Article publicat al diari Avui el 29 d'octubre del 2007 Cauen els trens i les andanes i les estacions elèctriques i és això del que parlem quan diem que ens roba Espanya. Però el que cau sobretot és la Catalunya moral, incapaç de reaccionar i de rebel·lar-se contra la brutalitat de tanta incompetència i tanta barra. Al capdavall aquesta és la crisi de més importància: Montilla, que haguem elevat el polsós socialisme espanyol al govern de la nació; que encara avui Zapatero continuï, a Catalunya, pujant en intenció de vot. El que és de poble retardat és que encara visquem més pendents del PP que del dany irreparable que el PSOE i el PSC sempre ens han causat. El que és dramàtic és que Zapatero pugui venir a fer el mec a Bellvitge, al bell mig del desastre que ell mateix ha organitzat, i no només ningú no l'escridassi sinó que rebi a sobre brams de suport. El problema de Catalunya, abans de cap altra consideració, és Catalunya, i no Espanya. Previ al conflicte polític, Catalunya té un conflicte moral. Una degradació que ve del relativisme conformista i de la renúncia a l'excel·lència; del ja ho trobarem, de la banalització de l'ordre i la jerarquia, d'haver fet més llarga la llista dels drets que la dels deures i de la mesella resignació nacional a canvi del fals pragmatisme de l'anar tirant que, com era de preveure, aquests dies ha quedat mort i enterrat als esvorancs de les obres del tren de gran velocitat. "El que hem de fer és parlar dels problemes de la gent i no de qüestions identitàries": vet aquí el final de recorregut d'aquest dilema estúpid. Després de tant fer pedagogia i de dir que no érem independentistes, ens han caigut a sobre i totes de cop, les conseqüències de ser Espanya. Aquestes són les conseqüències del regionalisme, del pactisme i del peix al cove: un país que, humiliat, cau finalment a trossos després d'haver-se deixat robar tant. Salvador Sostres

Publicat al diari digital Directe.cat Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats. L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat. L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat. La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla. Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú. Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 27 d'octubre del 2007 Sovint es diu que és perdre el temps comparar-nos amb els bascos i és possible que les circumstàncies no siguin comparables, però hi ha d'altres coses que sí. Les persones que han liderat tots 2 nacionalismes, per exemple, i fa molta enveja que Xabier Arzalluz no tingui cap problema per dir-se independentista i per assegurar que quan hi hagi el referèndum votarà que sí. És possible que el País Basc i Catalunya, en molts aspectes, no puguin comprar-se, però ha estat moralment, políticament i estèticament horrible que el president Pujol hagi dit sempre que no és independentista i que hagi alimentat sempre el deliri -això sí que és un deliri, i no la independència- de voler fer pedagogia a Espanya i pretendre civilitzar-la. Els brillants èxits i progressos que les successives administracions convergents van aportar a Catalunya només un socialista podria negar-los, i l'excel·lència d'aquells governs brilla més encara si la posem en contrast amb aquest can pixa i rellisca d'ara. Però tal com explicava el doctor Vila en el seu article de dimecres, Pujol va rebaixar fins a tals punts els nivells de l'èpica que fins i tot els ha pogut assumir Montilla (Fem i farem = Fets i no paraules, etcètera). Pujol ens va fer sentir incòmodes parlant de la llibertat de Catalunya, com si fos només cosa de 4 brètols. Va insistir en el peix i en el cove i ara que no tenim ni tan sols pescador, Convergència s'ha quedat desorientada i amb unes perspectives electorals cada dia més a la baixa. Pujol va robar-li el somni a Convergència i a la nació, i per molt que sigui important fer la feina de cada dia ben feta, i per molt que el president la fes prou bé sobretot els primers anys, qualsevol projecte nacional és un somni i si el negues acabes semblant una puta barata que cada dia se'n va amb qui millor li paga. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el 26 d'octubre del 2007 E l xivarri informatiu generat per les obres d'arribada del tren d'alta velocitat no m'ha impedit escoltar les declaracions del president de l'empresa constructora que dirigeix i integra aquestes obres. Encara que intentava amagar-ho, feia aspecte de desesperat. Com el senyor Morlán. Els informatius mostren gent protestant, indignada. En el meu cas, com que no sóc usuari de Rodalies, la vergonya supera la indignació. Aquest senyor de l'empresa constructora de que els parlo va dir coses significatives, com ara que la seva empresa havia suggerit fer les obres amb una altra tècnica -ja que les autoritats s'havien encaparrat a voler fer passar el túnel per aquells indrets tant complicats-. El seu suggeriment, però, no havia estat escoltat. Exasperat, assegurava que aquesta era l'obra més complexa que mai havia dirigit. Emprenyar-se ara per les conseqüències que comporten aquestes obres és tan grotesc com enfadar-se perquè es té febre, i oblidar la malaltia que l'ha originada. Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen. I quan abans parlava de vergonya ho feia perquè ara (i cada dia des de fa mesos) és el tren. Però un altre dia s'incendia l'Hospital de la Vall d'Hebron. A l'estiu, Barcelona es queda a les fosques. Les cues mèdiques han esdevingut estructurals. El sistema educatiu fa plorar. Les infraestructures són insuficients, i quan ens donen quatre duros els gastem demagògicament per recuperar peatges. La immigració està descontrolada i fa lleig dir que és excessiva i causa molèsties. Es fan opes incompetents disfressades d'interès nacional i, quan fracassen, diem que és culpa de l'anticatalanisme. L'aeroport se'l reparteixen els cacics de Barcelona utilitzant AENA com a intermediari i, a sobre, donem la culpa a Madrid... M'aturo? Hi ha països que són un problema per als altres -Japó o França, per exemple, han estat, durant segles, una pedra a la sabata per als que els envoltaven-. Però n'hi ha d'altres que són un problema per a ells mateixos. És el cas d'Argentina. O el de la Catalunya d'avui. Països que pretenen ignorar que el principal causant de la seva desgràcia són, precisament, ells mateixos. I el fet que difícilment els països estiguin tocats per la sort em permet assegurar que el pitjor encara ha de venir. Acusin-me de pessimista, però si volen en tornem a parlar d'aquí a uns mesos. Perquè davant determinats reptes, quan s'està preparat, quan s'actua de manera competent, es pot ser raonablement, només raonablement, optimista. Altrament cal ser realista. Portem massa temps fent el burro -sostingudament, sense defallir-. I, a sobre, buscant qui és que, des de Madrid, ens fastigueja. Amb una gran inconsciència, no volem assabentar-nos que la realitat és punyetera, que les barbaritats acaben passant factura indefectiblement. A alta velocitat. O a poc a poc. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Article publicat a elsingulardigital.cat el dia 23 d'octubre del 2007 Sembla que la direcció d’Esquerra Republicana, després dels insults i de les desqualificacions -càncer, empestats, bluf mediàtic...- que ha dedicat a Joan Carretero, en particular, i als corrents crítics del partit, en general, haurà de reconsiderar profundament la línia de submissió al PSC que ha seguit fins ara. Que en la Conferència del passat cap de setmana la distància entre els favorables i els contraris a la renegociació del pacte de govern amb el PSC i amb ICV fos només de cinc punts (43% - 48%) és per pensar-s’ho. Però temo molt que no servirà de gaire. El virus del montillisme, que té el poder màgic de convertir els socis independentistes en avaladors de la política espanyolitzadora del PSC, només pot ser vençut per mitjà d’un tractament de xoc; només una davallada electoral pot fer reaccionar una direcció superbiosa que ja fa temps que no porta roba interior per tal de facilitar les coses als seus gentils sodomitzadors. Per altra banda, n’hi ha prou de comparar el discurs actual d’ERC amb l’anterior de CiU per veure que “tranquil·litat i bons aliments” i “el meu mal no vol soroll” són les dites que millor resumeixen la seva praxi nacional. És cert que Jordi Pujol parlava de “fer país” i que Carod-Rovira parla d’“independència”, però el primer modernitzava Espanya mentre Catalunya s’antiquava i el segon avala des d’aquí els mateixos que ens provincianitzen des d’allí. Això fa que, trenta-dos anys després de la mort de Franco, Catalunya sigui avui un país infrastructuralment obsolet, lingüísticament esblaimat i nacionalment amansit. Tot un llegat per als joves catalans. “Voteu-nos per ser decisius a Madrid”, demanava CiU mentre pactava amb el PP; “voteu-nos per ser forts a Madrid”, demana ERC mentre és incapaç de forçar Zapatero perquè eviti l’apagada de TV3 al País Valencià o perquè Salamanca torni els papers de Catalunya. La política narcòtica de CiU ens ha dut a aquest atzucac, la política montillista d’ERC posa els mobles perquè ens hi acomodem. Esquerra, per sort, continuarà viva el 2014, però algú creu que la direcció serà la mateixa? Víctor Alexandre Periodista i escriptor

Editorial de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya publicat aquesta setmana d'octubre de 2007.

El Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona presenta l’exposició “Juan Negrín (1892-1956). Barcelona, capital de la República” organitzada pel Ministeri de Cultura, a través de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. L’exposició es pot veure a la seu del Museu fins al 4 de novembre.

L’exposició és un bon exemple d’allò que, darrerament, alguns especialistes anomenen nacionalisme banal. És a dir, del nacionalisme subliminal amb què, aquells que es consideren no nacionalistes, cosmopolites o ciutadans del món, ens inunden quotidianament a través de mitjans de comunicació, càtedres universitàries i d’altres institucions culturals per tal de convertir-nos “sin que se note el cuidado” en partíceps inconscients del seu estat-nació.

En aquest cas, sembla que l’esquer amb què ens volen fer picar és el fet que, suposadament, Barcelona va ser la capital de la República, l’any 1937, durant la Guerra d’Espanya, gràcies a la generositat de Juan Negrín, president del govern espanyol en aquell moment. I, és clar, per als brillants representants del nostre Ajuntament, tant preocupats per convertir Barcelona en segona capital d’Espanya, en capital de l’arc mediterrani, en la principal ciutat del sud d’Europa o en vés a saber quina quimera provinciana (tot menys treballar per tenir l’honor de governar la capital d’un estat independent), aquesta suposada capitalitat sembla ser mèrit suficent per dedicar una exposició a un dels personatges de la història del segle XX espanyol que menys va entendre Catalunya i els catalans.

La FEHC (Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya) és una entitat que té com a un dels seus objectius fundacionals la difusió de la història del nostre país. Per tant, està a favor que es facin exposicions de tota mena que expliquin la història del nostre país. Fins i tot, quan es tracti de personatges que hi han tingut una relació desafortunada. Tenim la ferma convicció que hem de conèixer tots els aspectes de la nostra història perquè sense aquesta informació ens serà més difícil la feina de reconstrucció nacional.

Ens agradaria, però, que les exposicions de caire històric, sobretot les que es paguen amb diner públic, tinguessin un discurs més contrastat i que no caiguessin tan fàcilment en la candidesa més flagrant. Per poder tenir una visió crítica d’allò que se’ns explica, cal disposar de tots els elements –agradables i desagradables- i no passar de puntetes o, senzillament, ignorar aquells que ens ajuden a elaborar un judici més afinat dels fets o personatges que se’ns presenten. O no és just que els catalans coneguem quina era la visió que Juan Negrín tenia de Catalunya i del seu encaix en l’estat espanyol:

“No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. ¡Estoy haciendo la guerra por España y para España! ¡Por su grandeza y para su grandeza! Se equivocan los que supongan otra cosa. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esa sorda y persistente campaña separatista y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional”, pàg. 339

“(...) arriba a advertir que abans d'acceptar una pau separada carregarà de bombes els avions republicans i destruirà Barcelona.”,pàg. 348

(Cites extretes del llibre d'Enric Vila: Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. L'esfera dels llibres. Barcelona, 2006)

És clar que la nostra opinió pot estar enterbolida per un nacionalisme indiscriminat i mal dissimulat. Segurament per evitar aquesta mena d’interferències, i com que el tema requeria una visió freda i allunyada de tota interpretació parcial, els responsables culturals de la ciutat de Barcelona han cregut més adient importar l’exposició dels ministeris de sud enllà on, com tothom sap, la gent és més culta, més noble i més neta, més cosmopolita i, sobretot, no pateix els inconvenients derivats d’una formació tergiversada per pernicioses influències nacionalistes.

Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

Article: PDF

Publicat al diari El Punt el 5 d'octubre del 2007 El sacerdot i publicista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar, el 1884, la seva gran obra "El liberalismo es pecado", que va tenir gran ressò no solament en els àmbits espanyols sinó també en els europeus. De fet, caldria emmarcar la seva vasta obra dins el que més endavant s'ha qualificat com a integrisme, sinònim d'intolerància i bel·ligerància sectària. La seva magna obra va aixecar una forta polèmica i va ser assumida pel carlisme com a model doctrinal i programàtic. Finalment la Sagrada Congregació de l'Índex li va manifestar per escrit: «La obra previamente sometida a censura de esclarecidas personalidades merece alabanza porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos defiende la sana doctrina.» L'ultramuntà vallesà era un defensor acèrrim del Syllabus del papa Pius IX. En aquest recull no s'hi posen per poc, ja que s'hi inclouen vuitanta proposicions condemnatòries, entre les quals avui es podria afegir el laïcisme i el relativisme ratzingerià. Entre altres anatemes, condemnava el liberalisme –cap al·lusió als innobles centralismes– i ja s'avançava al sinistre Tallaferri, nunci de sa santedat, que va clausurar el concili català, en la seva condemna dels «nacionalismes exacerbats», com va qualificar el català, en un mutis «urbi et orbe» tot mirant pel cim de les ulleres, en el discurs de cloenda a la catedral de Tarragona. Jo, que em sento liberal fins al moll de l'os, tant des del vessant polític com econòmic i cultural i, a la vegada, professo la fe catòlica, ho puntualitzo abans d'afirmar solemnement que l'independentisme no és pecat. Ho dic després de caure del cavall de l'inoperant, dèbil i entreguista nacionalisme català que, si no es prenen mesures urgents, ens durà cap a la nostra extinció com a poble. La contundent afirmació de Sardà en el llibre que aixecà en el seu dia tanta polseguera estic convençut que avui encara molts integristes –i n'hi ha molts– la subscriurien. Malauradament, la meva afirmació, que encapçala l'article, no crec que mereixi la mateixa atenció ni que tingui la mateixa repercussió ni difusió. El que més s'acosta al pecat és el centralisme propugnat per la Conferència Episcopal Espanyola, que inclou, és clar, els bisbes catalans. Deixar que la seva emissora oficial, la Cope, difami, menteixi i agredeixi les nostres consciències no té perdó de Déu. El Vaticà, almenys, hauria d'incloure en els seus pecats capitals el «centralisme exacerbat» i actualitzar el Syllabus del papa Pius IX. D'una manera molt perceptible, cada cop es parla i s'escriu més de la independència de Catalunya. No podia ser menys. Algú dirà, de manera interessada i frívola, que delirem, que no toquem de peus a terra, però saben perfectament que el país no va bé i que la independència és possible, desitjable i rendible perquè l'esclavitud no és bona, i els esclaus, per aconseguir la llibertat, s'han d'alliberar abans de la covardia ancestral. Avui podem assegurar que qualsevol actitud i tracte plausible i raonable amb el sistema centralista és impossible, per això no ens queda cap altra sortida que la independència. Només cal aplicar el sentit comú per adonar-se que la «colònia» catalana és tremendament rendible al centre per a les seves oprobioses finalitats. Ja que el centre no vol sentir parlar de Catalunya com a nació i reduir-la a la simple regió del NE d'Espanya. L'atac del centralisme és furibund i no té misericòrdia, per això cal respondre-hi amb serenor, però amb determinació i, si cal, jugar-se interessos, béns i salut darrere la finalitat essencial. Els nostres descendents ens ho agrairan. Ho dic racionalment després d'un procés personal que m'ha portat a un cert darwinisme polític que s'ha produït inevitablement en el transcurs del temps. De simple catalanista, a independentista, passant pel nacionalisme, primer moderat i després radical. Sobretot caldrà «tenir el seny de no tenir seny»; el seny pervers diluït en el magma de la covardia, que se'ns ha ensenyat fins ara, i ser valents, però no temeraris. No, no ens deixem portar per pacifismes fàcils, resignacions estèrils i falsos pactes. No patim pensant que som uns il·lusos ni uns somiatruites en lluitar pel que volem perquè tenim tota la raó del món, però no n'hi ha prou amb la raó. Cal la determinació ferma, decidida i intel·ligent de posar tots els mitjans al nostre abast, amb les renúncies que calguin, sempre amb la convicció que podem i hem d'arribar a la independència de la millor manera possible. No ens calen partits nacionalistes comparses que amb anades nocturnes a la Moncloa o amb catalanismes socials i pluges fines vulguin arreglar-ho tot amb contrapartides de prebendes, escons i poltrones –en definitiva, poder eixorc i entreguista–. No, no ens calen ni pujolismes egocentristes, ni pseudofederalismes maragallians, ni «molt honorables gestions» montillanes. Els nacionalismes avui ja no són de confiança i no serveixen, atrapats en les seves contradiccions i necessitats imperioses de mantenir el minso poder que els permeti tirar endavant. No solament crec que no és pecat ser independentista, sinó que estic convençut que aquest sol fet ens farà merèixer un lloc de privilegi al cel perquè a Déu no se l'enganya amb Copes ni pastorals centralistes. Catalunya i, consegüentment, la societat catalana, estan malaltes. Cal fer, doncs, un diagnòstic exacte abans d'aplicar la terapèutica apropiada. Però això pot ser objecte de posteriors articles. Miquel Esteba Economista i empresari 5 octubre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

I és que no és pas al melic on ens hem de mirar, sinó al mirall de la història que, no ho dubteu, estem a punt de vèncer.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Article publicat a la pàgina web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (http://www.ceec-cat.org/) l' 1 de setembre del 2007

En primer lloc vull agrair a l’equip del C.E.E.C. el fet d’oferir-me la possibilitat de col·laborar en el seu espai a la xarxa. Dit això, el motiu pel que he escrit aquest article, és la preocupació per la desvirtuació en l’ús del Castell de Montjuïc. El fet de detectar que no sóc l’únic que ho pensa, m’ha acabat de decidir.

Anem doncs, per passos. El Castell de Montjuïc té dos aspectes importants que el singularitzen. En primer lloc la seva notòria significació en la història del Principat i la seva capital. No ens hi estendrem, però convé tenir presents fets cabdals com la Batalla de Montjuïc (1641), el seu paper en els setges de Barcelona¹ ( amb el de 1713-1714 com a culminació), i la seva funció repressiva des de la instauració del règim borbònic fins ben entrat el franquisme. El segon element important és el seu valor arquitectònic. Ja que conjuntament amb el Castell de Sant Ferran de Figueres, és una de les poques fortificacions del període comprés entre els segles XVI i XVIII que tenim la sort de conservar.

Aquests dos elements, història i arquitectura, es combinen en el Museu Militar situat a l’interior del recinte. Un museu del qual se’n podrien millorar diversos elements, no obstant és el nostre museu militar. On rau doncs, la preocupació?

D’una banda tenim els revisionismes històrics, tan el franquista com el “progre”. El primer, malgrat el temps transcorregut, és responsable de l’oblit de la funció repressora per motius obvis. Encara és hora que hi hagi un espai dedicat als milers de persones que hi van patir presó (i mort)². El revisionisme “progre”, en canvi, pretén anatemitzar l’existència mateixa de l’estudi de la història militar. Desgraciadament, una part de la nostra societat encara no ha assumit que la Història la conformen tots els aspectes del passat, la guerra inclosa.

Això darrer, enllaça amb la segona de les amenaces, la desvirtuació en l’ús. Potser la darrera ubicació del “Bread & Butter”, n’ha estat l’exemple més clar, però no n’és el primer cas. El fet mateix que s’instal·lés un espai per la pràctica del tir amb arc al fossar, justament un dels llocs on s’afusellaven els presos (entre d’altres el President Lluís Companys), demostra una manca aberrant de sensibilitat i respecte. Però que calia esperar si els titulars, Estat o Ajuntament, no han procedit a emplaçar la simbologia franquista com a peces estrictament de museu, d’una banda, i per l’altra, deixar bona part del conjunt ( castell i museu) en un estat de manteniment mínim...

No fa gaire, sortia a la llum la iniciativa de convertir el Castell en un “centre per la pau”, que sembla que el govern municipal tirarà endavant (amb la complicitat de CiU, tot sigui dit)³. Cal encara, explicar que tenir espais dedicats a la història militar no ens converteix en bel·licistes, etc.? Sembla que sí. No assolirem una plena maduresa nacional fins que, entre d'altres coses, no assumim la nostra història desacomplexadament. Esperem que pel camí no hi perdem gaire.

En definitiva, l'autor d'aquestes línies creu que el Castell de Montjuïc, i el museu que acull, han d'ésser (amb una acurada restauració i modernització⁴) els referents catalans d'història militar de cara al segle XXI, conjuntament amb els seus equivalents europeus.

Pol Molas i Canyís