Les raons del SÍ
Molt bon vespre a tothom,No voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona, i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la Independència que celebraran el 28 de febrer.
Senyores, senyors,
Estic convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.
És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com aquestes. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.
Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès, com a part del poble català, estan escrivint en la història de la recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.
Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens el vent de cara i ningú aposta per tu. El proper 28 de febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases de la nostra propera emancipació nacional.Que ningú no s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa i espanyola. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.
S'ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.
Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.
Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.
T'hi atreveixes?
Jordi Bilbeny dinamita les tesis alternatives sobre l'origen de Colom.Cossetània acaba de publicar Colom. 500 anys enganyats, del professor universitari C. Merrill. El llibre, molt ben argumentat i documentat, i que no pot ser acusat de partisanisme car Merrill és nord-americà, dinamita de manera demolidora les tesis alternatives sobre l'origen de Colom, incloent-hi la genovesista, amb una conclusió clara i inequívoca: Colom era català i la resta és fullaraca. Si el llegiu, us farà posar vermells de vergonya aliena, el que s'han arribat a empassar els anomenats experts, sense cap mena d'esperit crític. Aquest llibre és el principi del final d'aquest debat, i ara només és qüestió de temps que això percoli als sistemes educatius de tot el món.
Hom podria preguntar-se: una qüestió tan capital per a la nostra història, i ha hagut de ser un americà, qui ens rescati un personatge clau de la història? Com és possible que això no hagi generat intenses recerques al nostre país? O, ara que en Merrill l'ha posat amb tot soroll al bell mig de l'escena, com és que no sentim cap declaració acadèmica que digui, com a mínim, «és un tema que havíem ignorat. Ens cal, certament, investigar-lo molt més a fons»? És que els nostres investigadors i historiadors hi han estat cecs? Tots, no. Fa molt de temps que un investigador, en Jordi Bilbeny, gairebé en solitari, ha predicat que Colom era català.
Però és que els documentadíssims llibres d'en Bilbeny, començant per la Brevíssima relació de la destrucció de la història, ens expliquen que això només és la punta de l'iceberg i només una part d'una enorme reescriptura de la història. De la nostra història. I això és extremament poderós, car és àmpliament reconeguda la potència de la pròpia història en els sentiments i l'autoimatge de les persones: no és el mateix haver sigut una província en decadència durant segles que haver sigut un imperi que controlava des del Mediterrani fins al nou continent, Amèrica, just acabat de descobrir per nosaltres. En Bilbeny ens documenta com els De las Casas signen com a Casaus, com els Pizarro signen com a Pisano, com els mapamundis de l'època desborden de senyeres pertot arreu, mentre els lleons i els castells brillen per l'absència; com les senyeres tenen un nombre variable de barres (de tot això, en podreu veure exemples a cabassos en el llibre d'en Guillot La descoberta i conquesta catalana d'Amèrica, a publicar aquest març per Mobil Books-Dèria); com, «curiosament», la bandera d'Espanya és directament una de les variants de la senyera, tal com passa avui dia quan una companyia adquirent utilitza la marca de l'adquirida perquè és molt més coneguda (per què no hi ha lleons i castells a la bandera d'Espanya?); com Carles I passa a Catalunya la major part del seu temps a Espanya, perquè és el cor de la major part del seu imperi, i pràcticament gens a Castella, on no té gaire res a fer; etc...
Possiblement ara penseu: «Això no pot ser. No podem haver estat tan enganyats. Aquest en Bilbeny deu ser un grillat amb ànsies de protagonisme.» En Mathew Tree, tot presentant un llibre d'en Bilbeny, va explicar que aquesta havia sigut la seva reacció inicial, com la de pràcticament tothom. En Tree, però, com d'altres, va fer el pas de decidir llegir directament obres d'en Bilbeny, eliminant intermediaris que li diguessin el que havia de creure.
Ara la veu d'en Bilbeny ha sigut molt fortament vindicada. Si, finalment, ha tingut raó amb en Colom, per què no n'hauria de tenir amb tota la resta? O, com a molt mínim, per què no s'haurien d'aprofundir les recerques que ell ha començat, bé per confirmar-les, bé –per què no?– per refutar-les? El silenci actual, més que cap altra cosa, ens interpel·la de manera eixordadora.
De manera magistral, a la pel·lícula Matrix, a Neo, el protagonista, se li ofereix la possibilitat de triar entre dues píndoles: la blava li permetrà oblidar totes les incoherències que ha descobert darrerament en el seu món i reprendre la seva vida com si res no hagués passat; la vermella, encara que li provoqui molt de dolor i mai més pugui tornar enrere, li obrirà els ulls al que realment ocorre: un món on els homes viuen narcotitzats dins d'una ficció integral mentre se'ls explota en esclavitud. Neo decideix no acceptar viure més en l'engany i tria la vermella. La teva píndola vermella és al teu abast en els llibres d'en Bilbeny. En Neo s'hi va atrevir. I tu, t'hi atreviràs?
Cesc Batlle
Font: El Punt
Ni oblidem ni perdonem
