Hipoteca Espanya
- Hola, bon dia. Miri, venia perquè he vist que aquest mes m’han cobrat erròniament 180 euros.- Ah no! No és un error. És la seva comissió de la hipoteca Espanya.
- Però si jo no l’he pas demanada!
- No, no cal demanar-la. Li assignem automàticament pel sol fet de ser titulat de la llibreta Catalunya.
- Automàticament? Però, quins avantatges tindré doncs?
- Ui, moltes! Pensi que és el que se’n diu una llibreta solidària! Amb els seus diners es podrà, per exemple, es podrà regalar ordinadors portàtils als titulars de la llibreta Extremadura o peatges als propietaris d’un compte Castella.
- Però si jo en tinc, d’ordinador portàtil! I he de pagar totes les autopistes cada cop que viatjo! I per a mi, què hi haurà?
- Per a mi, per a mi…au! No sigui egoista! Que a vostè no li ve d’aquests 180 euros al mes, home!
- Que no em ve de...però…i doncs ho estem pagant tota la meva familia? La meva dona? Els meus dos fills?
- Sí, sí, és clar, tots els titulars.
- Però això…això són més de 700 euros al mes! És una vergonya!
- Miri, amb franquesa, entre vostè i jo, sí, és un escàndol. Però bé, com que té un contracte de permanència de ‘per vida’ no hi ha res a fer. Les condicions són així!
- Doncs miri, sap què li dic? Que ja n’estic tip i que penso canviar de banc! Au, bon dia, senyor!
- Solbes, Pedro Solbes. Bon dia.
Trilers, pirates i lladregots de barri: aigua!!!
En els últims trenta anys hem tingut polítics que ens han acostumat més a la xerrameca que a les paraules. Per això no és estrany que en aquest país enraonin i parlin més clar i català certs sectors de la societat en comptes dels dirigents de fira que tenim instal·lats al Parlament de la nació. És una conseqüència més de tenir simples gestors de la colònia en comptes de veritables polítics amb visió d’Estat.Vista la situació actual, l’economista Xavier Sala i Martín, en una entrevista a TVE3 deia sense pèls a la llengua, com ha de ser, el que cap polític d’aquest país no vol dir. I això que l’actual crisi econòmica a Catalunya és doble: d’una banda per la mateixa crisi mundial; però, a més, incrementada doblement per la sagnia fiscal per la pèrdua de més de 19.000 milions d’euros que els catalans treballem i suem, però que s’emporten els espanyols en el seu particular concepte del que és la solidaritat. La solidaritat del triler, és clar.
En l’entrevista, el prestigiós economista afirma que, vista la nul·la voluntat de l’estat espanyol de complir una llei orgànica (l’Estatut) que ells mateixos van aprovar, “en comptes d’enviar negociadors el que haurien d’enviar són els Mossos d’Esquadra per fer complir la llei”. I, tot seguit, afegeix: “en aquest país quan ets un ciutadà estàs obligat a complir la llei, però quan ets al govern te la pots ‘passar pel forro’ amb una excusa tan estrambòtica com el fet que hi ha crisi”. I és per això que apunta: “si jo li digués al govern, com que hi ha crisi aquest any no pagaré els impostos, incomplint la llei, segur que m’enviarien els Mossos d’Esquadra i em posarien a la presó”.
Afegeix l’eminent professor de Columbia que “no entenc per què el govern espanyol es pot permetre el luxe de dir ‘aquest any no compliré les lleis’”.
Pel que fa al sistema de finançament, Sala i Martín afirma: “el sistema actual de finançament no és ser solidari, és una presa de pèl”. Més endavant, es pregunta com és que “el govern espanyol diu que els catalans són solidaris i al mateix temps admet que paguen més del que els toca, però reconeix que ja li està bé que continuï sent així”.
Entre d’altres causes de l’actual crisi econòmica, Sala i Martín no dubta a acusar el govern espanyol de la seva excessiva “dependència del sector de la construcció, que s’hauria d’haver diversificat abans”.
Com poden veure, un economista de prestigi, en Xavier Sala i Martín, traient el pit que cal davant d’aquesta colla de trilers professionals que és el govern espanyol.
Mentrestant, Catalunya observa amb preocupant inquietud la comparsa de pseudodirigents catalans que ens venen com a èxit el fracàs històric de no haver trencat definitivament amb aquest estat de trilers que, ajudat per llur silenci i complicitat, arruïna aquest país a marxes forçades. I ni la penosa situació econòmica dels milions de catalans espoliats anualment no els fa ni plantejar-se la necessària decisió de trencar definitivament amb Espanya i marxar d’una vegada d’aquest cau de pirates d’aigua dolça.És tan triler el qui entabana els vianants a peu de carrer i els saqueja les butxaques com el qui, bo i coneixent el furt que s’està cometent davant dels seus ulls, ho calla, ho silencia i no ho atura de soca-rel. I això és, agradi o no sentir-ho, el que ha passat en aquest país durant trenta anys, i ara en paguem les conseqüències.
I, senyors, entre trilers, pirates, lladregots de barri i els seus fidels apuntadors, potser ja és hora que entre tots plegats ens plantegem seriosament d’alçar la veu i posar cadascú al seu lloc, començant per recordar-los que l’única via capaç de redreçar la prosperitat catalana passa inevitablement per trencar definitivament amb Espanya amb evident urgència.
Albert Ubach
Recorda, català, que...
Recorda, català, que...Balances fiscals: els nostres polítics ens exigeixen unitat...per pidolar?
La crisi de lideratge polític que afecta Catalunya continua “amb sense aturador”. L’últim numeret ens l’ofereixen els nostres polítics amb la recent notícia de les balances fiscals publicades per l’estat espanyol.Davant de les xifres totalment esbiaixades donades a conèixer pels mateixos que ens saquegen any rere any i que l’únic que fan és fer-nos creure que encara ens queixem per vici, els nostres polítics apareixen al Parlament demanant-se entre ells de restar units per demanar justícia.
Com es pot demanar justícia a un país de lladres que del robatori en diu solidaritat?
De debò es pensen els nostres polítics que els de Catalunya Acció som tan innocents com per deixar-nos reduir en un estat de lladres com és l’estat espanyol?
El que està quedant palès amb tot aquest afer de les balances és la manca absoluta de voluntat de trencar definitivament amb Espanya. D’arguments, molts, però de declaracions d’intencions de trencar amb aquest país de lladres i d’acabar amb aquesta sagnia fiscal que empobreix Catalunya, cap ni una.
La darrera sessió del Parlament ha estat digna d’una comèdia italiana. Com qui juga a fer-se l’important bo i fent creure que domina la situació, els nostres polítics s’han demanat entre ells de mostrar-se units.
Unitat…per a què?
Unitat per anar a pidolar a qui et roba?
Unitat per demanar clemència al teu propi maltractador?
Unitat per raonar amb qui t’ha demostrat no sap què és el diàleg?
Unitat per anar a Madrid tots junts amb posat de xai camí de l’escorxador?
Senyors, siguem seriosos i actuem amb el sentit polític que Catalunya exigeix als representants del nostre país, si us plau.
A un lladre no se li demana res: se’l jutja i trenques amb ell.
A un maltractador que t’insulta no se li demana clemència: se li planta cara sense complexos, se l’assenyala amb el dit i se’l mira directament als ulls.
A un sord vocacional no se li pot exigir diàleg: necessita que se li parli clar i català.
És lamentable observar com la nostra classe política sempre pensa, parla i actua talment com si fos un esclau que només aspira a presentar-se davant de l’amo a reclamar una mica més de l’amor que es nega a donar-li.
Després de trenta anys així, algun català de bona fe encara pot confiar que aquesta mateixa gent sigui la que algun dia s’atreveixi a tractar d’igual a igual amb Espanya, tal com ha de ser, i no pas amb aquesta actual actitud de víctima davant del botxí?
Diguem-ho clar i diguem el que els nostres polítics no accepten de reconèixer públicament, perquè si ho fessin perdrien el mínim crèdit que encara els pot quedar:
- Si existeix el dèficit fiscal, a part de ser per la vocacional condició de lladres de l’estat espanyol, és perquè durant trenta anys els polítics catalans ho han consentit.
- Si després de la restauració borbònica, mai no hem tingut concert econòmic és perquè els polítics catalans no han estat (volgudament) capaços de lligar-lo quan convenia fer-ho.
- Si després de trenta anys en aquest país paguem peatges a les autopistes és només perquè els polítics catalans així ho han permès.
- Si en ple segle XXI la nostra nació encara no ha tingut un veritable TGV que articuli el nostre territori i el connecti amb la resta d’Europa, només és perquè durant trenta llarguíssims anys els polítics catalans s’han estimat més assegurar-se que hi hagués un AVE Madrid-Sevilla a canvi de mantenir les seves poltrones uns anys més.
- Si en ple segle XXI una capital d’estat, Barcelona, es queda sense llum en plena temporada turística, el seu aeroport, els seus trens i les seves infraestructures són pitjors que les de qualsevol república bananera és, ras i curt, perquè durant trenta anys els nostres polítics ens havien fet creure que això era el país de les meravelles mentre ells callaven la magnitud del robatori continu al qual han sotmès la nació catalana.
- I, finalment, si avui, en ple segle XXI, després de trenta anys de la mort del genocida Franco, i després de la restauració del seu successor nomenat a dit, el monarca Juan Carlos I, avui Catalunya encara és una simple colònia espanyola, és perquè els nostres polítics no han passat de comportar-se com a vulgars pidolaires quan el que necessitava el país és dirigents de caràcter per recobrar el sentit polític i el caràcter vencedor amb què cal sortir quan hom aspira a fer-se respectar.
La regeneració de Catalunya només començarà quan entenguem que cal jubilar aquesta classe política que ha actuat com a col·laboracionista de l’estat espanyol, i que ha dut Catalunya a una regressió econòmica i política sense precedents en els trenta anys en què hem estat a les seves mans.
L’espectacle que ens tornen a oferir ara els polítics catalans representa tornar a enganyar els catalans de bona fe i fer-nos actuar a tots novament com la víctima que demana que el seu maltractador deixi de maltractar-lo. Un cop més, fer-nos perdre el temps a tots plegats, marejar la perdiu i podrir encara més la ja malmesa situació actual.
No necessitem pidolaires. Necessitem homes i dones amb el sentit polític que l’actual urgència nacional exigeix.
No necessitem buròcrates ni grisos gestors de la colònia. Necessitem homes i dones que actuin amb visió d’estat.
Que no s’equivoquin, doncs, amb la gent de Catalunya Acció, perquè a nosaltres no ens prendran el pèl els mateixos que han callat i han consentit durant trenta anys.
Perquè nosaltres sí estem disposats a regenerar aquest país i a fer-ho sense que ens tremoli el pols. I tot, només, amb una finalitat: retornar-li a Catalunya el respecte, el prestigi i el reconeixement en forma del nou estat català que, els agradi o no, pensem tornar a dibuixar al mapa d’aquesta nostra vella i estimada Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
Declaració de Catalunya Acció i dossier Vauban enviats als memnres de l'ICOMOS (UNESCO)
En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.
DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ
Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.
Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:
Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.
Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.
Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:
-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.
El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :
- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.
Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?
- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.
- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.
- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.
Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.
Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord) 
A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.
Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF
Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco
Ni oblidem ni perdonem
