28 d’abril 2008
Més proves per actuar sempre en clau internacional i deixar-nos de provincianismes mirant a Espanya i França
Una imatge que ho diu tot.Una imatge que reflecteix fins a on pot arribar Catalunya quan deixa de mirar a Espanya i a França.Una imatge que demostra que no som un país petit en res.
Aquesta sentència contra els enemics dels catalans suposa un pas més de Catalunya com a realitat i nació dins del mapa internacional.
Mentre cada cop són més les evidències del reconeixement internacional de Catalunya, per què els nostres polítics continuen bornis entossudits a reformar Espanya i França i a fer-nos-hi encaixar tant sí com no? Gosaran ells contradir la comunitat internacional que cada cop més està reconeixent la nostra nació?
A nosaltres, en canvi, aquesta imatge ens motiva encara més per caminar decidits cap a la necessària independència!
23 d’abril 2008
Armats de paraules cap a la victòria
L’actor Johnny Deep va encertar-la el dia que va dir que per conquerir un poble no calen grans armes perquè és més efectiu repoblar-lo i fer-li perdre la consciència d’identitat. Aquesta frase és un dels retrats més exactes que mai s’han fet sobre els països colonitzadors i llur manera de fer.I és que, com bé va sentenciar el gran actor, més enllà de les armes físiques, dels tancs, dels exèrcits i les bombes, hi ha una arma imprescindible sense la qual cap ocupació militar no perduraria en el temps: la paraula.
Faríem bé de no subestimar el poder de les paraules. La paraula, o per ser més exactes, el correcte ús de la paraula, s’ha demostrat històricament com a una de les armes més mortíferes per incidir sobre els pobles i els individus. Si bé és cert que per apropiar-se d’una nació cal recórrer a una campanya militar inicial, cal que tinguem present que, un cop assolida aquesta, és la paraula, i encara més, la guerra psicològica aplicada en forma de paraules precises i estudiades sobre el país colonitzat, qui rematarà la feina que l’ocupació militar va iniciar, a fi de perpetuar-la en el temps.
Per mitjà de la paraula expressem sentiments, transmetem pensaments, intercanviem parers i criteris, afirmem o neguem, etc. De la mateixa manera, la interpretació que fem de les paraules que ens arriben influeixen en nosaltres. Així, podem ser receptius a paraules que enalteixin la nostra persona o manera de ser, i també podem caure en la influència negativa davant de les paraules que ens encomanin desànim, derrota o impotència.
El poder de la paraula rau en el seu ús. La paraula justa, adequada i precisa pot portar una campanya publicitària a l’èxit o, al revés, al fracàs més absolut. És l’ús de la paraula el que pot portar a un client a confiar en el seu venedor o, en canvi, a tancar-li la porta per sempre. També la manca de paraules, el silenci, en el moment adequat pot ser una de les armes més útils quan així convé. I la paraula, també, pot catapultar un polític a la presidència d’un país o arruïnar per sempre més la seva carrera política.
Per mitjà de la paraula podem influir en positiu o negativament sobre l’estat d’ànim dels individus. Així, paraules i expressions que desprenen optimisme, energia, coratge i superació, es contagien i reforcen l’autoestima. En canvi, si sovint ens assetgen amb paraules que tendeixin a minimitzar-nos, a menystenir-nos i a infravalorar-nos, serà fàcil que psicològicament aquestes paraules aconsegueixin el seu efecte. La paraula, el que expressem amb ella i el to amb què ho expressem, té un poder de contagi que la converteix en una arma implacable quan l’objectiu és combatre l’estat d’ànim dels individus.
Si això ens passa a les persones, no cal ni que imaginem què passa quan això s’aplica sobre pobles sencers, on els efectes poden ser devastadors si el que es pretén és incidir negativament sobre l’ànim col·lectiu d’un poble. I és aquí, justament aquí, on la paraula actua amb tot el seu arsenal armamentístic, llançant missatges subliminals, carregant morters d’eufemismes, disparant bales de retòrica eixorca a fi de perpetuar el que les armes físiques, les dels exèrcits, van iniciar en el seu moment.
Mentre tot això s’esdevé sobre el nostre país, com si d’una pluja àcida es tractés; mentre la paraula s’ha convertit avui en l’arma més mortífera per aplicar la guerra psicològica sobre societats senceres com la catalana, hem de convenir que a Catalunya hi sobren polítics xerraires i hi manquen dirigents amb el tremp necessari per redreçar aquesta sequera directiva de primer ordre que patim.
Mentre els espanyols i els francesos, tant si són d’esquerres com de dretes, bombardegen la població catalana amb una guerra psicològica absolutament calculada i planificada, i que no té altra finalitat que justificar i rematar les conteses militars passades, l’actual classe política catalana no aspira sinó a fer-se perdonar amb expressions tan poc ambicioses, submises i enganyoses com el dret de decidir, autogovern o autodeterminació. Així, talment com qui xerra fent safareig en un mercat, s’entretenen navegant en mars d’eufemismes que, lluny d’aportar claredat, no fan sinó transmetre un ànim de derrota que és la delícia dels nostres botxins. Un cop més, doncs, i tal com ens recordava en Johnny Deep, la paraula i el seu ús esdevé l’arma definitiva per dinamitar la moral de tot un poble. Hem de convenir, i aquesta és la veritable tragèdia a la qual el poble català ha d’encarar-se avui, que tenim una classe política encapçalada per una tribu de xerraires sense esma amb l’única -i perillosa- virtut de ser els vius portaveus de la derrota! I entre tanta xerrameca, qui escolta i recull la veu de Catalunya?
La paraula. Aquesta, i no pas la xerrameca actual, és i serà la gran arma amb què plantarem cara al colonitzador. Aquesta és i ha de ser la principal arma amb què despullarem el silenci còmplice d’una classe de polítics catalans que callen el clam d’una societat catalana que vol parlar de tu a tu amb la resta del món. Aquesta és i serà l’arma definitiva amb què vestirem el futur d’aquest país que ja no admet l’actual embarbussament on ens volen emmudir.
Aquesta és, en definitiva, l’arma més poderosa amb què fornirem novament la moral d’aquest país mil·lenari perquè escrigui amb majúscules a la història l’única paraula que ha de conèixer: la victòria!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
15 d’abril 2008
Activem el Tren d'Alta Velocitat cap a la independència
L’altre dia em van comentar el cas d’una dona que vaig equiparar ràpidament a l’esperit i al caràcter dels qui formem part de Catalunya Acció.Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.
Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.
Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.
Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.
Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Carme Chacón desfilant per la Diagonal
La unionista Carme Chacón està de festa. De festa perquè la Catalunya optimista que ella volia encarnar s’ha convertit en el que ella i el seu partit volien per als catalans: reduir-nos a tots plegats en un veritable festí on no hi quedés ni la pobra Moreneta per engruna. Una Catalunya optimista que ara ho és més que mai, ja que no és a Catalunya on treballarà aquesta senyora, sinó precisament a uns quants centenars de quilòmetres de distància.No és el primer cop que un català (català administrativament, no pas de cor) es posa al capdavant de l’exèrcit espanyol. En el seu moment ja ho va fer l’ínfim retrat de la ridiculesa personificada, un tal Narcís Serra. Hi ha catalans als qui, incapaços de sentir-se realitzats com a polítics nacionals, no tenen més remei que córrer a passar la safata a Madrid abans que quedar-se sense cadira.
Però és millor així, i jo ho aplaudeixo. Aplaudeixo que en aquest país cadascú se situï exactament allà on és i allà on vol ser. Sense embuts. Sense eufemismes estèrils. Sense enganys. Amb transparència i sempre donant la cara. De fet, tal com fem sempre des de Catalunya Acció.
En un país on ens han fet perdre trenta anys navegant en un pantà d’eufemismes, de neutralitats mal enteses, d’incerteses, de pors, d’ambigüitats i de tebior, és d’agrair que hi hagi gent que es posicioni i faci saber a tothom de part de qui està, fins i tot quan decideix posar-se al bàndol contrari com la senyora Chacón.
Mentrestant, mentre n’hi ha que, com la senyora Chacón i la gent que ella representa, es defineixen clarament i han escollit quin és el seu veritable país, assistim al desgovern i a comparsa d’esclaus vençuts que protagonitzen dia sí i dia també els actuals polítics del nostre Parlament, que amb amb la seva insultant inoperància ja no serien capaços d’estremir-se ni que veiessin la mateixa Chacón desfilant amb tancs pel bell mig de la Diagonal de Barcelona!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
