Hola, em dic XXXXX, sóc “marketiniana” i treballo a Brussel.les. Vull manifestar-vos el meu total suport. Si realment volem aconseguir la independència ens hem d’organitzar i aquesta iniciativa n’és un bon pas. Endavant i gràcies!

El meu nom és XXXXX. Tinc 46 anys, sóc nascut a Barcelona i visc a Madrid per qüestió de feina des de fa anys.

... I n'estic fins als collons d'Espanya. Els perjudicis que ens ha causat son tant nombrosos com incommensurables. Per això tenim el deure com a catalans de treure'ns-els de sobre. No hi ha més remei ni alternativa i és deure de tots. Aquesta és la nostra responsabilitat i no la podem defugir. La fatal conseqüència en seria, aquest cop sí, la nostra desaparició com a poble. Una cosa ha estat sortir-ne derrotats en el passat quan l'Espanya tirana ens reprimia de la manera més salvatge, sangonosa i vexatòria que li era possible i altra cosa molt diferent seria tirar la tovallola en una situació com l'actual, en que penso que el vent ja està bufant a la vela que ens portarà a treure'ns de sobre aquest cony de paparra secular.

El moment actual ens és especialment favorable sobretot perquè:

- Per una banda l'embestida catalanòfoba del govern del PP (veritable pròrroga del franquisme) ha servit i serveix com punt d'inflexió a partir del qual els catalans prenem nova consciència, i de manera molt vívida !!, de la nostra situació de vassallatge.

- Per l'altra tenim l'ocasió d'aprofitar el fet que Espanya vol seguir oprimint com sempre però sense que es noti (especialment a nivell internacional). Espanya necessita espolsar-se del seu complex d'aïllament tot mostrant el seu respecte a la democràcia, encara que tot sigui pura façana.

Ara hem de buscar i batre els punts dèbils del nostre opressor com qui busca buits i forats amagats en una obra de mur, a base de copets de nus... i a mesura que els anem localitzant ... BON COP DE PIC !!!

En els darrers sis mesos he tingut l'oportunitat de mantenir unes certes relacions amb un entorn determinat del país que podriem anomenar “la vella guàrdia pujolista”. M'explicaré. Em refereixo a aquella gent de la mateixa o similar generació de l'expresident de la Generalitat que pràcticament mai ha tingut càrrecs polítics destacats (són gent ben situada econòmica i socialment) però que, això sí, han tingut una notable influència sobre la política catalana dels darrers vint-i-cinc anys. Tots coneixen personalment Jordi Pujol i el van enlairar en el seu dia com a líder del país. No podem dir que hagin estat estrictament en el poder, més aviat “han guardat el poder”. El càrrec doncs no els ha pogut cremar i gaudeixen encara d'un cert predicament. El seu patriotisme? D'una certa dignitat, si el comparem amb aquells arribistes que han omplert durant molts anys els llocs de l'administració convergent. Aquests personatges, que no penseu que vagin més enllà dels cent cinquanta o dos-cents, veuen com el país camina cap una rápida despersonalització i la ruina econòmica. Van apostar en el seu dia per una política d'encaix a Espanya que un home els va vendre amb habilitat. Confiaven en que aixó era possible tot reeditant una altra versió d'en Francesc Cambó. “Ara sí!”, pensaven ingènuament. Però la realitat ha estat tota una altra i ara tenen un cert càrrec de consciència per haver col·laborat també en la trista situació que ens toca viure. Ells mateixos ho reconèixen en privat. Com també admeten discretament que l'únic camí de salvació és la nostra independència nacional. Però, què fan en realitat? Sembla com si no sapiguessin jugar sense les regles del joc que els marca l'enemic. Si a Madrid toquen música de l'Estatut ells surten a ballar. Són incapaços de compondre una nova melodia que vagi més enllà d'una simple “pieza regional”. Voldrien poder tenir el coratge de parlar clar i sense els eufemismes que fa anys i panys els encotilla l'ànim patriòtic. El “tú ja m'entens...” continua com sempre essent la seva divisa. Es deleixen per tenir un Arzalluz però sense fer soroll. En realitat, el seu problema és que pretenen fer una truita sense trencar l'ou. Ara bé, vulguin ells o no, s'acosta l'hora de triar la carta a jugar. No n'hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s'hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d'autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l'atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d'Ëspanya. Ras i curt: cal triar entre una lenta agonia i la salvació per als catalans d'avui... i els de demà! Perquè aquesta gent a la que em refereixo semblen oblidar que la pervivència d'un poble consisteix en saber-se passar la torxa entre generacions. I, sobretot, pensar que allà on tú no has arribat sí poden fer-ho els que et segueixen en el temps. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

I quan dic "nosaltres" incloc el País Valencià. El País Valencià és i serà precisament el termòmetre inequívoc de com aniran les coses d'ara en endavant, políticament, aquí a la vora de la Mediterrània. Quan el País Valencià es desperti i es tregui la mordassa amb cloroform de la boca, la batalla estarà mig guanyada i només caldrà rematar la feina.

Durant tot el mes d'agost vam poder llegir els 5 articles especials sobre l'economia valenciana que el professor d'economia de la UB, Ramon Tremosa, va publicar al diari Avui. És especialment clarificador el quart de la sèrie, que tracta sobre les infraestructures ferroviàries del País Valencià ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/23/pdf/050823diari029.pdf). En certa manera era la peça que ens faltava del puzzle, un puzzle en què hi havia alguna cosa de misteriosa i incomprensible. Mireu atentament el mapa... Hi veieu res d'estrany? M'explico...

Durant molts anys, especialment a Catalunya i al País Valencià (a les Illes ja saben que Espanya directament els ha deixat tirats) hem cregut en general que els successius governs espanyols eren inconscients, o irresponsables, que estaven desaprofitant la immensa capacitat econòmica dels Països Catalans, que per alguna raó misteriosa no ens escoltaven, que s'estaven equivocant i que la nostra missió era fer-los veure la llum, que invertir en nosaltres era rendible, que no els convenia escanyar la gallina dels ous d'or, etc., etc. Ara fins i tot els empresaris valencians es comencen a revoltar ja contra Camps exigint la col·laboració immediata i urgent amb Catalunya, perquè si no les seves exportacions se'n van en orris en pocs anys. Quanta ingenuïtat. Doncs no, els espanyols no són ni inconscients ni irresponsables. Res més lluny de la realitat. Han estat especialment conscients i responsables... però del SEU futur.

El mapa ferroviari espanyol del 2020 no hi deixa cap dubte obert. Mireu atentament el mapa. Els espanyols s'estan independitzant econòmicament de nosaltres, ens estan fent tan prescindibles com poden i a marxes forçades. Estan fent una inversió a mig i llarg termini amb tota la intel·ligència del món. Per què? Perquè encara tenen por de la nostra secessió, els plans d'infraestructures per al País Valencià detallats al Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) els delaten: també del País Valencià tenen por encara. Sí, també. Increïble, oi? No sé si els espanyols són exagerats o lúcids, això ho haurem de decidir nosaltres, inclosos els valencians. Per això dic que el País Valencià serà el millor termòmetre, perquè serà el jutge suprem que marcarà el punt d'inflexió de si el nostre futur serà tenir una cadira a l'ONU i la UE, o simplement ser la platgeta de la gran Castella.

Els economistes saben molt millor que jo que, invertint massivament als Països Catalans des de fa 20 ó 25 anys, Espanya hauria avançat bastant més perquè de fet n'haurien tret molts més diners. Però no ho han fet, sinó que han preferit preparar-se per al seu futur, amb un pla perfectament detallat i estudiat. Han preferit guanyar cada any una miqueta menys, però alhora independitzar-se econòmicament de nosaltres. Estan fent tota una inversió de futur davant dels nostres nassos, i a sobre els estem rient les gràcies. Recapitulem una mica...? Tot comença amb el franquisme i el pont aeri. Després, el centre econòmic calia moure'l de Catalunya (i el País Valencià) cap a Madrid. Més tard, l'aeroport de Madrid, fer-lo el centre indiscutible del sudoest d'Europa, marginant Barcelona i ja no diguem València o Palma. I la nostra artèria principal, l'A-7, eternament de peatge pels segles dels segles (ara es diu AP-7, amb la P de peatge ben clareta per si encara algú hi tenia esperances), mentre les autovies i autopistes redundants dels voltants de Madrid fan veritable por, i els plans de carreteres per a la gran messeta del 2020 encara més. Els seus parcs tecnològics també en fan, de por, i els nostres...? Els nostres fan riure (o plorar, segons el dia i l'humor que tinguem).

Els seus ferrocarrils del futur, de passatgers i de mercaderies, passaran també d'aquí a res pel mig de Castella, d'Andalusia als Pirineus passant per Madrid. El primer TGV, el Sevilla-Madrid fet aprofitant l'excusa barata de l'Expo... semblava ridícul, oi? Sembla innocent, un caprici d'en Felipe, oi? Som ingenus de mena, els catalans. Ara que ja està fet, ara que ja es pot anar en TGV de Sevilla a Lleida, ara diuen amb raó que és molt més fàcil, barat i ràpid adequar les línies fèrries convencionals que travessen Castella per al transport de mercaderies que no pas crear línies noves pel País Valencià, perquè el transport ràpid de passatgers està ja resolt amb el TGV de punta a punta de la gran Castella. És clar, en aquell moment, res de fer el Madrid-Barcelona, perquè el 1992 encara quedaven moltes (massa) empreses a Barcelona. I res de fer el València-Barcelona, no fos cas que els traïdors adormits es despertessin i decidissin marxar d'Espanya deixant-la amb un pam de nas. En canvi ara que ja tot és a Madrid, ara sí que fan el TGV, però no pas el València-Barcelona, això mai, perquè unir Tarragona i Castelló seria un pas en fals en el seu pla, un error imperdonable. Ara es tracta de fer tots aquells trams necessaris per a anar absorbint-ho tot progressivament en el "hinterland" madrileny-saragossà, començant per Lleida. Per què crèieu que havien començat des de Madrid i no des de Barcelona, a fer el TGV Madrid-Barcelona? I el seu port del futur, no ens enganyem, és Algesires, com deixa ben claret el mateix document del PEIT, i mentrestant s'instiga la lluita fratricida entre els ports de Barcelona i València.

Si us plau, feu amb mi un exercici ben senzill: si hipotèticament dibuixem una frontera sobre el mapa, entre Espanya i els Països Catalans, i mireu el mapa amb atenció. El que estan fent és exactament el que faria qualsevol ministre espanyol de foment, si disposés de temps, diners, intel·ligència i odi (barrejat amb por) cap a tot el que olori a català: dotar la gran Castella de punta a punta, d'Algesires i Sevilla fins a Aragó i França, i marginar Catalunya i el País Valencià per a asfixiar-les de forma lenta però segura per sempre més. Ja només els queda adequar l'autovia i el ferrocarril transfronterers Saragossa-Canfranc-Pau, i tindrem una Espanya perfectament equipada amb infraestructures per al seu futur immediat, connectada amb Europa sense necessitat de passar pels Països Catalans per a res! Fins i tot ens agafaran avantatge competitiu, i si mai decidim independitzar-nos després d'això seria a costa de tenir un dur competidor al costat, i millor preparat. S'estan independitzant ells de nosaltres, i els estem donant tot el temps del món per a fer-ho!! I el més humiliant de tot, els diners que dediquen a aquest pla resulta que són nostres, es tracta senzillament del nostre espoli fiscal convertit en infraestructres seves noves i llampants que ja estan competint contra nosaltres!

L'espoli a Catalunya, del 10% del PIB, és el més gran en xifres absolutes. L'espoli a les Illes, del 17% del PIB, és el més gran en termes relatius. I l'espoli al País Valencià, del 3% del PIB, el més cruel i despietat, per estar el País Valencià per sota de la mitjana en renda per càpita. En total, 54 MEUR diaris l'any 2002. Això són gairebé 2 hospitals comarcals diaris. És un TGV Perpinyà-Elx cada any. No hi ha dubte entre els economistes, es tracta d'una economia colonial. I mentrestant per aquestes terres tenim encara la poca vergonya de parlar, en el millor dels casos, d'esperar 15 anys per a tenir uns resultats de finançament semblants al concert basc...? 15 anys!! Però com es pot ser tan miserable o tan miop? En 15 anys els centres d'investigació ja estaran a Txèquia i Hongria!! I si som tan rucs que decidim no independitzar-nos mai, doncs perfecte, serem simplement la gran platja oriental de la gran Castella i el gran geriàtric (per no dir prostíbul, o barra lliure) meridional de la UE, la riota d'Europa. Ben bé que la dita "cornut i pagar el beure" agafa ja proporcions mai conegudes fins ara amb tot això que ens estem deixant fer. Ben bé ens estem deixant violar mentre fem cara que ens agrada. La deixadesa envers la vexació ens unifica molt més encara que la llengua i la història, perquè afecta també a tots aquells que parlen espanyol, anglès o swahili i que han vingut d'altres terres.

Però tot aquest pla espanyol, perfecte i macabre, explica moltes més coses que els plans ferroviaris i d'altres infraestructures. Explica també el pànic evident i secular que tenen els espanyols a operacions empresarials com l'opa de Gas Natural sobre Endesa, sense anar més lluny. És exactament la mateixa reacció que ha tingut el govern francès fa pocs dies oposant-se de forma vehement a l'entrada important de capital estranger en el seu sector energètic, considerat "estratègic". Si ja fins i tot el mateix Ricard Fornesa, l'espanyolitzadíssim president de La Caixa, ha arribat a dir sobre la polèmica creada que a Madrid es comporten "com si no fóssim espanyols"; i Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit que “és una mala notícia que una multinacional espanyola es traslladi fora del territori nacional”, referint-se al trasllat de la seu a Barcelona. Però què més necessitem? Què més estem esperant, per a obrir els ulls i construir el nostre Estat? Pasqual Maragall és tan irresponsable com per a dir que “on estigui la seu, a Madrid o a Barcelona, és irrellevant”. Efectivament, per a una persona irresponsable com Maragall és irrellevant, però quan hi hagi una frontera serà molt rellevant, ho té clar fins i tot Esperanza Aguirre. Repeteixo: què més estem esperant?

Deixem d'una vegada de fer tots el préssec pensant que els espanyols no inverteixen en nosaltres perquè són "ingenus" o "irresponsables". De polítics espanyols ingenus o irresponsables no n'hi ha hagut gaires. De fet no sabria dir-ne el nom de l'últim, segurament sóc massa jove. El pitjor és que gairebé ningú se n'està adonant, oscil·lo cada dia entre la pena i la ràbia. Els ingenus i els irresponsables som nosaltres. Almenys el títol del llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal: una asfíxia premeditada", és ben lúcid. Gràcies a aquesta llavor que està germinant, cada dia despertem uns quants de nosaltres d'aquesta fastigosa hipnosi col·lectiva, ja sigui a l'Horta o al Vallès, i hem de ser igual de lúcids en veure la solució, perquè si no aportem solucions formem part del problema, i la solució queda ben lluny de l'encaixisme en qualsevol de les seves formes. D'aquesta lucidesa i en la capacitat de propagar-la dependrà en gran mesura que la construcció del nostre Estat sigui ràpida i un èxit. Si no, quan despertem ja serà massa tard, els nostres fills hauran emigrat i només veurem els nostres néts uns pocs dies cada any, a les vacances d'estiu, perquè de sol en continuarem tenint, però serem un veritable desert industrial i tecnològic.

L'única solució per a tot aquest drama és prendre la iniciativa, avançar-nos al seu robatori premeditat i desvergonyit, no donar-los temps que la nostra hemorràgia sigui mortal sinó reaccionar ja immediatament, posar la directa, treure'ns el paràsit del damunt per la via ràpida dels fets consumats, i començar a construir les nostres infraestructures (les del nostre futur i el dels nostres fills) i a finançar els nostres serveis socials, els del nostre present. Tot això, o serà acompanyat d'una cadira a l'ONU o no serà, i justament per a això treballem ja, per tal que sigui.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya Acció necessita destacaments a tot el país. Destacaments de publicacions, d'advocats i d'impressors com jo. La tasca per la llengua, per l'esport i per tantes altres coses necessita d'un referent últim de voluntat i tasca d'Estat. Aquesta és la voluntat de ser de Catalunya Acció, ser-ne l'instrument de la nostra societat civil.

Si la gent del BIC, Berguedans per la Independència de Catalunya, gent de Berga, treballéssim nosaltres sols per Catalunya quedaríem reclosos en una mena de trinxera que ens faria totalment ineficaços per l'assoliment del nostre fi. Sense un referent polític nacional i valent com Catalunya Acció que vol l'alliberament i la reunificació -si més no, o si més sí, confederal- de tots els territoris de les terres catalanes, la tasca del BIC i de qualsevol altre col·lectiu o associació, per molt que hi esmerci les hores de multitud de persones, grans energies i tot el potencial del món, esdevé una tasca de trinxera endebades per a la construcció d'un Estat.

Per què us penseu, sinó, que no avancem ni amb fums de sabatot?

Hem de buscar, humilment, sense orgull, un nexe d'unió de tots els catalanistes independentistes de la nostra societat civil. I aquest nexe d'unió, avui a 2005, és Catalunya Acció, una plataforma amb molts factors positius i encertats que la fan una autèntica candidata a esdevenir aquest nexe d'unió. Totes les associacions hem de "fer país" i a la vegada "construir Estat".

Per altra banda, un grup independentista de la societat civil que no pretengui ser partit polític, com el cas de Catalunya Acció, no pot fer altre mal a CIU, ERC, ICV o PSC, que no sigui una mica de mal de panxa a l'obligar-los i pressionar-los a ser molt més eficaços, molt més rigorosos i molt més decidits en la defensa dels drets dels catalans. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció