen dir que la nostra gent no té sentit de país... d'estat! Però no és el nostre poble sinó tots ells els que tant han claudicat, són tots ells els que no tenen sentit d'estat, d'estat propi! Així, ara, veiem ben clar la poca profunditat, l'irrisori calat del seu convenciment nacional. Ara entenc el pacte del tripartit que tant he intentat raonar, comprendre, acceptar i justificar com a estratègia possiblement bona, tot i que no la compartia per vàries raons però sobretot pels riscos que comporta. Ara hi veig més clarament l'engany i l'error. ERC quan ja no tingui poder es dedicarà de nou a l'independenisme aficionat, de poca calada nacional i d'engany electoralista i demagògic, -en el sentit que és un discurs que no es creu de debò- i d'escalada de cap de setmana. Com aquells nacionalistes de la Catalunya "light"! Ara Catalunya no té ningú al parlament per defensar, de veritat, la seva única llengua i la seva única i exclusiva sobirania. Més valdria no haver tingut ni tenir mai independentistes de cap de setmana! Està clar que els incondicionals d'en Carod i d'ERC tenen 23 anys de coll per fer la torna als pujolistes i convergents, mentre adormen més i ofeguen encara més la nostra pàtria. Tot això si no es dona el cas de que l'embranzida socialista no els foti una guitza al cul i els enviï a fer punyetes. Des d'aquestes línies, prego als catalans incondicionals que defensin el seu i meu país perquè de nou estem orfes! Necessitem un referent independentista que no ens abandoni, un referent que no perdi el temps encaixant-nos a una presó de pobles. Quant responsables en som els independentistes! Qui es podia imaginar que en Carod voldria ser tant hereu d'en Pujol, tant que fins com ell volen encaixar-nos i entaforar-nos en un carreró sense sortida que ens porta a la ruïna moral i econòmica, de recursos i d'identitat, i que ens obliga al manteniment etern dels nostres carcellers i dels seus còmplices. Han demostrat bé, fins ara, aquella dita evangèlica de que "no és pas millor el deixeble que el mestre". La llibertat no admet succedanis! Tant s'ho han cregut en Carod i els seus que eren els hereus de CiU! Tant…! Que poc saben què és ser independentista! Creuen que qui vol alliberar-se pot pactar amb la metròpoli succedanis d'alliberament. No entenen que els encaixistes sí que poden pactar tant com vulguin i amb qui vulguin. I desconeixen totalment la qualitat d'intransigència i innegociabilitat que ha de tenir qui de veritat es vulgui alliberar. La llibertat no admet succedanis! Ets o no ets lliure! Si pactes la teva esclavitud esdevens esclau! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Igualada (Anoia)
Em dic XXXXX, nascut l'any 1983 a Barcelona, d'Igualada, estudiant de 4rt (darrer any) d'Economia a la Universitat Pompeu Fabra.
Vaig escoltar ahir el programa de Parets del Vallès a través de la ràdio, em van agradar bastant els arguments i les explicacions del projecte Catalunya Acció. De fet sóc un independentista convençut que feia temps que creia que seria necessària una plataforma que reunís tot l'independentisme català independentment de la seva ideologia política, no m'he afiliat mai a cap partit polític precisament per això, perquè no em considero ni de CiU ni d'ERC, políticament estic més d'acord amb la ideologia economico-social de CiU però "nacionalment" em sento més proper a ERC, és a dir sóc independentista, em considero un independentista sense partit polític, un independentista representat per Joan Laporta, Xavier Sala Martin o Hèctor López Bofill, aquests serien els meus referents d'independentisme. De fet, en les eleccions de l'últim any he votat 2 cops a cada un d'aquests partits diferents, depenent de les eleccions que eren.

M'interesssa bastant el vostre projecte, sobretot si es tracta de crear una plataforma, un lobby, una força que faci pressió a la societat catalana, que sigui un moviment cívic i civil des del ciutadà, no afiliat a cap partit polític, ni donant suport a cap partit polític abans de les eleccions. Necessitem una moviment social fort, que empenti a Catalunya i a la seva classe política cap a la independència, que la força del país estigui representada al carrer, que sigui un moviment social que abasti qualsevol tendència ideològica, obert a qualsevol pensament, però que tots tinguem un mínim comú múltiple, la independència, si és així, podeu confiar en mi pel vostre projecte.

Estic interessat en participar en Catalunya Acció però m'agradaria obtenir més informació sobre què és i què vol arribar a ser. El vostre web és molt interessant, té informació bona, de qualitat i poc confusa i això s'agraeix.
Moltes gràcies, fins aviat!

Barcelona (Barcelonès)
Hola! Soc en XXXXX, tinc 28 anys, visc a Barcelona i soc il.lustrador-disseny gràfic. Estic interessat en col.laborar amb vosaltres.