Behind the 'Modern' China (Darrera de la 'Moderna' Xina)
"China, after all, is not the only country dealing with restless, independence-minded peoples. In Europe, all kinds of subnational movements aspire to greater autonomy or even independence from their national governments, and with less justification than Tibet or Taiwan: the Catalans in Spain, for instance, or the Flemish in Belgium, or even the Scots in the United Kingdom. Yet no war threatens in Barcelona, no troops are sent to Antwerp and no one clears the international press out of Edinburgh. But that is the difference between a 21st-century postmodern mentality and a nation still fighting battles for empire and prestige left over from a distant past."
Traducció al català:
"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."
Independència o el joc de les dretes i les esquerres
Això que diu l'Anna Miró, tots els catalans ho hauríem de saber !Els independentistes no ens podem refiar d'un partit que amb tanta voluntat de govern hagi de supeditar la reconstrucció nacional als interessos de les seves bases d'esquerra o de dreta. Ja fa 30 anys que CiU i ERC juguen aquest joc i pel que sembla d'això n'hi haurà per temps.A partir d'ara hem de considerar si val la pena refer ERC amb l'esforç i limitacions que això suposa perquè al final tornem a més del mateix si bé una mica suavitzat.
Aquest no és pas el camí de la Independència. I els independentistes tenim una sola missió: recuperar la nostra plena llibertat nacional. Tot el demés per a nosaltres i per a Catalunya són marrades dins un etern cul de sac.
Jo tampoc ho puc entendre "¿Frenar el PP, partit nacional espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-, votant un altre partit espanyol -enemic i espoliador afèrrim de Catalunya-,? ¿A quin cervell sobiranista li pot cabre aquesta incoherència?
Si el que diu la cúpula d'ERC -que les seves bases han votat PSOE- és cert, si els seus votants es desviuen per l'esquerra, els independentistes tenim un greu problema amb ERC, senzillament no és el partit de la independència! ho diu, se'n val, però no ho és! Li manca l'absoluta determinació de portar el nostre país de pressa cap a l'alliberament nacional!
No hi perdem el temps! quan sigui l'hora ja ens trobarem en el camí del 2014!
Salvador Molins i EscudéConseller de Catalunya Acció
2014 contra la història
Hi ha una commemoració en marxa, la dels 300 anys de la Guerra de Successió. L’any passat el record va ser per Almansa i la presa de Lleida i cal suposar que la culminació serà el 2014.En teoria hi ha sensibilització institucional atès que la Generalitat va crear, el 2005, una Comissió Catalunya 2014 per vetllar la memòria del període. Però la pràctica no és congruent. Les iniciatives institucionals, a hores d’ara, s’han limitat a una exposició “Catalunya i la Guerra de Successió” de tres mesos de durada. El comissari, Agustí Alcoberro va plantejar, amb peces rellevants, una proposta prou rigorosa, però els responsables de museografia del Museu d’Història de Catalunya li van donar una resolució llòbrega, avorrida i amb unes propostes multimèdia patètiques. La resultant, no podia ser d’altra manera, ha estat un contundent fracàs de públic.
Mentre, la destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana del 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’”oriolbohiguisme” provincià va generar una cultura de demolició que, en el que ens ateny, es va concretar en l’Arc de Santa Maria i la deformació del Fossar de les Moreres; la destrucció de la muralla de la Ciutadella del Passeig dels Til·lers i la cruel destrucció del Barri de Sant Pere. Fa pocs mesos es va excavar, i colgar, el Portal de Sant Daniel, del Baluard de Santa Clara, escenari d’una de les pàgines més heroiques mai protagonitzades pels catalans. En aquests moments l’empresa SACYR, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el Baluard de Migdia i la Muralla de Mar. Igualment el foll remodelatge del Mercat de Sant Antoni liquidarà qualsevol vestigi del baluard que allí va existir. I a tot això hem d'afegir-hi el sainet del Born, que també van intentar destruir i que està abandonat des del 2002. A hores d’ara no hi ha projecte arquitectònic i s’acaba de convocar i resoldre, amb inversemblant grolleria, un concurs de museografia molt casolà que garanteix la reducció del Born a un espai de runes polsoses.
L’imaginari de la crosta socialista, així com el dels seus epígons, es incompatible amb qualsevol proposta que doni rellevància al Born com element emblemàtic del setge de 1713-1714. Tot plegat les contradiccions de les administracions són evidents: simular interès i alhora tolerar o perpetrar directament la destrucció dels elements emblemàtics del patrimoni que puguin evocar un passat polèmic.
Que la data de la Diada Nacional de Catalunya molesta és cosa clara, atès que recorda la dignitat constitucional catalana, i no és casualitat la manca d’interès en la promoció del seu significat.
D’altra banda és lamentable la incapacitat per evocar els fets en una pel·lícula, de fet no s’ha produït ni un trist documental de qualitat. Cal suposar que això hagués estat possible amb una mínima complicitat de les administracions. Això sí, s’han publicat alguns llibres i treballs, de l’entorn historicista de la historiografia catalana, que han posat especial cura a ometre els aspectes estrictament bèl·lics del conflicte.
I tot això es dóna en un context de pugnes nacionalitàries. Les institucions i les més diverses organitzacions espanyoles estan practicant, contra Catalunya, i contra rellotge, el que en teoria de jocs en diríem un “joc de suma zero” que persegueix la destrucció política i cultural de la formació nacional catalana.
Al seu torn els partits catalans, respectuosos amb el marc de la monarquia constitucional, segueixen practicant un joc de col·laboració en la construcció de l’Estat que te com a principal objectiu la nostra destrucció. Aquesta praxis naïf amb el pregadéus de Madrid exigeix renúncies.
La misèria intel·lectual que ens governa està convençuda que la nova Catalunya multicultural, harmònica amb Espanya, ha de construir-se sense passat atès que aquest podria ofendre a dominadors i/o nouvinguts. Curiosament es practica una estratègia molt diferent a la que es va seguir en la construcció de la Catalunya industrial de finals del XIX, quan es va estimular el coneixement de la història per millor entendre els problemes del moment. Ara la història es un destorb a extirpar.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Article publicat a l'Acadèmia dels Desconfiats del web de l'autor el 29 de gener de 2008
L'enfonsament del Titànic
El recent naufragi d’ERC en aquestes darreres eleccions espanyoles és la crònica d’una mort anunciada. El naufragi d’una estratègia liderada per uns capitans que, com tot bon naufragi, s’ha enfonsat sense ni poder ni recórrer a allò de les dones i les criatures primer. I amb el naufragi d’una nau que semblava sòlida i indestructible s’enfonsa una manera de fer que ni els capitans d’aquest vaixell no es creien capaços de fer arribar a bon port.El tàndem Carod-Puigcercós, juntament amb el d’en Pujol-Mas, passarà a engreixar la llista de dirigents polítics catalans que, havent tingut al davant l’oportunitat històrica de retornar a Catalunya el seu Estat, no hauran aspirat sinó a fer minyones de luxe de l’amo espanyol.
Amb el recent –i sonat- naufragi d’ERC en aquestes últimes eleccions espanyoles, s’enfonsa definitivament una manera de fer per la qual molts polítics catalans s’han desviscut. Una manera de fer que ha dut a una classe de dirigents a girar permanentment l’esquena a les aspiracions d’un país que, diguem-ho clar, no els mereixia. S’albira la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura: un cicle marcat per una actitud servil per part d’una classe política que ni ha pogut ni ha volgut encarar-se a Espanya, i encara menys trencar amb ella peti qui peti.
El càstig que Catalunya ha propinat als actuals dirigents d’ERC representa un dels batecs de vitalitat més punyents que aquest país ha donat en els últims anys. Una mostra que aquest país ja no es deixa esquilar la llana tan fàcilment com anys enrere.
Després d’aquell pujolisme amansit i després d’aquesta pluja fina i constant de servilisme a l’amo espanyol, Catalunya només té una opció –ara sí- per definir el seu futur. O ens independitzem i ens unim a Europa, o ens dissolem dins d’Espanya i passem com una de tantes nacions que han naufragat a la història.
És clar, però, que mal anem si des de Catalunya Acció pensem en l’opció de fer naufragar el nostre país dins d’Espanya tal com ara han enfonsat ERC. Ben al contrari: ara que s’albira el final d’aquest període històric protagonitzat per uns dirigents polítics que han imprès els seus actes amb la marca pròpia de l’esclau, prenen més cos que mai les paraules del president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, quan ens recorda que a Catalunya està arribant, per fi, el moment de tirar pel dret i dir: o caixa, o faixa.
I aquest moment, engolida la ferralla de nosa sota el mar, el farem arribar.
Albert Ubach
Catalunya Acció -Alt Empordà
El dret a decidir o la degradació del separatisme català
Si llegiu l'acord que han signat els partits que conformen la candidatura Unitat per les Illes veureu que com a principi rector es parla que «l'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur». No cerqueu les paraules autodeterminació o independència perquè no les trobareu. Aquest fet suposa una passa endarrere respecte el darrer precedent de coalició nacionalista i progressista per a unes eleccions a Corts, Progressistes per les Illes Balears (2004), que excloïa UM –llavors sòcia del PP- i incloïa EU i Els Verds de Mallorca –que ara formen una aliança apart-, ja que llavors sí que es parlava del dret a la lliure autodeterminació de les Illes Balears com a eix programàtic fonamental –molts encara recordam sense haver de recórrer a les hemeroteques com va insistir ERC, ara integrant d'Unitat, en aquesta qüestió, fins al punt d'amenaçar en desvincular-se de Progressistes si el compromís de la resta de partits en aquest sentit no era prou ferm-.Primer de tot, aviat farà un segle, els que volien rompre amarres amb Espanya i França es feien dir separatistes, però arribà la dictadura franquista, que va minar el seu prestigi social de forma irreversible. Llavors va caldre una nova paraula, un eufemisme per a autoanomenar-se, i va sorgir el mot independentista. Quan el separatisme va esdevenir una rèmora del passat i es començava a parlar d'independentisme, arribà la segona restauració borbònica i, a poc a poc, l'independentisme va començar a associar-se amb el terrorisme i a fer-se impopular. Així fou com sorgí l'autodeterminació, paraula més ambigua. L'invent funcionà fins que el Pla Ibarretxe es va fer famós per incloure aquest dret, que òbviament escandalitzà el nacionalisme espanyol, que s'afanyà a dir, en un notable exercici de contorsionisme polític, que allò i violència, exclusió o intolerància era exactament el mateix. Per tant, ara calia que els que volen rompre amb l'Estat actual deixessin córrer allò de l'autodeterminació i ens posessin a plantejar la seva proposta d'una altra manera. Calia fer pedagogia, com dirien els de CiU, perquè la gent és curteta de gambals i no sap que la independència del país no implica l'arribada de l'apocalipsi, fins i tot pot resultar beneficiosa per a ells mateixos. I així és com arribam a l'ara tan de moda dret a decidir, decidir sobre la nació, les infraestructures o el finançament, però sobretot no citem per enlloc la independència, no fós cosa algú no ho entengués o cridés «això no toca!».
No sé en què veurem transformat el dret a decidir en els propers anys, però vista quina ha estat l'evolució no som gaire optimista. De seguir degradant d'aquesta manera el separatisme, la batalla està perduda. Hem manipulat tant el sentit i el significat de les paraules en nom d'un suport popular que mai acaba d'arribar que ja no sabem sobre què parlam i que, per tant, ja no ens podem prendre cap compromís polític seriosament, i això és greu. Ara mateix, més que les idees o projectes, l'important són les correlacions de forces entre una sèrie d'interessos que s'escapen de la gent del carrer. I després vendrà l'analista de torn a queixar-se de l'alta abstenció.
Joan Miralles
Per als il·lusos que encara creien que els del PSOE eren els "bons"
Els ciutadans que han estat escollits per formar part d'alguna mesa electoral el proper 9 de març han de rebre per correu un Manual per a membres de meses electorals, elaborat pel ministeri de l'Interior, que explica en detall les obligacions dels interventors i vocals i les diferents tasques que han de fer al llarg de la jornada electoral. Un document imprescindible, que es pot consultar a la pròpia pàgina web del ministeri, i que està disponible en tres versions diferents per a "català", "valencià" i "balear", com si fossin idiomes diferents. 
Ni oblidem ni perdonem
