Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna
Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:
Benvolguts compatriotes,
Millor copiar, i ràpid!
http://paper.avui.cat/article/dialeg/190551/millor/copiar/rapid.html
Els governants espanyols s'estan quedant afònics de tant repetir que Espanya no és Grècia. I és veritat. Ells estan a 42 de febre i Espanya està a 39. Però els dos patim la mateixa malaltia: la ressaca d'haver viscut per sobre les nostres possibilitats. D'haver gastat més del que guanyàvem. Fa anys que des d'aquesta columna els adverteixo que un no pot comportar-se com un suec, i treballar com un mediterrani. I que la metàstasi dels sectors construcció i turisme (paradigma de l'economia grega) és molt perillosa. També m'he fet pesat advertint que les ajudes econòmiques de la UE han estat de tal magnitud que han creat la il·lusió que érem rics, que podíem sopar a la mateixa taula que Alemanya, França o el Regne Unit... I sense treballar-nos-ho! Tots aquests vicis els ha practicat Grècia en desmesura. Però també nosaltres.
ARA ELS DEMANARIA que no posin en dubte que patim una malaltia similar a la de Grècia, però amb una temperatura una mica més baixa. I amb alguns elements peculiars. Ells tenen un deute exterior més gran que el nostre però, per contra, nosaltres tenim un atur més gran que el d'ells. Ah, i una diferència fonamental! No es pot mentir com ho han fet els grecs. Perds la credibilitat i el respecte dels altres. I ho perds per molts anys. Malgrat dependre d'un primer ministre saltimbanqui i frívol, els funcionaris espanyols que gestionen les estadístiques són més seriosos. Però el xarop que la zona euro i l'FMI han receptat a Grècia, i exigit que prengui, és el mateix que el que ha de prendre Espanya. I el tractament durarà anys, creguin-me.
PRIMER. El sector públic ha de gastar en proporció a l'economia del país. Com que l'Estat, d'inversions, ja gairebé no en fa, Grècia ha de retallar els costos de la partida de personal. Haurà d'abaixar salaris dels funcionaris. Aquí, vistos els sacrificis del sector privat, potser que els salaris públics es congelessin. No els sembla? Sortir per la televisió i dir que s'han retallat 16 milions d'euros en alts càrrecs, són ganes de fer el pallasso. Per cert, els periodistes de TV3 s'ho haurien de fer mirar. La nostra televisió pública sembla el gabinet de premsa i propaganda del senyor Zapatero i de la seva vicepresidenta (aquesta que sembla sortida del programa Barri Sèsam).
SEGON. LA GENT S'HA DE JUBILAR més tard. Tornem-hi: no es pot gastar més del que es genera. A Grècia (gran concessió als malvats alemanys!) han decidit que a partir d'ara es jubilaran als 60 anys. Aquí, de moment, ens hauríem de conformar a aturar les jubilacions anticipades. S'ha fet una estadística del nombre de jubilats anticipats? Cap economia del món pot resistir aquesta sagnia. La nostra, menys.
TERCER. APUJAR IMPOSTOS. Altre cop: no es pot gastar més del que es recapta. Grècia té dues tasques a fer. Una, apujar els impostos (la recaptació allí representa el 31% del PIB) i, dues, netejar l'economia submergida. Aquí els impostos ja estan a nivell europeu (38% del PIB), i apujar-los està pelut. I per convèncer que l'economia submergida no és rendible, l'Estat ha de demostrar, abans, que no malgasta. I aquesta tasca, amb aquest populista d'estètica Evita Perón al capdavant del govern espanyol, se m'acut inviable.
QUART. MERCAT DE TREBALL. S'ha de liberalitzar més del que ho està. Desconec el mercat laboral grec al detall, però me l'imagino. A Espanya, però, s'ha d'acabar la conxorxa entre govern i sindicats. Perquè està enfonsant l'economia. Els sindicats espanyols han esdevingut una casta aristocràtica amb señoritos al capdavant. Ningú té clar com es financen, ni qui representen. Però molesten. Els grans responsables de la desarticulació de la classe mitjana espanyola, de l'aparició de l'enorme mileurisme, són, principalíssimament, els sindicats. El seu xantatge s'ha d'acabar.
BÉ, DE TOT AQUEST ENRENOU ens queda un consol que, malauradament, no parla a favor nostre. L'individu que durant els darrers anys, des de la Moncloa, ha entabanat tota la classe política catalana, i bona part de l'electorat català, no ha pogut enganyar Europa. Per això insisteixo que mereix la pena ser europeu. I ens convé defensar aquells líders que, nord enllà, no accepten que determinats estafadors puguin desmuntar allò que tant i tant ha costat construir.
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Esquizofrènia antifranquista
Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu de castrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.
I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?
Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenada garzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins. Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara
amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?
Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonat per la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural...- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat i retre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?
Regenerar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a eina per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.
Albert Ubach
Ni oblidem ni perdonem
