Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables. Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar. Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder. Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius. Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit. Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble. Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes. El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat. La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional. I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 8 d'agost del 2007

Hauríem de convenir amb Winston Churchill que l'antiga Iugoslàvia havia produït més història de la que realment necessitava i podia suportar. Si pensem que el premier britànic va morir el 1965, arribarem ràpidament a la conclusió que, com sempre, va ser clarivident, però no gaire profètic, perquè ningú no s'esperava tan aviat la cruenta i horrible ensulsiada de la Federació Iugoslava del mariscal Tito que havia de venir en ple segle XX. I això, davant dels ulls de tot el món, en especial de la Unió Europea, que «s'hi va ben lluir», sota la direcció del centralista espanyol Javier Solana, incomprensible premi Carlemany.

El desastre i l'embolic inextricable va ser total en tots els sentits, i les ferides tardaran segles a cicatritzar. És per això que les mares de Srebrenica volen abans de res justícia pels 8.000 morts mahometans en mans dels serbis i, els croats, explicacions per la massacre de Vukovar. És per això que els croats de Dubrovnik recordaran per sempre el bombardeig serbomontenegrí que, a part de les destrosses en la meravellosa ciutat, avui gràcies a Déu reconstruïda, va deixar 350 morts en la població civil. Afortunadament no foren més perquè la gran majoria dels habitants van refugiar-se a les acollidores illes dàlmates.

Confesso que en arribar a Mostar, a Hercegovina, impacta veure edificis destruïts a ambdues parts del riu Neretva, amb el seu pont reconstruït no gaire fidelment, en una batalla que gairebé ningú no s'explica racionalment. És sorprenent també la quantitat enorme de cases de propietat sèrbia abandonades i saquejades en territori croat. Total, com diria el buldog anglès, els «eslaus de Sud» no es van pas poder estalviar ni «la sang, ni la suor, ni les llàgrimes» per recuperar les respectives i usurpades sobiranies nacionals.

A molts estats de la UE ja els anava bé amb la Federació Iugoslava sota el comandament de Belgrad, per això els centralismes no van moure peça, amb l'esperança que les coses continuarien tal com estaven perquè així els eventuals problemes secessionistes que tenien a casa seva no es posessin en evidència.

Van deixar, doncs, que la federació es dessagnés, per arribar altre cop a una solució pseudofederativa sota l'ègida dels centralistes serbis i que no hi hagués cap possible extrapolació perillosa per als seus interessos, fugint així de la «balcanització». Perquè no volien la irrupció d'independències indesitjables que no eren ben vistes per França i Espanya i en certa manera per la Gran Bretanya i Itàlia. Però les coses van anar com tothom sap. Les nacions naturals i legítimes s'han imposat de manera determinant per segona vegada al malson de la Gran Sèrbia. Els «criminals» de guerra declarats com Milosevic, Karadzic i Mladic i molts altres empresonats s'haurien d'equiparar almenys amb els responsables de la UE que consentiren els estralls que es van perpetrar en una guerra cruel –sols es van respectar els cementiris– que ha posat en evidència l'artificiositat de la Federació Iugoslava. Al final, com és prou conegut, van haver de ser els EUA qui, com tantes vegades en la història de segle XX, ho solucionessin, però avui encara, a Bòsnia els cascos blaus de l'ONU mantenen un equilibri molt difícil de sostenir.

De totes les nacions, la que en va sortir més ben parada va ser Eslovènia, amb la inestimable ajuda d'Alemanya que, històricament, sigui per proximitat o per una qüestió geopolítica, ha apadrinat la nació eslovena, que és la seva sortida natural a l'Adriàtic. Cal remarcar que la independència eslovena «només» va costar 10 dies de guerra i 75 morts per repel·lir l'exèrcit iugoslau i així arribar a la independència i en poc temps entrar en la UE a ple dret.

No ha tingut la mateixa sort Croàcia perquè, si bé fa 10 anys que és nació independent i té les dimensions geogràfiques i sociopolítiques necessàries i apropiades per esdevenir una nació pròspera, encara arrossega rèmores de la conflagració, cosa que fa que la UE sigui reticent a l'admissió com a membre de ple dret i dóna llargues a l'entrada.

Viatjant per la Dalmàcia croata es veuen molts cartells reclamant el retorn d'Ante Gotovina, atzarós guerrer i heroi nacional croat, avui empresonat a Holanda com a criminal de guerra. Se li va encomanar per part del que seria posteriorment president de la república, Tudjman, una operació blitzkrieg, amb 150.000 homes del nou exèrcit croat proveït pels EUA i Alemanya de material blindat i aeronàutic que va expulsar l'exèrcit serbi. Però a la monstruosa agressió sèrbia a Vukovar, defensada heroicament pels croats, va seguir lamentablement un comportament semblant dels mateixos croats a Bòsnia, on es van «cobrir de glòria» transformant-se de víctimes en agressors, que els ha fet molt de mal internacionalment. Diuen que Milosevic no va ser precisament Gorbatxov amb la glasnost i la perestroika –com Putin tampoc no ho és–, fet que explicaria la pacífica transició dels països sota l'imperi soviètic cap a la independència i el tràgic camí dels «eslaus del Sud» cap a les seves respectives sobiranies.

Que en prenguin nota els dirigents i la població de l'aparent «oasi català», perquè tard o d'hora haurà d'assumir la recuperació de la sobirania davant de la descarada i permanent agressió del centralisme i espero que sigui amb glasnost i perestroika, i no a l'estil serbi. Però, malauradament, em temo que la confrontació serà inevitable.

Miquel Esteba
Economista