Article publicat al diari Avui el 30 de gener del 2008 Sala de Genialitats del Servei Català de Trànsit i Ocurrències de la conselleria de Javeurastuquèse'nshaacuditavui. Compartim amb el responsable del departament un moment particularment creatiu. "Qui ho diu, que no sé com entretenir-me? Aquesta setmana m'estic superant. Dilluns al matí vam dir que farem més estrets els carrils de les vies ràpides. Dilluns a la tarda vam desmentir haver-ho dit. Dimarts vam fer que el conseller negués tenir cap proposta sobre el tema, però que digués que en quatre setmanes tindrà un informe que aposta per fer més estrets els carrils de les vies ràpides. I ara, dimecres al matí, se m'escapa el riure perquè estem anomenant vies ràpides les autopistes aquestes on ara fem anar a 80. He, he, és que som molt de la broma... I com que la setmana no s'ha acabat, encara puc superar-ho. Tinc tantes idees que no sé per quina decidir-me. Què faig? Engegem un projecte-estudi per fer pisos de protecció oficial d'un metre d'ample a l'espai que guanyem en cada carril? Dissenyem carreteres de colors i que cada cotxe vagi per la que li toca, segons tingui pintada la carrosseria? ¿Fem que el Quart Cinturó és converteixi en el Tercer i Mig? Parlo amb altres departaments i, no sé, ¿els estrenyem les aules d'acollida perquè els nens puguin integrar-se de perfil? ¿Estrenyem el túnel de l'AVE que ha de creuar BCN? ¿Ajudem a pal·liar la sequera estrenyent les conduccions d'aigua? ¿Fem passar la interconnexió elèctrica amb França per una agulla de cap? ¿Proposem que Fecsa Endesa passi a anomenar-se Fecsa Estreta? És el que té passar-se el dia avorrit aquí al departament, que ens queda temps per pensar cosetes. Bé, i el millor de tot és que mentre entretenim la gent llençant-los debats sobre amplades de carrils com qui llença cacauets als micos, ningú parla, per exemple, de l'increment de morts a la carretera. De moment, aquest gener que encara no s'ha acabat, 13 més que el gener de l'any passat. Vaja... i això no és el pitjor... ara se m'ha acabat el paper!!! Iu Forn

Gabriel Bibiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

Manifest d'adhesió
Cardedeu (Vallès Oriental)

Benvolguts companys,

Recentment m'he adherit a Catalunya Acció. Això ha comportat un canvi en el meu estat d'ànim, i m'agradaria compartir-lo.

No cal que us descrigui l'abatiment progressiu que la meva ‘il·lusió nacional' patia un dia rere l'altre en veure com la llengua, la cultura i la política catalanes van de mal en pitjor a un ritme alarmant, i la meva perplexitat en comprovar que aparentment no se n'adonava ningú. La primera notícia de Catalunya Acció em va fer parar l'orella. Per fi semblava que algú s'havia despertat. I, amb expectació, de seguida vaig demanar més informació sobre el projecte.

Ara que sóc dins, i fins i tot quan encara hi estava donant voltes, el millor ha estat experimentar la revifalla de la il·lusió. No només hi ha una oportunitat real, sinó que la nova mirada m'ha fet adonar que hi ha molta més remor independentista del que m'havia semblat fins aleshores. Si estem al cas de les notícies i de les tertúlies televisives o radiofòniques, veurem que molt sovint hi ha una confluència des de persones molt diverses cap a la constatació que la relació amb el govern espanyol no ens durà res de bo, i que el pas endavant és indispensable. L'any 2007 ha estat especialment eloqüent en aquest sentit i ha servit de toc d'alerta per al conjunt de la societat catalana. Ara puc palpar el moviment cap a l'exigència d'un estat propi de manera molt més clara. Cada dia. Més encara: pensant més a fons sobre les múltiples cares del problema, m'ha sorprès adonar-me que la independència no empitjoraria encara més el concepte que molts espanyols tenen dels catalans sinó ben al contrari, començarien a respectar-nos per primera vegada en segles. O també que l'alt percentatge que tenim d'immigració espanyola tampoc ha de ser un impediment important a l'hora d'assolir el nostre Estat si pensem que tenen tant a guanyar-hi com la resta de catalans, que fins ara no han tingut cap inconvenient en viure sota la legislació catalana, i que el suposat enfrontament el va inventar tots sabem qui amb l'esperança que arrelés, sense que per ara les topades reals hagis passat d'anècdotes.

Com us deia, això engresca molt. I motiva. Molts independentistes ho són de sentiment i de paraula però no exerceixen, excepte quan van a votar, si hi van. M'agradaria que s'afegissin a l'acció. Porta feina i suposa alguns esforços, però compensa sobradament. I tots sabem que la independència no es fa sola ni ens la donarà amablement el govern espanyol. L'hem de guanyar a partir d'un compromís sòlid i d'una massa social prou potent. Podria donar molts arguments als que consideren que no és possible, però per triar-ne un us diria que, sigui quin sigui el resultat final, viuré molt més feliç i tranquil sabent que estic participant en la construcció d'un futur digne. Si finalment no s'aconsegueix, no haurà estat culpa meva, però dóno fe que cada vegada tinc més clar que s'aconseguirà. Els que hem conegut el dictador (vull dir el militar, no pas el que es tria ara a la carta cada quatre anys) no podem acceptar que el que ell no va aconseguir esclafar es perdi ara per pura desídia o per desconeixement.

És per tot això que vull agrair als fundadors de Catalunya Acció la seva iniciativa, i tot l'esforç que hi dediquen tant ells com molts altres companys de viatge.
Si encara no t'has decidit, fes-ho! Si la meitat d'independentistes que conec fessin el pas del somni a l'acció, la il·lusió esdevindria entusiasme imparable.

Cordialment,
XXXXX, 45 anys
Biòleg

Josep Barba Raventós

Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF

Article publicat al diari El Punt el 9 de gener del 2008 El club d'opinió Arnau de Vilanova demana que es faci una reflexió davant de la situació en què es troba el país arran de la manifestació de l'1-D sense dissimular la por que tot acabi en foc d'encenalls. Per això va convidar els carismàtics patriotes expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya Jordi Pujol i Heribert Barrera per debatre la conjuntura que travessa el país. El palauet, curull de gent interessada en l'esdevenidor català, tenia al davant els dos protagonistes més carismàtics del nacionalisme de la transició i, en el cas de Pujol, després d'una perllongada actuació al front de l'executiu de la Generalitat. Ambdós amb gran capital i consideració polítiques... encara. Barrera, històric d'ERC avui allunyat del partit i, com diu ell, als seus 90 anys, deixant aquest món de mica en mica, i Pujol, per la seva part, amb un passat nacionalista irrefutable, amb tot un partit al darrere, unes memòries en marxa i, fins i tot, amb una fundació que porta el seu nom, però mediatitzat per molts anys en l'exercici del poder.

L'un, racional, conseqüent, radical, queixós i l'altre, ambigu, metafòric i dispers a l'hora d'expressar-se; home que vol i dol, un artista de la divagació, i així durant 23 anys. Els dos, copartícips d'un nacionalisme crepuscular que no ha servit ni serveix de res.No va ser un debat pròpiament dit, sinó un intercanvi d'opinions, idees i... justificacions, dirigit per Salvador Cot. Quan el vicepresident de l'Avui pregunta sobre la lamentable situació actual, el sorneguer Pujol, tot reconeixent que hi deu tenir alguna responsabilitat, com sempre es mostra electoralista fins a la medul·la i procura eludir la qüestió carregant contra el tripartit i dient que els catalans d'un temps ençà «ni ens hem agradat ni hem agradat». Continua dient que el país està desgavellat, sense autoestima, i que hi regna la fatxenderia; en definitiva, que les coses no «les han fet bé». Com sempre, elucubra i fa digressions i comparacions purament subjectives sobre Macià en clau hamletiana per justificar la seva inacció en temes vitals que interessaven el futur nacional.Diu que, tot i que és optimista per naturalesa, està molt preocupat perquè ara hi ha sensació d'agressió («volen els nostres vots sense els catalans») i que, si bé la manifestació de l'1-D va ser un veritable èxit, tem que pot acabar en un simple «divertimento» si no es porten endavant iniciatives que per ell passen pel «vot el proper dia 9 de març». Afegeix que sense política no hi ha institucions i, per tant, no hi ha nació que funcioni sense els polítics, i acaba amb l'habitual pedagogia de «zàping» a què ens té acostumats.

Barrera assumeix responsabilitats fins al 1984 i lamenta no haver continuat al front d'ERC. Manifesta que regna el desànim, la perplexitat i la desorientació. Ningú no sap què s'ha de fer; Espanya ens ha passat al davant, i calen urgentment receptes d'un caire diferent per a problemes tan rellevants com ara la immigració o la globalització.Assegura que és evident que estem pitjor que fa 30 anys i, a més, sembla que estem en caiguda lliure, ja que les coses empitjoren cada dia. És per això que demana una acció ràpida que aturi la tendència, perquè el país se'n pot anar en orris. Fa falta gosadia, fermesa i determinació perquè, si es fes un referèndum en la situació actual, el perdríem amb tota seguretat. Per a ell, la «pedagogia» a Madrid ha estat un engany permanent i remarca que, igual que Cambó, Pujol ha fracassat de manera estrepitosa anant de bon minyó a Madrid, perquè el centralisme no respecta «els febles ni els llagoters». Així, demana l'abstenció o el vot en blanc com a acció ràpida i contundent, ja que, entre altres raons, es pregunta a qui s'ha de votar.A la demanda de Barrera del blitzkrieg o acció ràpida, Pujol objecta que no disposem de forces suficients per fer front al centre, és a dir, no tenim la Wehrmacht dels alemanys, i demana si està disposat a posar 900 morts sobre la taula.D'altra banda, Cot manifesta que només cal tenir ulls a la cara per veure com l'1-D la multitud anava per primera vegada davant de les pancartes, si bé reconeix, no obstant això, el poder de convocatòria dels partits que hi varen acudir i demana per què no es poden sindicar les forces. Segueix qüestionant si es pot avançar sense objectiu, i Pujol, sorprenentment, manifesta que els irlandesos no volien la independència, de manera que demostra una absoluta i total ignorància sobre la qüestió irlandesa i una particular i tendenciosa manera d'interpretar la història, tan equivocada com la seva estratègia, que ens va enlluernar a tants catalans inicialment.Sembla impossible que un home amb els seus antecedents de patriota, que ens va lliurar de suquets, cremats i havaneres donant a la seva gestió un cert misticisme, derivés cap al poder pel poder, sense un objectiu últim nacional, lliurant-se amb obstinació al covard exercici de «la puta i la Ramoneta». Perquè, com es pot il·lusionar un poble decebut dient-li que vagi a votar el proper 9 de març, per seguir pidolant miserablement a Madrid, fent el joc al centralisme? En el seu moment, tant Pujol com Barrera varen actuar com si Catalunya fos un país normalitzat –d'aquí la immensa davallada– i varen contribuir al fet que, en definitiva, dos patriotes catalans hagin portat un patriota espanyol a la presidència de la Generalitat. Miquel Esteba Economista