Article publicat el 31 de desembre del 2006 al diari Avui Alcibíades, nebot de Pèricles, era un demagog de categoria. Diuen que, un cop, en públic, li va tallar la cua al seu gos. El fet va ocasionar un gran escàndol. Els amics d'Alcibíades li van retreure l'acció, dient-li que no li calia buscar-se enemics per un fet tan absurd. Però Alcibíades els va contestar: "Això és just el que em proposava. Mentre els atenencs s'entretinguin amb la cua del gos, no es fixaran en altres coses que faig". Aplicada l'anècdota a la Catalunya actual, la cua del gos d'Alcibíades seria la tercera hora de castellà. La polèmica que s'ha desplegat en les darreres setmanes ha estat tan extensa, desorbitada i desenfocada que me'n faig creus. Mirem-ho amb objectivitat. Que hi hagi o no una tercera hora de castellà ¿condemnarà el català a l'ostracisme? Serà la causa que el català se segueixi extingint? Serà la tercera hora la causa que el català no es parli al pati de les escoles, ni al metro, ni al tren, ni a les discoteques? Em sembla que la resposta a totes aquests preguntes és que no. Un no com una casa de pagès. El català (i es nota amb la seva minorització letal a l'àrea de Barcelona i la pèrdua d'ús social) camina cap a l'extinció. Ho sap tothom. Ho sap Carod-Rovira, que, amb l'absurd projecte de "despolititzar" la llengua, no fa sinó clavar-li l'estocada final. Fins i tot ho saben Ciutadans, que demanen directament que se li practiqui l'eutanàsia, més innòcua i menys dolorosa que una agonia llarga. El català se'ns mor. I ens preocupem per la tercera hora de castellà? Els catalans som rucs: som com aquell pacient que pateix càncer, però va al metge perquè li extirpi una berrugueta al dit gros del peu. Ah! I si el metge no la vol treure, el pacient s'indigna i li retreu que ell és dolent, malintencionat i el vol matar! El que més em sobta en aquesta qüestió és com tothom segueix la llebre que llencen els polítics només per interessos partidistes. El PSOE la utilitza per neutralitzar el PP. Per a CiU, és una excusa per atacar ERC. "Salvarem Catalunya si impedim la tercera hora!", proclamen. Pel que fa a la posició d'ERC, faria riure si no és perquè fa plorar. El problema és que el tema de la llengua es tracta des del punt de vista purament legal i administratiu. És l'obsessió de l'intervencionisme funcionarial. Es tracta de fer normes, decrets, lleis, d'establir horaris, de controlar fins a asfixiar-los els professors i els centres. (Per cert, s'acusa Madrid d'intervencionista, però la Generalitat és tan intervencionista o més, encara que en una altra direcció). Ara: una llengua no se salva a base d'una hora més o menys de classe a la setmana. Qui cregui això ho té clar. El castellà està en auge, entre el jovent de Catalunya, i això malgrat (o gràcies a) que li dedicaven poc temps a l'escola. Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l'ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l'ànima. Francesc Puigpelat Periodista

L'historiador Jordi Colomer, en el seu article "Per una Catalunya catalana" publicat a El Punt el 28/desembre/2006, comet un error força important quan argumenta: "sempre s’ha comès l’error de fer una defensa a ultrança únicament de la independència (...) la defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure". En realitat el que s’ha fet sobradament és defensar la identitat catalana i no defensar l’entitat que arreu protegeix les més diverses identitats pròpies: l'Estat Català en el nostre cas precís. Defensar la Catalanitat ha permés fins avui que encara respirem però no defensar prou la entitat, el propi Estat, la independència política, ens ha fet i encara ens fa ser, en ple segle XXIè, un Poble esclau com ho fou, fa 2000 anys, Israel de l’Imperi Romà. Ho diu bé, Jordi Colomer, i la gent de Catalunya Acció ho subscribim plenament: "No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga." Per a evitar això cal defensar conjuntament els dos elements que permeten a tota nació sobreviure: la identitat i l'entitat. Des de Catalunya Acció entenem a la perfecció el que ens diu Colomer: "Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític". Nosaltres en el nostre camí de cada dia que ens acosta inexorablement cap al 2014 també ho diem: cal una regeneració política que abasti tot el nostre Poble i un canvi de mentalitat que faci obrir els ulls a les noves i riques possibilitats que representa la Independència. En paraules d'en Macià: “Catalunya serà més feliç en tots els sentits separada d’Espanya”. La mesura del nostre camí només es una, fonamentalment una: o es va cap a España o es va cap a Catalunya, o ens espanyolitzem o ens independitzem. No hi ha ni punts ni passos intermedis. Ni CiU ni Esquerra acompleixen aquest premisa catalana. A España hi tenim l’ofeg i la mort com a poble i amb la independència, amb Catalunya, el respir i el futur! I no hi ha més fusta per a cremar que aquesta. I tingue-m'ho ben present: la mentalitat no la canvien les paraules sinó l’exemple i la determinació dels pioners que és llancen a l’aventura de la regeneració política, “re-ge-ne-ra-ció po-lí-ti-ca" amb totes les síl·labes. Finalment dir-vos una darrera cosa que segur que ja sabeu: caldrà fer foc nou perquè, pacients catalanes i catalans, ni CIU ni Esquerra estant avui ni en un futur proper per la feina d’aturar aquesta “caiguda lliure”. Salvador Molins i Escudé President de “Som 10 Milions”, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

"Els de Catalunya Acció amb 21 diputats faríem un forat tan gran que faria feredat i a la nau hispànica molt aviat se l'engoliria el feréstec mar!" Com diu en Víctor Alexandre, no es tracta d’anar contra ningú sinó de deixar les coses ben clares. L’Objectiu de Catalunya Acció és tornar el timó de la nau al seu propi amo: el Poble lliure, independentista decidit, de Catalunya. Més ben dit, tornar-lo no, sinó reforçar el nostre poble, els que som conscients del nostre poble i dels seus drets nacionals per tal de que agafem amb mà segura el timó de Catalunya i que així Catalunya deixi de ser una titella riota de tots dirigida a distància a gust de Madrid i amb el beneplàcit dels afavorits retardataris. Molts catalans, il·lusos, parlàvem de "possibilismes" quan en realitat la nostra classe política actual actuen com a "impossibilistes", és a dir, fer tot el contrari del que pot fer créixer i alliberar al nostre poble. S’equivoca, però, Víctor Alexandre -avantatjat pensador i defensor de la nostra llibertat- quan perdona la vida a ERC i diu "que amb 23 diputats no pot anar enlloc", i s’equivoca greument perquè també peca d'una tremenda ingenuïtat com tants periodistes, escriptors i intel·lectuals catalans. És fals, Sr. Alexandre, que amb 21 diputats no es pugui fer res concret, molt potent i encertat per a la Independència. Amb 21 diputats la gent de Catalunya Acció faríem un forat tan gran per poder escapar-nos d’Espanya que faria feredat. I a més als 21 diputats s’hi han de sumar tots els ajuntaments i demés forces democràtiques de què es disposen, totes les divisions enfocades a un sol objectiu: Catalunya!, no la mesella, sinó la lliure! Senyor Alexandre, el problema no és tenir 21 o 23 diputats. La qüestió és tenir clar quin és el nord i com s'hi arriba utilitzant 21 diputats. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Article publicat el 27/desembre/2006 al diari El Punt Aquell que fou un gran patriota i col·laborador durant un temps del president Macià, en Daniel Cardona, deixà escrit en un parell de frases un dels millors resums del que han estat els darrers cent anys de la nostra història política: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l'ha feta, com no l'ha feta mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.» Si l'inici del catalanisme polític tothom coincideix a situar-lo cap al 1886 amb l'aparició del famós llibre Lo Catalanisme, d'en Valentí Almirall, haurem de convenir que després de cent vint anys de demanar justícia de forma pedagògica, amable, moderada i dialogant, allò que hem aconseguit al final d'aquest recorregut és que ens espoliïn fiscalment més de 15.000 milions d'euros cada any. Amb aquest bagatge no queda més remei que compartir la sentència d'en Cardona: «L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com se'ns vol fer creure, que els catalans no anhelem la independència nacional. Perquè això equival a pensar que els suïssos serien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns francesos. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, el nostre drama és creure que no arribarà mai en tenir minada la moral de victòria. Així, aquell ànim positiu que tenim majoritàriament els catalans en el moment d'iniciar un negoci, fundar qualsevol associació o animar el Barça, s'esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric, desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Comencen en un llunyà segle XV amb el Compromís de Casp, segueixen amb la dramàtica derrota del 1714 i, quan arriben al franquisme, ho fan amb una cara i un to de donar-ho tot per perdut. Però cal dir-los fermament que el nostre futur com a poble no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més despreocupats per les coses del país, que adopten una actitud diferent davant el nostre possible alliberament. La seva rèplica es limita a un desmenjat «això mai es produirà», acompanyat d'un somriure futetes amb el qual pretenen fer-nos sentir com uns somiatruites a aquells que ens manifestem convençuts d'assolir un futur estat català. Tots aquests militants del pessimisme haurien de conèixer i prendre bona nota de l'actitud del famós etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha descrit en més d'una ocasió el pare Hilari Raguer) que en els anys 40 afirmava, amb consistents raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l'actual Perú. Sense voler entrar a discutir les seves raons, li deien que era «impossible» travessar l'oceà Pacífic en una embarcació com les dels indígenes d'abans de la descoberta d'Amèrica. Aleshores Heyerdhal, acompanyat de cinc homes més, va construir una balsa de joncs com les d'aquells indígenes precolombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va fer la travessa. Al terme del seu viatge entre les costes del Perú i les primeres illes de la Polinèsia assegurava modestament que aquella aventura no demostrava pas la seva teoria, només era la demostració de la falsedat de l'única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la validesa o no de les raons que puguem esgrimir per defensar la nostra independència. Fixem-nos bé que l'anomenat «nacionalisme moderat» que ha governat Catalunya mai ha entrat a discutir els avantatges o no de trencar amb Espanya. Sap que en aquest terreny les tesis secessionistes són irrefutables i, per tant, sempre s'han enrocat en la posició de dir: «Nosaltres també ho voldríem però... és impossible!». Naturalment, aquesta excusa els ha anat de meravella. No han fet res per aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d'aquesta forma, els ha estat fàcil que nosaltres ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid. En conseqüència, el nostre derrotisme fa que aguantem amb paciència africana avions que no s'enlairen, trens que no surten mai o eternes cues sanitàries. La veritat és que ens han pres tant la cabellera i ens han considerat tan idiotes que n'hi ha que qualifiquen de «gran èxit» polític el fet que, d'aquesta cabellera, ens en donin quatre miserables pèls. I, per més inri, aquest demanar dòcilment dels nostres dirigents el volen fer passar com «l'assenyat pactisme» dels catalans. Hem d'aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra gent fent el ploricó o pensant sempre que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen. Enfortir el caràcter col·lectiu i la moral d'una nació reclama anar més enllà de les enyorances i dels possibilismes ridículs dels aprenents d'estadista que tenim al Parlament de Catalunya. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d'encarar-se amb Espanya i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple «peculiaridad regional». Malgrat tot això que dic, i que té com objectiu fer veure que la independència no és impossible, encara hi ha aquells catalans que ens poden dir que sempre que ho hem intentat hem fracassat. Personalment, quan escolto o llegeixo una cosa semblant penso en un dels gran triomfadors de la política del segle XX, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l'èxit i ell va respondre: «L'èxit és el final d'una sèrie de fracassos.»

Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hola, em podríeu informar sobre la vostra organització i quines són les modalitats d'ingrés com a membre? Quina és l'activitat del dia a dia? Sóc antic militant d'ERC. A sota us deixo les meves dades.

La setmana passada veia un programa de debat polític en la cadena 8TV on es discutia, si no recordo malament, sobre la imatge dels polítics catalans. Els que podríem anomenar membres de la mesa principal no van aportar res de nou. Es movien, com sempre fan majoritàriament aquesta mena “d’experts” que mai qüestionen res, entre els tòpics habituals i el to d’aquell nen aplicat que no vol molestar el mestre. Fins aquí res d’especial i l’avorriment s’anava apoderant de l’ambient. Però també hi havia en el programa en qüestió una primera fila de convidats que intervenien puntualment. Va ser allà precisament on es va pronunciar la millor i més encertada frase de tot el programa. Una descripció que va tenir la facultat d’explicar en poques paraules on rau el pitjor mal d’una classe política desprestigiada i mediocre. L’autor d’aquests mots que ara reproduiré fou l’escriptor i empresari Xavier Roig que poc més o menys va afirmar: “El Parlament de Catalunya està integrat en un 65-70% per funcionaris. A favor de qui creuen vostès que ha de legislar una Cambra així?” Reconec que la va “clavar”, com diem col·loquialment, al descriure quin és l’esperit que regna en el Parlament de Catalunya. És clar, el corporativisme funcionarial és el que governa actualment el nostre país. Qui pot imaginar-se un Parlament on el 65-70% dels seus membres fossin o metges, o advocats, o manobres? És com tornar a les Corts de l’Edat Mitjana on hi eren representats només unes classes socials determinades: l’aristocràcia, el clergat o l’estament militar. Aquesta és doncs la Catalunya del s.XXI. Una nació que es mou amb els avenços tecnològics o científics del s.XXI però amb una estructura parlamentària del s.XIII. Ara, aquests buròcrates amb disfressa de diputat, diuen que és el moment de la gestió i el patriotisme social. Naturalment per a dur a terme i controlar aquest objectiu, què caldrà? Funcionaris, funcionaris i més funcionaris. Potser sí que al final Catalunya serà un país on els impostos de la meitat de la població serviran per pagar el sou de l’altra meitat. Per tant, no és gens estrany que algunes veus es mostrin preocupades per la poca iniciativa professional de la nostra joventut. El caràcter emprenedor tradicional dels catalans ha anat deixant pas a l’afany de “col·locar-se” dins l’administració pública. Voleu un signe més clar d’espanyolització? Una cosa és un règim amb funcionaris i l’altra un règim de funcionaris. A Catalunya, però, qui governa és una classe social determinada que defensa, abans de tot, els seus propis interessos. Dit d’una altra forma: un totalitarisme camuflat hipòcritament amb paraules tan gastades com “esquerres”, “entesa” o “progrés”. Enteneu ara per què diem que la regeneració política ha de venir de la mà de la nostra gent amb “ofici i benefici”? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat al diari El Vallenc el dia 15-12-2006 Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir té el posat de no saber què fer, aquells que l’han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar? Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s’ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l’aposta del “tot o res” i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s’ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s’equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d’ell. Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M’explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S’ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l’oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d’enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen això en Mas i els seus? Tot fa pensar, veient les actituds i declaracions d’aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d’encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hi ha coses llunyanes en el temps que ens semblen anecdotàries. Una d'elles és el sobrenom que rebien dos dels apòstols de Jesucrist: "els fills del tro". Són d'aquelles expressions que no entens però que són allà i t'acompanyen: Jesús va cridar als "fills del tro" perquè el seguissin i l'ajudessin en el seu projecte alliberador. Tu et quedes ací, a 2000 anys vista, i els "fills del tro" es queden allà, ambdós distants i incomunicats. Però de cop, immers en un altre projecte alliberador, Catalunya Acció, alliberador però en un altre ordre de coses, de cop coneixes uns homes patriotes, lluitadors i apassionats, homes i dones que tenen clar el camí que s'ha de seguir per assolir la independència de Catalunya, homes i dones com en Joan Sabata, com na Maria Torrent, com en Oriol Escuté i molts altres fogoners d'aquest nou projecte i et dius en el teu interior: ara ja sé què volia dir allò de "els fills del tro": tot cor, tot passió, tot foc, tot llibertat, tot determinació! Aquests són els pioners de Catalunya Acció, aquests i com aquests són els fogoners que contínuament omplen les calderes d'aquesta màquina de tren que avança sense aturador cap el 2014! Veureu a passar aquest tren, el veureu avançar, el veureu aturar-se sovint a les andanes nacionals del nostre poble i de mica en mica s'hi aniran sumant vagons cada vegada més carregats de pes, de pesos pesants, de nous homes i noves dones, que així esdevindran catalans alliberats i alliberadors. Ahir, en la reunió periòdica d'estratègia, de nou Catalunya Acció ens va sorprendre. Les calderes anaven a foc rogent, els diferents consellers lluïen foc a les seves mirades depurades de la por i obertes a la llibertat. Ahir contemplàvem una nova inflexió en el camí d'alliberament que ens ha d'acostar al 2014! Que serveixi aquest escrit a mena de premonició: La màquina de tren continua esbufegant i avança amb ràbia i decisió! Joaquim Pugnau i Salvador Molins Consellers de Catalunya Acció

Avui, puc agrair a l'entrevista al senyor Espot que he pogut veure a e-noticies, l'origen del fet que me n'aniré a dormir més content i que demà pugui albirar, de bon matí, el dia amb més optimisme i orgull.

Catalunya, la meva pàtria, no es mereix més insults d'aquesta gentota que ens vol esclavitzar. També avui, veient el vídeo d'un debat televisiu que teniu penjat al web, he tingut ganes de fer empassar el Dicionari de l'IEC a aquell "colon dels legionarios" que malparlava en castellà de Catalunya, el meu país.
És d'agrair que a Catalunya encara hi quedin patriotes.

Pujol no sap que ell i CiU ... -o sí que ho sap? Pujol no sap que ell i CiU són simples peons d’en Zapatero? I en són peons perquè així ho han decidit ells mateixos claudicació rere claudicació, silenci rere silenci, acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya rere acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya. Ara mateix, a banda i banda del tauler d’escacs català, aquesta vegada altre cop gràcies a «E» -Esquerra-, hi ha el mateix jugador: a un cantó en Zapatero i a l’altre cantó en Zapatero, "amontillado", però Zapatero a la fi. Què els passarà a les torres i als peons catalans? Doncs és bastant clar, segons convingui des de Madrid els sacrificaran quan convingui. Els Catalans necessitem algú que com ho ha fet Ibarretxe pel País Basc jugui a favor de Catalunya. Però els polítics d’aquí tant sols podent jugar ja estant contents. Les regles d’aquest joc d’escacs fatídic per a nosaltres les ha escrites i trucades aquest estat colonial, autèntic vampir que viu de xuclar la sang de Catalunya, i estant pensades per a poder continuar xuclant la sang dels catalans mentre no siguem tots morts o reciclats. Això, aquest Estat mortuori per a nosaltres, no ho podria fer sense la complicitat de l’actual classe política catalana que calla dia a dia l’espoliació que patim en l’àmbit econòmic, polític, lingüístic i nacional. Perdoneu l’expressió que segueix: "Callen com uns putes!" Però la desesperança té un aturador. Es tracta de la voluntat del Poble menut català, avui encarnada en el Projecte de Catalunya Acció, decidida a obrir els ulls de molts catalans i així portar el nostre país cap a l’anhelada independència. És fals que en Zapatero posi o marqui els límits com va dir en Mas, els límits ens els marquem nosaltres mateixos i això s’ha d’acabar. A l’altra banda d'aquest nostre tauler d’escacs polític hi ha d’haver un català que tingui les idees clares, la determinació precisa i la fermesa de caràcter suficient per entomar l’encàrrec de portar el nostre país a la seva plena maduresa, la plena maduresa de tots els països que es preuen de ser-ho: La Independència! Jordi Pujol, un simple peó sofisticat, però un simple peó, pateix del mateix mal d’infinitat de catalans: és un perfecte il·lús! De què li servirà a en Pujol -de què ens servirà- demanar lleialtat a l’escaquista que mou tant les peces blanques com les negres d'ambós costats? I més quan ell, en Pujol, ha col·laborat durant tants anys al joc precís perquè les coses segueixin així! Ben diferent és l'actitud d'en Santiago Espot que s'encara al contrincant de l'altra banda del tauler -en Zapatero- i mirant-lo fixament als ulls li diu: "L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna" Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció, President del BIC, President de Som 10 Milions Berga (Berguedà)

M'agradaria esta informat d'aquest projecte vostre que pel mom ja em fa trempar.
Visca la Terra.

Terrassa (Vallès Occidental)
M'interessaria rebre informació de totes les activitats que aneu programant per tal de poder col.laborar o participar-hi. Penso que després de la baixada de pantalons d´ERC (sóc ex-militant) ens hem quedat orfes d'espai on treballar per l'independentisme.

Esperem recuperar la il.lusió perquè en aquests moments la decepció és tan forta que molta gent s'ha quedat a casa per no tornar-ne a sortir mai més (a votar , naturalment!).
Salut!

Ripoll (Ripollès)
Bon dia. El meu nom és XXXXX i m'agradaria que m'enviéssiu info sobre la vostra plataforma. He donat un cop d'ull a la vostra web i m'ha semblat interessant el vostre projecte. També m'agradaria conèixer com funcioneu i, sobretot, quins són els vostres horitzons. Teniu en ment presentar-vos algun dia com a partit polític? Si no és així, quins són els mecanismes amb els quals treballareu per aconseguir el vostre objectiu, la independència a l'any 2014?

Realment, després de les últimes eleccions tinc una sensació tota estranya. Una sensació de traïció per part d'alguns polítics barrejada amb una sensació d'impotència. Catalunya està perdent cada vegada més la seva identitat i em sembla que no ho podem permetre. S'ha de fer com més força es pugui millor per a evitar el desastre i una encara major submissió. Una última qüestió que m'agradaria conèixer. Què en penseu de la posició de CiU en aquests moments?
Gràcies per escoltar-me.
Espero rebre aviat notícies vostres.

Publicat al Diari Avui el 30/nov/2006 (secció Política, columna "El rasclet") http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/295471.htm Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d'una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d'Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d'electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l'1-N vagi a més.

L'actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l'ideari independentista: el dret a l'autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme.

És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública.

En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l'exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l'anestèsia nacional.

Josep M. Torrent Periodista

Article publicat al Diari Avui el 27/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/27/290662.htm Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec? Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades? Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc. Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai. Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada. Xavier Bosch Periodista

L'Escala (Alt Empordà)
El meu nom és XXXXX, tinc 50 anys i sóc pintor decorador.
Desencisat completament d'ERC, de la qual he estat militant i convençut, i no creient que es preocupin de fer res per al País, passant-se totes les seves propies idees i els nostres ideals pel forro, em vaig posar a cercar una altra alternativa que veritablement lluités per Catalunya i no per a ells mateixos. Informat de la vostra activitat i després d'estudiar i analitzar la vostra ideologia i praxis, només em queda, com a català lleial a la terra, dir-vos endevant i compteu amb mi per al que calgui.
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT !!!!!

Vallès Occidental
Benvolguts amics. He vist la vostra web i realment m'ha agradat molt la claredat amb què està feta. He voltat per moltes pàgines independentistes sense trobar un projecte que m'il·lusionés i per fi he trobat el vostre. Treballo en el departament d'empresa de XXXXX en el Vallès Occidental i fa molt temps que amb diversos amics comentavem què podiem fer per la independència de Catalunya sense haver trobat fins avui res que ens satisfés. Pel que he pogut llegir a la vostra web, representeu el que fa temps estava buscant. Estaria molt interessat en poder col·laborar amb vosaltres i aportar tot el meu esforç i les meves relacions d'amistat i professionals que puguin estar interessades en aquest projecte.
Us agrairia que m'informessiu més exhaustivament del projecte així com de properes reunions o events per tal de poder conèixer-vos personalment.
Una salutació,

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Em dic XXXXX, sóc de Llinars del Vallès, tinc 24 anys, sóc dependenta i estudio a la UOC.

Estimo Catalunya i sento que és el meu país. Em repugna haver de formar part obligatòriament d'un estat que no és el nostre i que mai lluitarà per nosaltres i pels nostres drets, al contrari, intentaran sempre espoliar-nos tot el que puguin.

La majoria de Catalans estan adormits, acomodats, resignats; i això m'enrabia, perquè crec que la lluita ha de continuar, hem de seguir defensant els nostres drets i la sobirania de la nostra pàtria. Si no seguim en peu el nostre pais acabarà perdent-se i acabarà espoliat del tot per part de l'estat opressor, Espanya.

Crec que hauríem de formar una gran força, una única força que reclamés la sobirania total de Catalunya. Hauríem d'aconseguir unir-nos tots els independentistes per tirar endavant. És l'única manera d'aconseguir alguna cosa, deixant de banda les diferències. Partits, associacions, catalans, centres, casals, joventuts, defensors de la terra....hem d'unir-nos!! Hem de sortir constantment al carrer, hem de seguir manifestant-nos pels nostres drets!!!

Hauríem de promoure i estaria bé que per part de Catalunya Acció poguéssim aconseguir reunir totes aquestes parts de catalans per fer un pacte, un pacte per la independència, unes pautes de lluita, de condicions, de compromís amb la nostra pàtria que ens necessita.

La majoria creu que Catalunya lliure és una Utopia, jo no vull creure-ho, jo vull seguir lluitant, jo defensaré la sobirania del meu pais tota la meva vida, jo vull que la independència sigui una realitat.

Que la lluita i mort del nostres antecessors que defensaven la terra no quedi en l'oblit!!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon. Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven? Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista. Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat? El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país? Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols. Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys! Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells. Albert Ubach Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya. Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants. Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost. Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell. Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades. Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat . Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006. Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Ahir, en la conferència sobre l'Independentisme des del 1900 al 1939 que van fer a Berga tres historiadors catalans, en Callau, en Sort i en Barrera, organitzada per Estat Català, el mateix Agustí Barrera va fer un anàlisi de la situació actual de la Nació Catalana com a bastant greu, amb molt poques paraules i cap retret a ningú. I com a anàlisi d'una de les principals causes d'aquest fet va comparar el que havíem patit humanament des d'ença la guerra del 36 al 39 com a un veritable i gegantí Holocaust, tant o més greu que el que va patir el Poble Jueu durant la segona guerra mundial. I va comparar el que se'ns ha fet des d'aleshores en l'àmbit cultural com una veritable espoliació de dimensions descomunals encara avui vigent. Des de Catalunya Acció tenim ben present i no ho podem oblidar que CIU durant 23 anys i ara ERC han fet la gara gara als nostres botxins, enemics i espoliadors. Això és més o menys el que ens volien fer entendre aquells tres historiadors compromesos amb el seu país: que la història ens ha de servir per a evitar caure en els mateixos errors. En paraules de l'esmentat historiador, n'Agustí Barrera, hem de saber que el millor de Catalunya, homes i quadres polítics i de professions lliberals a tots els nivells, a partir del 1939, es trobà a l'estranger o al Camp de la Bota. I així ja portem 67 anys perduts en el desert quan el Poble de Moisès només n'hi va passar 40, segons dades bíbliques. Davant de tot això i davant del regionalisme espanyol descarat i mentider de CiU i d'Esquerra, l'un fent-se passar per nacionalista i l'altra per independentista, només queda un grup independentista amb veritable sentit d’estat català eficaç i operatiu. Parlo de Catalunya Acció. Tots els altres projectes independentistes incomprensiblement es deixen enganyar, i ara també per Esquerra. Aquesta ingenuïtat i bona fe catalana ens va portar a molts a confiar en Jordi Pujol durant 23 anys que naturalment tenia un nacionalisme light que ratllava el regionalisme més absolut i així s’ha demostrat abastament. Pujol mai ha donat els passos que la nostra ingenuïtat s’imaginava, ell ens ho deia i repetia i nosaltres no ho volíem entendre. Avui és en Puigcercós qui ens diu que només està disposat i es veu capaç del peix al cove, i ell mateix insisteix en “alargar la mano a las izquierdas españolas". I molts independentistes encara s’entesten en esperar quelcom d’Esquerra. No hi ha res, amics meus, res! Res que aquesta gent puguin i vulguin fer. L’independentisme és trencar amb Espanya i trencar només es pot fer trencant! No hi ha altre camí. Avui Catalunya Acció representa aquest camí: Trencar! Sumar voluntats en el trencar! Catalunya Acció té un projecte de país lliure. El projecte de país de CIU i ERC, avui, passa per ser una part d’Espanya –l’enemiga de la nostra nació-. CiU i ERC volen desenvolupar un estatut esclau i nyap, volen negociar l’innegociable. CiU i ERC volen modificar lleis espanyoles pensades sempre contra Catalunya, pensant-se que així podran fer res vàlid per a Catalunya que no siguin deixalles i engrunes. Catalunya Acció representa la voluntat i la determinació d’allunyar-nos d’aquests límits que no ens deixen respirar com a Poble lliure i digne. Tot el contrari del que representen els líders de CiU i ERC: estovament, ingenuïtat, claudicació, submissió, espera inútil ... trist panorama de vençuts i rendits! En el mateix àmbit de l'abstenció hi ha molts catalans que s'adonen de les migradeses dels sistema hispànic i per això no volen entrar en aquest joc trucat, altres de mica en mica obriran els ulls patacada rera patacada. Estendre el projecte, el sentiment i la determinació per a la construcció d'una nova Catalunya, d'un nou Estat Català, és la primera tasca dels Patriotes Catalans que ens coordinem al voltant del projecte de Catalunya Acció per a fer realitat el nostre objectiu -ben possible i ben real- de tenir un Estat Propi en l'horitzó de l'any 2014. Perquè a la fi la democràcia és això: una suma de voluntats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Què ha canviat en la política catalana després del passat 1 de novembre? Si fem cas de la distribució d’escons, res d’especial. Uns pugen una mica, d’altres baixen un poc i els de més enllà es queden igual. Les aliances es repeteixen i les actituds davant el nou escenari són, si fa o no fa, exactament les de fa tres anys. Amb tot, malgrat que les aparences ens puguin fer pensar que res d’extraodinari s’ha mogut, ara sí que podem parlar d’una nova etapa. Per què? Dos elements han sotregat els fonaments de la nostra partitocràcia colonial: l’alta abstenció i l’aparició de l’espanyolisme radical en forma de “Ciudadanos”. Sobre l’abstenció, no cal ser un llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Harvard per a veure clar el que passat. És ben simple: s’ha apoderat de l’electorat una sensació d’estafa col·lectiva. Res més. No cal donar-hi més voltes. El més greu, però, és que no hi ha cap intenció de posar-hi remei. Al final, tal i com deia encertadament un articulista fa pocs dies, no caldrà celebrar elecions. Podran fer-les a mà alçada en el mateix Parlament perquè els seus integrants seran els únics que aniran a votar. És clar, quina salut democràtica podíem esperar d’un règim nascut i apadrinat pel franquisme? La mediocritat s’ha anat estenent com una gran taca d’oli en totes les esferes de la política oficial i la conseqüència de tot plegat ha estat tenir un futur president de Catalunya que no sap ni parlar. Amb un panorama així, qui pot tenir ganes d’anar a votar? D’altra banda, hi ha l’aparició dels “legionarios” del Partido de la Ciudadania. Bon senyal. Quan Espanya veu perillar la seva “unidad” sempre hi envia aquest cos imperial (la Legión) amb la finalitat d’espantar “las provincias rebeldes”. El problema és que en ple segle XXI no poden fer-los desfilar per la Diagonal de Barcelona amb la cabra al capdavant. Però no tenen cap problema, substitueixen les bales per les ones radiofòniques de la COPE i la mascota per un bufó del teatre. Tot plegat, i sense que ningú s’ho imaginés, ara tenim en el Parlament de Catalunya a "los Tercios de Flandes” i tothom amb un pam de nas. Tant dir-nos als independentistes de debò que el nostre era un missatge massa radical i ara, aquells que han fet tot el possible per barrar-nos el pas, veuen com a casa se’ns cola qui vol fer-nos desaparèixer com a poble. Què diran ara? Avui més que mai està justificat (tot i que sempre ho ha estat) el discurs polític de trencament amb Espanya. Cal, per a evitar el desànim entre la nostra gent, que la veu de l’independentisme autèntic s’organitzi d’una vegada per a entrar a combatre els que, descaradament, ens volen aniquilar. Ara és l’hora catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

L'objectiu central d'aquest assaig històric és, essencialment, esbrinar l'evolució ideològica que hi ha entre el Macià que declara obertament el seu espanyolisme el 1907, en parlar de...

"esta España grande y noble, esta España de nuestros ensueños, esta España que, organizando inteligentemente sus industrias, pueda acudir a la lucha económica en el mercado extranjero, y allí, en aquel torneo libre de la inteligencia y del trabajo, vencer; único medio de llegar a ser una Nación rica y poderosa."
(Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 17 de juny de 1907)

...i que es defineix com a militar i monàrquic fervent...

"y les dije: que yo había pertenecido treinta años al ejército, que le tenía un cariño grandísimo y que al ejército habría de apoyar siempre con mis iniciativas y con las de mis queridos compañeros, porque yo le quería con toda mi alma [...] Les dije también que tenía una deuda de gratitud con D. Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud me obligaría por toda mi vida a ser partidario de D. Alfonso XIII."
(Ibíd.)

...i el Macià que, també davant de les Corts, dirà amb contundència:

"Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura."
(Diario de Sesiones, 5 de novembre de 1918)

o bé amb més radicalitat:

"Voy únicamente a fijar la posición que tenemos los que dentro de Cataluña nos llamamos separatistas, y voy a explicar por qué hemos llegado nosotros a la posición en que nos hemos colocado [...] El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia."
(Diario de Sesiones, 23 de juny de 1923)


L'Esfera dels Llibres (2006)
248 pàgs.
ISBN: 84-9734-405-7 /978-84-9734-405-0
24x16 cm
Col·lecció: Història

Terrassa (Vallès Occidental)
Bon dia companys. Sóc un ciutadà d'aquest país i m'agradaria de ja fa molt d'anys dir-ne estat. Us he seguit fins avui d'una manera indirecta doncs milito a ERC des de l'any 1991 i, és clar, m'han arribat diversos inputs de molts llocs diferents, però avui per avui, estic interessat en pertànyer i col.laborar en el vostre moviment que s'ha de convertir en el moviment de la majoria dels catalans.

La meva militància actual és força passiva i de veure-les venir, doncs fa 4 anys que he deixat d'ocupar cap càrrec intern de partit, tot i estant d'acord en diferents temes, amb la línia que du endavant.

Espero una comunicació vostra. M'estic a Terrassa però volto molt tot el País degut a la meva feina. Fins aviat.
Salut i Independència.
XXXXX
Un patriota

Llissà de Vall (Vallès Oriental)
Sóc de Llissà de Vall però fill de Sallent. Tinc 83 anys i vaig conèixer personalment en Francesc Macià. Va venir al col·legi de Sallent i em va regalar un llibre signat per ell, que per desgràcia i per motius de la guerra vaig perdre. Estic afiliat a ERC de LLissà de Vall i lamento que per la salut no pugui ser actiu, tot i que ho sóc de pensament.

Saura i els verds estant contents, l'estatut resultant és ben bé a la seva mida. Bé ...!? ben bé a la seva mida, no!, encara els va una mica gran. Un estatut més mesell encara els hauria plagut més. Per tant ICV no ha perdut pas. Més escons, més sou, més rellevància ... perfecte! La de Madre, n'Iceta, en Zaragoza ... tots pletòrics però també odien l'estatut recent per ser massa agosarat. Tots ells són, amb en Montilla, els que van proposar les esmenes a l'endemà de l'Estatut del 30-S. CiU ha perdut bous i esquelles. Es creuen a en Zapatero, il·lusos catalans! Els espanyols els han traït i ho tornaran a fer sempre que convingui. Esquerra guanya poder i jo perd país. Esquerra no és conscient de la força que els donarien aquests 21 diputats si els adrecessin de veritat a alliberar Catalunya o el que és el mateix a "Trencar amb Espanya". Però no! Ara ja són "els domesticats per Espanya". Ara ja no fan por! Són el lleó venut, engabiat, domesticat ...! Això sí, els pinten de rabiuts, fan veure que els temen, els han ben amansit! Menjadora, copets a l'esquena, salvar "España" del ferotge PP i sobretot a les ordres del "Partido de los trabajadores de España, Partido Socialista Obrero Español". Però els que de veritat hem perdut molt!, molt!, molt més que no pas ningú, hem estat els independentistes. No no parlo dels independentistes nuls de CiU ni dels independentistes vençuts i enganyats d'Esquerra, no! Parlo dels Independentistes de veritat, convençuts i decidits a fotre el camp d'aquesta situació colonial. Sí, nosaltres som els veritables perdedors, nosaltres ho estem perdent tot! o sigui, perdem el nostre estimat país. Entre CiU i E se l'estant venent. Collons! he dit E? Què coi vol dir E? Sí, nosaltres som els veritables perdedors! CiU ha perdut les cadires i E les ha recuperades, però nosaltres perdem la nostra pàtria! No volem perdre la pàtria, no volem perdre la catalanitat, no volem perdre la dignitat! Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

«Tots aquests comtats i vegueries de Rosselló i Conflent, homes, burgs, vilatges, boscos, riberes, país pla... quedaran irrevocablement i per sempre, per aquest Tractat de Pau, incorporades a la Corona de França.»

Així va ser signat, en rigorós secret, pel cardenal Mazarino, ministre de Lluís XIV de França i per Luis de Haro, ministre de Felip IV de Castella, a Villa dels Faisans, el 13 d'agost de 1659. Les Corts catalanes ni tan sols van ser consultades, ni els mateixos rossellonesos. La més dura repressió, ordenada pel renegat Francesc de Sagarra, president del Consell Sobirà del Rosselló, s'estén sobre el país.

Al Vallespir, Josep de la Trinxeria es declara en rebel·lia i organitza partides d'"angelets", mentre, a Vilafranca de Conflent, Manuel Descatllar ordeix un ambiciós complot per incorporar de bell nou els comtats del nord dels Pirineus al Principat de Catalunya. Joan Soler i Amigó novel·la, amb Rebels a Tramuntana, un dels episodis més desconeguts de la història catalana.

Columna Edicions (2003)
III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya
356 pàgs.
ISBN: 84-664-0307-8 / 978-84-664-0307-8
12 x 21cm
Col·lecció clàssica, 548

Podríem haver tingut un President Colonial botifler. Quedarem amb el dubte de si hauria estat mínimament honorable, però ara sols queda aquest traïdor traït, n'Artur Mas, com a cap de l'oposició. Com bé digué en Ramon Serra (www.radiocatalunya.ca) l'endemà de la traïció de l'estatut nyap i del "Concert Solidari" feta pels pretesos límits que posa en Zapatero ("Zapatero és qui posa els límits" digué en Mas aquell dia mentre darrera seu hi havia un Pujol, ombra permanent amb un pullòver beix d'estar per casa), Mas és en "Mastraït". Mas i CiU van infravalorar la necessitat urgent i imperiosa d'aquell estatut nyap d'ERC i PSC, i s'han quedat sense res, com diem nosaltres: "sense bous ni esquelles". Pobre Colònia Catalana! Per no tenir no tenim ni una merda d'estatut que valgui la pena i que fes de veritable pas intermedi! Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'impresentables que van des de Carod, passant per Manuela de Madre i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya". Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb Espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya. Visqui la Catalunya dels "No vençuts"! Salvador Molins President de Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà, Països Catalans)

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Sento una profunda admiració, des de la natural distància i des de la meva capacitat personal, pels homes que han esdevingut estadistes i han defensat amb força el seu propi país lluny de la mediocritat d'un Carod que diu que "no telefonarà a Madrid" però que bé em temo que se n'hi anirà a fer de llepon o d'obedient a la primera que pugui -abans de qualsevol pacte- és clar! o no tan clar per això no em mereix cap confiança. Gent que van prometre en la campanya electoral el que farien de concret pel seu país i d'entrada ho va complir -qui pica primer, pica dos cops-, la mateixa estratègia que Josep Sort ens presentava en la conferència titulada "Una proposta d'accessibilitat a la Independència". El que possiblement tornarà a ser el nou President del Brasil, Lula, fent un anàlisi de la situació brasilera ha dit "el meu únic rival és la injustícia social" El 2002 Lula només comptava am la fidelitat de de tres dels vint-i-set Governadors, avui compta ja amb el suport explícit de setze governadors. Jo ara em pregunto: quin serà el rival de la nostra classe política, del nou govern, del nou parlament i del nou President que en surti de tot plegat? Serà la immigració descontrolada? Serà la manca de recursos? -dedica Catalunya 640 milions d'euros a Universitats i investigació! no us foteu a riure ni a plorar perquè l'estat en 15 dies ens roba aquests diners, 40 milions diaris, 6600 milions de les antigues pessetes cada dia. Serà que la nostra capacitat de decissió política ha quedat reduïda al nivell de fireta després de l'aposta final estatutària d'en Mas amb Zapatero? Aquest és el nivell en que ha quedat l'estatut esclau: de fireta! Res lligat, el sac foradat i el gra florit ...! Quin serà el rival de la nostra classe política? Serà l'aeroport? Serà el Port? Serà la sanitat? Serà la política lingüítica? Serà l'etiquetatge en Català? Serà el cinema en Català? Serà la televisió o la premsa en català? o serà tot plegat? No tenim diners, diran! On són, direm? -A la panxa del bou on no neva ni plou! respondrem! Serà la partitocràcia, seran les poltrones, serà el sou de ses senyories? Serà la falta de consciència del que tenen entre mans? "Drets i naturalesa de Catalunya" Serà la falta de caràcter, de dignitat i d'autoestima nacional? Quin serà el rival de la nostra classe política? I mentre responem tots aquest interrogants, prego a ses senyories que, per favor, que no s'apugin el sou! Que això ja és vergonyós! Sí, tal com diu i clama Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció: "Regeneració, regeneració, regeneració! Salvador Molins i Escudé President del BIC, President de Som 10 Milons Conseller de Catalunya Acció

La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia: "les batalles no les guanyen els guerrers, les guanyen els exèrcits". L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb un objectiu definit i una estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem els catalans (guerrers aïllats) i com hem d'actuar per a avançar (guerrers coordinats operativament en un exèrcit), sinó l'any que bé no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys. Catalunya Acció ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris. Per a res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol i Convergència, o nous "peixos al cove" com diu en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir o encaixar sinó trencar amb Espanya; no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o més dèbil. L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'Estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure que ERC i CiU faran res efectiu que no sigui perdre el temps en intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Els primers dies de novembre de 1926 gairebé un centenar de catalans foren detinguts per la gendarmeria francesa acusats de preparar un complot per provocar un aixecament popular a Catalunya i proclamar-ne la independència.

Aquesta temptativa, coneguda com «els fets de Prats de Molló», i el consegüent procés que es féu a París, tingué un gran ressó internacional i contribuí, de manera decisiva, a la internacionalització del cas de Catalunya i al fet que la figura de Francesc Macià adquirís la dimensió èpica que encara avui l'acompanya.

Aquest llibre, editat a París l'any 1927 per Estat Català sota el títol La Catalogne Rebelle, i que ara es publica íntegrament en català per primera vegada amb motiu del 70è aniversari de la mort de Macià, recull les transcripcions d'aquell procés. Amb una introducció d'Agustí Colomines i Companys, professor d'història contemporània a la UB, aquest llibre incorpora documents i material gràfic vinculat a aquells fets.

Símbol Editors (2003)
304 pàgs.
ISBN: 84-95987-06-6 / 978-84-95987-06-8
17x24cm
Col·lecció Memòria

La figura de l'insigne conseller barceloní és avui encara un exemple de les qualitats cíviques que tot dirigent polític ha de tenir.

Malgrat els sis-cents anys que ens separen de l'època de Fiveller, el seu coratge i fermesa a l'hora de defensar les llibertats col·lectives dels barcelonins davant el monarca castellà Ferran I són un model per a tots aquells catalans que aspiren a substituir l'actual mediocritat imperant dins el nostre panorama polític.

La Busca edicions (2004)
65 pàgs.
ISBN: 84-96125-11-4 / 978-84-96125-11-7
21x15 cm

A "La independència i la realitat", l'escriptor i jurista Hèctor López Bofill combina amb brillantor el rigor jurídic, l'objectivitat del discurs i l'audàcia dels plantejaments per destruir els llocs comuns que pesen sobre la idea de la independència de Catalunya i la fan aparèixer com una quimera irrealitzable.

Ben al contrari, aquest llibre demostra la necessitat d'incorporar aquesta idea dins l'àmbit de les possibilitats democràticament acceptades, examina els discursos polítics i legals sobre la qüestió, sobretot, es manté dins el nivell de la concreció per tal d'evidenciar l'ampli arrelament social del projecte independentista, així com la seva viabilitat dins el marc de la legalitat vigent. La conclusió és clara i desafiant: l'emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, la seva legitimitat ve avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea.

"La independència i la realitat" ens proposa una argumentació sòlida i contrastada, de lectura ben accessible, que d'ara endavant haurà de ser referència obligada en qualsevol discussió solvent sobre el futur immediat de Catalunya. Un al·legat a favor de la democràcia i la llibertat dels homes i els pobles, que no deixa excuses per ajornar més el procés que ha de portar Catalunya a obtenir allò que, per dret, li correspon.

Editorial Moll (2004)
184 pàgs.
ISBN: 84-273-1101-X / 978-84-273-1101-5
19x13cm
Col·lecció "Els llibres de Pròsper", 1

El passat diumenge 22 d'octubre es commemorà el 80è aniversari de la gesta d'en Francesc Macià i del centenar de patriotes voluntaris que des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, mostraren al món el conflicte català i el seu anhel d'independència.

Arran dels coneguts com a «Fets de Prats de Molló», el plet català fou escampat per tot el món. La detenció dels insurrectes que s'havien conjurat a la comarca del Vallespir —deguda a la delació d'un espia a sou de França, descendent del revolucionari italià Garibaldi—, el posterior judici a París d'en Macià i dels soldats catalans, la sentència (les penes de presó i les multes) i l'exili a Brussel·les, foren notícia de primera plana als diaris europeus i americans.

Des del 1714 que el nom de Catalunya no era en boca de tanta gent forana. Poc més de dos-cents anys després de l'ocupació espanyola de Catalunya, una nova generació de patriotes agafaria les armes per a demostrar als catalans com es guanya la independència. El caràcter bel·licós dels catalans era ben viu entre el jovent, i la tradició catalana s'acomplia malgrat les prohibicions. En arribar a l'edat en què se't podia considerar home, el cap de casa et donava els símbols que així ho assenyalaven: la clau, el duro i el punyal. Els catalans sempre s'havien considerat francs, és a dir lliures, per contraposició a la resta d'humans, la majoria dels quals eren súbdits. La llibertat dels catalans, fixada des dels orígens de la nació i que s'anà reglamentant en les Constitucions de Catalunya, ens costà sang, i per aquesta raó tot català ben nascut anava sempre armat, per a defensar la llibertat i per a defensar-se. Amb Macià reneix l'esperit atàvic, el delit de recobrar la llibertat arrabassada, i molts dels seus seguidors ho abandonaren tot per Catalunya: família, treball, estudi, posició... Fins al darrer alè de vida, tots, sense excepció han servat, a la nineta dels ulls, l'estel de la Independència. Glòria eterna als defensors de la pàtria!

Els primers dies de novembre de 1926 més d'un centenar de catalans van demostrar l'afany de llibertat i independència que reclamava el subconscient de tota una nació que restava empresonada i violada per la tirania i la barbàrie espanyola representada per la dictadura de Primo de Rivera. Va ser una temptativa d'aixecament armat a nivell general, impregnat de valentia i heroïcitat, que si hagués reixit, disposaríem d'un precedent històric contemporani de caràcter separatista de ben segur molt productiu i difícilment tapat i silenciat per la historiografia "oficial", actualment constatable. En tot cas, dirigents polítics com Macià, es troben a faltar a la Catalunya actual, on no hi ha ni valentia ni heroïcitat, en canvi, acomplexament i genuflexió en trobem per donar i per vendre.

El president Macià tenia determinació i ho tenia tot molt clar. Extracte de la declaració que en Francesc Macià havia de llegir quan hagués declarat la independència :
"A LES NACIONS LLIURES DEL MÓN, SALUT ! És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa....Volem una Catalunya per als catalans! Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors. Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat. Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent. Que sàpiga tot el món que no estem animats d'un esperit d'odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d'imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d'ajudar els altres pobles d'Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n'esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes.I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d'angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d'esdevenir lliures. Ho fem amb l'esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d'Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l'imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d'elles mateixes. Pel dret dels pobles i dels homes! Per la pau internacional! Salut!"
Francesc Macià, Prats de Molló 1926.

Avui, vuitanta anys després, segueix sent majoritàriament vigent aquesta declaració que tenien preparada els voluntaris catalans encapçalats per Francesc Macià. Motiu pel qual hauriem de reflexionar, i que la seva experiència i sacrifici ens serveixi d’exemple per no defallir en la lluita per la independència de Catalunya.

Catalunya Acció, enguany i amb un projecte ambiciós i actualitzat al segle XXI, sense armes de foc, però amb la mateixa força i convicció, recull l'esperit i la valentia d'aquells catalans que un dia van dir prou, i s'adonaren que l'única solució és trencar amb Espanya.

*nota: per saber-ne més, La Catalunya Rebel, El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló, Símbol Editors, Col·lecció Memòria, 2003, Barcelona.
Text original publicat sota el títol de la Catalogne Rebelle per Estat Català. Agence Mondiale de Libraire. París, 1927

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Estrenem des de Catalunya Acció la secció Història dins la Gaseta digital El Nord. Analitzarem minuciosament la història dels Països Catalans per demostrar que en el nostre passat NO tot són derrotes, desgràcies i repressió, malgrat ens volen fer creure els espanyols i els encaixistes catalans, que conscienment i mitjançant la història "oficial" es permeten el luxe de contaminar i ocupar (també) la ment i l'autoestima de generacions de compatriotes amb la finalitat d'amagar-nos i segrestar-nos tots els referents i exemples de valentia, heroïcitat i patriotisme de la nostra història nacional. En canvi, ens mostren i ens inculquen una història acomplexada, que ens domestica i ens escarmenta, possibilitant així, una fortificació i consolidació del seu règim de dominant i de subordinat, d'amo i d'esclau, de metròpoli i de colònia, d'Estat i de província...
Per això i molt més, l'objectiu d'aquesta secció serà recuperar la dignitat i la moral, així com la història, de la nació catalana. I rigorosament, procurarem amb designi projectar al nostre present humà; els valors, la il·lusió, l'esperit, el patriotisme i també per què no, els "collons" de milers i milers de catalans i catalanes que hi van deixar el temps, l'esforç, la sang i la pell, per les llibertats nacionals i per la glòria de la nostra Pàtria.

P.S. Historicidi: assassinat o homicidi històric amb connotacions polítiques gravíssimes.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El llibre realitza una aproximació a l'economia dels territoris de l'Estat espanyol que integren l'euroregió de l'arc mediterrani, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i que en aquest treball anomenem Euram.

Ací ens mostra fins a quin punt el seu volum de relacions comercials i la complementarietat de les seves produccions defineixen un gran clúster natural, així com els beneficis conjunts que es podrien derivar d'una articulació de polítiques comunes.

També es posa l'èmfasi en la causa principal dels problemes que pateixen els tres territoris esmentats, el seu dèficit fiscal amb el govern central espanyol.

Edicions 3 i 4 (2004)
190 pàgs.
ISBN: 84-7502-718-0 / 978-84-7502-718-0
16 X 24cm
Col·lecció: "Euram", 1

Qui era Cristòfor Colom? Què en sabem de la seva vida i dels seus orígens? La versió més divulgada ens diu que Colom era un llaner genovès, sorgit de les fondàries del misteri, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, que va ser nomenat pels Reis Catòlics, amb l'acceptació de la cort i la conformitat de lleis i d'institucions, virrei, almirall, governador i capità general del nou regne de les Índies. Però, és concebible que un estranger plebeu i analfabet rebés uns títols reservats només als membres de la casa reial?

Cinc-cents anys després de la mort de Cristòfor Colom, l'historiador Jordi Bilbeny culmina les seves exhaustives investigacions i concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidor de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial: un Colom príncep de Catalunya.

Edicions Proa (2006)
440 pàgs.
ISBN: 84-8437-833-0 / 978-84-8437-833-4
15,5 X 23,5cm
Col·lecció: "Perfils", 65

El grau de violència sense parió que va acompanyar la desintegració de Iugoslàvia només es pot explicar si considerem adequadament tant els factors externs com els interns. Com més mixtes, assimilades i indistingibles eren les poblacions que calia “separar”, més sistemàtic, incessant i cínic havia de resultar l’ús de la coacció. Això dóna compte de per què els nivells més alts de violència “interètnica” van tenir lloc a Bòsnia.

Occident va reaccionar d’acord amb la hipòtesi de la similitud/diferència: quan deixaren anar les primeres bombes sobre terra eslovena, els indiferents líders internacionals i una opinió pública desconeixedora dels fets van desviar la mirada lluny de la tragèdia, o bé es van veure passar els esdeveniments posteriors de braços plegats. Quan es va engegar la neteja ètnica a Croàcia, alguns països, sobretot Alemanya, començaren, amb retard, a exercir una pressió forta sobre Belgrad per tal d’aturar la marxa envers el caos. Els acords de Dayton, precedits pels primers atacs aeris “demostratius” contra objectius serbis restringits, només es van assolir ateses les fortes pressions dels Estats Units i tot i l’oposició constant del Regne Unit i França.

A la fi, quan les primeres imatges dels refugiats amb mocadors al cap procedents de Kosovo van colpejar els mitjans de comunicació, una nova commoció humanitària es va afegir al cúmul de vuit anys de patiments. Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se'n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se'ls havia atorgat?

Editorial Afers (2000)
212 pàgs.
ISBN: 84-86574-87-0 / 978-84-86574-87-1
21x13cm
Col·lecció "El Món de les Nacions", 5