Actituds impersonals i passives revestides de falsa neutralitat han tornat a l'escena com d'altres cops a Catalunya.

El Sr. Ranyé com a Conseller de Treball i Indústria va afirmar no fa gaire temps, que de moment no és la seva política la d'adquirir accions de SEAT -ja proposat l'any 1993 als Convergents per part dels sindicats, i ara de nou al tripartit, tal com té el land de la Baixa Saxònia (NiederSachsen) o el govern d'Eslovàquia a Skoda. La Sra. Mar Serna, Directora General de Relacions Laborals de la Conselleria de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya es va pronunciar dient que aquest acord és "millor que una resolució imposada per un tercer".

Els buròcrates desapassionats es consideren uns tercers, enganyant el poble, amagant les seves misèries, sense encarar de forma valenta l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) presentat per SEAT el proppassat 4 de novembre. Un ERO que ha mobilitzat més gent de la que voldrien alguns partits “catalanistes i d'esquerres” per la seva segona gran “Ley Orgánica” de l'Estat Espanyol: el segon Estatut Colonial.

Ara per ara, la marca Skoda és potenciada pel Consorci Volkswagen de manera clara, donada la proximitat geogràfica amb Alemanya i que l'Estat Eslovac és propietari de part de l'empresa, fet que provoca que SEAT pateixi un greuge comparatiu envers la resta d'empreses del consorci en l'assignació de la producció de nous o existents models. Però els nostres polítics miren cap a una altra banda quan veuen que l'Estat Alemany, que amb una política forta, una política d'Estat, s'endú un capital ingent cap al seu territori, tot hi ésser menys rendible. Són nacionalistes? No. Tenen el sentit d'Estat que els manca a la nostra classe política.

Per tal d'aconseguir la màxima eficiència, flexibilitat, qualitat i productivitat del procés productiu no s'acomiadaran només 660 persones a SEAT. S'acomiadaran unes cinc vegades més en aquest sector. Així de ràpid i senzill es assumir i signar acords. Per als nostres polítics tot queda reduït a una qüestió de números, a decidir entre uns pocs què cal fer per prescindir dels seus serveis, ja que no són rendibles.

Tanmateix el flux de subvencions oficials que rep l'empresa segueix retroalimentant una política de destrucció de llocs de treball, doncs l'erari públic, a través dels sistemes contributius que paguem entre tots, finança actualment el 85% de la pensió del jubilat parcial. El jubilat parcial és un treballador que SEAT jubila abans del 65 anys -de fet és un prejubilat-, però que ha de treballar 30 dies l'any a SEAT quan l'empresa li ho digui.

Aquest mateix lloc de treball que teòricament ha desaparegut per ser més flexibles i productius, en la majoria dels casos és cobert per un altre treballador –se l'anomena rellevista- a temps complert, és a dir, el 100% de la jornada, i a un sou molt inferior, la qual cosa genera un estalvi en els costos laborals de SEAT i una millora en el seu compte de resultats.

Aquesta substitució de llocs de treball existents a SEAT per d'altres amb un costos i condicions inferiors es produeix gràcies a subvencions oficials (impostos que hem pagat tots) i amb la connivència del govern tripartit que encara té la poca vergonya d'autodefinir-se com “catalanista i d'esquerres”.

En aquest cas de SEAT, l'acumulació de més de 5.000 "jubilacions parcials" –considerant un salari mitjà d'oficial de 3ª- suposa una despesa de 93 MEUR per al govern de la Genaralitat. Per a tenir una referència, el nostre govern l'any 2003 va dedicar 30 MEUR en ajudes a les vídues i 46 MEUR a la renda de mínima inserció. No calen comentaris.

Aquestes pràctiques de "política de beneficis", aquests pactes vergonyosos, permeten tranquil·lament i amb total impunitat acomiadar per obtenir més beneficis durant més temps amb càrrec a l'erari públic. I com és previsible en el sector automobilístic, l'empresa perseguirà durant més temps rebaixar la plantilla, sobretot amb l'objectiu d'utilitzar posteriorment la flexibilitat signada per recuperar el deute i fer treballar en dissabtes, quan una part de la plantilla ha estat acomiadada. Els xantatges planegen sobre les noves inversions, noves renovacions o nous acomiadaments -reestructuracions, en diuen ells.

Malgrat totes aquestes qüestions, no podem llençar la tovallola i ara, mes que mai, no podem obviar les persones i el futur de llurs famílies.

Raül Font
Membre de Catalunya Acció

He estat mirant la vostra web i m'ha semblat força interessant la vostra iniciativa. M'agradaria que m'expliquéssiu una mica més com funciona el tema. Jo estaria disposat a ajudar si el projecte em convenç perquè tinc ganes de fer coses per aconseguir la independència.

Terrassa (Vallès Occidental)
Hola!!! M'agradaria que em féssiu arribar informació sobre les actvitats i accions del vostre projecte, que faig meu i al qual m'adhereixo de forma entusiasta. Endavant cap a la independència!!! Salut i llibertat.

Mataró (Maresme)
Hola amics. Per fi ens organitzem per moure'ns endevant.
Jo estic amb vosaltres.

Xàtiva (Costera)
Senyors, un amic m'acaba d'enviar la presentació ENQUESTES INDEPENDÈNCIA 01.pps, per l'enllaç de la qual he vingut al vostre web. Trobo que el vostre projecte és molt engrescador i m'hi vull adherir.

Primer de tot, m'agradaria saludar-vos efusivament, ja que amb el vostre discurs, jo i molts com jo, hem trobat un referent a la lluita nacional, lluny d'intromissions espanyoles, lluny d'intromissions polítiques.
Em dic XXXXX, visc, treballo i estudio a Barcelona, i desitjaria poder seguir-ho fent en el futur més pròxim.
En segon lloc, i últim, m'agradaria adherir-me per a rebre informació d'actes i/o actes que es realitzin.
Endavant!

Ahir, 15 de novembre, apareixia el Sr. Puigcercós (ERC) ben flamant i satisfet al telenotícies perquè havia aconseguit pactar amb el Sr. Rubalcaba (PSOE) la creació d'un fons per al rescat dels peatges catalans. Caldrà llegir l'acord per a conèixer-ne els detalls –quantitat anual que s'hi posarà i temps que tardarà a omplir-se aquest fons- que ja sabem com se les gasten els espanyols quan pacten amb els catalans encaixistes que “tienden la mano a las izquierdas españolas” com va dir el mateix Puigcercós. De tota manera el que més ha satisfet el Sr. Puigcercós és que aquest fons de rescat es crearà a partir de diners de l'Estat. El que sembla que oblidi el Sr. Puigcercós és que una part important dels fons estatals es nodreixen de l'espoliació que patim els catalans (40 MEUR cada dia només al Principat). A tall d'exemple, rescatar tot el peatge de Mollet valdria 36 MEUR, és a dir, amb 1 dia d'espoli a Catalunya tindríem rescatat el peatge. Per què no ens explica això també el Sr. Puigcercós quan surt pel telenotícies?

Ah, per cert Sr. Puigcercós. Mentre vostè negociava engrunes amb el Sr. Rubalcaba -igual que ha fet CiU durant molts anys-, el President del govern espanyol al qual ERC dona estabilitat –igual que ha fet CiU durant molts anys-, estava inaugurant el TGV Madrid-Toledo. S'imagina Sr. Puigcercós de quina mamella han sortit els diners per a finançar aquest TGV?

L'article “L'esquerda irreversible a tot el país” és un excel·lent complement de l'article “Espanya s'està independitzant de nosaltres amb els nostres diners”, ambdós escrits per en Juan Manuel Rodríguez, Conseller de Catalunya Acció. Els catalans hem de tenir clar que Espanya rebentarà pels diners. La seva pròpia avarícia, concretada en l'espoli que patim els catalans, ha matat la gallina dels ous d'or. Si seguim mantenint Espanya, Catalunya se'n va econòmicament a can Pistraus en 10 anys, i si volem recuperar el temps perdut i tenir un futur pròsper Catalunya necessita tots els diners que Espanya ens espolia. Aquest cop no hi ha terme mig.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)

No hi ha tema que provoqui més unanimitat i més efervescència que el dels diners. Unanimitat per les dues bandes, és clar, això és potser el més important. Per la banda dels Països Catalans tenim molt clar que els nostres diners han de quedar-se a casa i que els gestionarem nosaltres, és allò tan català de “cadascú es paga les seves coses” i ja decidirem nosaltres lliurement a qui volem ajudar i a qui no, quan, com i per què . Per la banda d'Espanya, tenen claríssim que no volen deixar de xuclar d'una mamella tan dòcil com ha estat fins ara. Qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui et fa d'or i ni tan sols protesta?

Tenim moltes raons i molt diverses per a la independència. Però el que ara s'està perfilant ja és fins i tot el detonant. Els impostos sense contrapartides es perfilen ja en el nostre cas com el gran detonant de tot el procés, tal com va passar amb els Estats Units en el seu moment. Els impostos que les antigues colònies nordamericanes pagaven a Anglaterra van esdevenir insuportables i, cansades de ser mamelles explotades, van decidir passar a ser una nació adulta, és a dir, van decidir independitzar-se. La revolta, iniciada a Boston, es va extendre ràpidament a la resta de territoris i finalment els 13 territoris alliberats de la costa est nordamericana van esdevenir un nou Estat confederat, amb el futur pròsper que un cop lliures els havia d'arribar i que avui dia ja coneixem.

Doncs bé, a la costa est de la península ibèrica estem assistint a l'inici d'un procés idèntic. Una societat com la nostra, històricament treballadora i innovadora i, a diferència d'Espanya i França, amb la llibertat, la justícia i el respecte per les decisions dels altres com a valors fonamentals (ingredients necessaris per al federalisme, per cert), s'està començant a revoltar contra un robatori fet amb alevosia que ja fa massa temps que dura. I no només parlo dels últims 25 anys. Quan Espanya va perdre les penúltimes colònies (dic penúltimes perquè les últimes colònies som nosaltres), va intentar compensar els diners perduts apujant els impostos de forma exagerada, desembocant tot això en l'episodi del Tancament de Caixes del 1899. Cal no oblidar tampoc les paraules de Francesc Macià a Le Petit Journal, l'any 1926 a París, recordant que fora d'Espanya els catalans “no només seríem més feliços en el sentit espiritual sinó també en l'econòmic”, car el robatori fiscal a la Catalunya de l'època era més gran que el pressupost sencer de Bèlgica. O més recentment, el mateix Ramon Trias Fargas, pioner dels estudis sobre el dèficit fiscal des dels anys 60.

Fa escassament 5 anys, però, el debat sobre l'espoli fiscal d'Espanya als Països Catalans restava sota la taula, totalment amagat, adormit. Es parlava eufemísticament de “millorar el finançament autonòmic” de Catalunya i poca cosa més. Jordi Pujol va oblidar-se intencionadament d'explicar moltes coses a la població durant molts anys, durant massa anys. Alhora que ens enganyava dient que érem només 6 milions ignorant valencians i illencs, no ens deia tampoc que ens robaven al voltant d'1 BPTA (bilió de pessetes) cada any. Mentrestant, evidentment, el debat ni tan sols existia a les Illes o al País Valencià, fora d'algun estudi universitari que no arribava ni als diaris del carrer. De mica en mica la situació s'ha converit en insostenible, l'estafa de l'Espanya de les autonomies que traspassa competències però no els diners per a desenvolupar-les ha obligat a pidolar contínuament i ha convertit la nostra sanitat i el nostre ensenyament públics en veritables forats negres o pous sense fons en els nostres pressupostos.

I és ara, justament amb aquest endeutament al damunt, quan ens arriba un veritable tsunami immigratori, necessari davant la davallada de la natalitat, sí, però impossible d'integrar com a catalans ni atendre adequadament amb aquests mitjans econòmics de què disposem i que es demostren clarament insuficients. I també de mica en mica, les xifres de l'espoli amagades per Espanya, fins i tot incomplint reiteradament ordres del seu propi Parlament, han anat sortint a la llum gràcies a la tenacitat dels especialistes que des de la universitat han fet finalment el pas als mitjans de comunicació. Els professors Ramon Tremosa i Xavier Sala i Martín, i l'executiu Xavier Roig, són tres de les persones a qui devem aquest recent salt qualitatiu, aquest pas de gegant. Si fa 5 anys es parlava de “millorar el finançament autonòmic”, ara es parla d'”espoli fiscal” i “asfíxia premeditada” de l'economia dels Països Catalans, com el títol del darrer llibre de Ramon Tremosa deixa ben clar. Catalunya Acció agafa aquest relleu del Col·lectiu per a la Correcció del Desequilibri, i no s'aturarà en la tasca de fer arribar aquesta informació, de forma encara molt més pedagògica i comprensible, a la població en general, als catalans que no poden llegir tots els diaris cada dia i que són enganyats sistemàticament pels governants i per una televisió patètica al servei del poder establert, que oculten premeditadament les xifres. En aquest marc s'inscriu la campanya sobre l'espoli fiscal que per tot el país, d'Elx a la Costa Brava, hem començat.

La situació econòmica dels nostres territoris és tan crítica que no ens podem permetre el luxe d'esperar una generació més, com pretenen els nostres polítics que, acomodats a les butaques del Parlament o als despatxos de les conselleries, no veuen perillar en absolut els seus llocs de treball. Mentre s'ho miren i parlen de millorar les coses en 10 ó 15 anys, la realitat és que les plantes de producció marxen lògicament a llocs més barats com Polònia o la Xina, i allò que les hauria de substituir, la recerca i la indústria de tecnologia punta, “curiosament” només floreixen a la nova Madrid.

Davant de tot això, ha començat un procés irreversible de trencament amb Espanya que alguns encara volen ignorar, mirant cap a una altra banda. Com deia al principi, res no provoca més unanimitat que el tema dels diners. Tothom veu que la sanitat pública és un desastre, que les escoles públiques tenen uns pressupostos que fan plorar, que fa 15 anys que tenim pràcticament les mateixes carreteres i ferrocarrils, que l'atur industrial creix imparable i que els polítics es queixen amargament que no tenim més diners… Segur?

No, senyors, els diners sí que els tenim, però ens els deixem prendre. Només amb els 54 MEUR (milions d'euros) diaris que Espanya roba als Països Catalans (no és el que paguem, sinó la diferència entre el que paguem i rebem!) podríem fer un hospital comarcal diari totalment equipat. Sí, heu llegit bé, DIARI. Us imagineu? Avui decidim fer un hospital totalment nou a Alcoi, demà a Calvià i demà passat al Baix Llobregat. Amb el que ens roben només en un any (20.000 MEUR) ens podríem pagar tot un TGV de Perpinyà a Elx! O podríem rebaixar els impostos i cada persona disposar de 1.600 EUR anuals adicionals per a les seves coses, tal qual com si fos tota una paga extra. És impossible que una cosa tan bèstia i tan evident no provoqui la unanimitat que ja està provocant. Segons enquestes d'aquests dies, el 70% de la població de Catalunya ja considera, per exemple, que “paguem massa” i que això està “frenant el nostre desenvolupament econòmic”. I un 80% creu que Catalunya ha de recaptar i administrar TOTS els seus impostos. Bé, com a mínim som intel·ligents. Ara només cal passar a ser intel·ligents i valents.

En comparació amb el silenci sepulcral de fa pocs anys, ara el debat és ja tan obert i tan difícil d'amagar que fins i tot els empresaris, tradicionalment enemics de les estridències, han començat a passar comptes amb els governants i a exigir-los la fi de la tortura econòmica per part d'Espanya. I és que tant les patronals com els sindicats li comencen a veure les orelles al llop. Els empresaris s'hi juguen els seus diners i el futur de les seves empreses. Els crits d'alarma de la Cambra de Comerç de Barcelona per l'endarreriment injustificable de les infraestructures bàsiques (carreteres, trens, ports i aeroports) ja són mensuals. Sense anar més lluny, el famós eix transversal ferroviari anunciat per Nadal i Maragall com si fos el piromusical de la Mercè, s'ha de trigar a construir ni més ni menys que 10 anys, començant el 2010!! Costarà uns 6.500 MEUR… sembla molt, oi? Doncs és menys de la meitat del que Espanya roba al Principat en un sol any! I els sindicats deixen clar que sense tots aquests diners no hi ha polítiques socials possibles, i que la sanitat i l'ensenyament públics, els complements de les pensions i les polítiques destinades a acollir la nova immigració només poden anar a pitjor.

Més al sud, els empresaris valencians posen repetidament el crit al cel exigint a la Generalitat valenciana les infraestructures de connexió urgent amb Catalunya mitjançant autovia gratuïta i tren d'alta velocitat que connecti amb els ports, com a única manera per a mantenir les exportacions a la Unió Europea. A les Illes, davant del projecte de nou Estatut de Catalunya, la Plataforma Empresarial ha exigit fa pocs dies al Govern balear que caldrà recaptar també tots els impostos i limitar el dèficit fiscal com a via única per a evitar (cito textualment) un “enfonsament econòmic”. La revolta es va extenent, doncs… Us sona d'alguna cosa? I tot això són notícies dels últims 6 mesos. I és que a ningú li ve de gust acabar sent un geriàtric per a anglesos o alemanys, o una massificada platja de Madrid, ni veure com els fills estudien una enginyeria i després han d'emigrar forçosament per a fer recerca (això ja està passant ara, no cal esperar 10 anys) a Estats Units, Anglaterra, Alemanya o… Madrid, una altra vegada.

L'escenari és encara més esperpèntic, perquè Espanya ha rebut massivament ajudes europees des del 1986, i això és a punt d'acabar-se, concretament al 2007-2008. Algú realment es pensa que aquell qui s'ha acostumat a un cert nivell de vida, per damunt de les seves possibilitats, acceptarà com si res tornar enrere quan li tanquin l'aixeta? Evidentment que no. El que passarà, com va passar l'any 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies americanes, serà que Espanya intentarà xuclar més encara de la mamella anomenada Països Catalans. Repeteixo: qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui es deixa? Ningú. I és que els Països Catalans han estat la font del triple de diners que els que la UE ha donat a Espanya des que hi va ingressar fa 20 anys. Només els caldria augmentar un 33% l'espoli i ja no hi haurien perdut res. Algú amb dos dits de front es pensa que no ho intentaran? De fet, ja ho estan fent. Aproximadament el 30% de les infraestructures previstes per a Catalunya en els pressupostos del 2005 no es construiran, segons la mateixa Cambra de Comerç de Barcelona. I els pressupostos del 2006 ja deixen entreveure fins i tot una davallada de la inversió a Catalunya en el mateix concepte. Es pensen que ens mamem el dit?

Per tant, tenim d'una banda una Espanya acomodada, opulenta, embalada, remodelada, i d'altra banda uns Països Catalans vexats, espoliats, paralitzats, en decadència econòmica... i que són precisament la font dels diners d'Espanya! I a cadascun dels dos bàndols, cada vegada hi ha més unanimitat sobre el mateix tema, però en direccions completament oposades, òbviament. Què passa quan alguna cosa és rígida a un extrem, rígida a l'altre extrem i seguim estirant i estirant en direccions oposades? Voilà, el que passa és simplement que es trenca pel mig. El debat dels diners és l'origen d'una esquerda irreversible que ja ha aparegut justament entre Espanya i els Països Catalans. Els insults provinents de Madrid no fan més que alimentar i accelerar aquest procés.

Cal aprofitar aquesta oportunitat que la tenacitat i la perseverància d'algunes persones del nostre país ha permès fer aparèixer, potser abans del que Aznar o Zapatero s'esperaven. I és que Espanya tenia, i té encara, un pla molt clar: independitzar-se econòmicament de nosaltres amb els nostres diners. Només així s'entenen els plans d'infraestructures viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries d'Espanya per als propers 15 anys, que “incomprensiblement” privil·legien de forma escandalosa el port d'Algesires, les línies fèrries de mercaderies per Andalusia-Madrid-Saragossa (marginant el País Valencià i Catalunya, precisament), els TGVs per tota Castella, l'aeroport faraònic de Madrid, i per no parlar de les autovies, autopistes, i fins i tot línies de metro per camps encara deshabitats (verídic: es diu “Metrosur”) que ja han construït. No és pas “incomprensible”, des del seu punt de vista és el més normal del món: si fóssiu un ministre espanyol de foment, i tinguéssiu temps i diners, què faríeu? Ja ho va avançar el general Queipo de Llano l'any 1936, a la ràdio: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Doncs justament això. Són inversions de futur que tenen un únic propòsit: no necessitar-nos mai més per a res.

Davant d'aquesta situació, la nostra tria només pot ser: a) deixar-nos robar fins que assoleixin el seu objectiu d'aquí a 10, 15 ó 20 anys, i aleshores ja no ser capaços ni tan sols d'alliberar-nos-en; o b) plantar-hi cara, enfrontant-nos-hi ara que encara tenim intacta la capacitat de fer la transició a un Estat propi. Exactament com van fer els nordamericans des de Maine fins a Geòrgia amb els anglesos, caldrà enfrontar-s'hi per tal de poder ser responsables únics dels nostres diners, del nostre futur i del dels nostres fills. Però amb una gran diferència, perquè per molt que bramin els dirigents espanyols, aquesta vegada no hi haurà cap guerra.

A la Unió Europea del segle XXI, nascuda fa 50 anys precisament com a “espai de pau i seguretat a Europa”, i desenvolupant les relacions internacionals necessàries i pertinents, una decisió democràtica dels catalans del calibre d'un SÍ en un referèndum d'independència (o un per cada territori) no podrà ser esclafada, ni tan sols ignorada, sinó que haurà de ser respectada i acatada. Per tant, el nostre repte, la nostra missió, ha de ser encarrilar aquesta polarització política que ja avança imparable des de Girona fins a Alacant i Eivissa, per tal de convertir aquesta esquerda, que ja ha aparegut i que no pararà de créixer, en una decisió democràtica explícita sobre la separació definitiva dels nostres territoris i la construcció d'un Estat federal propi. Si els partits polítics de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears no assumeixen el seu paper i la seva responsabilitat en tot aquest procés, hauran d'assumir el preu de quedar-se'n al marge.

Resumint, només ens queda o bé abandonar totalment i dedicar-nos a una altra cosa, o bé preparar-nos urgentment i a conciència en tots els aspectes. El que ja no hi ha és marxa enrere.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Normalment visito pàgines web d'ideologia catalanista i independentista, i me n'he adonat, no només per visitar aquestes pàgines, de la importància que té assolir la independència dels Països Catalans. Algunes persones, si s'en pot dir així, insulten ofensivament la meva terra. Diuen tenir l'orgull ferit pels catalans i catalanes, titllant-nos de separatistes, com si fóssim coses rares. Això no m'agrada, com a ningú li pot agradar que menysprein el seu país, perquè davant de tot jo sóc catalana i m'en sento orgullosa. Jo he gaudit d'una cultura, d'una llengua, d'una història i d'una terra, i en gaudiré, i no penso permetre que personatges com els que he descrit abans tractin d'aquesta manera el què jo m'estimo. Assolir l'emancipació de la meva terra és la meva primera preferència en qüestions de dignitat, i m'agradaria que fos així per davant de tot. No m'importa Espanya ni els espanyols, perquè jo no sóc espanyola. I encara vull menys que l'estat espanyol tracti de manera penosa la meva llengua, la meva cultura, la meva història i el meu país, perquè no en tenen cap dret. Jo parlo català i així serà sempre, doncs perquè no puc tenir un DNI totalment en català? O si he de declarar en un jutjat nacional, és indignant que tinga un intèrpret al costat! I ara, amb el nou Estatut, no s'ens reconeix res. Primerament, defineix Catalunya com a nació, quan per mi, una nació és aquella que és totalment independent de qualsevol altra, i també, que només diu de Catalunya -fent referència al Principat-, quan la meva nació són els Països catalans, des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Segon, això del finançament ho pinten molt bonic, quan la realitat serà que només l'Estat decidirà quant s'endú Espanya i quant dóna a Catalunya, això no és finançament, això és espoli. Igualment amb les competències, la majoria són de l'estat espanyol i Catalunya s'en queda la mínima part. Tercer, pel que fa a la meva llengua, no té el reconeixement que es mereix. La llengua castellana sempre es sobreposa a la llengua catalana, quan el català hauria de ser l'única llengua oficial als Països Catalans. Quart i últim, l'Estatut encara ha de passar per les Corts espanyoles. Això vol dir que encara retallaran més les propostes catalanes. Així doncs, crec que aquest nou Estatut no servirà de res, només per donar bona imatge als polítics que ens governen, ja que ningú es llegirà la lletra petita i només per quedar bé farien qualsevol cosa encara que sigui en contra de la voluntat del poble català. Crec que seria més viable, per aconseguir l'autodeterminació dels Països Catalans, començar a iniciar els tràmits marcats internacionalment per aconseguir la independència pel nostre compte. Per aconseguir d'una vegada per totes la independència dels pobles reprimits per la Constitució espanyola i l'Estatut que ara vindrà. Per a aconseguir la independència de la meva terra, els Països Catalans. Aida Palau Bell-lloc d'Urgell, Pla d'Urgell, Països Catalans Estudiant de biologia

Per molt que ho vulgui disfressar amb màscara esquerranosa l'actual govern colonial de Catalunya, el cert és que la seva actitud respecte a Espanya és exactament la mateixa de fa cent anys. Sempre, amb l'excepció de la figura del president Macià, ens encallem en el mateix lloc. Què dimonis passa amb els nostres dirigents? Per què fan figa sempre quan es tracta d'enfrontar-se amb l'amo madrileny per tal de defensar els nostres drets? De la por en diuen possibilisme, i l'afany de mantenir la mamella es anomenat eufemísticament com “ser pràctics”.

Tot plegat, però, res més que excuses de mal pagador. Val la pena, per conèixer exactament què passa quan els nostres reperesentants han de negociar amb l' imperio español, llegir el llibre “Els polítics catalans” d'Antoni Rovira i Virgili. És un retrat d'alguns dels nostres dirigents més destacats de primers del s.XX, i entre ells hi destaca la figura d'en Francesc Cambó (aquell, recordem-ho una vegada més, que va impulsar la política regionalista que ara encara segueixen comunistes o conservadors. O no volen Saura i Mas construir una nova “Espanya gran” ?. Doncs bé, Rovira i Virgili apunta: “Cambó ha volgut “seduir” els polítics madrilenys i l'opinió espanyola; i en l'aspecte polític almenys, el seduït ha estat ell. Va menysprear massa, en certs aspectes, la valúa dels polítics de Madrid; no tingué en compte llurs fèrtils recursos en el terreny de la habilitat i de la intriga. Entrà incautament en un joc en el qual els altres en saben més, millor dit, en saben millor els trucs i les trampes, i forçosament havia de perdre.”

No ens ha de costar gaire veure en aquestes paraules una rèplica del que els ha passat a tots i cadascun dels representants catalans a les “Cortes” espanyoles, tinguin el color que tinguin, en els darrers vint-i-cinc o trenta anys. No volen aprendre dels errors del passat. La seva vanitat estratosfèrica els fa pensar que diagnòstics com els d'en Rovira i Virgili són fets simplement perquè sí. “Coses del passat”..., deuen pensar. No s'adonen que per fer una política efectiva per Catalunya abans de res cal acceptar que, en terres espanyoles, els catalans som considerats uns apestats. Exactament com els han recordat també als catalans de Gas Natural amants de la concòrdia.

El cert és que intenten jugar a un joc on no els volen per res. Les regles, a més a més, estan fetes precisament perquè sempre guanyi el mateix. L'àrbitre comprat, el públic en contra i els jugadors que diuen defensar els colors de Catalunya s'espanten a la primera escomesa. És o no l'hora de trencar amb Espanya? Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Tenim dret a la nostra sobirania i quan l'escapcem ens escapcem nosaltres i esdevenim perfectes irresponsables i insolidaris en la justícia i dignitat de tot el món en el que vivim. Quan ens escapcem per covardia els nostres drets fem possible els Tianamen del món, i la gana i l'explotació i tantes coses dolentes. Senyors diputats i caps de partit : el vostre mesellisme no és neutre i farà mal als nostres fills! La situació actual de Catalunya és apurada, molt apurada! I és d'una irresponsabilitat total amagar-ho o ignorar-ho. Ara ve l'atac a un perfecte representant del nostre mesellisme més perjudicial. Vaig al relat dels vergonyosos fets concentrats en una mesella resposta. Fa uns dies molts deuríeu veure l'escena. Era a TV3, programa “La nit al dia”. L'entrevistadora, Mònica Terribas, li demana a l'expresident Sr. Jordi Pujol: “què li diria vostè al Sr. Zapatero?” Se'm van disparar totes les meves alarmes en detectar les empremtes d'esclau en la resposta mesella de l'expresident Pujol, aquell en qui molts havíem posat la confiança tantes vegades. Aquell que, mentre el Poble Català representat per quatre-centes persones a la Plaça del Rei de Barcelona reclamava que Europa reconegués Catalunya, se les feia tot eixerit amb els representants europeus que havien bunqueritzat descaradament la capital de Catalunya per fer una altiva reunió de caps d'estat, els quals més tard en l'afer de la Constitució Europea i del reconeixement de la llengua catalana, -perdoneu-me el que vaig a dir ara- ens van donar literalment pel sac! Us recordo la pregunta: “Que li diria, Sr. Pujol, al Sr. Zapatero en aquests moments en que l'Estatut ha d'anar a Madrid?” La resposta mesella, ai las!: "Miri, Sr. Zapatero, quan vostè va prometre que acceptaria l'Estatut de Catalunya si sortia del Parlament de Catalunya aprovat i acompanyat d'un bon consens, vostè aleshores es va equivocar, i com que es va equivocar no ho podrà complir, i com que no ho podrà complir ens deurà un favor". Trista manera la d'en Pujol, esclau de l'Estat Espanyol, un esclau amb coberts d'or! Trista manera com aquest senyor soluciona els problemes a l'Amo Zapatero. Sobretot que l'amo no ensopegui! Aquesta és la primera màxima de l'esclau! Plorem tots per la nostra terra, tenim uns caps que no mereixem! Jo li preguntaria al senyor Pujol quin favor espera? Quin favor creu que Zapatero ens deu? És que vostè està acostumat als favors? És que el silenci de 23 anys de la defensa veritable de la pàtria catalana estava fet de favors i contrafavors? No sap, en la seva astúcia, el Sr. Pujol, com de deslleials són els espanyols? Quin favor creu que li deuran? Tota una altra hauria de ser la resposta digna d'un President de Catalunya que no es portés com un esclau, i diria així: “Senyor Zapatero, per la dignitat del seu càrrec de cap d'un estat i com a representant del seu poble, vostè té l'obligació democràtica, moral i en justícia de complir la seva paraula i aprovar l'Estatut de Catalunya respectant el consens del Parlament Català, un Parlament mil·lenari representant d'un poble noble i madur” Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Sabem que és possiblement el màxim poder fàctic de Catalunya. La seva força l'han tastada des dels presidents de la Generalitat fins a les petites associacions, i el seu nom i la seva presència inspiren respecte en tots els cercles polítics i econòmics del país. De tenir-la a favor o en contra en pot dependre guanyar unes eleccions o fer negocis milionaris. No endebades hem sentit dir moltes vegades que “res d'importància es mou a Catalunya sense el permís de La Caixa ”. Tan llarga és la seva mà?

No és la meva intenció aquí esbrinar si les seves intencions van més enllà de guanyar diners, ni sobre quina concepció del país pot tenir. Allò realment important és que aquesta entitat financera ens ha ensenyat recentment una lliçó que no podem ignorar: els milions mai poden comprar la llibertat de l'esclau... per molt fastuosos que siguin els seu dogals.

Recordem els dies en que la famosa OPA de Gas Natural era notícia de portada i on tot eren retrets i acusacions de lladrocini sobre els directius de La Caixa. Qui més en va destacar va ser una petita i deforme sangonera amb micròfon que s'ha proposat aniquilar Catalunya. Des de l'emissora episcopal espanyola es va insultar, menysprear i deixar com un drap brut tot alló que fes referència a l'estrella d'en Miró. La catalanofòbia -que tant de bo els sigui letal- semblava despertar una vegada més a “los Tercios de Flandes”. Però..., i els homes de La Caixa? Van dir alguna cosa? Com van reaccionar als gargalls que els llençava el reptil babós de nom Jiménez Losantos? Agafeu-vos bé que no és cap broma: posant-li publicitat en el seu programa matinal !!!

Reconec que em costa trobar paral·lelismes en la història per poder explicar actituds servils com aquesta. Els esclaus negres d'Amèrica, per exemple, que eren pobres i desgraciats, atresoraven més dignitat que els directius de l'entitat catalana ja que, com a mínim, tenien una clara consciència de la seva ínfima condició i lluitaven per la seva llibertat. Per contra, veure homes amb les butxaques plenes demanant perdó pel fet d'existir produeix autèntic fàstic. Suposo que és aquesta repugnància la que fa que els nostres enemics es deleixin amb les nostres claudicacions. Ells, com és normal, pensen que si els més poderosos dels nostres corren a amagar-se com a conills, els altres som encara més detestables. Per no merèixer doncs, ni mereixem l'aire que respirem. Estan convençuts que la funció dels catalans és només “pagar i callar” mentre se'ls pot dir el nom del porc. Exactament com ha fet la COPE amb “ La Caixa ”. De què serveix la riquesa i un suposat poder quan et tracten com a una simple rata de claveguera?

Ara bé, que no pensin aquests nazis de les ones que tots els catalans anem amb el cagalló al cul com un Fornesa o un Gavarró qualsevol. Malgrat que les nostres relacions amb Espanya són encara les d'amo i criat, som molts els que ens hem proposat acabar-ho. Perquè podem no tenir luxosos iots ni principesques mansions, però el que no ens arrabassaran per res del món serà la nostra dignitat com a catalans. Almenys nosaltres no ens deixem escopir a la cara. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Senyor Rei d'Espanya! Ens heu menyspreat quan els catalans estàvem plens d'eufòria després que el nostre Parlament acabava d'aprovar un Estatut que hauria de ser la clau per a l'encaix de la convivència de Catalunya dins de l'Estat espanyol. No és pas que de vós en poguéssim esperar cap elogi, ni cap actitud de desgreuge. Recordem molt bé quan vau afirmar que la nostra llengua sempre havia estat protegida i ben rebuda. No hem oblidat ni oblidarem que vós porteu la corona que us va posar el dictador que va afusellar el nostre president, va anular les nostres institucions i durant quaranta anys va perseguir, i fins i tot matar, qualsevol defensor o protector de la llengua i la cultura de Catalunya. La situació és greu. Tal i com era d'esperar, tot just aprovat i proclamat el projecte del nou Estatut, es tornen a produir les vexacions contra Catalunya. Aquesta vegada ha estat el mateix cap de l'Estat, qui ha encapçalat la tanda de despropòsits contra els drets del poble català, quan hauria de ser qui primer donés la benvinguda a un dels components de cara a fer possible una Espanya pluricultural i plurinacional. Però si el cap de l'Estat ens menysprea, com podem esperar que ens respectin els altres? Això passa ara, quan ja portem trenta anys de democràcia. Senyor Rei ! Amb les afirmacions que feu, podeu continuar sent el Rei d'aquesta Espanya que viu de la nostàlgia, de l'encarcarament i de les imposicions, però difícilment ho sereu dels catalans que volen veure reconeguts els seus drets. Jordi Camps i Domènech, 66 anys Berga (Berguedà) Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció

Hola, em dic XXXXX, sóc “marketiniana” i treballo a Brussel.les. Vull manifestar-vos el meu total suport. Si realment volem aconseguir la independència ens hem d’organitzar i aquesta iniciativa n’és un bon pas. Endavant i gràcies!

El meu nom és XXXXX. Tinc 46 anys, sóc nascut a Barcelona i visc a Madrid per qüestió de feina des de fa anys.

... I n'estic fins als collons d'Espanya. Els perjudicis que ens ha causat son tant nombrosos com incommensurables. Per això tenim el deure com a catalans de treure'ns-els de sobre. No hi ha més remei ni alternativa i és deure de tots. Aquesta és la nostra responsabilitat i no la podem defugir. La fatal conseqüència en seria, aquest cop sí, la nostra desaparició com a poble. Una cosa ha estat sortir-ne derrotats en el passat quan l'Espanya tirana ens reprimia de la manera més salvatge, sangonosa i vexatòria que li era possible i altra cosa molt diferent seria tirar la tovallola en una situació com l'actual, en que penso que el vent ja està bufant a la vela que ens portarà a treure'ns de sobre aquest cony de paparra secular.

El moment actual ens és especialment favorable sobretot perquè:

- Per una banda l'embestida catalanòfoba del govern del PP (veritable pròrroga del franquisme) ha servit i serveix com punt d'inflexió a partir del qual els catalans prenem nova consciència, i de manera molt vívida !!, de la nostra situació de vassallatge.

- Per l'altra tenim l'ocasió d'aprofitar el fet que Espanya vol seguir oprimint com sempre però sense que es noti (especialment a nivell internacional). Espanya necessita espolsar-se del seu complex d'aïllament tot mostrant el seu respecte a la democràcia, encara que tot sigui pura façana.

Ara hem de buscar i batre els punts dèbils del nostre opressor com qui busca buits i forats amagats en una obra de mur, a base de copets de nus... i a mesura que els anem localitzant ... BON COP DE PIC !!!

En els darrers sis mesos he tingut l'oportunitat de mantenir unes certes relacions amb un entorn determinat del país que podriem anomenar “la vella guàrdia pujolista”. M'explicaré. Em refereixo a aquella gent de la mateixa o similar generació de l'expresident de la Generalitat que pràcticament mai ha tingut càrrecs polítics destacats (són gent ben situada econòmica i socialment) però que, això sí, han tingut una notable influència sobre la política catalana dels darrers vint-i-cinc anys. Tots coneixen personalment Jordi Pujol i el van enlairar en el seu dia com a líder del país. No podem dir que hagin estat estrictament en el poder, més aviat “han guardat el poder”. El càrrec doncs no els ha pogut cremar i gaudeixen encara d'un cert predicament. El seu patriotisme? D'una certa dignitat, si el comparem amb aquells arribistes que han omplert durant molts anys els llocs de l'administració convergent. Aquests personatges, que no penseu que vagin més enllà dels cent cinquanta o dos-cents, veuen com el país camina cap una rápida despersonalització i la ruina econòmica. Van apostar en el seu dia per una política d'encaix a Espanya que un home els va vendre amb habilitat. Confiaven en que aixó era possible tot reeditant una altra versió d'en Francesc Cambó. “Ara sí!”, pensaven ingènuament. Però la realitat ha estat tota una altra i ara tenen un cert càrrec de consciència per haver col·laborat també en la trista situació que ens toca viure. Ells mateixos ho reconèixen en privat. Com també admeten discretament que l'únic camí de salvació és la nostra independència nacional. Però, què fan en realitat? Sembla com si no sapiguessin jugar sense les regles del joc que els marca l'enemic. Si a Madrid toquen música de l'Estatut ells surten a ballar. Són incapaços de compondre una nova melodia que vagi més enllà d'una simple “pieza regional”. Voldrien poder tenir el coratge de parlar clar i sense els eufemismes que fa anys i panys els encotilla l'ànim patriòtic. El “tú ja m'entens...” continua com sempre essent la seva divisa. Es deleixen per tenir un Arzalluz però sense fer soroll. En realitat, el seu problema és que pretenen fer una truita sense trencar l'ou. Ara bé, vulguin ells o no, s'acosta l'hora de triar la carta a jugar. No n'hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s'hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d'autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l'atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d'Ëspanya. Ras i curt: cal triar entre una lenta agonia i la salvació per als catalans d'avui... i els de demà! Perquè aquesta gent a la que em refereixo semblen oblidar que la pervivència d'un poble consisteix en saber-se passar la torxa entre generacions. I, sobretot, pensar que allà on tú no has arribat sí poden fer-ho els que et segueixen en el temps. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

I quan dic "nosaltres" incloc el País Valencià. El País Valencià és i serà precisament el termòmetre inequívoc de com aniran les coses d'ara en endavant, políticament, aquí a la vora de la Mediterrània. Quan el País Valencià es desperti i es tregui la mordassa amb cloroform de la boca, la batalla estarà mig guanyada i només caldrà rematar la feina.

Durant tot el mes d'agost vam poder llegir els 5 articles especials sobre l'economia valenciana que el professor d'economia de la UB, Ramon Tremosa, va publicar al diari Avui. És especialment clarificador el quart de la sèrie, que tracta sobre les infraestructures ferroviàries del País Valencià ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/23/pdf/050823diari029.pdf). En certa manera era la peça que ens faltava del puzzle, un puzzle en què hi havia alguna cosa de misteriosa i incomprensible. Mireu atentament el mapa... Hi veieu res d'estrany? M'explico...

Durant molts anys, especialment a Catalunya i al País Valencià (a les Illes ja saben que Espanya directament els ha deixat tirats) hem cregut en general que els successius governs espanyols eren inconscients, o irresponsables, que estaven desaprofitant la immensa capacitat econòmica dels Països Catalans, que per alguna raó misteriosa no ens escoltaven, que s'estaven equivocant i que la nostra missió era fer-los veure la llum, que invertir en nosaltres era rendible, que no els convenia escanyar la gallina dels ous d'or, etc., etc. Ara fins i tot els empresaris valencians es comencen a revoltar ja contra Camps exigint la col·laboració immediata i urgent amb Catalunya, perquè si no les seves exportacions se'n van en orris en pocs anys. Quanta ingenuïtat. Doncs no, els espanyols no són ni inconscients ni irresponsables. Res més lluny de la realitat. Han estat especialment conscients i responsables... però del SEU futur.

El mapa ferroviari espanyol del 2020 no hi deixa cap dubte obert. Mireu atentament el mapa. Els espanyols s'estan independitzant econòmicament de nosaltres, ens estan fent tan prescindibles com poden i a marxes forçades. Estan fent una inversió a mig i llarg termini amb tota la intel·ligència del món. Per què? Perquè encara tenen por de la nostra secessió, els plans d'infraestructures per al País Valencià detallats al Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) els delaten: també del País Valencià tenen por encara. Sí, també. Increïble, oi? No sé si els espanyols són exagerats o lúcids, això ho haurem de decidir nosaltres, inclosos els valencians. Per això dic que el País Valencià serà el millor termòmetre, perquè serà el jutge suprem que marcarà el punt d'inflexió de si el nostre futur serà tenir una cadira a l'ONU i la UE, o simplement ser la platgeta de la gran Castella.

Els economistes saben molt millor que jo que, invertint massivament als Països Catalans des de fa 20 ó 25 anys, Espanya hauria avançat bastant més perquè de fet n'haurien tret molts més diners. Però no ho han fet, sinó que han preferit preparar-se per al seu futur, amb un pla perfectament detallat i estudiat. Han preferit guanyar cada any una miqueta menys, però alhora independitzar-se econòmicament de nosaltres. Estan fent tota una inversió de futur davant dels nostres nassos, i a sobre els estem rient les gràcies. Recapitulem una mica...? Tot comença amb el franquisme i el pont aeri. Després, el centre econòmic calia moure'l de Catalunya (i el País Valencià) cap a Madrid. Més tard, l'aeroport de Madrid, fer-lo el centre indiscutible del sudoest d'Europa, marginant Barcelona i ja no diguem València o Palma. I la nostra artèria principal, l'A-7, eternament de peatge pels segles dels segles (ara es diu AP-7, amb la P de peatge ben clareta per si encara algú hi tenia esperances), mentre les autovies i autopistes redundants dels voltants de Madrid fan veritable por, i els plans de carreteres per a la gran messeta del 2020 encara més. Els seus parcs tecnològics també en fan, de por, i els nostres...? Els nostres fan riure (o plorar, segons el dia i l'humor que tinguem).

Els seus ferrocarrils del futur, de passatgers i de mercaderies, passaran també d'aquí a res pel mig de Castella, d'Andalusia als Pirineus passant per Madrid. El primer TGV, el Sevilla-Madrid fet aprofitant l'excusa barata de l'Expo... semblava ridícul, oi? Sembla innocent, un caprici d'en Felipe, oi? Som ingenus de mena, els catalans. Ara que ja està fet, ara que ja es pot anar en TGV de Sevilla a Lleida, ara diuen amb raó que és molt més fàcil, barat i ràpid adequar les línies fèrries convencionals que travessen Castella per al transport de mercaderies que no pas crear línies noves pel País Valencià, perquè el transport ràpid de passatgers està ja resolt amb el TGV de punta a punta de la gran Castella. És clar, en aquell moment, res de fer el Madrid-Barcelona, perquè el 1992 encara quedaven moltes (massa) empreses a Barcelona. I res de fer el València-Barcelona, no fos cas que els traïdors adormits es despertessin i decidissin marxar d'Espanya deixant-la amb un pam de nas. En canvi ara que ja tot és a Madrid, ara sí que fan el TGV, però no pas el València-Barcelona, això mai, perquè unir Tarragona i Castelló seria un pas en fals en el seu pla, un error imperdonable. Ara es tracta de fer tots aquells trams necessaris per a anar absorbint-ho tot progressivament en el "hinterland" madrileny-saragossà, començant per Lleida. Per què crèieu que havien començat des de Madrid i no des de Barcelona, a fer el TGV Madrid-Barcelona? I el seu port del futur, no ens enganyem, és Algesires, com deixa ben claret el mateix document del PEIT, i mentrestant s'instiga la lluita fratricida entre els ports de Barcelona i València.

Si us plau, feu amb mi un exercici ben senzill: si hipotèticament dibuixem una frontera sobre el mapa, entre Espanya i els Països Catalans, i mireu el mapa amb atenció. El que estan fent és exactament el que faria qualsevol ministre espanyol de foment, si disposés de temps, diners, intel·ligència i odi (barrejat amb por) cap a tot el que olori a català: dotar la gran Castella de punta a punta, d'Algesires i Sevilla fins a Aragó i França, i marginar Catalunya i el País Valencià per a asfixiar-les de forma lenta però segura per sempre més. Ja només els queda adequar l'autovia i el ferrocarril transfronterers Saragossa-Canfranc-Pau, i tindrem una Espanya perfectament equipada amb infraestructures per al seu futur immediat, connectada amb Europa sense necessitat de passar pels Països Catalans per a res! Fins i tot ens agafaran avantatge competitiu, i si mai decidim independitzar-nos després d'això seria a costa de tenir un dur competidor al costat, i millor preparat. S'estan independitzant ells de nosaltres, i els estem donant tot el temps del món per a fer-ho!! I el més humiliant de tot, els diners que dediquen a aquest pla resulta que són nostres, es tracta senzillament del nostre espoli fiscal convertit en infraestructres seves noves i llampants que ja estan competint contra nosaltres!

L'espoli a Catalunya, del 10% del PIB, és el més gran en xifres absolutes. L'espoli a les Illes, del 17% del PIB, és el més gran en termes relatius. I l'espoli al País Valencià, del 3% del PIB, el més cruel i despietat, per estar el País Valencià per sota de la mitjana en renda per càpita. En total, 54 MEUR diaris l'any 2002. Això són gairebé 2 hospitals comarcals diaris. És un TGV Perpinyà-Elx cada any. No hi ha dubte entre els economistes, es tracta d'una economia colonial. I mentrestant per aquestes terres tenim encara la poca vergonya de parlar, en el millor dels casos, d'esperar 15 anys per a tenir uns resultats de finançament semblants al concert basc...? 15 anys!! Però com es pot ser tan miserable o tan miop? En 15 anys els centres d'investigació ja estaran a Txèquia i Hongria!! I si som tan rucs que decidim no independitzar-nos mai, doncs perfecte, serem simplement la gran platja oriental de la gran Castella i el gran geriàtric (per no dir prostíbul, o barra lliure) meridional de la UE, la riota d'Europa. Ben bé que la dita "cornut i pagar el beure" agafa ja proporcions mai conegudes fins ara amb tot això que ens estem deixant fer. Ben bé ens estem deixant violar mentre fem cara que ens agrada. La deixadesa envers la vexació ens unifica molt més encara que la llengua i la història, perquè afecta també a tots aquells que parlen espanyol, anglès o swahili i que han vingut d'altres terres.

Però tot aquest pla espanyol, perfecte i macabre, explica moltes més coses que els plans ferroviaris i d'altres infraestructures. Explica també el pànic evident i secular que tenen els espanyols a operacions empresarials com l'opa de Gas Natural sobre Endesa, sense anar més lluny. És exactament la mateixa reacció que ha tingut el govern francès fa pocs dies oposant-se de forma vehement a l'entrada important de capital estranger en el seu sector energètic, considerat "estratègic". Si ja fins i tot el mateix Ricard Fornesa, l'espanyolitzadíssim president de La Caixa, ha arribat a dir sobre la polèmica creada que a Madrid es comporten "com si no fóssim espanyols"; i Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit que “és una mala notícia que una multinacional espanyola es traslladi fora del territori nacional”, referint-se al trasllat de la seu a Barcelona. Però què més necessitem? Què més estem esperant, per a obrir els ulls i construir el nostre Estat? Pasqual Maragall és tan irresponsable com per a dir que “on estigui la seu, a Madrid o a Barcelona, és irrellevant”. Efectivament, per a una persona irresponsable com Maragall és irrellevant, però quan hi hagi una frontera serà molt rellevant, ho té clar fins i tot Esperanza Aguirre. Repeteixo: què més estem esperant?

Deixem d'una vegada de fer tots el préssec pensant que els espanyols no inverteixen en nosaltres perquè són "ingenus" o "irresponsables". De polítics espanyols ingenus o irresponsables no n'hi ha hagut gaires. De fet no sabria dir-ne el nom de l'últim, segurament sóc massa jove. El pitjor és que gairebé ningú se n'està adonant, oscil·lo cada dia entre la pena i la ràbia. Els ingenus i els irresponsables som nosaltres. Almenys el títol del llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal: una asfíxia premeditada", és ben lúcid. Gràcies a aquesta llavor que està germinant, cada dia despertem uns quants de nosaltres d'aquesta fastigosa hipnosi col·lectiva, ja sigui a l'Horta o al Vallès, i hem de ser igual de lúcids en veure la solució, perquè si no aportem solucions formem part del problema, i la solució queda ben lluny de l'encaixisme en qualsevol de les seves formes. D'aquesta lucidesa i en la capacitat de propagar-la dependrà en gran mesura que la construcció del nostre Estat sigui ràpida i un èxit. Si no, quan despertem ja serà massa tard, els nostres fills hauran emigrat i només veurem els nostres néts uns pocs dies cada any, a les vacances d'estiu, perquè de sol en continuarem tenint, però serem un veritable desert industrial i tecnològic.

L'única solució per a tot aquest drama és prendre la iniciativa, avançar-nos al seu robatori premeditat i desvergonyit, no donar-los temps que la nostra hemorràgia sigui mortal sinó reaccionar ja immediatament, posar la directa, treure'ns el paràsit del damunt per la via ràpida dels fets consumats, i començar a construir les nostres infraestructures (les del nostre futur i el dels nostres fills) i a finançar els nostres serveis socials, els del nostre present. Tot això, o serà acompanyat d'una cadira a l'ONU o no serà, i justament per a això treballem ja, per tal que sigui.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya Acció necessita destacaments a tot el país. Destacaments de publicacions, d'advocats i d'impressors com jo. La tasca per la llengua, per l'esport i per tantes altres coses necessita d'un referent últim de voluntat i tasca d'Estat. Aquesta és la voluntat de ser de Catalunya Acció, ser-ne l'instrument de la nostra societat civil.

Si la gent del BIC, Berguedans per la Independència de Catalunya, gent de Berga, treballéssim nosaltres sols per Catalunya quedaríem reclosos en una mena de trinxera que ens faria totalment ineficaços per l'assoliment del nostre fi. Sense un referent polític nacional i valent com Catalunya Acció que vol l'alliberament i la reunificació -si més no, o si més sí, confederal- de tots els territoris de les terres catalanes, la tasca del BIC i de qualsevol altre col·lectiu o associació, per molt que hi esmerci les hores de multitud de persones, grans energies i tot el potencial del món, esdevé una tasca de trinxera endebades per a la construcció d'un Estat.

Per què us penseu, sinó, que no avancem ni amb fums de sabatot?

Hem de buscar, humilment, sense orgull, un nexe d'unió de tots els catalanistes independentistes de la nostra societat civil. I aquest nexe d'unió, avui a 2005, és Catalunya Acció, una plataforma amb molts factors positius i encertats que la fan una autèntica candidata a esdevenir aquest nexe d'unió. Totes les associacions hem de "fer país" i a la vegada "construir Estat".

Per altra banda, un grup independentista de la societat civil que no pretengui ser partit polític, com el cas de Catalunya Acció, no pot fer altre mal a CIU, ERC, ICV o PSC, que no sigui una mica de mal de panxa a l'obligar-los i pressionar-los a ser molt més eficaços, molt més rigorosos i molt més decidits en la defensa dels drets dels catalans. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Els independentistes de Catalunya, tots!, cada vegada més, entorn de Catalunya Acció, hem encetat un camí definit cap a una fita concreta, pel 2014. Deu anys per a poder executar un pla. Sabem on anem, i sabem que hi volem arribar sense fer marrades. L'horitzó ja està dibuixat i a hores d'ara ja no hi ha marxa endarrere! Farem que tots els catalans i catalanes, siguin quines siguin les seves arrels d'origen, visualitzin i recreïn en el seu interior aquest horitzó! Si l'estatut no serveix per a tornar la sobirania als seus veritables dipositaris, el poble de Catalunya, aquest estatut no servirà per a res. Cal un veritable alliberament o aquest estatut no serveix per a Catalunya, ja que ens deixa de nou com una colònia; i nosaltres, tots els que vivim a Catalunya no ho som d'esclaus dels espanyols, no tenim necessitat de demanar permís a ningú. Siguem seriosos. El poder, la capacitat de decisió i els propis recursos no són bajanades ni luxes innecessaris. Catalunya no pot fer el tonto contínuament i deixar-se enredar una i una altra vegada. S'hi juga el propi futur i la seva responsabilitat davant el futur del nostre món. Catalunya podria fer aportacions que altres països no fan o no poden. Però Catalunya resta muda i emmudida, en una adolescència permanent. Catalunya no necessita per a res a Espanya. Espanya, des de fa molt és un destorb pel nostre desenvolupament en infinitat de sentits. Alliberament i sobirania. Recuperar el que ens va ser pres el 1715 per un decret «baioneta» és una veritable revolució nacional que Catalunya no pot ajornar! Els partits que no defensin això de forma concreta és que pateixen d'indefinició, no saben a quin país es deuen! O potser sí que ho saben? El cas més paradigmàtic és el d'ERC. No puc entendre amb quina cara, l'11 de setembre d'enguany i el de l'any que ve, demanaran la independència de Catalunya. M'imagino la gent d'esquerra a la manifestació de la tarda corejant proclames indefinides en que no creuen, o que sembla que no creuen, o que fan tot el possible per deixar-les, també, en una indefinició permanent. O tal vegada corejaran “Federalisme espanyo"l! Federalisme Espanyol ? Com poden pretendre secessió per demà quan renuncien a concretar autodeterminació per avui? Per què enganyen el seu personal? No necessitem ERC per sobiranismes escanyolits i sobiranies compartides! Que això, fins ara, ho saben fer més bé els polítics de CiU. A més, és que vostès, senyors diputats d'ERC i CiU estan a la lluna. Sàpiguen que ni Espanya ni ningú comparteix la sobirania, tothom la vol per si mateix, i al poc temps s'oblida dels altres com ho han fet Irlanda i Polònia. Però, avui, ERC encara està en el pou de la indefinició. Són independentistes indefinits. Independència, per a quan? "No sap, no contesta". La Independència d'un país és el valor més important de tot país. I ho és perquè inclou i determina tres drets nacionals bàsics: existència, reconeixement i sobirania. Catalunya només vol el que és seu! Catalunya no pot continuar en el pou de la indefinició, i això tota la gent de Catalunya Acció ho sabem! Tots els patriotes catalans ho saben! Del fet d'emprendre el camí vers un objectiu definit i per a una data concreta, l'any 2014, en depèn la nostra vida o la nostra mort com a Poble! No ens enganyem en l'intent de definir objectius intermedis. El cas del federalisme no és una estació a mig termini. El federalisme espanyol és per a nosaltres un camí equivocat que si el seguíssim ens portaria cap a un fosc i infinit precipici. Tots els esforços els hem de dedicar a una sola finalitat: dibuixar la independència! assolir la independència! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Ho hem dit des d'aquestes planes en més d'una ocasió. Però sempre penso que encara són poques en veure un cop rere l'altre com afronten els nostres dirigents el nostre futur. En efecte, el nostre pitjor mal és la seva visió política de curta volada. Sempre juguen dins els marges que els dóna l'enemic i no saben anar més enllà de la concepció colonial que tenen de nosaltres els estats espanyol i francès. Si una altra vegada ho repeteixo és perquè encara no m'he refet de la notícia d'aquest estiu on els teòrics independentistes parlamentaris volen elaborar (o ja han començat a fer-ho) una constitució federal ¡espanyola!. Podrà esdevenir més grotesc el nostre panorama polític? Algú superarà aquesta pallassada? No em puc estar de comparar aquesta actitut servil amb la descripció dels catalans d'Amèrica dels anys vint que fa Joan M. Ferran Oliva en el seu llibre aparegut recentment sota el títol “La Constitució catalana de l'Havana”. A les seves planes s'explica com aquells connancionals van dibuixar la millor imatge motivacional que hom pot donar a un poble esclavitzat con el nostre: la futura carta magna que hauria de regir l'esdevenidor de la República Catalana. Era l'any 1928 quan, a Cuba, i sota la presidència del venerable Francesc Macià, va esdevenir-se l'aprovació de l'anomenada Constitució Catalana de l'Havana. Tot i que quatre anys desprès, pels motius que tots ja sabem i que serien motiu de llarga discussió, el poble de Catalunya va haver de conformar-se amb un simple Estatut d'Autonomia, el cert és que llavors hi havia catalans que tenien una concepció ambiciosa i encoratjadora del país. Només cal veure unes paraules del jurisconsult argentí Sánchez Viamonte que acompanyen el dictamen de la Constitució Catalana per constatar quina ha de ser la mentalitat dels homes que, abans o ara, vulguin trencar amb Espanya i amb França: “En América, la Constitución tiene un significado propio desconocido en Europa. Allí es, simplemente una etapa en la transformación secular; aquí el punto de partida de toda evolución.” Són paraules com aquestes les que ens demostren que avui a Catalunya no es vol passar d'una simple transformació de l'Estat espanyol. Un altre maquillatge per no haver d'encarar l'autèntica situació de postració econòmica, cultural o lingüística de la nostra nació. Per als catalans, l'evolució i el progrés només poden anar lligats a la nostra futura Constitució. Aquest i cap altre no ha de ser el nostre “punto de partida”. Necessitem amb urgència començar a definir unes altres idees que no es derivin de la rutina imperial que ens imposen des de Madrid. Hauríem de començar a reclamar els autèntics valors de justícia i progrés. I per fer-ho, tal i com ho realitzaren el seu dia les actuals repúbliques americanes, des dels EEUU fins a l'Uruguai, només existeix el camí de la independència. L'hora d'arreglar Espanya ha passat a millor vida. Ara no és el moment de fer la Constitució d'allà... sinó la d'aquí. El repte de la nostra generació és el de redactar la nostra llibertat. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

València (L'Horta)
Molt bones. Em dic XXXXX, sóc estudiant i visc a la ciutat de València (L'Horta). M'agradaria veure el meu país independent prompte i treure tots aquestos feixistes del món, com que sóc home de poques paraules m'acomiado.
Adéu, Visca la Terra Lliure!!!
Visquen els Països Catalans!!!!

Sabadell (Vallès Occidental)
Agrairia m'afegiu a la llista d'interessats en rebre informació per col.laborar en aconseguir la independència el 2.014 o abans.
XXXXX, 59 anys

Cornellà del Llobregat (Baix Llobregat)
Em dic XXXXX, tinc 32 anys i visc a Cornellà de Llobregat. Estic interessat en col.laborar amb vosaltres, doncs també crec que l'independentisme necessita de tots nosaltres per anar endavant. Des que tinc deu anys que sóc independentista, i sempre que he pogut he intentat explicar als que no ho són que és el que significa, el perquè de tot plegat, doncs hi molta gent que no ho entén. És una lluita contra l'opressió constant que pateix el nostre poble (i mes l'independentisme). Ja hi ha secció local a Cornellà ?
Salut i Visca Catalunya Lliure !!

Aquest objecte tan apreciat per a molts és una obsessió, aguanta popes de disbarat quan ja no queda més solució. La cadira pot amb tot llufes i pets pudents, polítics incompetents i funcionaris repel·lents. Aquest utensili tant sagrat sosté les formes del mercat; unes són una veritable preciositat, d'altres, un pecat. Els politics en fan bandera, és l'objectiu més apreciat. Ens la posen pel darrera i el poble amariconat. Fa servei als reis, mata els criminals, hi descansen els vells, la fan servir els més animals. N'hi ha que perden el cul per obtenir-la. Són els polítics malalts que amb l'ansietat de posseir-la no es priven d'objectius bestials. Aquest estri aguanta de tot: feixistes, republicans, anarquistes i capellans, gent que juga al tarot, coses rodones espaterrants, els fills de puta més grans i els dats pel cul dels catalans. Joaquim Pugnau Vidal, 60 anys Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) Membre de Catalunya Acció

Encara que no ho sembli, el Sr. Antoni Soy és professor d'economia aplicada de la UB , a més de president del consell assessor municipal d'ERC. Cito textualment paraules seves d'un article d'opinió al Diari AVUI del 18 d'agost de 2005 ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/18/46585.htm): "El model de finançament de la proposta del nou Estatut és potent i ambiciós. Queda clarament establert que, en 15 anys, arribarem al concert econòmic i, en 10 anys, a disminuir a la meitat el dèficit fiscal de Catalunya. Però és també una proposta realista i responsable".

Anem a pams. Primer, Sr. Soy, què tal si traduïm què vol dir tot això, per tal que la gent ho entengui? Actualment al Principat de Catalunya tenim un dèficit fiscal del voltant del 10% del PIB, tot i que hi ha anys com el 2002 en què aquest percentatge va ser fins i tot superior (11,6% del PIB). Posem un 10%, ja no ve d'aquí, oi Sr. Soy? La proposta de la qual tantes meravelles en canta diu, doncs, que d'aquí a 10 anys (es diu aviat i se sent profund, 10 anys!!) el dèficit fiscal serà del 5%. Ho he entès bé, oi? Ara és del voltant del 10%, aleshores l'any 2015 ens robaran "només" el 5%, és a dir, passarem de que ens robin una bestiesa a que ens robin mitja bestiesa, i encara serem tan imbècils com per a estar-ne contents perquè... és clar, va ser la nostra proposta!! La proposta no és pas que no ens robin res en absolut, o que ens retornin part del que ens han robat durant més de 20 anys, no. La proposta "ambiciosa" és, directament, que ens robin la meitat a partir de l'any 2015!! Ambiciosa?? Què esmorzen els nostres polítics, que els falta energia? Sí, crec que ho he entès bé: amb aquesta "proposta potent i ambiciosa" donem permís explícit per tal que Espanya ens robi impunement durant 10 anys més, i a partir dels 10 anys, que ens robin només la meitat.

Té present la gent del nostre país el que vol dir un robatori del 10% del PIB, any rere any? No, perquè els nostres polítics no ho expliquen mai. Unes breus equivalències en seran il·lustratives i clarificadores. Vol dir que vola cada dia un hospital comarcal i que no el tindrem mai. Vol dir que podríem gairebé duplicar el pressupost anual de la Generalitat , o que tots aquests impostos no s'haguessin de pagar i la gent els tingués a les seves mans per a la seva vida diària. Vol dir que només que no ens deixéssim robar simplement durant 1 any, podríem pagar-nos nosaltres solets i sense pidolar un TGV de Perpinyà a Elx. Vol dir tot això, ANY RERE ANY!! És a dir, que la proposta suposadament "ambiciosa i potent" segons el Sr. Soy farà que, a partir del 2015, ens robaran només un hospital comarcal cada 2 dies (en lloc de cada dia), o un TGV de Perpinyà a Elx cada 2 anys (en lloc de cada any). I d'això el Sr. Soy en diu "proposta potent i ambiciosa"... N'estic meravellat, de la seva capacitat de vendre motos que cauen a trossos. S'hi pot anar acostumant el Sr. Soy, perquè a partir d'ara hi haurà gent que s'encarregarà de traduir aquestes frases al llenguatge que tothom entendrà.

Si ERC, CiU o ICV no volen quedar retratats (els altres ja estan prou retratats fa molt de temps, inclòs el Sr. Castells, expert en aquests temes i actual Botifler d'Economia) a partir d'ara només els quedarà una sortida: realment ser potents i ambiciosos, ser realistes i responsables, és a dir, deixar definitivament el maleït vici de l'encaixisme. Quan el Sr. Soy diu que aquesta proposta és "potent i ambiciosa" donada l'actual composició del Parlament, potser en realitat està dient que és el màxim que ells se senten capaços d'aconseguir. O fins i tot podria voler dir que a dins d'Espanya això és el màxim que es podrà aconseguir mai. I mireu, això ja m'ho crec més. Podrien ser almenys honestos i explicar-ho així, com a mínim conservarien la vergonya i la credibilitat, i la gent sabria a què estem jugant exactament.

D'altra banda, el Sr. Soy és professor universitari d'economia aplicada. No sé què deu ensenyar als seus alumnes, però estic convençut que com a economista coneix bé el concepte de "cost d'oportunitat ". Per tant estic convençut que el Sr. Soy s'adona perfectament del que significa deixar-nos robar durant 10 anys més aquesta absoluta bestiesa que ens roba Espanya, encara i des de fa més de 20 anys (per obra i gràcia d'en Miquel Roca , un grandíssim irresponsable). 10 anys més de robatori descomunal, 10 anys més de ser una colònia espoliada, signifiquen simplement no poder fer en els propers anys moltes coses que hem de fer , significa deixar de fer moltes coses que són imprescindibles ara, que ja ho eren fa 10 anys i que òbviament ho seran molt més d'aquí a 10 anys . Significa deixar de preparar-nos per al futur immediat, perdre el tren de la transformació econòmica cap a l'alta tecnologia, i alhora el col·lapse dels serveis socials. Significa, en poques paraules, que molts dels nostres fills hauran d'emigrar per a tenir un futur digne i poder donar-lo també als seus fills. Com ja ha passat a la Catalunya Nord , com ja està passant a moltes zones del País Valencià, de les Illes i de Catalunya, i com ja comença a passar amb els professionals de l'alta tecnologia a les mateixes ciutats de València i Barcelona. Ell potser no, el Sr. Soy segurament seguirà de professor a la UB o tindrà algun càrrec al govern amb un sou que li pagarem entre tots, però a la resta què ens proposa que fem d'aquí a 10 anys? Emigrar a Londres? París? Dublín? Munic? O potser Madrid? O la seva proposta potent i ambiciosa significa fer de cambrer a la vora de la platja, o posar una immobiliària al Pirineu?

I després el remat final. El concert econòmic, d'aquí a 15 anys...? He llegit bé...? 15 anys?? És a dir, 40 anys després (que es diu també aviat i se sent més profund encara, 40 anys!!) que els bascos disposen de la clau de la caixa dels seus impostos i ho estan aprofitant per a transformar la seva economia de forma tan impecable que fins i tot ha estat guardonada internacionalment. 40 anys, se n'adona el Sr. Soy? 40 anys és pràcticament el mateix que van durar el franquisme o la guerra freda, tota una eternitat. D'aquí a 15 anys, als Països Catalans no quedarà gaire més que sol, platja i muntanya, turistes d'espardenya i entrepà, i gent gran de tota Europa esperant a morir-se una mica més a gust que no pas a Dortmund o a Liverpool. Però ell, el Sr. Soy, d'això en diu ser "realista i responsable". Responsable...? Com a màxim serà responsable d'un gran error i d'una lenta agonia sense volta enrere. Pel que fa al nostre futur, aquesta proposta és profundament irresponsable.

No nego que hi hagi molta gent de bona fe d'ERC o de CiU o d'ICV que pensi sincerament que aquest camí ens dóna alguna oportunitat, que ens dóna una mica d'aire i que només és un pas. Pensem-ho fredament: el mateix van dir el 1978. Algú creu que un cop aconseguit això (si mai s'aconseguís, que està per veure encara), aquests polítics ens diran de seguida que cal anar molt més enllà encara? Jo estic convençut que no, que ens intentaren vendre la moto fins i tot després d'haver-la comprat, per tal de justificar la seva actuació passada. I així successivament, fins al final de l'agonia. Jo no hi penso col·laborar. A Espanya aquest és l'únic futur que ens espera als catalans, a tots els Països Catalans: ser una gran platja a l'estiu, que a l'hivern farà també les funcions de residència de la tercera edat europea. Un veritable desert industrial i tecnològic.

Però encara tenim una oportunitat, i és que si ens posem a treballar des de ja i de forma decidida per construir un Estat propi, d'aquí a 10 anys, en aquest 2015 que diu el Sr. Soy, podríem parlar d'ingrés a l'ONU en lloc de passar a que "ens robin la meitat". El Sr. Soy diria probablement que aquesta proposta no és "realista", ves què hi farem, però com a mínim no podrà negar mai que és ambiciosa i potent. I responsable. Ara sí, responsable del futur dels catalans.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Badalona (Barcelonès)
Hola, sóc XXXXX, estudiant i resident a Badalona, i vull manifestar tot el suport a aquesta iniciativa, així com la meva admiració envers tots els escrits que he llegit de la web per la seva claredat i pels seus respectius autors.

Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Magnífic! Gràcies, Catalunya Acció! M'hi adhereixo completament, com a mínim és esperançador aquest projecte! Hem de reaccionar, cal fer projectes de futur així de clars!

No descobrim res de nou si afirmem que la política també és un joc d'interessos. Però, la fa això menyspreable? En absolut, car, si ho pensem bé, totes les activitats humanes cerquen un profit ja sigui particular, ja sigui de grup. Fins aquí, res de nou. La política és, doncs, tan altruista o menyspreable com ho pot ser una agrupació folklòrica o un lobby econòmic. En tot cas, allò que ens permetrà de valorar l'autèntica efectivitat d'una política determinada serà el tipus d'interessos que persegueix. Poden ser més o menys clars, però el primer que caldrà esbrinar és a qui serveixen en realitat. Així, si observem les actuacions del nostres polítics catalans actuals haurem de convenir que el destinatari final de les seves accions són els mateixos partits dels quals formen part cadascun d'ells. Sempre procuren que el beneficiari sigui la seva pròpia formació. És com una mena de retroalimentació continuada on el poble de Catalunya sempre queda absolutament al marge. Una bona prova del que dic ho constitueix l'enquesta publicada aquests dies segons la qual només un 2,4% dels catalans (un 2,4%!) creuen que el nou Estatut servirà per a alguna cosa. Pot existir un divorci més gran? Però en el que no aprofundeix l'enquesta en qüestió és precisament en les causes d'aquest menyspreu generalitzat envers la cosa pública. Potser perquè les enquestes no veuen mai més enllà dels números, ignoren que, les causes, cal anar a cercar-les, simplement, en el descarat i barroer interès partidista que presideix l'escena política del país. No vivim en una democràcia, vivim en una partitocràcia on es confonen deliberadament les necessitats de Catalunya amb les del partit A o el partit B. Tot es fa, tal i com reconeixen en privat els mateixos protagonistes, en funció del baròmetre electoral. Tant se val que les enquestes, o els estudis d'opinió, manifestin clarament un ascens continuat i imparable del descrèdit dels polítics i dels seus respectius partits. O que els catalans diguin que veuen amenaçat el seu futur com a poble. Tant se val perquè allò que marca l'agenda política a casa nostra és el fet de treure dos o tres diputats més en les properes eleccions i ... més marrans a la menjadora! Naturalment, aquells qui denunciem la situació som ràpidament titllats de gent poc clara, sectària i amb ganes de rebentar-ho tot. Però, en realitat, el que els molesta és l'autoritat moral des de la qual podem parlar aquells qui mai no hem viscut de cap partida del “presupuesto general del Estado”. Aquest és el cas de la gent de Catalunya Acció. Els nostres interessos, diguem-ho alt i clar, comencen i acaben en Catalunya i la seva independència. És el nostre compromís i el nostre repte, sense una acció política determinada per un sondeig electoral. En tot cas, l'única enquesta que ens creiem és aquella que ens presenten els catalans durant els actes, reunions o entrevistes que fem per tot el país. I el que sí que us puc assegurar és que, avui, la primera aspiració d'aquest poble és aquella que mai no reflectirà cap dels estudis sociològics oficials adreçats a complaure les nostres autoritats colonials: recuperar la dignitat nacional! Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Ses senyories, vull dir els honorables diputats que han tret a relluir els drets històrics de Catalunya, saben a què s'exposen? Si hi ha algú que llegeixi els posts del meu bloc, convindrà amb mi que, indubtablement, s'hi palesa que sóc favorable a la recuperació dels drets històrics de Catalunya encara que potser no ho hagi escrit explícitament. Un aspecte gens negligible d'aquest assumpte sobre els drets històrics és el fet que la Generalitat de Catalunya (Diputació del General) fou creada per les Corts catalanes (el nostre antic Parlament, el primer del món) amb l'exprés propòsit que s'encarregués de la recaptació dels impostos. Però hi ha una altra qüestió que és encara més important d'assenyalar, i té molt a veure amb dues institucions, una de ben nostrada: les Corts catalanes, i l'altra doblement estrangera (espanyola i francesa): la monarquia borbònica. El cas és que les darreres Corts [catalanes], essent encara lliures (ni súbdits ni esclaus), que s'han pogut fer a la història de Catalunya foren entre finals del 1705 i el primer trimestre del 1706, i acordaren una declaració solemne que des de llavors ens lliga amb tots els qui han vessat la sang i han sofert persecució per defensar la Llibertat de Catalunya. La declaració manifestava (escric de memòria) que mai més cap Borbó no podria tenir cap lligam amb el poble català, alhora que repudiava a Felip V i a tota la seva ascendència i descendència fins a la fi dels temps. Em sap greu no poder ara mateix donar-vos la cita exacta, però segur que hi haurà algun historiador que em voldrà fer la mercè. Gràcies a la bestreta. Quan algú accepta una herència, no sols accepta de fer-se càrrec del béns i de la voluntat del testador, sinó que també s'ha de fer càrrec dels deutes o penyores que hi pugui haver. Són conscients del compromís que han d'assumir aquests quins ara, com aquell que es treu l'as de la màniga, s'han inventat la fòrmula dels "Drets històrics" per mirar de salvar allò insalvable (un estatutet ridícul)? Saben ses senyories que si aquesta fòrmula és acceptada pel Parlament hauran de renegar de la Constitució espanyola, del rei del Regne d'Espanya (i alhora de Franco que el posà a dit) a qui varen jurar (o prometre) fidelitat i acatament en prendre possessió dels seus càrrecs? A mi, m'estaria bé, més que bé, que per fi uns polítics catalans fessin un acte de responsabilitat i de sobirania i engeguessin a dida al Borbó i als seus adlàters. Però se n'han adonat els dits hàbils negociadors del que s'obligaran a fer si opten definitivament per la via dels drets històrics? Em sembla que no. Seran capaços d'encapçalar el poble català en defensa dels nostres Drets i Constitucions? Em sembla que no. Tindran els nassos de cridar a sometent --i de posar-se al davant del nostre exèrcit-- quan els espanyols ens enviïn els tancs del nou Milans del Bosc (vull dir el Boadella)? Em sembla que no. Enric Borràs El Llamp

Barcelona (Barcelonès)
Cada vegada que em toca viatjar a l'estranger per feina o estudis somio amb una Catalunya lliure i sobirana per la que treballar. Ja era hora que els que ho volem ens organitzem!!!
Gràcies per la iniciativa i a disposar.

Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental)
Hola, voldria informació sobre el vostre projecte, Catalunya necessita Acciò i no la passivitat actual davant el fet de la independència. Per fi trobo un grup que només es preocupa per això, que realment és el que vull, la resta ja vindrà després.

Salut company. Crec que aquest projecte pot ser molt interessant. No solament això, és la realitat cap a la qual ens hem de dirigir tots aquells que creiem de veritat en Catalunya, pels nostres avantpassats, familiars i altres que han lluitat per defensar la nostra diferència. Crec sincerament que per al nostre país cal posar-hi un parell de pebrots en tots els sentits. He estat militant d´Esquerra Republicana fins fa poc, però he quedat francament decepcionat tal i com van les coses ara mateix. Cal una posició molt més definida envers el lloc on hem d'anar. T'encoratjo, i estic en contacte.

Sabadell (Vallès Occidental)
Hola, estic interesat en rebre informació, trobo que sembla un projecte prou seriòs, i si puc participar endavant. Sóc cambrer a Sabadell i estudiant d'Història a la UB.
Salut i independència.

En ple debat sobre el nou Estatut que la nostra partitocràcia imperant protagonitza, convé recordar-los les paraules del gran escriptor i periodista (i home moderat, políticament parlant) Agustí Calvet, que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert, podem llegir-hi aquesta sentència: « Voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar»

Tot i ser escrites l'any 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d'en Gaziel s'ha anat complint de forma matemàtica en els darrers 30 anys de la nova restauració borbònica. Així, per combatre els vells problemes volen aplicar les mateixes solucions de sempre. Perquè no ens enganyem, qualsevol Estatut (el d'abans, el d'ara i el que pugui venir) no és res més que una simple “ ley orgánica del Estado ”. És a dir, una regulació interna que es fa el propi imperio español . Una concessió, gran o petita, de la metròpoli en relació a la colònia. O potser algú dubta de la nostra condició colonial desprès de saber que el nostre espoli econòmic és de 40 milions d'euros al dia?

Tot apunta que el text final estatutari no representarà en absolut cap remei eficaç per posar solució a la situació d'emergència que viu Catalunya. Tothom sap que la sagnia econòmica continuarà, que l'esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament continuarà essent la mateixa i que el rang oficial de la llengua catalana no anirà més enllà del que té avui. En resum, perpetuem els problemes anomenats “domèstics” i, a més, no tindrem la capacitat per tal d'encarar amb unes mínimes garanties els grans reptes del s.XXI que tenim en comú amb les altres societats occidentals.

Potser fa vint-i-cinc o setanta cinc anys un Estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu sense veure'ns amenaçada la nostra supervivència com a poble. Ara, no! Afrontar avui els canvis vertiginosos que experimenta qualsevol de les societats anomenades “modernes” amb una atrotinada “ ley orgánica ” espanyola equival a voler canalitzar un sunami amb un embut.

Naturalment, els nostres actuals dirigents ni hi pensen, en aquestes coses. Estan massa ocupats a mantenir els seus equilibris parlamentaris i les menjadores que se'n deriven. La seva visió política és de volada gallinàcia, i és per això que els seus horitzons sempre comencen i acaben en un simple i vulgar Estatut d'autonomia.

No ens ha d'estranyar, doncs, que sempre que algú els demana que facin una definició de la política sempre, majoritàriament, responguin: «la política és l'art del possible». Però, en realitat, no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya, sinó a les seves pròpies i limitades facultats. I és que, ben mirat, què poden fer uns homes que quan surten a l'estranger en representació de Catalunya es comporten com si fossin en una taverna?

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció