Article publicat a El Punt Avui el 2 d’octubre del 2013

La independència de Catalunya serà un procés ardu, dolorós, conflictiu i aprofundirà en una divisió social d'altra banda ja existent. Malgrat la bona intenció de seduir determinats sectors de la població dubitatius, la classe política i els líders d'opinió partidaris de la causa han d'oferir respostes davant l'imminent bloqueig del govern espanyol a l'exercici de qualsevol gest democràtic i a la passivitat europea davant les aspiracions catalanes. De moment no sols no hi ha cap indici d'actuació en aquest previsible escenari de veto sinó que fins i tot, després de dues grans manifestacions i unes eleccions, encara continuem surant en les ambigüitats i construint consensos no per la independència sinó per una consulta de contingut vague. Malauradament, els esdeveniments recorden massa el procés de l'Estatut de 2006: unes esperances desmesurades en el canvi de marc polític, una amplíssima majoria al Parlament i, a despit de tots els esforços, l'estavellament de totes les expectatives en el mur de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional. Si aquesta intransigència de les institucions espanyoles ja es va manifestar sense embuts amb un intent de reforma que buscava l'encaix a Espanya, com reaccionarà la majoria de l'estament polític a Madrid davant la petició d'una consulta que busca la separació de l'estat i que col·locaria aquest al llindar del col·lapse? Sorprèn la candidesa de bona part de la societat catalana i dels seus representants de pensar que el govern de Rajoy (o qualsevol govern espanyol) sigui capaç d'actuar amb generositat, racionalitat i respecte a les demandes que es plantegen de forma democràtica. Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit, i les seves autoritats mai no han sortit d'un territori sense un conflicte d'alta intensitat (i això que es tracta d'un dels estats del qual més països s'han independitzat en el curs de la història). Si la consulta es copsa com una quimera, encara és més ingenu pensar que les autoritats centrals restaran amb els braços plegats en el cas que des de Catalunya s'adopti la solució de convocar les anomenades eleccions plebiscitàries amb la intenció de declarar la independència. Deixo ara al marge que el president Mas ha descartat explícitament l'opció de la declaració unilateral i que dubto que el seu partit (per no parlar del seu soci a la federació, Unió Democràtica) sigui capaç de concórrer en unes eleccions amb la paraula “independència” en el primer, i tal vegada únic, punt de programa (l'únic recurs que donaria una certa besllum de legitimitat al projecte de secessió). Em limitaré a introduir la possibilitat que el govern espanyol pugui recórrer contra aquesta convocatòria electoral davant del Tribunal Constitucional i impedir-la davant la complicitat de les organitzacions europees, sigui perquè es mantenen al marge o sigui perquè reaccionen molt temps després de l'envit (per exemple amb una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans que seria paper mullat quan arribés). Però cal destacar, en la mateixa línia, que tampoc no es percep cap estructura de sobirania material que permetés, per exemple, garantir la recaptació tributària, la defensa del territori o el subministrament energètic en el supòsit que les eleccions “plebiscitàries” se celebressin, el Parlament es constituís i la independència es proclamés. Hi ha una confiança cega en una evolució amable dels esdeveniments que inclou una certa col·laboració d'Espanya i descarta del tot qualsevol mena de repressió procedent del centre peninsular que, d'altra banda, ha estat la regla històrica general. Si la paràlisi es perllonga, si la situació degenera, si la majoria al Parlament acaba reculant, tampoc no sembla factible pensar allò que comença a ser un lema d'ençà de la darrera Diada, a saber, “que el poble passarà per damunt dels polítics”, perquè el poble no tindrà mitjans d'expressió d'aquesta voluntat ni instruments per organitzar un aparell estatal contra el blindatge espanyol.

Tampoc la qüestió europea s'escapa d'aquesta manca de realisme (per no dir frivolitat) d'alguns dels plantejaments que circulen pels partidaris polítics o intel·lectuals del procés. Per bé que és cert, malgrat els esforços diplomàtics espanyols i el pronunciament d'alguns membres de la Comissió Europea, que no hi ha una resposta clara a la posició en la qual quedaria un territori que se separa d'un estat membre de la UE cal contemplar la possibilitat que, fins i tot en perjudici dels seus propis interessos (per exemple, de les empreses espanyoles que presten serveis a Catalunya) la independència col·loqui el nou estat català en un limbe que dificulti la llibertat de circulació de mercaderies, de persones i de serveis durant un període més o menys llarg. Això podria succeir no sols si no s'adopta una solució política que faciliti l'adhesió catalana a la UE sinó que ni tan sols l'estat català pugui subscriure acords de lliure comerç amb la UE o pertànyer a d'altres organitzacions econòmiques d'abast europeu per pressió d'Espanya. La solució no pot basar-se, com s'ha arribat a afirmar, en el fet que la Constitució espanyola impedeix que es privi de la nacionalitat qualsevol espanyol d'origen, ja que això significaria l'absurd que els catalans hauríem fet la independència per continuar mantenint la nacionalitat espanyola (a efectes de retenir la ciutadania europea) i esdevenir, així, l'únic estat del món compost íntegrament per estrangers.

Encara que no conciti majories, que d'altra banda tampoc no es podran expressar democràticament dins Espanya, potser comença a ser més plausible començar a recordar que només assolirem la llibertat si estem disposats a assumir sacrificis i a resistir en condicions incertes i, sovint, adverses.

Héctor López Bofill

S’acosta la Diada del 2013 i l’ambient bull més que mai.

Hi ha incertesa sobre si la Cadena Humana que ens ha proposat i on ens ha embarcat l’ANC tindrà èxit o fracassarà. Sembla una empresa complicada i així li vaig manifestar a la Presidenta de l’entitat quan vaig coincidir amb ella en una acte organitzat, ja fa temps, per la mateixa ANC a Taradell, em va respondre que ho tenien tot calculat i no es desdirien.

Bé, esperem que els càlculs i les previsions hagin estat els correctes, però un onze de setembre sense manifestació reivindicativa a Barcelona seria quelcom que no s’hauria vist des d’abans de la mort del dictador i fins i tot en aquells temps i havia grups que, fos com fos, feien alguna mena d’acte o manifestació, per simbòlica que fos i arriscant-se molt.

Així doncs calia organitzar-la. Inicialment ja n’hi havia convocada una a la plaça Urquinaona per l’Esquerra Independentista, que és la plataforma suportada per la CUP, però calia fer-ne una de transversal, fora de l’ombra de qualsevol partit i que per tant pogués incloure tota mena d’entitats i partits (inclosa la mateixa CUP si vol formar-ne part).
La resta de partits parlamentaris ja estava clar que no la pensaven convocar i que es limitarien a l’acte institucional i a l’ofrena floral al monument a Casanovas i l’ ANC tampoc, estava prou centrada en la Cadena i havia abandonat aquesta idea ja feia temps.

Però el país no s’acaba aquí, hi ha tota una sèrie d’ entitats i partits a quina més patriòtica, per modesta que sigui, disposats a tirar endavant amb la convocatòria, de la manera més generosa i desinteressada, la llista la trobareu en el mateix manifest de convocatòria.
Alguns ja sortiran amb la cançó de si estem dividint... sempre la mateixa cançó, sobretot quan el que es proposa no els agrada. Aquí no s’està dividint res, s’està proporcionant la possibilitat d’anar a la manifestació de cada any. No tothom pot o està disposat a anar a la cadena humana i no cal entrar a valorar els perquè, cadascú tindrà els seus.

Tampoc és acceptable qüestionar el patriotisme de ningú en funció de si va a un lloc o un altre, tots els que vagin als actes de la Diada Nacional faran un acte de Patriotisme inqüestionable, ja sigui si van aquí, allà o més enllà.

El país te prous recursos humans per fer la cadena de vora 400.000 persones i posar-ne mig milió a la manifestació de la capital, comptant a més amb els que vulguin i puguin anar als dos llocs. Sempre hi haurà qui no haurà pogut doblar per motius logístics i ara tampoc entraré a valorar la logística, senzillament perquè no és el moment.
Ara és el moment de sortir tots al carrer, demostrar un cop més que som aquí, que els polítics potser estan adormits, però que el poble català és ben viu i no pensa renunciar a res, encara que a molts d’ells ja els agradaria que la societat es cansés i es desmobilitzés per tal de poder començar a pensar que ja no cal preocupar-se més, que l’ independentisme va ser cosa d’una flamarada puntual però que ara ja tot va tornant allà on era, és a dir enlloc.

Per Catalunya som aquí i per Catalunya sortirem a demostrar que ni ens hem cansat ni ens cansarem mai, no pararem ni ens pararan.
Aquest onze de setembre encara menys, aquest és l’onze de setembre que recorda que fa 300 anys les tropes borbòniques van posar setge a la ciutat i al país, llavors van aconseguir vèncer però ara vencerem nosaltres. L’any passat vem posar la primera pedra i ara posarem la segona perquè l’any que ve, tal com diu el lema de la manifestació, serà el de la victòria final:

INDEPENDÈNCIA 2014, ARA SÍ !!

Jordi Fornas
Promotor de UDIC (Units per Declarar la Independència Catalana)
http://udic.cat/
Facebook: https://www.facebook.com/udiccat
Twitter: https://twitter.com/udiccat

En primer lloc tornar-vos a agrair l’enorme suport que m’heu donat aquest 30 de març a Gallifa i que mai podré oblidar. Aquí hi vull incloure els que hauríeu desitjat ser-hi i per diferents motius no vareu poder venir.

Ara, que ja s’han calmat els ànims de tot aquest succés cal veure quin és el camí per continuar la lluita i quina la estratègia més adient.

Penso que el més important que ha succeït aquest darrers dos mesos, és el que va aprovar l’assemblea de l’AMI el 15 de febrer a Vilanova i La Geltrú i per unanimitat.

Com recordareu, es va aprovar la meva moció que deia que tots els associats farien sobirania fiscal i es declararien territori lliure i sobirà amb la màxima urgència.

Ara cal doncs que els (650) ajuntaments compleixin amb el compromís adquirit.

Aquest és el camí per avançar cap a la independència, una nova via que ens hi pot dur en un espai de temps curt i que no depèn de que el Govern central doni cap permís.

Sembla però, que això no agrada al nostre Govern i la prova és que des dels centres de poder autonomista i aprofitant el control que s’estableix sobre la premsa afí, s’ha tapat aquest fet tant transcendental des del mateix moment en que es va produir, perquè els mitjans no se’n van fer ressò, o va ser mínim i sense donar relleu al més important.

Ens trobem davant d’una situació de censura informativa i tinc la sospita de que molts batlles de l’ AMI, sobretot els que van ser presents a l’assemblea de Vilanova i La Geltrú, han rebut instruccions per tal de no tenir cap pressa per avançar en la direcció del compromís adquirit. Espero i desitjo que em desmenteixin ben aviat... fent-ho!

De totes maneres, controlar més de 600 ajuntaments és complicat i és d’ esperar que n’hi hagin uns quants que facin passes cap a la sobirania fiscal i se’n vagin afegint més, als prop de 200 que ja s’han declarat territori lliure.

Els altres, que no ens vinguin amb excuses de que ara no és el moment, de que volen esperar a que ho facin d’altres o de que ja ho faran tots a l’hora quan es posin d’acord.

La moció deia amb la màxima urgència, i això tots entenem que vol dir.

La rapidesa de moviments ens va a favor i la inoperància en contra.

També cal recordar que la declaració de “territori lliure” correspon al Ple (per majoria) i que la “sobirania fiscal” és cosa del batlle, si bé el Ple l’hi pot reclamar si no ho fa.

A molts ajuntaments s’han fet mocions en aquest sentit, que no hi son de més, però no haurien de ser necessàries i n’hi hauria d’haver prou amb el compromís adquirit.

Darrerament s’ha parlat de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) com a mitjà per a assolir l’alliberament nacional, però per fer-la des del Parlament cal la voluntat de les forces que hi són representades i sembla del tot improbable que vulguin avançar en aquesta direcció, que d’altra banda ni tant sols es plantegen.

El camí passa per la via del municipalisme, cal recordar als implicats el compromís unànime amb el camí triat en relació al procés de sobirania, que també condueix cap a la DUI, conjunta si finalment el Parlament, vista la voluntat popular, s’hi afegeix.

Repeteix-ho que la censura sobre aquest tema és la demostració més evident de que aquest és el camí més directe cap a la independència, a l’hora que també demostra que els que ocupen actualment els escons del Parlament, formen part del Govern, o li donen suport, no tenen intenció ni pressa, per avançar en aquesta direcció.

S’està demostrant que prefereixen continuar administrant la misèria i seguir demanant almoina a l’Estat opressor.

Això ens demostra que el principal obstacle per a l’alliberament nacional som nosaltres mateixos i els nostres principals partits polítics formen part de l’ obstacle.

Tenim por a la llibertat? És com aquell ocell que sempre ha viscut en una gàbia i encara que veu que la porta està oberta, no s’atreveix a sortir i a volar lliurement per por del que hi pot haver a fora i el costum d’estar engabiat.

Amb l’argument de que cal fer-ho bé i que cal preparar totes les passes, esgotar tots els procediments i assegurar totes les posicions, el resultat és que no ens movem de lloc, ni ens mourem en molt de temps.

Els referèndums d’autodeterminació són una exquisidesa democràtica per a Estats de democràcia exquisida i aquest no és el cas de l’Estat espanyol, com ells mateixos no paren de recordar-nos en cada ocasió.

Qualsevol altra via democràtica, sigui parlamentària o municipalista serà igualment vàlida a efectes pràctics i de reconeixement internacional, no cal perdre el temps ni donar-hi més voltes, al cap i a la fi la llibertat se’ns va arrabassar per una acció armada repetida cíclicament i tenim tot el dret a recuperar el que ens pertany i fins i tot a reclamar els danys morals i materials que s’han infligit al nostre poble al llarg de segles d’opressió i repressió.

La independència som el poble qui la volem, és el poble el qui l’ha d’empènyer i l’hem d’empènyer des de pobles i ciutats siguin més o menys grans, reclamant el compliment del compromís del 15 de febrer a Vilanova i que s’hi afegeixi qui no hi sigui.

Cal fer-ho des de la mobilització popular i a través de les noves armes digitals.

La mobilització popular l’ha d’encapçalar L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) que ha de renovar el seu compromís ferm amb el país i tornar a demostrar la seva capacitat de convocatòria, apuntant en aquesta direcció concreta, però també hi ha moltes altres forces i organitzacions que es poden mobilitzar.

Empenyem entre tots, fem circular la notícia des de les nostres múltiples i disperses organitzacions, que s’han de decidir a anar totes en una única direcció.

Les noves armes de comunicació, facebooks, twiters i diaris digitals han de servir per superar la censura dels mitjans convencionals subvencionats.

Cal convèncer i estimular els que encara no utilitzen aquests mitjans, perquè s’afegeixin a la xarxa i als que no hi puguin accedir se’ls ha d’informar del que passa amb mitjans més tradicionals.

Haurem de pensar en alguna mena de mobilització en aquesta direcció, que haurà de ser a partir d’ara cap on hem de dirigir totes les forces.

S’accepten propostes i idees imaginatives, que recullin de la manera més breu i més clara possible quin és el sentit de marxa del camí. Un bon eslògan pot ser de gran ajuda. Segur que molts de vosaltres teniu idees per proposar... jo us en proposo un:

Fem la independència des dels ajuntaments!

Jordi Fornas
Exalcalde de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència i membre de Catalunya Acció

Ja ha passat una setmana des de l’assemblea de l’ AMI (Associació de Municipis per l’ Independència) a Vilanova i La Geltrú.

Ben poc s’ha parlat d’aquesta reunió del municipalisme independentista català als mitjans de comunicació de masses, per no dir que ha passat pràcticament desapercebuda, com si hagués estat una reunió rutinària on no s’hagués pres cap decisió rellevant.

Cal començar a sospitar que ha estat justament el contrari, que ha estat la rellevància del compromís adquirit per l’ assemblea el que ha provocat el silenci dels mitjans de comunicació.

El rebombori de les notícies de corrupció que afecten directament la classe política, el Govern i fins i tot la casa reial espanyola i la sobreposada notícia sobre les escoltes dels polítics catalans, que sembla feta a mida per tapar la anterior, però que és poc comparable pel que fa a gravetat i a més sembla que casualment va ser protagonitzada i difosa per la sucursal del partit del Govern d’Espanya, ha servit per tapar i a l’hora excusar el periodisme a l’hora de parlar de la reunió de l’ AMI, com si haguessin calgut totes les planes dels diaris i tota l’activitat dels periodistes per atendre aquests esdeveniments.

Cal recordar que l’assemblea va aprovar, a més de donar suport a la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, incloure en els seus objectius estratègics la següent declaració:

1. Que tots els municipis que hi estan adherits es declarin Territori de Catalunya Lliure i Sobirà, per decisió majoritària dels seus Plens municipals i amb la màxima urgència.
   
2. Que tots els municipis que hi estan adherits comencin a exercir tot seguit, la Sobirania Fiscal per la qual passin a ingressar els impostos dels seus treballadors (IRPF) i l’ IVA a l’Agència Tributària Catalana, en lloc de fer-ho a l’Agència espanyola. Això, ho podran fer per designació del Ple o per voluntat dels seus Batlles i equips de Govern.
   
3. Proposar a l’ ANC, als partits, associacions i tota mena de moviments sobiranistes del poble català, que col· laborin en l’ obtenció d’aquests objectius i en la incorporació de nous municipis a l’AMI.
   
4. Declarar que el nostre objectiu és la constitució d’un Estat Català Lliure i Democràtic.

Tot això, no és poca cosa i representa un canvi de rumb de l’ estratègia de l’AMI que hauria d’haver estat recollida i divulgada a bastament pels nostres mitjans de comunicació, més encara perquè es va aprovar per unanimitat de l’Assemblea General.

Ara cal veure quants ajuntaments faran el pas al que s’han compromès i això ho sabrem d’aquí a 15 dies quan toqui anar a fer el pagament de l’IRPF i l’ IVA i també haurem de veure quants celebraran Plens, extraordinaris o no, per declarar-se “Territori Lliure i Sobirà”. Esperem que hi hagi cua a l’Agència Tributària de Catalunya!

Mentre tant, la política del Govern Català i del principal partit de l’oposició (ERC) continua entestada en la promoció d’un referèndum que no té cap data ni se sap si serà vinculant, però és de suposar que ni ho serà ni s’arribarà a celebrar. El Govern de la Generalitat continua amb la seva política de retallades socials i sembla que el partit que li dona suport espera que acabin de retallar per aprovar els pressupostos del Govern, sense així haver-ne de patir el desgast.

Sembla doncs que no hi ha cap pressa per fer avançar el procés d’autodeterminació de Catalunya per part de les forces parlamentàries i que més aviat es troben incomodes i incomodades pel fet que els municipis catalans hagin pres la iniciativa, perquè cap dels dirigents del principals partits del nostre Parlament ha fet cap al·lusió a l’AMI i a la seva històrica decisió, com si això s’hagués produït en el context del planeta Mart i no en el context de la democràcia més propera al ciutadà. Com podeu comprovar, la moció que vem aprovar els interpel·la directament

Tots sabem que la majoria de municipis estan governats per CiU i ERC i la manca de relleu informatiu pot venir donat per les pressions que des d’aquests partits es pensa exercir sobre els respectius governs municipals per tal de que no tinguin cap pressa i deixin passar el temps sense adoptar el compromís adquirit.

Donat que tot plegat no ha estat conegut per la majoria de la població, això podria passar sense que el gran públic se’n adoni i ho reclami. Cal però esperar que un cop més siguin els municipis els que prenguin la iniciativa i donin exemple de coherència i fidelitat als acords assolits, als principis democràtics que suposen i al país.

Voldria equivocar-me i que tot seguit els partits catalans que es proclamen sobiranistes o partidaris del dret a decidir i l’Estat Propi em desmenteixin, anunciant que pensen donar tot el suport als ajuntaments dels seus partits respectius en la seva històrica decisió. I no sols això, sinó que pensen que ja ha arribat el moment de exercir la sobirania fiscal i començar a ingressar els impostos de totes les nostres institucions a les nostres pròpies arques i promoure que els ciutadans i empresaris catalans facin el mateix, posant fre a l’espoli fiscal.

Sembla que els nostre principals dirigents no tenen cap pressa, que cal “fer-ho bé”, però el poble català si que té pressa i a més de fer-ho més o menys bé, vol fer-ho ben aviat.

Això ho reclamo perquè vaig ser jo qui va presentar i defensar la proposta a l’assemblea i, tal com ja vaig remarcar en el meu discurs, no ens podem quedar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a fora a cercar feina, les nostres empreses continuen tancant les portes, la nostra gent està a l’atur i els nostres avis passen tota mena de penúries.

Senyors, no podem continuar fent tots els esforços per quadrar els números de l’Estat i mirant cap a una altra banda, cal fer política en favor dels catalans, cal anar per feina!

Jordi Fornas
Batlle de Gallifa