Els independentistes de Catalunya, tots!, cada vegada més, entorn de Catalunya Acció, hem encetat un camí definit cap a una fita concreta, pel 2014. Deu anys per a poder executar un pla. Sabem on anem, i sabem que hi volem arribar sense fer marrades. L'horitzó ja està dibuixat i a hores d'ara ja no hi ha marxa endarrere! Farem que tots els catalans i catalanes, siguin quines siguin les seves arrels d'origen, visualitzin i recreïn en el seu interior aquest horitzó! Si l'estatut no serveix per a tornar la sobirania als seus veritables dipositaris, el poble de Catalunya, aquest estatut no servirà per a res. Cal un veritable alliberament o aquest estatut no serveix per a Catalunya, ja que ens deixa de nou com una colònia; i nosaltres, tots els que vivim a Catalunya no ho som d'esclaus dels espanyols, no tenim necessitat de demanar permís a ningú. Siguem seriosos. El poder, la capacitat de decisió i els propis recursos no són bajanades ni luxes innecessaris. Catalunya no pot fer el tonto contínuament i deixar-se enredar una i una altra vegada. S'hi juga el propi futur i la seva responsabilitat davant el futur del nostre món. Catalunya podria fer aportacions que altres països no fan o no poden. Però Catalunya resta muda i emmudida, en una adolescència permanent. Catalunya no necessita per a res a Espanya. Espanya, des de fa molt és un destorb pel nostre desenvolupament en infinitat de sentits. Alliberament i sobirania. Recuperar el que ens va ser pres el 1715 per un decret «baioneta» és una veritable revolució nacional que Catalunya no pot ajornar! Els partits que no defensin això de forma concreta és que pateixen d'indefinició, no saben a quin país es deuen! O potser sí que ho saben? El cas més paradigmàtic és el d'ERC. No puc entendre amb quina cara, l'11 de setembre d'enguany i el de l'any que ve, demanaran la independència de Catalunya. M'imagino la gent d'esquerra a la manifestació de la tarda corejant proclames indefinides en que no creuen, o que sembla que no creuen, o que fan tot el possible per deixar-les, també, en una indefinició permanent. O tal vegada corejaran “Federalisme espanyo"l! Federalisme Espanyol ? Com poden pretendre secessió per demà quan renuncien a concretar autodeterminació per avui? Per què enganyen el seu personal? No necessitem ERC per sobiranismes escanyolits i sobiranies compartides! Que això, fins ara, ho saben fer més bé els polítics de CiU. A més, és que vostès, senyors diputats d'ERC i CiU estan a la lluna. Sàpiguen que ni Espanya ni ningú comparteix la sobirania, tothom la vol per si mateix, i al poc temps s'oblida dels altres com ho han fet Irlanda i Polònia. Però, avui, ERC encara està en el pou de la indefinició. Són independentistes indefinits. Independència, per a quan? "No sap, no contesta". La Independència d'un país és el valor més important de tot país. I ho és perquè inclou i determina tres drets nacionals bàsics: existència, reconeixement i sobirania. Catalunya només vol el que és seu! Catalunya no pot continuar en el pou de la indefinició, i això tota la gent de Catalunya Acció ho sabem! Tots els patriotes catalans ho saben! Del fet d'emprendre el camí vers un objectiu definit i per a una data concreta, l'any 2014, en depèn la nostra vida o la nostra mort com a Poble! No ens enganyem en l'intent de definir objectius intermedis. El cas del federalisme no és una estació a mig termini. El federalisme espanyol és per a nosaltres un camí equivocat que si el seguíssim ens portaria cap a un fosc i infinit precipici. Tots els esforços els hem de dedicar a una sola finalitat: dibuixar la independència! assolir la independència! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Ho hem dit des d'aquestes planes en més d'una ocasió. Però sempre penso que encara són poques en veure un cop rere l'altre com afronten els nostres dirigents el nostre futur. En efecte, el nostre pitjor mal és la seva visió política de curta volada. Sempre juguen dins els marges que els dóna l'enemic i no saben anar més enllà de la concepció colonial que tenen de nosaltres els estats espanyol i francès. Si una altra vegada ho repeteixo és perquè encara no m'he refet de la notícia d'aquest estiu on els teòrics independentistes parlamentaris volen elaborar (o ja han començat a fer-ho) una constitució federal ¡espanyola!. Podrà esdevenir més grotesc el nostre panorama polític? Algú superarà aquesta pallassada? No em puc estar de comparar aquesta actitut servil amb la descripció dels catalans d'Amèrica dels anys vint que fa Joan M. Ferran Oliva en el seu llibre aparegut recentment sota el títol “La Constitució catalana de l'Havana”. A les seves planes s'explica com aquells connancionals van dibuixar la millor imatge motivacional que hom pot donar a un poble esclavitzat con el nostre: la futura carta magna que hauria de regir l'esdevenidor de la República Catalana. Era l'any 1928 quan, a Cuba, i sota la presidència del venerable Francesc Macià, va esdevenir-se l'aprovació de l'anomenada Constitució Catalana de l'Havana. Tot i que quatre anys desprès, pels motius que tots ja sabem i que serien motiu de llarga discussió, el poble de Catalunya va haver de conformar-se amb un simple Estatut d'Autonomia, el cert és que llavors hi havia catalans que tenien una concepció ambiciosa i encoratjadora del país. Només cal veure unes paraules del jurisconsult argentí Sánchez Viamonte que acompanyen el dictamen de la Constitució Catalana per constatar quina ha de ser la mentalitat dels homes que, abans o ara, vulguin trencar amb Espanya i amb França: “En América, la Constitución tiene un significado propio desconocido en Europa. Allí es, simplemente una etapa en la transformación secular; aquí el punto de partida de toda evolución.” Són paraules com aquestes les que ens demostren que avui a Catalunya no es vol passar d'una simple transformació de l'Estat espanyol. Un altre maquillatge per no haver d'encarar l'autèntica situació de postració econòmica, cultural o lingüística de la nostra nació. Per als catalans, l'evolució i el progrés només poden anar lligats a la nostra futura Constitució. Aquest i cap altre no ha de ser el nostre “punto de partida”. Necessitem amb urgència començar a definir unes altres idees que no es derivin de la rutina imperial que ens imposen des de Madrid. Hauríem de començar a reclamar els autèntics valors de justícia i progrés. I per fer-ho, tal i com ho realitzaren el seu dia les actuals repúbliques americanes, des dels EEUU fins a l'Uruguai, només existeix el camí de la independència. L'hora d'arreglar Espanya ha passat a millor vida. Ara no és el moment de fer la Constitució d'allà... sinó la d'aquí. El repte de la nostra generació és el de redactar la nostra llibertat. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

València (L'Horta)
Molt bones. Em dic XXXXX, sóc estudiant i visc a la ciutat de València (L'Horta). M'agradaria veure el meu país independent prompte i treure tots aquestos feixistes del món, com que sóc home de poques paraules m'acomiado.
Adéu, Visca la Terra Lliure!!!
Visquen els Països Catalans!!!!

Sabadell (Vallès Occidental)
Agrairia m'afegiu a la llista d'interessats en rebre informació per col.laborar en aconseguir la independència el 2.014 o abans.
XXXXX, 59 anys

Cornellà del Llobregat (Baix Llobregat)
Em dic XXXXX, tinc 32 anys i visc a Cornellà de Llobregat. Estic interessat en col.laborar amb vosaltres, doncs també crec que l'independentisme necessita de tots nosaltres per anar endavant. Des que tinc deu anys que sóc independentista, i sempre que he pogut he intentat explicar als que no ho són que és el que significa, el perquè de tot plegat, doncs hi molta gent que no ho entén. És una lluita contra l'opressió constant que pateix el nostre poble (i mes l'independentisme). Ja hi ha secció local a Cornellà ?
Salut i Visca Catalunya Lliure !!

Aquest objecte tan apreciat per a molts és una obsessió, aguanta popes de disbarat quan ja no queda més solució. La cadira pot amb tot llufes i pets pudents, polítics incompetents i funcionaris repel·lents. Aquest utensili tant sagrat sosté les formes del mercat; unes són una veritable preciositat, d'altres, un pecat. Els politics en fan bandera, és l'objectiu més apreciat. Ens la posen pel darrera i el poble amariconat. Fa servei als reis, mata els criminals, hi descansen els vells, la fan servir els més animals. N'hi ha que perden el cul per obtenir-la. Són els polítics malalts que amb l'ansietat de posseir-la no es priven d'objectius bestials. Aquest estri aguanta de tot: feixistes, republicans, anarquistes i capellans, gent que juga al tarot, coses rodones espaterrants, els fills de puta més grans i els dats pel cul dels catalans. Joaquim Pugnau Vidal, 60 anys Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) Membre de Catalunya Acció

Encara que no ho sembli, el Sr. Antoni Soy és professor d'economia aplicada de la UB , a més de president del consell assessor municipal d'ERC. Cito textualment paraules seves d'un article d'opinió al Diari AVUI del 18 d'agost de 2005 ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/18/46585.htm): "El model de finançament de la proposta del nou Estatut és potent i ambiciós. Queda clarament establert que, en 15 anys, arribarem al concert econòmic i, en 10 anys, a disminuir a la meitat el dèficit fiscal de Catalunya. Però és també una proposta realista i responsable".

Anem a pams. Primer, Sr. Soy, què tal si traduïm què vol dir tot això, per tal que la gent ho entengui? Actualment al Principat de Catalunya tenim un dèficit fiscal del voltant del 10% del PIB, tot i que hi ha anys com el 2002 en què aquest percentatge va ser fins i tot superior (11,6% del PIB). Posem un 10%, ja no ve d'aquí, oi Sr. Soy? La proposta de la qual tantes meravelles en canta diu, doncs, que d'aquí a 10 anys (es diu aviat i se sent profund, 10 anys!!) el dèficit fiscal serà del 5%. Ho he entès bé, oi? Ara és del voltant del 10%, aleshores l'any 2015 ens robaran "només" el 5%, és a dir, passarem de que ens robin una bestiesa a que ens robin mitja bestiesa, i encara serem tan imbècils com per a estar-ne contents perquè... és clar, va ser la nostra proposta!! La proposta no és pas que no ens robin res en absolut, o que ens retornin part del que ens han robat durant més de 20 anys, no. La proposta "ambiciosa" és, directament, que ens robin la meitat a partir de l'any 2015!! Ambiciosa?? Què esmorzen els nostres polítics, que els falta energia? Sí, crec que ho he entès bé: amb aquesta "proposta potent i ambiciosa" donem permís explícit per tal que Espanya ens robi impunement durant 10 anys més, i a partir dels 10 anys, que ens robin només la meitat.

Té present la gent del nostre país el que vol dir un robatori del 10% del PIB, any rere any? No, perquè els nostres polítics no ho expliquen mai. Unes breus equivalències en seran il·lustratives i clarificadores. Vol dir que vola cada dia un hospital comarcal i que no el tindrem mai. Vol dir que podríem gairebé duplicar el pressupost anual de la Generalitat , o que tots aquests impostos no s'haguessin de pagar i la gent els tingués a les seves mans per a la seva vida diària. Vol dir que només que no ens deixéssim robar simplement durant 1 any, podríem pagar-nos nosaltres solets i sense pidolar un TGV de Perpinyà a Elx. Vol dir tot això, ANY RERE ANY!! És a dir, que la proposta suposadament "ambiciosa i potent" segons el Sr. Soy farà que, a partir del 2015, ens robaran només un hospital comarcal cada 2 dies (en lloc de cada dia), o un TGV de Perpinyà a Elx cada 2 anys (en lloc de cada any). I d'això el Sr. Soy en diu "proposta potent i ambiciosa"... N'estic meravellat, de la seva capacitat de vendre motos que cauen a trossos. S'hi pot anar acostumant el Sr. Soy, perquè a partir d'ara hi haurà gent que s'encarregarà de traduir aquestes frases al llenguatge que tothom entendrà.

Si ERC, CiU o ICV no volen quedar retratats (els altres ja estan prou retratats fa molt de temps, inclòs el Sr. Castells, expert en aquests temes i actual Botifler d'Economia) a partir d'ara només els quedarà una sortida: realment ser potents i ambiciosos, ser realistes i responsables, és a dir, deixar definitivament el maleït vici de l'encaixisme. Quan el Sr. Soy diu que aquesta proposta és "potent i ambiciosa" donada l'actual composició del Parlament, potser en realitat està dient que és el màxim que ells se senten capaços d'aconseguir. O fins i tot podria voler dir que a dins d'Espanya això és el màxim que es podrà aconseguir mai. I mireu, això ja m'ho crec més. Podrien ser almenys honestos i explicar-ho així, com a mínim conservarien la vergonya i la credibilitat, i la gent sabria a què estem jugant exactament.

D'altra banda, el Sr. Soy és professor universitari d'economia aplicada. No sé què deu ensenyar als seus alumnes, però estic convençut que com a economista coneix bé el concepte de "cost d'oportunitat ". Per tant estic convençut que el Sr. Soy s'adona perfectament del que significa deixar-nos robar durant 10 anys més aquesta absoluta bestiesa que ens roba Espanya, encara i des de fa més de 20 anys (per obra i gràcia d'en Miquel Roca , un grandíssim irresponsable). 10 anys més de robatori descomunal, 10 anys més de ser una colònia espoliada, signifiquen simplement no poder fer en els propers anys moltes coses que hem de fer , significa deixar de fer moltes coses que són imprescindibles ara, que ja ho eren fa 10 anys i que òbviament ho seran molt més d'aquí a 10 anys . Significa deixar de preparar-nos per al futur immediat, perdre el tren de la transformació econòmica cap a l'alta tecnologia, i alhora el col·lapse dels serveis socials. Significa, en poques paraules, que molts dels nostres fills hauran d'emigrar per a tenir un futur digne i poder donar-lo també als seus fills. Com ja ha passat a la Catalunya Nord , com ja està passant a moltes zones del País Valencià, de les Illes i de Catalunya, i com ja comença a passar amb els professionals de l'alta tecnologia a les mateixes ciutats de València i Barcelona. Ell potser no, el Sr. Soy segurament seguirà de professor a la UB o tindrà algun càrrec al govern amb un sou que li pagarem entre tots, però a la resta què ens proposa que fem d'aquí a 10 anys? Emigrar a Londres? París? Dublín? Munic? O potser Madrid? O la seva proposta potent i ambiciosa significa fer de cambrer a la vora de la platja, o posar una immobiliària al Pirineu?

I després el remat final. El concert econòmic, d'aquí a 15 anys...? He llegit bé...? 15 anys?? És a dir, 40 anys després (que es diu també aviat i se sent més profund encara, 40 anys!!) que els bascos disposen de la clau de la caixa dels seus impostos i ho estan aprofitant per a transformar la seva economia de forma tan impecable que fins i tot ha estat guardonada internacionalment. 40 anys, se n'adona el Sr. Soy? 40 anys és pràcticament el mateix que van durar el franquisme o la guerra freda, tota una eternitat. D'aquí a 15 anys, als Països Catalans no quedarà gaire més que sol, platja i muntanya, turistes d'espardenya i entrepà, i gent gran de tota Europa esperant a morir-se una mica més a gust que no pas a Dortmund o a Liverpool. Però ell, el Sr. Soy, d'això en diu ser "realista i responsable". Responsable...? Com a màxim serà responsable d'un gran error i d'una lenta agonia sense volta enrere. Pel que fa al nostre futur, aquesta proposta és profundament irresponsable.

No nego que hi hagi molta gent de bona fe d'ERC o de CiU o d'ICV que pensi sincerament que aquest camí ens dóna alguna oportunitat, que ens dóna una mica d'aire i que només és un pas. Pensem-ho fredament: el mateix van dir el 1978. Algú creu que un cop aconseguit això (si mai s'aconseguís, que està per veure encara), aquests polítics ens diran de seguida que cal anar molt més enllà encara? Jo estic convençut que no, que ens intentaren vendre la moto fins i tot després d'haver-la comprat, per tal de justificar la seva actuació passada. I així successivament, fins al final de l'agonia. Jo no hi penso col·laborar. A Espanya aquest és l'únic futur que ens espera als catalans, a tots els Països Catalans: ser una gran platja a l'estiu, que a l'hivern farà també les funcions de residència de la tercera edat europea. Un veritable desert industrial i tecnològic.

Però encara tenim una oportunitat, i és que si ens posem a treballar des de ja i de forma decidida per construir un Estat propi, d'aquí a 10 anys, en aquest 2015 que diu el Sr. Soy, podríem parlar d'ingrés a l'ONU en lloc de passar a que "ens robin la meitat". El Sr. Soy diria probablement que aquesta proposta no és "realista", ves què hi farem, però com a mínim no podrà negar mai que és ambiciosa i potent. I responsable. Ara sí, responsable del futur dels catalans.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Badalona (Barcelonès)
Hola, sóc XXXXX, estudiant i resident a Badalona, i vull manifestar tot el suport a aquesta iniciativa, així com la meva admiració envers tots els escrits que he llegit de la web per la seva claredat i pels seus respectius autors.

Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Magnífic! Gràcies, Catalunya Acció! M'hi adhereixo completament, com a mínim és esperançador aquest projecte! Hem de reaccionar, cal fer projectes de futur així de clars!

No descobrim res de nou si afirmem que la política també és un joc d'interessos. Però, la fa això menyspreable? En absolut, car, si ho pensem bé, totes les activitats humanes cerquen un profit ja sigui particular, ja sigui de grup. Fins aquí, res de nou. La política és, doncs, tan altruista o menyspreable com ho pot ser una agrupació folklòrica o un lobby econòmic. En tot cas, allò que ens permetrà de valorar l'autèntica efectivitat d'una política determinada serà el tipus d'interessos que persegueix. Poden ser més o menys clars, però el primer que caldrà esbrinar és a qui serveixen en realitat. Així, si observem les actuacions del nostres polítics catalans actuals haurem de convenir que el destinatari final de les seves accions són els mateixos partits dels quals formen part cadascun d'ells. Sempre procuren que el beneficiari sigui la seva pròpia formació. És com una mena de retroalimentació continuada on el poble de Catalunya sempre queda absolutament al marge. Una bona prova del que dic ho constitueix l'enquesta publicada aquests dies segons la qual només un 2,4% dels catalans (un 2,4%!) creuen que el nou Estatut servirà per a alguna cosa. Pot existir un divorci més gran? Però en el que no aprofundeix l'enquesta en qüestió és precisament en les causes d'aquest menyspreu generalitzat envers la cosa pública. Potser perquè les enquestes no veuen mai més enllà dels números, ignoren que, les causes, cal anar a cercar-les, simplement, en el descarat i barroer interès partidista que presideix l'escena política del país. No vivim en una democràcia, vivim en una partitocràcia on es confonen deliberadament les necessitats de Catalunya amb les del partit A o el partit B. Tot es fa, tal i com reconeixen en privat els mateixos protagonistes, en funció del baròmetre electoral. Tant se val que les enquestes, o els estudis d'opinió, manifestin clarament un ascens continuat i imparable del descrèdit dels polítics i dels seus respectius partits. O que els catalans diguin que veuen amenaçat el seu futur com a poble. Tant se val perquè allò que marca l'agenda política a casa nostra és el fet de treure dos o tres diputats més en les properes eleccions i ... més marrans a la menjadora! Naturalment, aquells qui denunciem la situació som ràpidament titllats de gent poc clara, sectària i amb ganes de rebentar-ho tot. Però, en realitat, el que els molesta és l'autoritat moral des de la qual podem parlar aquells qui mai no hem viscut de cap partida del “presupuesto general del Estado”. Aquest és el cas de la gent de Catalunya Acció. Els nostres interessos, diguem-ho alt i clar, comencen i acaben en Catalunya i la seva independència. És el nostre compromís i el nostre repte, sense una acció política determinada per un sondeig electoral. En tot cas, l'única enquesta que ens creiem és aquella que ens presenten els catalans durant els actes, reunions o entrevistes que fem per tot el país. I el que sí que us puc assegurar és que, avui, la primera aspiració d'aquest poble és aquella que mai no reflectirà cap dels estudis sociològics oficials adreçats a complaure les nostres autoritats colonials: recuperar la dignitat nacional! Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Ses senyories, vull dir els honorables diputats que han tret a relluir els drets històrics de Catalunya, saben a què s'exposen? Si hi ha algú que llegeixi els posts del meu bloc, convindrà amb mi que, indubtablement, s'hi palesa que sóc favorable a la recuperació dels drets històrics de Catalunya encara que potser no ho hagi escrit explícitament. Un aspecte gens negligible d'aquest assumpte sobre els drets històrics és el fet que la Generalitat de Catalunya (Diputació del General) fou creada per les Corts catalanes (el nostre antic Parlament, el primer del món) amb l'exprés propòsit que s'encarregués de la recaptació dels impostos. Però hi ha una altra qüestió que és encara més important d'assenyalar, i té molt a veure amb dues institucions, una de ben nostrada: les Corts catalanes, i l'altra doblement estrangera (espanyola i francesa): la monarquia borbònica. El cas és que les darreres Corts [catalanes], essent encara lliures (ni súbdits ni esclaus), que s'han pogut fer a la història de Catalunya foren entre finals del 1705 i el primer trimestre del 1706, i acordaren una declaració solemne que des de llavors ens lliga amb tots els qui han vessat la sang i han sofert persecució per defensar la Llibertat de Catalunya. La declaració manifestava (escric de memòria) que mai més cap Borbó no podria tenir cap lligam amb el poble català, alhora que repudiava a Felip V i a tota la seva ascendència i descendència fins a la fi dels temps. Em sap greu no poder ara mateix donar-vos la cita exacta, però segur que hi haurà algun historiador que em voldrà fer la mercè. Gràcies a la bestreta. Quan algú accepta una herència, no sols accepta de fer-se càrrec del béns i de la voluntat del testador, sinó que també s'ha de fer càrrec dels deutes o penyores que hi pugui haver. Són conscients del compromís que han d'assumir aquests quins ara, com aquell que es treu l'as de la màniga, s'han inventat la fòrmula dels "Drets històrics" per mirar de salvar allò insalvable (un estatutet ridícul)? Saben ses senyories que si aquesta fòrmula és acceptada pel Parlament hauran de renegar de la Constitució espanyola, del rei del Regne d'Espanya (i alhora de Franco que el posà a dit) a qui varen jurar (o prometre) fidelitat i acatament en prendre possessió dels seus càrrecs? A mi, m'estaria bé, més que bé, que per fi uns polítics catalans fessin un acte de responsabilitat i de sobirania i engeguessin a dida al Borbó i als seus adlàters. Però se n'han adonat els dits hàbils negociadors del que s'obligaran a fer si opten definitivament per la via dels drets històrics? Em sembla que no. Seran capaços d'encapçalar el poble català en defensa dels nostres Drets i Constitucions? Em sembla que no. Tindran els nassos de cridar a sometent --i de posar-se al davant del nostre exèrcit-- quan els espanyols ens enviïn els tancs del nou Milans del Bosc (vull dir el Boadella)? Em sembla que no. Enric Borràs El Llamp