Article publicat el 31 de desembre del 2006 al diari Avui Alcibíades, nebot de Pèricles, era un demagog de categoria. Diuen que, un cop, en públic, li va tallar la cua al seu gos. El fet va ocasionar un gran escàndol. Els amics d'Alcibíades li van retreure l'acció, dient-li que no li calia buscar-se enemics per un fet tan absurd. Però Alcibíades els va contestar: "Això és just el que em proposava. Mentre els atenencs s'entretinguin amb la cua del gos, no es fixaran en altres coses que faig". Aplicada l'anècdota a la Catalunya actual, la cua del gos d'Alcibíades seria la tercera hora de castellà. La polèmica que s'ha desplegat en les darreres setmanes ha estat tan extensa, desorbitada i desenfocada que me'n faig creus. Mirem-ho amb objectivitat. Que hi hagi o no una tercera hora de castellà ¿condemnarà el català a l'ostracisme? Serà la causa que el català se segueixi extingint? Serà la tercera hora la causa que el català no es parli al pati de les escoles, ni al metro, ni al tren, ni a les discoteques? Em sembla que la resposta a totes aquests preguntes és que no. Un no com una casa de pagès. El català (i es nota amb la seva minorització letal a l'àrea de Barcelona i la pèrdua d'ús social) camina cap a l'extinció. Ho sap tothom. Ho sap Carod-Rovira, que, amb l'absurd projecte de "despolititzar" la llengua, no fa sinó clavar-li l'estocada final. Fins i tot ho saben Ciutadans, que demanen directament que se li practiqui l'eutanàsia, més innòcua i menys dolorosa que una agonia llarga. El català se'ns mor. I ens preocupem per la tercera hora de castellà? Els catalans som rucs: som com aquell pacient que pateix càncer, però va al metge perquè li extirpi una berrugueta al dit gros del peu. Ah! I si el metge no la vol treure, el pacient s'indigna i li retreu que ell és dolent, malintencionat i el vol matar! El que més em sobta en aquesta qüestió és com tothom segueix la llebre que llencen els polítics només per interessos partidistes. El PSOE la utilitza per neutralitzar el PP. Per a CiU, és una excusa per atacar ERC. "Salvarem Catalunya si impedim la tercera hora!", proclamen. Pel que fa a la posició d'ERC, faria riure si no és perquè fa plorar. El problema és que el tema de la llengua es tracta des del punt de vista purament legal i administratiu. És l'obsessió de l'intervencionisme funcionarial. Es tracta de fer normes, decrets, lleis, d'establir horaris, de controlar fins a asfixiar-los els professors i els centres. (Per cert, s'acusa Madrid d'intervencionista, però la Generalitat és tan intervencionista o més, encara que en una altra direcció). Ara: una llengua no se salva a base d'una hora més o menys de classe a la setmana. Qui cregui això ho té clar. El castellà està en auge, entre el jovent de Catalunya, i això malgrat (o gràcies a) que li dedicaven poc temps a l'escola. Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l'ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l'ànima. Francesc Puigpelat Periodista

L'historiador Jordi Colomer, en el seu article "Per una Catalunya catalana" publicat a El Punt el 28/desembre/2006, comet un error força important quan argumenta: "sempre s’ha comès l’error de fer una defensa a ultrança únicament de la independència (...) la defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure". En realitat el que s’ha fet sobradament és defensar la identitat catalana i no defensar l’entitat que arreu protegeix les més diverses identitats pròpies: l'Estat Català en el nostre cas precís. Defensar la Catalanitat ha permés fins avui que encara respirem però no defensar prou la entitat, el propi Estat, la independència política, ens ha fet i encara ens fa ser, en ple segle XXIè, un Poble esclau com ho fou, fa 2000 anys, Israel de l’Imperi Romà. Ho diu bé, Jordi Colomer, i la gent de Catalunya Acció ho subscribim plenament: "No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga." Per a evitar això cal defensar conjuntament els dos elements que permeten a tota nació sobreviure: la identitat i l'entitat. Des de Catalunya Acció entenem a la perfecció el que ens diu Colomer: "Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític". Nosaltres en el nostre camí de cada dia que ens acosta inexorablement cap al 2014 també ho diem: cal una regeneració política que abasti tot el nostre Poble i un canvi de mentalitat que faci obrir els ulls a les noves i riques possibilitats que representa la Independència. En paraules d'en Macià: “Catalunya serà més feliç en tots els sentits separada d’Espanya”. La mesura del nostre camí només es una, fonamentalment una: o es va cap a España o es va cap a Catalunya, o ens espanyolitzem o ens independitzem. No hi ha ni punts ni passos intermedis. Ni CiU ni Esquerra acompleixen aquest premisa catalana. A España hi tenim l’ofeg i la mort com a poble i amb la independència, amb Catalunya, el respir i el futur! I no hi ha més fusta per a cremar que aquesta. I tingue-m'ho ben present: la mentalitat no la canvien les paraules sinó l’exemple i la determinació dels pioners que és llancen a l’aventura de la regeneració política, “re-ge-ne-ra-ció po-lí-ti-ca" amb totes les síl·labes. Finalment dir-vos una darrera cosa que segur que ja sabeu: caldrà fer foc nou perquè, pacients catalanes i catalans, ni CIU ni Esquerra estant avui ni en un futur proper per la feina d’aturar aquesta “caiguda lliure”. Salvador Molins i Escudé President de “Som 10 Milions”, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

"Els de Catalunya Acció amb 21 diputats faríem un forat tan gran que faria feredat i a la nau hispànica molt aviat se l'engoliria el feréstec mar!" Com diu en Víctor Alexandre, no es tracta d’anar contra ningú sinó de deixar les coses ben clares. L’Objectiu de Catalunya Acció és tornar el timó de la nau al seu propi amo: el Poble lliure, independentista decidit, de Catalunya. Més ben dit, tornar-lo no, sinó reforçar el nostre poble, els que som conscients del nostre poble i dels seus drets nacionals per tal de que agafem amb mà segura el timó de Catalunya i que així Catalunya deixi de ser una titella riota de tots dirigida a distància a gust de Madrid i amb el beneplàcit dels afavorits retardataris. Molts catalans, il·lusos, parlàvem de "possibilismes" quan en realitat la nostra classe política actual actuen com a "impossibilistes", és a dir, fer tot el contrari del que pot fer créixer i alliberar al nostre poble. S’equivoca, però, Víctor Alexandre -avantatjat pensador i defensor de la nostra llibertat- quan perdona la vida a ERC i diu "que amb 23 diputats no pot anar enlloc", i s’equivoca greument perquè també peca d'una tremenda ingenuïtat com tants periodistes, escriptors i intel·lectuals catalans. És fals, Sr. Alexandre, que amb 21 diputats no es pugui fer res concret, molt potent i encertat per a la Independència. Amb 21 diputats la gent de Catalunya Acció faríem un forat tan gran per poder escapar-nos d’Espanya que faria feredat. I a més als 21 diputats s’hi han de sumar tots els ajuntaments i demés forces democràtiques de què es disposen, totes les divisions enfocades a un sol objectiu: Catalunya!, no la mesella, sinó la lliure! Senyor Alexandre, el problema no és tenir 21 o 23 diputats. La qüestió és tenir clar quin és el nord i com s'hi arriba utilitzant 21 diputats. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Article publicat el 27/desembre/2006 al diari El Punt Aquell que fou un gran patriota i col·laborador durant un temps del president Macià, en Daniel Cardona, deixà escrit en un parell de frases un dels millors resums del que han estat els darrers cent anys de la nostra història política: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l'ha feta, com no l'ha feta mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.» Si l'inici del catalanisme polític tothom coincideix a situar-lo cap al 1886 amb l'aparició del famós llibre Lo Catalanisme, d'en Valentí Almirall, haurem de convenir que després de cent vint anys de demanar justícia de forma pedagògica, amable, moderada i dialogant, allò que hem aconseguit al final d'aquest recorregut és que ens espoliïn fiscalment més de 15.000 milions d'euros cada any. Amb aquest bagatge no queda més remei que compartir la sentència d'en Cardona: «L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com se'ns vol fer creure, que els catalans no anhelem la independència nacional. Perquè això equival a pensar que els suïssos serien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns francesos. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, el nostre drama és creure que no arribarà mai en tenir minada la moral de victòria. Així, aquell ànim positiu que tenim majoritàriament els catalans en el moment d'iniciar un negoci, fundar qualsevol associació o animar el Barça, s'esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric, desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Comencen en un llunyà segle XV amb el Compromís de Casp, segueixen amb la dramàtica derrota del 1714 i, quan arriben al franquisme, ho fan amb una cara i un to de donar-ho tot per perdut. Però cal dir-los fermament que el nostre futur com a poble no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més despreocupats per les coses del país, que adopten una actitud diferent davant el nostre possible alliberament. La seva rèplica es limita a un desmenjat «això mai es produirà», acompanyat d'un somriure futetes amb el qual pretenen fer-nos sentir com uns somiatruites a aquells que ens manifestem convençuts d'assolir un futur estat català. Tots aquests militants del pessimisme haurien de conèixer i prendre bona nota de l'actitud del famós etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha descrit en més d'una ocasió el pare Hilari Raguer) que en els anys 40 afirmava, amb consistents raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l'actual Perú. Sense voler entrar a discutir les seves raons, li deien que era «impossible» travessar l'oceà Pacífic en una embarcació com les dels indígenes d'abans de la descoberta d'Amèrica. Aleshores Heyerdhal, acompanyat de cinc homes més, va construir una balsa de joncs com les d'aquells indígenes precolombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va fer la travessa. Al terme del seu viatge entre les costes del Perú i les primeres illes de la Polinèsia assegurava modestament que aquella aventura no demostrava pas la seva teoria, només era la demostració de la falsedat de l'única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la validesa o no de les raons que puguem esgrimir per defensar la nostra independència. Fixem-nos bé que l'anomenat «nacionalisme moderat» que ha governat Catalunya mai ha entrat a discutir els avantatges o no de trencar amb Espanya. Sap que en aquest terreny les tesis secessionistes són irrefutables i, per tant, sempre s'han enrocat en la posició de dir: «Nosaltres també ho voldríem però... és impossible!». Naturalment, aquesta excusa els ha anat de meravella. No han fet res per aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d'aquesta forma, els ha estat fàcil que nosaltres ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid. En conseqüència, el nostre derrotisme fa que aguantem amb paciència africana avions que no s'enlairen, trens que no surten mai o eternes cues sanitàries. La veritat és que ens han pres tant la cabellera i ens han considerat tan idiotes que n'hi ha que qualifiquen de «gran èxit» polític el fet que, d'aquesta cabellera, ens en donin quatre miserables pèls. I, per més inri, aquest demanar dòcilment dels nostres dirigents el volen fer passar com «l'assenyat pactisme» dels catalans. Hem d'aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra gent fent el ploricó o pensant sempre que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen. Enfortir el caràcter col·lectiu i la moral d'una nació reclama anar més enllà de les enyorances i dels possibilismes ridículs dels aprenents d'estadista que tenim al Parlament de Catalunya. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d'encarar-se amb Espanya i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple «peculiaridad regional». Malgrat tot això que dic, i que té com objectiu fer veure que la independència no és impossible, encara hi ha aquells catalans que ens poden dir que sempre que ho hem intentat hem fracassat. Personalment, quan escolto o llegeixo una cosa semblant penso en un dels gran triomfadors de la política del segle XX, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l'èxit i ell va respondre: «L'èxit és el final d'una sèrie de fracassos.»

Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hola, em podríeu informar sobre la vostra organització i quines són les modalitats d'ingrés com a membre? Quina és l'activitat del dia a dia? Sóc antic militant d'ERC. A sota us deixo les meves dades.

La setmana passada veia un programa de debat polític en la cadena 8TV on es discutia, si no recordo malament, sobre la imatge dels polítics catalans. Els que podríem anomenar membres de la mesa principal no van aportar res de nou. Es movien, com sempre fan majoritàriament aquesta mena “d’experts” que mai qüestionen res, entre els tòpics habituals i el to d’aquell nen aplicat que no vol molestar el mestre. Fins aquí res d’especial i l’avorriment s’anava apoderant de l’ambient. Però també hi havia en el programa en qüestió una primera fila de convidats que intervenien puntualment. Va ser allà precisament on es va pronunciar la millor i més encertada frase de tot el programa. Una descripció que va tenir la facultat d’explicar en poques paraules on rau el pitjor mal d’una classe política desprestigiada i mediocre. L’autor d’aquests mots que ara reproduiré fou l’escriptor i empresari Xavier Roig que poc més o menys va afirmar: “El Parlament de Catalunya està integrat en un 65-70% per funcionaris. A favor de qui creuen vostès que ha de legislar una Cambra així?” Reconec que la va “clavar”, com diem col·loquialment, al descriure quin és l’esperit que regna en el Parlament de Catalunya. És clar, el corporativisme funcionarial és el que governa actualment el nostre país. Qui pot imaginar-se un Parlament on el 65-70% dels seus membres fossin o metges, o advocats, o manobres? És com tornar a les Corts de l’Edat Mitjana on hi eren representats només unes classes socials determinades: l’aristocràcia, el clergat o l’estament militar. Aquesta és doncs la Catalunya del s.XXI. Una nació que es mou amb els avenços tecnològics o científics del s.XXI però amb una estructura parlamentària del s.XIII. Ara, aquests buròcrates amb disfressa de diputat, diuen que és el moment de la gestió i el patriotisme social. Naturalment per a dur a terme i controlar aquest objectiu, què caldrà? Funcionaris, funcionaris i més funcionaris. Potser sí que al final Catalunya serà un país on els impostos de la meitat de la població serviran per pagar el sou de l’altra meitat. Per tant, no és gens estrany que algunes veus es mostrin preocupades per la poca iniciativa professional de la nostra joventut. El caràcter emprenedor tradicional dels catalans ha anat deixant pas a l’afany de “col·locar-se” dins l’administració pública. Voleu un signe més clar d’espanyolització? Una cosa és un règim amb funcionaris i l’altra un règim de funcionaris. A Catalunya, però, qui governa és una classe social determinada que defensa, abans de tot, els seus propis interessos. Dit d’una altra forma: un totalitarisme camuflat hipòcritament amb paraules tan gastades com “esquerres”, “entesa” o “progrés”. Enteneu ara per què diem que la regeneració política ha de venir de la mà de la nostra gent amb “ofici i benefici”? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat al diari El Vallenc el dia 15-12-2006 Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir té el posat de no saber què fer, aquells que l’han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar? Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s’ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l’aposta del “tot o res” i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s’ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s’equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d’ell. Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M’explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S’ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l’oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d’enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen això en Mas i els seus? Tot fa pensar, veient les actituds i declaracions d’aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d’encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Hi ha coses llunyanes en el temps que ens semblen anecdotàries. Una d'elles és el sobrenom que rebien dos dels apòstols de Jesucrist: "els fills del tro". Són d'aquelles expressions que no entens però que són allà i t'acompanyen: Jesús va cridar als "fills del tro" perquè el seguissin i l'ajudessin en el seu projecte alliberador. Tu et quedes ací, a 2000 anys vista, i els "fills del tro" es queden allà, ambdós distants i incomunicats. Però de cop, immers en un altre projecte alliberador, Catalunya Acció, alliberador però en un altre ordre de coses, de cop coneixes uns homes patriotes, lluitadors i apassionats, homes i dones que tenen clar el camí que s'ha de seguir per assolir la independència de Catalunya, homes i dones com en Joan Sabata, com na Maria Torrent, com en Oriol Escuté i molts altres fogoners d'aquest nou projecte i et dius en el teu interior: ara ja sé què volia dir allò de "els fills del tro": tot cor, tot passió, tot foc, tot llibertat, tot determinació! Aquests són els pioners de Catalunya Acció, aquests i com aquests són els fogoners que contínuament omplen les calderes d'aquesta màquina de tren que avança sense aturador cap el 2014! Veureu a passar aquest tren, el veureu avançar, el veureu aturar-se sovint a les andanes nacionals del nostre poble i de mica en mica s'hi aniran sumant vagons cada vegada més carregats de pes, de pesos pesants, de nous homes i noves dones, que així esdevindran catalans alliberats i alliberadors. Ahir, en la reunió periòdica d'estratègia, de nou Catalunya Acció ens va sorprendre. Les calderes anaven a foc rogent, els diferents consellers lluïen foc a les seves mirades depurades de la por i obertes a la llibertat. Ahir contemplàvem una nova inflexió en el camí d'alliberament que ens ha d'acostar al 2014! Que serveixi aquest escrit a mena de premonició: La màquina de tren continua esbufegant i avança amb ràbia i decisió! Joaquim Pugnau i Salvador Molins Consellers de Catalunya Acció

Avui, puc agrair a l'entrevista al senyor Espot que he pogut veure a e-noticies, l'origen del fet que me n'aniré a dormir més content i que demà pugui albirar, de bon matí, el dia amb més optimisme i orgull.

Catalunya, la meva pàtria, no es mereix més insults d'aquesta gentota que ens vol esclavitzar. També avui, veient el vídeo d'un debat televisiu que teniu penjat al web, he tingut ganes de fer empassar el Dicionari de l'IEC a aquell "colon dels legionarios" que malparlava en castellà de Catalunya, el meu país.
És d'agrair que a Catalunya encara hi quedin patriotes.

Pujol no sap que ell i CiU ... -o sí que ho sap? Pujol no sap que ell i CiU són simples peons d’en Zapatero? I en són peons perquè així ho han decidit ells mateixos claudicació rere claudicació, silenci rere silenci, acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya rere acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya. Ara mateix, a banda i banda del tauler d’escacs català, aquesta vegada altre cop gràcies a «E» -Esquerra-, hi ha el mateix jugador: a un cantó en Zapatero i a l’altre cantó en Zapatero, "amontillado", però Zapatero a la fi. Què els passarà a les torres i als peons catalans? Doncs és bastant clar, segons convingui des de Madrid els sacrificaran quan convingui. Els Catalans necessitem algú que com ho ha fet Ibarretxe pel País Basc jugui a favor de Catalunya. Però els polítics d’aquí tant sols podent jugar ja estant contents. Les regles d’aquest joc d’escacs fatídic per a nosaltres les ha escrites i trucades aquest estat colonial, autèntic vampir que viu de xuclar la sang de Catalunya, i estant pensades per a poder continuar xuclant la sang dels catalans mentre no siguem tots morts o reciclats. Això, aquest Estat mortuori per a nosaltres, no ho podria fer sense la complicitat de l’actual classe política catalana que calla dia a dia l’espoliació que patim en l’àmbit econòmic, polític, lingüístic i nacional. Perdoneu l’expressió que segueix: "Callen com uns putes!" Però la desesperança té un aturador. Es tracta de la voluntat del Poble menut català, avui encarnada en el Projecte de Catalunya Acció, decidida a obrir els ulls de molts catalans i així portar el nostre país cap a l’anhelada independència. És fals que en Zapatero posi o marqui els límits com va dir en Mas, els límits ens els marquem nosaltres mateixos i això s’ha d’acabar. A l’altra banda d'aquest nostre tauler d’escacs polític hi ha d’haver un català que tingui les idees clares, la determinació precisa i la fermesa de caràcter suficient per entomar l’encàrrec de portar el nostre país a la seva plena maduresa, la plena maduresa de tots els països que es preuen de ser-ho: La Independència! Jordi Pujol, un simple peó sofisticat, però un simple peó, pateix del mateix mal d’infinitat de catalans: és un perfecte il·lús! De què li servirà a en Pujol -de què ens servirà- demanar lleialtat a l’escaquista que mou tant les peces blanques com les negres d'ambós costats? I més quan ell, en Pujol, ha col·laborat durant tants anys al joc precís perquè les coses segueixin així! Ben diferent és l'actitud d'en Santiago Espot que s'encara al contrincant de l'altra banda del tauler -en Zapatero- i mirant-lo fixament als ulls li diu: "L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna" Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció, President del BIC, President de Som 10 Milions Berga (Berguedà)

M'agradaria esta informat d'aquest projecte vostre que pel mom ja em fa trempar.
Visca la Terra.

Terrassa (Vallès Occidental)
M'interessaria rebre informació de totes les activitats que aneu programant per tal de poder col.laborar o participar-hi. Penso que després de la baixada de pantalons d´ERC (sóc ex-militant) ens hem quedat orfes d'espai on treballar per l'independentisme.

Esperem recuperar la il.lusió perquè en aquests moments la decepció és tan forta que molta gent s'ha quedat a casa per no tornar-ne a sortir mai més (a votar , naturalment!).
Salut!

Ripoll (Ripollès)
Bon dia. El meu nom és XXXXX i m'agradaria que m'enviéssiu info sobre la vostra plataforma. He donat un cop d'ull a la vostra web i m'ha semblat interessant el vostre projecte. També m'agradaria conèixer com funcioneu i, sobretot, quins són els vostres horitzons. Teniu en ment presentar-vos algun dia com a partit polític? Si no és així, quins són els mecanismes amb els quals treballareu per aconseguir el vostre objectiu, la independència a l'any 2014?

Realment, després de les últimes eleccions tinc una sensació tota estranya. Una sensació de traïció per part d'alguns polítics barrejada amb una sensació d'impotència. Catalunya està perdent cada vegada més la seva identitat i em sembla que no ho podem permetre. S'ha de fer com més força es pugui millor per a evitar el desastre i una encara major submissió. Una última qüestió que m'agradaria conèixer. Què en penseu de la posició de CiU en aquests moments?
Gràcies per escoltar-me.
Espero rebre aviat notícies vostres.