Per a Catalunya el federalisme és una marrada inútil i innecessària, i a més, molt perillosa per a la nostra llibertat; és tant el risc que correm, cada vegada més, relacionant-nos amb Espanya que serà més prudent començar per la Independència. En Lòpez Bofill ja ens ha fet veure que el mateix esforç requereix el federalisme que l'independentisme, però la diferència en els resultats és abismal. L'independentisme ens porta a la llibertat i el federalisme ens portarà a la subjugació parlamentària. L'independentisme ens certificarà com a poble i el federalisme ens transformarà en una perpètua minoria dins mateix de casa nostra. No us semblen resultats ben diferents? Les oportunitats de reconciliació històrica entre el projecte català i el projecte espanyol són nul·les, perquè nosaltres direm "A" i ells entendran "B" i voldran fer "C". És la seva manera de ser i això no ho canvia ni Zapatero ni molt menys ERC. Sr. Carod-Rovira treguis la vena dels ulls i no enredi més la gent del seu partit ni els altres catalans. No ens mereixem aquest tracte. L'Adéu a Espanya de l'avi Maragall és necessari i urgent. Vostè parla de por i aquí els primers porucs són els d'ERC o almenys els que en són més responsables pel coneixement que en tenen i la voluntat que expressen. No es deixin enredar més per en Montilla. No continuïn tancant finestres, no ofeguin els anhels de la seva gent, no canviïn el seu discurs imitant els socialistes com si fossin cotorres! En Carod diu en veu alta que sense federalisme només ens quedarà una sortida que és la independència, però sembla mentida que no s'adoni que amb el federalisme ja no ens quedarà res! I el que és molt greu és que un dels partits que podia entendre aquest fet, ERC, ha esdevingut en pocs mesos un espléndit partit federalista. El federalisme espanyol no és un projecte vàlid per a Catalunya, i hom quan esdevé un veritable i convençut independentista s'adona que ni el federalisme ni la sobirania compartida amb Espanya són projectes vàlids per al nostre poble mil.lenari, i a més, hom sap ben bé que cap tracte amb Espanya és possible sense que sigui greument perjudicial per Catalunya. El federalisme no és dolent intrínsecament, però aplicat a Catalunya ens deixa en minoria perenne i absoluta dins el parlament espanyol. Mai podríem posar els nostres interessos al nivell que els correspon! Sempre els interessos de la resta de l'Estat Espanyol estaran per sobre dels nostres. Aquesta és una de les justificacions del per què als catalans ens cal un estat autènticament uninacional! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Constantí (Tarragonès)
La unitat popular és essencial per assolir la independència dels Països Catalans. És per això que voldria adherir-me a Catalunya Acció.

Sant Boi del Llobregat (Baix Llobregat)
Hola, fa temps que un bon amic em va fer arribar informació de la vostra iniciativa, a banda de que n'ha fet difusió per diverses llistes de correu. He visitat el vostre lloc web i he de dir que diversos aspectes de la vostra iniciativa m'han sorprès molt favorablement. Per començar cerqueu gent dient: "què esteu disposat a donar per ser lliure?", molt diferent del boirós discurs habitual en que hom defuig parlar d'esforç i sacrifici. En segon lloc parleu de tota la nació i altre cop feu un plantejament molt diferent del que és habitual on tothom sembla centrar-se en el Principat. Parleu també de crear un fons econòmic per a la independència, aquest tema per a mi cabdal i és el primer cop que ho sento dir a algú. Comenteu també que el fons ha de ser administrat amb transparència. Ja per acabar només desitjar que la vostra iniciativa sigui reeixida i que ens poguem conèixer en persona si organitzeu algun acte a prop de la meva zona de residència i en un dia i una hora que em permeti assistir-hi.
Salut.

Si analitzem breument el que ha estat la recent història del catalanisme, des del més moderat fins a l'independentisme, podem constatar una greu mancança: la nul·la projecció internacional del nostre contenciós amb Espanya. Hem cregut que els nostres problemes, derivats de la nostra situació purament colonial, els havíem de resoldre únicament amb la vista posada en qualsevol “Ministerio” de Madrid. Una visió absolutament provinciana del que pot representar Catalunya en el concert de les nacions del món és la que s'ha imposat a casa nostra. Ens han reduït tant que ens han fet creure que el cas de Catalunya mai no pot anar més enllà de La Jonquera. Com és natural, per a les diverses cancelleries, no deixem de ser una simple qüestió interna espanyola. Exactament igual com qualsevol conflicte entre dos municipis de Segovia. Convindria prendre nota de com en el seu dia (a primers del s.XX), aquell qui podem considerar “pare” de la idea de l'actual Estat d'Israel, Tehodore Herzl, havia de reconèixer que, o feien del “problema jueu” un problema de política internacional, o no farien res. Per què? Doncs exactament per allò que hem apuntat abans. Perquè, mentre tot quedi reclòs dins les fronteres dels diversos Estats, s'aplica una de les premisses que regeix, en moltes ocasions, la cínica diplomàcia internacional: “la no intromissió en afers interns”. Convé, per tant, tenir ben present que si volem reeixir en el nostre objectiu independentista no podem oblidar mai quina peça volem esdevenir en aquest gran tauler d'escacs que és la política internacional. Si no tenim consciència del que això representa avui, les nostres possibilitats queden reduïdes al no-res. Pensem-hi. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

La darrera proposta de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, relativa a l'adhesió catalana a la francofonia és la darrera ensopegada del seu dubitatiu trajecte polític. Des de l'observatori permanent del Cercle d'Agermanament Occitano-Català, entitat independent en la defensa dels interessos catalans, ja s'ha avaluat el desastrós abast que aquesta iniciativa pot comportar. Si mirem com van les coses pels catalans residents a les comarques del Nord, sota jurisdicció francesa, veurem que viuen sota un règim d'assetjament continu. No hi ha ni escoles pels infants catalans ni centres culturals pels grans, per no parlar de la total animadversió del governants locals i regionals envers l'ús i la defensa de les qualitats catalanes. L'estat francès i les grans empreses franceses, no obstant això, amb la seva omnipresent presència sobre terres catalanes, han d'ésser tingudes en compte. Per exemple, hi ha milers de Renault, Citroen o Peugeot circulant per les carreteres dels Països Catalans, i sempre han estat ben considerats. Tot el contrari del que ha passat amb les ambicions catalanes coincidents amb els ideals republicans del trencaclosques francès, anomenat “hexàgon”. El President de la Generalitat de Catalunya va oblidar tres punts fonamentals durant la seva visita oficial a França: la creació d'una comarca europea a la Cerdanya, tal com planteja el Conseller en cap, en el programa de l'Escola d'Estiu del Voluntariat d'enguany, de Puigcerdà; l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord, també a les escoles públiques; i finalment, una reparació històrica pel que fa als camps de concentració ideats per tancar-hi els combatents catalans en retirada, després de l'ensulsiada del 1939 provocada principalment per la manca d'implicació de les democràcies progressistes europees, de l'estil francès. Llorenç Prats Barcelona (Barcelonès) Advocat

Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental)
Hola, he visitat la vostra pàgina web i estic interessat en saber més coses de les vostres activitats. Sóc independentista , liberal, i no milito a cap partit polític per la tebiesa amb que tots tracten el tema nacional i voldria trobar una plataforma des d'on fer algun servei al país.

Gràcies.
XXXXX
Petit empresari.

Molins de Rei (Baix Llobregat)
El meu nom és XXXXX, sóc estudiant d'economia de la Universitat de Barcelona i visc a Molins de Rei. Companys i amics del meu i d'altres pobles m'han comentat l'existència de Catalunya Acció i el seu projecte polític.

A través de la vostra pàgina web m'he informat més del vostre projecte i la veritat és que em sento molt indentificat amb el vostre missatge. Al meu poble, Molins de Rei, hi ha un considerable moviment independentista, però falta encara que arribi el missatge a més gent. Com que veig que sou gent seriosa i que teniu les idees clares considero oportú que vingueu un dia a fer una conferència sobre el vostre projecte i parlar també sobre el dèficit fiscal català, tema que considero cabdal per fer veure a la gent que som una nació colonitzada, a part que quan la gent veu que se li toca la butxaca és quan més atenció hi paren.

Moltes gràcies. Atentament,
XXXXX

Amics del nostre país, no interpreteu malament aquesta moguda. La gent que ens anem sumant a Catalunya Acció podem ser un grup més dels molts que tenen l'opció de defensar les nostres coses, i bé... segur que és així! Però escolteu aquestes paraules escrites que us adreço. Tenim moltes coses a protegir i reivindicar, però totes elles, de moment, tenen un denominador comú: es tracta que per qualsevol decisió depenem de permisos aliens. La causa de molts dels nostres mals és la manca d'un estat propi. Aquest fet i la necessitat de posar-hi solució és la raó principal que origina i esdevé objectiu primordial del projecte que s'anomena Catalunya Acció. Si l'objectiu de la Cal és la llengua i l'objectiu del "Desequilibri" és l'economia, l'objectiu de Catalunya Acció és tot allò que ens apropi a la consecució d'un estat català pels volts del 2014. Fixeu-vos bé, l'objectiu i l'especialització d'aquest projecte no són els símptomes del nostre mal sinó el que n'és la causa principal. Atacar els símptomes, quan des de la capital de l'estat espanyol es fa el contrari o quan des de la capital catalana no es fa prou o no es fa el suficient, esdevé una tràgica lluita de titans que s'ha de recomençar partint de zero cada matí. Condicions essencials dels "Innegociables" per les nostres llibertats naturals com a poble. 1 - La gent que de forma seriosa i decidida comencem a actuar amb la mirada fixada amb aquest objectiu pels volts del 2014, no ens creiem pas millors, no som millors que cap de les moltes persones que mai han deixat de fer coses pel seu país i àdhuc per la seva gent. 2 - Els "Innegociables" catalans no hem d'estar contra ningú, ni per sobre de ningú, o així ho ha de veure tothom, perquè som com tothom, som de tothom, necessitem a tothom ... totes les persones, tots els grups, tots els partits! 3 - Un únic objectiu ... la llibertat nacional, primera garantia natural de tota llibertat personal! -Ei ... alguns no arrufeu el nas! ... és així arreu del món, nosaltres no som pas diferents-. Un únic desig ... no haver de demanar permís de res a gent i projectes nacionals aliens que malden per relegar-nos en cultura i en economia, i en tot allò en que ells volen que tot el que és seu prevalgui. Un únic convenciment ... només els lliures d'esperit assoliran la plenitud del nostre poble, només els valents, només els decidits, només els que no es deixin entavanar per objeccions meselles! : "Que no ens ho donaran ..." "Que és una utopia ..." Que Espanya no ho consentirà mai ..." i molts altres "quès" que els intransigents no pensem ni volem respondre perquè no ens facin passar més amb raons, raons només destinades a distreure'ns i a allargar en el temps la nostra decidida tasca i el que d'ella n'ha d'esdevenir ... el natural assoliment del nostre objectiu. 4 - Els raonaments de treball polític de CiU i d'ERC són els que són, i a partir dels seus raonaments i projectes n'esdevé la seva pràctica política d'encaix a Espanya, es diguin nacionalistes o independentistes. Així, esdevenen com una mena de satèl·lits que de cap manera poden abandonar la seva òrbita a no ser que sigui cap avall, ara o en un futur quan cedeixin a la força de la gravetat. Si el pare biològic Univers actués així encara no hauríem sortit del big-bang. Per què dic tot això? Per fer entendre que amb el discurs del "no podem" o el discurs de "som d'esquerres" no podem sortir d'aquest atzucac. Conclusió directa: ens cal com el pa que mengem un nou discurs, un discurs de fe, de força, d'autoconfiança i de ben prompta determinació. 5 - També, el nou discurs que cal el·laborar passa necessariament per, amb humilitat però amb clarividència, assenyalar i definir els errors comesos i els seus actors. 6 - Sense els punts 4 i 5 faríem el mateix que s'ha fet fins ara, i sense complir aquests punts -nou discurs i alerta amb els errors comesos - arribaríem al mateix lloc fins on els catalans hem arribat fins ara, fins on han arribat CiU i ERC. Nosaltres volem anar més lluny, molt més lluny! 7 - Qui millor acompleixi la tasca primordial de generar un nou discurs, aquest sí, veritablement alliberador. Qui millor acompleixi la tasca primordial de definir els anteriors errors i proposar-ne les esmenes. Qui amb la seva paraula clara a favor del nostre poble i, respectuós sí, però sols a favor del nostre poble. Qui així mereixi la vostra il·lusió i la vostra confiança, serà qui haurà de liderar el nostre país per aquest camí que ens ha de portar al llarg de quasi nou anys fins el 2014! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Fa pocs dies la llei de l'educació passava davant el Senat francès. (17 de març) Aquest, molt fidel a l'esperit de la República, pàtria mundial dels drets humans, va decidir suprimir un article afegit per l'Assemblea nacional que donava la "possibilitat " d'un ensenyament de les llengües "regionals". Però el que tots els Catalans han de saber és la declaració del senador UMP Hugues Portelli a propòsit del català, la nostra llengua. Per què ningú pugui dubtar de la realitat del seu pensament vull citar en francès, la famosa "llengua de la llibertat" el que va dir: "Dans mon université, je suis responsable de la coordination des programmes Erasmus. Nous envoyons des étudiants à l'étranger, notamment pour qu'ils apprennent les langues des pays considérés. Parmi ces pays figure l'Espagne. Eh bien, nous avons été obligés de refuser d'envoyer nos étudiants dans une des universités de Barcelone parce que les cours y étaient dispensés en catalan." Llavors afegeix el senador Gérard Longuet:" ce qui n'a aucun intérêt! I L'Hugues Portelli segueix: "Le séjour à Barcelone était évidemment censé permettre aux étudiants concernés d'apprendre l'espagnol, non le catalan! Bien sûr, ils ont le droit d'apprendre le catalan si celà les amuse, mais sûrement pas dans le cadre universitaire" Davant d'aquestes declaracions crec que cada català ha de protestar al Consulat general de França, a l'ambaixada i demanar una protesta de la Generalitat. Un correu electrònic al senador Portelli seria també de gran interés (h.portelli@senat.fr). Joan Dorandeu París (França) Professor honorari i President del Bureau européen pour les langues moins répan

L'any 1928 es produïa a Catalunya un famós debat conegut amb el nom de “Inteligencia i caràcter”. Els seus protagonistes eren, d'una banda, el vallenc canonge Carles Cardó i de l'altra el professor i polític Josep M. Batista i Roca. De forma sintetitzada, direm que en Cardó volia fer veure que únicament amb el conreu de la intel·ligència era possible la salvació del nostre poble i amb ella, també, la de la nostra llengua, cultura i personalitat nacional. Per contra, Batista i Roca, sense negar mai la importància de la intel·ligència sobre la formació de qualsevol home, defensava la necessitat de l'educació del carácter en l'estructuració espiritual del nostre poble. Sense caràcter, venia a dir poc més o menys Batista i Roca, sempre serem un poble sotmès. Tot i que la Catalunya d'aquells anys va inclinar-se cap a les tesis del canonge Cardó, avui és indubtable, veient la situació de postració col·lectiva del nostre poble, que els preceptes d'en Batista i Roca eren, i són encara, dels més indicats per garantir la supervivència d'una Catalunya que “només el conreu de la intel·ligència” no ha pogut assegurar. Tanmateix, quan el professor i polític parlava de la formació del caràcter anava, indefectiblement, a raure a l'acció. Sí, carácter i acció com a parts d'un mateix cos. No pot haver-hi l'una sense l'altra. Així, en ple debat, escrivia el següent en el diari La Publicitat (octubre 1928): “Cal, doncs, enfortir-nos, tenir confiança en el nostre propi esforç, combatre la inhibició, crear el gust per l'acció i la lluita contra les dificultats que se'ns presentin, i l'ambició de superar-les i trionfar”. Naturalment, si analitzem el fer contemplatiu i parsimoniós (que són l'antítesi de l'acció) que caracteritza el nostre panorama polític, entendrem el perquè de la nostra ruïna material i espiritual com a poble. De fet, els nostres dirigents segueixen les consignes fracassades d'un llunyà 1928. Santiago Espot, 41 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (Barcelonès)
Hola, em dic XXXXX, visc amb la meva familia a Barcelona, treballo a la Generalitat de Catalunya, i estic interessada en poder participar en el projecte Catalunya Acció. Els vaig escoltar per Ràdio Estel el passat dijous, i estic d'acord amb el que vostès vàren expressar i plantejar com objectius propers. M'agradaria rebre tot tipus d'informació al respecte, per tal de poder interioritzar-me en aquest Projecte que també és el meu.
Els resto molt agraïda.

Catalunya Nord
Gràcies per l'engrescadora notícia i endavant fins a aconseguir la independència de la nació sencera, és a dir, dels Països Catalans reunificats.

El Vendrell (Baix Penedès)
Amics, em sento català mes que mai i vull cooperar amb vosaltres en tot lo que puga.
XXXXX, Ex-capità de la marina mercant i jubilat.

No tots els catalans i catalanes són independentistes, com és molt natural. Catalunya necessita tots els catalans, siguin el que siguin, això també és natural. Però n'hi ha, de catalanes i catalans, que sí que ho són d'independentistes. A aquests, el nostre país us necessita! Sí, també a vosaltres, i d'una manera molt urgent i molt especial. Catalunya Acció us convida a respondre a la crida del vostre país i així sumar-vos al camí per anar fins el 2014. El nostre país ens necessita, als independentistes que així ho creguem i ho desitgem, desperts i units, intransigents i organitzats, plantant-nos de mica en mica sense dubtes. Començant a caminar, si encara no ho heu fet. O tornant a caminar si mai us heu aturat. Ho ets tu ...? Ets tu una catalana o un català convençut de que la llibertat i la sobirania ens són imprescindibles i a la vegada estàs convençuda o convençut de que ningú ens donarà aquests dos valors suprems de tot poble o nació? Si tu ets independentista suma't a la taca d'oli alliberadora. Adhereix-te als que no tenim complexos llevat del respecte i la justícia en dignitat! Vine! Som a www.catalunyaaccio.org i afanya't que la cosa no està per a perdre el temps, necessitem ser quans més millor i el 2014 s'acosta! Qui no tingui prou fe en el seu país, no cal que vingui! I ..., si us plau, que aleshores no és digui independentista, serà tot el que ell vulgui menys un independentista. Potser serà un cagat!? Ens en sobren de cagats. Ens en sobren d'homes i dones del cotó fluix! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

"La independència és impossible, hi ha massa immigració". Aquí la tenim. La mare de totes les mentides. Quantes vegades l'hem sentida, sobretot (quina casualitat) de qui ens vol fer creure que vivim en un país fragmentat? D'una banda hi ha qui fastigosament discrimina entre immigrants (xarnegos, moros o sudaques, en diuen) i catalans de soca-rel, ignorant moltes onades immigratòries anteriors. Però d'altres s'entesten a mantenir econòmicament, no només filosòficament, un fictici col·lectiu andalús (com si tots pensessin igual o anessin en ramat) en forma de FECAC i altres màfies. Fins i tot hi ha qui vol fer creure que existeix un conflicte lingüístic, tan virtual com el del català-valencià, quan l'únic problema real és que l'espanyol és encara, malauradament, idioma oficial i imposició per a tots els catalans. Sí, és la meva llengua materna, però és tan estrangera com l'anglès als Països Baixos, el turc a Alemanya o el propi espanyol a Portugal. No és pas casualitat que aquests manipuladors siguin justament els més immobilistes de tots. Quin canvi els fa tanta por? Que en lloc de col·lectiu andalús esdevinguin catalans? Que siguem un poble normal com els altres d'Europa? Que, sense distinció per procedència o origen familiar, tothom vulgui lliure la terra d'acollida? Doncs bé, us escriu un català, fill i nét de gent vinguda d'Andalusia, d'aquest Baix Llobregat poblat massivament per gent immigrada (ara o fa 30 anys, el concepte és el mateix) i els seus descendents. Aquesta mentida sobre la immigració és a punt d'acabar-se d'una vegada per sempre. Per a començar, col·lectius com ara Catalònia Acord o, a l'àmbit lingüístic, Veu Pròpia, estan causant tot un curtcircuit mental en més d'un cervell del país, per la seva claredat i contundència. Les seves paraules les podem resumir així: “els nouvinguts que s'integren i els seus descendents som senzillament catalans”. I punt. Formem part d'una única nació: la catalana. No necessitem cap tutela de màfies espanyolitzadores ni dels seus mecenes que viuen instal·lats des de fa dècades als nostres governs. El meu camí particular, sense ànim de generalitzar, el crec prou significatiu. A primària vaig tenir la sort que la professora d'Història va impactar el cervell infantil d'uns nens de 12 anys amb la frase: "Evidentment que Catalunya és un país!". Ens parlava a tots en català (érem catalans). Més tard, però, al batxillerat vaig sorprendre'm que l'assignatura d'Història només en parlava de l'espanyola (em temo que encara és així; per a anar bé cal canviar-ho, i ràpid). De mica en mica, aquella llavor plantada per aquella professora va anar germinant. Conèixer la història catalana és necessari, però no suficient. Per sort, un (només un!) dels meus companys de classe catalanoparlants de tota la vida em va parlar en la llengua dels catalans, potser perquè només ell em considerava un català de debò. Va ser només així que vaig poder practicar-la prou com per a esdevenir-ne un parlant correcte. I en arribar a la universitat, finalment, vaig poder fer-hi vida social totalment en català, tal com havia de ser, sense importar la meva llengua materna o l'entorn infantil. Finalment, després de tot aquest procés de maduració i d'haver obert bé els ulls a tot el que passa al meu voltant, evidentment sóc català, em sento català, pateixo com qualsevol català, però també tinc una enorme il·lusió en el futur com qualsevol català que sap que vivim encara en una colònia i que, no només desitja que el seu país sigui lliure, sobirà, independent, madur, pròsper, sinó que a més passa a l'acció per a aconseguir-ho. Així, en molts casos com el meu mateix, aquests nous catalans d'espanyol només en tenim el nom i cognoms, la llengua materna i (de moment) el passaport. Per cert, hi ha un símptoma evident de la malaltia que té el país quant a la immigració: cada dia, en saber el meu nom, molts catalans catalanoparlants de tota la vida se m'adrecen en espanyol. Jo, amb el meu nom espanyol intacte, els responc en català per a crear-los voluntàriament un altre curtcircuit mental. Serà a cop de curtcircuits mentals, doncs, que avançarem. Jo no crec que me'l tradueixi mai, el nom; de fet tampoc se li demana a un fill d'alemanys, senegalesos o russos, amb nom forani. Per tant, sempre seré un català amb nom estranger, concretament espanyol. I què té a veure això amb el futur que jo vulgui per al meu país? La resposta és fàcil: no res. Per a voler la independència no cal ni canviar-se el nom, ni tenir besavis de la Cerdanya, ni votar ERC, ni deixar de tenir amics a Espanya o França, ni parlar en català a la pròpia família vinguda fa 30 anys des d'Andalusia, la Xina o l'Equador. Per a voler la independència només cal estimar-se el país i voler-lo totalment lliure. Res més. La catalanitat no és més que una manera de pensar, d'entendre i d'actuar en el món que ens envolta. És purament mental i, al contrari d'allò que ens volen fer creure uns i altres, no és pas genètica. Aquesta manera de pensar i viure, que configura la vida d'aquesta col·lectivitat (anomenada en general poble català), amb el temps esdevé dominant en cadascun dels individus que hi neixen, creixen o passen part significativa de la seva vida. L'experiència diària, la manera com interactua la gent, l'estructura socio-econòmica i l'ambient físic en què ens movem, acaben determinant la formació d'aquesta manera de pensar i actuar (és a dir, de ser) que ens fa, per a bé i per a mal, diferents de la resta de pobles del món. En aquest sentit, de fet hi ha més catalans que no pas els que ara ho tenen clar de forma explícita. Perquè és català, senzillament, tot aquell qui pensa i actua (és a dir, qui és) a la manera catalana. Ara mateix tot aquest procés d'integració el deuen estar fent com jo, de forma espontània o natural, centenars de nous catalans. En canvi, amb un entorn normalitzat (és a dir, amb Estat propi com tenen d'altres pobles) el farien pràcticament tots els descendents d'immigrants, o com a mínim milers, o centenars de milers… Què està fallant, doncs? Què estem fent malament? Doncs aquesta resposta també és fàcil: gairebé tot. Perquè ni tenim Estat propi, ni actuem davant del fenomen de la immigració com hauríem d'actuar mentre no en tenim. Que el poble català no tingui un Estat significa que no té un espai propi on treballar de forma natural, relaxada, la seva manera d'estructurar la societat, d'integrar els nouvinguts, de no alienar els seus descendents deixant-los en terra de ningú, de desenvolupar la seva cultura i mostrar-la al món amb orgull. Algú respondrà que tot això, en certa mesura, ja es fa ara mateix. Bé, en tot cas s'intenta. Amb la interferència contínua de l'amo invasor, Espanya, es malgasten moltíssimes energies per a dur a terme tota aquesta tasca d'integració. Igual com se'n malgasten en altres mil fronts que sempre abordem erròniament com a separats: defensa de la llengua; protesta contra l'espoliació fiscal que patim tots els habitants dels Països Catalans (inclosos els espanyols que hi viuen!!); demanda de seleccions esportives pròpies, de veu i vot a les organitzacions internacionals, d'etiquetatge, judicis, software, entreteniment audiovisual en català… (i no acabaríem mai). De tot això, què no s'aconsegueix directament amb la independència? La integració dels immigrats com a catalans també quedaria afectada positivament tenint un Estat propi, perquè els mètodes i objectius els decidiríem nosaltres en lloc dels espanyols, que el que intenten ara és convertir els immigrants en espanyols. Amb la immigració, però, ja s'estan cometent errors, ara. No es pot rebutjar d'entrada com a català qui encara no parla català. Perquè adoptar la llengua és una conseqüència natural de considerar-se membre d'aquesta col·lectivitat diferenciada. No n'és pas la causa. Parlar en català no fa necessàriament català. En canvi, ser o sentir-se conscientment català sí que fa, tard o d'hora, adoptar el català, és només una qüestió de temps. Perquè és la llengua catalana, òbviament, la més escaient, la que millor expressa i sintonitza amb la catalanitat, és a dir, amb el fet de pensar i actuar a la manera catalana, és a dir, de ser i sentir-se català. Cal fer el matís, però, que el progrés en qualsevol dels dos camps en facilita l'altre, es realimenten l'un a l'altre. El fet que et parlin en català (i per tant, que a la llarga es propiciï que hi responguis) facilita el fet de començar a sentir-se català de debò, hi actua com a accelerador de tot el procés. Recordem novament el company del batxillerat que sí em parlava en català. Si ja d'entrada ell no m'hagués considerat català, segurament no m'hauria parlat en català. I si jo no me n'hagués sentit, segurament no hauria adoptat la llengua que aleshores, per a mi, no era ni materna ni social sinó només la de l'escola (o com a molt la de TV3). Si no considerem catalans de debò els nouvinguts i els seus descendents, no els parlarem en català; i si no els parlem en català (entre d'altres coses) ells acaben notant que els rebutgem com a catalans. I finalment, si són rebutjats com a catalans, seran una altra cosa (per exemple, seran espanyols). Aquest és, resumit, el drama que patim. Tot aquest procés que de forma més natural hauria de succeir tenint un Estat propi, no succeeix perquè no en tenim encara, d'Estat propi. I si no succeeix de manera natural, aleshores en teoria hauríem de fer que succeís de manera conscient, voluntària i diària, però no ho fem. I no ho fem perquè tot això, a llarg termini, és senzillament esgotador. No es pot culpar sempre la gent de no fer de forma continuada i conscient allò que la resta de pobles del món fan de forma natural i descansada perquè tenen un Estat. Però sí que ens podem culpar tots plegats de no concentrar les nostres energies en aconseguir-lo. Perquè no només no ho fem, sinó que ens lamentem, dia sí i dia també, de les conseqüències de no tenir aquest Estat. No posem fil a l'agulla per a assolir-lo, sinó que ens perdem embolicats amb la selva de les nostres pròpies misèries. I relligant amb el principi, per a la construcció d'aquest nou Estat no només no podem deixar de banda els nouvinguts per pròpia dignitat moral, sinó que ells i els seus descendents en som part totalment essencial. Sobretot per l'enorme cabal de caràcter guanyador que poden desprendre justament aquells emprenedors purs que, per ambició o per necessitat, i a diferència d'altres que s'hi queden, deixen tot a la seva terra d'origen i aconsegueixen arrelar i integrar-se a la terra d'acollida, hi fan vida, hi tenen descendència, assimilen la seva manera de pensar i actuar (allò que justament és la catalanitat), i en definitiva tenen èxit en l'aposta davant la por a allò inicialment desconegut. I és això el que precisament es necessita per a aconseguir la independència, us n'adoneu? Caràcter guanyador, decisió, assumpció del risc a canvi de l'opció a una vida millor i més digna que no pas la de l'esclau submís, perquè els guanys obtinguts acostumen a ser proporcionals al risc assumit en l'aposta. Per a acabar, utilitzaré novament el meu propi exemple. Els meus pares van venir aquí perquè volien tenir un futur pròsper, i que jo el tingués també, que tingués totes les oportunitats a la vida. Doncs bé, una de les grans raons per les quals jo treballo per a aconseguir la independència és que no em vull trobar en poc temps a la mateixa situació que ells fa 30 anys. Ells van venir per a quedar-s'hi, i jo no vull haver de marxar a un altre país per a què els meus fills, si mai en tinc, tinguin totes les oportunitats. Els catalans encara som capaços de fer que el nostre país sigui pròsper durant moltes dècades si agafem la independència que tenim ara més que mai a l'abast de la mà i abandonem per sempre aquest malson. Imaginem l'extraordinària i imparable realimentació positiva de moral i entusiasme col·lectiu que l'inici en comú d'aquesta empresa farà esdevenir a la nostra societat. A ningú se li escapa que, immersos en aquesta espiral d'energia positiva, el resultat afirmatiu d'un referèndum no serà més que, simplement, una conseqüència lògica i natural de sumar aquesta cohesió nacional i el caràcter guanyador, és a dir, de la recuperació de l'esperit català. Per tant, catalans, iniciem el camí cap a la independència, cap a un país adult, responsable i millor. No és només un imperatiu, sinó un indicatiu, un anunci: ja hem iniciat el camí. I sobretot, l'estem iniciant junts tots els catalans, els vells i els nous. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Valls (Alt Camp)
Srs. de Catalunya Acció,

Els escrivim des de l'agrupació comarcal de l'Alt Camp de la Joventut Nacionalista de Catalunya, la branca juvenil de Convergència Democràtica de Catalunya, en primer lloc amb la intenció de felicitar-vos pel vostre projecte i per la vostra feina que de ben segur portarà a Catalunya dia rere dia més a prop del seu allliberament nacional i independència com a poble. També, després de veure la bona tasca de Catalunya Acció, ens atrevim a oferir-vos la nostra total col·laboració amb tot el que necessiteu o a realitzar una trobada per tal de parlar sobre futurs acords que puguem mantenir sempre, lluny de l'esfera partidista, però sí de col·laboració amb la filosofia que l'objectiu sobiranista la societat catalana l'aconseguirà amb la màxima unitat possible, per tant amb la unitat dels sectors de tota la societat civil i de les organitzacions juvenils com la nostra, que també lluita aferrissadament per a la independència de Catalunya i pel progrés de les seves persones.

Restem a l'espera de notícies vostres i us saludem cordialment,
JNC de l'Alt Camp