Sr. Castany, des de fa gairebé un any segueixo amb interès les noticies de Catalunya Acció. He escoltat i llegit molts dels audios, les entrevistes i els articles amb els que connecto plenament.

Per la meva banda no desaprofito cap ocasió que se'm presenta (a amics, familiars, companys...) per a fer pedagogia i prosselitisme en la línia de Catalunya Acció i més concretament fixant-me en les argumentacions del Sr. Espot, el qual haig de felicitar per la tasca divulgativa que porta a terme.

Així doncs, em decideixo a fer el pas de "mullar-me" i ser una mica més coherent amb les idees. M'agradaria poder oferir ja el meu petit gra de sorra per a col.laborar amb tota la comunitat de Catalunya Acció. Us adjunto la butlleta pel fons econòmic. De moment m'acullo als mínims que s'hi indiquen ja que el meu poder adquisitiu és el d'un modest professor d'escola municipal.

També sóc un entusista de la història i sobretot de la que ens han amagat i manipulat. Aquí és on hi ha molta feina a fer. A l'espera de les sempre esperades notícies de Catalunya Acció, rebeu una cordial salutació.

XXXXX
Rubí (Vallès Occidental)

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada. En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau". Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Benvolgut Sr./Sra.

Després d'haver estat investigant sobre el projecte que teniu entre mans he arribat a la conclusió que hi haig de participar de la manera que sigui. De petit no tenia ni idea de la situació política i social a la que es sotmet el català, Catalunya i el seu poble. Som el motor principal de l'Estat espanyol, i no és just que se'ns tracti de la manera que ho fa el Govern Central.

Fa poc vaig fer un treball més a fons sobre Catalunya i el català. Crec que tenim un país d'allò més bonic i agradable que no pot ser destruït pels polítics espanyols ni la gent d'altres llocs d'Espanya que només fan que dir blasfèmies sobre el nostre poble, la major part de les quals són ben mentides.

Així doncs, per tal de poder participar activament en aquest projecte (a més a més de poder fomentar la llengua i cultura catalanes en la seva màxima esplendor) sol·licito formar part del projecte que ens portarà cap a la Independència l'any 2014 (o això és el que s'espera).

El meu nom és XXXXX, visc a Sant Joan Despí (El Baix Llobregat). Sóc estudiant de segon curs de Batxillerat, i tinc les idees ben clares.

Vulguin-me, si us plau, enviar tota la informació al respecte.

Salutacions.
Atentament,
XXXXX

Article publicat al diari Avui el dia 1 de juny del 2007 Seria d'esperar que d'ençà de diumenge els partits tinguessin, ni que fos lleugerament, la sensació de fracàs que correspon a aquells que han aconseguit que la meitat de la població no vagi a votar. Ja se sap que aquest sistema els permet anar fent la viu-viu còmodament -ja voldríem tots que, amb només el 50% de quota de mercat, el 100% de la població estigués obligada a pagar-nos la festa!-. Però si encara queden polítics amb una mica de sentit d'Estat, s'ho haurien de fer mirar. Per si no coneixen l'entorn, em permeto fer un petit repàs dels sistemes electorals municipals d'alguns Estats que ens envolten. A Portugal -país del qual mai admirarem prou la decisió i capacitat que van tenir per desempallegar-se de Castella mentre nosaltres començàvem a practicar el "sí, però no; no, però sí" que ens ha fet tan famosos com menyspreats-, la gent elegeix directament l'alcalde. A la papereta de vot es marquen tres coses: el nom de l'alcalde (que no ha de ser membre d'un partit necessàriament), el partit que es desitja votar per tal que formi part de l'assemblea municipal i el cap del barri o districte (la freguesia). Ja ho veuen. Qui serà l'alcalde, no és un tema a negociar. Que l'alcalde i la majoria del consistori potser no són del mateix color polític? Doncs a conviure i a vigilar-se mútuament, perquè així ho ha decidit el votant. A Itàlia el sistema varia depenent de la mida del municipi. En els de més de 15.000 habitants, el votant marca el nom d'aquell que vol que sigui l'alcalde -que no ha d'estar adscrit a un partit-. A part, com a Portugal, s'elegeix el partit que es vol que formi part de l'assemblea municipal. Per ser alcalde cal tenir més del 50% dels vots. Si aquesta situació no té lloc, la setmana següent es fa una segona volta entre els dos candidats més votats. Com a Portugal, pot ser que l'alcalde no sigui del mateix partit que la majoria del consistori. Per a poblacions més petites de 15.000 habitants l'alcalde va lligat a una llista. Per contra, en aquest cas, la llista és oberta i es poden escollir individualment els membres que es vol que formin part del consistori. França. Les llistes no tenen per què ser de partit. A les poblacions amb menys de 3.500 habitants, l'elector pot marcar els noms dels candidats desitjats i, fins i tot, incloure-hi noms que no hi són (le panachage). A les poblacions de més de 3.500 habitants, les llistes són tancades. Si cap d'elles obté més del 50% dels vots es passa a una segona volta on a la llista més votada se li assignarà el 50% dels regidors del consistori encara que no hi arribi per vots. L'altre 50% es reparteix entre els altres partits proporcionalment, segons els resultats. El consistori elegeix l'alcalde. A París, Marsella i Lió (més de 300.000 habitants), la demarcació electoral és el districte, no pas tota la ciutat. Cal remarcar, però, dues característiques. Primera: els ajuntaments tenen a França molt poca autonomia (França és un Estat centralitzat i el prefecte és el que talla el bacallà). Segona: els partits arriben a les eleccions municipals "renovats" gràcies al procés electoral que, periòdicament, té lloc per triar president de la República. Bé, ja ho veuen. Els nostres polítics poden triar i remenar -si el que pretenen és millorar les coses, és clar-. Si, per contra, les intencions són continuar amb la tècnica del "venc per 50, però cobro per 100", poden anar tirant de la rifeta, és a dir, deixant anar tòpics cretins com fins ara: "Cal conscienciar la gent", "no ens hem explicat prou bé", "hem d'estar més pròxims a l'administrat", etc. Però si són una mica espavilats sabran que les bicoques no duren tota la vida. Jo mateix, a partir d'avui esdevinc abstencionista. I animo que la gent s'apunti a l'abstencionisme mentre no es canviïn els sistemes electorals. Mentre no canviï l'statu quo. Xavier Roig Enginyer i escriptor