Publicat el 28/juliol/2006 La web de Tribuna Catalana, el passat 20/juliol/2006 oferia la següent Editorial sota el títol "Hi ha projecte? Hi ha classe dirigent?":

"A la societat civil, en general, i a la sobiranista, en particular, hi ha un cansament del protagonisme excessiu de la classe política en la construcció del dia a dia i del futur del país. Els sectors populars, el món intel.lectual, universitari i professional i, no cal dir-ho, el món econòmic i financer no sols no responen a cap estratègia ni projecte nacional, sinó que sobreviuen avançant o retrocedint sense cap direcció marcada. Hi ha classe dirigent més enllà dels interessos inconfessables, econòmics i financers, o els partidistes i de poder de cada opció política? Podem reconstruir la nostra nació, sense intel.ligència, projecte i classe dirigent per portar-lo a terme? Aquest és el repte que Catalunya i els Països Catalans han de ser capaços d'assolir. Espanya té el seu projecte, tant li fa qui governi, el PSOE o el PP; l'aparell i els interessos de l'Estat tenen fonaments sòlids. Però avui, a més, hi ha un altre element decisiu, els mitjans de comunicació, que són l'arma capaç d'expandir un projecte. I Espanya aquesta qüestió la té sòlidament solucionada.

L'u de novembre a Catalunya hi ha eleccions que poden no solucionar res si, al darrera o millor per davant de l'opció política que guanyi, no hi ha una societat i una classe dirigent que vulgui portar a terme un projecte nacional sòlid."

Un editorial sembla ser una opinió solvent llençada al vent. Com que la gent i el Projecte de Catalunya Acció pretén ser rigorosa i efectiva entomem aquest editorial des del vent mediàtic que representa Tribuna Catalana per tal de donar-li una resposta concreta, pràctica i aplicable, més ben dit que està essent aplicada ja! Les opinions abandonades a sí mateixes si ningú no se les pren seriosament poden ser brindis al sol. A Catalunya Acció volem fets i passos concrets i eficaços! Catalunya no es pot permetre ni 10 ni 30 anys més d'anar fent la viu-viu com un cranc, tres passes endavant i cinc endarrera. No! Aquesta és la resposta: Podem reconstruir la nostra nació, sense intel·ligència, projecte i classe dirigent per a portar-lo a terme? No! No podem fer-ho sense aquests elements ni sense una premsa que ens ajudi a fer arribar aquest missatge i les seves concrecions al Poble Català. No ens podem refiar dels que ja se senten bé dins la situació actual i que sovint per un motiu o altre fan el joc encaixista limitant les possibilitats reals de Catalunya. Hi ha un segon no. L’u de novembre de 2006 la classe dirigent actual catalana seguirà igual que fins ara, amb els seus tretze són tretze d’encaixisme, seguirà com fins ara pletòrica i feliç administrant la minsa colònia catalana –la nostra ruïna material i espiritual- dient sí a totes les imposicions i limitacions, i facilitant a la pràctica recollir diners, més del 11% del PIB català, per a donar-los a l’amo espanyol, es digui PP o PSOE. Hi ha un tercer no. La societat catalana polititzada amb aquesta visió i sentit d’estat català que aquest solvent editorial reclama no existeix ni podem refer-la en només tres mesos i escaig. Francesc Macià va aconseguir-ho el 1932 perquè ell ja portava una trajectòria de bastants anys refent l’esperit i l’autoestima d’aquella societat d’aleshores del Poble Català. A vegades hom parla de fer volar coloms i jo ho odio; no odio a qui parla així sinó al fet de desmuntar les possibilitats reals de fer volar coloms. Si estimes i valores el teu país, alimenta els coloms i aquests volaran! Qui et diu que no facis volar coloms t´ho diu per a amagar la seva mediocritat i els límits que ell mateix s’imposa i ens imposa. Dir avui que demà tindrem un poble madur i responsable és mentir si abans no fem tot el possible perquè el nostre poble esdevingui madur i responsable, i que intel·ligentment no es deixi entabanar amb provincianismes com el de si vota com el PP o com de si vota com el PSOE. CiU i PSC van fer servir aquest engany fa poc més d’un mes en la campanya de l’Estatut retallat i mutilat de la Moncloa i se’n van sortir. Molts homes i dones del poble català van votar moguts per aquest enganyós criteri. La primera responsabilitat de fer créixer un Poble és dels polítics que l’estimen i el valoren. Francesc Macià, Enric Prat de la Riba i gràcies a Déu molts altres van entendre-ho així. Però quan la classe política, pel motiu que sigui, no està per la feina -potser massa preocupada en l’adminstració colonial del dia a dia-, aleshores el poble ras, com diu l’esmentat editorial de la societat civil, els sectors populars, el món intel·lectual, universitari i professional i, no cal dir-ho, el món econòmic i financer, o sigui el poble català, se’n ha de fer càrrec. Així és i així ha estat sempre i a tot arreu. Fins i tot i naturalment els pares de la Constitució dels EEUU ho tenien ben clar: "El govern d’un poble ha d’ésser en favor d’aquest poble i si no és així ha de ser derogat. Igual qualsevol llei, estatut o constitució." Però bé, cal que sapiguem que la societat civil no ho pot fer ella sola com per generació espontània, s´han de treballar les coses. Per fer tot el necessari per tal d’assolir això que ens explica l’esmentat editorial en qüestió, fa poc més de dos anys va néixer un nou projecte català anomenat Catalunya Acció que molts catalans a hores d’ara ja coneixen. (www.catalunyaaccio.org). Sense un Poble valent en esperit i lucidesa, sense un poble que recuperi la confiança en el que realment val, no hi haurà futur lliure per a Catalunya sinó que portats de la mà de mesells polítics sols anirem fent la videta d’una explotada i insultada colònia de l’estat castellà per excel·lència, l’estat espanyol. Si volem reeixir una Catalunya plena i lliure, creativa i responsable del món d’avui, haurem de reaccionar la gent independentista, perquè fora de nosaltres l’altra gent de la Colònia Catalana veu limitades totes les seves aspiracions en el migrat sostre de l’estatut de la Moncloa –els límits del qual els imposen en Rajoy i en Zapatero, eterns policia dolent i policia bo per a controlar els insaciables catalans-. Qui n’esboçarà l’estratègia i el projecte nacional, sinó ho fa algú amb intel·ligència, amb estimació i sobretot amb determinació? Ho farà Catalunya Acció, el seu líder Santiago Espot qual nou Francesc Macià. Més ben dit, ja ho està fent, acomboiat per les dones i els homes d’aquest valent i encertat projecte, i d’altres que ben aviat ho veuran amb bons ulls i s’hi sumaran. Qui posa tota la seva intel·ligència, projecte i classe dirigent per a reconstruir la nostra nació? Ja us ho he dit i us ho repeteixo: Catalunya Acció, el seu cap i tots els que l’acomboien, membres d’aquesta associació de la societat civil catalana, gent de tota la nostra nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, i molts altres que estant escampats arreu del món desenvolupant la seva vida. Jo ja he fet la meva resposta, la he entomada al vent i us la ofereixo. Aquí la teniu. Qui tingui orelles per a escoltar que escolti. Aquest és el camí del 2014. Salvador Molins i Escudé, 53 anys Conseller de Catalunya Acció, President del BIC i President de Som 10 milions Berga (Berguedà) Nota: Catalunya Acció pretén ser un far que atregui tots els patriotes que volen una Catalunya lliure, un far insistent i persistent que ens indiqui el camí que ens cal recórrer per edificar el nostre estat propi, l’Estat Català, un estat que defensi i garanteixi els nostres drets inalienables sense límits imposats des de la irracionalitat més absoluta, un estat que sigui veu i vot nostre davant de tot el món.

Publicat el 25/juliol/2006 "Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin al poble a saber defensar la seva dignitat." (Daniel Cardona, 1890-1943) Avui, a Catalunya, ens falla el sentit de la lògica i ens manca dignitat i idees intel·ligents, do de paraula, autoritat i contundència. (Joaquim Pugnau) Joaquim Pugnau i Vidal Cap de Brot de Catalunya Acció Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)

Publicat el 24/juliol/2006 Patriotes Catalans de la Independència definida, hem de fer tot el possible perquè se'ns noti, se'ns vegi, se'ns senti i al final se'ns escolti. Catalunya ha passat del domini mediterrani a ser un país de ploramiques. El camí de la Independència es reprèn quan la gent deixa de plorar i es grata la butxaca pel seu país. Catalanes i catalans si el vostre país s'enfonsa o es perd i no feu res per evitar-ho no us queixeu! És del tot precís que els catalans que volen la llibertat pel seu poble cerquin maneres de poder treballar per aquest fi, per protegir tots els valors que han rebut dels seus avantpassats. Catalunya Acció és un projecte intel·ligent i possible per donar resposta eficaç a tots aquests plantejaments. Catalunya Acció no et diu el que has de fer sinó que et diu que facis! Que actuïs en català -de parla i d'esperit- i en favor dels drets de la teva gent i de la teva terra. Catalunya Acció diu a tot Catalunya que no n'hi ha prou defensant la pròpia identitat, que amb això sol no podem avançar perquè sense una entitat que protegeixi els nostres drets, l'enemic desfà en minuts el que nosaltres construïm amb esforç continuat d'anys i panys. L'entitat que arreu protegeix els drets nacionals s'anomena estat, en totes les nostres lluites hem de defensar dos aspectes bàsics, la identitat i la entitat -l'estat que la ha de protegir-. Aquesta tasca no la pot fer un català en solitari per espavilat que sigui, és una tasca d'equip. Els que emprenguin aquesta tasca només han de tenir un objectiu prioritari a tot en la cosa pública: la Independència i consegüent llibertat del nostre Poble. Catalunya Acció fa una crida als catalans que tenen aquests sentiments i treballen per aquesta finalitat a que se sumin al seu Projecte del 2014 i que us coordineu amb la seva direcció. Com venia a dir en John Kennedy no demanis que pots fer ... Fes-ho!» i suma't als que ja circulen per la teva mateixa via. Fem pinya i assolirem un ferm tren que avanci de veritat. Quan altres catalans el vegin a passar es diran ... pugem-hi tots de pressa que aquest sí que avança cap a la llibertat! Salvador Molins (Berga, Berguedà) Joaquim Pugnau (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

Publicat al Diari Avui (21/juliol/2006)

Ara sí que es pot assegurar que la campanya electoral ha començat. Fins aquesta setmana la munició era de fogueig. Ara, en anunciar el departament d'Economia i Finances que el PIB de Catalunya creix per sobre de la mitjana espanyola, podem dir que la campanya ja està aquí.

És tradició de les democràcies europees meridionals manipular estadístiques. No fa gaire, la UE va sancionar Grècia per haver manipulat les xifres del seu creixement. Forma part de la picaresca mediterrània que ens fa tanta gràcia, però que només es sustenta mentre la riquesa i productivitat del nord d'Europa vagi vessant, és clar. Com que aquesta Península no ha estat mai un prodigi de refinament, els nostres polítics tenen tendència a fer aquestes martingales de manera molt grollera -vull dir que se'ls veu el llautó.

Em ve al cap la darrera tupinada del govern espanyol, de la qual, pel que es veu, el govern català n'és còmplice -encara que sigui pel silenci mantingut-. Ara veuran. Resulta que la UE publica cada any la renda per càpita (la riquesa) de totes les regions d'Europa. I la pondera segons el "cost del nivell de vida" d'aquella regió en qüestió -és normal, ja que no costa igual una hora d'aparcament a Barcelona que a Badajoz-. No serveix de res comparar el benestar d'un senyor que guanya 20.000 euros a Barcelona amb un altre que en guanya 16.000 a Badajoz si aquests ingressos no es ponderen segons el "nivell de vida" de cada lloc (amb 16.000 euros a Badajoz es fan moltes més coses que no pas amb 20.000 a Barcelona). Doncs bé, resulta que per elaborar les estadístiques del 2003 el govern espanyol que encapçala aquest gran amic de Catalunya que es diu Zapatero ha decidit per primer cop deixar de subministrar a la UE la dada del "cost del nivell de vida" per autonomies, i li ha passat a Brussel·les un únic "cost del nivell de vida" per a tot Espanya. Veuen fins on pot arribar la subtilesa de la manipulació? No cal dir-los que aquest fet, a més d'escandalós, ens és perjudicial, ja que fa veure que els catalans som més rics del que realment som.

Jutgin vostès mateixos. L'any 2002 la renda per càpita catalana fou de 23.997 EUR. L'any 2003 va baixar a 22.415 EUR. Ep!, cada català va esdevenir un 6% més pobre. No els ho havien explicat això? Quina barra! Bé, continuem, perquè gràcies al "petit truquet" d'unificar el "cost del nivell de vida" a tot Espanya, resulta que el 2003, malgrat esdevenir més pobres, Catalunya va guanyar posicions entre les regions d'Europa! Ja els he dit que la forma de fer trampes aquí és grollerota i, en conseqüència, tard o d'hora se'ls descobreix -Catalunya no pot, al mateix temps, empobrir-se i guanyar posicions si tot Europa creix. M'explico?

Aquesta manera d'actuar ha estat la constant de la societat catalana representativa (la societat política, però també l'anomenada "societat civil") d'ençà la Transició. Consisteix a repetir que Catalunya va bé (fins i tot més que la resta d'Espanya) quan, de fet, empitjora manifestament -cosa que tots observem-. Per tal de no continuar fent-nos trampes al solitari, jo suggeriria que algú ens expliqués la paradoxa següent. Quan es va inaugurar l'Estat de les autonomies, Catalunya era el territori amb major riquesa per càpita (que és la que compta). Avui, vint-i-sis anys després, Catalunya ocupa el quart lloc en el rànquing. I si considerem la renda disponible (després de pagar impostos i rebre subvencions), Catalunya passa a estar en la setena o vuitena posició. O sigui que, senyors representants de la societat barcelonina benpensant i malfeinera, agafin, reuneixin-se entre vostès (consellers, cambres, círculos, fomentos, ...) i amb tots els altres elements que han ajudat a crear el desgavell que patim, i ens expliquin com ens ho hem fet: créixer més que ningú, i retrocedir. Quan trobin un relat creïble, vénen i ens ho diuen. Mentrestant, si us plau, deixin de considerar que la resta de catalans som burros.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Publicat el 13/juliol/2006 Els acomplexats mitjans de comunicació catalans han fet en els darrers mesos una magnífica campanya en favor d’una colla de vividors de la menjadora oficial “rojigualda” que ara s’han posat el nom de Partido de la Ciudadania. Perquè de menjadores, a la Catalunya colonial, a part de la quadribarrada, també existeix la del “Manolo el del bombo”. I és aquesta precisament la que durant anys i panys ha anat engreixant generosament aquests autoanomenats ciutadans de l’espai sideral. Uns fent de pallasso de fira i els altres actuant de mercenaris de la ploma han anat vivint a esquenes del “presupuesto oficial del Estado”. La seva trajectòria ha estat un continu arrosegar-se per redaccions de diaris del règim, càtedres oficials o “departamentos ministeriales”. Ara però, una vegada li han fet la feina bruta a l’amo, borden perquè aquest no els omple el plat tant com ells demanen. I voldrien ensenyar les dents, però, és clar, a qui fan por uns simples petaners? No són de raça autèntica. Per tenir la categoria de l’exemplar “hispánico” caldria haver nascut a Valladolid i portar per cognom Tomelloso del Castillo. Ells però es diuen Arcadi, Albert o Francesc i, per més desgràcia, són de Barcelona. Per tant, per molt que s’hi esforçin, ni disfressats de “manola” els prendrien per espanyols. Quina paròdia la seva! Resulta grotesc veure algú amb accent de Vic i ínfules de Queipo de Llano. Com que no han acoquinat a ningú (més aviat són ells els que sempre surten escaldats) ara han optat per l’amenaça barroera. Així, segons informa la revista valenciana electrònica “L’Avanç”, en el decurs d’un míting a Girona d’aquests “legionarios” amb barretina, un tal Arcadi Espada va afirmar textualment: “Si els catalans volen ser com Montenegro que vagin pensant en una guerra civil”. Fins ara, ens podiem prendre la seva aspiració de ser uns nous “Tercios de Nuestra Señora de Montserrat” com un fet antropològic més o menys interessant. Ara bé, si pretenen invocar a la reedició d’una carnisseria com la que va patir Catalunya entre els anys 36 i 39 només perquè algú de Madrid els faci carícies en el llom, han triat el mal camí perquè ara el pap ja el tenim ple de les seves boutades i amenaces casernàries. Què és exactament el que vols dir “soldadito” Espada? Si en una guerra hi ha dos bàndols, un el tenim clar: el dels catalans amb dignitat. I l’altre? Qui l’integrarà? Sereu vosaltres i en Vidal Quadras els que lluitareu amb el fusell a la mà en defensa de la “unidad de la patria”? Tindreu el que s’ha de tenir per engaltar un tret a un jove independentista? Apa valents! Digueu-ho clarament! O espereu que siguin els vostres amos qui facin la feina bruta mentre vosaltres us amagueu com a gossos sota les seves faldilles? La veritat és que només podeu aspirar al trist paper de “voceros imperiales” perquè, a diferència del 36, us manquen els correatges, les pistoles, la guàrdia mora i uns padrins nazis com Hitler i Mussolini. Amb tot, que us quedi clara una cosa: mentre vosaltres fugiu sempre com a conills les noves generacions de catalans s’encaren amb qui els vol trepitjar. De guerra doncs no n'hi haurà cap, simplement perquè la tenim guanyada abans d’haver-la començat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 10/juliol/2006 Aquest Mundial de futbol ha estat una gran metàfora del que són Espanya i França. Espanya només és fum, una façana darrere de la qual no hi ha res, una gran fantasmada, un brindis al sol. França, en canvi, algunes vegades ha demostrat fer les coses una mica més eficientment que Espanya, cosa no gaire difícil, en molts àmbits. És lògic, doncs, que quan Espanya i França s'enfronten, Espanya torni a la seva trista realitat de manera sobtada, dolorosa i traumàtica per a ells, amb la cua entre cames. En canvi, França havia passat de la indiferència i l'escepticisme absoluts sobre la seva selecció abans de començar el Mundial, als darrers dies de la inflamació desmesurada de supèrbia que tan bé resumeix el seu símbol nacional: el gall. França és l'etern voler ser els millors i no poder. Com va dir De Gaulle: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai no pot ser França”. Així doncs, un cop més, algú els ha posat al seu lloc. En aquest cas es tractava d'un Mundial de futbol i ha estat Itàlia qui ha fet la feina, guanyant la final. França ha quedat segona, i se sent profundament derrotada i deprimida. Així, segons les mateixes paraules de De Gaulle, ha fet un pas més en el seu declivi cap a la no existència. Els catalans estem d'enhorabona, doncs. Catalunya Acció

Segons informa el diari Avui l'1/juliol/2006, el cardenal arquebisbe de Madrid, Antonio Rouco Varela, ha enviat una carta als sacerdots de la seva diòcesi on demanava que "es faci oració pública i es resi per Espanya" a totes les misses. El cardenal Rouco va ser un dels impulsors d'una declaració a favor de la unitat d'Espanya en l'última assemblea plenària dels bisbes. Els bisbes espanyols estan preocupats per la unitat de la seva "una, grande y libre" pàtria i han debatut si la unitat d'Espanya "tenia implicacions morals" a més de polítiques. El dictador Franco també n'estava de preocupat per la unitat d'Espanya i ja sabem en quin infern va acabar la cosa per als catalans (inclòs un President executat) i els anys que va durar, i aquests venedors de l'eternitat encara és hora que condemnin el règim franquista. Amb la mala bava que destil·len en Rouco Varela i els seus seguidors potser els haurem d'exigir respecte i recordar-los que la seva feina s'ha de limitar a atendre els afers celestials dels seus fidels i a repartir hòsties els diumenges durant la litúrgia. Després de beneir règims dictatorials i canons encara no han après quin és el seu lloc en una societat moderna i llegida. D'altra banda convindria que l'Església Catalana s'independitzés d'aquests troglodites socials i que Unió Democràtica i l'encaixista Duran i Lleida els responguessin adequadament. Més que res perquè qui no denuncia la injustícia i la infàmia n'acaba essent còmplice pel seu silenci. Josep Castany, 42 anys Director General de Catalunya Acció

Sabadell (Vallès Occidental)
Benvolguts amics. A través d'internet he conegut el vostre projecte i en principi em sembla molt interessant. És precisament allò que des de fa temps crec que necessita el nostre país. He vist el vídeo que teniu penjat a la vostra web amb l'entrevista a la TV de Berga al senyor Santiago Espot i al senyor Salvador Molins. Tinc molt interès en conèixer aquest projecte més a fons i possiblement de col·laborar-hi. Em sembla indispensable ajudar a crear un moviment social al marge dels partits polítics. Crec que cal crear una xarxa important de ciutadans amb una
forta consciència nacional que estiguin disposats a treballar desinteressadament, sense cap altre objectiu polític que el d'ajudar a recuperar la dignitat del nostre poble. Per això us agrairia em fessiu arribar tota la informació possible.
Sóc professora i visc a Sabadell. No sé si a Sabadell hi ha algun grup de Catalunya Acció. En cas que hi fos m'interessaria posar-m'hi en contacte.
Cordialment, XXXXX

Publicat el 2/juliol/2006 L'ex-president de la Generalitat de Catalunya i pare espiritual de la coalició regionalista CiU, Jordi Pujol, ha decidit que encara no ha fet prou mal a la nació catalana en tota la seva vida política en actiu, i es resisteix encara a jubilar-se. Segons informava el Diari de Balears (21/juny/2006), durant la sessió de cloenda del curs de l'Acadèmia Mèdica Balear, Jordi Pujol va exhortar el partit mallorquí PSM a no cessar "en la lluita per la identitat balear". Cal recordar-li al Sr. Pujol que les Illes Balears i Pitiüses són territori català i que la "identitat balear" no existeix, és un invent regionalista de la mateixa magnitud que el maligne lema "Som 6 milions" que durant molts anys va esquarterar la nació catalana a la ment de tots els catalans que de bona fe s'ho van creure, deixant-ne fora deliberadament les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent i la Catalunya Nord. En Pujol amplia així el seu currículum de traïcions a la nació catalana, entre les quals cal comptar també la seva nefasta gestió del secessionisme lingüístic al País Valencià i l'afer de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ha acabat amb la falsa denominació "idioma valencià" plasmada al nou Estatut valencià. Catalunya Acció

Publicat el 1/juliol/2006 En l'article que va publicar al diari Avui el 29/juny/2006 i que hem reproduït en aquesta mateixa secció d'Opinió, en Salvador Sostres s'expressa de forma molt semblant als patriotes il·lusionats i convençuts de Catalunya Acció. Benvinguts sigueu Srs. Sostres, Srs. Quintàs, Srs. Roigs, Srs. Desclots, Srs. Alzamora..., benvinguts i disculpeu per dues coses: per l'atreviment i per la barreja. He de tenir clar -i ho tinc ben clar!- que alguns de vostès quan jo encara no havia estat batejat pel foc independentista ja feia anys que viatjaven pel món defensant Catalunya, però a vegades no n'hi ha prou de tenir les coses clares sinó que també cal aplicar-les de forma desacomplexada i decidida. Senyores i senyors, i tots els altres homes i dones de Catalunya que excel·liu pels vostres dons i virtuts humanes i professionals, no us imagineu el molt que us necessita Catalunya! "Catalans! Catalunya!" era el clam multitudinari d'en Francesc Macià. L'ànima de Catalunya encara no està morta malgrat el desert sembla més aspre que mai. El sol crema fins al moll dels ossos i l'arena es revela en remolins i esdever un incisiu tallant. Deixem enrera les mediocritats i els provincianismes. Catalunya ens necessita despullats de tota subjugació i ben lliures per plantar batalla davant de tanta claudicació i de tant mesellisme per part dels nostres polítics. Qui vulgui donar que doni al màxim i que no ho faci sol. Ara hem de sortir de les trinxeres, s'ha d'acabar l'hora dels franctiradors. Hem de ser operatius, rigorosos i treballar en equip ben coordinats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)