L'exemple de Palestra
A final dels anys 20 del segle passat, el catalanisme va viure una profunda crisi de confiança en les seves possibilitats, una situació en certa manera similar a la que estem vivint actualment. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, havia encapçalat el cop d’estat militar que instauraria una dictadura que es perllongaria fins al 28 de gener de 1930. Ni el catalanisme d’ordre ni el catalanisme insurreccional havien sabut donar una resposta adequada al règim que tenia com a un dels seus objectius principals l’anorreament de la cultura i la nació catalanes. Per sortir de l’atzucac calia entendre en què s’havia fallat. Diversos intel·lectuals i activistes de primera línia del catalanisme polític i cultural, encapçalats per Batista i Roca, van encetar un debat de gran nivell en què participaren personatges de la talla de J.V. Foix, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Alexandre Galí, Pau Vila o Carles Pi i Sunyer: s’havien de diagnosticar les causes i procurar establir una estratègia per superar la crisi.Una bona síntesi del problema que el catalanisme vivia en aquell moment ens la dóna el mateix Batista i Roca que escrivia, l’any 1929: L’educació falsa que havia rebut el nostre poble abans de 1923, portà fatalment a les vergonyes de la dictadura. Cal que escarmentem. Cal preparar el futur amb l’experiència del passat. Un mot enclou tota la nostra posició espiritual d’abans de 1923: el cofoisme. Tots cofois proclamàvem constantment les excel•lències de l’ésser català, érem els més eixerits, la nostra cultura era superior, posseïem els polítics més vius i els financers més experts, la Mancomunitat era més sòlida que l’Imperi Britànic. Posàvem les banderes a tots els balcons, cantàvem cançonetes a diari. Ballàvem sardanes per tots els carrers i places (...). L’autonomia ens havia d’ésser concedida graciosament, sense cap esforç per part nostra.
Pompeu Fabra denunciava l’excessiva ampulositat del nostre moviment nacional al costat de la manca d’un sòlid fonament en les conviccions patriòtiques (...) la desproporció entre les nostres il·lusions excessives i les nostres reduïdes possibilitats de realització.
El cofoisme, el mesellisme, l’individualisme, la disgregació d’objectius, la desorganització eren alguns dels mals col·lectius detectats, indicis evidents de la decadència d’un poble i pas previ de la seva desaparició. Per Batista i Roca la solució era ben clara: qui vulgui fer pobles ha de començar a fer homes (...) capaços de complir els seus deures en tots els moments i totes les circumstàncies, va escriure.
La conclusió que s’anava dibuixant era evident: si es volia reeixir en la tasca d’alliberament de la nació era imprescindible comptar amb una generació de catalans amb una sòlida consciència nacional, retrobant camins que ja havia iniciat la Mancomunitat abans de ser liquidada per la dictadura. Per assolir aquest objectiu, l’eina indispensable era la formació, sobretot la de les generacions joves.
Durant el debat, les opinions s’havien dividit en dues posicions contraposades: la d’aquells que postulaven la prevalença de la intel·ligència i la d’aquells altres que es decantaven per la primacia del caràcter. Els qui van argumentar a favor d’aquesta segona opció van convenir en la necessitat de crear una organització que donés resposta a la formació integral del jovent fent èmfasi en les habilitats i la fortalesa necessàries per a l’actuació en tots els àmbits de la societat. Combinarien, doncs, l’adquisició de coneixements amb la pràctica del debat, l’oratòria, l’esport, l’organització d’importants actes col·lectius i la pràctica del propi compromís cívic i moral. S’havien adonat que Catalunya havia format molt bons professionals i científics acadèmicament brillants, però poc preparats per a la defensa activa dels interessos del país. Havia passat el mateix amb el conjunt de la classe política catalana, que havia sucumbit davant l’espanyola per no haver –creien- tingut el coratge, l’actitud i les habilitats pròpies dels representants d’un país amb voluntat de plenitud.
El punt d’arrencada de la nova organització va produir-se el març de 1930 amb la publicació a la premsa del manifest Als joves de Catalunya.
Començava dient:
Fa temps que hom pregunta a la joventut on va i que aquesta contesta diversament amb paraules. Creiem, però, que ja ha arribat l’hora que el jovent es posi en marxa i demostri pràcticament amb fets cap a on va.
Pel que fa als objectius:
La nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana amb tota l’activitat i l’empenta de la gent jove, per al propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles.
Pel que fa a la seva independència respecte els partits polítics:
La nostra actuació volem que sigui amplament patriòtica i educadora i que es desenvolupi al marge de les de caràcter polític.
I una reflexió final:
Creiem urgent atendre la tasca de fer conèixer la nostra terra, la seva llengua, la seva història i la seva cultura a les joves promocions .
El signaven 50 joves –i no tant joves- de noms il·lustres. Entre aquests hi havia Joan Coromines, Josep M. Casasses, Ferran Soldevila, J. M. Girona, E. Pérez Iborra, Josep Sunyol i Garriga, Ricard Carbonell, Joaquim Ventalló, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Cuito, J. B. Roca i Caball, Joan Anton Maragall, Antoni Fisas, Xavier Regàs, Narcís de Carreras, Octavi Saltor, Domènec de Bellmunt, Tomàs Iduarte, etc. El redactor del manifest va ser el poeta i periodista J.V. Foix. Tot ells provenien de diverses de les sensibilitats polítiques del catalanisme (pròxims a la Lliga Regionalista, Acció Catalana, Acció Republicana, Estat Català i d’altres estrictament fidels les entitats de caràcter civil), cosa que donava a l’entitat, des del seu inici, una clara transversalitat.
Amb la constitució oficial de l'organització amb el nom de Palestra, Pompeu Fabra, gramàtic i lexicògraf, seny ordenador de la llengua catalana i considerat tot un “sportsman”, ja que era un notable practicant del muntanyisme i el tennis, n’esdevenia el president. L’etnòleg Josep Maria Batista i Roca, principal introductor de l’escoltisme a Catalunya, en passava a ser el secretari i l’ànima organitzativa.
La simbologia que l’entitat començà a usar no fou fruit de l’atzar. El nom de Palestra feia referència tant a l’estructura central del gimnàs del món clàssic grec com a la mateixa idea de lluita. El logotip triat va ser la figura del David de Miquel Àngel, com a símbol de la lluita contra el gegant Goliat. Finalment, la bandera a utilitzar, a més de la quadribarrada, fou la de Sant Jordi, símbol tradicional vinculat a l’època medieval catalana: a la Generalitat i els almogàvers.
Des d’aquella primavera de 1930 –i progressivament- Palestra, amb una primera seu al carrer Casp, començà a dur a terme activitats: cursos de llengua i cultura, conferències amb els millors especialistes (en economia, geografia, història, dret...), concursos crítics de lectura, cercles de debat entre socis, accions d’obra social..., però també activitats esportives com excursionisme, atletisme, navegació (el club Mare Nostrum) i aviació. En aquesta última especialitat, el pilot M. Foyé organitzà un grup cada vegada més nombrós de joves practicants del vol sense motor (els Falziots), com a pas previ a què amb posterioritat poguessin seguir la carrera de pilot a motor (recordem que no havia estat fins a l’any 1927 que C. Lindbergh havia realitzat el primer vol transatlàntic).
Al mateix temps, es van anar obrint les primeres desenes de locals de seccions territorials de Palestra. I, precisament, el mateix dia que, al matí, Pompeu Fabra havia inaugurat la seu local de l’Hospitalet de Llobregat, es feia l’acte solemne de presentació en societat de Palestra. Era el 30 de novembre de 1930. El lloc: el Palau de la Música Catalana. El Mestre Fabra dirigia un emotiu discurs al públic jove que omplia el Palau.
Començava dient:
Acabem la dominació de Primo de Rivera, l’intent assimilista més intens i fort que Catalunya ha hagut de sofrir de Felip V ençà. El nostre catalanisme ha sortit reforçat. Hem estat incorruptes, però no invulnerats.
I seguia poc després:
Cal evitar la disgregació i atenuar els estralls de l’individualisme. Tenim el desig de fer de Palestra una organització nacional de la joventut catalana al servei dels grans ideals de Pàtria, Llibertat i millorament propi, apte per a l’acció. El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d’evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col∙laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.
L’àmbit d’actuació volgut quedava clar:
Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.
I mesurava la situació en què es trobava l’entitat:
Avui, al cap de vuit mesos d’iniciada, Palestra té dos mil socis, amb una trentena de delegacions per tot Catalunya, a Mallorca i a València, i amb d’altres en vies d’organització a Amèrica. En aquest acte inaugural parlem, doncs, en nom d’una realitat viva i tangible: fa vuit mesos hauríem parlat d’una iniciativa i d’una esperança.
Acabava dient:
Per últim: l’obra de Palestra ha d’ésser lenta i constant, encara que no sigui brillant en aparença. La fe que tenim en els destins de Catalunya ens fa persistir en la nostra actuació. Trobant-nos en període de preparació i de lluita, Palestra no ha pres per símbol el David triomfant, sinó el David que es prepara per encararse amb el gegant Goliat. La tasca de Palestra és formar els futurs lluitadors que —esperem-ho— seran els vencedors.
En un article aparegut 5 dies després al diari La Publicitat, Fabra completava:
Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats. Cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de respondre, de fora estant, tots els nostres problemes. Només l’esforç constant mena a la llibertat.
L’any 1933, Palestra, que ja havia arribat a més de 5000 socis en més de 400 seccions locals, organitzaria les seves més grans activitats col·lectives coincidint amb la celebració dels 100 anys de l’inici de la Renaixença catalana. Una fou la de l’anomenada “Crida del Foc”, per la qual una bona part dels socis de l’entitat varen encendre fogueres a centenars de cims de tota la geografia catalana (Montserrat, Matagalls, les Agudes, el Tibidabo, la Mola; a les Guilleries, al Collsacabra, al Montnegre; però també a cims del Baix Ebre, el Bages, el Pallars Jussà i Sobirà, el Gironès, el Solsonès, l’Alt Camp, l’Urgell, l’Anoia, etc.). L’altra fou l’Aplec de Ripoll, com a acte d’afirmació nacional i de joventut que inclogué parlaments i actes d’homenatge així com activitats atlètiques i gimnàstiques.
Palestra no restà al marge de les greus alteracions polítiques i militars de l’època. L’octubre de 1934 fou clausurada, però, així i tot, sobrevisqué amb el nom de Club David. Al febrer de 1936 recuperà el nom i algunes de les activitats principals. Però la guerra i la marxa al front de molts dels seus socis féu que s’hagués de dedicar principalment a l’obra social necessària a la reraguarda. L’última notícia coneguda de l’entitat és de l’agost de 1938. Palestra comunicava la seva assistència als actes de l’11 de setembre d’aquell any.
Concloent, doncs, podem dir que la joventut que va integrar Palestra entre 1930 i 1938 va saber guiar-se per la màxima de la necessitat de superació de l’individualisme i la decisió d'optar per fer prevaldre la pràctica de coordinar esforços per tal d'assolir finalitats comunes. Aquestes eren l’alliberament nacional i la plena democràcia a Catalunya i al món, únicament possibles mitjançant el millorament personal i el compromís cívic.
En darrer terme, llegint els textos de l'època no sembla que l'individualisme sigui cosa exclusiva dels nostres temps. Per tant, em resta una pregunta: la joventut d'inici de segle XXI fem tot el que podem per a l'assoliment de les nostres finalitats comunes?
Ramon Freixes
Per a més informació disposeu del magnífic treball sobre Palestra:
Lluís Duran. "Intel•ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)". Barcelona-Catarroja: Afers, 2007.
Article publicat el 22 d'octubre de 2008 a indirecte!cat
La independència ha d’entrar al Parlament
Segons el ministre espanyol d’economia, Pedro Solbes, ara mateix “no és el millor moment per discutir un model per donar més diners a Catalunya”.Aquesta frase és un retrat de la situació que pateix el nostre país per partida doble.
D’entrada, perquè una frase com aquesta només la pot dir un dels màxims responsables del robatori continu que patim els catalans. Un robatori que arriba a la seva màxima perversió quan disfrassen aquest saqueig (més de 19.000 MEUR/any que són nostres) sota el nom de solidaridad (solidaritat). Per tant, quan el ministre espanyol diu “discutir un model per donar més diners a Catalunya” en realitat el que hauria de dir és “deixar de robar a Catalunya”.
D’altra banda, aquesta frase deixa en evidència la classe política que actualment tenim al Parlament. I la deixa en evidència per la seva actitud de consentiment i de silenci davant d’aquesta espoliació sagnant que està conduint el país a la seva ruïna. Quan un ministre espanyol arriba al punt de dir una frase com aquesta i que això no provoqui una reacció immediata i contundent per part dels nostres actuals representants, el missatge que perceb la ciutadania és la impunitat amb què s’ha permès aquest robatori permanent a les butxaques dels catalans gràcies a la passivitat dels qui se suposava que havien de tallar de soca-rel aquesta dramàtica situació.
Com bé ens recordava el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, en la conferència esdevinguda a
La crisi, per als catalans, és doble: d’una banda per la pròpia crisi d’àmbit mundial; però, sobretot, per culpa del saqueig continuat que pateix per part d’Espanya. Una situació, la de l'espoliació fiscal, que és un càs únic a Europa d’escandalós com és.
Després de trenta anys de pujolisme unionista i d’un tripartit sense nord ni rumb; després de trenta anys sense tenir al capdavant del país dirigents amb voluntat d’aturar en sec aquesta sagnia econòmica que ens està abocant a la ruïna econòmica més important dels últims segles, es fa imprescindible que iniciem una nova estratègia independentista que entri al Parlament per tal d’aplicar, en coordinació amb la societat civil, un full de ruta que tindrà el seu punt culminant en el trencament efectiu amb Espanya i França.
L’actual situació d’emergència nacional que estem patint i el sentit comú ens marquen l’únic camí que, un cop desemmascarada la follia unionista que ens ha encaixat en aquest cul de sac, cal seguir per sortir-nos-en: la recuperació d’un Estat Català on siguem amos dels nostres propis impostos, sense intermediaris pel mig, i situar-nos novament al capdavant de
Només amb la convicció d’aportar la regeneració política que Catalunya reclama, només amb la coordinació de tots els sectors socials que aposten pel futur d’aquest país i, sobretot, amb la moral de victòria que encomana l’equip humà de Catalunya Acció, sabem que tenim la independència a l’abast de la mà i l’oportunitat històrica de tornar a ocupar el nostre lloc dins d’Europa. Hi renunciaràs?
Albert Ubach
És hora que canviïn les tornes
Durant anys, declarar-se independentista en aquest país era si fa no fa com si una persona del segle XIX digués públicament que era tuberculós. El concepte en sí mateix, només d’esmentar-lo, provocava en l’entorn una reacció que incitava a la quarentena immediata d’aquell que el manifestava obertament.Això ha estat degut, entre d’altres factors, al fet que cada cop que en aquest país algú es posicionava a favor de la necessària independència de la nostra nació calia justificar-ho i argumentar-ho fil per randa. Talment com si ja s’hagués arribat a l’extrem que fins i tot la sensatesa i el sentit comú necessitessin ser argumentats o justificats.
Per això, cada cop que un català racional expressava la seva voluntat de ser un ciutadà lliure en forma d’un nou estat en comunió amb la resta de països d’Europa, només rebia per part dels colonitzadors (i dels seus col·laboracionistes) una allau d’objeccions amb l’única finalitat que la raó hagués de justificar-se i argumentar-se, com si la raó i el sentit comú no fossin prou vàlids per ells mateixos.
Però heus ací que alguna cosa comença a moure’s. Jo sempre he dit que el dia que en aquest país canviïn les tornes, més d’un haurà de començar a córrer a amagar la seva malaltia unionista. I és que ara declarar-se secessionista ja no només no necessita de gaires arguments, sinó que l’evidència del sentit comú, del pragmatisme i de la racionalitat ja comencen a escombrar aquesta follia malaltissa d’aquells qui, malgrat tot encara avui, continuen obstinats a arruinar-nos a tots plegats dins d’aquest vaixell que fa aigües per tot arreu i que es diu Espanya.
De fet, és l’hora que comencem a girar les tornes i els retornem la pregunta al revés. Així, si durant anys ens havien demanat que per què calia que Catalunya tornés a ser un estat independent, ara cal que s’atreveixin a justificar, si poden: per quina raó, davant del saqueig fiscal i de l’insult constant a què Catalunya està sotmesa, cal que Catalunya continuï formant part d’Espanya? De les respostes que puguin donar-vos no en trobareu cap de racional i d’objectiva: no es pot contradir el sentit comú.
Us animo que comenceu a plantejar-vos les coses canviant-ne les tornes. Els resultats que n’obtindreu us obriran una manera de veure les coses i d’actuar que us proporcionaran la clau per rebatre a aquells que cada cop ho tenen més difícil (i més que ho tindran!) per intentar convèncer-nos que no necessitem trencar amb aquest país de lladres que és Espanya.
Albert UbachLa crisi, culpa de qui ?
Hi ha diverses condicions que fan excepcional i única aquesta crisi. En primer lloc, es tracta d’una crisi a escala global. Fins ara tothom coneixia els beneficis que se’n podien derivar de tenir un mercat global: fàbriques en països on la mà d’obra és molt barata, distribució a Europa o Amèrica amb grans xarxes de comunicació i unes vendes arreu del món, etc. Ara comencem a adonar-nos que les crisis també es globalitzen.
En segon lloc, es tracta d’una crisi econòmica com ja hem vist alguna altra vegada. La més recent, possiblement, fou la crisi de principis dels anys noranta. Una crisi econòmica provoca l’acomiadament de treballadors i fins i tot el tancament d’empreses. Ara bé, aquests acomiadats o bé es podien recol·locar amb més facilitat, o bé podien rebre ajuts i fins hi tot podien capitalitzar tot l’atur i muntar un negoci pel seu compte. Però en el cas actual, ens trobem que, en tercer lloc, hi ha una crisi financera. Què vol dir crisi financera? Doncs que els bancs no tenen suficient liquiditat per deixar diners a empreses i particulars.
Cada cop que un banc presta diners, ha de provisionar al seu Banc Central. Ara ens trobem que molts bancs no poden provisionar, i per tant es veuen obligats a retallar uns préstecs que fa tant sols un any concedien amb tota alegria. Els nous acords de Basilea, no ajuden a solventar aquest problema, ja que obliguen als bancs a provisionar segons el grau de solvència de cada client. Aclarim-ho, aquest any es tancarà amb un grau de mora de més del 3% de mitjana al conjunt d’entitats bancàries de l’estat. Es calcula que, per l’any vinent, el grau de mora serà d’aproximadament el 5,4% i la ràtio d’estrés mig de les entitats bancàries (és a dir, el grau de morositat que fa que els bancs no tinguin suficient líquid per provisionar al Banc d’Espanya) és del 5,2%. Així doncs, la crisi financera està servida.
És culpa dels bancs?
En part sí. Fa un any les direccions centrals del sector bancari, pressionaven als directors d’oficina per tal de que aquests signessin el màxim nombre d’hipoteques i altres préstecs, sense tenir gaire manies a qui es concedien. Ara mateix, els directors que més bons resultats obtingueren fa un any, estan amb la corda al coll a causa de la morositat. Aquestes hipoteques fetes a gent poc solvent són les anomenades “subprime” i evidentment no són patrimoni exclusiu del bancs nord americans.
És culpa dels particulars?
En part també. No es pot estirar més el braç que la màniga: molta gent sabia que contractava una hipoteca per sobre de les seves possibilitats reals. Amb la hipoteca s’han arribat a pagar viatges, cotxes, i fins hi tot targetes de grans superfícies, és a dir el menjar de diari.
És culpa de les administracions?
Sens dubte també tenen un alt grau de culpa. Des dels ajuntaments fins al govern central han espremut la llimona immobiliària fins a rebentar-la. Cal tenir en compte que els pisos d’obra nova paguen un 7% d’IVA que va directe a les arques de l’Estat. El mateix passa amb l’AJD que es paga amb els pisos de segona mà i que també acostuma a ser del 7%, aquest impost el cobra la Generalitat. Per aquest concepte l’any passat va recaptar prop de 3.000 milions d’euros, és a dir el 10% del total del seu pressupost anual. Finalment ens trobem que els ajuntament eren els encarregats de fer els estudis de viabilitat dels projectes immobiliaris i es cobrava un percentatge del cost de l’obra. Amb això vull dir que com més inflats estaven els preus dels pisos, més cobrava tothom.
Com pot repercutir a Catalunya?
Ens trobarem com ja s’ha dit amb un fort increment de l’atur, empreses que hauran de tancar i no perquè no hi hagi mercat, sinó perquè els bancs no podran deixar diners per al normal funcionament d’una empresa. Amb els ajuts públics ens trobem per un cantó, que la recaptació d’impostos caurà tant per l’efecte de l’atur com per la crisi del totxo, i per altre cantó, i això no es comenta tant, perquè la pujada de tipus d’interès ha fet que el deute de l’estat sigui més car i per tant, s’han de destinar més recursos a retornar els interessos del deute emès. Amb això vull dir que els ajuts públics, que enguany ja s’han reduït, és reduiran molt més. Certament la Nació Catalana ho té mal amanit, amb uns polítics incapaços, un Govern Central que es nega a invertir a Catalunya i una Generalitat que financerament fa aigües per tot arreu. El futur, si seguim per aquest camí, no és gaire esperançador.
Hi ha solució?
Tot és solucionable, però hi hem de posar tots el coll. En primer lloc cal retornar a la cultura de l’esforç i del treball. Cal reduir el funcionariat al necessari i no engreixar-lo. Aquesta crisi pot esdevenir la pedra de toc que necessitàvem perquè la gent no es quedi a casa esperant un subsidi i llepant-se les ferides, sinó que haurà de sortir i esforçar-se per tirar endavant la família.
En segon lloc, ens cal canviar l’actual classe política covarda i apoltronada, per noves generacions de polítics que tinguin les mateixes ànsies de superació, una cultura de l’esforç i una tenacitat, com els emprenedors que lluiten per crear i tirar endavant una empresa, però amb una cosa més, una fe cega i un amor incondicional a Catalunya.
En tercer lloc, Catalunya no pot deixar-se robar entre 15.000 i 19.000 milions d’euros anuals. Això no és solidaritat, això és espoliació o robatori. La solidaritat és donar el que tu vols a un altre i evidentment després de tenir cobertes les teves necessitats. Està clar que les necessitat de Catalunya no estan cobertes i no ens podem deixar robar, primerament perquè és nostre, i segon perquè ho necessitem. El que Espanya no farà ni ara ni mai, és donar un tracte fiscal just a Catalunya, així doncs aquesta és una bona raó, encara que no l'única, per convèncer-nos que si volem sortir ben parats d’aquesta crisi ens cal tenir un estat propi, ens cal doncs, la independència.
Oleguer Brustenga i Sol
Conseller de Catalunya Acció
Ara de l'espoliació fiscal en diuen finançament
La tergiversació de les paraules és un fenomen que no deixa de sorprendre’m. En aquest país, les paraules s’han arribat a tergiversar i pervertir tant que aquesta situació és digna d’estudi clínic.
La situació ha arribat fins a l’extrem que en aquest país s’ha acabat venerant a aquell polític que és capaç de dir més eufemismes en una sola frase. Per això, paraules totalment absurdes i buides de contingut com autogovern, finançament, sobiranisme, autodeterminació, dèficit fiscal, catalanisme, etc., són l’arma preferida per aquells qui, creient que ho diuen tot, no acaben d’expressar res de concret. Un eixam de paraules estèrils, gens concretes, imprecises, que l’únic que han fet és censurar per mitjà del llenguatge el que hauria de ser expressat amb una claredat absoluta: independència i estat propi.
Ja ho veuen, després de quaranta anys de censura forçosa imposada per aquella meuca parladora que entonava l’ “españoles todos!” amb aquella ridícula veu que no igualaria ni el pitjor dels castrati, resulta que hem deixat el país en mans d’un estol d’embaucadors, d’ambaixadors de l’eufemisme i de mestres de l’autocensura. Amb aquest panorama, hem de convenir que al Parlament de la nació no hi tenim els dirigents dignes que hauria de tenir un gran país com el nostre, sinó tan sols una vulgar colla de xarlatans de taverna!
I ara precisament que es prepara el nou engany nacional del finançament, i ara precisament que l’artilleria dels eufemistes tornarà a disparar per vendre’ns com a èxit el que només és una continuació de l’espoliació fiscal, es fa més necessari que mai plantejar-se que l’independentisme ha d’entrar al Parlament i començar a escombrar la mala fe de tots aquells que estan perpetuant la ruïna econòmica del nostre país.
Perquè al final resultarà cert allò que diuen que qui no et parla clar, o bé és que no té res a dir o potser és que té molt a amagar.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
