La desorientació política i històrica cada dia és més gran. De seguir per aquest camí al final el tirà d’en Franco serà un bon home. Potser una mica belicós, però en el fons una bona persona. Fins on ens volen continuar enganyant? Llegeixo a La Vanguardia del passat diumenge que el dia anterior s’havia fet a Corbera d’Ebre un acte de “reconciliación” entre membres dels dos bàndols de la batalla de l’Ebre: feixistes i republicans. Entre d’altres, es veu que va parlar l’actual batlle d’aquest municipi de la Terra Alta que, pel nom, ja sembla un comissari espanyol de la secreta, Aquilino Conesa. Això que dic podria semblar anecdòtic, però si reprodueixo les seves paraules veureu com les sospites són autènticament certes. El policia amb disfressa de demócrata va afirmar: “en aquella guerra fraticida no hubo ni vencedores ni vencidos, perdimos todos”. D’un sol cop aquest criminal de la nostra història fa desaparèixer una altra vegada exiliats, represaliats i executats a causa de la tirania franquista. Ara resulta que en Lluís Companys o en Carrasco i Formiguera els haurem de possar a la mateixa alçada que en Serrano Súñer o Queipo de Llano. El franquisme i el nazisme, com podeu veure, continua tenint poderosos agents que fins i tot s’infiltren al capdavant dels consistoris catalans. Aprofitant-se descaradament de la complicitat dels grans mitjans de comunicació i dels nostres representants públics, van descarregant de responsabilitat un règim genocida que provocà desgràcies que encara perduren. Amb total impunitat tergiversen els fets amb la finalitat de deixar en una petita alteració històrica el nostre internament col·lectiu en un gran camp de concentració durant quaranta anys. Amb tot, el pitjor no són aquestes proclames franquistes amb màscara de pacifisme. Allò que més indigna és que ha Catalunya s’hagi creat el clima per tal de fer-les possibles. Com que tot s’ha volgut edificar sobre l’oblit i la por ara ens trobem en que tot es pot dir amb total impunitat. Perquè a Corbera d’Ebre, en definitiva, es va produïr un acte ignominiós on es van deixar en un un mateix pla d’inocència a víctimes i botxins. A ningú no li cau la cara de vergonya? Em pregunto per un moment que han de pensar els fills d’aquells els quals encara són enterrats en foses comuns com si haguessin estat simples animals. I els executats al Camp de la Bota? També els hem de considerar igual que als assassins que van bombardejar Barcelona l’any 1938? Ni més ni menys aquestes són algunes de les funestes conseqüències de fer una política durant trenta anys basada en l’acoquinament i la manca de dignitat. No tot desemboca en poques infraestructures i l’espoli fiscal. El pitjor de tot ha estat que, si no hi posem remei, encara passarem a la història com a còmplices del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 14/setembre/2006 Dimecres al vespre vaig tornar d’un llarg viatge professional a Mèxic. Allà vaig tenir també l’oportunitat de conèixer, a Guadalajara, capital de l’estat de Jalisco, el gran mexicà d’origen català José M. Murià. Historiador, polític i escriptor, s’ha mantingut sempre fidel a l’ideari del seu pare, l’exiliat Josep M. Murià i Romaní, i és la veu independentista més rotunda que tenim en tot el continent americà. El seu patriotisme és incombustible i el seu discurs clar. No s’albira en ell el complex d’esclau. És clar, la seva catalanitat és produeix des de la condició d’home lluire que li otorga la seva condició de ciutadà d’aquella república. Parlem de Catalunya, del nostre status colonial, de la necessitat de construir el nostre Estat propi i de com fer-ho posible. La seva moral no és pas de derrota, ans al contrari. Sincerament surto de la conversa reconfortat i, per què no dir-ho?, també amb l’ ànim més alt. No puc evitar pensar, al veure el tremp d’un connacional com ell que no va patir directament les urpes del franquisme, en com ha afectat a la nostra personalitat col·lectiva quaranta anys de tirania. La constatació d’aquest fet la vaig trobar una vegada més gairebé només tornar a posar els peus a Catalunya. En efecte, precisament la nit de la meva arribada connecto TV3 i en el programa “La nit al dia” es discuteix sobre la eterna manca d’infraestructures al nostre país. En són protagonistes un representant de la Cambra de Comerç, un del Port de Barcelona, un del col·legi d’enginyers industrials i un altre de l’associació de contratistes. No tenen més remei que reconèixer la continuada estafa dels governs espanyols en el tema referit. De les seves paraules moderadísimes (aixó que no falti mai quan surts per la televisió a parlar sobre alguna cosa que fa referència a Catalunya) es desprèn que Espanya ens está assassinant econòmicament. Diuen poc més o menys que estem perdent (sinó ho hem fet ja) bous i esquelles en aquests darrers trenta anys de restauració borbònica. En definitiva, el seu diagnòstic es per tornar a agafar l’avió i creuar l’Atlàntic, però per quedar-s’hi definitivament. Jo, la veritat, és que quan sento aquests catalans aplatanats parlar de la mort de Catalunya com aquell que llegeix la llista de la compra m’agafen ganes de punxar-los per veure si tenen sang o orxata a les venes. Sí, ja sé que som un poble acomplexat. Però …tant? Pot semblar que us estic parlant de dues coses que no tenen res a veure. No és cert. Si contraposo l’actitud d’en Murià i la dels importants representants econòmics de Catalunya és per tornar a repetir de forma més detallada allò que abans us apuntava. El franquisme i la seva continuació coronada ens ha deixat, psicològicament parlant, en la UCI nacional. Només calia veure com els convidats del programa, en el moment de posar damunt la taula el robatori comés amb nosaltres, anaven amb peus de plom per tal de no molestar al lladre. La locutora no deixava de preguntar el perquè de tot plegat i tot eren evasives per no denunciar clarament allò que tots sabem: Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble. Encara hi ha algú que necessiti més proves? Per si els en mancava alguna als “experts” del nostre present econòmic els remeto a unes frases escrites pel propi José M. Murià en el seu llibre “Ressons”. Veuran fins a quin punt ens tenen més ràbia que el dimoni a la creu, i entendrán d’una vegada per sempre el que ells anomenen eufemísticament “manca d’inversions”. Vegin com descriu uns fets ocorreguts durant el viatge d’uns refugiats immediatament després del final de la guerra del 36 : « Un grup de refugiats espanyols, malgrat la situació en què es trobaven, encara van tenir esma per protestar enègicament contra el fet que es posés una bandera catalana sobre el petit taüt d’una nena que s’havia mort durant el viatge, a conseqüència de les misèries que ella i la seva familia havien patit”. Quan l’odi arriba a aquests extrems no cal que ningú es mami el dit i es pregunti amb cara de babau com és que Espanya no inverteix a casa nostra. Ara ja ho poden veure clar: ni morts ens volen deixar ser catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció