Publicat al Diari Avui el 30/nov/2006 (secció Política, columna "El rasclet") http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/295471.htm Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d'una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d'Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d'electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l'1-N vagi a més.

L'actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l'ideari independentista: el dret a l'autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme.

És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública.

En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l'exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l'anestèsia nacional.

Josep M. Torrent Periodista

Article publicat al Diari Avui el 27/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/27/290662.htm Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec? Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades? Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc. Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai. Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada. Xavier Bosch Periodista

L'Escala (Alt Empordà)
El meu nom és XXXXX, tinc 50 anys i sóc pintor decorador.
Desencisat completament d'ERC, de la qual he estat militant i convençut, i no creient que es preocupin de fer res per al País, passant-se totes les seves propies idees i els nostres ideals pel forro, em vaig posar a cercar una altra alternativa que veritablement lluités per Catalunya i no per a ells mateixos. Informat de la vostra activitat i després d'estudiar i analitzar la vostra ideologia i praxis, només em queda, com a català lleial a la terra, dir-vos endevant i compteu amb mi per al que calgui.
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT !!!!!

Vallès Occidental
Benvolguts amics. He vist la vostra web i realment m'ha agradat molt la claredat amb què està feta. He voltat per moltes pàgines independentistes sense trobar un projecte que m'il·lusionés i per fi he trobat el vostre. Treballo en el departament d'empresa de XXXXX en el Vallès Occidental i fa molt temps que amb diversos amics comentavem què podiem fer per la independència de Catalunya sense haver trobat fins avui res que ens satisfés. Pel que he pogut llegir a la vostra web, representeu el que fa temps estava buscant. Estaria molt interessat en poder col·laborar amb vosaltres i aportar tot el meu esforç i les meves relacions d'amistat i professionals que puguin estar interessades en aquest projecte.
Us agrairia que m'informessiu més exhaustivament del projecte així com de properes reunions o events per tal de poder conèixer-vos personalment.
Una salutació,

Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Em dic XXXXX, sóc de Llinars del Vallès, tinc 24 anys, sóc dependenta i estudio a la UOC.

Estimo Catalunya i sento que és el meu país. Em repugna haver de formar part obligatòriament d'un estat que no és el nostre i que mai lluitarà per nosaltres i pels nostres drets, al contrari, intentaran sempre espoliar-nos tot el que puguin.

La majoria de Catalans estan adormits, acomodats, resignats; i això m'enrabia, perquè crec que la lluita ha de continuar, hem de seguir defensant els nostres drets i la sobirania de la nostra pàtria. Si no seguim en peu el nostre pais acabarà perdent-se i acabarà espoliat del tot per part de l'estat opressor, Espanya.

Crec que hauríem de formar una gran força, una única força que reclamés la sobirania total de Catalunya. Hauríem d'aconseguir unir-nos tots els independentistes per tirar endavant. És l'única manera d'aconseguir alguna cosa, deixant de banda les diferències. Partits, associacions, catalans, centres, casals, joventuts, defensors de la terra....hem d'unir-nos!! Hem de sortir constantment al carrer, hem de seguir manifestant-nos pels nostres drets!!!

Hauríem de promoure i estaria bé que per part de Catalunya Acció poguéssim aconseguir reunir totes aquestes parts de catalans per fer un pacte, un pacte per la independència, unes pautes de lluita, de condicions, de compromís amb la nostra pàtria que ens necessita.

La majoria creu que Catalunya lliure és una Utopia, jo no vull creure-ho, jo vull seguir lluitant, jo defensaré la sobirania del meu pais tota la meva vida, jo vull que la independència sigui una realitat.

Que la lluita i mort del nostres antecessors que defensaven la terra no quedi en l'oblit!!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon. Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven? Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista. Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat? El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país? Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols. Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys! Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells. Albert Ubach Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya. Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants. Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost. Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell. Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades. Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat . Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006. Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Ahir, en la conferència sobre l'Independentisme des del 1900 al 1939 que van fer a Berga tres historiadors catalans, en Callau, en Sort i en Barrera, organitzada per Estat Català, el mateix Agustí Barrera va fer un anàlisi de la situació actual de la Nació Catalana com a bastant greu, amb molt poques paraules i cap retret a ningú. I com a anàlisi d'una de les principals causes d'aquest fet va comparar el que havíem patit humanament des d'ença la guerra del 36 al 39 com a un veritable i gegantí Holocaust, tant o més greu que el que va patir el Poble Jueu durant la segona guerra mundial. I va comparar el que se'ns ha fet des d'aleshores en l'àmbit cultural com una veritable espoliació de dimensions descomunals encara avui vigent. Des de Catalunya Acció tenim ben present i no ho podem oblidar que CIU durant 23 anys i ara ERC han fet la gara gara als nostres botxins, enemics i espoliadors. Això és més o menys el que ens volien fer entendre aquells tres historiadors compromesos amb el seu país: que la història ens ha de servir per a evitar caure en els mateixos errors. En paraules de l'esmentat historiador, n'Agustí Barrera, hem de saber que el millor de Catalunya, homes i quadres polítics i de professions lliberals a tots els nivells, a partir del 1939, es trobà a l'estranger o al Camp de la Bota. I així ja portem 67 anys perduts en el desert quan el Poble de Moisès només n'hi va passar 40, segons dades bíbliques. Davant de tot això i davant del regionalisme espanyol descarat i mentider de CiU i d'Esquerra, l'un fent-se passar per nacionalista i l'altra per independentista, només queda un grup independentista amb veritable sentit d’estat català eficaç i operatiu. Parlo de Catalunya Acció. Tots els altres projectes independentistes incomprensiblement es deixen enganyar, i ara també per Esquerra. Aquesta ingenuïtat i bona fe catalana ens va portar a molts a confiar en Jordi Pujol durant 23 anys que naturalment tenia un nacionalisme light que ratllava el regionalisme més absolut i així s’ha demostrat abastament. Pujol mai ha donat els passos que la nostra ingenuïtat s’imaginava, ell ens ho deia i repetia i nosaltres no ho volíem entendre. Avui és en Puigcercós qui ens diu que només està disposat i es veu capaç del peix al cove, i ell mateix insisteix en “alargar la mano a las izquierdas españolas". I molts independentistes encara s’entesten en esperar quelcom d’Esquerra. No hi ha res, amics meus, res! Res que aquesta gent puguin i vulguin fer. L’independentisme és trencar amb Espanya i trencar només es pot fer trencant! No hi ha altre camí. Avui Catalunya Acció representa aquest camí: Trencar! Sumar voluntats en el trencar! Catalunya Acció té un projecte de país lliure. El projecte de país de CIU i ERC, avui, passa per ser una part d’Espanya –l’enemiga de la nostra nació-. CiU i ERC volen desenvolupar un estatut esclau i nyap, volen negociar l’innegociable. CiU i ERC volen modificar lleis espanyoles pensades sempre contra Catalunya, pensant-se que així podran fer res vàlid per a Catalunya que no siguin deixalles i engrunes. Catalunya Acció representa la voluntat i la determinació d’allunyar-nos d’aquests límits que no ens deixen respirar com a Poble lliure i digne. Tot el contrari del que representen els líders de CiU i ERC: estovament, ingenuïtat, claudicació, submissió, espera inútil ... trist panorama de vençuts i rendits! En el mateix àmbit de l'abstenció hi ha molts catalans que s'adonen de les migradeses dels sistema hispànic i per això no volen entrar en aquest joc trucat, altres de mica en mica obriran els ulls patacada rera patacada. Estendre el projecte, el sentiment i la determinació per a la construcció d'una nova Catalunya, d'un nou Estat Català, és la primera tasca dels Patriotes Catalans que ens coordinem al voltant del projecte de Catalunya Acció per a fer realitat el nostre objectiu -ben possible i ben real- de tenir un Estat Propi en l'horitzó de l'any 2014. Perquè a la fi la democràcia és això: una suma de voluntats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Què ha canviat en la política catalana després del passat 1 de novembre? Si fem cas de la distribució d’escons, res d’especial. Uns pugen una mica, d’altres baixen un poc i els de més enllà es queden igual. Les aliances es repeteixen i les actituds davant el nou escenari són, si fa o no fa, exactament les de fa tres anys. Amb tot, malgrat que les aparences ens puguin fer pensar que res d’extraodinari s’ha mogut, ara sí que podem parlar d’una nova etapa. Per què? Dos elements han sotregat els fonaments de la nostra partitocràcia colonial: l’alta abstenció i l’aparició de l’espanyolisme radical en forma de “Ciudadanos”. Sobre l’abstenció, no cal ser un llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Harvard per a veure clar el que passat. És ben simple: s’ha apoderat de l’electorat una sensació d’estafa col·lectiva. Res més. No cal donar-hi més voltes. El més greu, però, és que no hi ha cap intenció de posar-hi remei. Al final, tal i com deia encertadament un articulista fa pocs dies, no caldrà celebrar elecions. Podran fer-les a mà alçada en el mateix Parlament perquè els seus integrants seran els únics que aniran a votar. És clar, quina salut democràtica podíem esperar d’un règim nascut i apadrinat pel franquisme? La mediocritat s’ha anat estenent com una gran taca d’oli en totes les esferes de la política oficial i la conseqüència de tot plegat ha estat tenir un futur president de Catalunya que no sap ni parlar. Amb un panorama així, qui pot tenir ganes d’anar a votar? D’altra banda, hi ha l’aparició dels “legionarios” del Partido de la Ciudadania. Bon senyal. Quan Espanya veu perillar la seva “unidad” sempre hi envia aquest cos imperial (la Legión) amb la finalitat d’espantar “las provincias rebeldes”. El problema és que en ple segle XXI no poden fer-los desfilar per la Diagonal de Barcelona amb la cabra al capdavant. Però no tenen cap problema, substitueixen les bales per les ones radiofòniques de la COPE i la mascota per un bufó del teatre. Tot plegat, i sense que ningú s’ho imaginés, ara tenim en el Parlament de Catalunya a "los Tercios de Flandes” i tothom amb un pam de nas. Tant dir-nos als independentistes de debò que el nostre era un missatge massa radical i ara, aquells que han fet tot el possible per barrar-nos el pas, veuen com a casa se’ns cola qui vol fer-nos desaparèixer com a poble. Què diran ara? Avui més que mai està justificat (tot i que sempre ho ha estat) el discurs polític de trencament amb Espanya. Cal, per a evitar el desànim entre la nostra gent, que la veu de l’independentisme autèntic s’organitzi d’una vegada per a entrar a combatre els que, descaradament, ens volen aniquilar. Ara és l’hora catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

L'objectiu central d'aquest assaig històric és, essencialment, esbrinar l'evolució ideològica que hi ha entre el Macià que declara obertament el seu espanyolisme el 1907, en parlar de...

"esta España grande y noble, esta España de nuestros ensueños, esta España que, organizando inteligentemente sus industrias, pueda acudir a la lucha económica en el mercado extranjero, y allí, en aquel torneo libre de la inteligencia y del trabajo, vencer; único medio de llegar a ser una Nación rica y poderosa."
(Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 17 de juny de 1907)

...i que es defineix com a militar i monàrquic fervent...

"y les dije: que yo había pertenecido treinta años al ejército, que le tenía un cariño grandísimo y que al ejército habría de apoyar siempre con mis iniciativas y con las de mis queridos compañeros, porque yo le quería con toda mi alma [...] Les dije también que tenía una deuda de gratitud con D. Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud me obligaría por toda mi vida a ser partidario de D. Alfonso XIII."
(Ibíd.)

...i el Macià que, també davant de les Corts, dirà amb contundència:

"Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura."
(Diario de Sesiones, 5 de novembre de 1918)

o bé amb més radicalitat:

"Voy únicamente a fijar la posición que tenemos los que dentro de Cataluña nos llamamos separatistas, y voy a explicar por qué hemos llegado nosotros a la posición en que nos hemos colocado [...] El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia."
(Diario de Sesiones, 23 de juny de 1923)


L'Esfera dels Llibres (2006)
248 pàgs.
ISBN: 84-9734-405-7 /978-84-9734-405-0
24x16 cm
Col·lecció: Història

Terrassa (Vallès Occidental)
Bon dia companys. Sóc un ciutadà d'aquest país i m'agradaria de ja fa molt d'anys dir-ne estat. Us he seguit fins avui d'una manera indirecta doncs milito a ERC des de l'any 1991 i, és clar, m'han arribat diversos inputs de molts llocs diferents, però avui per avui, estic interessat en pertànyer i col.laborar en el vostre moviment que s'ha de convertir en el moviment de la majoria dels catalans.

La meva militància actual és força passiva i de veure-les venir, doncs fa 4 anys que he deixat d'ocupar cap càrrec intern de partit, tot i estant d'acord en diferents temes, amb la línia que du endavant.

Espero una comunicació vostra. M'estic a Terrassa però volto molt tot el País degut a la meva feina. Fins aviat.
Salut i Independència.
XXXXX
Un patriota

Llissà de Vall (Vallès Oriental)
Sóc de Llissà de Vall però fill de Sallent. Tinc 83 anys i vaig conèixer personalment en Francesc Macià. Va venir al col·legi de Sallent i em va regalar un llibre signat per ell, que per desgràcia i per motius de la guerra vaig perdre. Estic afiliat a ERC de LLissà de Vall i lamento que per la salut no pugui ser actiu, tot i que ho sóc de pensament.

Saura i els verds estant contents, l'estatut resultant és ben bé a la seva mida. Bé ...!? ben bé a la seva mida, no!, encara els va una mica gran. Un estatut més mesell encara els hauria plagut més. Per tant ICV no ha perdut pas. Més escons, més sou, més rellevància ... perfecte! La de Madre, n'Iceta, en Zaragoza ... tots pletòrics però també odien l'estatut recent per ser massa agosarat. Tots ells són, amb en Montilla, els que van proposar les esmenes a l'endemà de l'Estatut del 30-S. CiU ha perdut bous i esquelles. Es creuen a en Zapatero, il·lusos catalans! Els espanyols els han traït i ho tornaran a fer sempre que convingui. Esquerra guanya poder i jo perd país. Esquerra no és conscient de la força que els donarien aquests 21 diputats si els adrecessin de veritat a alliberar Catalunya o el que és el mateix a "Trencar amb Espanya". Però no! Ara ja són "els domesticats per Espanya". Ara ja no fan por! Són el lleó venut, engabiat, domesticat ...! Això sí, els pinten de rabiuts, fan veure que els temen, els han ben amansit! Menjadora, copets a l'esquena, salvar "España" del ferotge PP i sobretot a les ordres del "Partido de los trabajadores de España, Partido Socialista Obrero Español". Però els que de veritat hem perdut molt!, molt!, molt més que no pas ningú, hem estat els independentistes. No no parlo dels independentistes nuls de CiU ni dels independentistes vençuts i enganyats d'Esquerra, no! Parlo dels Independentistes de veritat, convençuts i decidits a fotre el camp d'aquesta situació colonial. Sí, nosaltres som els veritables perdedors, nosaltres ho estem perdent tot! o sigui, perdem el nostre estimat país. Entre CiU i E se l'estant venent. Collons! he dit E? Què coi vol dir E? Sí, nosaltres som els veritables perdedors! CiU ha perdut les cadires i E les ha recuperades, però nosaltres perdem la nostra pàtria! No volem perdre la pàtria, no volem perdre la catalanitat, no volem perdre la dignitat! Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

«Tots aquests comtats i vegueries de Rosselló i Conflent, homes, burgs, vilatges, boscos, riberes, país pla... quedaran irrevocablement i per sempre, per aquest Tractat de Pau, incorporades a la Corona de França.»

Així va ser signat, en rigorós secret, pel cardenal Mazarino, ministre de Lluís XIV de França i per Luis de Haro, ministre de Felip IV de Castella, a Villa dels Faisans, el 13 d'agost de 1659. Les Corts catalanes ni tan sols van ser consultades, ni els mateixos rossellonesos. La més dura repressió, ordenada pel renegat Francesc de Sagarra, president del Consell Sobirà del Rosselló, s'estén sobre el país.

Al Vallespir, Josep de la Trinxeria es declara en rebel·lia i organitza partides d'"angelets", mentre, a Vilafranca de Conflent, Manuel Descatllar ordeix un ambiciós complot per incorporar de bell nou els comtats del nord dels Pirineus al Principat de Catalunya. Joan Soler i Amigó novel·la, amb Rebels a Tramuntana, un dels episodis més desconeguts de la història catalana.

Columna Edicions (2003)
III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya
356 pàgs.
ISBN: 84-664-0307-8 / 978-84-664-0307-8
12 x 21cm
Col·lecció clàssica, 548

Podríem haver tingut un President Colonial botifler. Quedarem amb el dubte de si hauria estat mínimament honorable, però ara sols queda aquest traïdor traït, n'Artur Mas, com a cap de l'oposició. Com bé digué en Ramon Serra (www.radiocatalunya.ca) l'endemà de la traïció de l'estatut nyap i del "Concert Solidari" feta pels pretesos límits que posa en Zapatero ("Zapatero és qui posa els límits" digué en Mas aquell dia mentre darrera seu hi havia un Pujol, ombra permanent amb un pullòver beix d'estar per casa), Mas és en "Mastraït". Mas i CiU van infravalorar la necessitat urgent i imperiosa d'aquell estatut nyap d'ERC i PSC, i s'han quedat sense res, com diem nosaltres: "sense bous ni esquelles". Pobre Colònia Catalana! Per no tenir no tenim ni una merda d'estatut que valgui la pena i que fes de veritable pas intermedi! Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'impresentables que van des de Carod, passant per Manuela de Madre i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya". Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb Espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya. Visqui la Catalunya dels "No vençuts"! Salvador Molins President de Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà, Països Catalans)

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)