El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro.

I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes.

El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent.

El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple".

Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Publicat al diari Avui el 29/juny/2006 La derrota d'Espanya. No ho van veure clar? Els catalans tenim la independència a tocar. Es tracta només de posar-s'hi. Només els catalans tenim por d'Espanya i ens acomplexa. Però quan Espanya surt al món a competir, a vuitens de final la facturen cap a casa. Espanya és una entelèquia. L'eufòria que alguns escamparen per haver golejat 2 equips tercermundistes i que no són ningú al món del futbol era absurda i falsa, i Espanya no va poder ni amb l'octogenària França. Espanya és un Calipo, que molt llepar i al final no res, i per això perd sempre. Tothom sap com juga el Brasil o Alemanya: és un estil, una marca. Si Espanya no ha desenvolupat mai un tipus de futbol identificable i ha estat sempre aquesta precarietat desangelada és perquè no s'ha trobat encara. Espanya és un xarlatà que ven pocions per repoblar la calba, el tiquet d'una tómbola que no toca mai, una ruleta trucada. Espanya és dir que són dues llengües distintes el català i el valencià, que el castellà està perseguit a Catalunya o que els catalans som uns insolidaris i uns lladres. Quan va pel món, què vols que guanyi? Els crits de la SER o de la COPE només ens fan por a nosaltres. Els països seriosos el que fan amb Espanya és jugar el partit, derrotar-la, i passar a ocupar-se de coses que tenen molta més importància. No és que ells siguin més valents, és que nosaltres som molt covards i hem defugit el partit perquè algú ens ha dit que no podíem guanyar-lo. I no, no és veritat. No ens falta exèrcit, ens falta ànima. No ens falta que ningú més cregui en nosaltres, ens fa falta creure-hi nosaltres. Baixar a l'arena, recollir el guant d'una vegada: darrere de la cridòria i de les amenaces només hi ha un fantasma. Bono i Manolo el del Bombo són el mateix destí, la mateixa metàfora. Són la mateixa Espanya. I sí, som millors. Molt millors. I podem guanyar-los. Salvador Sostres Escriptor

La Ràpita (Alt Penedès)
El meu nom és XXXXX, tinc 17 anys, sóc estudiant (aquest any he acabat 2n de Batxillerat i l'any que ve espero matricular-me en Economia si tot va bé), i visc en un petit poble anomenat La Ràpita, a uns 5 km de Vilafranca del Penedès.

Us envio aquest mail arran de l'anunci que va sortir al diari Avui diumenge passat, dia 11. Realment em va captivar el vostre projecte, tan ben formulat i estructurat. Segurament el 2014 és una data fictícia, però m'engresca rebre informació i si cal més endavant involucrar-me en un projecte tan ben definit i encarat. M'hi he sentit clarament identificat. Per això us demano
informacions sobre Catalunya Acció, que rebré amb molt de gust, i també m'agradaria que comptéssiu amb el meu suport futur (malauradament, encara no tinc 18 anys pel referèndum).
Salut i endavant.

Rebeu la meva més cordial adhesió als votants del NO. Ens hem de fer sentir sigui com sigui.

Publicat el 28/juny/2006 La web de Tribuna Catalana, el passat 23/juny/2006 oferia la següent Editorial sota el títol "Cal reflexionar":

"Amb l'aprovació d'un estatut devaluat i que no ha convençut ningú, un govern tripartit fracassat, la fractura del catalanisme polític, la importació de maneres de fer i de carnisseries a la madrilenya, els qüestionaments interns dels lideratges a CiU i a ERC, l'abandonament del president Maragall, la intromissió de la política espanyola dia a dia, la desnacionalització de TV3, i ara la invasió per terra, mar i aire dels mitjans de comunicació espanyols, creant el seu imaginari col.lectiu espanyol, ens obliguen a preguntar-nos en què hem fallat tot plegats. I també cal que ens preguntem si per enfrontar-nos a un estat, sigui dirigit pel PP o pel PSOE, tenim un projecte a punt. No serà que només tenim partidisme i tactisme, però cap mena de projecte de construcció nacional? És l'hora de construir un projecte nacional i executar-lo, aquesta és la qüestió."

I a mi m'agradaria dir-hi la meva, com a Conseller d'un projecte viu i nascut per a portar el nostre país, tota la nació catalana, al seu punt més àlgid de plenitud política, a la seva Independència, o sigui, portar-la a l'assoliment d'un estat propi que defensi els seus drets nacionals, lingüístics i de tota mena propis d'una comunitat humana amb naturalesa de nació lliure i sobirana com ho ha estat fa centúries i com ho ha de tornar a ser abans de 10 anys la nostra nació, el nostre poble, el Poble Mil·lenari Català. Nosaltres, a Catalunya Acció (http://www.catalunyaaccio.org), no tenim altre Projecte Nacional que una Catalunya plenament lliure i unida. Ningú com Catalunya Acció, avui al nostre país, té les idees tan clares en aquest tema, ningú com Catalunya Acció ja camina decidit amb un Pla, una directiva i un lideratge clar decidit i abocat a portar-lo a terme. Santiago Espot ha fet compromís i determinació de ser-ne servidor capdavanter i la gent de Catalunya Acció des del darrer al primer empenyen el seu apassionat i determinat líder com a valents engranatges d'una autèntica tuneladora per tal que avanci cap a la finalitat prevista: portar el país a la Independència al voltant del 2014. Amics de Tribuna Catalana, més que no pas reflexionar gaire el que hem de fer és decidir-nos i sumar-nos a aquest projecte capdavanter. Avui en dia les coses corren molt i costa atrapar-les. La mundialització i la globalització s'acosten com gegantines excavadores que si badem ens colgaran sota tones de nombres, de poder i de notícies; no val a badar, prou de fer l'enze! Hem d'estar a punt pel que ben aviat vingui. Catalunya Acció ho té clar: fa tres-cents anys que no avancem i això s'ha d'acabar. Hem de superar els continus errors de principiants i les múltiples divisions i marrades inútils. I per a aquesta tasca necessitem catalanes i catalans decidits a aportar el millor de si mateixos, i necessitem reforçar el Fons per a la Independència (http://www.catalunyaaccio.org/general/FonsIndependencia.doc). És trist dir-ho però en aquests moments a Catalunya no hi ha ningú amb més sentit de construcció d'estat que Catalunya Acció. Sense aquest compromís i tasca de creació d'un estat propi per a Catalunya l'existència de Catalunya Acció no té raó de ser. Per a fer aquest camí necessitarem la complicitat internacional i com que en som conscients, a més de la nostra tasca en aquest sentit el nostre lema diu a tot el món quin és el nostre futur: "Catalonia the next state in Europe". Els partits catalans que juguen al sistema democràtic espanyol es troben en un carreró sense sortida amb un estatut aprovat però que és un autèntic bluf, un sac foradat i deslligat que els portarà a unes negociacions abocades al fracàs, un llistó inassolible havent-lo de tractar amb Espanya on no hi ha res concret i tot s'ha de negociar de nou. La manca de sentit d'estat català d'aquests partits és demencial. ERC està lliurada al fals federalisme espanyol. No han estat capaços d'assolir un estatut mínimament acceptable, bé que ells junt amb Maragall en van ser els impulsors, i ara pretenen arranjar la "Constitución Española" i per fer-ho es tornen a refiar del gran mentider espanyol socialista, Sr. Zapatero, i a més pretenen que molts catalans facin costat a una direcció (Carod-Puigcercós) desacreditada pels seus errors fatals i pel fracàs dels seus plantejaments que volen repetir altre cop. Qualsevol intent de superar el descrèdit acumulat per aquest tandem de directius passa inevitablement per la seva destitució i substitució -imagineu-los com a directius d'una empresa seriosa o d'una multinacional. CiU, plenament regionalista, està venuda a Espanya i als alts poders econòmics de manera que en realitat sempre posa els seus interessos de classe d'èlit per sobre de Catalunya. PSC-PSOE i PPC són Espanya ... infinita Espanya!, no saben viure sense Espanya, i ICV són una colla d'oportunistes rèmora del PSOE que només creuen en l'autodeterminació de paraula. Tots ells, les cúpules d'aquests quatre partits catalans, són i actuen com a encaixistes i subjuguistes. Amb aquesta gent Catalunya anirà perdent posicions en tots els ordres i quedarà plenament despullada de dignitat. I fora dels partits gran part dels nacionalistes catalans i grups de la societat civil preocupats pel nostre país que fins ara es refiaven del fals nacionalisme de CiU o de l'enganyós independentisme d'ERC, es perden defensant només la identitat i obliden que a la vegada és imprescindible defensar l'entitat que ha de protegir la nostra identitat, o sigui, la construcció urgent d'un Estat propi per a Catalunya. A Catalunya Acció som conscients que cap situació no és neutre, o es va cap a Catalunya o es va cap a Espanya. Ambdues realitats no són compatibles. Per subsistir, Espanya, tal com encara avui la conceben, necessita subjugar Catalunya, i Catalunya si no vol morir d'inanició econòmica i espiritual ha de separar-se d'Espanya. Ningú ens ajudarà a sortir d'aquest atzucac. Només nosaltres amb la nostra determinació ho podem fer. Com diu el lehendakari Ibarretxe "només serà el que nosaltres vulguem" i el que nosaltres i vosaltres "fem". Per això ens hem posat el nom de Catalunya Acció. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 28/juny/2006 En aquests moments en què és tan evident la importància dels símbols nacionals, i amb les Seleccions Nacionals Catalanes encara fora de la legalitat internacional, els catalans celebrem avui la derrota d'Espanya (27/juny/2006) al Mundial de futbol d'Alemanya, tot esperant també la derrota del seu botxí i també enemic nostre, França, el més aviat possible. Després de l'onada d'espanyolisme desmesurat amb què tots els mitjans de comunicació majoritaris, fins i tot TV3, ens ha volgut atacar tots aquests darrers dies, celebrem que aquesta onada hagi canviat de direcció i que Espanya hagi estat inundada amb una depressió col·lectiva tan gran com la fantasmal supèrbia que la caracteritza. Era patètic veure a Madrid 20.000 "forofos" de la cutre selecció espanyola derrotats, enfonsats, com dient: "Hemos vuelto a perder Cuba". Oéé, oé, oé, oéé, definitivament Catalunya ahir va ser una festa com demostraven tots els coets i petards que es van llençar per tot arreu del país. Ara anem a per França. Catalunya Acció

No és per anar en contra dels partits encaixistes que s'ha de revocar tot Estatut esclavitzador per a Catalunya. Sinó per a alliberar-nos d'aquesta trampa encaixadora que tanta por i esbufecs provoca als ministeris madrilenys. Tot plegat per a espantar-nos i així no haver de deixar la mamella de l'immens negoci hispànic. Mantenir-nos encaixats una mica més i per més temps a aquest gran mugró que ens escola és la finalitat primera de tot Estatut que no sigui la nostra pròpia Constitució. Els principals partits encaixistes, són, avui, CiU i ERC. I dic això perquè en són els més responsables, els que poden i haurien de tenir clar el passat i el futur del nostre poble, els que haurien de donar exemple i testimoni de com ens volem alliberar. Els altres partits, a més d'encaixistes són sucursalistes. ICV podria lliurar-se d'aquest doble adjectiu, però el seu posicionament al Parlament de l'Estat quan es va votar el Pla Ibarretxe va trencar tots els esquemes al fer entendre que el seu suport tradicional al dret a l'autodeterminació era tan sols un posicionament estètic. A la pràctica un engany. Revocar l'Estatut del 1979 i revocar el que properament pugui sortir del Parlament Català és també una necessitat per al Poble Català. Aquest estatut, aquests estatuts, són una simple llei orgànica espanyola, franquista i borbònica, cosa actualment i a la pràctica ben igual, tan com l'hereu d'en Franco, preparat, previst i posat pel mateix "Caudillo", és el monarca borbó que actualment interpreta la garantia constitucional, farsa democràtica, d'aquest estat forat negre anomenat Espanya. Des de Madrid, des del PSOE, des del mateix Tripartit ens arriben un cúmul de consideracions que ens fan pensar en discussions, influències i pressions, amb uns tics ben manifestos més propis dels ocupants d'una cova de lladres i del fidels servents de l'amo de torn que no pas de qui veritablement vol apujar el llistó de llibertat i maduresa del seu poble. Tanta marrada per arribar a un destí tan senzill de definir i tan proper? No és la línia recta la distància més curta? Tant Estatut, articles i subarticles, per sotmetre'ns de nou a les arbitrarietats de Madrid? Tantes ganes teniu, partits encaixistes, de ficar-vos i ficar-nos, una i una altra vegada, dins d'aquest estat actual? Estat taüt per al poble català. Taüt fosc i infinit, taüt sense llum i esperança. Taüt ofegador, xafagós i humit. Taüt corcat i teranyinós ... forat negre infinit! Per què tantes marrades? Ben al contrari, en una humil i senzilla declaració, decretem una Catalunya lliure i plena! Decretem una Catalunya respectada i reconeguda! Respecuosa i reconeixedora. Decretem una Catalunya que amb el seny que li és propi es governi a sí mateixa sense intromissions alienes. Decretem una Catalunya solidària. Solidària amb els necessitats no pas amb els pinxos, aprofitats i mandrosos! Decretem una Catalunya que administri amb seny tots els seus recursos i es preocupi de veritat de les necessitats de la seva gent i dels seus projectes. Decretem una Catalunya responsable i lleial amb els seus veritables aliats, amb tots aquells països que li facin costat en la seva llibertat i en la seva plenitud com a Poble. La gent que ens anem fent nostre l'esperit de "Catalunya Acció" ens hem compromés a una tasca ben definida: abandonar idees meselles, revocar l'Estatut i proclamar la independència catalana. En això posarem totes les nostres energies! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!

Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l’aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l’error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l’Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d’oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l’Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d’Alemanya, Itàlia i de l’aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d’una manera molt diferent.


De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el “Som una Nació!” -per a ells, els de més enllà de l’Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que cerquen a Europa aliances i complicitats d’interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s’enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d’aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d’abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l’un per a Barcelona, l’altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l’horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d’esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s’esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Article publicat al The Wall Street Journal el 23/maig/2006
http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/articles/I20060523_TheWallStreetJournal_TheDeathofYugoslavia.pdf

La gent de Montenegro (620.000 habitants) va escollir el diumenge 21 de maig trencar els seus lligams amb Sèrbia –tot el que quedava de Iugoslàvia– i donar neixement al 24è i 25è nous estats europeus des de la Guerra Freda. Mentre les decisions siguin preses lliurement, de forma pacífica i d'acord amb les normes constitucionals, val a dir que quants més serem més riurem.

La festa del trencament continuarà a Kosovo (amb una població de 2 milions de persones ) que també vol partir peres amb Sèrbia. Un cop això s’hagi esdevingut, també els serbis podran finalment celebrar la seva independència de les il·lusions perdudes de grandesa de Tito. A d’altres llocs d’Europa, com ara Flandes i Valònia, podrien seguir l'exemple desfent Bèlgica, i Catalunya i el País Basc es podrien separar d’Espanya. Comparades amb les velles però pròsperes ciutats-estat d' Europa com ara Liechtenstein, Mónaco, San Marino o Andorra –les poblacions de les quals oscil·len entre 28.000 i 67.000 persones-, aquestes possibles noves arribades són veritables gegants.

El terme Balcanització no es mereix el seu mal nom. Al llarg de la historia, els petits estats europeus han tendit a ser cada cop menys bel·licosos (els insults no duen implícites lluites), més democràtics (els governs ja no poden ser més propers a la gent ) i, amb molts menys recursos per a malgastar, econòmicament més segurs. Per a prosperar, els estat diminuts necessiten obrir les seves fronteres al comerç –fet possible avui en dia gràcies a la Unió Europea– i a la pau, que ara arriba per gentilesa d'una OTAN dirigida pels EUA.

Els líders de Montenegro parlen solemnement d'aprofitar tots els avantatges d'aquest entorn ideal per als petits estats. El pla és unir-se a la Unió Europea el més aviat possible i atreure inversors a través de polítiques inspirades en les d'Estònia. Ara fa set anys, quan Slobodan Milosevic va governar malament el que va quedar de Iugoslàvia, els líders de Montenegro van abandonar el dinar serbi i van adoptar de forma unilateral un sistema de moneda a l'estil de com ho va fer Estònia, utilitzant primer el marc alemany i ara l’euro.

Si l’experiment de Montenegro en la seva independència funciona vindrà determinat per l'èxit de la seva forma de govern econòmica i política, i no pas per alguna imprecisa noció de Montenegrisme fundat durant la breu monarquia que regnà al país (1878-1918) o per la seva heroica resistència al domini otomà. El nou país podria treure's de sobre de forma molt profitosa la seva reputació com a refugi de contrabandistes de tabac i lloc on mafiosos de la regió fan les seves vacances a la seva idíl·lica costa.

L'aparició com a bolets de nous estats a Europa ha tendit, especialment després de les guerres de principis dels 90, a coincidir amb la proliferació de la llibertat al continent. I és possible que continuï.

The Wall Street Journal

Publicat el 24/juny/2006 No hi ha passos intermedis des de l’autonomisme cap a la Independència. Com diu el poble savi, "per a fer una truita s’han de trencar els ous!" Algú ha d’aglutinar des de fora de la partitocràcia catalano-espanyola la voluntat de reconstrucció nacional. Algú ha de coordinar l’acció per l’assoliment d’aquesta estructuració de Catalunya com a Estat fora de l’administració autonòmica. Ens cal fer passos concrets de trencament des d’ara mateix; ens cal traspassar contínuament la seva ratlla vermella. Hem d’esdevenir contínuament infidels i molestosos a la seva pretesa correcció política. Hem de trencar! Trencar lligams contínuament. Trencar fibres de subjecció i d’encaix l'una darrera l’altra! Catalunya Acció està a punt per a fer d’Estat Major d’aquest procés de trencament paulatí i imprescindible. Catalunya Acció té la determinació de fer-ho, té les mans lliures políticament i econòmicament per a fer-ho, i el seu projecte de país no es contradiu en res amb aquesta tasca, tot al contrari s’ha de basar en aquesta tasca: "El nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya!". Algú ha d’aglutinar des de fora dels partits encaixistes -a la pràctica tots els que avui seuen a les poltrones del Parlament Colonial i de fireta Català-, algú ha d’aglutinar als que de veritat volen reconstruir nacionalment Catalunya. Cal una entitat única i potent que aglutini a tots els patriotes i que en faci d’estat major; l’equivalent a un partit polític català que actuï des de fora del joc partidista establert per la Constitució Trampa Espanyola. Constitució trampa perquè està pensada i redactada per a subjugar Catalunya i de tal manera que legalment no hi hagi possibilitat de sortir del «atado y bién atado». Constitució trampa perquè a més va ser redactada des de l’ombra a punta de pistola i encara avui conté amenaces militars en el seu redactat; no és una constitució a favor del Poble Català sinó en contra del Poble Català i els seus drets nacionals inalienables. Els partits polítics mesclen l'administració del país i la reconstrucció del país. La reconstrucció sempre queda aparcada en segon terme i molts cops oblidada, i aquesta és una de les causes principals per les què el nostre país no avança nacionalment des de la mort del dictador. Cal treure la direcció de la reconstrucció nacional fora de la dinàmica dels partits, de la dinàmica de les necessitats immediates de les administracions autonòmiques i municipals que sempre acaben callant i posposant la necessària reconstrucció nacional davant les necessitats de finançament del dia a dia que intel·ligentment i de forma maquiavèlica manté controlades amb mà de ferro l’administració estatal espanyola. Catalunya Acció és l'eina per a trencar aquesta dinàmica de supeditació de la reconstrucció del país a l'administració del país. És l'eina per a canalitzar i fer operativa la tasca de tots els patriotes, que molts d'ells viuen amb frustració quan veuen que les direccions dels partits no són receptives als seus esforços de reconstrucció nacional. I això tant és per a CiU com per a ERC. Qui veritablement sigui patriota i vulgui Catalunya lliure i plena no pot fer ni el sord ni el desentès a aquesta persistent crida d’alliberament que emana dels catalans i catalanes, d’entitats i col·lectius d’arreu dels diferents territoris dels Països Catalans, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. Salvador Molins i Escudé, 53 anys President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya), Berga President de Som 10 Milions amb seu a Barcelona Conseller de Catalunya Acció

El 14/gener/2006 Catalunya Acció va publicar l'article "Espanya i els seus troglodites" escrit per en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, sobre les declaracions que va fer el general Mena, i el dia 24/gener/2006 The New York Times va publicar l'article titulat "Army troglodytes in Spain" ("Militars troglodites a Espanya") analitzant aquestes mateixes declaracions.

Segur que es tracta d'una simple casualitat però l'important és la coincidència en la valoració del fet i la pròpia valoració que en fa el diari. Les aliances de valors creen relacions molt més sòlides i duradores que les basades estrictament en els interessos econòmics, i convé que els catalans ho tinguem molt present per a l'èxit del nostre procés d'independència.

A continuació teniu la traducció de l'article "Army troglodytes in Spain" publicat a The New York Times el 24/gener/2006:

Un principi fonamental de la democràcia és que els militars no desafiïn publicament la legitimitat dels governs elegits ni parlin de marxar amb els seus soldats cap a la capital per a modificar decisions del Parlament. Però això és el que ha passat dues vegades aquest mes a Espanya, un país al que la seva història del segle XX l'obliga a prendre's aquestes amenaces molt seriosament, fins i tot quan les oportunitats de que els insubordinats passin de les paraules als fets sembli improbable.

La resposta del govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero ha estat apropiadament ferma, incloent l'acomiadament i arrest d'un dels inculpats, un alt cap del exèrcit. Lamentablement, el Partit Popular, de centre-dreta i principal grup de l'oposició, sembla més interessat en trobar excuses pels militars que en defensar l'ordre democrátic del que ell mateix n'és una part vital.

El pas ràpid i suau a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco l'any 1975 fa fàcil oblidar els horrors de la guerra civil i de la brutal dictadura que la va seguir. Aquells malsons van començar quan uns militars de dreta es van rebel.lar contra un govern d'esquerres elegit al què consideraven il.legítim i massa tou amb els separatistes.

La societat espanyola, els polítics espanyols, i la major part dels militars espanyols han fet un llarg camí desde alesores, han moderat les seves opinions i aprofondit el seu compromís amd el "toma i daca" democràtic. Però pel Partit Popular ha estat difþicil recuperar-se de la seva desfeta electoral de fa dos anys, dies després de les explosions als trens de Madrid. Mai no ha acceptat de veritat la legitimitat democràtica d'aquell vot. Ja es hora que el Partit Popular faci una passa al front. La democràcia espanyola necessita i mereix un bipartidisme fort.

The New York Times

Publicat el 22/juny/2006 Ben segur que tots hem escoltat en alguna ocasió aquesta expressió tan catalana. Diu molt sobre la personalitat del nostre poble i els valors col·lectius que la suporten. Tenir “ofici i benefici” equival a gaudir d’un respecte inicial donat que és algú que ha acreditat saber guanyar-se la vida. Precisament per aquests motius a Catalunya Acció exigim aquest requisit indispensable a tots aquells que volen formar part de la nostra organització. Però no és que ara vulgui parlar sobre el projecte polític més ambiciós del nostre país; ho hem fet en d’altres ocasions i continuarem fent-ho més endavant des d’aquestes mateixes planes. Avui, en canvi, toca explicar per què la primera condició que ha de tenir un dirigent polític és justament tenir “ofici i benefici”. Fa més de cent anys l’eminent Dr. Martí I Julià, fundador de l’Unió Catalanista, advertia que per dotar Catalunya de polítics eficaços i honrats calia, abans de res, exigir-los una professionalitat acreditada. Li hem fet cas? Si ho jutgem a través de les cares que actualment dominen el nostre panorama polític haurem de reconèixer que no. Repasseu el currículum de la inmensa majoria dels parlamentaris catalans bo i començant pels seus caps més representatius. Només hi veureu una llarga trajectòria vinculada a l’administració pública, sigui en forma de regidor, alcalde, director general, etc. Ras i curt: buròcrates! És a dir, gent sense llibertat i amb la seva acció política hipotecada simplement perquè no poden dimitir. Esclaus del pressupost que els dòna de menjar. Una situació així podreix l’essència de la democracia perquè tots són pressoners de la menjadora oficial. Sobre la veritat de tot plegat n’hem tingut un exemple recent en la persona de l’exconseller Carretero. Si repassem les informacions aparegudes durant els anys que va ocupar el càrrec veurem que era l’home que més incomodava els socialistes i, imagino, també als propis companys de partit en el govern. Què passava? Doncs que defensava els interessos del seu departament (que no eren res més que els interessos del comú del poble de Catalunya) al marge de la simple especulació electoral i sense el tacticisme esquifit que sempre caracteritza els nostres homes i dones de govern. Es va posar al servei del país i no pas al servei del tripartit. No és que fes una cosa excepcional, només feia allò que és normal quan algú esdevé un servidor de la cosa pública. Però és clar, aquest home sempre havia exercit la professió de metge que és allà on va tornar l’endemà mateix del seu cessament. La llibertat política no la concediex un càrrec, te la facilita el teu ofici. Ara, com que la resta dels seus correligionaris de partit a l'exgovern tripartit només estan pensant en tornar a la poltrona com sigui, ell, des de la seva consulta de metge, ha pogut encapçalar un manifest exigint als seus responsabilitats, coherència i dignitat. L’acompanyen en aquesta acció, entre d’altres militants d’ERC, en Pere Oliver, en Xavier Estivill i en Pere Borràs, tots ells d’Almoster. Els conec personalment a tots tres i us puc assegurar que són gent d’ofici i benefici i d’un ferm patriotisme. Ells van organitzar fa uns mesos la presentació de Catalunya Acció al seu poble per sobre d’interessos partidistes. Només us puc dir que la regeneració ha d’arribar a les files republicanes (i tant de bo també a les de CiU) de la mà de gent com ells. Per a aconseguir-ho, benvolguts amics almosterencs, posseu-hi tot el patriotisme, inteligència i coratge. Segur que no fallareu. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 12/desembre/2005

http://www.avui.cat/avui/diari/05/des/06/112147.htm

L'actual projecte d'Estatut ha provocat sarcasmes a la premsa francesa. En canvi, el diari nord-americà The Wall Street Journal hi ha dedicat un editorial ben diferent.

Amb el títol "Ansietat de la separació", es declarava d'entrada a favor de la independència de Bòsnia i de Kosovo. A continuació deia: "L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans, que a inicis del mes de novembre van presentar un nou Estatut al Parlament de Madrid establint Catalunya com una «nació» dins Espanya. El País Basc l'any passat va intentar reclamar de fet la independència. Ambdues regions tenen el dret (are entitled) d'intentar-ho. Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous Estats els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes".

"Només -deia també- per un consens nacional es pot canviar pacíficament i legítimament quelcom tan compromès com una Constitució. Els bascos o els catalans, o els corsos francesos o els republicans irlandesos, no han demostrat a l'Estat nació més ampli (on són) que la separació representa el millor interès per a tots".

"La resta d'Espanya -afirmava- pot finalment decidir que els nacionalistes catalans són pesats (tiresome) i (en conseqüència) ser feliços d'alliberar-se d'ells. Però fins i tot en aquestes mateixes regions el suport a la independència pot ser enganyós".

L'editorial mereixeria una reproducció més estesa i moltes consideracions complementàries.

Alfons Quintà
Advocat i periodista

Article publicat al The International Herald Tribune el 21/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/21/opinion/edspain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Arguments over local autonomy have vexed Spain at least since the days of King Ferdinand and Queen Isabella, as overambitious central governments have repeatedly tried to force the country's highly distinctive regions into a uniform legal, linguistic and fiscal mold.

Els debats sobre l'autonomia local han irritat Espanya almenys des dels dies del rei Ferran i la reina Isabel, en que uns governs centrals excessivament ambiciosos han intentat imposar repetidament a les regions del país, molt diferenciades entre elles, un motlle uniforme des del punt de vista legal, lingüístic i fiscal.

One rule that seems fairly universal is that wherever regional sentiments are suppressed or squelched, they will spread and strengthen. In Catalonia, they survived 40 years of Franco's repression, including the banning of the Catalan language and culture, the burning of books and the arrest of anyone who dared speak of independence.

Una regla que sembla bastant universal és que allà on els sentiments regionals es suprimeixen o són esclafats, al capdavall s'escampen i es reforcen. A Catalunya han sobreviscut als 40 anys de la repressió de Franco, incloent-hi la prohibició de la llengua i cultura catalanes, la crema de llibres i l'arrest de qualsevol que s'atrevís a parlar d'independència.

The International Herald Tribune

Article publicat al Times Online el 19/juny/2006
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,13509-2231958,00.html

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

The decision by Catalans to opt for more autonomy could put serious strains on Spanish unity.

La decisió dels catalans d'optar per una major autonomia podria introduir tensions importants a la unitat d'Espanya.

The Catalan deal has caused a huge backlash outside the region, with most Spaniards opposed to giving giving the region more powers. It provoked a boycott of cava, the sparkling wine made in Catalonia. The head of the Spanish Army was sacked after threatening a coup if Catalonia threatened the existing Spanish Constitution.

El pacte català ha causat una reacció descomunal fora de la regió amb la majoria d'espanyols oposant-se a donar més poders a la regió i va provocar el boicot al cava, el vi escumós que es produeix a Catalunya. El cap de l'exèrcit espanyol va ser destituït després d'amenaçar amb un cop d'estat si Catalunya amenaçava la vigent constitució española.

Times Online

Article publicat al The International Herald Tribune el 18/juny/2006
http://www.iht.com/articles/2006/06/18/news/spain.php

En destaquem els següents paràgrafs i la seva traducció:

Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party has argued that granting Catalonia more autonomy is the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.

El primer ministre José Luis Rodríguez Zapatero del Partit Socialista de centreesquerra, ha argumentat que la concessió d'una major autonomia a Catalunya és l'única via efectiva per a mantenir la inquieta regió satisfeta dins de les fronteres espanyoles.

Catalonia, a prosperous region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona, has had a potent separatist movement for more than a hundred years. Most of the region's most popular politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government in Madrid.

Catalunya, una pròspera regió de 7 milions d'habitants de la qual Barcelona n'és la capital, ha tingut durant més de cent anys un potent moviment separatista. La majoria dels polítics més populars de la regió són partidaris de la separació d'Espanya o d'acabar amb l'estatus de subordinació de la regió al govern central de Madrid.

The International Herald Tribune

Publicat el 14/juny/2006 Si els dirigents polítics catalans només es quedessin en la seva mediocritat i inoperància com a trets més distintius la cosa seria greu però almenys no insultarien el nostre sentit comú. Tot i que precisament pel que acabo d’apuntar no poden quedar-se només amb aquestes misèries. Sempre han d’anar més enllà. Volen potser que els vegem encara més detestables del que ja són? És llavors quan ens sentim agredits en la nostra dignitat, més que res perquè constatem clarament que ens prenen per uns simples idiotes. La darrera manifestació del que dic s’ha produït en els primers dies de campanya del nou estatut en boca de Pasqual Maragall i d’Artur Mas. Tots dos, per justificar el seu “sí, bwana” a les quatre engrunes que els negrers de Madrid ens han donat, han posat com exemple el president Macià. Embolica que fa fort! Ara tot serveix per tal de llepar la mà de l’amo, i si cal es treu a relluïr la figura de qui precisament representa tot el contrari del que ells defensen. Pensen que no sabem qui era “l’avi”? Només ens cal llegir un breu fragment de l’assaig “L’encert dels independentistes” del professor Carles M. Espinalt per a veure fins a quin punt els hauria de caure la cara de vergonya només de pronunciar el nom del coronel Macià. Mireu sinó la precisa descripció que en fa l’autor: “Que Macià vestia a l’anglesa o no vestia a l’anglesa, tant se val. Allò que els seus biògrafs es descuiden es que Macià sabia portar els vestits. Perquè Macià ho portava tot ben posat”. I què tenen ben posat en Mas o Maragall? El primer només la clenxa i el segon ... bé, el segon tot ell és un garbuix absolut que ni els propis saben per on agafar-lo. Amb tot, al marge d’aquestes consideracions anem al fons de la definició que fa Carles M. Espinalt: “ho portava tot ben posat”. A algú no li queda clar al que es referia? Sens dubte és la manera més entenedora per destacar els atributs de coratge i punt d’honor del personatge. Un home que per defensar Catalunya no va dubtar a enfrontar-se al mateix exèrcit espanyol del qual en formava part, així com també advocar per la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló per a assolir la independència del país. També reivindiquen aquest Francesc Macià els Zipi i Zape del nou Estatut? O potser els fa nosa? És clar que va acceptar un Estatut retallat de Madrid l’any 1931! Però quina Catalunya era la d’aquella època? Un exmilitar com ell sabia perfectament de què podien ser capaços els seus excompanys si assolíem massa poder com així es va veure cinc anys més tard. Ell, que durant anys s’havia jugat la pell i gairebé dilapidat la fortuna familiar pel seu ideal, era conscient del que significava en aquells moments un enfrontament obert amb Espanya. Havia vist correr massa sang catalana com per permetre-ho una altra vegada. Però avui, en una Europa com l’actual, quins tancs vindrien en contra nostra per un simple Estatut? Ara bé, què en saben de tot aixó un Mas o un Maragall? Amb una trajectòria política plàcida on només han acumulat càrrecs envoltats de grans despatxos i cotxe oficial mai podran entendre la figura del vell president. Macià va viure “per” Catalunya mentre ells viuen “de” Catalunya. Conformar-te amb un simple plat de llenties no et dóna cap dret a tergiversar una figura que encara avui és un model a seguir per als catalans amb dignitat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Lliçà de Vall (Vallès Oriental)
El meu nom és XXXXX i sóc Florista de professió. Fa molt poc que he accedit a les noves tecnologies i el primer que estic fent és mirar de localitzar a la xarxa gent ferma com vosaltres. Vos agrairia molt estar informada de la vostra tasca, així com oferir-vos la meva modesta col·laboració. Estimo aquesta terra i em molesta veure com la malmeten. Moltes, moltes gràcies!

Publicat el 1/juny/2006 No voldria donar-me-les de savi però hi ha ocasions en que només amb una frase, amb una sola frase, pot entendre’s la trajectòria d’un poble. Ara bé, cal pensar qui és qui formula la sentència. Aquell que l’encerta plenament sempre és algú que ha acreditat un profund ascendent sobre els seus connacionals. Precisament aquest és el cas del general De Gaulle respecte als francesos. Així doncs si hom llegeix les seves “Memòries de guerra” publicades l’any 1955 pot trobar escrites en la primera pàgina aquestes paraules: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai pot ser França”. Confeso que un cop llegits aquests mots vaig estar a punt de deixar el llibre en qüestió, simplement perquè vaig pensar que no calia anar més enllà. Semblava innecessari continuar. L’autor m’havia dibuixat amb quatre mots la psicología col.lectiva de la seva gent. Totes les crisis recents que ha viscut l’imperi que colonitza el nord de Catalunya estaven explicades, no calia més... D’altra banda, a més a més, també vaig compendre com un sol home va poder transformar un poble vençut, humiliat i desacreditat a ulls de la comunitat internacional durant la Segona Guerra Mundial en un referent de modernitat durant les dues o tres dècades següents. Però és clar, desaparegut l’únic personatge que va saber mantenir la dignitat francesa durant l’ocupació nazi els mals tornaven a reproduïr-se. Per què? De Gaulle va saber jugar bé les poques cartes que tenia durant l’invasió alemanya i una derrota aclaparadora la va saber transformar, amb l’habitual prosopopeia de la “republique”, en una gran victòria de la llibertat de la qual França n’era el seu màxim exponent. L’havia doncs retornat a un dels primerísims llocs del ranking internacional. O dit d’una altra forma: els tornava a donar la “grandeur” perduda. Coneixia bé l’ànima col.lectica dels francesos. Sabia que calia evitar com fos el simple paper de comparsa una vegada alliberats gràcies als nordamericans. I també era necessari camuflar al màxim les grans i notories complicitats gal·les amb l’holocaust del poble jueu. Així, com si no hagués passat res, el general va dedicar-se a inflar la vanitat dels seus per una simple raó de supervivència. Però ara fa anys que De Gaulle és enterrat i França continua la seva caiguda lliure. Els homes que l’han seguit potser han entés les paraules del creador de la V República però mai han tingut la seva habilitat per mantenir l’engany. Avui és la imatge d’una simple farsa que s’ha pogut mantenir mentre l’obra del militar ha perdurat mínimament. Ara la seva derrota davant el món anglosaxó és inquestionable i ha abandonat definitivament el “primer lloc” on la volia mantenir el seu heroi. És tant greu la crisi que travessa que els propis polítics francesos no tenen més remei que reconèixer que és “una república ingovernable”. Si la França que vol matar la Catalunya nord está caient, a què esperem per rematar-la? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció