Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el prel·ludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba. La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarrestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó. Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire? No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu sinó com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos tercos dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia ! Ara la pregunta és saber cap a on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en l’indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital)

Amb el nou Estatut, ens han volgut fer creure que Catalunya finalment tindria un tracte més just amb el finançament. Així doncs el Conseller d’Economia se’n va anar a Madrid per a negociar que el Govern Central complís la quota de finançament que anteriorment ja havien aprovat per llei.

Només això ja és patètic, un conseller anant a negociar que el Govern Espanyol compleixi una llei que ell mateix ha votat. És una vergonya que el govern de Madrid aprovi una llei per a no complir-la, però és d’esclau anar a Madrid a pidolar que la compleixin.

Així doncs després de tenses negociacions, el Conseller Castells va aconseguir que el Govern Central es comprometés a complir la llei i ens ho van vendre com una gran victòria. La “Metròpoli” es compromet a invertir el 18,8% del seu pressupost a Catalunya, que és el mateix que el PIB de Catalunya respecte Espanya, això representa 3.625M€ d’inversió real territorialitzable o 4.365M€ segons el Conseller Castells, en tot cas una gran presa de pèl.

El dèficit fiscal (eufemisme que s’aplica a les expressions com espoliació fiscal o robatori) de Catalunya el 2005 fou 19.200M€ aproximadament. Si s’hi resten els 4.000M€ del Sr. Castells, ens queda una espoliació de “només” 15.200M€. Enhorabona, ja no ens estan robant l’11,5% del PIB català sinó el 9,5% o això és el què ens volen fer pensar.

Anem a pams; el dèficit fiscal és allò que els catalans paguem menys el que ens retornen les diferents administracions, és a dir, Administració Central, Generalitat i Ajuntaments. El que ha negociat el Sr. Conseller només fa referència a les inversions realitzades pel Administració Central. Això vol dir que si la Generalitat i els Ajuntaments tenen pressupostos restrictius el dèficit fiscal es manté.

Parlem de la Generalitat. Aquesta es finança gràcies als pressupostos que directament li assigna el Govern de Madrid, per el percentatge en alguns altres impostos com l’IVA o l’IRPF i la totalitat de l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i dels Actes Jurídics Documentats (AJD). En primer lloc, el que ens pugui donar de més l’Estat pels percentatges de participació en els impostos compartits abans esmentats, ens ho poden restar de les aportacions als fons de suficiència. En segon lloc, el marge de maniobra de la Generalitat, que és bàsicament els impostos que recapta directament, es veuen directament afectats pel que passa en el sector immobiliari, tant és així, que els pressupostos de l’any que vé ja s’han hagut de revisar a la baixa.

Ara parlem dels Ajuntaments. No cal ser un expert per adonar-se que una gran majoria s’han estat finançant gràcies a les requalificacions urbanístiques, a més qualsevol projecte d’obra paga un 2,5% del valor d’aquest, per tal que l’ajuntament dictamini si se li concedeix el permís o no, tant si la resolució és favorable com si és negativa. Així doncs, amb aquest panorama ja podem veure que la reducció del dèficit fiscal és només una fal·làcia.

També sabem que la reducció del dèficit fiscal només és possible si la inversió creix i la pressió fiscal es manté o bé es redueix. Si bé s’estan fent algunes reduccions fiscals, com ara la rebaixa de l’IRPF, aquestes són més mediàtiques que efectives ja que per l’altre cantó veiem com tot allò que fins ara desgravava com per exemple els plans de pensions o els comptes vivenda, ara ja no ho fan. A la vegada estan augmentant els impostos indirectes com per exemple els aplicats als carburants, ja que el preu de la benzina sense els impostos ha baixat l’últim any (és cert que el preu del petroli ha pujat espectacularment, però també és cert que el barril de petroli es paga amb dolars que està en mínims històrics respecte l’euro), però en canvi el preu que paga l’usuari no para de pujar, i és que els impostos han fet una pujada espectacular. Actualment els impostos representen el 53% del preu de la benzina. També podem veure com alguns ajuntaments estan apujant les seves taxes molt per sobre de l’IPC i com augmenten els radars en els llocs menys efectius a l’hora de prevenir sinistres però calculadíssims per tal de recaptar.

Així doncs que no ens vulguin aixecar la camisa i no ens vulguin donar gat per llebre perquè ja n’estem farts de tanta demagògia i incompetència dels actuals governants.

Oleguer Brustenga
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007 El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta. No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència. Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada. No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el 6 de desembre del 2007 Joan Ferran ha dit que TV3 és nacionalista. Mentida. TV3 és una cova de socialistes per culpa de Jordi Pujol. Àngels Barceló, la dona Otero, el Francino, etcètera, foren les seves criatures. Felicitats, president, i moltes gràcies. Per cert que ahir vau perdre una altra magnífica oportunitat de callar quan li vàreu dir sectari al tal Ferran. Primer perquè un president no ha d'adreçar-se jamai a ganiveters de saldo i cantonada, i després perquè si n'haguéssiu estat un poc més, de sectari, avui no tindríem aquest museu dels horrors soviètics i espanyolistes tant a la tele com a la ràdio públiques. És mentida que TV3 sigui nacionalista i el senyor Ferran és un cínic perquè ningú com els sociates ha perseguit periodistes a Catalunya. Les amenaces de Toni Bolaño a Jordi Barbeta, aquella fondíssima indecència. Aquell espectacle de carrer humit i fosc de barri miserable. Això és el PSC: aquest estil, aquesta racaille moral. Temen la llibertat, són la degradació de la democràcia. Aclarit això, cal dir que ben segur que TV3 hauria de ser una televisió nacionalista, com qualsevol televisió pública de qualsevol país del món. T'imagines la BBC a favor de l'ocupació nazi? O una televisió austríaca annexionista? O que la Deutsche Welle parlés en turc? Tothom s'estima la seva pàtria i els sociates són Espanya. Per això volen esborrar Catalunya del mapa. La LOAPA, pretendre ficar Pujol a la presó, l'espoli, les ridícules inversions. El candidat Montilla va ser una forma més de menysprear-nos: no en tenien cap altre que hagués llegit una mica? Ara Ferran ens discuteix que som una nació i voldria que TV3 fes més apologia de la invasió. Encara més de la molta que ja fa. Els socialistes em feu fàstic i em fa fàstic Espanya. El meu país està ocupat, això és una guerra i hi ha dos bàndols. Nosaltres i vosaltres. Salvador Sostres