No hi ha tema que provoqui més unanimitat i més efervescència que el dels diners. Unanimitat per les dues bandes, és clar, això és potser el més important. Per la banda dels Països Catalans tenim molt clar que els nostres diners han de quedar-se a casa i que els gestionarem nosaltres, és allò tan català de “cadascú es paga les seves coses” i ja decidirem nosaltres lliurement a qui volem ajudar i a qui no, quan, com i per què . Per la banda d'Espanya, tenen claríssim que no volen deixar de xuclar d'una mamella tan dòcil com ha estat fins ara. Qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui et fa d'or i ni tan sols protesta?

Tenim moltes raons i molt diverses per a la independència. Però el que ara s'està perfilant ja és fins i tot el detonant. Els impostos sense contrapartides es perfilen ja en el nostre cas com el gran detonant de tot el procés, tal com va passar amb els Estats Units en el seu moment. Els impostos que les antigues colònies nordamericanes pagaven a Anglaterra van esdevenir insuportables i, cansades de ser mamelles explotades, van decidir passar a ser una nació adulta, és a dir, van decidir independitzar-se. La revolta, iniciada a Boston, es va extendre ràpidament a la resta de territoris i finalment els 13 territoris alliberats de la costa est nordamericana van esdevenir un nou Estat confederat, amb el futur pròsper que un cop lliures els havia d'arribar i que avui dia ja coneixem.

Doncs bé, a la costa est de la península ibèrica estem assistint a l'inici d'un procés idèntic. Una societat com la nostra, històricament treballadora i innovadora i, a diferència d'Espanya i França, amb la llibertat, la justícia i el respecte per les decisions dels altres com a valors fonamentals (ingredients necessaris per al federalisme, per cert), s'està començant a revoltar contra un robatori fet amb alevosia que ja fa massa temps que dura. I no només parlo dels últims 25 anys. Quan Espanya va perdre les penúltimes colònies (dic penúltimes perquè les últimes colònies som nosaltres), va intentar compensar els diners perduts apujant els impostos de forma exagerada, desembocant tot això en l'episodi del Tancament de Caixes del 1899. Cal no oblidar tampoc les paraules de Francesc Macià a Le Petit Journal, l'any 1926 a París, recordant que fora d'Espanya els catalans “no només seríem més feliços en el sentit espiritual sinó també en l'econòmic”, car el robatori fiscal a la Catalunya de l'època era més gran que el pressupost sencer de Bèlgica. O més recentment, el mateix Ramon Trias Fargas, pioner dels estudis sobre el dèficit fiscal des dels anys 60.

Fa escassament 5 anys, però, el debat sobre l'espoli fiscal d'Espanya als Països Catalans restava sota la taula, totalment amagat, adormit. Es parlava eufemísticament de “millorar el finançament autonòmic” de Catalunya i poca cosa més. Jordi Pujol va oblidar-se intencionadament d'explicar moltes coses a la població durant molts anys, durant massa anys. Alhora que ens enganyava dient que érem només 6 milions ignorant valencians i illencs, no ens deia tampoc que ens robaven al voltant d'1 BPTA (bilió de pessetes) cada any. Mentrestant, evidentment, el debat ni tan sols existia a les Illes o al País Valencià, fora d'algun estudi universitari que no arribava ni als diaris del carrer. De mica en mica la situació s'ha converit en insostenible, l'estafa de l'Espanya de les autonomies que traspassa competències però no els diners per a desenvolupar-les ha obligat a pidolar contínuament i ha convertit la nostra sanitat i el nostre ensenyament públics en veritables forats negres o pous sense fons en els nostres pressupostos.

I és ara, justament amb aquest endeutament al damunt, quan ens arriba un veritable tsunami immigratori, necessari davant la davallada de la natalitat, sí, però impossible d'integrar com a catalans ni atendre adequadament amb aquests mitjans econòmics de què disposem i que es demostren clarament insuficients. I també de mica en mica, les xifres de l'espoli amagades per Espanya, fins i tot incomplint reiteradament ordres del seu propi Parlament, han anat sortint a la llum gràcies a la tenacitat dels especialistes que des de la universitat han fet finalment el pas als mitjans de comunicació. Els professors Ramon Tremosa i Xavier Sala i Martín, i l'executiu Xavier Roig, són tres de les persones a qui devem aquest recent salt qualitatiu, aquest pas de gegant. Si fa 5 anys es parlava de “millorar el finançament autonòmic”, ara es parla d'”espoli fiscal” i “asfíxia premeditada” de l'economia dels Països Catalans, com el títol del darrer llibre de Ramon Tremosa deixa ben clar. Catalunya Acció agafa aquest relleu del Col·lectiu per a la Correcció del Desequilibri, i no s'aturarà en la tasca de fer arribar aquesta informació, de forma encara molt més pedagògica i comprensible, a la població en general, als catalans que no poden llegir tots els diaris cada dia i que són enganyats sistemàticament pels governants i per una televisió patètica al servei del poder establert, que oculten premeditadament les xifres. En aquest marc s'inscriu la campanya sobre l'espoli fiscal que per tot el país, d'Elx a la Costa Brava, hem començat.

La situació econòmica dels nostres territoris és tan crítica que no ens podem permetre el luxe d'esperar una generació més, com pretenen els nostres polítics que, acomodats a les butaques del Parlament o als despatxos de les conselleries, no veuen perillar en absolut els seus llocs de treball. Mentre s'ho miren i parlen de millorar les coses en 10 ó 15 anys, la realitat és que les plantes de producció marxen lògicament a llocs més barats com Polònia o la Xina, i allò que les hauria de substituir, la recerca i la indústria de tecnologia punta, “curiosament” només floreixen a la nova Madrid.

Davant de tot això, ha començat un procés irreversible de trencament amb Espanya que alguns encara volen ignorar, mirant cap a una altra banda. Com deia al principi, res no provoca més unanimitat que el tema dels diners. Tothom veu que la sanitat pública és un desastre, que les escoles públiques tenen uns pressupostos que fan plorar, que fa 15 anys que tenim pràcticament les mateixes carreteres i ferrocarrils, que l'atur industrial creix imparable i que els polítics es queixen amargament que no tenim més diners… Segur?

No, senyors, els diners sí que els tenim, però ens els deixem prendre. Només amb els 54 MEUR (milions d'euros) diaris que Espanya roba als Països Catalans (no és el que paguem, sinó la diferència entre el que paguem i rebem!) podríem fer un hospital comarcal diari totalment equipat. Sí, heu llegit bé, DIARI. Us imagineu? Avui decidim fer un hospital totalment nou a Alcoi, demà a Calvià i demà passat al Baix Llobregat. Amb el que ens roben només en un any (20.000 MEUR) ens podríem pagar tot un TGV de Perpinyà a Elx! O podríem rebaixar els impostos i cada persona disposar de 1.600 EUR anuals adicionals per a les seves coses, tal qual com si fos tota una paga extra. És impossible que una cosa tan bèstia i tan evident no provoqui la unanimitat que ja està provocant. Segons enquestes d'aquests dies, el 70% de la població de Catalunya ja considera, per exemple, que “paguem massa” i que això està “frenant el nostre desenvolupament econòmic”. I un 80% creu que Catalunya ha de recaptar i administrar TOTS els seus impostos. Bé, com a mínim som intel·ligents. Ara només cal passar a ser intel·ligents i valents.

En comparació amb el silenci sepulcral de fa pocs anys, ara el debat és ja tan obert i tan difícil d'amagar que fins i tot els empresaris, tradicionalment enemics de les estridències, han començat a passar comptes amb els governants i a exigir-los la fi de la tortura econòmica per part d'Espanya. I és que tant les patronals com els sindicats li comencen a veure les orelles al llop. Els empresaris s'hi juguen els seus diners i el futur de les seves empreses. Els crits d'alarma de la Cambra de Comerç de Barcelona per l'endarreriment injustificable de les infraestructures bàsiques (carreteres, trens, ports i aeroports) ja són mensuals. Sense anar més lluny, el famós eix transversal ferroviari anunciat per Nadal i Maragall com si fos el piromusical de la Mercè, s'ha de trigar a construir ni més ni menys que 10 anys, començant el 2010!! Costarà uns 6.500 MEUR… sembla molt, oi? Doncs és menys de la meitat del que Espanya roba al Principat en un sol any! I els sindicats deixen clar que sense tots aquests diners no hi ha polítiques socials possibles, i que la sanitat i l'ensenyament públics, els complements de les pensions i les polítiques destinades a acollir la nova immigració només poden anar a pitjor.

Més al sud, els empresaris valencians posen repetidament el crit al cel exigint a la Generalitat valenciana les infraestructures de connexió urgent amb Catalunya mitjançant autovia gratuïta i tren d'alta velocitat que connecti amb els ports, com a única manera per a mantenir les exportacions a la Unió Europea. A les Illes, davant del projecte de nou Estatut de Catalunya, la Plataforma Empresarial ha exigit fa pocs dies al Govern balear que caldrà recaptar també tots els impostos i limitar el dèficit fiscal com a via única per a evitar (cito textualment) un “enfonsament econòmic”. La revolta es va extenent, doncs… Us sona d'alguna cosa? I tot això són notícies dels últims 6 mesos. I és que a ningú li ve de gust acabar sent un geriàtric per a anglesos o alemanys, o una massificada platja de Madrid, ni veure com els fills estudien una enginyeria i després han d'emigrar forçosament per a fer recerca (això ja està passant ara, no cal esperar 10 anys) a Estats Units, Anglaterra, Alemanya o… Madrid, una altra vegada.

L'escenari és encara més esperpèntic, perquè Espanya ha rebut massivament ajudes europees des del 1986, i això és a punt d'acabar-se, concretament al 2007-2008. Algú realment es pensa que aquell qui s'ha acostumat a un cert nivell de vida, per damunt de les seves possibilitats, acceptarà com si res tornar enrere quan li tanquin l'aixeta? Evidentment que no. El que passarà, com va passar l'any 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies americanes, serà que Espanya intentarà xuclar més encara de la mamella anomenada Països Catalans. Repeteixo: qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui es deixa? Ningú. I és que els Països Catalans han estat la font del triple de diners que els que la UE ha donat a Espanya des que hi va ingressar fa 20 anys. Només els caldria augmentar un 33% l'espoli i ja no hi haurien perdut res. Algú amb dos dits de front es pensa que no ho intentaran? De fet, ja ho estan fent. Aproximadament el 30% de les infraestructures previstes per a Catalunya en els pressupostos del 2005 no es construiran, segons la mateixa Cambra de Comerç de Barcelona. I els pressupostos del 2006 ja deixen entreveure fins i tot una davallada de la inversió a Catalunya en el mateix concepte. Es pensen que ens mamem el dit?

Per tant, tenim d'una banda una Espanya acomodada, opulenta, embalada, remodelada, i d'altra banda uns Països Catalans vexats, espoliats, paralitzats, en decadència econòmica... i que són precisament la font dels diners d'Espanya! I a cadascun dels dos bàndols, cada vegada hi ha més unanimitat sobre el mateix tema, però en direccions completament oposades, òbviament. Què passa quan alguna cosa és rígida a un extrem, rígida a l'altre extrem i seguim estirant i estirant en direccions oposades? Voilà, el que passa és simplement que es trenca pel mig. El debat dels diners és l'origen d'una esquerda irreversible que ja ha aparegut justament entre Espanya i els Països Catalans. Els insults provinents de Madrid no fan més que alimentar i accelerar aquest procés.

Cal aprofitar aquesta oportunitat que la tenacitat i la perseverància d'algunes persones del nostre país ha permès fer aparèixer, potser abans del que Aznar o Zapatero s'esperaven. I és que Espanya tenia, i té encara, un pla molt clar: independitzar-se econòmicament de nosaltres amb els nostres diners. Només així s'entenen els plans d'infraestructures viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries d'Espanya per als propers 15 anys, que “incomprensiblement” privil·legien de forma escandalosa el port d'Algesires, les línies fèrries de mercaderies per Andalusia-Madrid-Saragossa (marginant el País Valencià i Catalunya, precisament), els TGVs per tota Castella, l'aeroport faraònic de Madrid, i per no parlar de les autovies, autopistes, i fins i tot línies de metro per camps encara deshabitats (verídic: es diu “Metrosur”) que ja han construït. No és pas “incomprensible”, des del seu punt de vista és el més normal del món: si fóssiu un ministre espanyol de foment, i tinguéssiu temps i diners, què faríeu? Ja ho va avançar el general Queipo de Llano l'any 1936, a la ràdio: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Doncs justament això. Són inversions de futur que tenen un únic propòsit: no necessitar-nos mai més per a res.

Davant d'aquesta situació, la nostra tria només pot ser: a) deixar-nos robar fins que assoleixin el seu objectiu d'aquí a 10, 15 ó 20 anys, i aleshores ja no ser capaços ni tan sols d'alliberar-nos-en; o b) plantar-hi cara, enfrontant-nos-hi ara que encara tenim intacta la capacitat de fer la transició a un Estat propi. Exactament com van fer els nordamericans des de Maine fins a Geòrgia amb els anglesos, caldrà enfrontar-s'hi per tal de poder ser responsables únics dels nostres diners, del nostre futur i del dels nostres fills. Però amb una gran diferència, perquè per molt que bramin els dirigents espanyols, aquesta vegada no hi haurà cap guerra.

A la Unió Europea del segle XXI, nascuda fa 50 anys precisament com a “espai de pau i seguretat a Europa”, i desenvolupant les relacions internacionals necessàries i pertinents, una decisió democràtica dels catalans del calibre d'un SÍ en un referèndum d'independència (o un per cada territori) no podrà ser esclafada, ni tan sols ignorada, sinó que haurà de ser respectada i acatada. Per tant, el nostre repte, la nostra missió, ha de ser encarrilar aquesta polarització política que ja avança imparable des de Girona fins a Alacant i Eivissa, per tal de convertir aquesta esquerda, que ja ha aparegut i que no pararà de créixer, en una decisió democràtica explícita sobre la separació definitiva dels nostres territoris i la construcció d'un Estat federal propi. Si els partits polítics de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears no assumeixen el seu paper i la seva responsabilitat en tot aquest procés, hauran d'assumir el preu de quedar-se'n al marge.

Resumint, només ens queda o bé abandonar totalment i dedicar-nos a una altra cosa, o bé preparar-nos urgentment i a conciència en tots els aspectes. El que ja no hi ha és marxa enrere.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Normalment visito pàgines web d'ideologia catalanista i independentista, i me n'he adonat, no només per visitar aquestes pàgines, de la importància que té assolir la independència dels Països Catalans. Algunes persones, si s'en pot dir així, insulten ofensivament la meva terra. Diuen tenir l'orgull ferit pels catalans i catalanes, titllant-nos de separatistes, com si fóssim coses rares. Això no m'agrada, com a ningú li pot agradar que menysprein el seu país, perquè davant de tot jo sóc catalana i m'en sento orgullosa. Jo he gaudit d'una cultura, d'una llengua, d'una història i d'una terra, i en gaudiré, i no penso permetre que personatges com els que he descrit abans tractin d'aquesta manera el què jo m'estimo. Assolir l'emancipació de la meva terra és la meva primera preferència en qüestions de dignitat, i m'agradaria que fos així per davant de tot. No m'importa Espanya ni els espanyols, perquè jo no sóc espanyola. I encara vull menys que l'estat espanyol tracti de manera penosa la meva llengua, la meva cultura, la meva història i el meu país, perquè no en tenen cap dret. Jo parlo català i així serà sempre, doncs perquè no puc tenir un DNI totalment en català? O si he de declarar en un jutjat nacional, és indignant que tinga un intèrpret al costat! I ara, amb el nou Estatut, no s'ens reconeix res. Primerament, defineix Catalunya com a nació, quan per mi, una nació és aquella que és totalment independent de qualsevol altra, i també, que només diu de Catalunya -fent referència al Principat-, quan la meva nació són els Països catalans, des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Segon, això del finançament ho pinten molt bonic, quan la realitat serà que només l'Estat decidirà quant s'endú Espanya i quant dóna a Catalunya, això no és finançament, això és espoli. Igualment amb les competències, la majoria són de l'estat espanyol i Catalunya s'en queda la mínima part. Tercer, pel que fa a la meva llengua, no té el reconeixement que es mereix. La llengua castellana sempre es sobreposa a la llengua catalana, quan el català hauria de ser l'única llengua oficial als Països Catalans. Quart i últim, l'Estatut encara ha de passar per les Corts espanyoles. Això vol dir que encara retallaran més les propostes catalanes. Així doncs, crec que aquest nou Estatut no servirà de res, només per donar bona imatge als polítics que ens governen, ja que ningú es llegirà la lletra petita i només per quedar bé farien qualsevol cosa encara que sigui en contra de la voluntat del poble català. Crec que seria més viable, per aconseguir l'autodeterminació dels Països Catalans, començar a iniciar els tràmits marcats internacionalment per aconseguir la independència pel nostre compte. Per aconseguir d'una vegada per totes la independència dels pobles reprimits per la Constitució espanyola i l'Estatut que ara vindrà. Per a aconseguir la independència de la meva terra, els Països Catalans. Aida Palau Bell-lloc d'Urgell, Pla d'Urgell, Països Catalans Estudiant de biologia

Per molt que ho vulgui disfressar amb màscara esquerranosa l'actual govern colonial de Catalunya, el cert és que la seva actitud respecte a Espanya és exactament la mateixa de fa cent anys. Sempre, amb l'excepció de la figura del president Macià, ens encallem en el mateix lloc. Què dimonis passa amb els nostres dirigents? Per què fan figa sempre quan es tracta d'enfrontar-se amb l'amo madrileny per tal de defensar els nostres drets? De la por en diuen possibilisme, i l'afany de mantenir la mamella es anomenat eufemísticament com “ser pràctics”.

Tot plegat, però, res més que excuses de mal pagador. Val la pena, per conèixer exactament què passa quan els nostres reperesentants han de negociar amb l' imperio español, llegir el llibre “Els polítics catalans” d'Antoni Rovira i Virgili. És un retrat d'alguns dels nostres dirigents més destacats de primers del s.XX, i entre ells hi destaca la figura d'en Francesc Cambó (aquell, recordem-ho una vegada més, que va impulsar la política regionalista que ara encara segueixen comunistes o conservadors. O no volen Saura i Mas construir una nova “Espanya gran” ?. Doncs bé, Rovira i Virgili apunta: “Cambó ha volgut “seduir” els polítics madrilenys i l'opinió espanyola; i en l'aspecte polític almenys, el seduït ha estat ell. Va menysprear massa, en certs aspectes, la valúa dels polítics de Madrid; no tingué en compte llurs fèrtils recursos en el terreny de la habilitat i de la intriga. Entrà incautament en un joc en el qual els altres en saben més, millor dit, en saben millor els trucs i les trampes, i forçosament havia de perdre.”

No ens ha de costar gaire veure en aquestes paraules una rèplica del que els ha passat a tots i cadascun dels representants catalans a les “Cortes” espanyoles, tinguin el color que tinguin, en els darrers vint-i-cinc o trenta anys. No volen aprendre dels errors del passat. La seva vanitat estratosfèrica els fa pensar que diagnòstics com els d'en Rovira i Virgili són fets simplement perquè sí. “Coses del passat”..., deuen pensar. No s'adonen que per fer una política efectiva per Catalunya abans de res cal acceptar que, en terres espanyoles, els catalans som considerats uns apestats. Exactament com els han recordat també als catalans de Gas Natural amants de la concòrdia.

El cert és que intenten jugar a un joc on no els volen per res. Les regles, a més a més, estan fetes precisament perquè sempre guanyi el mateix. L'àrbitre comprat, el públic en contra i els jugadors que diuen defensar els colors de Catalunya s'espanten a la primera escomesa. És o no l'hora de trencar amb Espanya? Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Tenim dret a la nostra sobirania i quan l'escapcem ens escapcem nosaltres i esdevenim perfectes irresponsables i insolidaris en la justícia i dignitat de tot el món en el que vivim. Quan ens escapcem per covardia els nostres drets fem possible els Tianamen del món, i la gana i l'explotació i tantes coses dolentes. Senyors diputats i caps de partit : el vostre mesellisme no és neutre i farà mal als nostres fills! La situació actual de Catalunya és apurada, molt apurada! I és d'una irresponsabilitat total amagar-ho o ignorar-ho. Ara ve l'atac a un perfecte representant del nostre mesellisme més perjudicial. Vaig al relat dels vergonyosos fets concentrats en una mesella resposta. Fa uns dies molts deuríeu veure l'escena. Era a TV3, programa “La nit al dia”. L'entrevistadora, Mònica Terribas, li demana a l'expresident Sr. Jordi Pujol: “què li diria vostè al Sr. Zapatero?” Se'm van disparar totes les meves alarmes en detectar les empremtes d'esclau en la resposta mesella de l'expresident Pujol, aquell en qui molts havíem posat la confiança tantes vegades. Aquell que, mentre el Poble Català representat per quatre-centes persones a la Plaça del Rei de Barcelona reclamava que Europa reconegués Catalunya, se les feia tot eixerit amb els representants europeus que havien bunqueritzat descaradament la capital de Catalunya per fer una altiva reunió de caps d'estat, els quals més tard en l'afer de la Constitució Europea i del reconeixement de la llengua catalana, -perdoneu-me el que vaig a dir ara- ens van donar literalment pel sac! Us recordo la pregunta: “Que li diria, Sr. Pujol, al Sr. Zapatero en aquests moments en que l'Estatut ha d'anar a Madrid?” La resposta mesella, ai las!: "Miri, Sr. Zapatero, quan vostè va prometre que acceptaria l'Estatut de Catalunya si sortia del Parlament de Catalunya aprovat i acompanyat d'un bon consens, vostè aleshores es va equivocar, i com que es va equivocar no ho podrà complir, i com que no ho podrà complir ens deurà un favor". Trista manera la d'en Pujol, esclau de l'Estat Espanyol, un esclau amb coberts d'or! Trista manera com aquest senyor soluciona els problemes a l'Amo Zapatero. Sobretot que l'amo no ensopegui! Aquesta és la primera màxima de l'esclau! Plorem tots per la nostra terra, tenim uns caps que no mereixem! Jo li preguntaria al senyor Pujol quin favor espera? Quin favor creu que Zapatero ens deu? És que vostè està acostumat als favors? És que el silenci de 23 anys de la defensa veritable de la pàtria catalana estava fet de favors i contrafavors? No sap, en la seva astúcia, el Sr. Pujol, com de deslleials són els espanyols? Quin favor creu que li deuran? Tota una altra hauria de ser la resposta digna d'un President de Catalunya que no es portés com un esclau, i diria així: “Senyor Zapatero, per la dignitat del seu càrrec de cap d'un estat i com a representant del seu poble, vostè té l'obligació democràtica, moral i en justícia de complir la seva paraula i aprovar l'Estatut de Catalunya respectant el consens del Parlament Català, un Parlament mil·lenari representant d'un poble noble i madur” Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Sabem que és possiblement el màxim poder fàctic de Catalunya. La seva força l'han tastada des dels presidents de la Generalitat fins a les petites associacions, i el seu nom i la seva presència inspiren respecte en tots els cercles polítics i econòmics del país. De tenir-la a favor o en contra en pot dependre guanyar unes eleccions o fer negocis milionaris. No endebades hem sentit dir moltes vegades que “res d'importància es mou a Catalunya sense el permís de La Caixa ”. Tan llarga és la seva mà?

No és la meva intenció aquí esbrinar si les seves intencions van més enllà de guanyar diners, ni sobre quina concepció del país pot tenir. Allò realment important és que aquesta entitat financera ens ha ensenyat recentment una lliçó que no podem ignorar: els milions mai poden comprar la llibertat de l'esclau... per molt fastuosos que siguin els seu dogals.

Recordem els dies en que la famosa OPA de Gas Natural era notícia de portada i on tot eren retrets i acusacions de lladrocini sobre els directius de La Caixa. Qui més en va destacar va ser una petita i deforme sangonera amb micròfon que s'ha proposat aniquilar Catalunya. Des de l'emissora episcopal espanyola es va insultar, menysprear i deixar com un drap brut tot alló que fes referència a l'estrella d'en Miró. La catalanofòbia -que tant de bo els sigui letal- semblava despertar una vegada més a “los Tercios de Flandes”. Però..., i els homes de La Caixa? Van dir alguna cosa? Com van reaccionar als gargalls que els llençava el reptil babós de nom Jiménez Losantos? Agafeu-vos bé que no és cap broma: posant-li publicitat en el seu programa matinal !!!

Reconec que em costa trobar paral·lelismes en la història per poder explicar actituds servils com aquesta. Els esclaus negres d'Amèrica, per exemple, que eren pobres i desgraciats, atresoraven més dignitat que els directius de l'entitat catalana ja que, com a mínim, tenien una clara consciència de la seva ínfima condició i lluitaven per la seva llibertat. Per contra, veure homes amb les butxaques plenes demanant perdó pel fet d'existir produeix autèntic fàstic. Suposo que és aquesta repugnància la que fa que els nostres enemics es deleixin amb les nostres claudicacions. Ells, com és normal, pensen que si els més poderosos dels nostres corren a amagar-se com a conills, els altres som encara més detestables. Per no merèixer doncs, ni mereixem l'aire que respirem. Estan convençuts que la funció dels catalans és només “pagar i callar” mentre se'ls pot dir el nom del porc. Exactament com ha fet la COPE amb “ La Caixa ”. De què serveix la riquesa i un suposat poder quan et tracten com a una simple rata de claveguera?

Ara bé, que no pensin aquests nazis de les ones que tots els catalans anem amb el cagalló al cul com un Fornesa o un Gavarró qualsevol. Malgrat que les nostres relacions amb Espanya són encara les d'amo i criat, som molts els que ens hem proposat acabar-ho. Perquè podem no tenir luxosos iots ni principesques mansions, però el que no ens arrabassaran per res del món serà la nostra dignitat com a catalans. Almenys nosaltres no ens deixem escopir a la cara. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Senyor Rei d'Espanya! Ens heu menyspreat quan els catalans estàvem plens d'eufòria després que el nostre Parlament acabava d'aprovar un Estatut que hauria de ser la clau per a l'encaix de la convivència de Catalunya dins de l'Estat espanyol. No és pas que de vós en poguéssim esperar cap elogi, ni cap actitud de desgreuge. Recordem molt bé quan vau afirmar que la nostra llengua sempre havia estat protegida i ben rebuda. No hem oblidat ni oblidarem que vós porteu la corona que us va posar el dictador que va afusellar el nostre president, va anular les nostres institucions i durant quaranta anys va perseguir, i fins i tot matar, qualsevol defensor o protector de la llengua i la cultura de Catalunya. La situació és greu. Tal i com era d'esperar, tot just aprovat i proclamat el projecte del nou Estatut, es tornen a produir les vexacions contra Catalunya. Aquesta vegada ha estat el mateix cap de l'Estat, qui ha encapçalat la tanda de despropòsits contra els drets del poble català, quan hauria de ser qui primer donés la benvinguda a un dels components de cara a fer possible una Espanya pluricultural i plurinacional. Però si el cap de l'Estat ens menysprea, com podem esperar que ens respectin els altres? Això passa ara, quan ja portem trenta anys de democràcia. Senyor Rei ! Amb les afirmacions que feu, podeu continuar sent el Rei d'aquesta Espanya que viu de la nostàlgia, de l'encarcarament i de les imposicions, però difícilment ho sereu dels catalans que volen veure reconeguts els seus drets. Jordi Camps i Domènech, 66 anys Berga (Berguedà) Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció