La nació catalana torna a patir les conseqüències de no tenir un estat propi que vetlli pels seus interessos. En aquest cas li toca el rebre a la Catalunya Nord, on l'estat francès preten perpetuar la mentida, la manipulació i la falsificació històrica sobre la catalanitat de les comarques septentrionals, car des de l'annexió el 1659 l'assimilacionisme francès ha intentat esborrar del cervell dels nord-catalans la seva nacionalitat i la seva història, tot reduint la nostra llengua a un simple patuès de gitanos, abolint les institucions pròpies, reprimint a sang i fetge qualsevol tipus de resistència i imposant unes fronteres artificials, entre molts d'altres greuges.

Enguany, l'ocupació francesa es vol reforçar i segellar a nivell internacional, i han proposat incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, marquès de Vauban.

Vauban, com molt bé explica Joan Soler i Amigó en l'Epíleg de la seva novel·la històrica Rebels a Tramuntana, (...) va ser un dels grans enginyers militars d'Europa, i un innovador en tècniques defensives.

Va perfeccionar l'ús de les armes de foc, adaptant-les a les necessitats de la guerra moderna. Vauban va introduir una millora tecnològica a la baioneta, inventada i fabricada a Baiona des de feia uns trenta anys, per a la lluita cos a cos: va donar-li la coneguda i usual forma colzada, que permet ajustar-la millor a l'extrem del canó, més consistent per enfonsar-se al ventre de l'enemic, sense desencaixar-se.

Però sobretot, el marquès de Vauban, que havia dirigit diversos setges, artiller avar de la sang dels seus soldats a la guerra de Flandes, va destacar com a enginyer constructor de les més modernes fortificacions i com a restaurador dels castells i les fortaleses existents, adaptant-los al progrés de l'artilleria.


(...) Una frontera com la imposada pel Tractat del Pirineus no sols es defensa disposant d'un poderós exèrcit per a la guerra sinó duent a terme grans obres públiques per fer-la incommovible. Aquesta era l'autèntica estratègia: la pau fortificada, i no la guerra, ara vull ara no vull, a mercè dels antulls del rei d'Espanya. Lluís XIV va nomenar Sieur Sébastien Le Preste, marquès de Vauban, enginyer militar i mariscal de l'exèrcit francès, comissari general de fortificacions i encarregat de la defensa de les fronteres. (Aquest nomenament clau, permet entendre la història de Catalunya contra l'imperialisme francès)

(...) Consolidar la frontera amb Espanya, aquest era l'objectiu; França la ignoraria quan li vingués de grat, la traspassaria per envair el Principat quan políticament li fos avinent, però la defensaria contra qualsevol intent dels hispànics de recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya i estendre's Pirineus enllà. No hi ha fronteres per a qui les imposa, només per a qui han estat imposades.

(...) A Catalunya, Vauban va edificar una massissa ciutadella al pla sobre la Cabanassa, a l'alta Cerdanya, dalt d'un lloc prominent -aquell projecte que feia anys que preparava-, i va anomenar-la Mont Louis, en honor del rei Lluís XIV, un bastió amb vastos panys de muralla d'ample basament, voltat d'un gran fossat i de planta estrellada, que la feia pràcticament inexpugnable. Va refer les muralles de Prats de Molló, esvorancades pels atacs contundents dels angelets de la terra, i el fort altiu que domina la vila, englobant dins les seves construccions l'antiga torre de la Guàrdia, per controlar el pas del Tec.

A Vilafranca de Conflent, Vauban va bastir una nova ciutadella, prou castigada l'anterior pels bombardeigs escadussers de la revolta. Va definir una planta pentagonal, va rodejar-la d'un fossat, amb un baluard a cada angle: els del Rei i de la Reina, enquadrant la porta que s'anomena porta d'Espanya, el del Delfí, protegint la porta de França; i el de la Carnisseria, defensant el pont de Sant Pere sobre la Tet.

Però no li va bastar amb la ciutadella: pretenia certificar visiblement, no sols de paraula sinó d'obra, davant la població i la història, que Vilafranca mai més no seria conquerida ni afranquida, ni per una conspiració de dins ni per un atac exterior, per formidable que fos. (...)

En l'escarpat roquissar del serrat hi va dreçar un fort aterrassat, inexpugnable, per dominar la vila i controlar la vall de la Tet; i en el fort, una presó d'on la fuga era impossible: "Merde à Vauban!", s'ha dit que els presos renegaven... L'altra obra que va emprendre tenia com a finalitat obstruir i ocultar la boca de la cova Bastera, limitant-ne l'entrada a través d'una estreta portella, i equipar-la com a casamata, per reforçar el sistema de defensa de la ciutadella.

L'obra de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar. Les nostres comarques del nord cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors(1659), la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a la infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Cal recordar sense complexos el passat i exigir la veritat; per dignitat nacional hem de saber identificar els nostres botxins, i com totes les nacions lliures del món, denunciar i rebutjar qualsevol iniciativa de commemoració i/o reconeixement d'aquells que van ser enemics del país. En aquest cas (l'any Vauban), no és res més que una manibra político-cultural de l'estat francès que respon a la crisi d'identitat nacional que arrossega els darrers anys el nostre país veí; i per tant, des de Catalunya Acció i des d'aquesta secció del Nord (Gaseta Digital), diem no a la falsificació històrica, i cridem ben alt, NO a Vauban a la UNESCO!

Pàgines web relacionades i d'interès:
http://www.federacio.cat/
http://www.catnord.cat/

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Article publicat al diari El Punt el 12 de juliol del 2007 Em sembla que no sóc l'únic que reclama que comencem a parlar d'un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l'estafa estatutària clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l'anomenat catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt, podríem dir que han estat la voluntat d'una convivència harmònica, pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que n'hem tret és la demostració de la impossibilitat d'un clima d'harmonia entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi han esmerçat tones de bona voluntat (i també d'ingenuïtat) per tal de fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. I ara què hem de fer? No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part dels complexos que podia tenir l'any 1975. Llavors sortien d'un règim sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no van saber aprofitar-se d'aquesta situació. Ans al contrari, el catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per «modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d'OTAN o CEE i ara resulta que ells són el paradigma de l'avantguardisme i nosaltres, una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar d'arrodonir la jugada, avui gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l'espoliació comesa amb Catalunya. Així, el balanç que pot presentar el catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire, ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de l'any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les relacions d'aquesta regió ab lo Poder central.» Ja ho podeu veure, més de cent anys no han estat suficients per assolir l'oficialitat única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel Cardona: «L'experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.» Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no voler aprendre d'una experiència que està deixant Catalunya en una situació agònica. Continuen amb l'obsessió malaltissa de fer el possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho mantinc fermament: els pitjors enemics de l'independentisme són aquells que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d'arribar el dia que diguin «ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho. De tota aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que tanca un negoci que no ha reeixit. L'esforç i l'idealisme que ha presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de fer-ho d'una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la primera mostra important per articular el catalanisme polític fou reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la finalitat d'intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi haurà d'haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l'acció política dels catalans: l'independentisme. Els nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria.» Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s'ha de construir el futur Estat català independent. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 12 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

En una altra època, l'atropellament que pateixen els usuaris de rodalies amb el nefast servei que reben hauria estat suficient per a l'inici d'una revolta ciutadana. Aquí, a la colònia catalana, ni passa, ni passarà res. Qualsevol possible reclamació queda neutralitzada pel 'políticament correcte' gràcies als polítics ben empoltronats de la colònia (els del govern i els de l'oposició), als periodistes que els fan de claca i a la societat civil que viu del negoci de favors o de la subvenció.

Després de 23 anys d'allò que alguns han glorificat com la política pujoliana 'del peix al cove' -al poble del meu pare d'això en deien 'cornut i pagar el beure'-, el dèficit fiscal del Principat (aquells impostos que paguem els catalans, que es queden a Madrid i que no tornaran mai més) va acabar en nivells màxims essent l'any 2002 de 14.730 MEUR (40 MEUR diaris). Tot un resultat de gestió política i de defensa dels interessos dels catalans.

El darrer càlcul que han fets els economistes catalans situa el dèficit fiscal del Principat l'any 2005 en 19.177 MEUR. Això són 52 MEUR que Espanya se'ns queda cada dia, el 10,5% del PIB anual del Principat, és a dir, el 10,5% de la riquesa que generen els catalans del Principat. I això governant a Madrid en Zapatero ("l'amic" Zapatero per a alguns polítics catalans tontets i d'altres de llepaculs) amb el suport incondicional d'ERC, i governant a Catalunya els que deien que 'ningú farà més pels catalans' (Maragall i Montilla) amb els del patriotisme social (Carod-Puigcercós) fent d'escolanets.

Que al govern de Madrid es pensin que els catalans som una tribu d'idiotes que ens ho empassem tot, ho puc entendre veient els polítics que ens han governat i que ens governen i veient com han defensat i defensen els interessos dels catalans. El que no podem admetre els catalans és que els nostres propis representants polítics ens tractin de la mateixa manera, com si no tinguéssim el graduat escolar, utilitzant arguments i justificacions que no s'empassaria ni una criatura de P3.

Algunes precisions que val la pena tenir clares sobre rodalies:

1. Sr. Montilla, no amagui als catalans que quan vostè s'apunta les gestions fetes pel suposat traspàs de rodalies (encara està per veure) l'únic que es traspassarà seran els trens i la gestió del servei. Les vies, les famoses catenàries i les senyalitzacions, és a dir, la infraestructura, seguirà sent del govern espanyol, i el problema de rodalies és un problema d'inversions.
   
   Veient com el conseller Castells fa el ploramiques pidolant a en Solbes (són del mateix partit) el compliment del 18,5% de les inversions de l'Estat a Catalunya, no cal ser gaire espavilat per a saber com acabaran les inversions a rodalies: com sempre, és a dir, a Madrid.
   
   Si algú es pensa que en Mas i en Duran obtindran millors resultats del govern de Madrid aplicant la seva màxima de 'peix al cove' és que no ha entès res del que ha passat aquests darrers 30 anys a nivell de xifres, ni perquè estem com estem a nivell d'infraestructures, sanitat, etc. Només cal veure com ha quedat el finançament del nou Estatut.
   
   
2. La ministra de Fomento (del mateix partit que el Sr. Montilla), veint el caos que s'organitzava a rodalies cada dia, va decidir al novembre del 2006 aplicar un pla de xoc d'inversions a rodalies de 48 MEUR, quan resulta que el govern de Madrid se'ns queda 52 MEUR en un sol dia. O sigui, fan plans de xoc de misèria amb els nostres propis impostos que s'han quedat previament.
   
   
3. Posar rodalies una mica decentment al dia és valorat en uns 6.000 MEUR d'inversions. El govern de Madrid se'ns en queda 19.177 MEUR només en un any. Amb l'equivalent a 115 dies (4 mesos) de l'espoliació fiscal que patim els catalans del Principat tindríem pagada la inversió. I d'aquestes xifres ni els líders dels patriotes socials (ERC) ni els líders de la casa gran del catalanisme (CiU) en diuen absolutament res.

Espanya, per 'ser pobre', rebrà dels Fons de Cohesió de la Unió Europea 8 MEUR diaris des de l'any 2007 fins l'any 2013. Espanya rep del Principat de Catalunya 52 MEUR diaris. Catalunya és l'autèntic 'El Dorado' per a Espanya, però l'estant matant. Fa molt temps que dic que Espanya rebentarà pels diners, sencillament perquè cap territori, cap regió del món, pot suportar sense empobrir-se una espoliació econòmica equivalent al 10,5% de la seva riquesa.

Avui dia podem afirmar sense equivocar-nos ni ofendre ningú que qui no treballa per la independència de Catalunya està treballant contra Catalunya, ja que està potenciant Espanya, nació que juntament amb França des de fa segles ens volen assimilar i fer-nos desaparèixer. O sigui que Sr. Pujol, Sr. Mas, Sr. Duran, Sr. Carod-Rovira, Sr. Puigcercós, Sr. Ridao, Sr. Maragall, Sr. Montilla, vostès sabran si volen treballar a favor o en contra de Catalunya com fins ara. I per favor, deixen de fer-se el tontet, que saben perfectament perquè molta gent ens abstenim i no els votem. Cal que els ho diguem més clar?

Josep Castany, 43 anys
Director General de Catalunya Acció
10 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)