Article publicat al diari Avui el 28 de febrer del 2011
http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/376180-els-setens-mes-rics.html

Catalunya és la vint-i-cinquena regió més rica de la Unió Europea (UE), i el seu poder de compra supera en un 21% la mitjana comunitària. Així ho revela l'últim rànquing fet públic per Brussel·les, que situa els catalans al darrere dels bascos (són un 38% més rics que els europeus), els madrilenys (34%) i els navarresos (31%), i exactament al mateix nivell que els anglesos de la regió sud-est: un territori de vuit milions d'habitants (amb ciutats com ara Reading, Òxford, Brighton, Portsmouth o Southampton), que és la segona economia del Regne Unit, després de Londres, i seu de gegants tecnològics com ara Microsoft o Oracle.

Però si Catalunya fos un estat (si es compara el seu producte interior brut –PIB– amb el dels Vint-i-set i no amb les seves regions) seria el setè més ric, només superat per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Segons els càlculs de Brussel·les, fins i tot superaria Finlàndia (que té un poder de compra un 18% superior a la mitjana), Alemanya (16%) o Bèlgica i la Gran Bretanya (15%).

L'Estat espanyol, en canvi, ocupa l'onzena posició, i 25 anys després d'ingressar a la UE encara arrossega una desena de comunitats autònomes amb un PIB inferior a la mitjana comunitària: Extremadura (que és un 27% més pobra que el conjunt d'Europa), Andalusia i Castella-la Manxa (-20%), Múrcia (-15%), Galícia (-11%), Canàries (-10%), Melilla (-7%), el País Valencià (-7%), Astúries (-3%) i Ceuta (-2%).

El País Valencià és al mateix nivell que la Bretanya francesa o Irlanda del Nord i d'estats com ara Grècia o Eslovènia. I les Illes Balears, amb un poder de compra que supera en un 11% la mitjana europea, comparteixen posició amb Escòcia. Eurostat, l'oficina estadística comunitària, elabora de manera regular aquesta classificació i la corresponent mitjana tenint en compte el PIB per càpita, i els preus i cost de la vida en cada país, fent servir les últimes dades disponibles, de l'exercici del 2008 en aquest cas.

Catalunya també es podria comparar, en riquesa, amb el Vèneto o el Lazio italians (les regions de Venècia i Roma, amb cinc milions d'habitants cadascuna), segons les dades de l'Eurostat. I amb el Brabant flamenc, la província de Flandes que envolta la regió de Brussel·les (tot i que té poc més d'un milió d'habitants), o el Schwaben alemany, al land de Baviera (que no arriba a dos milions). Això sempre en termes de poder de compra i no en dades absolutes de PIB, que a Catalunya són en aquest cas inferiors.

Preocupa, però, que Catalunya ha anat perdent posicions i, en comparació de l'any anterior, el seu poder de compra ha retrocedit gairebé dos punts i mig: el 2007, abans de la crisi, era un 23,3% superior a la mitjana. Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana europea. Itàlia ha tornat a superar Espanya, després del sorpasso del 2006 i de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero que el 2013 el PIB espanyol ja superaria fins i tot el francès. La crisi era, aleshores, “una fal·làcia, pur catastrofisme”, segons assegurava en aquells moments el president del govern espanyol.

Catalunya és lluny del top ten de riquesa europeu, que un any més encapçala Londres, amb un 343% de la mitjana europea (una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg ocupa la segona posició, amb un poder de compra d'un 216% (encara que només té mig milió d'habitants, menys que el Vallès Occidental). Brussel·les és tercera, amb un 216% (un milió d'habitants).

Seria trampós comparar el que només són ciutats amb països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, com és el cas de Catalunya. Praga i Bratislava són les ciutats més riques de la nova Europa (la de l'Est, l'ampliada el 2004), i ocupen la sisena i la novena posició, respectivament.

L'Europa de l'Est

Els estats de Romania i Bulgària monopolitzen la cua de la classificació, amb nou de les seves regions entre les deu pitjors posicionades de tota la UE. Severozapaden, al nord-oest de Bulgària, és la zona més deprimida d'Europa, segons Eurostat, amb una riquesa un 72% inferior a la mitjana comunitària. Polònia i Hongria, finalment, també tenen quatre de les seves regions entre les vint més pobres de la Unió.

Sempre s’ha dit, i és una gran veritat, que el referent d’Espanya en la seva construcció d’estat-nació ha estat França. D’aquest país ha copiat el jacobinisme, el centralisme, i el menyspreu cap a tot allò que contradiu la seva idea d’unitat nacional, que forçadament fa equivaldre amb les fronteres estatals, tot i que per sort per a nosaltres, els catalans, el calc ha resultat matusser i incomplet.

De França ha pres nota del tracte purament colonial dedicat als territoris que no formen part de la metròpoli castellana, però la jugada no els ha reeixit, perquè a França la metròpoli és la zona rica, i en canvi, a Espanya, la prosperitat es troba a les colònies, mentre el cor de l’imperi ha estat poc menys que miserable en gairebé tots els sentits.

Feta aquesta anàlisi i un cop desvetllada la feblesa dels fonaments de l’estat espanyol, com és possible que Catalunya encara no s’hagi pogut desempallegar del parasitisme mesetari per esdevenir un país de primer ordre a la UE? La resposta fàcil a aquesta pregunta, aquella que argüeixen els polítics i molts mitjans de comunicació autodefinits catalanistes es basa en desviar tota la responsabilitat cap a Madrid.  Per això tenim el país que tenim avui dia i per això a cada bugada perdem aixovars sencers. Tenim totalment desajustat el punt de mira i això ens fa febles. Quants esforços i diners s’han malbaratat intentant una entesa amb Madrid?

Madrid, a les negociacions, té la paella pel mànec, sobretot perquè té definit un full de ruta, sap què vol i compta amb la connivència vergonyosa de la classe política catalana; d’aquí ve el títol de l’article.

Seguint amb el paral·lelisme amb França, ara és la classe política catalana qui sembla haver pres com a model la manera de fer d’aquella França de fa 70 anys, humiliada i ultratjada per l’ocupació nazi. L’anomenada França de Vichy fou una concessió que Hitler va fer per qüestions pràctiques. Per no haver d’esmerçar tantes forces d’ocupació en un país vençut i amb la moral minada per la presa de la seva capital, va permetre que la part Sud fos controlada per polítics autòctons col·laboracionistes, és a dir, lligats de peus i mans a la voluntat alemanya.

És un retrat de la societat catalana actual. Els nostres polítics sempre acaben fent el que vol l’amo de Madrid, a qui estarien disposats a llepar fins la vora dels pantalons amb la condició de mantenir la seva quota de poder local, per això no volen que res es mogui i, prenent al poble per idiota, venen els seus vergonyants fracassos com a flamants victòries. El poble de Catalunya no ha estat mai idiota, però si qui se suposa que t’ha de protegir i ha de vetllar pel teu benestar et tracta com a idiota es produeix una idiotització, per això hi ha tants catalans amb mentalitat d’esclau, conformistes, incapaços d’imaginar-se un horitzó més enllà de l’autonomia espanyola... Covards, en definitiva, i cofois amb una Catalunya “de Vichy”, poruga i sense esma.

La diferència amb la França derrotada de 1940 és que el país veí va ser rescatat per les tropes aliades; a Catalunya no la vindrà a rescatar ningú; som els mateixos catalans qui tenim el deure de salvar-la, i de fet no necessitem ningú més, perquè Madrid no ens ha de concedir la independència, l’hem d’exercir i defensar, simplement. Això requereix dues coses que depenen exclusivament de nosaltres:

1.Creure en la força de la nostra nació, que passa per despertar d’aquest estat d’idiotisme que molts compatriotes pateixen.

2.Exigir responsabilitats als nostres polítics. Retirar-los tot el nostre suport si no canvien la seva estratègia, totalment obsoleta, absurda, sòrdida i contraproduent.

Un cop això assolit, els triomfs els tindrem a l’abast. Tot el que ara és topar contra una paret un cop rere un altre, ho trobarem tan a tocar que ens farem creus de com hem pogut estar tant de temps fent el passerell. A la fi serem amos de casa nostra. És clar que sempre hi haurà idiotes, però d’ells la història no en farà cabal. En una Catalunya rica i plena, la del futur, qui se’n recordarà dels Montilles, Saures, Masos, Duranilleides, Chacons... col·laboracionistes i llagoters que es dedicaven a fer la gara gara pels passadissos d’aquell sainet de Congrés de Diputats que tenen a Madrid, que utilitzaven Catalunya i el Parlament més antic d’Europa com a palanca per esdevenir ministres del país opressor? Quan siguem un país lliure i de referència a Europa i al món sencer, amb homes capaços i honrats al capdavant, qui recordarà aquells individus grisos de la Catalunya col·laboracionista del postfranquisme? I si per ventura mai els recordem, serà per riure’ns-en i prendre’ls com a exemple del que mai no haurà de tornar a ser.

Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció
21 de febrer del 2011