L'ex-ministre d'afers europeus britànic (Denis McShane) a favor del dret a l'autoderminació dels catalans
Entrevista a la ràdio France Inter (27 d'agost del 2008, 8.40h) "On est d'accord que les peuples baltes ont le droit à leur pays, les georgians aussi ont le droit à leur pays, l'Espagne ont le droit à dire que les catalans et le Pays Basque restent partie de l'Espagne jusqu'au moment que les peuples là decident entièrement. On n'utilise pas maintenant, 20 ans après la chute du mur de Berlin, l'invasion, j'insiste, terrestre, aérienne et navale."
"S'hi està d'acord en què els pobles bàltics tenen dret al seu país, els georgians també tenen dret al seu país, Espanya té dret a dir que els catalans i el País Basc segueixin sent part d'Espanya fins al moment en què aquests pobles ho decideixin totalment. No s'utilitza pas ara, 20 anys després de la caiguda del mur de Berlín, la invasió, insisteixo, terrestre, aèria i naval."
El repte de conquerir Jaume I
Pere el Gran, Alfons el Cast, Pere el Cerimoniós i Alfons el Magnànim van fer mèrits significatius per formar part de l'imaginari col·lectiu i per obtenir el reconeixement popular català. Però han acabat exiliats de la nostra memòria, que en qüestió de monarquia està sota el regnat únic de Jaume I, el Conqueridor. Vuit segles després del seu naixement a Montpeller el 2 de febrer del 1208, el jove occità que es va convertir en rei d'Aragó, Mallorca i València segueix sent un referent històric de primer ordre, que encara genera estudis de pes.
Però, per què ell, i no altres monarques, ha conquerit l'imaginari popular? Perquè el Conqueridor "està vinculat als mites fundacionals d'un poble, que a la vegada han marcat les diferències en l'apreciació que ara tenen els diferents territoris sobre la figura del monarca", va assegurar el professor d'història medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. Ho va fer en un dels principals actes acadèmics a la Universitat Catalana d'Estiu sobre els 800 anys del naixement del monarca.
Aquest estudiós va posar èmfasi en el fet que a Catalunya el sentit històric de Jaume I està més diluït que al País Valencià i a les Illes, perquè "la seva història està més lligada a Guifré el Pilós, i potser no li han perdonat que renunciés a construir un Estat occitano-català".
Recuperar el rei
El professor Ferran Garcia-Oliver va lamentar que els actes commemoratius del naixement del monarca hagin sigut "escassos" a tots els territoris, i va afirmar que "els polítics de Catalunya en general no expressen complicitats amb Jaume I".
En la mateixa línia es va expressar el professor de la Universitat de Barcelona i vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, Antoni Riera, que va fer una crida a la societat perquè es tingui en compte el llegat del rei Jaume I: "És la figura fundacional de la nostra identitat col·lectiva, amb una gran eficàcia popular i una força cohesionadora impressionant".
Descrivint-lo com un estadista sofisticat, il·lustrat i àvid, Riera va demanar a les institucions polítiques i acadèmiques que "tornin a analitzar la figura, l'època i les aportacions en tots els camps del rei, perquè, si gestionem correctament el seu llegat, ens serà útil per al futur".
El professor de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer va animar a "prendre la figura de Jaume I i transportar-lo a la nostra època i a la nostra identitat, ja que d'altres ho han fet i han presentat un Jaume I franquista, un de socialista i, fins i tot, un de genocida".
Gemma Aguilera
Article publicat al diari Avui el 20 d'agost de 2008
Catalunya Acció a la Universitat Catalana d'Estiu
Presentarà l’acte la sra. Daniela Grau
Consellera de Catalunya Acció a la Catalunya del Nord
"COM ENCARAR LA INDEPENDÈNCIA"
Conferència a càrrec del sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
Dilluns, 18 d’agost del 2008, a les 17.30h
Prada de Conflent
Els dilemes dels estrets de pit
Els països que pateixen una situació colonial sovint viuen situacions que ratllen els límits del que hauria de ser una bona salut psicològica. En una situació colonial com la nostra, deixar el país a mans d’uns polítics que no passen de ser uns estrets de pit quan el que caldria són dirigents de caràcter és, com a mínim, temerari. I és que veient l’actual reacció del Parlament de Catalunya davant del saqueig espanyol, algú sensat encara s’estranya que ens hagin dut on som ara?Per començar, han passat trenta anys abans que l’estat espanyol es dignés a fer públiques les balances fiscals. I les publiquen, a sobre, amb la fatxenderia de reduir les xifres d’aquest saqueig calculat que apliquen sobre aquest territori que amb gest sorneguer anomenen com a “los judíos de la Península”. Ben mirat, però, quin lladre professional gosaria reconèixer en públic la magnitud del seu propi delicte i pretendre restar-ne indemne?
Sigui com sigui, i davant d’unes xifres que igualment provocarien una fractura diplomàtica severa en qualsevol país europeu, aquí, a Catalunya, no fan trontollar cap període vacacional de la nostra classe política ni provoquen cap conflicte diplomàtic rellevant més enllà de quatre exabruptes que, entre nosaltres, formen part del joc.
Un cop arribat el moment de revisar el finançament –la pirateria, de fet-, arriba també el moment en què la nostra caduca classe política surt a la palestra fent el posat del milhomes que intenta impressionar l’atracador que l’ha robat durant trenta anys gràcies a la seva complicitat.
I ja tenim el conseller Castells traient pit i liderant una pretesa unitat política. Una pretesa unitat política protagonitzada precisament pels mateixos partits que durant trenta anys han silenciat, ben units també, el saqueig permanent que patia Catalunya. Quan la política es confón amb el cinisme, el resultat és la dramàtica situació econòmica a la qual ens han abocat.
Ara tot són presses perquè el cabdill d’aquest exèrcit de sangoneres que és Espanya comparegui a Madrid a donar unes suposades explicacions que ajudin a calmar els nostres polítics. Doncs bé, pel bé de Catalunya són vostès els qui han de comparèixer davant de tot el poble de Catalunya a donar explicacions de per què ens condemnen a conviure forçosament amb el país que està hipotecant el futur dels nostres fills!
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i respondre pels trenta anys sense haver trencat definitivament amb Espanya.
Vostès són els qui han de comparèixer davant de Catalunya i donar la cara per explicar per què, durant trenta anys, han permès que arribéssim a l’actual situació d’emergència nacional. Una broma, la seva, sí, la de no haver volgut trencar definitivament amb l’estat espanyol, que ens costa als catalans més de 20.000 milions d’euros anuals de saqueig.
I senyors, qualsevol persona amb dos dits de front convindrà amb mi que les bromes de mal gust ja han durat massa.
Catalunya no mereix uns polítics a qui ni se’ls cau la cara de vergonya quan han de pagar una hipoteca per construir una obra pública com la línia 9 del metro de Barcelona.
Catalunya no mereix una classe política que ha permès un col·lapse econòmic perpetrat durant tres dècades.
Catalunya no mereix un Parlament de fira que juga al poli bo i al poli dolent amb els seus companys de Madrid. És que algun català il·lús encara creia que els mateixos partits que han silenciat aquest saqueig serien els mateixos que farien esmenar-lo? Siguem seriosos, que estem parlant de Catalunya.
Els estrets de pit no volen trencar amb Espanya, sinó pactar-hi trenta anys més.
Els estrets de pit no tallen amb els saquejadors, hi negocien.
Els estrets de pit no projecten Catalunya a Europa, la redueixen a Madrid.
Trenta anys saquejats i ja ho veuen, al Parlament només hi hem tingut una colla d’estrets de pit!
Com veiem, aquests dies a Catalunya encara hi queden estrets de pit a qui els plau de fer-se el milhomes tot i que ja no tenen arguments sòlids i raonats per no defensar l’urgent i necessari trencament amb Espanya. Però hi ha molts més homes i dones amb caràcter i amb sentit polític que estan disposats a escriure la pàgina més gloriosa de la història d’aquest país. Homes i dones sense l’actitud d’esclau pròpia dels estrets de pit. Homes i dones que pensen, parlen i actuen amb visió d’Estat. Homes i dones disposats a encarar-se amb saquejadors, trilers, pispes i col·laboracionistes varis. Homes i dones que no permetran –no permetrem- que ningú torni a hipotecar Catalunya durant trenta anys més.
La Catalunya de la contemplació i de parar la galta s’ha acabat. És hora que fem passar Catalunya a l’acció. L’hora de redreçar el futur i la prosperitat d’aquest país. L’hora de posar fi a tants anys d’espoliació, d’insults, d’agressions i d’infàmies. L’hora de retornar-li a aquest país el prestigi, el nivell i el caràcter que li és propi. Perquè Catalunya no necessita que cap país decideixi per ella ni li faci d’intermediari.
Però per tornar a dibuixar Catalunya com a nou estat europeu només hi ha una condició, que és la que ens defineix als homes i dones que formem part de Catalunya Acció: determinació, sentit polític d’Estat, seguretat en nosaltres mateixos, convicció i –crec que no cal recordar-ho- no ser ni de bon tros un estret de pit.
Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
