29 de gener 2009

Van entrar fa 70 anys i encara són aquí

francoArticle publicat a e-notícies el 28 de gener del 2009

Hi ha una coneguda cançó del grup Al Tall –“Lladres”– que diu: “Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” I així ha estat al llarg dels darrers segles, Catalunya no tan sols ha estat objecte de pillatge en reiterades ocasions, sinó que quan els enemics ens han entrat a casa, la majoria de les vegades no ho han fet només per saquejar-nos i fotre el camp sinó per quedar-s’hi, governar-nos, espoliar-nos i perseguir-nos. Així va ser al final de la Guerra de Successió, episodi al qual fa referència la cançó d’Al Tall i així va tornar a ser fa 70 anys, quan les tropes franquistes, després de la derrota de la República, van entrar per la Diagonal de Barcelona i van prendre possessió de la capital catalana i de la resta de ciutats del nostre país; un trist episodi de la nostra història del qual ara s’ha commemorat el setantè aniversari. El meu sentit homenatge a tots aquells que van lluitar i fins i tot morir als camps de batalla per retardar l’entrada dels feixistes a Catalunya amb l’objectiu de protegir la retirada republicana i la de tots aquells que emprenien el dur camí de l’exili.

Les tropes “nacionals” no venien tan sols a saquejar i exterminar, venien a destruir tot un poble, tota una nació, per això en terres catalanes els “nacionals” s’autodenominaven orgullosament “exèrcit d’ocupació”. La Guerra Civil espanyola a Catalunya no va ser “civil”, malgrat els catalans que van col·laborar amb els franquistes, va ser sobretot una guerra d’ocupació, el principal objectiu de la qual era eliminar políticament i militarment qualsevol vestigi d’autogovern, qualsevol element que tingués relació amb les institucions catalanes, incloses les persones que havien tingut responsabilitats polítiques en el període republicà. Quan els franquistes van assassinar Lluís Companys després d’un vergonyós judici sumaríssim –que l’Estat espanyol es nega a anul·lar malgrat les peticions en aquest sentit que es fan des de Catalunya, l’última a instàncies de la Comissió de la Dignitat–, no pretenien eliminar només l’home, el polític o un alt dirigent republicà, la seva intenció era destruir el màxim símbol del poble català, de la nació catalana, perquè de nació només podia haver-n’hi una, la seva, l’espanyola, la “patria común e indivisible de todos los españoles”, una frase que no només deien els franquistes llavors, sinó que també es reprodueix en l’actual Constitució Espanyola, una carta magna hereva dels principis i fonaments franquistes sobretot pel que fa al model d’Estat.

Doncs bé, com deia abans, els franquistes van entrar a Catalunya fa 70 anys i s’hi han quedat, com a mínim els seus ideals, la seva manera d’entendre Catalunya: vençuda, humiliada, sense senyals d’identitat propis, sense dret a ser ni a decidir. Aquesta Catalunya franquista i falangista existeix encara en les mentalitats d’un bon nombre de ciutadans residents a Catalunya que avui poden militar a Ciudadanos, Unión Progreso y Democracia, el Partit Popular, en sectors del Partit dels Socialistes, etc., o formar part de determinats cossos policials, funcionarials, judicials, col·lectius en defensa de la llengua castellana i grups anticatalans diversos, o treballar en diferents mitjans de comunicació. No hi ha pràcticament diferències entre la Catalunya espanyolitzada que volia Franco i la que ells reivindiquen ara, igual d’espanyolitzada. Una Catalunya en la qual s’homenatgen franquistes reciclats com Carlos Sentís, condecorat recentment pel govern espanyol, i que al cap de pocs dies de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Catalunya escrivia a “La Vanguardia Española” que a Catalunya “había empezado a amanecer” i parlava de “los últimos días de la Cataluña de Companys”.

Com us deia, ells encara són aquí, entre nosaltres, i m’ajuden a saber quin és el meu bàndol, el contrari al seu. Només hi ha una manera de derrotar el franquisme del tot, l’assoliment d’una Catalunya independent. Aquesta és la meva lluita i també la de molts catalans. Serem majoria, no en tingueu cap dubte.

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà de Catalunya

La mediocritat genera provincianisme

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme provincià com "mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital". I, "provincianisme", traduït de l'Oxford Dictionary of English "la forma de vida característica de les regions fora de la capital d'un país, especialment referides com a no-sofisticades o curtes de mires". En una altra acepció, aquest diccionari ens aclareix "curtesa de mires, insularitat, manca de sofisticació".

No trobeu que s'escauen molt i molt bé aquestes definicions a la política general catalana dels últims temps? Fa poques setmanes, vèiem com tot un president de la Generalitat d'origens andalusos es doblegava, un altre cop, enfront del govern espanyol en cedir la producció de cotxes de certa empresa japonesa a una altra planta d'aquesta a fora de Catalunya. Al mateix temps, la Generalitat del Principat no té resolt el tema del finançament. Davant de les excuses i romanços, els mediocres encara han d'aguantar l'insult que tenir un finançament just és provincià. És clar, reclamar els propis interessos, i aplicat a la perfecció pels politics catalans, és ser un no-sofisticat i un curt de mires! Voler que Espanya no robi 19.000 MEUR a l'any de Catalunya també és provincià! Visca la mediocritat!

Com canvien els temps! No fa ni un segle, el rei Alfons XIII no gosava anar a Barcelona per por de trobar-se a Antoni Gaudí i que aquest no l'esbronqués públicament, i Francesc Macià, el 1931, proclamava la Republica Catalana. Sembla mentida que actes tan provincians ho deixin de ser si ens trobem davant de personatges gens mediocres com Antoni Gaudí o Francesc Macià. Se m'escaparia una riallada immensa si això mateix ho fessin Artur Mas o Joan Puigcercós. Tots els veiem massa mediocres i per tant, capacos de realitzar actes provincians, o grotescos. O no?

Per sort, quan tot semblava perdut, Catalunya compta amb l'antídot a la mediocritat i al provincianisme - es diu Catalunya Acció- i amb l'home capac d'emular Antoni Gaudí i Francesc Macià -s'anomena Santiago Espot-. A ell sí que el veig capaç d'esbroncar al Borbó de torn i proclamar la República Catalana! I recuperar aquell geni que dominava en Gaudí, en Macià, en Jaume I, en Pere III, en Pau Claris. I mes recentment, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta, Joan Fuster, JM Batista i Roca i Carles M Espinalt.

D'il·lustres catalans que exemplifiquen el geni català en tenim a grapats. Per què ens hem d'estimar als mediocres, doncs, que només ens volen veure convertits en mediocres perdedors més mediocres que ells? Per què nomes podem escollir entre el menys mediocre dels provincians? Ja és hora que els catalans tinguem una alternativa viable a la mediocritat actual, o al final serem una mera taca provincial al mapa espanyol i francès.

Recordeu en Francesc Pujols: "El pensament catala rebrota sempre, malgrat els seus il.lusos enterradors". Jordi Margalef i Turull Catalunya Accio Regne Unit 29 de gener del 2008

No és una anècdota

Article publicat al diari Avui el 23 de gener del 2009

L'acte de presa de possessió del dia 20, en què el president Obama va jurar el càrrec, sempre acostuma a ser un espectacle. Que la desfilada per l'avinguda de Pennsilvània hagi servit, aquesta vegada, per aclamar un president negre, no deixa de meravellar encara més. Quan jo era petit, als Estats del sud, els negres i els blancs viatjaven a l'autobús degudament segregats: uns aquí, els altres allí. Fins i tot orinaven segregats. El primer cop que vaig visitar els Estats Units, mentre feia cua en una botiga d'Alabama, el depenent es va saltar el senyor que em precedia per despatxar-me a mi. I és que el senyor que em precedia era negre. L'any 1998 va morir el governador Wallace, símbol de la segregació sudista dels anys cinquanta i seixanta. Però des dels vuitanta havia reconegut l'error del seu comportament passat, i treballava per la reconciliació. Interessant.

Entre nosaltres es presenta el fenomen Obama com la simplista reacció a la presidència Bush. Es pretén ignorar que George Bush ha estat elegit dos cops per aquest mateix poble que ara ha triat Obama. La premsa i la simpatia populars no deixen de ser xocants. Kennedy, que va començar la guerra de Vietnam i que va intentar envair Cuba, sempre va passar per un individu simpàtic (ja abans del seu assassinat). Nixon, que va acabar amb la Guerra del Vietnam i va obrir les portes a la Xina, sempre va caure antipàtic (ja abans del cas Watergate). Bé, les coses són així.

Més enllà de simpaties i antipaties, la premsa i els polítics catalans coincideixen a voler dissimular quan es tracta de parlar sobre com el senyor Obama ha arribat a president. Vuit candidats demòcrates i set de republicans van començar la cursa fa dos anys. Quines eines ha utilitzat el poble americà per anar desbrossant i arribar a decidir que aquest home era el millor? Aquest és el debat que aquí s'hauria d'obrir d'una vegada. La societat americana ha anat canviant, i el sistema democràtic americà ha aconseguit que "aquest canvi arribi a reflectir-se a dalt de tot". Més enllà de l'anècdota, la pregunta que toca és: com es munta un sistema que aconsegueixi aquest interessant resultat?

Com altres articulistes, he intentat denunciar en diverses ocasions el nostre escandalós sistema electoral. Un sistema, aquest, que ens ha generat una classe política encarcarada, degradada... Una raça política que, a cop d'endogàmia, va degenerant. Evidentment, tocar el tema no té cap interès per als polítics actuals. Tampoc sembla que interessi gens als mitjans de comunicació. Suposo que és el resultat d'uns mitjans poc lliures, amb unes relacions amb la política que ja han esdevingut irremeiablement incestuoses.

Dels informadors se'n espera alguna cosa més del que aquí estem fent. I seria bo que d'aquesta etapa que obre el president Obama no ens quedéssim amb l'anècdota. Que no es desinformés, sisplau. Que s'expliqués que les línies de política internacional dels Estats Units són un afer de país i d'història, que poc han canviat des d'Eisenhower... i que poc canviaran. Que s'expliqués que les setmanes que passen entre l'elecció del nou president i el seu jurament no són gratuïtes. Que les comissions del Congrés han treballat a ple rendiment, perquè els milers de càrrecs de confiança designats per la nova administració han de ser entrevistats i despullats per tal d'obtenir-ne el vistiplau. En fi, caldria explicar tantes coses!

Aprofitant l'efecte Obama -la simpatia generada aquí- podria endegar-se una certa pedagogia que ens permetés millorar. No sé si aquesta humil demanda obtindrà cap resultat. Entre uns polítics poc interessats a canviar realment res, i alguns corresponsals que, posats a no saber, no saben ni anglès, em sembla que ho tenim magre. Això sí, a alguns, com a mínim, sempre ens quedarà el sistema que representa el president Obama. Perquè després d'ell en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

21 de gener 2009

No és independentisme: és independència!

Casa_Gran_Independencia_00 En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc.

Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.

I és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país, en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.

Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners estiguin sempre en mans de tercers. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.

Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;

Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;

Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;

Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;

Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;

Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;

Després de trenta anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.

Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.

N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.

Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :

No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.

Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.

L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!


Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog