En primer lloc tornar-vos a agrair l’enorme suport que m’heu donat aquest 30 de març a Gallifa i que mai podré oblidar. Aquí hi vull incloure els que hauríeu desitjat ser-hi i per diferents motius no vareu poder venir.

Ara, que ja s’han calmat els ànims de tot aquest succés cal veure quin és el camí per continuar la lluita i quina la estratègia més adient.

Penso que el més important que ha succeït aquest darrers dos mesos, és el que va aprovar l’assemblea de l’AMI el 15 de febrer a Vilanova i La Geltrú i per unanimitat.

Com recordareu, es va aprovar la meva moció que deia que tots els associats farien sobirania fiscal i es declararien territori lliure i sobirà amb la màxima urgència.

Ara cal doncs que els (650) ajuntaments compleixin amb el compromís adquirit.

Aquest és el camí per avançar cap a la independència, una nova via que ens hi pot dur en un espai de temps curt i que no depèn de que el Govern central doni cap permís.

Sembla però, que això no agrada al nostre Govern i la prova és que des dels centres de poder autonomista i aprofitant el control que s’estableix sobre la premsa afí, s’ha tapat aquest fet tant transcendental des del mateix moment en que es va produir, perquè els mitjans no se’n van fer ressò, o va ser mínim i sense donar relleu al més important.

Ens trobem davant d’una situació de censura informativa i tinc la sospita de que molts batlles de l’ AMI, sobretot els que van ser presents a l’assemblea de Vilanova i La Geltrú, han rebut instruccions per tal de no tenir cap pressa per avançar en la direcció del compromís adquirit. Espero i desitjo que em desmenteixin ben aviat... fent-ho!

De totes maneres, controlar més de 600 ajuntaments és complicat i és d’ esperar que n’hi hagin uns quants que facin passes cap a la sobirania fiscal i se’n vagin afegint més, als prop de 200 que ja s’han declarat territori lliure.

Els altres, que no ens vinguin amb excuses de que ara no és el moment, de que volen esperar a que ho facin d’altres o de que ja ho faran tots a l’hora quan es posin d’acord.

La moció deia amb la màxima urgència, i això tots entenem que vol dir.

La rapidesa de moviments ens va a favor i la inoperància en contra.

També cal recordar que la declaració de “territori lliure” correspon al Ple (per majoria) i que la “sobirania fiscal” és cosa del batlle, si bé el Ple l’hi pot reclamar si no ho fa.

A molts ajuntaments s’han fet mocions en aquest sentit, que no hi son de més, però no haurien de ser necessàries i n’hi hauria d’haver prou amb el compromís adquirit.

Darrerament s’ha parlat de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) com a mitjà per a assolir l’alliberament nacional, però per fer-la des del Parlament cal la voluntat de les forces que hi són representades i sembla del tot improbable que vulguin avançar en aquesta direcció, que d’altra banda ni tant sols es plantegen.

El camí passa per la via del municipalisme, cal recordar als implicats el compromís unànime amb el camí triat en relació al procés de sobirania, que també condueix cap a la DUI, conjunta si finalment el Parlament, vista la voluntat popular, s’hi afegeix.

Repeteix-ho que la censura sobre aquest tema és la demostració més evident de que aquest és el camí més directe cap a la independència, a l’hora que també demostra que els que ocupen actualment els escons del Parlament, formen part del Govern, o li donen suport, no tenen intenció ni pressa, per avançar en aquesta direcció.

S’està demostrant que prefereixen continuar administrant la misèria i seguir demanant almoina a l’Estat opressor.

Això ens demostra que el principal obstacle per a l’alliberament nacional som nosaltres mateixos i els nostres principals partits polítics formen part de l’ obstacle.

Tenim por a la llibertat? És com aquell ocell que sempre ha viscut en una gàbia i encara que veu que la porta està oberta, no s’atreveix a sortir i a volar lliurement per por del que hi pot haver a fora i el costum d’estar engabiat.

Amb l’argument de que cal fer-ho bé i que cal preparar totes les passes, esgotar tots els procediments i assegurar totes les posicions, el resultat és que no ens movem de lloc, ni ens mourem en molt de temps.

Els referèndums d’autodeterminació són una exquisidesa democràtica per a Estats de democràcia exquisida i aquest no és el cas de l’Estat espanyol, com ells mateixos no paren de recordar-nos en cada ocasió.

Qualsevol altra via democràtica, sigui parlamentària o municipalista serà igualment vàlida a efectes pràctics i de reconeixement internacional, no cal perdre el temps ni donar-hi més voltes, al cap i a la fi la llibertat se’ns va arrabassar per una acció armada repetida cíclicament i tenim tot el dret a recuperar el que ens pertany i fins i tot a reclamar els danys morals i materials que s’han infligit al nostre poble al llarg de segles d’opressió i repressió.

La independència som el poble qui la volem, és el poble el qui l’ha d’empènyer i l’hem d’empènyer des de pobles i ciutats siguin més o menys grans, reclamant el compliment del compromís del 15 de febrer a Vilanova i que s’hi afegeixi qui no hi sigui.

Cal fer-ho des de la mobilització popular i a través de les noves armes digitals.

La mobilització popular l’ha d’encapçalar L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) que ha de renovar el seu compromís ferm amb el país i tornar a demostrar la seva capacitat de convocatòria, apuntant en aquesta direcció concreta, però també hi ha moltes altres forces i organitzacions que es poden mobilitzar.

Empenyem entre tots, fem circular la notícia des de les nostres múltiples i disperses organitzacions, que s’han de decidir a anar totes en una única direcció.

Les noves armes de comunicació, facebooks, twiters i diaris digitals han de servir per superar la censura dels mitjans convencionals subvencionats.

Cal convèncer i estimular els que encara no utilitzen aquests mitjans, perquè s’afegeixin a la xarxa i als que no hi puguin accedir se’ls ha d’informar del que passa amb mitjans més tradicionals.

Haurem de pensar en alguna mena de mobilització en aquesta direcció, que haurà de ser a partir d’ara cap on hem de dirigir totes les forces.

S’accepten propostes i idees imaginatives, que recullin de la manera més breu i més clara possible quin és el sentit de marxa del camí. Un bon eslògan pot ser de gran ajuda. Segur que molts de vosaltres teniu idees per proposar... jo us en proposo un:

Fem la independència des dels ajuntaments!

Jordi Fornas
Exalcalde de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència i membre de Catalunya Acció