Hola. Vull rebre informació regular sobre CATALUNYA ACCIÓ.
Em sembla una iniciativa interessant i molt necessària.
N'estic fart de ser considerat espanyol.
Moltes gràcies. XXXXX

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat. La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos. L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida. El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions. La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política. La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem. La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder. (1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Benvolguts companys!

En primer lloc felicitar-vos per l'empenta i tenir el que s'ha de tenir per iniciar un projecte seriós i amb valentia.
En segon lloc, felicitar-vos per no fer ús de cap ideologia política, ja que la independència no és política sinó la nostra identitat i realitat, i sobretot gràcies perquè esteu aconseguint aplegar gent de moltes ideologies, pero que saben que és necessari deixar-les un poc de costat, ja que la unió fa la força.
Estaria molt agraït si rebés informació dels actes que feu, i de les notícies, i del que fos relacionat amb el vostre projecte.
Molt agraït.
XXXXX

Sitges (El Garraf)
Hola, em dic XXXXX i sóc de Sitges. Tinc 21 anys i actualment sóc estudiant.
M'agradaria rebre informació sobre els vostres projectes i saber quin és el camí que vol emprendre Catalunya Acció. En els pocs cops que he tingut l'oportunitat, sempre he votat ERC, i la veritat és que estic veient que no faran res per la llibertat de Catalunya. Encara que vulguin proposar referèndums per l'autodeterminació i altres coses, és evident que tot això és paper "mullat", i estic convençut que només ho fan per recuperar els vots que a hores d'ara ja saben que han perdut. Espero la vostra resposta
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

El gran problema de la xarxa de rodalies de Barcelona no són les obres del TGV. Tampoc no ho és només la manca d’inversió en manteniment, com s’està dient ara. El gran problema de fons, el gran drama, és que els trens de rodalies no serveixen per al que han de servir, que és que la gent vagi a treballar o estudiar cada dia en tren i no en cotxe i, per tant, treure cotxes de les entrades i sortides de Barcelona. Per a aconseguir això, calia imaginar-se fa 15 anys com havia de ser avui la xarxa de rodalies. No es va curar la malaltia, sinó que només se’n van atenuar els símptomes. Ara cal imaginar-se com ha de ser d’aquí a 20 ó 25 anys i ningú no ho està fent. Tothom s’omple la boca amb la necessària remodelació de la xarxa de rodalies, però ningú no proposa res amb cara i ulls, res que serveixi per a un futur a mitjà i llarg termini. No s’hi atreveix ningú, perquè cal refer de dalt a baix l’estructura de la xarxa. Cal fer que les línies de rodalies entrin a Barcelona justament per sota de les grans avingudes, que és justament per on entren els cotxes. En altres paraules, cal fer urgentment túnels per sota de la Diagonal i la Gran Via (la Meridiana ja té el túnel fet). I cal fer-ho ja. Així de dur, així de clar. Tota la resta dels problemes no són més que símptomes de tot això. Anem a pams.

Ara fa unes setmanes, ens va sorprendre un estranyíssim globus sonda de la Generalitat que parlava de limitar a 80 km/h la velocitat de circulació en totes les vies de l’àrea metropolitana de Barcelona, autopistes incloses. L’argument esgrimit era que si els cotxes circulessin més lentament, es reduiria la contaminació. Fantàstic. A les ments pensants del nostre Govern, però, no se’ls va acudir pas d’eliminar directament els cotxes de les carreteres, en lloc de fer-los circular més lentament. Eliminar cotxes vol dir senzillament donar un servei de transport alternatiu que faci la mateixa funció i que sigui competitiu en temps, cost i comoditat. Aquesta funció la poden fer trens de rodalies fiables, amb freqüències i horaris de metro (sense anar més lluny, com els dels Ferrocarrils de la Generalitat), i que combinats amb metro, tramvia, bus o caminant, ens deixin a la nostra destinació en uns 30-45-60 minuts com a màxim, segons la distància total a recórrer. Per a ampliar els horaris a la franja nocturna cal voluntat política, però per a augmentar les freqüències de pas, a més a més, calen més vies. I si les vies no hi caben, pels corredors actuals, se n’han de crear de nous, i que siguin útils de debò.

Un cas paradigmàtic és la línia de Vilanova, Sitges i Castelldefels. Podríem parlar d’altres línies saturades, com la de Mataró, però la del Garraf la conec molt bé, prefereixo parlar de primera mà. És la línia de rodalies més rendible econòmicament de tota RENFE, amb diferència. La demanda ha augmentat moltíssim en l’última dècada, però les freqüències són exactament les mateixes que fa 15 anys, i els horaris només han sofert un lleuger maquillatge a la franja nocturna. No és estrany, perquè només hi ha dues vies, i hi han de passar també els Euromed i regionals que passen per València i Tarragona. Les dues vies actuals ja no donen per a més, però no hi ha plans per al seu desdoblament i, per tant, les freqüències no es poden ampliar, és impossible. L’augment de la demanada ha fet que el que fa 15 anys eren trens de rodalies mig buits avui són vagons plens a vessar, amb una densitat de persones per metre quadrat molt per sobre de la densitat de confort. En hores punta això significa que hi ha gent que intenta entrar en alguns vagons i no pot (fins i tot quan no hi ha retards). I si parlem d’horaris, que l’últim tren surti de Vilanova cap a Barcelona tan aviat com les 22.19 vol dir que això no és un mitjà de transport que competeixi amb el cotxe, sinó una simple presa de pèl. No és un cas puntual, i ni tan sols és el pitjor. A Manresa ho saben molt bé: un diumenge qualsevol, entre les 19.02 i les 20.50 no hi ha cap tren, i l’últim cap a Barcelona és a les 21.52. Fixem-nos-hi bé, encara no he esmentat res de les avaries actuals, sinó que això en teoria és el funcionament “normal”. És la constatació ben palpable que el servei de rodalies de Barcelona no serveix per a la seva funció i, per tant, s’ha de canviar de dalt a baix. Vegem com es pot fer, i com no es pot fer.

A l’estació de Sants no hi poden entrar més vies. Això no és una opinió, és un fet. Per a entendre la magnitud de la saturació, només cal veure els malabarismes que s’estan fent ara ja per tal d’encabir les vies del TGV entre la teranyina de vies que entren des de l’Hospitalet i El Prat. En aquestes condicions i amb totes aquestes dades, fem un exercici d’imaginació i de projecció cap al futur. Pot ser Sants l’estació central de rodalies d’aquí a 20 anys? La resposta és no. Si ara ja és difícil posar-hi més vies d’entrada o sortida, fer-n’hi encabir encara més, en un futur, per tal d’augmentar les freqüències de trens i adequar-se a la demanda és senzillament una missió impossible. No hi ha espai, s’ha acabat. Podríem entrar a debatre com és que l’espai s’ha acabat, com és que en el seu moment no es va preveure de fer la pertinent reserva d’espai al voltant de les vies per a posar-n’hi més quan fos necessari, com es fa a països on es planifiquen les coses. Manca de previsió? Incompetència? Irresponsabilitat?

L’altra opció és que l’estació central fos la futura estació de la Sagrera, però si es deixa intacta l’estructura principal de la xarxa, igualment tots els trens que passin per Sagrera passaran per Sants i s’hi hauran d’aturar també. Per tant, estem exactament en el punt d’inici, l’estació de Sagrera no arregla gran cosa per ella sola perquè tota la resta no canvia, és un altre nyap de la cadena de despropòsits. Tenim un gran problema i hem de cercar-hi solucions. Però la solució no és tornar a posar potes enlaire mig barri de Sants d’aquí a 10 ó 15 anys per a ampliar Sants novament. La solució a tot això és una altra cosa molt diferent.

El raonament de fons és tan simple que fins i tot un nen petit el podria seguir fàcilment. Si per exemple entrem en cotxe a Barcelona des del Vallès, en funció de la nostra destinació concreta, tenim dues opcions: o bé voltem la ciutat fins que trobem alguna entrada que ens vagi bé (per a això serveixen les Rondes), o bé si ens hi hem d’endinsar agafem l’avinguda Meridiana fins que trobem algun carrer que ens vagi bé. Exactament el mateix passa amb la Gran Via venint del Maresme o des del Baix Llobregat sud, o amb la Diagonal venint des del Baix Llobregat nord. No descobreixo res de nou. Això no és pas cap casualitat: la Meridiana, la Diagonal i la Gran Via existeixen i fan aquesta funció perquè Ildefons Cerdà, un geni de l’urbanisme gràcies al qual Barcelona encara pot respirar una mica, ho va planificar justament així. Les entrades o sortides naturals de Barcelona, cap al Baix Llobregat, Maresme i Vallès, necessiten grans avingudes que absorbeixin tot el trànsit que hi desemboca. Obvi. La mateixa missió que fan les carreteres i grans avingudes per als cotxes la fan els trens de rodalies, i la funció que tenen els carrers secundaris de la ciutat és la mateixa que fa la xarxa de metro. S’entra a la ciutat per les grans artèries, i després agafem altres camins interns en funció de la nostra destinació. L’equivalent a grans avingudes en superfície són vies de tren al subsòl. Per tant, què necessitaríem per tal que els trens de rodalies treguin cotxes de les carreteres? No cal reinventar la roda, n’hi ha prou amb replicar la mateixa estructura per a aconseguir que els temps i els recorreguts siguin competitius, i que el tren li guanyi la batalla al cotxe a curt, mitjà i llarg termini.

Se’m podria argumentar que les grans artèries ferroviàries no tenen per què coincidir exactament en l’espai amb les grans avingudes per als cotxes, però l’explicació que sí hagi de ser així és ben senzilla. Per una banda, la distància mana: qualsevol intent de lluitar contra aquesta obvietat topa amb la crua realitat i crea aberracions com, per exemple, que si una persona va en cotxe de Martorell fins al Campus Nord de la UPC, pot entrar directament per la Diagonal, i sense embusos això són 20 minuts, però si pretén fer el trajecte en tren, haurà de fer una volta per Cornellà, l’Hospitalet, Sants, i després agafar la L3 del metro (en total, uns 45-50 minuts, sense retards ni avaries). És només un exemple de tants que podríem posar. En canvi si el tren vingués seguint el Llobregat i entrés directament per la Diagonal, com el sentit comú aconsella, aquesta persona podria perfectament deixar el cotxe a casa sense necessitat de perdre una hora al dia de la seva vida. I per altra banda, la facilitat de construcció: sempre és millor foradar sota una gran avinguda, lluny dels habitatges, que no pas sota un carrer estret o per sota dels edificis.

Imaginem ara que aquesta hipotètica línia de tren que hem esbossat seguís la Diagonal avall cap a Glòries i pràcticament fins al mar. Imaginem que passés el mateix amb la Gran Via, venint del Prat o de Badalona, que tinguéssim línies de tren que travessessin Barcelona de punta a punta seguint els grans corredors circulatoris entre Barcelona i els seus voltants. Tindríem perfectament cobertes amb trens ràpids i directes les tres grans avingudes de Barcelona, àrees d’altíssima demanda de transport. A més, per obligació hi estarien inclosos el centre de Barcelona i el nou centre econòmic-tecnològic (Glòries). Davant d’aquest exercici de visió de futur (impensable per a algunes ments curtes i limitades que decideixen actualment les infraestructures de Barcelona), què ens aporta l’estació de Sants, per a rodalies? Resposta: no res. Què ens aporta per a rodalies el túnel d’Aragó? No res, tampoc. Senzillament perquè la xarxa tindria la mateixa estructura bàsica, la gent continuaria fent les mateixes voltes, l’estació de Sants estaria igual de saturada, i tot plegat seria inútil per tal de treure cotxes de les carreteres.

Evidentment, pel fet de fer nous túnels per a rodalies sota la Diagonal i la Gran Via no restarien inutilitzats els túnels i vies ara existent, perquè es podria utilitzar per al trànsit ferroviari regional i llarg recorregut. Barrejat amb tot això, hi ha el debat actual sobre el túnel del TGV. Que si ha de passar pel centre o no. Evidentment que el TGV ha de passar pel centre, però no necessàriament ara mateix, ni posant en perill la Sagrada Família. Ja hauríem d’haver decidit fa temps que el TGV anés temporalment des de Sants fins a Sagrera pel Vallès, no definitivament sinó només mentre se’n refan els plans. I és que la solució és ben senzilla: si la remodelació de la xarxa de rodalies es fa amb visió de futur, i no el trist maquillatge que tenen previst de fer els nostres polítics actuals, això implica ineludiblement fer túnels per la Diagonal i la Gran Via. Això alliberaria l’estació de Sants i els túnels actuals d’Aragó i Pl.Catalunya. Un cop alliberats, el polèmic túnel que hauria de portar el TGV de Sants a Sagrera senzillament ja estaria fet: seria l’actual del carrer Aragó. De rebot, tots els trens regionals podrien tenir parada a l’intercanviador central de Pl.Catalunya, que també necessita una reforma integral, i no només el que ara s’ha publicat i que no arriba ni a la meitat del que fa 5 anys ja estava projectat i ha quedat oblidat en un calaix.

Cal posar-s’hi de ple ara mateix per a evitar que, per incompetència dels nostres polítics, tot això no es pugui dur a terme mai. Un altre exemple, ja estan sortint a la llum els plans que l’Ajuntament de Barcelona té per a la Plaça de les Glòries. De fet en poc temps ja volen començar a fer-hi obres. Estan a punt de tirar a terra el monstruós “tambor” per tal de fer-hi una plaça totalment nova, amb un intercanviador de tren i metro a sota, però per pura inutilitat i manca de visió de futur estan hipotecant, un cop més, el futur de la xarxa de rodalies de Barcelona, perquè fer aquesta reforma de Glòries sense tenir en compte que ha de ser en pocs anys el gran centre neuràlgic de la xarxa de rodalies, on es produís l’encreuament natural de les línies de tren de la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, significa que estan pensant que Sants ha de ser durant molt de temps punt de pas obligat per al 100% els trens (rodalies, regionals i de llarga distància), quan saben perfectament que ja avui està totalment saturada. En definitiva, ens estan prenent el pèl.

Porto temps pensant quines poden ser les raons de tants errors en cadena. Finalment he arribat a la conclusió que la manca de planificació no és suficient per a explicar el desastre. Una gran dosi de profunda desídia i de ganes de prendre el pèl a la població són també necessàries per a explicar tot el que passa. La manca de diners no és excusa quan Espanya ens roba més de 19.000 milions d’euros cada any, només al Principat. Si aquesta raó, la manca de diners, és la que donen els nostres polítics, aleshores hauran de retirar-se definitivament i deixar pas a aquells que tenim la construcció d’un Estat català com un objectiu irrenunciable, com a únic mitjà per a tenir aquests diners a la mà i poder fer amb ells moltes coses, inclosa aquesta reforma integral de la xarxa de rodalies de Barcelona que ens ha de permetre tenir una alta qualitat de vida d’aquí a 15, 20 i 25 anys.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 10 d'abril del 2007 Vint anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) la sentència del professor Carles M. Espinalt: «Els catalans prou anhelen la independència nacional, però no saben veure la manera d'assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se, amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.» Breu i encertadament va quedar definit l'estat d'ànim que encotilla l'acció de l'independentisme del nostre país. Veritablement semblem com perduts a l'hora d'encetar qualsevol estratègia guanyadora, i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Som potser l'únic país del món que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Deu ser per això que, sovint, les reunions patriòtiques agafen un to d'enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma que tenim de desdramatitzar la situació d'emergència que vivim. Tothom posa l'èmfasi en les dificultats, i ho fem amb un convenciment i de forma tan detallada i fins i tot acadèmica que resulta impossible creure en la victòria. És natural, doncs, que només pensem a «aguantar». Som el poble dels resistents. Naturalment, capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic. Has d'armar-te d'optimisme i arguments perquè generalment els teus connacionals et bombardegen amb tota mena d'històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creació d'un Estat català. És per això que el primer que cal és que el projecte independentista, tal com diu Carles M. Espinalt, es plasmi «amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar». Quan això s'assoleix; vull dir que quan les paraules i l'actitud dels promotors de l'independentisme adopten un to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença l'autèntica batalla entre nosaltres. S'inicia la lluita dialèctica entre aquells qui en la seva ment ja han dibuixat el que pot ser una Catalunya lliure i uns altres els quals només pensen a sobreviure com a comunitat. Uns han sortit de la trinxera i els altres encara hi són. Així, el primer objectiu dels que han tingut l'ànim d'encarar-se i de rebel·lar-se contra la injustícia serà contagiar els que es troben en la seva mateixa situació. Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot: «inculcar en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble.» Com podem fer-ho? Abans de res, els nostres arguments han de ser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius i motivadors sobre allò que serà el nostre futur Estat. La modernitat ha de planar contínuament sobre el nostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i la nostra competitivitat col·lectiva a l'assoliment del nostre objectiu. Res de lamentar-nos per la nostra dissortada història. Mentalitzem-nos que ara la nostra força ha de ser la de les idees i la ferma defensa que en fem. Que la majoria dels nostres compatriotes vegin que mai podrem gaudir d'un esdevenidor amb garanties lligats, d'una o altra forma, a Espanya i França. Ara bé, siguem conscients que Catalunya és un poble molt exigent políticament parlant. No ens pensem que pel fet de repetir com uns lloros «independència!», «independència!», «independència!»... ho tindrem tot guanyat. Ans al contrari. Potser ara estem en un moment en què els independentistes aixequem les màximes sospites. Què hem fet malament? Més aviat estem pagant «justos per pecadors». Avui són molts els que pensen que tots aquells que el nord de la nostra política és «trencar» amb Espanya i França actuarem igual que l'actual cúpula dirigent d'ERC. Tot i que puguem entendre que «gat escaldat de l'aigua tèbia fuig», també cal dir-los que tinguin la memòria una mica més llarga. A veure si ara resultarà que els únics que han parlat de la secessió de Catalunya són els que avui seuen al govern català al costat dels que van apadrinar els GAL. Els manifestem de forma clara i rotunda que nosaltres procurem beure de les fonts dels Macià, dels Carrasco i Formiguera o dels Serra i Moret, per citar-ne només uns quants. Uns personatges que tot i seguir diferents disciplines de partit, tenien clar que per damunt de les seves respectives sigles hi havia la dignitat i la glòria de la nació. Ells, en circumstàncies molt més dramàtiques que les actuals, van demostrar que abans que salvar les seves respectives formacions calia salvar Catalunya. Poden dir el mateix avui els seus teòrics descendents polítics de nom ERC, CiU o PSC, respectivament? Aquests són una mostra més que de fills tarats també en pareix la política. Tinguem sempre present que per esdevenir els «artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble» ens caldrà intel·ligència i audàcia. Però no oblidem mai l'exemple dels que ens han precedit en la lluita per la nostra llibertat. És per això que encara que algunes de les nostres formes mai podran ser les mateixes de les d'abans del franquisme, hi ha coses que mai canviaran. I la principal és posar per damunt de les nostres misèries, enveges o disputes l'ideal pel qual molts dels nostres hi han deixat la vida: Catalunya! Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (El Barcelonès)